Turmeda | 06 Febrer, 2010 10:11 |
Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)
Llibres de memòries: les fotografies de la guerra civil (pagines del meu dietari) (I)
Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat d’acabar amb les injustícies d’una societat que barrava el pas al naixement dels somnis.
Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina d’escriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.
Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: “A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits”. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupil·les. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula “Mare!”, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de l’acomiadament definitiu! El pare morí el mes d’agost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. S’ofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a l’altre. Em demanà una cigarreta que fumà d’amagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:
-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no m’ha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.
Parlava tranquil·lament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.
-Conserva les fotografies de la guerra. És el record d’aquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.
Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Febrer 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |