Literatura catalana contemporània

L'esquerra mallorquina i la literatura catalana: escriptors catalans i lluita antifeixista

Turmeda | 15 Maig, 2009 20:01 | facebook.com

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, enrabiats, esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats. Contra qui signa aquest article, per exemple. (Miquel López Crespí)



Campanyes rebentistes contra els escriptors mallorquins

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, enrabiats, esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats. Contra qui signa aquest article, per exemple.

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el meu llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fes l'antic secretari general del PCIB, el carrillista Antoni M. Thomàs, potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició de lluita contra el marxisme i l'anarquisme. Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

A la signatura del pamflet contra el llibre d'un escriptor mallorquí de provada militància esquerrana s'hi afegiren, demostrant un provat dogmatisme i un sectarisme fora mida, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida i l'abans esmentant, l'antic militant del tèrbol carrillisme Ignasi Ribas.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.


Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí, avantguarda de la lluita pel nostre deslliurament nacional el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició.


Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Però anem a pams. Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

La narrativa juvenil a les Illes: La Ciutat del Sol

Turmeda | 15 Maig, 2009 15:33 | facebook.com

...rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.


D'agermanats i de pirates: La Ciutat del Sol.


Els escriptors Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí i Gabriel Janer Manila el dia de la presentació de La Ciutat del Sol.

Per Rosa Maria Colom.


[...]En la novella de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol un narrador protagonista -intermediari entre l'autor i el lector- relata, en primera persona, l'aventura que en el segle XVI dugueren a terme un grup de rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol.

Aquest és, per a mi, l'encert principal del llibre: la veu tranquil·la, trencada per l'edat, que condueix la història amb gran naturalitat informativa, sense èmfasi ni elements accessoris, ni excessives truculències fins i tot en els moments més crus i dramàtics. Un avui que l'autor manté a l'ombra, envoltat de boira, sense mai desvetllar-nos la identitat, malgrat que sempre sabem el que pensa; i si de jove va ser un home de mal viure, els anys han apaivagat els camins de les seves dèries.


La narració començà al final de la història, fa un gran bot cap enrere per a després tornar al final amb algun salt retrospectiu entre i entre. I sense deixar mai de ser fluida, coherent, fins i tot íntima. No hi ha to més íntim que el de la poesia i, en Miquel, malgrat que ens parla d'una rebel·lia entroncada amb tota la gent que ha lluitat abans que ell contra les classes dominants, no pot amagar que és un poeta, la qual cosa no és obstacle per aconseguir una claredat fonamental. Diu Gabriel García Márquez: "Vaig haver d'escriure quatre llibres abans de descobrir que cal contar les coses senzillament, tal com ens les contaven els nostres avis". Així és el relat que ens ocupa: una fabulosa i terrible aventura d'esperança i mort contada per un avi.


Els imaginaris protagonistes de la trama entre els quals: "Gaspar Nadal, rector de Sant Nicolau, de vint-i-set anys, que predicava contra els nobles dalt la trona i acabà a les serralades d'Escorca com a bandejat. Antoni Campins, de Santa Margalida, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, expert en filtres màgics i encanteris amorosos, havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Marí Isern, agermanats, fills d'agermanats...". "Més d'un portava marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort", ens diu l'autor.


Han sentit a parlar de països i contrades on no regna l'espasa i l'oprobi, les fogueres i les tortures. Saben de l'existència de La Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que relaten els xuetes del Call i, a les nits de negra lluna, els mariners més vells del port. Relats que parlen d'una terra esplendorosa, el paradís de les Sagrades Escriptures, on no existeix l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins i tot les pedres dels carrers són d'or. D'una vida regalada on els homes són germans, i la terra els dóna tot allò que cal sense haver-la de conrear. Un lloc enllà de l'oceà retrunyidor, on sempre hi ha pau.


És fàcil, per al lector, implicar-se en aquest somni de cercar el cel sobre la terra i entendre que aquests mallorquins de llegenda vulguin partir de l'illa per fugir d'una existència aclaparada per la bogeria i el desastre: "si no salpàvem vers l'aventura hauríem de romandre, la vida sencera, ajupits sota el poder dels grans senyors...", conta el narrador. Pretenen escapar de nobles, poderosos i gent dominant, i sobretot de La Casa Negra, que és com anomenaven les presons del palau de la Santa Inquisició. Per què no creure en un país idíl·lic -més enllà dels confins de la terra- malgrat que no estigui enregistrar en cap mapa? El món és mil vegades més gran del que els cartògrafs són capaços de dibuixar!


El viatge -un galió i tres goletes a les ordres del valent almirall Nofre Crespí amb permís reial, segell del Gran i General Consell i butlla papal- és llarg, tràgic, desesperançat, inacabable. Perderen més de cent-vuitanta homes en guerres, rebel·lions, malalties desconegudes, devorats pels taurons, emportats en el bec de gegantins ocells: "l'increïble animal volador -conta el narrador en un intent d'apropar-nos al misteri- posseïa unes ales tan grans que podien cobrir un cavall i un bec capaç d'agafar un home si l'aglapia". Imatge esgarrifosa que ens transporta als Ocells Rocs que Sindbad el mariner topà en el seu segon i cinquè viatge. Per fer-nos una idea de les seves enormes proporcions, només cal dir que cada ploma era igual que una fulla de palmera i que es nodria d'elefants sencers.


La travessia ocupa el lloc central i totalitari de la narració, que està tenyida de premonicions evidencials pels sentiments dels personatges, sobretot pel que fa a la desesperança i la por. Una por que es projecta en dues direccions: vers al desconegut, del qual tan poc en saben, i cap al passat i a la misèria que deixaren a l'illa. La tensió creix a cada capítol i a cada capítol creixen els estímuls per continuar la lectura. Una lectura plàstica i sensorial malgrat l'economia d'adjectivació i que és, alhora, una història i un discurs perquè hi baten, en ella, músiques secretes i silencioses. Metàfores de la vida: "va ser precisament l'or el culpable de totes les desgràcies succeïdes per valls i muntanyes...". Enigmàtiques al·lusions que no s'acaben d'expressar amb veu pròpia però que són un reclam que podem endevinar pels pensaments que tanquen i obrin alguns dels capítols i en els quals ens sembla que l'autor hi està submergit tal com feia Borges, i també Dickens, que comença la seva famosa Història de dues ciutats amb una reflexió sobre la Revolució Francesa.


El que sí que podem assegurar és que el títol La Ciutat del Sol pretén recrear i retre homenatge a tots els utòpics, des de Plató a Thomas More i sobretot Tommaso Campanella i a seva Civitas Solis, concepció política d'un lloc regit segons les normes de la natura i influït per La República de Plató.


No afirmaria, públicament, que l'esperit d'aquesta obra seductora m'ha commogut i que pens que pot ser molt ben acollida per tota casta de lectors, si no fos cert. En Miquel no necessita cap plataforma de llançament, i el fals elogi pot ser mortífer perquè contra l'elogi no és possible defensar-se. L'elogi, d'entrada, desarma. Quan una història ens captiva, és perquè l'autor és capaç de construir amb paraules un món sòlid dins del qual podem entrar i transitar com si es tractàs d'una quarta dimensió. Aleshores ens convertim en Alícia en terra de meravelles perquè aconseguim travessar el mirall que separa la realitat de la ficció. La clau d'or roman sempre a les nostres mans. Només cal obrir la primera pàgina i embarcar-nos. Entre les dues cobertes d'un llibre es conté l'univers sencer, perquè crear una novel·la és com crear el món; o agafar un món ja creat i capgirar-lo; i el plaer que el lector en treu, de tot plegat, és impagable.


Rosa Maria Colom. Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol. Casa Catalana de Palma (Mallorca). 27-IX-2000.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Els comunistes mallorquins (OEC) i l'oposició antifranquista

Turmeda | 15 Maig, 2009 09:37 | facebook.com

Sembla haver-hi alguns que es molesten quan en Miquel els cita o recorda el seu passat de militància comunista. Jo som dels que pens que si el nostre compromís era sincer, no és normal que ens empegueïm del nostre passat i que, a més, en Miquel té tot el dret d'interpretar-lo com l'ha viscut. Al marge del paper que fa jugar a cada un dels citats, una cosa és ben certa: molts lluitàrem amb les armes de la denúncia, de la pressió, de l'organització popular, amb les armes dels pacífics, perquè les coses fossin d'una altra manera. Per això compartesc amb en Miquel el títol del llibre: No era això. (Jaume Obrador)


Una història alternativa de la restauració borbònica


Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

Amb motiu de la publicació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida) m'agradaria de fer una petita reflexió. En primer lloc he d'expressar que mai m'ha molestat que en Miquel recordi els meus compromisos vitals. No em molesta ni quan recorda el meu antic compromís com a missioner a Burundi ni quan parla del meu compromís actual amb la regió dels Grans Llacs africans. No em sap greu que citi la meva militància per la transformació de les barriades de Palma, ni el temps que compartírem a Comissaria de Policia, ni el mes passat junts a la presó reclosos com a darrers presos polítics de la dictadura franquista.



Sembla haver-hi alguns que es molesten quan en Miquel els cita o recorda el seu passat de militància comunista. Jo som dels que pens que si el nostre compromís era sincer, no és normal que ens empegueïm del nostre passat i que, a més, en Miquel té tot el dret d'interpretar-lo com l'ha viscut. Al marge del paper que fa jugar a cada un dels citats, una cosa és ben certa: molts lluitàrem amb les armes de la denúncia, de la pressió, de l'organització popular, amb les armes dels pacífics, perquè les coses fossin d'una altra manera. Per això compartesc amb en Miquel el títol del llibre: No era això.

El nostre compromís era intentar crear condicions favorables perquè els treballadors en els seus llocs de feina, les ciutadanes i ciutadans en els barris i pobles on vivien, els estudiants, les dones, els joves... s'organitzassin per intentar transformar les seves condicions de vida i de treball. Les plataformes anticapitalistes, les comissions de barris i pobles i les diferents experiències de coordinació apuntaven en aquell temps, com una mena d'intuïció, contra un model de societat neoliberal, de mundialització del capital i de conversió de tot i de tots en mercaderia, coses que avui ens tornen a unir a molts, convençuts que el que avui ens envolta NO ERA el que intentàvem construir. Ens continua preocupant avui la construcció d'una veritable democràcia participativa amb la voluntat d'intervenir en l'elaboració d'una proposta d'un model econòmic i social alternatiu com a resposta a les necessitats més fonamentals dels éssers humans que habiten el planeta.

És veritat que NO ERA AIXÒ que em dugué a compartir presó amb en Miquel i altres companys ni a dedicar esforços per crear organització social ni a comprometre'ns politícament en el sí d'una societat que encara no veia amb gaire bons ulls els compromisos polítics. Aquell cúmul d'illusions, d'utopia social i política, de sofriments i esperances posades en comú i compartides, de recerca de més participació popular i de recuperació de la iniciativa social, de més cultura i ètica política, ens hauria agradat que hagués ajudat a generar un altre tipus de democràcia i de relacions socials, un altre model de societat més justa i solidària.

Per altra banda, crec que és important l'esforç de Miquel López Crespí per posar damunt la taula, fidel a la forma com ho va viure, aquell moment històric de la política mallorquina del qual en Miquel fa la seva interpretació. Altres actors polítics significatius d'aquell moment històric podrien aportar la seva interpretació dels fets com a forma d'establir un diàleg d'interpretació històrica d'aquella etapa. Si la història és mestra de la vida, el que interessa és saber si som molts encara els que continuam convençuts que NO ERA AIXÒ el que desitjàvem construir.

La meva pregunta és si encara som molts els que continuam somniant i treballant, cada u des del seu racó, amb una visió global, perquè aquella utopia (la que descriu l'autor en l'assaig No era això: memòria política de la transició) sigui posada en pràctica, de forma pacient, convincent i constructiva, no com a quelcom d'irrealitzable, sinó com a quelcom de desitjable que encara no s'ha experimentat, però que continua sent possible.

I com a resposta, dic que el fet que NO ERA AIXÒ no ens excusa a cap de nosaltres de continuar somniant compromesos a treballar per la construcció d'un món més just, tolerant i solidari. M'encoratja enormement el que significa en aquest sentit el que es manifestà a Porto Alegre contra la mundialització, les reaccions solidàries amb els drets dels immigrants indefensos com a ciutadans del món, la coincidència de moltes ONG a lligar cooperació internacional amb desenvolupament perdurable fins i tot com a alternativa a l'emigració forçada, amb el degut respecte dels drets civils, polítics, socials, econòmics i culturals de la persona i dels pobles, amb les lluites emergents en defensa dels drets de la dona, dels infants, de les minories...

NO ERA AIXÒ, però no ens podem enganyar pensant que és massa tard. Podem encara anar creant xarxes solidàries, collaborant en la moralització de la política i de la convivència, lluitant perquè no ens continuïn convertint en mercaderies i apuntant cap a una mundialització de la tolerància, de la interculturalitat, de l'economia solidària, del compromís amb els més vulnerables del planeta. Cal viure-ho com a una nova aventura, una nova peripècia necessària avui més que mai perquè en el centre de la humanitat no se situïn els diners, el capital, els negocis ni el 'campi qui pugui', sinó l'ésser humà amb tota la seva dignitat i els seus drets, en el si d'una societat formada per persones organitzades i compromeses amb la construcció d'una cultura de pau, de justícia social i de respecte dels drets de la persona i dels pobles.

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria històrica del postfranquisme (Web Ixent – Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Xesca Ensenyat ha mort - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 15 Maig, 2009 06:17 | facebook.com

Es mor l'escriptora Xesca Ensenyat


Era autora del bloc de MésVilaWeb l'Hidroavió Apagafocs


L'escriptora Xesca Ensenyat, autora del bloc L'Hidroavió Apagafocs, s'ha mort avui. Demà, a partir de les tres i fins a les vuit del vespre, hi haurà instal·lada la capella ardent al cementiri de Bon Sossec de Palma. Ensenyat havia escrit els llibres 'Canvi de perruqueria i altres misèries' (Moll), 'Moda fresqueta, una -N 19-' (Empúries) i 'Quan venia l'esquadra' (Moll). En el seu bloc, l'escriptor Biel Mesquida es lamenta de la mort de Xesca Ensenyat.

VilaWeb


El darrer viatge amb Xesca Ensenyat (memòria de l’any 1997)



Barcelona 1997. D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Damià Pons, Manel Costa-Pau, Miquel López Crespí i Xesca Ensenyat

Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals". (Miquel López Crespí)


Un viatge a Barcelona (1997): Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i Miquel López Crespí


La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia de d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.

La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nulla. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.

El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.

'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".

Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".

En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".

D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".

I el poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]". El periodista del diari afegia: "Con esta declaración, Tomeu Fiol (1933), poeta y empresario hotelero, ponderó ayer la acción de divulgación de autores y libros mallorquines que el Consell de Mallorca, el Gremio de Editores y la Asociación de Escritores en Lengua Catalana han programado para pasado mañana, 6 de junio, en la Fira del Llibre de Barcelona".

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta collaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb