Literatura catalana contemporània

Els escriptors mallorquins i la novel·la històrica - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 06 Juliol, 2009 17:38 | facebook.com

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina. (Cecili Buele)


"París 1793". Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí


Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca



Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.

1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana

Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.

L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.

Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.

Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.

Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.

A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).

Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).

2. Dosis grans d'erudició

L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.

Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...

O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.

O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).

O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...

Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...

En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.

Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.

Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...

L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...

Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...

3. Memòria de lluites revolucionàries

"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.

En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.

D'una banda, la cara.

Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...

D'una altra banda, la creu.

Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).

I, finalment, el cantell de la moneda.

Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.

4. Gent que fa història republicana

Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.

D'entre aquests, cal esmentar-ne:

Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)

Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.

Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.

Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.

Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.

Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...

Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...

5. Llibres i fusells, a mode de cloenda

Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.

No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...

Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.

Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.

Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)

La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.

Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!

Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).

El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.

En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008

Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/54261

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La literatura catalana contemporània i la guerra civil - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 06 Juliol, 2009 05:58 | facebook.com

El record de tots aquells vells republicans que romangueren a sa Pobla quan foren alliberats! Quants d’aquells homes, autèntics herois de la lluita antifeixista, no restaren al meu poble en haver conegut alguna noia poblera! És el que s’esdevengué amb el meu pare, amb Guzmán Rodríguez, amb tants d’aquells militants antifeixistes dels anys trenta. Sovint els llibres de memòries, els fulls salvats miraculosament, les pàgines escrites a les cel·les des de les quals els portaven davant el mur d’execució donaven una idea de com era aquella vida d’oprobi i humiliacions, de tortures constants sota el feixisme. (Miquel López Crespí)


Avançament editorial: Lleonard Muntaner Editor publica Els crepuscles més pàl·lids

Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939.

El record de tots aquells vells republicans que romangueren a sa Pobla quan foren alliberats! Quants d’aquells homes, autèntics herois de la lluita antifeixista, no restaren al meu poble en haver conegut alguna noia poblera! És el que s’esdevengué amb el meu pare, amb Guzmán Rodríguez, amb tants d’aquells militants antifeixistes dels anys trenta. Sovint els llibres de memòries, els fulls salvats miraculosament, les pàgines escrites a les cel·les des de les quals els portaven davant el mur d’execució donaven una idea de com era aquella vida d’oprobi i humiliacions, de tortures constants sota el feixisme. Hi ha molts de llibres al respecte. Un dels primers que vaig llegir ja fa anys va ser el famós Campos de concentración en la España de Franco que Joan Llarch va publicar a Barcelona, a Producciones Editoriales, l’any 78. Més recents són els de Josep Pons Bestard, el llibre de records Memoria de Mallorca, 1936 (Palma, el Tall Editorial, 1990) i el de José Leiva Memorias de un condenado a muerte (Barcelona, Dopesa, 1978). I un altre, encara inèdit, del qual conserv un exemplar escrit a màquina pel seu protagonista, Pere Joan Borràs, d’Alaró, que escrigué Memorias de Pedro Juan Borrás. Un autèntic “incunable”, potser un exemplar únic que pens que alguna editorial nostrada hauria de traduir de seguida al català per tal de restituir la veu espontània de l’autor i, d’acord amb els hereus del senyor Pere Joan Borràs, posar-lo a disposició del poble de les Illes, tant és el seu valor històric. Sense oblidar, igualment, els papers que Antoni Pizarro, condemnat a mort -condemna que va ser canviada per la de vint anys de reclusió--, escrigué d’amagat al Fortí d’Illetes, tètric indret d’afusellaments a Mallorca. Antoni Pizarro narra molt vivament, amb traça, els dies de la sublevació feixista, de les provatures fracassades per a fer front als sublevats, i de l’heroisme de tots aquells que eren executats al fortí Pel que explica aquest document d’extraordinari valor que he consultat sovint, l’heroisme, la dignitat, la valentia davant la mort, varen ser el més normal entre les desenes i desenes de republicans, comunistes, socialistes i anarquistes que foren assassinats als fossars d’aquest fortí.


Els sacerdots mallorquins que provaren d'ajudar els republicans tampoc no se salvaren de l’extermini. És el cas de Jeroni Alomar, assassinat pels feixistes per “col·laboració amb els rojos”, el 8 de juny de 1937. L’historiador i periodista Nicolau Pons Llinàs va escriure un llibre al respecte titulat Jeroni Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937 (Palma, Lleonard Muntaner Editor, 1995).

I qui no recorda aquell “clàssic”, el famós Los topos de Jesús Torbado i Manuel Leguineche, editat pel Círculo de Lectores l’any 1978 a Barcelona? Hi havia també algunes pàgines de la novel·la de Blai Bonet El Mar (1958) que, a l’adolescència, ens sobtaven per la seva cruesa en parlar de la guerra. Els afusellaments davant els murs del cementiri, magistralment descrits per Blai Bonet! Però de joves eren ben difícil trobar escriptors illencs que haguessin novel·lat la repressió, la por d’aquells d’anys d’assassinats, quan l’odi i la salvatge brutalitat dels militars revoltats i els falangistes campava arreu. L’embranzida de novel·listes que tracten la guerra o les seves conseqüències s’esdevé principalment amb els homes i dones de la generació literària dels 70. Parl de novel·les de finals dels seixanta i començaments dels setanta, obres –de les quals ja hem parlat en un altre article—de Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Miquel Àngel Riera, Llorenç Capellà, Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Cortès, Maria-Antònia Oliver, Miquel Ferrà Martorell...

Cap a mitjans dels anys seixanta tan sols Les Grands Cemeitères sous la lune de Georges Bernanos, obra que compràvem d’amagat, a les golfes de segons quines llibreries de Palma i Barcelona, ens informava del que s’havia esdevengut en aquell estiu de foc, sang i llàgrimes. Però, com he dit més amunt, dels autors mallorquins que d’una manera o una altra han tractat la guerra civil i la repressió ja n’hem parlat en altres articles. Aquí i avui volíem anar esbrinant d’on sorgia la voluntat d’escriure una nova novel·la ambientada en la guerra i la postguerra mallorquines.

Per això em demanava quin va ser l’origen de Els crepuscles més pàl·lids, d’on sorgia l’impuls inicial que em donaria forces per anar bastint els vint-i-sis capítols que conformen la novel·la. No ho havia dit tot a Estiu de foc (Columna), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació sa Nostra) i Un tango de Gardel en el gramòfon (Setimig)? Per quins motius naixia ara, en la meva imaginació, la història novel·lada d’aquest presoner republicà, en aquest cas el meu pare, arribat a Mallorca en un feixuc estiu de l’any 1940?

Anem a pams. Als meus arxius tenc els documents de la família "Verdera"; memòries inèdites d'antics presoners del franquisme, de militants esquerrans; fotografies de la resistència i dels darrers anys de la clandestinitat; centenars de cintes, vídeos, llibres, cartes, diaris personals, etc., etc. Tot plegat un material que m’ha servit a la perfecció per a portar a terme el projecte: novel·lar la vida de presoner republicà del meu pare; literaturitzar el viatge que el portà, de les presons de Madrid i València, als camps de treball mallorquins.

Entre tot aquest caramull de vivències -sofriments, alegries- del nostre poble, hi ha els dos papers que més estim. Són uns vells documents que em deixà per herència el meu pare, l'exalferes de Sanitat de l'Exèrcit Popular i expresoner del franquisme Paulino López Sánchez. Aquests dos certificats foren emesos pels responsables dels camps de concentració, a Mallorca -concretament a sa Pobla- en la postguerra, un any després de la derrota popular de 1939. El pare, voluntari en la lluita per la llibertat, militant confederal, conegué Durruti, Miguel Hernández, Francisco Galán... (malgrat que aquest darrer lluitava amb les unitats comunistes, concretament dirigint la 22 Brigada en què combaté contra el feixisme el meu oncle José López). S'ha de recordar que a Mallorca, a part dels centres d'internament "clàssics" com la presó provincial de Palma, el castell de Bellver, els vaixells-presó (tipus "Jaume I"), Can Mir, la presó de dones (Can Sales), la d'Illetes, etc., etc., existien nombrosos camps de concentració i diversos indrets de reclusió per a excombatents republicans. Són coneguts per tothom que hagi estudiat una mica la sagnant història de la repressió de la dreta contra el poble l'habilitació dels banys de Sant Joan com a centre d'internament, la possessió de Son Catlar (Campos), el camp de la Regana (a Llucmajor), Capocorb Vell, la possessió de sa Coma (Capdellà)... Aquests tètrics indrets s'obrien per a aprofitar la mà d'obra esclava fornida per les onades de vençuts que anaven arribant a les Illes. S'obriren camps a Felanitx i Manacor, al cap Gros i al Mal Pas (Alcúdia)... El meu pare, a les ordres del capità d'infanteria Agustín Martínez Sánchez, cap del Batallón de Trabajadores número 153 destacat a sa Pobla en els anys quaranta, conegué Can Garroví (posteriorment l'institut del meu poble), i treballà en la carretera que anava del Mal Pas a la Victòria. La documentació que tenc -els dos documents esmentats- em permet, en un exercici d'arqueologia històrico-sentimental, saber com eren els “partes” per circular per sa Pobla, saber –aproximadament- el dia que Paulino López Sánchez, heroi de la lluita per la llibertat -com tots els seus companys- pogué sortir a fer un tomb pel poble i, segurament, conèixer mumare, Francesca Crespí Caldés. Na Francesca Crespí era filla d'una de les famílies més conservadores del poble i neboda de l'home fort de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, el batle "Verdera", Miquel Crespí i Pons, el constructor de l'Escola Graduada. Un dels documents diu simplement: "Batallón de Trabajadores nº 153. La Puebla (Mallorca) 11 de enero de 1940. Autorizo a Paulino López Sánchez para que pueda circular libremente por esta plaza sin que se le ponga impedimento alguno". El signa, el capità responsable del camp, José Martínez. L'altre paper, escrit igualment a sa Pobla ("La Puebla" dels vencedors), porta dada de 10 d'abril de 1940 y certifica que: "Paulino López Sánchez, de 22 años de edad, pintor decorador, perteneciente al reemplazo de 1938, ha permanecido prestando servicio en este batallón desde el 11 de octubre de 1938 habiendo observado una conducta ejemplar por demás, siendo uno de los que más se han distinguido por su disciplina, laboriosidad y amor al trabajo. Y para que conste y surta los efectos correspondientes, extiendo el presente, en La Puebla (Mallorca) a diez de Abril de 1940. José Martínez Sánchez, Capitán de Infantería".

Aquests papers, aquests simples records, són el que fonamenta la decisió de portar endavant el projecte d’escriure Els crepuscles més pàl·lids.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb