Literatura catalana contemporània

Nanda Ramon: PSM-Entesa Nacionalista - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 14 Maig, 2009 14:52 | facebook.com

Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)


Defensa de Nanda Ramon quan no la volien ni els seus


La dimissió de Nanda Ramon i el PSM (un article de juliol de 2000)



Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)


Hi ha coses males d'entendre. La dimissió de Joan Mayol va ser una d'aquestes coses. Abans hi hagué la de Cecili Buele. Ara el PSM troba necessari desfer-se d'una de les dones més vàlides dins del camp de la nostra cultura que he conegut mai. Em referesc evidentment a Fernanda Ramon, na Nanda, com familiarment és coneguda entre membres del PSM i tots els que tenim l'honor de considerar-nos els seus amics. Algú, dins les "altes instàncies" del partit del quan parlam, dirà, arrufant el nas: "I ara a què treu cap aquesta defensa de na Nanda. El partit ja sap el que fa i si l'hem llevada per alguna cosa serà". O, rememorant un antic poema de la resistència, pot arribar a pensar: "El partit ho sap tot perquè té mil ulls. Un home sol només en té dos. Nosaltres sabem el que fem".

Cada u és lliure d'opinar el que vulgui, però pens, com a intellectual que sovint (en temps d'eleccions) demana el vot pel PSM (juntament amb altres companys de la confraria literària i diversos estaments professionals), tenc un cert dret a fiscalitzar d'una manera amistosa el "meu" partit. I així com deman el vot per a "un partit progressista, nacionalista i d'esquerres", ara, amb tantes dimissions i tan sobtades (i sobretot quan són de companys d'una válua humana i professional com les persones abans esmentades), és necessari exigir certes explicacions. Reconec que no m'acaben de convèncer les explicacions oficials que el secretari d'organització donava recentment des d'aquestes mateixes pàgines: "La direcció del PSM assumeix que el partit té un 'dèficit' de participació femenina en les institucions i, fins i tot, en el nombre de càrrecs orgànics". Afegeix la declaració del PSM que ja es prenen mesures per a anar solucionant aquests problemes.

Jo no ho veig tan clar com explica l'amic Josep Antoni Salas, d'organització. Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir "cap avall" el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era "pujar-la cap amunt". Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida. Reflexionem una mica: la gent que demanam el vot pel PSM, que durant anys hem escrit articles i articles en el seu favor, defensant-lo de la crimininalització que per part dels partits majoritaris va patir a finals dels setanta, pensam que hi ha d'haver més claredat quan es tracta de dimissions com la de Cecili Buele o na Nanda Ramon. Quina mena d'embulls inconfesables hi ha dins del partit per fer possible aquesta situació, aquests errors de notable magnitud? La lluita per la participació activa de la dona (i na Nanda n´és un exemple paradigmàtic de valuosa lluitadora) és essencial en tot partit progressista. Som molts els que pensam que sovint els càrrecs públics fan massa olor de mascle i que el que s'ha de fer no és tancar portes, sinó que s'han d'obrir perquè siguin les dones les que els ocupin. ¿O és que encara hi ha en les nostres fileres massa arribistes, massa professionals de la colzada i l'endoll, massa gent que pensa i creu que en el PSM no hi ha dones que estiguin suficientment capacitades? Si fos això, si els responsables de la dimissió de Nanda Ramon fossin els que opinen així, aniríem ben arreglats. La direcció del PSM s'erraria a les totes. No és na Nanda qui ha de marxar. Són els que defensen l'acumulació de càrrecs públics en poques mans qui haurien de fer un pensament i deixar la gent vàlida en el seu lloc de responsabilitat. La tasca de governar un país és una feina prou seriosa i no es pot prescindir de la gent més feinera que tenim. Així ho veig jo ara mateix. I que quedi ben clar que he escrit aquestes retxes amb la sana intenció de fer pensar damunt el que a mi em sembla una greu equivocació política. Aquesta no és una crítica "des de fora" o malintencionada. Crec que el to de l'article així ho demostra. Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!

Vagi la meva abraçada més cordial, per na Fernanda Ramon, una de les persones que més saben de la nostra cultura i de com portar endavant un projecte autèntic de país en la línia del nostre redreçament nacional.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Les falses memòries de Felipe González (XVII) - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 14 Maig, 2009 08:54 | facebook.com

Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.


Les falses memòries de Felipe González (XVII)


Record que, quan vaig ésser elegit com a Secretari General del Partit, a part dels símbols del passat (sigles, bandera, les fotografies de Pablo Iglesies a les seus), romanien dins les nostres fileres multitud de companys terriblement errats. Faltava la meva mà, en certa mesura providencial, per a aclarir quina era la missió del guiatge polític dins una societat moderna, a les acaballes del segle XX. Solucionar radicalment el problema del marxisme i d'un desfasat republicanisme fou una tasca senzilla. En el Congrés del 79 vaig dimitir i, en veure's sols, orfes de pare, podríem dir, vengueren de seguida a plorar-me, a suplicar-me que tornàs a la direcció. És evident que la meva dimissió només era un gest per a atemorir-los. Cert que si haguessin mantengut les errades concepcions quant a la defensa del marxisme i la república federal, hagués dimitit de bon de veres. Jo ja sabia amb certesa que mai no podríem guanyar uns comicis sostenint aquestes idees. Ja en aquell temps -i d'això no fa tants d'anys!- es tractava de dirigir-nos a un sector de l'electorat centrista, homes i dones de la classe mitjana, l'administració heretada de la dictadura, rendistes, militars, l'església, professions lliberals, negociants que s'havien pogut enriquir amb el franquisme. El camí equivocat era el que propugnava una política adreçada solament als treballadors, miners, dones de la netetga, mestres amb poca qualificació, endarrerits en llur formació. Ja sabia que, de guanyar, hauríem de portar a terme una dura reconversió industrial que posaria en contra nostra tots aquests sectors de la xurma. Les nostres columnes, els fonaments bàsics, havien de ser no de sectors inestables, d'incerta existència, sinó, ben al contrari, el gruix de la massa que gaudia d'un ingressos segurs i d'una situació no amenaçada per les futures i ineludibles reestructuracions. No em vaig errar. Els tretze anys al capdavant del Govern ho confirmen. Segar l'herba sota els peus, primer d'UCD, i ara del PP o Convergència, ha estat sempre la tasca prioritària, el que ha servit per a enfortir les nostres fileres amb quadres dirigents de provada solvència professional.

La idea essencial que havíem de combatre a l'interior del partit -una vegada guanyades les batalles en contra del marxisme i el republicanisme federal- era l'antiquada concepció de la falsa igualtat que l'esquerra mundial duia aferrada a l'esquena com un pes que l'aixafava. "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Novament el 93. Robespierre. Victor Hugo. La guillotina a la plaça de la Revolució, a París. Fer creure al ramat que gaudíem de llibertat no era difícil. La legalització dels partits ho confirmava sense cap mena de dubte. Si, després, les diverses organitzacions revolucionàries no obtenien quotes de poder per manca de diners, per no haver sortit abastament als mitjans de comunicació, o a causa de la llei D'Hont, no era problema de l'executiu. El poble, sobirà, lliure, ho havia decidit així. A les primeres eleccions, l'esquerra revolucionària, els grups del tipus MC, OEC, PTE, ORT i altres candidatures extremistes, obtengueren en total -anant dividits als comicis- més d'un milió de vots. Sortosament no pogueren tenir cap diputat a causa de la llei D'Hont que prima agrupacions i coalicions majoritàries. La Llibertat, doncs, restava garantida a perpetuïtat, sense problemes. Les urnes no mentien. Els vots eren els vots. Si els contraris no sabien trobar formes d'unitat per a guanyar-nos, no era culpa nostra. Què hi podíem fer? Eren les regles del joc, una llei de convivència que calia respectar. En el camp de la premsa, la llibertat era també total... per a qui tingués els milions suficients per a muntar una empresa. Els aferrissats enemics del sistema tampoc no podien fer-hi res. La Constitució, aprovada per consens entre les forces nacionals reconegudes internacionalment, reconeixia la llibertat d'expressió. Qui tenia el finançament adequat, els milions que pertocava, podia muntar un diari, qualsevol empresa editorial. El PCE ho provà amb Mundo Obrero... i fracassà. Federico Melchor, el secretari de Carrillo, plorava desconsoladament. No podia entendre com la xurma s'estimava més les publicacions "capitalistes" o "de la burgesia" -era com els comunistes anomenaven la premsa lliure- que no la seva. A ningú no importaven uns diaris que només parlaven de qüestions socials o feien un seguiment continuat dels principals problemes laborals dels morts de fam. Ningú no volia llegir revistes dels extremistes. Amb la reforma del franquisme havíem garantit la independència de la premsa. No ens podien acusar de dictadors. Vencíem també políticament i ideològicament en aquest camp. Havien d'estar amb la boca callada. Alguns grups més radicals, del tipus OEC, deien encara a llurs migrats seguidors que la vertadera autonomia de la premsa era la que preconitzà Lenin a la Rússia soviètica: la incautació, per la força, de les empreses editorials dels rics per part dels treballadors. Els deixàvem parlar. Nosaltres teníem la llei i les armes. Que provassin d'ocupar El País o La Vanguardia! De seguida haguessin tengut un destacament de la Guàrdia Civil, i a la presó. Els teníem fermats de peus i mans! No podrien aixecar el cap en molts d'anys! Llibertat per a presentar-se als comicis, però sense un duro per a fer-hi una campanya electoral mínimament digna, que arribàs als electors. Llibertat d'opinar, d'escriure, és evident, així quedava reflectit a la Constitució; però sense una pesseta per a treure al carrer un diari. Ni un setmanari, no podien publicar! Restaven en llibertat per a estar en silenci, reunits dins dels seus locals. Quina jugada, Déu meu, quina jugada mestra! Podien continuar així, eternament, parlant de la revolució per a quatre parets, per als de sempre, sense que ningú no els pogués escoltar, saber llurs bufonesques posicions. I, de tant en tant, si ho demanaven amb humilitat, nosaltres, per misericòrdia, demostrant al poble que no existien entrebancs per a participar en el procés d'elecció de diputats, els concedíem un parell de minuts a altes hores de la nit, quan tothom dormia. En efecte... havien sortit per televisió! No podien dir que els negàvem la presència als grans mitjans de comunicació! I, a les reunions internes, fèiem la gran riallada, en veure com havien caigut en la trampa. Mai no pogueren treure cap diputat. Acabaren per cansar-se i molts d'aquests partits extremistes plegaren o vingueren a demanar-nos perdó per a obtenir l'almoina d'algun lloc a l'administració. Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb