Literatura catalana contemporània

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles

Turmeda | 10 Maig, 2009 11:35 | facebook.com

Amb obres de Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.


Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.



Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)


El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.


Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)

Stalin, Zhúkov, la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit Roig i la derrota del nazisme

Turmeda | 10 Maig, 2009 07:48 | facebook.com

(9 vídeos) El comandant en cap de les tropes vermelles era el propi Stalin i per sota d'ell, com Comissari per la Defensa, Semión Timoshenko, considerat un dels millors estrategs de la història soviètica. L'estat major va estar a càrrec de Georgi Zhúkov, qui havia iniciat la seva carrera a l'exèrcit tsarista i que acabaria comandant diverses victòries contra l'Alemanya nazi. (Viquipèdia)


La Gran Guerra Pàtria


Durant la Segona Guerra Mundial, anomenada oficialment "la Gran Guerra Pàtria", la indústria bèl·lica es va desenvolupar enormement. L'Exèrcit Roig va ser dotat de nous canons, canons antiaeris, diferents tipus de carros de combat, un canó antitank i avions molt efectius: els Mig, el Yak i el Il 2. Un llançacoets anomenat familiarment Katiusha o "l'òrgan de Stalin" va ser un arma de gran poder destructiu. Es va enfortir també l'Armada. El comandant en cap de les tropes vermelles era el propi Stalin i per sota d'ell, com Comissari per la Defensa, Semión Timoshenko, considerat un dels millors estrategs de la història soviètica. L'estat major va estar a càrrec de Georgi Zhúkov, qui havia iniciat la seva carrera a l'exèrcit tsarista i que acabaria comandant diverses victòries contra l'Alemanya nazi.

Georgi Zhúkov, va ser comandant de l'exèrcit vermell durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta va significar per a l'Exèrcit roig un enorme triomf i també una gran pèrdua de vides humanes (més de 13 milions de baixes). En reculada durant gairebé tota la contesa, es va batre amb heroisme durant la defensa de Stalingrad (avui Volgograd) i Moscou i després va fer retrocedir als alemanys fins a Berlín després de la batalla de Kursk (Rússia, 1943), la més gran batalla terrestre de tota la història. Van intervenir en ella més de dos milions de soldats. L'Exèrcit Roig va ser el primer a entrar a la capital alemanya i alliberar la capital alemanya dels nazis. Els seus soldats van clavar simbòlicament la bandera vermella sobre l'edifici del Reichstag (parlament) alemany.



Gueorgui Júkov


Després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica el juny del 1941, (Gran Guerra Patriòtica), Júkov fou temerari en les seves crítiques directes a Stalin i altres commandants. Com a resultat, fou retirat del personal de comandament i enviat al districte militar de Leningrad per organitzar la defensa de la ciutat. Va frenar l'avenç alemany a les afores del sud de Leningrad la tardor del 1941.

A l'octubre del 1941, quan els alemanys s'acostaven a Moscou, Júkov va substituir a Semion Timoixenko al cap del front central i fou asignat a dirigir la defensa de la ciutat (Batalla de Moscou). Dirigí també la transferència de tropes de l'Orient Llunyà, on una gran parte de les forces terrestres soviètiques s'havien estacionat el dia de la invasió de Hitler. Una exitosa contraofensiva soviètica el desembre del 1941 va fer retrocedir als alemanys, fora dels voltants de la capital soviètica. La proesa logística de Júkov es considerada per alguns el seu més gran mèrit.

Per ara, Júkov novament tenia una ferma acceptació i Stalin ho va valorar precisament per la seva franquesa. La bona voluntat d'Stalin per resignar-se a la crítica i a escoltar als seus generals va contribuir finalment al seu èxit com a comandant -contrastant amb Hitler, que destituïa a qualsevol general que estigués en desacord amb ell.

El 1942, Júkov fou ascendit a Comandant en cap assistent i enviat al front del sud-oest per a estar al càrrec de la defensa de Stalingrad. Sota el comandament total de Vasilievsky, va fiscalitazar a la distància l'encerclament i la captura del Sisè Exèrcit Alemany a càrrec de Txuikov el 1943 amb el cost de potser un mil·lió de morts. Durant la operació Stalingrad, Júkov va passar la major part del temps als infructuosos atacs en les direccions de Rjev, Sychevka i Vyazma, conegut com "El trinxador de carn de Rjev" ("Ржевская мясорубка"); no obstant, va reclamar l'èxit a Stalingrad com seu, cosa que no li corresponia ja que el mèrit fou del seu subordinat Vasili Txuikov, provocant que Stalin firmés la ordre sobre el comportament impropi de Zhúkov:

"Contrari als reclams de Júkov, no té cap relació amb els plans per eliminar el grup de tropes alemanyes d'Stalingrad; se sap que el pla es va pensar i iniciar per a ser implementat l'hivern del 1942, quan Zhúkov estava en un altre front, lluny d'Stalingrad".

Al gener del 1943, va orquestrar la primera ruptura del bloqueig alemany de Leningrad. Fou coordinador de la Stavka a la batalla de Kursk el juliol del 1943, jugant un paper central en la planificació de la batalla defensiva soviètica i les enormement exitoses operacions ofensives que seguiren. Kursk va representar la primera gran derrota de la blitzkrieg alemanya en temps d'estiu, de prou abast com per ser considerada una batalla al menys igual de decisiva que la d'Stalingrad. Després del fracàs del mariscal Kliment Voroixílov, va aixecar amb èxit el setge de Leningrad el gener del 1944. Júkov va liderar la Contraofensiva soviètica del 1944 i l'assalt final sobre Alemanya el 1945, capturant Berlín (Batalla de Berlín) l'abril i arribant a ser primer comandant de la zona d'ocupació soviètica a Alemanya. Com el comandant militar soviètic més prominent de la Gran Guerra Patriòtica, Júkov va comandar la Victòria a la Plaça Roja de Moscou el 1945. Es va dir que Stalin, el comandant suprem, tenia por de caure del seu cavall sobre les humides pedres de la Plaça.

El general Dwight Eisenhower, suprem comandant Aliat a l'Oest, fou un gran admirador de Júkov tots dos van viatjar per la Unió Soviètica junts al concloure la victòria sobre Alemanya.


Stalingrad


La batalla de Stalingrad va ser un episodi decisiu de la Segona Guerra Mundial. Els exèrcits de Hitler van tractar de prendre-la com un lloc estratègic per a prendre la Unió Soviètica però un ràpid gir del milió d'homes de Stalin van envoltar la ciutat i van iniciar la decadència de l'imperi hitlerià. La caiguda de la ciutat hauria pogut marcar un dur cop a la Unió Soviètica si Hitler l'hagués pres, ja que era gairebé tan important llavors com Sant Petersburg o Novgorod.



La batalla de Berlín


Va ser una de les batalles finals de la Segona Guerra Mundial a Europa. Entre els soviètics és coneguda com l'"Operació Ofensiva de Berlín", en què dos Grup d'Exèrcits soviètics van atacar la ciutat des del sud i des de l'est, mentre que un tercer feia retirar-se les forces situades al nord.

La batalla de Berlín s'estengué entre finals de 1945 i inicis de maig, i va ser una de les batalles més sanguinolentes de la història. Abans de què finalitzés la batalla, el dictador alemany Adolf Hitler i diversos dels seus immediats seguidors es van suïcidar. Els defensors de la ciutat es van rendir el 2 de maig. Tanmateix, la lluita prosseguí al nord-oest i al sud-oest fins al final de la guerra a Europa el 8 de maig (9 de maig a la URSS); mentre que les unitats alemanyes es dirigien cap a l'oest per tal de poder-se rendir als Aliats occidentals abans que no pas als soviètics.


Ruptura i rendició


La nit de l'1 al 2 de maig, gran part de les restes de la guarnició de Berlín va intentar fugir de la ciutat en 3 direccions. Només aquells que van dirigir-se cap a l'oest a través del Tiegarten i travessant el Charlottenbrücke van tenir èxit en superar les línies soviètiques. Tanmateix, només un grapat va sobreviure per arribar fins a les línies americanes, molts d'ells sent capturats o abatuts pels soviètics.

A primera hora del matí del 2 de maig, els soviètics van capturar la Cancelleria del Reich. El General Weidling es va rendir, juntament amb el seu estat major, a les 6 del matí. Va ser portat a veure al General Txuikov a les 8:23. Weidling acordà ordenar als defensors de la ciutat a rendir-se als soviètics. Davant del General Txuikov, i d'acord a les indicacions de Vasili Sokolovski, Weidling ordenà per escrit la rendició.

Encara va haver algun combat esporàdic en alguns edificis aïllats, a on alguns membres de les SS es negaven a rendir-se. En aquests casos, els soviètic simplement reduïen l'edifici a runes. A partir d'aquell moment, els soviètics van anar casa per casa agafant presoner a tothom que portés uniforme, incloent als bombers i als ferroviaris, enviant-los cap a l'est com a presoners de guerra; mentre que la població civil mostraven el seu agraïment per rebre menjar dels soviètics.

(Viquipèdia)


Poetes catalans del segle XX - Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la

Turmeda | 10 Maig, 2009 06:28 | facebook.com

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)


Els versos evocadors de López Crespí


Recuperar la infantesa


(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


Per J. Ricart



Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb