Literatura catalana contemporània

L'esquerra mallorquina i l'antifranquisme (I) - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 26 Juny, 2009 07:47 | facebook.com

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...(Miquel López Crespí)


L’antifranquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)



Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).


Les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, organitzades per Jaume Adrover s'iniciaren a Grifé i Escoda del Passeig Mallorca l'any 1966. En la aquesta fotografia d'època podem veure (d'esquerra a dreta): Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí, Josep Santlleí i altres amics del moment.

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.

'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.

'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".


Miquel López Crespí i Josep M Llompart

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.

La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els Verds - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 26 Juny, 2009 06:24 | facebook.com

Sortim del govern o no tenim política (Congrés dels Verds).


Encara que hàgim decidit fer un partit municipal evidentmene ens segueix preocupant i seguirem parlant de la política més enfora del nostre municipi. El nostre company verd de Diògenes; Julen Adrián ens ha fet arribar la seva esmena a la totalitat al congrés dels verds d'aquest dissabte, un document clar i dur per reflexionar i debatre.

 (...) La nostra participació no en la majoria de govern, perquè NO PINTAM RES AL GOVERN, sinó la nostra participació en la majoria que dóna suport al govern (que és una altra cosa), ens ha fet primer empassar-nos Son Espasses com uns bons faquirs. Però no ens va venir de nou, perquè abans ja havíem renunciat a la política mediambiental, havíem acceptat la retallada del Parc Natural de Llevant, amb els criteris del PP, ara defensat per UM; havíem acceptat la política de residus de PSOE-UM-PP, després va venir el bloqueig de la política de disciplina urbanística al Consell de Mallorca, amb l'APLUTUM bloquejada per UM i fins i tot, a vegades pels PSOE locals; després van venir els nostres silencis davant els casos de corrupció d'UM, després el bloqueig de les propostes d'ampliació de les vies ferroviàries... la burla en qüestions de camins públics com en el cas de Ternelles, Decrets Nadal i Grimalt, Son Baco, Son Bosch, subvencions a la compra d'automòbils privats... i estic segur que em deix més de la meitat.
I es clar, les coses no passen perquè sí. Si no hi ha cap informe de gestió, es perquè qualsevol document que es paregués, encara que fos de lluny a això, hauria de venir acompanyat de la dimissió de tots els que han duit al ¿partit? a aquesta situació. I es clar que d'això no n'hi ha. Hem arribat a aquesta misèria per la voluntat d'uns pocs de viure a compta del ¿partit? I si han estat capaços d'arribar-hi fins aquí, no és previsible que ara es facin enrere. Podem discutir de l'humà i el diví, però no posar en qüestió que els ¿nostres? càrrecs públics siguin remoguts de les seves cadires. Nene, això no es toca!
En aquestes condicions, limitar la crítica a la desastrosa gestió de Llauger i companyia en la gestió de les àrees de govern que ens corresponien dins del Bloc, és a més d'inútil en aquestes altures, gairebé marginal. El problema real és que els Verds han entregat totes i cadascuna de les banderes la defensa de les quals constituïa la nostra raó d'existir i la nostra força. Sense banderes no hi ha partit. I les nostres banderes han estat el preu que hem pagat perquè un grapat de càrrecs cobrin un sou mensual, en jornada de 08 a.m. a 03 p.m. És molt trist, però és així.
La veritat és que en bona mida, la resta de partits del BLOC es troben en situacions similars, encara que la pitjor, sense dubtes és la nostra. EU pot administrar qualque misèria en serveis socials i ja veurem com i quan s'aplica la Llei de dependència, que de totes maneres serà, probablement rendibilitzada per les administracions municipals, cas de que qualcú la pugui rendibilitzar
En aquest panorama és absolutament impossible revitalitzar Els Verds. Sense línia política, sense banderes, no hi ha partit; i no podem ni pensar en recuperar-les si seguim formant part de la majoria que dóna suport a un Govern del qual no en formam part real. És així de senzill: o SORTIM DEL GOVERN O NO TENIM POLÍTICA. ¿A qui ens volem dirigir perquè s'afiliï a un partit que dóna suport a un Govern que no es pot defensar amb criteris Verds? Perquè per a defensar aquestes polítiques clientelars d'UM, per callar davant els casos de corrupció, per seguir  la indisciplina urbanística, etc. estem de sobra, els altres ja ho fan prou bé. Amb què pensam emborronar paper o fer pàgines web, amb una línia política que no existeix?

Si voleu llegir la seva esmena completa i la resta de ponències a aquest congrés les podeu trobar al blog dels verds-esquerra d'Artà

Com diu el GOB ara és el moment d’adoptar mesures valentes, justes i sostenibles, per fer front a les crisis

http://alternativa.balearweb.net/post/73077 Blog Urxella


Els Verds i Margalida Rosselló (un article d'octubre de 2005)



Margalida Rosselló.

Fa uns mesos, quan Jordi López i Nofre Bisbal encara militaven en Els Verds, redactaren, juntament amb Margalida Rosselló un clarificador document titulat "Cruïlla verda" on exposaven amb tota mena de detalls la crisi que ha portat a la fi d'un projecte verd independent a les Illes. Crisi produïda, com escrivien Rosselló, López i Bisbal, per l'enfeudament del grup de Llauger als interessos electoralistes dels seguidors de Llamazares. En el document s'analitzava l'origen de la crisi que ha portat a la desaparició del projecte original dels fundadors del grup verd a les Illes. Els polítics verds hi deien: "La coalició amb EU ha deixat de ser per la via dels fets una coalició entre iguals, tal com es demostra en el dia a dia al grup municipal de Palma. [...] La coalició tampoc ens està permetent, tal com preveia el protocol polític signat, mantenir la nostra personalitat diferenciada perquè els nostres socis de coalició no volen entendre que Els Verds no esgotam la nostra presència pública en l'activitat dels grups institucionals conjunts". Posteriorment el document passava a analitzar tota la sèrie de qüestions que finalment, com s'ha comprovat, ha significat la fi de la independència política del grup verd original, aquell que no tenia res a veure amb els interessos de l'excarrillisme illenc. En el document passat a militants, amics i simpatitzants aquests fundadors del moviment ecologista informen dels problemes d'actuació conjunta que tenen amb els seguidors de Miquel Àngel Llauger i els exdirigents del carrillisme illenc que li donen suport. Hi acusen els partidaris de l'enfeudament a una força política aliena, en aquest cas a Esquerra Unida. Grup que, mitjançant tota una sèrie de tèrboles maniobres, ha aconseguit vampiritzar l'espai verd en benefici dels interessos electoralistes d'uns quants polítics professionals, d'aquells que ja en temps de la transició abandonaren qualsevol principi per tal de fruir dels avantatges que comportava i comporta la gestió del sistema. En el document que hem llegit s'acusa els que han portat Els Verds a una situació d'absoluta supeditació als interessos d'Esquerra Unida de "deslleialtats de tot tipus mai vista en la història d'Els Verds". I quines són aquestes deslleialtats protagonitzades pels que han lliurat el grup ecologista a EU? El document que tenim a les mans és prou clar al respecte: "Aquestes deslleialtats inclouen el recurs a la intoxicació mediàtica i a la propagació de falsedats per desacreditar l'adversari, les actuacions públiques al marge dels mecanismes democràtics de presa de decisions... I més darrerament hem assistit a l'intent d'alteració de la voluntat d'Els Verds mitjançant una campanya orquestrada d'afiliació col·lectiva amb la clara intenció de condicionar el resultat del Congrés extraordinari; ja que és del tot insòlit que persones que acaben de sol·licitar l'afiliació a una organització política demanin als pocs dies un congrés extraordinari".


També s'hi analitza l'intent actual de la mateixa Izquierda Unida estatal per apropiar-se de l'herència verda de tots els grups ecologistes de les diverses nacions i aconseguir aquesta nova "denominació d'origen", una "Izquierda Verde" que dissimuli les dècades de pactes, traïdes i claudicacions davant els poders fàctics i el franquisme reciclat per part del PCE. I és precisament contra aquesta burda maniobra mancada de principis, eminentment electoralista, contra el que es revolta el document signat per Margalida Rosselló, Jordi López i Nofre Bisbal quan afirmen: "Davant els intents d'Esquerra Unida d'apropiació del nostre espai; o més que de l'espai verd, directament del 'segell' verd; la convivència política amb els qui defensen acotar el cap i acceptar un paper de comparsa en aquesta refundació cosmètica d'EU ja no és possible".


El final d'aquesta història ja és prou conegut. En el congrés extraordinari que convocaren els partidaris de la supeditació a EU, aquests, els seguidors de Llauger, guanyaren per un vot de diferència als fundadors d'Els Verds. El resultat de l'operació també és ben sabut: crisi de militància en Els Verds, abandonaments massius, dimissions de dirigents i regidors del grup ecologista que no volen restar fermats a EU. I, més recentment, consolidació d'una nova organització però d'antiga tradició de lluita ecologista, l'Assemblea Verda, que vol reconstruir el moviment des de la base. Potser algú imaginava que la fi d'Els Verds era cosa feta i que, amb l'absorció del nom per un vot de diferència, desapareixeria una llarga tradició de lluita i combat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i del nostre territori. Era prou evident que la constant destrucció del territori per part de la dreta especulativa que patim no podia quedar sense resposta. I la gent que entén la política no com un ofici sinó com un servei a la societat ha sabut reaccionar a temps. La constitució de nombroses plataformes de lluita contra l'especulació, la consolidació de l'Assemblea Verda, així ho demostren.


Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb