Literatura catalana contemporània

Ágora, una pel·lícula d'Alejandro Amenábar

Turmeda | 15 Octubre, 2009 15:53 | facebook.com

(1 vídeo) En un moment històric com el present, en el que els conflictes socials s'expressen en molts casos mitjançant l'enfrontament religiós és saludable veure en les cartelleres pel·lícules com Àgora, perquè al menys té la virtut de generar un debat que és actual. Àgora no serà una pel·lícula ben valorada per la majoria de crítics i previsiblement es trobarà amb fortes resistències, vinculades a institucions religioses que mai no han deixat de fer política ni demanat perdó pels seus crims. (Llorenç Buades)


ÀGORA, UNA PEL·LÍCULA D’ALEJANDRO AMENÁBAR


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En un moment històric com el present, en el que els conflictes socials s'expressen en molts casos mitjançant l'enfrontament religiós és saludable veure en les cartelleres pel·lícules com Àgora, perquè al menys té la virtut de generar un debat que és actual. Àgora no serà una pel·lícula ben valorada per la majoria de crítics i previsiblement es trobarà amb fortes resistències, vinculades a institucions religioses que mai no han deixat de fer política ni demanat perdó pels seus crims.

La pel·lícula tracta d'Hipàtia, la filòsofa i matemàtica neoplatònica que va morir despellissada per monjos cristians liderats pel lector parabolà Pere, que estava al servei del bisbe sant Ciril d'Alexandria, doctor de l'Església.

Les crítiques que es fan en relació a la pel·lícula solen recórrer a sobrevalorar fets que la pel·lícula no recull amb exactitud, com és ara el de l'edat, o amb altres arguments que no van ni vénen al cas diguent-nos per exemple que la filòsofa cristiana Caterina d'Alexandria també va ser martiritzada anys abans ( de la seva existència no hi ha cap constància real i alguns autors com Harold Thayler Davis o Jean-Marc Lévy-Leblond creuen que és una santa inventada per tal de compensar l'efecte que va fer el martiri d'Hipàtia) . Així tracten de minimitzar la mort d'Hipàtia., perquè no és aconsellable per a les institucions religioses que es coneguin les seves pàgines més negres.

Hipàtia va ser martiritzada quan devia tenir 60 anys o així, i el que es coneix d'ella és per obra d'un bisbe cristià de Ptolemaida que va ser el seu alumne, Sinesi de Cirene, també pels escrits de Sòcrates Escolàstic, historiador vinculat a l'Església, i per part del filòsof pagà Damasci. En el segle VII, Joan de Nicea, ja la tracta com una bruixa satànica i idòlatra, qüestió de la qual fa ús per tal de fer digerible la seva mort i honrar a sant Ciril.

En qualsevol cas no sabem res d'Hipàtia per ella mateixa perquè la seva obra també va ser destruïda per obra de sant Ciril . En conseqüència coneixem a Hipàtia per autors que no són neutrals i que formen part generalment de l'univers cristià que li donà mort. Les contradiccions i les lluites de poder entre els propis cristians, són els que han fet perdurar la vida d'Hipàtia després del seu martiri. Aquest fet, mai no sol ser valorat pels crítics que només responen amb criteris de històries oficials, cròniques fetes des del poder interessat.

Hipàtia formava part d'una vella societat pagana abandonada paulatinament pels seus dirigents en benefici de la nova moral de l'imperi, el cristianisme, la religió que en aquell moment representava de manera hegemònica els poders polítics i econòmics. Hipàtia formava part encara del món hel·lenístic vinculat a l'activitat del seu pare Teó a la biblioteca d'Alexandria. Apareix a la pel·lícula com una persona només dedicada a la matemàtica i la filosofia, i vinculada a una classe social poderosa, però no adaptada als nous condicionaments del poder que ja s'havien expressat quan el bisbe Teòfil havia destruït el temple de Serapi, o quan havia combatut als seus correligionaris seguidors d'Orígenes . Aquella vella societat pagana en extinció aportava dirigents que s'havien convertit per interès, com ho va fer Constantí, en tant que la nova religió era més unificadora i permetia formes més dòcils de dominació. L'església d'Alexandria era totalitària: el temple d'August i el de Dionisos s'havien reconvertit en temples cristians a la nova situació. Teòfil (sant dels coptes) havia combatut i fet anar a l'exili fins i tot a sant Joan Crisòstom, personatge autor d'homilies antijueves que varen ser utilitzades després pels hitlerians per tal de justificar l'holocaust. Si aquell tipus d'església combatia a un correligionari amb el qual mantenia criteris semblants en l'exclusió dels jueus, menys lloc hi hauria per als ícons pagans. Tèofil, Joan Crisòstom, sant Ciril , Nestori (adversari d'arrians, novacians, macedonians ) tots eren cristians, sectaris entre ells i encara més contra els que no professaven la seva religió. Hipàtia era aleshores un ícon vivent i influent que havien de desarrelar.

En el film apareix Davo, l'esclau que opta pel cristianisme, per tal d'aconseguir la llibertat. Aquesta llibertat només es podia aconseguir en un context d'enfrontament de la majoria cristiana amb la minoria pagana en extinció. Si Davo s'hagués trobat en dependència d'una família cristiana hagués continuat en l'esclavitud com hi restaren milers de cristians captius d'altres cristians poderosos fins ben entrat el segle XIX.

En el context del que tracta la pel·lícula, els cristians ja tenen el poder econòmic i polític. Sant Ciril d'Alexandria tenia més poder real que els antics èlits dominants, però no el tenia tot. Sant Ciril era un personatge totalitari. Ho va ser contra Manes, Apolinar, els cristians arians, nestorians i novacians i contra tots aquells que no anaven de la seva corda, va potenciar l'exili dels jueus, i va combatre als pagans amb l'exèrcit privat de monjos parabolans. Aquest sant Ciril, despòtic i nefast per als humans va ser homenatjat pel papa Benet el 3 d'octubre de 2007. Definitivament, ni l'Església és santa ni ho són els seus doctors, papes ni patriarques.

Web Ixent


Gabriel Janer Manila i la novel·la catalana del segle XX

Turmeda | 15 Octubre, 2009 09:12 | facebook.com

Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.


Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (II)


Per Gabriel Janer Manila.



"Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)


Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.


Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...


Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.


El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.


I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.


La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.


Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb