Literatura catalana contemporània

La transició i els comunistes (de tendència trotskista)

Turmeda | 06 Maig, 2010 15:42 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

p> En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)



Grup de militants comunistes de tendència trotsquista (LCR) en temps de la transició. Llorenç Buades és el segon per l'esquerra. Actualment és un destacat membre de la CGT.

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els problemes de l'escriptor català - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 06 Maig, 2010 08:36 | facebook.com

"Són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat". (Víctor Gayà)


Els problemes de l'escriptor català


Per Víctor Gayà, escriptor.

http://turmeda.balearweb.net/get/casacat.JPG
Presentació de La novel·la: Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Víctor Gayà, Joan Cerdà i Llorenç Capellà

Els problemes de l'escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d'escriptors del món, s'hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.

Tot escriptor, en la pràctica d'escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d'enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l'estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d'expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.



Coberta de de Miquel López Crespí.

Als problemes personals s'hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d'expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d'un marc problemàtic bastant homogeni.

Els problemes específics de l'escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l'estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d'un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.

Finalment, i aquest fenomen no és aliè a les "virtuts" constitucionals, l'escriptor català, com la resta dels usaris de la llengua catalana, ha de patir això que Llorenç Capellà ha definit com la llengua esquarterada, i que, pel que fa als escriptors, suposa la compartimentació dels distints països de parla catalana en àmbits de relació cultural i comercial dels quals es veu seriosament dificultada, si no definitivament interrompuda. I això és resumeix en un fet clar: són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat.

És dins aquest marc general de la dificultat i de la problemàtica de l'escriptor català, on es desenvolupa la novella, titulada La novella de Miquel López Crespí. L'escriptor pobler fixa la trama de la seva narració en un aspecte molt concret, i tal volta anecdòtic, de tota aquesta problemàtica complexa que constitueix el fet d'existir i exercir com a escriptor català: la presentació d'un llibre. I amb aquest rerefons, compon una mena de crònica sobre les vicissituds d'un autor en el seu particular i sovint solidari camí per aconseguir presentar amb èxit la seva obra. Tanmateix, i malgrat haver triat aquest caire, si es vol secundari en la història d'un llibre i absolutament menor en la història de la Literatura (amb majúscula), l'autor aprofita per fer desfilar tot un seguit de vicis, des de la problemàtica personal (les suposades patologies dels escriptors), passant -i no precisament de passada- pels problemes socials, ideològics i lingüístics, per acabar dibuixant de manera ampla tota la maquinària que mou el món de l'escriptura, l'edició, la distribució, la difusió i la crítica tant periodística com universitària; i tot, des de la perspectiva d'un escriptor català de les Illes, que si ja hava de fer front a la neurosi personal i la mundialització aliena i alienada, a la cantonització i a l'esquarterament de la llengua que ha triat per escriure, també ha de fer front a les misèries de la congregació religiosa de la literatura provinciana.

De la queixa a l`anàlisi i la denúncia, amb humor davant els fets particulars i quotidians i amb el dramatisme residual del fet general i històric, López Crespí va desenvolupant la crònica d'una presentació a la qual són convocats no només personatges de tota mena que -un a un i a cor- van mostrant els llautons, sinó també institucions, associacions, grups fàctics i diversa fauna personal i corporativa, amb tot un seguit d'interpretacions gairebé guinyolesques.

Al capdavall, La novella dibuixa un panorama no gens encoratjador com podem veure en algunes cites de les moltes que podríem proposar: "Ni els catedràtics de la Universitat no coneixen el nom dels intellectuals més importants de la nostra Terra" (p. 32); "els companys envejosos... els escriptors frustrats" (p. 9); "la recerca psicòtica de la fama, el protagonisme més descarat, les ressenyes dels crítics servils" (p. 21); "Els editors no comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors" (p. 45); "Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els 'especialistes' en la promoció personal" (p. 101). I etcètera, etcètera.

Tanmateix, tot i aquest panorama, no deixa de ser curiós i encoratjador que la història de la presentació acabi feliçment ("per una vegada tot ha marxat a la perfecció"), malgrat les "misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie". Sembla que l'autor, finalment, s'avé a participar amb humor rabiós en el "carnaval literari", ni que sigui per intentar desemmascarar-lo.

Presentació de l'obra de Miquel López Crespí La novella (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002) a la Casa Catalana de Palma (Mallorca) el 21 de juny de 2002.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb