Literatura catalana contemporània

Mario Benedetti: els nostres

Turmeda | 18 Maig, 2009 15:28 | facebook.com

Gran pensador, gran escriptor, gran lluitador: Mario Benedetti!


Nascut a Montevideo l'any 1920, forçat a haver d'abandonar l'Uruguai l'any 1973 per les seves conegudes posicions marxistes; a l'edat de 60 anys, es trasllada a viure a Mallorca.

Se'l recorda com un home molt actiu.
A més de la seva intensa labor literària, mentre resideix a l'illa, col·labora intensament amb el Grup de Drets Humans -de la parròquia de l'Encarnació, de Palma-, i amb la secció local d'Amnistia Internacional, defensant enèrgicament la causa dels sectors mes maltractats per la societat capitalista...


Imatge: Mario Benedetti
Diari d'Albert Balada

Un any abans de la seva arribada a Mallorca, s'ha creat a Palma el Comitè de Solidaritat amb El Salvador (COSESAL), fruit d'una trobada solidària mantenguda a la rectoria de Montuïri, amb gent delitosa de romandre apropada a la realitat crua i dura d'Amèrica Llatina.

A aquella colla mallorquina formada per Mateu Ramis, Cecili Buele, Isidre Forteza, Carles Manera... s'ajunta la parella xilena Ivan Mella i Mercedes Toledo, l'argentina Elías Guitelzon i Marta Adano, la nicaragüenca Claribel Alegria i Bud Flakoll, l'uruguaià Mario Benedetti..., i moltes d'altres persones que seguim de prop el procés revolucionari desfermat a Amèrica Llatina durant la dècada dels anys 70.

Membres de l'exili xilè, argentí o uruguaià i gent mallorquina sensible a les situacions de repressió que es viuen aleshores al continent sudamericà, mantenim els ulls ben oberts i les nostres esperances depositades en aquell racó del Planeta on es beslluma la llum d'un canvi radical en la marxa del món...

Davant la notícia de la mort d'aquest gran pensador, gran escriptor i gran lluitador que és Mario Benedetti, ocorreguda avui mateix, 17 de maig de 2009 a Montevideo, em vull quedar per a sempre més amb allò que pensa, escriu i diu l'amic uruguaià, quan vol expressar gràficament el que comporta la veritable solidaritat humana, la més radicalment revolucionària:

“Tot depèn del DOLOR amb què es mira” el món i la gent que hi neix, hi creix, hi viu i s’hi mor!
Tot depèn del DOLOR amb què es mira tot... no tant del COLOR del cristall de les ulleres...

Gràcies, mestre, arribat a l'illa de Mallorca, des de terres uruguaianes!

Blog http://aframericanet.cecili.cat/post/70840

La guerra civil a Mallorca - Lleonard Muntaner publica la darrera novel·la de Miquel López Crespí

Turmeda | 18 Maig, 2009 09:25 | facebook.com

No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? (Miquel López Crespí)


Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)



Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

La publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009), l’obra que obtingué el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, m’ha fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.



Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

En la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.


La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)



Última Hora de 13-V-09 informa de la propera publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009


Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)


Els crepuscles més pàl·lids: Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009


Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. Un llenguatge intens i planer ens descriu, amb destresa i una intensa capacitat de suggeriments, el panorama cultural i existencial d’una Mallorca cruelment oprimida pels vencedors. Una visió poètica, summament humana que, a través dels protagonistes –un combatent republicà-, una al·lota enamorada i el fill d’ambdós que, des de la distància dels anys rememora els fets, ens endinsa, com un esmolat ganivet, en els laberints de la història i els caminois d’una inoblidable experiència vivencial. La novel·la de Miquel López Crespí descriu amb lluminositat colpidora les extraordinàries litúrgies del fervorós amor entre aquest militar republicà represaliat pel franquisme i una al·lota mallorquina de família conservadora i acomodada que, rebel a la seva manera, vol fugir de l’opressió i manca de perspectives que ofereix el nacional-catolicisme i el falangisme regnant.

Els crepuscles més pàl·lids ens sorprèn per la vitalitat d’un llenguatge àgil, que empra tots els recursos de l’idioma per mostrar-nos la claror i les ombres d’una època incerta. Un precís domini de l’escriptura permet a l’autor descobrir-nos la fondària del nostre passat més recent, les més íntimes pulsacions d´una generació que lluità contra el franquisme i que va saber servar la bellesa i les esperances més humanes enmig de la brutalitat oficial i les cendres d’aquella societat glaçada per himnes i consignes. (Nota editorial)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Son Espases i la lluita d'Aina Calafat - Salvem Mallorca!

Turmeda | 18 Maig, 2009 06:53 | facebook.com

El jaciment té una superfície total de 1.464 metres quadrats amb unes restes estructurals amb murs de quaranta centímetres, trossos de paviment de calç i una petita concentració ceràmica.

Els arqueòlegs també han remès al Consell de Mallorca quina serà la metodologia que empraran per siglar, embalar i emmagatzemar totes les restes. L'Ib-Salut, per la seva banda, encara no ha notificat de manera formal l'espai concret on es mostraran al públic les retes fruit de l'excavació. Tot apunta que serà a les cases velles.


Trasllat a Son Espases


La Ponència Tècnica de Patrimoni determinarà dimarts si autoritza l’aixecament del jaciment trobat el novembre passat pels arqueòlegs


Francesca Marí


El trasllat del jaciment de Son Espases Vell pot ser imminent. La Ponència Tècnica de Patrimoni haurà de decidir dimarts que ve, dia 19, si fa efectiu o no l'aixecament de les estructures trobades on s'ha d'ubicar l'accés a la porta d'urgències del futur hospital.

Fa un any i mig que els arqueòlegs treballen en els terrenys de Son Espases, però no fou fins al novembre passat que s'hi localitzaren unes estructures datades entre els segles II i I abans de Crist. L'Ib-Salut i els arqueòlegs ja han presentat tots els informes requerits per Patrimoni per tal que es faci efectiu el trasllat de les peces, una a una, des del seu lloc natural a un espai encara sense concretar; això sí, dins el recinte de Son Espases.

Des de l'inici de la troballa fins avui les hipòtesis sobre la funció del jaciment han baratat. En un primer moment apuntaren que feien part d'una zona sacra o de tipus litúrgic que podria assimilar-se al món ibèric. Avui també es planteja la idea que fou un assentament romà.

L'informe arqueològic assenyala que hi ha una estructura principal ben delimitada i dues més de situades al seu costat. Aquestes es comuniquen mitjançant uns passadissos que han estat determinats. Aquestes restes estructurals estan fetes de pedres de petites dimensions ajuntades amb fang. A més, s'hi han trobat diversos enllosats, la majoria dels quals tenen forma quadrada i estan composts per lloses planes, treballades, col·locades una al costat de l'altra i travades amb fang i falques.

Pel que fa a la ceràmica trobada darrerament, no divergeix gaire de la que els arqueòlegs fixaren en un primer moment. Es tracta de fragments d'àmfores que estaven col·locats tant en posició horitzontal com en vertical. La majoria d'aquestes ceràmiques estan trencades, mentre que les restes muràries presenten mancances de fonamentació i desplaçament.

El jaciment té una superfície total de 1.464 metres quadrats amb unes restes estructurals amb murs de quaranta centímetres, trossos de paviment de calç i una petita concentració ceràmica. Els arqueòlegs també han remès al Consell de Mallorca quina serà la metodologia que empraran per siglar, embalar i emmagatzemar totes les restes. L'Ib-Salut, per la seva banda, encara no ha notificat de manera formal l'espai concret on es mostraran al públic les retes fruit de l'excavació. Tot apunta que serà a les cases velles.

Val a dir que el 29 d'abril passat la Ponència Tècnica de Patrimoni acordà desestimar la primera proposta dels arqueòlegs arran de la complexitat de les estructures i els paràmetres d'interpretació que s'han de seguir. Així mateix, requerí ampliació de la informació sobre les troballes i concreció amb el projecte de desplaçament, cosa que dimarts els tècnics tornaran a debatre.

dBalears (17-V-09)


La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb