Turmeda | 30 Juny, 2010 08:20 |
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).
Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...
Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".
Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.
Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".
Turmeda | 29 Juny, 2010 06:59 |
Cap a l'any 1960, a causa de l'embranzida turística i del collapse absolut de l'antic aeroport de Son Bonet, a la carretera d'Inca, s'hagueren d'habilitar un hangar i diversos barracons prefabricats que serviren per descongestionar una mica l'allau de turistes que, com a manà caigut del cel, aturarien en sec la històrica emigració mallorquina cap a l'Estat francès i les Amèriques. Recordem que en aquests inicials anys seixanta, mentre que a Astúries i altres indrets de l'Estat s'esdevenen les importants vagues dels seixanta, aquí, en plena febre de començaments del "boom", passam d'un milió de passatgers per l'aeroport de Son Sant Joan a cinc milions el 1971. (Miquel López Crespí) (Diari de Balears 5-VII-98)
La Mallorca dels anys 60 i un viatge a Roma
L'ECÒNOM JOAN SUECA MIRALLES (1903-1968)
L'any 1961 vaig conèixer Joan Sueca Miralles, l'ecònom de sa Vileta. L'eclesiàstic Joan Sueca Miralles va néixer a Sóller el 1903 i morí a Ciutat el 1968. Amb el temps, parlant amb Joan Miralles, el cap del Departament de Català de la nostra universitat, he descobert que Joan Sueca era familiar seu. Fou igualment ecònom del Port de Sóller i creà la institució religiosa El Bon Pastor, a Ca ses Bieles (Ciutat).
El record a la rectoria de sa Vileta. Amb el pare i l'oncle anàvem per l'església per a fer restauracions de quadres antics. Joan Sueca fou un col.leccionista d'objectes i estris i bibliòfil de primera. Encara record com si fos ara mateix les discussions que mantenia en el seu despatx o en el jardí de la rectoria amb el meu oncle José López sobre la importància del darrer llibre adquirit. A ran dels meus constants problemes amb la policia política del règim -la temuda Brigada Social-, i de les detencions per part dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil, la mare anava sovint a veure Sueca Miralles per a demarnar-li ajut. Es tractava d'evitar per tots els mitjans que el fill -qui signa aquest article- fos condemnant pel Tribunal de Menors, per propaganda subversiva. Cal reconèixer que l'ecònom Joan Sueca (com igualment el general retirat de l'exèrcit feixista Ricardo Mulet, advocat dels meus padrins) m'ajudà moltíssim per evitar ser detingut més hores de les "normals" per aquells lacais del terrorisme d'Estat.
Que jo recordi, sempre funcionaren a la perfecció les trucades que tant Joan Sueca com el general Ricardo Mulet feren a les seves amistats lligades al règim. Sense aquestes "recomanacions", ben cert que no m'haurien mancat les pallisses i, potser, un parell d'anys d'internament en un llòbrec correccional.
També vaig conèixer la germana de l'ecònom, Indalècia Sueca Miralles (Ciutat, 1888-Esporles, 1969), que havia ingressat l'any 1909 a la congregació de Germanes de la Caritat. Per la barriada deien que, només amb les seves mans posades damunt el front d'un malalt, el curava.
La meva padrina, Martina Caldés Torrens ("Ximbona"), poblera de rel, escriptora, autora d'un curiós llibre de poesia mallorquina misticoreligiós, s'apuntà a una de les peregrinacions a Roma organitzades per l'ecònom de sa Vileta. Es vivia en aquell temps el regnat terrible del més ranci nacionalcatolicisme. Sortírem amb un vell quadrimotor de l'aeroport de Son Sant Joan (que, com és de suposar, acabat de posar en servei, no tenia res a veure amb l'actual monstre de les comunicacions aèries internacionals i, més que res, semblava un atrotinat magatzem). Cap a l'any 1960, a causa de l'embranzida turística i del collapse absolut de l'antic aeroport de Son Bonet, a la carretera d'Inca, s'hagueren d'habilitar un hangar i diversos barracons prefabricats que serviren per descongestionar una mica l'allau de turistes que, com a manà caigut del cel, aturarien en sec la històrica emigració mallorquina cap a l'Estat francès i les Amèriques. Recordem que en aquests inicials anys seixanta, mentre que a Astúries i altres indrets de l'Estat s'esdevenen les importants vagues dels seixanta, aquí, en plena febre de començaments del "boom", passam d'un milió de passatgers per l'aeroport de Son Sant Joan a cinc milions el 1971. Les Illes, Mallorca concretament, rompien així les cadenes econòmiques que fermaven la nostra terra a l'Edat Mitjana.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Diari de Balears (5-VII-98)
Turmeda | 28 Juny, 2010 08:03 |
El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)
El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)
El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 27 Juny, 2010 07:26 |
...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)
Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)
Per David Jou.
La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.
Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.
El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.
De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.
L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.
Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.
En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.
(Maig 2002)
Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema
(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)
Turmeda | 26 Juny, 2010 08:56 |
Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)
Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí
Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.
De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.
No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".
Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.
Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.
Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.
Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.
Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.
Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.
És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...
Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.
Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.
I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.
La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.
De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.
Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).
Turmeda | 25 Juny, 2010 07:02 |
Davall les estores de l'estat espanyol, vermelles com la sang que han fet vessar i grogues com l'or que han robat, hi ha els milions de morts d'Amèrica, les desenes de cultures exterminades, els morts de les guerres, inclosa la del 1936-39, els torturats i assassinats durant la dictadura franquista, els morts pel terrorisme d'estat mai acabat d'investigar i un llarg etcètera de fets terrorífics pels quals mai cap representant de l'estat espanyol ha demanat perdó. (Tomeu Martí)
Bloody Sunday i Emili Darder
Tomeu Martí | 24/06/2010 |
Som un patriota i no voldria creure que el meu país hagi fet res malament, ni qüestionar el comportament dels nostres soldats o del nostre exèrcit, que tenc pel millor del món. (...) Però les conclusions de l'informe són del tot clares. No hi ha cap dubte, cap equívoc, ni cap ambigüitat. Allò que va passar aquell Bloody Sunday és injustificat i injustificable, va ser un error".
"No defensarem l'exèrcit britànic defensant allò que és indefensable. No honorarem els qui han servit dignament per mantenir la pau i l'imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat".
"Sé que algunes persones es demanen si gairebé quaranta anys després d'uns fets, un primer ministre ha d'emetre una disculpa... El govern és el responsable últim de la conducta de les forces armades. I per això, en nom del govern, i de fet, en nom del nostre país, ho lament profundament".
Fa poques setmanes que David Cameron va prendre possessió del càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya i ja ha pronunciat un discurs excel·lent, històric i que l'honora a ell i la institució que presideix.
Us recoman que vegeu el vídeo del resum del discurs que hi ha a la web de la BBC.
El passat 15 de juny, davant la cambra dels Comuns, Cameron demanà perdó als ciutadans del nord d'Irlanda pels catorze manifestants republicans morts per l'exèrcit britànic durant l'anomenat Bloody Sunday.
Els fets del Domhnach na Fola, el Diumenge de Sang, al Bogside de Derry, es varen produir dia 30 de gener de 1972, quan era primer ministre el conservador Edward Heath. Aquell dia, durant una manifestació pacífica a favor dels drets civils, una brigada de paracaigudistes de l'exèrcit britànic assassinà catorze persones (John Duddy, Patrick Joseph Doherty, Bernard McGuigan, Hugh Pious Gilmour, Kevin McElhinney, Michael Gerald Kelly, John Pius Young, William Noel Nash, Michael M. McDaid, James Joseph Wray, Gerald Donaghy, Gerald McKinney, William Anthony McKinney i John Johnston) de manera injustificable. Ara, després d'una llarga investigació, l'estat britànic ha reconegut els fets i el seu màxim gestor polític ha demanat excuses, ha transmès el seu condol als parents de les víctimes i s'ha culminat el procés de reparació jurídica.
Excuses, condol i reparació jurídica que, com ens recordava en un brillant article a Vilaweb en Vicent Partal, "ací no han rebut mai ni el president Companys, ni Salvador Puig Antich ni els morts de Vitòria, per a posar-ne tres casos paradigmàtics".
Espanya és un estat amb poca tradició democràtica, on existeix la creença que és més patriòtic i més positiu amagar la veritat davall l'estora de la ignomínia que assumir els fets tal com són. Els dirigents espanyols, des del rei fins a Ramon Socias, passant per González, Aznar o Zapatero, s'estimen més encobrir les malifetes dels seus subordinats i, per tant, esdevenir-ne còmplices, que entendre que les víctimes d'aquests són ciutadans que mereixen un tracte just. Davall les estores de l'estat espanyol, vermelles com la sang que han fet vessar i grogues com l'or que han robat, hi ha els milions de morts d'Amèrica, les desenes de cultures exterminades, els morts de les guerres, inclosa la del 1936-39, els torturats i assassinats durant la dictadura franquista, els morts pel terrorisme d'estat mai acabat d'investigar i un llarg etcètera de fets terrorífics pels quals mai cap representant de l'estat espanyol ha demanat perdó.
A Mallorca tenim el cas de n'Emili Darder (i de n'Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni M. Ques i d'altres), assassinat pel règim feixista i que, encara avui, l'estat espanyol no ha tengut el mínim de vergonya i decència per demanar perdó pel seu assassinat infame, per restaurar jurídicament la seva figura i per reparar econòmicament la seva família.
Per ventura aquí està la diferència entre els que són demòcrates i els que només s'ho diuen.
dBalears
La 'dictadura democràtica' dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria". (Miquel López Crespí)
Irlanda: març de 1968.
Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.
Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.
En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".
La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.
A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.
Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.
Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.
La repressió “democràtica” contra els republicans en els anys noranta
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».
Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.
(12-XII-99)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 24 Juny, 2010 07:38 |
...impulsar un moviment de totes les persones perseguides, sancionades i repressaliades per la dictadura, per tal que es visualitzi la dimensió d’aquesta negra nit, es declarin il·legítims tots els tribunals franquistes (Consells de guerra, Tribunal de Orden Público, el TOP), i en conseqüència s’anul·lin totes les sentències, dictades naturalment per tribunals il·legítims, i denunciant la tortura generalitzada inherent a les sentències.
PROU D’IMPUNITAT!
Benvolgudes i benvolguts,
En el marc del 30 aniversari de la legalització de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics Antifranquistes, i per encàrrec de la junta Directiva, una comissió de l’associació, estem preparant un seguit d’activitats pels propers mesos que tenen com a objectiu alçar la veu contra l’oblit, denunciar les actituds i complicitats, avui, de diferents tribunals amb el règim franquista, i lluitar contra la impunitat. En aquest sentit volem vindicar (a més a més de la memòria dels lluitadors i lluitadores de diferents generacions) el valor de la lluita i el compromís de les generacions més properes, la dels anys 60 i 70, la generació que va plantar cara als instruments repressius del règim, com el TOP (més de 50.600 persones processades de 1963 al 1977), reivindicant els valors democràtics. Una actitud conscient de lluita contra la dictadura (assumint els riscos de la militància antifranquista), una revolta en la que van participar de forma generosa i solidària milers de persones procedents del moviment obrer, del món universitari, de la cultura, dels diferents moviments veïnals i associatius, que cal recordar avui (a on la pervivència d’importants dèficits democràtics es prou evident), per tal d’aprofundir i consolidar en la cultura democràtica de la nostra societat.
El fil conductor de les diferents activitats programades pretenen impulsar un moviment de totes les persones perseguides, sancionades i repressaliades per la dictadura, per tal que es visualitzi la dimensió d’aquesta negra nit, es declarin il·legítims tots els tribunals franquistes (Consells de guerra, Tribunal de Orden Público, el TOP), i en conseqüència s’anul·lin totes les sentències, dictades naturalment per tribunals il·legítims, i denunciant la tortura generalitzada inherent a les sentències. Aquest dies hem vist, estorats, com és de llarga la influència de les organitzacions franquistes a nivell d’Estat, i la seva capacitat de maniobra per subvertir la lluita de la memòria democràtica.
Per aquestes raons, em permeto fer-te arribar aquesta convocatòria personal, a fi i efecte que ens trobem el proper dia 6 de juliol a les 19 hores al Museu d’Història de Catalunya , per tal de compartir els objectius enunciats, i el calendari d’accions (roda de premsa, acte central, altres iniciatives jurídiques) previst. I, òbviament per compartir informacions d’iniciatives similars i coincidents (altres associacions memorialistes) i recollir noves aportacions i suggeriments.
Els organitzadors d’aquesta trobada, entre els quals jo em compto, hem pensat en una trobada de persones de diferents sectors “afectats” pel TOP, una reunió de treball molt operativa, a on la teva presència i participació segur que serà de gran interès. Et prego en confirmis la teva disponibilitat i que ens reportis opinions al respecte (en aquest correu electrònic) si ho estimes convenient. També t’agrairé em facis arribar el correu de persones que consideris poden estar interessades en aquesta iniciativa.
Associació Catalana d’Expresos Polítics, juny 2010
“Comissió generació TOP”
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència. (Miquel López Crespí)
El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.
Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.
Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...
No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).
Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors ntoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastidasignaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 23 Juny, 2010 07:38 |
La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)
George Sand i el socialisme utòpic
L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.
Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".
Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.
En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.
'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!
'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".
Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.
Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".
És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.
La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.
El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.
Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.
Turmeda | 22 Juny, 2010 16:56 |
Declaracions de Maria Antònia Oliver, presidenta de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica
Europa Press | 01/02/2010 |
«Millor morts a les cunetes amb dignitat que formar part d'un monument franquista»
En declaracions a Europa Press, Oliver ha assegurat que la seva entitat se sent «menyspreada», després que l'Ajuntament de Palma decidís avui, a través d'un decret aprovat per l'alcaldessa, Aina Calvo, no enderrocar el monument franquista de Sa Faixina. Així, ha assenyalat que aquesta decisió «errònia i molt greu ofèn a totes les víctimes del franquisme i a qualsevol demòcrata».
Concretament, el text que es col·locarà en els pròxims dies assenyala que «Aquest monument ha estat erigit a l'any 1948 en record de les víctimes de l'enfonsament del creuer Balears, durant la Guerra Civil (1936-1939). Avui és per a la ciutat símbol de la voluntat democràtica de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures. Palma 2010».
La presidenta de Memòria de Mallorca va anunciar que la seva entitat continuarà per la via judicial exigint l'enderroc d'aquest monument i, en aquesta línia, ha recordat que té presentat un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears en el qual s'exigeix la retirada de tota la simbologia franquista.
DBalears
(1 vídeo) Davant d'unes institucions públiques illenques instal·lades en la indiferència... Davant del silenci institucional a tots els nivells... N'hi ha que continuam demanant que s'elimini la simbologia franquista a Mallorca i que s'hi promulgui una Llei de fosses (com la de Catalunya o el País Basc), per tal de poder intervenir-hi immediatament...
Amigues i amics, vos convocam a la concentració que Memòria de Mallorca ha organitzat pel proper dia 24 a les 12h al Parc de Sa Feixina, per exigir que s'elimini d'una vegada per totes el monument franquista dedicat al "Crucero Baleares".
Amigues i amics, vos convocam a la concentració que Memòria de Mallorca ha organitzat pel proper dia 24 a les 12h al Parc de Sa Feixina, per exigir que s'elimini d'una vegada per totes el monument franquista dedicat al "Crucero Baleares".
Adjuntam el cartell que hem preparat per la concentració on hi trobareu tota la informació i vos pregam doneu a l'acte la màxima difusió entre els vostres associats, militants i/o contactes.
Moltes gràcies pel vostre suport i adhesió, informar-vos que ja som a prop de 40 entitats i un centenar de particulars els que ho hem signat. Podeu consultar a la web: www.memoriadelesilles.org les adhesions de les entitats i properament també les dels particulars, pot ser que encara no hi trobeu el nom del vostre col·lectiu, això pot pesar ja que les adhesions no estan definitivament tancades i es van renovant cada dia, per això aquest missatge es també per confirmar les vostres adhesions.
Vos esperam dissabte qui ve a la concentració, entre tots i totes ho aconseguirem!!!!!!
La nostra força radica amb la nostra resistència antifeixista i amb el convenciment que treballam per una causa justa.
Salut i endavant !!!!
Memòria de Mallorca
Benvolguts companys i companyes,
Un dels objectius fundacionals de l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) sempre fou l'eliminació de les restes de la simbologia Franquista, que encara podem trobar als nostres pobles i ciutats, i en especial del monument erigit el 1947 a la plaça Sa Feixina de Palma i dedicat al creuer de guerra feixista “BALEARES” (dossier en document adjunt).
El passat 17 de juliol, MdM, presentà al registre de l'Ajuntament de Palma un seguit de peticions d'eliminació de toponímia i simbologia Franquista, acompanyades de tota una sèrie de dossiers elaborats per l'associació, per explicar els motius de la seva retirada i presentats en roda de premsa el dia 17 de juliol. Dia 11 de setembre MdM entrà al registre de l’Ajuntament de Palma una nova petició sol·licitant una entrevista amb la Batlessa desprès de reiterades peticions via telèfon durant gaire bé un any. A dia d'avui el silenci és l'única resposta que hem obtingut per part del consistori municipal.
Per tot això vos demanam el vostre suport signant el manifest adjunt. S'hi esteu d'acord, escriviu a:
tempsdelamemoria@gmail.com indicat les vostres dades i/o les del vostre col·lectiu. Vos pregam doneu la màxima difusió.
Moltes gràcies.
Maria Antònia Oliver Paris
Presidenta Associació Memòria de Mallorca
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de l’Associació Memòria de Mallorca
Els col·lectius (i particulars) sotasignats exigim l'immediata eliminació del monument feixista dedicat al creuer de guerra Franquista“Baleares” que actualment roman erigit al parc de Sa Feixina. Entenem que la permanència de simbologia feixista als nostres carrers és un agravi incompatible amb les idees democràtiques i el respecte que és mereixen les víctimes del franquisme i els seus familiars.
Per que el Creuer de guerra “Baleares”, formés part de l’esquadra feixista, foren assassinades, després de consells de guerra il·legals, vora 700 persones entre civils i militars a la ciutat de El Ferrol a Galícia. El creuer de guerra Franquista “Baleares” va ser una màquina de guerra utilitzada per militars colpistes per a causar la mort de centenars de civils innocents i la destrucció de diverses ciutats, com ara Castelló, Màlaga, Tarragona, etc, etc. de la costa mediterrània, que és mantingueren fidels al regim legal i democràticament constituït de la II República Espanyola.
No entenem que per conèixer la nostra història recent ens haguem de veure obligats a conviure amb simbologia d’exaltació feixista. La pervivència d'aquests tipus de monuments, de clara inspiració feixista, son impossibles de trobar als altres països democràtics Europeus . A Alemanya, per exemple, és impossible trobar cap creu gamada o símbol nacionalsocialista, entre altres coses per que els símbols nacionalsocialistes i neonazis, estan prohibits per la llei i la seva exhibició pública esta penada amb penes de presó.
Memòria de Mallorca, ha fet un gran esforç pedagògic per donar a conèixer als ciutadans de Palma de Mallorca i de la resta de l'illa en general, els orígens, història i finalitats dels símbols Franquistes, un símbol que ha estat popular i conegut entre els ciutadans i ciutadanes de Palma, per d’imposició de les armes i el terror dels 40 anys de dictadura. El silenci de l'ajuntament Ciutadà i la complicitat de col·lectius i particulars, permeten que el monument de Sa Feixina, inaugurat pel mateix dictador Franco, segueixi complint amb la seva finalitat fundacional:
HONORAR ALS “MÀRTIRS” DEL FEIXISME I RECORDAR A LES SEVES VÍCTIMES I ALS DEMÒCRATES, QUI VA GUANYAR LA GUERRA CIVIL¡¡¡¡. NO PODEM SER INDIFERENTS AL SOFRIMENT I AL DOLOR CAUSAT PEL CREUER DE GUERRA FRANQUISTA “BALEARES” ALS MILERS DE VÍCTIMES INNOCENTS DE LES SEVES BOMBES¡¡¡¡
PER TANT, PEL NOSTRE COMPROMÍS AMB LA DEMOCRÀCIA I AMB LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL, EXIGIM QUE L'AJUNTAMENT DE PALMA DE MALLORCA COMPLEIXI AMB LES LLEIS ESTATALS I EL MONUMENT AL CREUER “BALEARES” ERIGIT A SA FEIXINA, SIGUI ELIMINAT COM A MOSTRA DE NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA DELS NOSTRES ESPAIS PÚBLICS, COM A REPULSA D’UNES IDEES QUE LLUNY DE SER EXALTADES HAN DE SER SEMPRE DENUNCIADES I CONDEMNADES I TAMBÉ COM HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FEIXISME A LES ILLES BALEARS I A TOT L'ESTAT ESPANYOL, QUE PATIREN, I ENCARA PATEIXEN, ELS EFECTES DE LA REPRESSIÓ DEL FEIXISME DE LA GUERRA CIVIL I DE LA DICTADURA FRANQUISTA.
MEMÒRIA DE MALLORCA. Setembre de 2009.
Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)
La ruta dels oblidats
L’Associació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim
Laura Morral | 18/07/2009 |
"Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.
Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.
Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als ‘Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".
La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.
"Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"
Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils ‘insurrectes'. L'episodi és el de la ‘carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.
"Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.
"A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.
bBalears
Turmeda | 22 Juny, 2010 08:05 |
La 'dictadura democràtica' dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria". (Miquel López Crespí)
Irlanda: març de 1968
Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.
Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.
En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".
La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.
A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.
Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.
Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 20 Juny, 2010 08:18 |
Contra la impunitat, per la dignitat de les víctimes del franquisme. Heus ací el títol d'un vídeo que han enregistrat una pila d'artistes i d'intel·lectuals espanyols. Cada participant assumeix la personalitat d'una persona assassinada o desapareguda i en narra la tragèdia. A Mallorca s'ha volgut fer una cosa semblant.
Escenificació
Per Llorenç Capellà | 20/06/2010 |
Contra la impunitat, per la dignitat de les víctimes del franquisme. Heus ací el títol d'un vídeo que han enregistrat una pila d'artistes i d'intel·lectuals espanyols. Cada participant assumeix la personalitat d'una persona assassinada o desapareguda i en narra la tragèdia. A Mallorca s'ha volgut fer una cosa semblant.
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Som n'Aurora Picornell, sastressa, amistançada amb n'Heribert Quiñones... Ah, no...! Això no ho dic perquè no és cert. Si el senyor rector m'escolta...! Jo som dona Maria Antònia Salvà, Filla de Maria... Ja vos podeu imaginar que no ho diré, jo, que he viscut amistançada. Bé, ho tornaré a provar. Som n'Aurora Picornell, obrera, filla d'obrers i comunista. Sang Preciosa de Crist...! Totes les comunistes duien calçons i fumaven com els homes. No en vull saber res, d'aquestes perdudes...! Si fins i tot una nit vaig somiar que m'empaitava en Pep dels Mostatxos. Volia una pularda, i em deia Maria Antonieta vine aquí i et menjaré amb patates. Ai, senyor rector, i jo vaig córrer i vaig córrer, fins que vaig travelar i ja em teniu de grapes, cap baix, cul alt, i faldetes enlaire, ben estufades, de manera que vaig quedar plantada a terra a l'inrevés, com una colflori tan massissa que bastava per a fer sopes a tot un regiment. Bé, on érem...? Som n'Aurora Picornell , i un escamot de feixistes em va assassinar en el cementiri de Porreres... Ai, ai, ai, ai, ai...! Si els feixistes eren aquells joves tan curros que les mares se'ls rifaven per gendres...! Pensa tu, que els soldats d'en Franco matassin gent...! I si en mataren alguns és perquè en devien haver fet de grosses...! Ah, no! Si arriben a guanyar els rojos ben segur que m'haurien pres els estalvis de la Caixa. Jo som d'en Franco. No en faltaria d'altra! Farineta bruna/ oli sense sal.../ Visca el General/ de l'Espanya una!
LLORENÇ RIBER
Jo som en Jeroni Alomar Poquet, clergue, aficionat a la caça... No puc identificar-m'hi. De cap manera. Em senten els d'Acció Espanyola, i no m'encarreguen més articles ni que sigui a preu de patató. Si era un arpellot, n'Alomar. Res a veure amb mi. Res! N'Alomar manejava l'escopeta com un missatge. I la meva escopeta ha estat la ploma. A més a més, jo mai hauria disparat contra conills o llebres, perquè ja em direu quina necessitat tenia d'abastir el rebost si sempre trobava taula parada a ca un senyor o l'altre. Jo disparava contra els enemics d'Espanya i de la propietat, ben igual que la Guàrdia Civil. Ja em direu què tinc a veure amb aquest errat de comptes d'Alomar. Però, vejam, si vos hi entestau, miraré de fer el paper que m'heu encomanat, perquè el món de la política fa tantes voltes que avui som don Lorenzo Riber i demà ben igual he de tornar a ésser en Roc Guinart, el roget que escrivia en El Sol i que tenia tan preocupat el bisbe Miralles. Vejam: jo som mossèn Jeroni Alomar Poquet i l'autoritat militar em va acusar de facilitar la fugida de Mallorca d'una pila de rojos reclamats per la justícia... Ca, barret! Aquest guió sembla escrit pel Mascle Ros. Ara entenc el crim monstruós d'en Poquet! Envia amb barca aquests facinerosos a Maó. I de Maó a Barcelona és un bot. I tan aviat com són a Barcelona, cametes me valguen a can Riber a fotre-li totes les botelles de perfum, que són del més car. I en Ventura Gasol, que presumia tant de protegir el clero, no me'n va guardar ni una...! Ho vaig escriure a l'Arriba i ara ho repetesc: Barcelona tiene nombre de blasfemia. I d'en Poquet no en vull saber res. Berenava a la garriga, de manera que sempre portava la sotana tacada d'oli. I això, no és cristià ni espanyol.
JOAN ESTELRICH
Jo som n'Emili Darder, metge i batlle de Palma... Quin disbarat, matar en Darder! Era un bon home, encara que sovint errava el tret. Jo afinava molt més. A posta vaig fer carrera. De fill de mon pare, a fer feina per a en March; d'en March per a en Cambó; d'en Cambó per a en Franco. Quin repòquer! Però jo estimava el país tant o més que en Darder. Les coses bones que he fet, jo, pel país...! I en Franco, que ho sabia, mai no em va llevar l'ull de sobre, tot i que vaig propalar per França que la República havia assassinat més de desset mil capellans i altres exageracions. Si la beateta d'en Claudel va escriure aquella cursileria de Aux martyrs de la foi perquè li vaig encalentir el cap...! Tanmateix, en Franco preferia que begués whisky a París a tenir-me a prop. I tot, per catalanista. De manera que puc dir ben alt que vaig ésser un represaliat com en Darder. Ara diré la seva biografia: Jo som n'Emili Darder, vaig propiciar l'apropament de Mallorca a Catalunya, terres germanes... Sí senyor, pensam igual. L'única diferència entre ell i jo és que Darder va morir per les seves idees i a mi, les idees, m'ajudaren a prosperar. Qui vol prosperar ha d'ésser dels que guanyen. Jo vaig saber fer un ca meva i en Darder, en canvi, va ésser una mica caparrí. No escapçava les cartes, però com si ho fes. En canvi, tocant a l'amor a la llengua i al país, érem iguals.
MIQUEL FORTEZA
Jo som Lluís Montero, obrer de la construcció i comunista. Bé, segur que era un bon home, aquest Montero, però que puc identificar-me amb la seva biografia sense alçar la veu...? Prosseguesc: M'assassinaren en el Castell de Bellver... No, no, no: jo no dic això, que ben igual el cap d'Obres Públiques s'enfada i em deixa sense torrons per Nadal. Però mai he estat d'en Franco com tampoc no vaig manifestar-me mai el Primer de Maig. Esborrau l'enregistrament, què mai no se sap què pot passar en el futur, i ara mateix vaig a sincerar-me amb el rector de Santa Eulàlia...
LLORENÇ VILLALONGA
Jo som en Sebastià Sureda, foraviler i socialista. M'assassinaren en el cementiri de Palma... Idò que no hagués passat per allà quan disparaven. O era sindicalista, potser...? El món progressa a partir de la submissió de les masses. Ho va dir Hitler. I la història assenyalarà Hitler i Mussolini com els dos líders de la seva època amb més visió de futur. Sebastià Sureda...? Potser el càstig va ésser excessiu. Però els pagesos, a fer garbes. Les masses no han d'excedir-se.
ROSSELLÓ-PÒRCEL
Jo som Bartomeu Rosselló-Pòrcel i em represento a mi mateix. Vaig morir tuberculós, amb la roba de milicià als peus del llit. En vida vaig donar la cara per allò que estimava, la qual cosa suposava una obscenitat. Prefereixo callar: El cul del meu cavall/ només veureu de mi...! Era obscena la meva franquesa, perquè la franquesa molesta més que el so de les vuvuzeles. Manuel Sanchis Guarner subratlla que a les tertúlies literàries de postguerra ni m'anomenaven... Cal recordar-ho. Tatarà, tararà, tararí/ amor, he de partir...!
dBalears
”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Turmeda | 19 Juny, 2010 07:47 |
El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)
El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)
El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 18 Juny, 2010 16:02 |
Hans M. Enzensberger; Miquel López Crespí; Biel Mesquida; Carme Riera; José Carlos Llop; Rafael Argullol Murgadas; Rogelio Blanco; Anna Caballé Masforroll; Juan Cruz ; Miguel Dalmau; Luis Goytisolo; Eduardo Jordá; Pierre Michon; Sergio Ramírez; Llucia Ramis Laloux; Esther Tusquets; Juan Gabriel Vásquez; Vicente Verdú.
Converses Literàries a Formentor - Les màscares del jo
Us presentam la tercera edició d’una cita literària que es consolida i converteix Mallorca en la seu d’una trobada que ja ocupa un lloc significatiu en el panorama cultural tant nacional com internacional: les Converses Literàries a Formentor, un projecte que impulsa la Presidència del Govern de les Illes Balears, amb las col•laboració de la Conselleria d’Educació i Cultura, del Grupo Barceló, de la Fundación Santillana, del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya, de Diario de Mallorca i de la Fundació Rotger Villalonga.
L’objectiu d’aquestes Converses no és altre que tornar a recobrar el protagonisme que l’illa va tenir fa una cinquantena d’anys amb les Converses Poètiques de Formentor i el Col·loqui Internacional de Novel·la. Formentor vol ser, com abans, un espai de diàleg i debat, de reflexió i anàlisi, de propostes innovadores i revisions crítiques... En definitiva, Formentor vol esdevenir un espai en què convidats i participants, amb la literatura com a protagonista, puguin intercanviar idees i pensaments.
Les Converses de 2010, amb el títol “Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”, tindran lloc els dies 10, 11 i 12 de setembre. Una vegada més, l’Hotel Barceló Formentor serà l’escenari de la trobada, que versarà sobre un dels temes més característics de la literatura actual: l’auge de la literatura memorialística, de les autobiografies, dels diaris, de les biografies —fins ara poc freqüents en la literatura escrita en català o en castellà— i de noves formes d’expressió, com per exemple els blocs o l’autoficció novel·lística. Estam davant d’una nova tendència? Quins són els seus precedents? Són tal volta un signe de l’individualisme d’aquest temps? Cap a on camina la literatura? Sobre això —i sobre altres aspectes relacionats amb el jo— dissertaran durant aquests dies els escriptors, els pensadors, els periodistes, els crítics literaris i els editors que han estat convidats a participar-hi.
En aquesta pàgina web trobareu la llista de participants i el programa de la trobada, i també diverses dades, enllaços i espais oberts a la participació que ben segur que seran del vostre interès.
Hans M. Enzensberger; Miquel López Crespí; Biel Mesquida; Carme Riera; José Carlos Llop; Rafael Argullol Murgadas; Rogelio Blanco; Anna Caballé Masforroll; Juan Cruz ; Miguel Dalmau; Luis Goytisolo; Eduardo Jordá; Pierre Michon; Sergio Ramírez; Llucia Ramis Laloux; Esther Tusquets; Juan Gabriel Vásquez; Vicente Verdú.
Converses Literàries de Formentor 2010
Presentació
Formentor, espai mític
Les Converses Literàries a Formentor són unes trobades promogudes pel Govern de les Illes Balears que cada any reuneixen durant tres dies a l’Hotel Barceló Formentor (Pollença, Mallorca) escriptors, crítics, editors, periodistes culturals i agents literaris amb la finalitat d’intercanviar idees i experiències sobre un tema central i alhora generar i debatre propostes sobre aquest tema. L’objectiu és convertir de bell nou Formentor en un laboratori d’idees i en una cita obligada en el panorama de les lletres.
Precisament la primera edició d’aquestes converses, que va tenir lloc l’agost de 2008, pretenia rememorar les trobades poètiques promogudes per Camilo José Cela al mateix hotel el 1959, on també es va fer el Col•loqui Internacional de Novel•la i s’atorgaren els premis Biblioteca Breve, concedit per l’editorial Seix Barral, i els premis Formentor de novel•la i Prix International de Littérature, concedits pels editors. El Formentor dels anys seixanta fou, com explica Carlos Barral, un referent per a l’avantguarda de la creació literària i el món editorial internacional d’aquells anys, un lloc mític si tenim en compte el precedent inesborrable de Costa i Llobera o les Jornades de la Saviesa de Joan Estelrich el 1931. Tot això es recorda en el Catàleg 2008, que us podeu descarregar des d’aquesta pàgina web i que amb textos de Josep Maria Castellet, Gabriel Ferret, Fernando González Corugedo, Camilo José Cela Conde, Bartomeu Fiol, Carlos Garrido, Andreu Manresa i Pere Serra recorda els precedents de les Converses actuals.
A més, hi trobareu ressò del que fou la primera edició en el llibre Converses literàries a Formentor 2008. Memòria Viva, que també us podeu descarregar des d’aquestes pàgines. Obrí les jornades l’impulsor del projecte, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes, i hi participaren, entre d’altres, Josep Maria Castellet, Baltasar Porcel, Carme Riera, César Antonio Molina, Mario Muchnick, Anna Maria Moix, Camilo José Cela Conde, Basilio Baltasar, Perfecto Cuadrado, Biel Mesquida, William Graves, Marta Pessarrodona, Jacobo Martínez de Irujo, Francesc Moll, Jaume Vallcorba, Silvia Querini, Ernesto Ferrero, Juan Cruz, José Carlos Llop, Malcom Otero Barral, Emili Manzano...
La segona edició tingué lloc el setembre de 2009 i se centrà en el tema “Geografies literàries”. Aquesta vegada se sumà a l’organització la Fundación Santillana i, com a col•laboradors, el Ministeri de Cultura, Diario de Mallorca i la Fundació Rotger Villalonga. En el llibre Converses Literàries a Formentor 2009. Geografies literàries, hi trobareu els col•loquis i els debats que autors, editors, professors, crítics i agents reconeguts mantingueren sobre els vincles entre imaginació, memòria i territori. Entre els convidats destacam els escriptors José Saramago —que no hi pogué assistir en el darrer moment i ho va fer via telefònica—, Juan Goytisolo, Félix de Azúa, Santiago Roncagliolo, Patricio Pron, Miquel Dalmau, Ponç Pons, José Carlos Llop, Jaume C. Pons Alorda, Llucia Ramis, Sebastià Perelló, Biel Mesquida i Carme Riera; els editors Pilar Reyes, Luis Solano, Diana Zaforteza, Jacobo Martínez de Irujo, Francesc Moll, Lleonard Muntaner, Luis Solano, Malcom Otero Barral i Joan Barril; els crítics i periodistes culturals Guillermo Altares, Emili Manzano, Javier Fernández de Castro, Enric González, Josep Massot, Juan Cruz, Manuel Rodríguez Rivero, Eduardo Jordà, Vicente Luis Mora, Jorge Carrión, Perfecto Cuadrado i María Payeras, i les agents literàries Mercedes Casanovas i Silvia Bastos. La tercera edició de les Converses Literàries tindrà lloc els dies 10, 11 i 12 de setembre de 2010 i versarà sobre “Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”. En aquesta pàgina web trobareu la llista de participants, el programa, la inscripció... i diverses dades, enllaços i espais oberts a la vostra participació i suggeriments.
Escriptors convidats: Miquel López Crespí
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil, entre els quals es podrien destacar: Premi Ciutat de Palma de Teatre (1974), Premi Ciutat de Palma de Narrativa (1991), Premi Joanot Martorell de Narrativa (València); Premis Ciutat de València (poesía y narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera; Premi de Literatura Serra i Moret 1993 de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó (Menorca), o Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. Des del començament dels anys setanta ha publicat més de setanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig, entre els quals es podrien destacar: El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l’altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la), i Cinema del segle XX (recull d’articles).
Web Converses Literàries de Formentor
Turmeda | 18 Juny, 2010 08:04 |
La lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica.
Tota la premsa de les Illes ha informat, de forma destacada, dels actes republicans que s'han organitzat en diversos pobles. Diari de Balears publicava dia 15-IV-02 cròniques de Santa Maria del Camí i de Manacor. La publicació felanitxera Felanitx també s'ha fet ressò de l'important acte antifeixista i republicà organitzat pel "Col·lectiu Felanitx per la República". En el Diari de Balears, signat per Caterina Veny i sota el titular "Crit unànime per la República a l'acte d'homenatge pels morts a Son Coletes: centenars de persones dipositaren un clavell a la fossa comuna dels afusellats del 36" podíem llegir: "Un crit unànime va ressonar ahir entre les centenars de tombes del cementeri de Son Coletes a Manacor: un crit per a la República i un plor per a tots els republicans que morien afusellats en mans dels seus propis germans, però del bàndol franquista. Un passat negre que no deixà indiferents la multitud de persones que ahir migdia s'aplegaren davant la fossa comuna dels 900 republicans assassinats en el cementeri de Son Coletes durant la Guerra Civil. L'acte emotiu, que se celebra des de fa 19 anys, va servir per reafirmar la memòria col·lectiva envers totes aquelles persones que moriren per la llibertat, però també fou un clam de solidaritat contra l'opressió que pateixen alguns pobles en l'actualitat.
'Un any més, l'acte de Son Coletes no ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de Manacor i en aquest sentit, foren molts els que criticaren 'l'oblit institucional'. Tanmateix, molts polítics d'esquera hi foren presents".
A Santa Maria de Camí va ser el grup "Ales" qui s'encarregà -com ja fa molts d'anys- de l'organització. Sota un titular que deia "Santa Maria recorda les víctimes afusellades pel règim franquista" C. Moreno deia: "Una cinquantena de persones es reuniren al cementeri del poble per recordar els santamariers Miquel Cabot, Josep Santandreu, Joan Tramulles, Bartomeu Canyelles i Antoni Oliver. També es recordà la figura de Joan Alemany que fou batle de Búger durant la República i fou torturat i assassinat a Santa Maria".
A Felanitx va ser el "Col·lectiu Felanitx per la República" qui organitzà un important acte d'afirmació republicana i antifeixista. Després de casi un quart de segle de desmobilització popular a conseqüència dels pactes de la transició amb el franquisme reciclat (pactes de PCE, PSOE, CIU i PNB abandonant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat centralista espanyol) el poble comença a recuperar la seva memòria històrica i demana responsabilitats polítiques als partits que s'oferiren al poder pel plat de llenties d'una poltrona institucional i un bon sou a final de mes.
Com hem explicat una mica més amunt, a les Illes (i altres indrets de la nostra nació i de l'Estat) augmenten els actes republicans.
Un dels actes més emotius que s'han fet aquest catorze d'abril ha estat el que tengué lloc a Felanitx organitzat pel Col·lectiu Felanitx per la República. Els actes republicans s'iniciaren en la tarda del 13 d'abril en la Casa de Cultura amb la presentació del llibre i el CD d'Aina Adrover i Joan Cabot editat per "Res Pública Edicions" Felanitx 1931-1939: guerra i repressió.
L'escriptor Joan Pla parlà de l'important obra artística del seu pare, el professor republicà de l'Institut de Felanitx Joan Pla i Balbastre, represaliat pel feixisme. L'any 1936, en el camp de concentració de Son Catlar (Campos) Joan Pla i Balbastre va dibuixar de forma magistral alguns presos del temps de la guerra fent així una aportació cabdal a l'art mallorquí. La Casa de Cultura de Felanitx oferia una extensa mostra d'aquests històrics retrats del nostre insigne artista.
Posteriorment i en el restaurant Son Colom actuà el combatiu grup musical Al Mayurqa A les 21.30 h.
Com diu la popular publicació Felanitx en un article titulat "Diada republicana a Felanitx": "El Sopar per la República", a Son Colom, comptà amb l'assistència de 180 persones. L'acte d'Homenatge als presoners republicans, iniciat en la sobretaula, començà amb la interpretació de l'himne de Riego a càrrec del gaiter Ignasi Alonso, i amb la lectura d'un tect (llegit per Aina Adrover) sobre els centres de reclusió franquistes, viscuts des de l'experiència personal dels presos felanitxers. Tot seguit intervingué Joan Cabot, que demanà als regidors de l'Ajuntament de Felanitx que treballin per assignar els noms de Pere Antoni Reus i Joanot Colom a diverses vies de Felanitx; que la ronda del creuer "Balears", a Porto Colom, passi a anomenar-se ronda de les Illes Balears; que acullin la proposta de batiar la futura escoleta de Felanitx amb el nom de Pere Oliver Domenge; que dediquin alguns carrers del futur polígon industrial de la ciutat a indrets dels països de parla catalana, i que una plaça o rotonda central d'aquest nou espai rebi el nom de 'Països Catalans'; i, finalment, que el nom de la plaça d'Espanya sigui sunstituït pel de plaça de les Palmeres".
Un dels moments més emotius de la nit consistí en la intervenció de diversos presos antifeixistes i de familiars de represaliats per la dictadura franquista. Els combatents de la lluita per la llibertat i contra el feixisme recordaren els sofriments del nostre poble en mans dels botxins de la dreta.
Com diu l'article del Felanitx: "Seguidament varen intervenir els presoners republicans Gabriel Riera i Llorenç Noguera; Llorenç Massuti, fill del regidor pres Pere Massuti; Joan Mir, familiar del regidor felanitxer, també pres, Joan Obrador; Cecil Buele, diputat del PSM al Parlament Balear, i Josep Valero, membre de la direcció balear d'Esquerra Unida, adreçaren unes paraules als presents. L'exbatle de Felanitx, Miquel Riera, també adreçà unes paraules als assistents i agraí la tasca que du a terme el 'Col·lectiu Felanitx per la República'. Finalment, l'escriptor Miquel López Crespí parlà i acabà la seva intervenció amb la lectura d'un poema".
En aquest acte d'afirmació republicana poguérem veure nombrosos càrrecs i militants de diverses organitzacions d'esquerres. Com ja hem dit hi havia el diputat Cecili Buele i la seva companya Bel Rosselló. Però també hi eren presents la regidora de cultura de Felanitx Miquela Vidal, Magdalena Nebot, Antoni Llompart i membres de les agrupacions de Campos, Felanitx, Palma i Porreres. També hi havia militants i dirigents d'Esquerra Unida, PSOE i ERC. Josep Serra d'ERC, l'escriptor Albert Herranz, el conegut militant independentista Macia Manera, el director de la revista nacionalista L'Estel Mateu Joan Florit...
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) Pàgs. 198-200)
Turmeda | 17 Juny, 2010 07:39 |
El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés
Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.
Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.
'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.
Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 16 Juny, 2010 17:24 |
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
(28-X-02)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Turmeda | 15 Juny, 2010 16:05 |
Al principi de l'actual legislatura, el president Antich es va abraçar als empresaris que havien contribuït decisivament a la seva derrota i els va oferir, en senyal de blana submissió, el sacrifici de l'ecotaxa. (Guillem Frontera)
L’ecotaxa d’antany i la que ve
Guillem Frontera | 15/06/2010 |
No cregueu que la veritat acaba imposant-se ni que el temps deixi tothom en el seu lloc. Ni que la Justícia al final sempre triomfi. Això són cançons de bressol per a persones madures, que hi reconeixen la música d'aquelles tonades que els asserenaven amb la sensació de sentir-se protegides per la mare. Posats a creure, abans m'empassaria que al final sempre triomfa l'amor.
No hi ha res més difícil que la navegació de la veritat cap al port de les consciències. Entre cants de sirena, freus no cartografiats, temporals i presència de malvats i d'incapaços al pont de comandament, molt sovint la veritat s'estavella en ribes ignotes. Però en tenim prou amb una arribada a bon port per elaborar la pueril teoria que la veritat sempre acaba imposant-se. En el fons, som uns optimistes temeraris.
Ara a Mallorca vivim un moment d'eufòria pel que fa a l'efervescència de la Justícia. Ens hem reconciliat amb la seva Administració perquè ja ha començat a estirar les orelles a alguns personatges que habitaven en el poder. Per rebaixar una mica tanta complaença, preguntem-nos quin percentatge de les malifetes creim que acabaran sent jutjades.
Sobre el triomf de la Justícia, no queda més remei que pensar que de vegades es produeix en escenaris inesperats i de manera capriciosa. Fins i tot un poc retorçuda. Ara mateix, la imperícia de Francesc Antich i l'obcecació d'alguns empresaris turístics han rebut un càstig, que pot ser considerat una condemna, per la indecisió del primer i l'oposició dels segons a l'aplicació de la Llei dita de l'ecotaxa, que gravava amb un euro diari l'estada del turista a la Comunitat.
Hi havia tot de projectes per dur endavant amb aquell impost, però no va poder ser -parlam, és clar, de l'anterior quadrienni progressista. El conseller d'Hisenda d'aquells dies era Joan Mesquida, es va fer esmunyedís en la batalla i des d'aleshores ha tengut una carrera en continu ascens. Al principi de l'actual legislatura, el president Antich es va abraçar als empresaris que havien contribuït decisivament a la seva derrota i els va oferir, en senyal de blana submissió, el sacrifici de l'ecotaxa.
Però el president Antich i els interessats més directament en la bona salut del turisme ara són castigats amb una ecotaxa que quedarà en el lloc d'origen, Alemanya: s'ha dit que entre vuit i deu euros haurà de pagar cada passatger amb destinació a les Balears just per pujar a l'avió. Alemanya es beneficiarà i molt d'aquesta ecotaxa, que alhora significarà una dificultat més per al desenvolupament de la temporada turística (i potser de les temporades vinents). Tot allò que s'hauria pogut fer amb la nostra ecotaxa per millorar el país, per a nosaltres mateixos i per als visitants, no s'haurà fet, i ara per ara no es farà.
Així, una versió tortuosa de la Justícia castiga els enemics de l'ecotaxa..., castigant-nos a tots alhora, també als que hi estàvem a favor. Aquesta mena de Justícia només la voldríem per als enemics.
El nostre govern diu que plantarà batalla a l'ecotaxa alemanya a nivell europeu, amenaça que, segons les darreres informacions, fa tremolar els fonaments de l'Estat alemany. Quan ens hi posam som temibles, que no és vera?
dBalears
En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". (Miquel López Crespí)
Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern. (Miquel López Crespí)
Història del Pacte de Progrés: el president Antich i l'ecotaxa
Només manquen divuit mesos per a les properes eleccions autonòmiques, la prova de foc del Pacte de Progrés. Cada vegada resulta més complicat explicar a la gent que durant la legislatura progressista s'ha avançat en la solució dels problemes de les Illes. És hora de fer recompte de les materialitzacions concretes que es poden oferir als electors. Suposam que això serà el que farà el president Antich en el debat del proper dia nou. La premsa ha informat que l'equip de la Presidència ja fa temps que hi està fent feina: recopilació d'informes de les conselleries, recompte de coses fetes, contacte directe telefònic amb els consellers i directors generals per a poder oferir a les ciutadanes i ciutadans un panorama una mica afalagador referent als compromisos pactats l'any 1999... Però els problemes sempre hi són presents. Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". Al mateix temps, i per a complicar una mica més la situació en reunió amb els sindicats, el president Antich deia tot el contrari. Hauríem d'aclarir aquesta qüestió d'una vegada per totes i no variar de cantent segons quin sigui el sector que tenim al davant. Aquesta decissió del Govern ha suposat -no hi ha cap dubte al respecte!- un important acostament de l'executiu balear als poders fàctics econòmics i més concretament al sector hoteler.
Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern.
De cop i volta, les contradictòries declaracions del president Antich davant la patronal portaren la preocupació a molts sectors progressistes. La premsa deia avui mateix (27-X-01): "Els Verds están dispuestos a iniciar una nueva batalla interna en el Pacte para evitar que sus socios de gobierno aprueben una enmienda en los presupuestos para aparcar la aplicación de la ecotaxa". Esquerra Unida també ha declarat que considerava un error estratègic anunciar la suspensió de l'impost. La primera lectura que fem de les declaracions del president és la que ja ha fet tothom: nova claudicació de l'executiu davant els grans poders econòmics. I, el més trist de tot el que comentam: haver de recórrer una altra vegada a la crisi mundial, a la guerra contra l'Afganistan, a l'esbucament de les Torres Bessones de Nova York, com a sistema permanent de justificació. Antich declarava que "la suspensión de la ecotaxa es 'una sensibilidad' para estar 'al lado del sector turístico'".
És massa evident (i ja ho comenta molta gent propera als plantejaments del Pacte) que Antich sembla que només esperava una excusa per a començar la marxa enrere.
Sabem que s'han fet passes importants en matèria de normalizació lingüística, benestar social, medi ambient... però no basta. L'electorat progressista demana un avenç que sigui palpable. Lluny de les habituals declaracions de bona voluntat no es veuen per part ni banda millores en aspectes essencials de la vida dels ciutadans de les Illes. El collapse de les carreteres és ja un fet que dificulta la vida quotidiana dels que vivim en aquesta terra. Part dels ingressos d'aquesta ajornada ecotaxa havien d'anar, entre altres coses, cap a millores concretes.
Mentre Antich feia les sorprenents declaracions que analitzam ("para estar al lado del sector turístico"), Maria Antònia Munar era a Madrid i aconseguia un nou èxit mediàtic en anunciar la compra de Raixa per part del Ministeri de Medi Ambient. Munar continuava, lentament, però inexorablement, amb la seva política de ressuscitar Jaume Mates i el PP. Cada nou dinar, cada nova entrevista, només serveix per a consolidar un PP que, per l'estiu, estava tan tocat d'ala que ja hi havia un ferm moviment intern per anar bastint el PPIB (el Partit Popular de les Illes Balears): més de dotze diputats i desenes de regidors i batles donaven suport al projecte. El primer dinar Matas-Munar aturà en sec la maniobra i el sector "madrileny" del PP es tornà a consolidar. Posteriorment l'abstenció d'UM en el Consell propicià una nova victòria dels homes de Matas: s'aconseguia treure endavant dues propostes. Un somni inimaginable només feia un parell de mesos! Per si encara mancava cap cosa en aquesta hàbil aproximació, la reunió de dimecres dia disset d'octubre consolidava aquesta mena de trobades i treia definitivament de la convalescència un Jaume Matas massa tocat pel cas Mapau, la rebellió de les seves bases i la llunyania de Mallorca. La consolidació de José María Rodríguez esdevingut nou secretari general del PP balear podria ser una de les conseqüències polítiques del suport que Munar ha donat a Matas aquestes setmanes.
Munar tornava ser el polític intelligent i astut que hem conegut en els darrers anys. Mentre ataca sense miraments l'ala esquerra del Pacte (Esquerra Unida i Els Verds) i provava d'atemorir Antich, de fet concretava diversos aspectes d'un possible pacte UM-PP en el 2003 i demostrava a tothom que qui manava de veritat a les Illes era ella i ningú més.
A tot això el PSOE és lent. I, el que és pitjor, a la vista dels seus possibles votants, de l'electoral en general, va abandonant posicions que semblaven de principi.
Els Verds, vist i constatat el desgavell, la situació de continu deteriorament del Pacte, demanaven una reunió de tots els partits per a analitzar la situació i mirar de trobar solucions. També exigien una trobada especial PSOE-Verds per tractar qüestions d'interès comú a ambdues formacions.
La consellera verda Margarida Rosselló declarava recentment que no volien governar "a qualsevol preu". I és que, de no mudar amb urgència determinades formes d'exercir el poder, la gent començarà a demanar responsabilitats polítiques.
A només divuit mesos de les eleccions comença a ser hora de concretar una política alternativa. Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis.
(1-XI-01)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Turmeda | 15 Juny, 2010 07:16 |
Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla abans de la tempesta (1936)
Mesos abans de la tempesta, sa Pobla comptava amb 9.240 habitants. S'havia experimentat un increment de 635 habitants respecte a l'any anterior. Època --d'ençà abril de 1931-- immersa en el marc polític de la Segona República.
Redreçament cultural d'un poble
Presidia el consistori de sa Pobla, el batle Miquel Serra Siquier, "Metge Duet". Eren primer tinent de batle Joan Tugores Caldés; segon, Jaume Reynés Crespí; tercer, Rafael Isern Seguí; síndic primer Pere-Josep Siquier Crespí; síndic segon, Jeroni Bennasar Malondra; regidors, Jordi Company Serra, Antoni Cladera Serra, Bartomeu Pericás Serra, Miquel Mir Pastor, Antoni Serra Cladera, Miquel Company Rosselló, Pere-Antoni Serra Bennasar i Miquel Company Obrador (1)
Girant els fulls del Llibre d'Actes de la Corporació Municipal ensopeguem de seguida amb les proves d'una vertadera preocupació per la instrucció i la cultura en part de la Corporació republicana. Sí, amb data del 14 de febrer trobem acta per la qual l'Ajuntament decideix fer una Biblioteca Pública i comprar una sèrie de llibres per valor de 2.422 pessetes (hem de tenir en compte que 1936 el jornal d'un bracer estava a l'entorn de les 5 pessetes diàries).
Un altre acord, de 25 d'abril, concreta una subscripció a la revista Brisas. I pel més de maig es dóna el vist i plau a la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear.
Aquesta preocupació per la cultura arriba fins al punt de subvencionar amb tres-centes pessetes les "Colònies Escolars" i a enviar-hi quatre al·lots i dues al·lotes.
Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República.
Dins aquesta línia l'Ajuntament també havia creat el "Centro Sanitario Municipal", preocupat per l'eradicació de les múltiples malalties infantils de l'època. La salut fou una preocupació constant d'aquells homes altruistes; prova evident d'aquest interès fou el desenvolupament de "la Beneficiencia Municipal" (medecines pagades per l'Ajuntament). Sa Pobla creixia per tots els costats, es perllongaren els carrers de l’Assalt, del Rosari, de l´Escola Major i de Marjal. L'arquitecte de Ciutat Josep Alomar supervisava els nous plans del nou urbanisme.
També aquell any se celebrà la "Festa Republicana", car, segons consta al Llibre d'Actes, pagà "A Francisco Bonnín Forteza, 60,15 Pts. per la bandera para la Fiesta Republicana". I arribà el darrer Sant Jaume d'abans de la tempesta. La gent de sa Pobla viurà un nou Sant Jaume sense imaginar-se que les properes festes ja portaran el senyal incestuós de la sang. Aquest és el darrer programa d'actes de quan encara no hi havia víctimes ni botxins, vencedors o vençuts: “Festes de San Jaime Programa.
‘Dia 24.- A las cuatro de la tarde, pasacalles anunciando al vecindario el comienzo de las fiestas. A las cinco, grandiosa becerrada en la que tomaran parte, además de los aficionados de la localidad, el colosal Marino Charlot y su Troupe y el popular Paquito de Nador. Se lidiarán cinco reses bravas de acreditada ganaderia. A las ocho, iluminación general. Concierto musical por la acreditada banda que dirige el profesor Sr. Rian. A las diez disparo de unos magníficos fuegos artificiales por el afamado pirotécnico de Pórtol D. Antonio Frontera.
‘Dia 25.- A las cinco de la mañana, diana. A las diez Oficio solemne en la Iglesia Parroquial, costeado por devotas personas. El panegírico correrá a cargo del elocuente orador sagrado don Miquel Bonnín. A las once, carreras en el Cós. Además de los premios o "joies" de costumbre, se adjudicarán los extraordinarios siguientes: Carrera general para todos los corredores de la isla; Primer Premio, 30 Pts, segundo, un pollo y 10 Pts- A las seis y media, concierto por la Banda Municipal de Pollensa, dirigida por el reputado Professor D. Jaime Albertí. A las diez noche, extraordinaria verbena amenizada por las orquestinas Marvel de Llucmajor y Pollensa Jazz”.
Turmeda | 14 Juny, 2010 06:51 |
Biel Barceló, reelegit secretari general del PSM amb el 94% dels vots.
Presenta el partit 'com a alternativa sòlida i honesta al bipartidisme' de PP i PSIB.
El secretari general del Partit Socialista de Mallorca-Entesa Naconalista (PSM-EN), Biel Barceló, ha estat reelegit en el seu càrrec amb el 94% dels vots dels dos-cents assistents al vintè congrés del partit, que s'ha celebrat aquest cap de setmana a Santa Maria del Camí. El partit, a més, ha ratificat, amb un 97% dels vots, la proposta de presentar-se a les properes eleccions autonòmiques de 2011 en coalició amb els Verds i Iniciativa d'Esquerres.
També han deixat la porta oberta per continuar negociant amb Entesa per Mallorca per tal que aquesta formació també s'incorpori a la coalició nacionalista d'esquerres. Així, serà la nova executiva del PSM, encapçalada per Barceló, l'encarregada de conduir aquestes negociacions.
Així, doncs, i després de no aconseguir d'arribar a cap entesa, Esquerra no formarà part d'aquesta coalició, com fins ara. Esquerra diu que el PSM no va acceptar la seva proposta de constitució d'un nou subjecte polític de l'esquerra nacional i retreu a Barceló que la coalició anunciada no és més que 'una nova aliança feta des del repartiment de quotes i des de la concepció d'una unió temporal entre partits'.
Barceló es presenta com a alternativa i defensa el dret de decidir
Durant el discurs (pdf) d'ahir, Biel Barceló va defensar que la formació que encapçala es troba en condicions de presentar-se com una alternativa 'sòlida, creïble i honesta' al bipartidisme actual d'un PP 'desacreditat pels casos de corrupció' i un PSOE 'que es veurà arrossegat per la política erràtica, antisocial i neoliberal del govern de Zapatero'.
D'una altra banda, Barceló també va insistir que la participació ciutadana a través de les consultes populars havia de ser un dels 'eixos de futur' i va defensar el dret de decidir no només sobre la sobirania, sinó també sobre altres qüestions, com ara el finançament i la gestió aeroportuària. Així, va dir que era 'clau' impulsar el dret de decidir a les Illes perquè 'continuarem pagant molt més del que rebem continuarem amb una quota de solidaritat exagerada i continuarem essent una de les comunitats autònomes més perjudicades'.
VilaWeb (13-VI-2010)
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.
Per Miquel López Crespí, escriptor
Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.
Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".
Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.
Turmeda | 13 Juny, 2010 07:45 |
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig
En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.
En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.
Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?
Turmeda | 12 Juny, 2010 08:02 |
...la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester... (Miquel López Crespí)
Temps i gent de sa Pobla
Amb suport del Consell Insular de Mallorca i de l'Ajuntament de sa Pobla (Mallorca) s'acaba d'editar [2000] el llibre que fa el número quaranta-cinc dels que ja he publicat d'ençà l'any 1973.
Temps i gent de sa Pobla és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha colleccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".
En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.
En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".
I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.
Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...
Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...
El llibre va ser presentat a l'Ajuntament de sa Pobla per Maria Antònia Vadell, vicepresidenta i consellera de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca en el marc de les Festes de Santa Margalida i Sant Jaume.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 11 Juny, 2010 10:55 |
La sala d’actes de Sa Nostra s’omple i s’emociona amb la presentació del segon volum de Dones republicanes.
Veus contra el silenci.
Francesca Marí | 11/06/2010 |
La restitució de la memòria silenciada tornà a copsar ahir capvespre la sala d'actes del Centre de Cultura Sa Nostra. Ja ho havia fet fa un any quan Margalida Capellà donà a conèixer el primer volum del llibre Dones republicanes. Ahir es repetí la mateixa imatge amb la presentació del segon volum, editat per Lleonard Muntaner. S'hi recullen els testimonis de 57 dones que, entre el 1936 i el 1939, eren tan sols unes nines i hagueren de patir la cruesa de repressió franquista. L'emoció continguda d'aquestes dones, algunes d'elles presents a l'acte, i també la dels seus familiars fou la nota dominant d'una presentació que descrigué a la perfecció l'exili interior de les seves vides.
"És un acte d'homenatge a aquestes dones, a les meves republicanes", emfatitzà Margalida Capellà per agrair-los que amb "les seves paraules han romput 70 anys de silenci".
Abans de Capellà, el torn de presentació havia estat per al mestre i membre de la Memòria Històrica Manuel Suárez i l'historiador Arnau Company, que relataren al nombrós públic el "compromís" de les protagonistes del llibre, que "malgrat el patiment no perderen mai la dignitat". "El seu silenci va servir per recordar d'on venien i qui eren. La memòria no es perd, ni s'oblida, es guarda", recordà Suárez.
També prengué la paraula el director d'Ultima Hora, Pere Comas. "Ha estat un honor publicar durant quatre anys les entrevistes de Margalida Capellà al diari Ultima Hora", explicà. Comas també aprofità per narrar al públic la història "d'una dona que no apareix ni en el primer volum d'aquest llibre ni en el segon". Era el cas de la seva padrina, Catalina Salas Soler, que patí durant cinc anys en veure el seu marit, Antoni Salom, empresonat. El seu delicte: ser el cap de la Policia Local el 1936 amb el batle Amer.
"Ell va tenir sort, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua; altres companys no en tingueren tanta", digué davant un auditori ben atent. La consellera d'Afers Socials, Josefina Santiago, fou l'encarregada de tancar l'acte davant un públic que haurà d'esperar un any per veure al carrer el tercer volum de Capellà, aquest pic dedicat als homes republicans. La memòria de tota aquesta gent preval ben viva.
dBalears
N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)
Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.
A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.
Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).
Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.
En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.
Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.
El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.
El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".
Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 11 Juny, 2010 06:41 |
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)
L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (i II)
Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.
Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.
Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.
La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)
Per servar la memòria de Josep M. Llompart i Encarnació Viñas
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 10 Juny, 2010 06:38 |
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí
Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca.
“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.
Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)
Turmeda | 09 Juny, 2010 07:00 |
A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)
L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)
Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.
Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!
No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.
Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.
Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.
A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.
Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!
Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.
Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.
Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Guillem Frontera guanya el premi Mercè Rodoreda de relats amb «La mar enfora»
Reus acollí ahir la tradicional gala de la Nit de Santa Llúcia, festa de les Lletres Catalanes
M.BONIN. Enviada especial a Reus.
«Com un arxipèlag de contes», així és com defineix Guillem Frontera, escriptor i periodista, el recull de relats que l’ha fet guanyador de la desena edició dels premis Mercè Rodoreda de narració breu. La mar enfora està format per una dotzena de contes que rememoren la infantesa del seu autor i, sobretot, una època: la de l’illa de Mallorca abans de l’arribada del turisme.
L’obra de Frontera, però, no és una recreació nostàlgica del passat, sinó una evocació cap al futur. L’escriptor explica «el primer contacte, traumàtic, amb la cultura en un poble de l’interior». Allà, la mecanització del camp irromp en un ambient en què la gent intenta «emergir cap a la llum, després d’uns segles d’analfabetisme, pobresa i emigració».
Ahir vespre, en el marc de la 57a Nit de Santa Llúcia, es donaren a conèixer alguns dels títols que molt probablement protagonitzaran les llistes de més venuts la propera diada de Sant Jordi. L’acte d’entrega de premis, en els quals s’inclouen el Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia, se celebrà a la ciutat de Reus. Enguany, el fil conductor de la vetlada fou el poeta i lingüista reusenc Gabriel Ferrater (1922-1972).
L’escriptor lleidatà Pep Coll (Passonada, 1949) s’endugué el Sant Jordi de novel·la per l’obra Les senyoretes de Lourdes. Es tracta de la biografia novel·lada de Bernadette Soubirous, una nina malaltissa fundadora de l’obra de Lourdes quan, el 1858, assegurà que se li havia aparegut una dona amb un vestit blanc a la cova del famós santuari. L’obra de Coll ha estat premiada pel «mestratge en la seva construcció narrativa», que combina constants canvis de punt de vista.
L’obra finalista és el debut en el camp de la novel·la de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962). L’hora quieta narra les intrigues d’un monestir durant el XIV. Aquesta època negra i convulsa de l’Edat Mitjana és el teló de fons d’una història d’amor i passió de dos frares homosexuals.
Finalment, L’arrel i la pluja, de Txema Martínez (Lleida, 1972) s’endugué el Carles Riba de poesia. A mode de dietari poètic, l’obra de Martínez recull les vivències d’un personatge que, «a través de les seves lectures, es transforma i es va fent més persona», explicà. Totes les obres premiades es publicaran el febrer a Proa.
Diari de Balears (15-XII-07)
Turmeda | 08 Juny, 2010 06:54 |
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36... (Miquel López Crespí)
Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia
(Pàgines del meu dietari: abril de 2001)
Aquests dies són ben especials. Ara mateix he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excellent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...
Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.
Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.
He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:
I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.
Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!
Turmeda | 07 Juny, 2010 12:36 |
Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)
Articles en defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU
Munar contra Benestar Social
El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.
Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.
Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.
Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).
Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.
Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.
Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.
En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.
(25-IX-01)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
En tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
(Miquel López Crespí)
EU i Marisol Ramírez : la necessària renovaciò de l´esquerra oficial
Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
(25-III-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)
Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida.
El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.
Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.
Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.
És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.
L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.
Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.
Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)
Turmeda | 07 Juny, 2010 07:04 |
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència. (Miquel López Crespí)
El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.
Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.
Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...
No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).
Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastidasignaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 06 Juny, 2010 06:53 |
Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti o Luchino Visconti filmen la victòria soviètica a Berlín (la bandera del proletariat universal oneja victoriosa aquest maig de mil nou-cents quaranta-cinc damunt el Reichstag). A Roma o Milà els guerrillers ensorren les estàtues del feixisme amb tot de càntics exaltats (anys després encara cantaríem Bandiera rossa i Bella ciao fins a restar escanyats). Però ara som a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. Hem pogut veure La strada de Fellini i ja sabem per sempre més que arreu del món hi ha gent que, talment com els pares que perderen la guerra, pateix sota el jou dels poderosos. (Miquel López Crespí)
Roma, città aperta
Ara ja no hi havia melodrames amb piscines hollivudenques i telèfon blanc com a la Metro o a la Cinecittà mussoliniana. L'execució del dictador i de Clara Petacci en un revolt de carretera quan fugien envers l'Alemanya nazi acaba amb dècades d'acudits i ximpleries dites per uns actors disfressats amb esmòquing i corbatí ballant alegres foxtrots en falses mansions de cartró-pedra. Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti o Luchino Visconti filmen la victòria soviètica a Berlín (la bandera del proletariat universal oneja victoriosa aquest maig de mil nou-cents quaranta-cinc damunt el Reichstag). A Roma o Milà els guerrillers ensorren les estàtues del feixisme amb tot de càntics exaltats (anys després encara cantaríem Bandiera rossa i Bella ciao fins a restar escanyats). Però ara som a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. Hem pogut veure La strada de Fellini i ja sabem per sempre més que arreu del món hi ha gent que, talment com els pares que perderen la guerra, pateix sota el jou dels poderosos.
Es tracta d'aconseguir una còpia de Roma, città aperta o de
Paisà (el mestre Rossellini ens ensenya a veure l'autenticitat del món, la dura realitat quotidiana amagada pels exquisits, aquell cinema nazi fet amb els presoners dels camps o amb els extres de Whollywood pagats amb un simple entrepà). Abans de poder veure-les (tants d'anys de cine prohibit pels amants de la "poesia pura", del cinema "sense vulgars connotacions socials"!) ja havíem sentit parlar de Ladri di biciclete, La terra trema. Aquest era el cinema que ens interessava, el que ens feia commoure malgrat cert sentimentalisme cristià de moltes de les seves escenes. Tot ho perdonàvem submergits en l'esplendent blanc i negre on Silvana Mangano o Giulietta Massina de mans de Fellini o de De Sica ens feien entendre d'on procedíem, qui era el culpable de la derrota. Més tard varen ser els anys de Germania anno zero, Achtung! Banditi. Eternes horabaixes a la cinémathèque de París al costat del teu xal de seda, els ulls brillants en la foscor quan et giraves per comentar amb la mirada una frase, un moviment de la càmara a In nome della legge o Arròs amarg.
Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat, fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.
Ben cert que de la nostra infantesa tan sols resten algunes tèrboles imatges que el temps ha anat engrandint fins a fer-les aliment quotidià de l'esperit: Fred Astaire i Ginger Rogers en no se sap quina pellícula dels anys trenta o quaranta. Vés a saber si era L'alegre divorciada o Holyday Inn. Aquí, al meu costat, quan el dia s'aixeca gris rere les muntanyes i l'àrid llenguatge del vencedors certifica noves injustícies tornen Gene Kelly i Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja, tots aquells musicals de cine de poble amb llur primigènia esplendor, meravelles de màgiques besllums damunt la pantalla. Després arribarien hores de falses profecies, exèrcits de fracassos arrossegats per les nostres sabates. S'apropava l'hora freda del Nosferatu de Murnau segles abans de l'arribada de Peter Cushing i Cristopher Lee. Vet aquí el reialme dels insectes, la fumera vermellosa que anunciava noves traïdes, aquesta pesta de les falses veritats escopides per la ràdio i els cruels predicadors del no-res. El temps ha passat implacable deixant constància de totes les guerres i malediccions contra els homes. Qui és ara aquest jove Spencer Tracy que actua a L'estrany cas del doctor Jecklly? I d'on surten els rostres meravella del primer pla!- que Kenji Mizoguchi filma en Els contes de la lluna pàllida?
Mentre la Brigada Social toca a la porta de l'apartament sent els crits de Janet Leigh a Psicosi, el terror de Mia Farrow en Rosemary's Baby. Hi ha cop d'estat a Xile, els coronels torturen a Grècia, milers de desapareguts al Brasil i a l'Argentina. Ja falta poc perquè els botxins de la família Manson truquin a la casa de Sharon Tate (on ets avui, Roman Polanski, per quin indret has desaparegut quan més et necessiten?).
Esclata la pantalla curulla de sang i coloraines, el terror arribant amb la mateixa força que a Resplendor de Kubrick: Jack Nicholson amb una destral a la mà ens persegueix per cambres i passadissos, pels carrers de Santiago, Rio o Ciutat de Mallorca. Divuit de juliol: el terror iracund i presumptuós cerca Aurores Picornells arreu del món.
Però ara hi ha napalm damunt la terra de Vietnam (munió d'infants corren per la carretera amb la pell en flames).
Digues: qui recorda May Lai?
De Cuba arriben onades de combatents de rostre sever armats amb matxets llargs i esmolats que tallen caps d'espanyols i canya de sucre. Els mercenaris es rendeixen avui a Playa Girón (memòria dels documentals vist als cines del Barri Llatí l'any seixanta-set).
Com un aixecament general de les consciències, el nou Cant general d'una nova humanitat en marxa (els hereus de la Commune, de la defensa de Madrid, els ressuscitats homes i dones del POUM i la CNT reencarnats en els joves milicians de Sóc Cuba (Mijail Kalatozov) o Poble en armes (Joris Ivens). Vet aquí La primera carga al machete de Manuel Octavio Gómez, Historias de la revolución, Cumbite.
Per primera vegada parlava de Tomás Gutiérrez Alea.
Digue'm què fem aquesta nit a la placeta Saint-Germain-des-Prés amb aquest amor just acabat d'estrenar parlant d'arrels i generacions futures, de segures transfiguracions de la matèria, de redundants errors on mai no havíem de caure (la covardia davant l'enemic). En quina direcció ens perdem envers el record del 93? Diuen que Glauber Rocha ha envaït els ministeris, que la Guàrdia Nacional de 1871 resisteix als prussians (els murs d'execució de Père Lachaise esperen en penombres; la bandera roja encara oneja damunt l'Hôtel de Ville). Són els guerrers nus i plens de fang que filma Solás, els famolencs cangaceiros de Antonio Das Mortes, Deus e o diabo na terra do sol (Rocha caminant al costat dels batallons dels federats).
Què fem tu i jo en aquesta nit perduda en els calendaris, per les àmplies avingudes deshabitades de París?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 05 Juny, 2010 08:01 |
(1 vídeo) El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)
Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)
En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.
L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.
Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.
En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?
Turmeda | 04 Juny, 2010 06:57 |
Hans M. Enzensberger; Miquel López Crespí; Biel Mesquida; Carme Riera; José Carlos Llop; Rafael Argullol Murgadas; Rogelio Blanco; Anna Caballé Masforroll; Juan Cruz ; Miguel Dalmau; Luis Goytisolo; Eduardo Jordá; Pierre Michon; Sergio Ramírez; Llucia Ramis Laloux; Esther Tusquets; Juan Gabriel Vásquez; Vicente Verdú.
Converses Literàries de Formentor 2010
Presentació
Formentor, espai mític
Les Converses Literàries a Formentor són unes trobades promogudes pel Govern de les Illes Balears que cada any reuneixen durant tres dies a l’Hotel Barceló Formentor (Pollença, Mallorca) escriptors, crítics, editors, periodistes culturals i agents literaris amb la finalitat d’intercanviar idees i experiències sobre un tema central i alhora generar i debatre propostes sobre aquest tema. L’objectiu és convertir de bell nou Formentor en un laboratori d’idees i en una cita obligada en el panorama de les lletres.
Precisament la primera edició d’aquestes converses, que va tenir lloc l’agost de 2008, pretenia rememorar les trobades poètiques promogudes per Camilo José Cela al mateix hotel el 1959, on també es va fer el Col•loqui Internacional de Novel•la i s’atorgaren els premis Biblioteca Breve, concedit per l’editorial Seix Barral, i els premis Formentor de novel•la i Prix International de Littérature, concedits pels editors. El Formentor dels anys seixanta fou, com explica Carlos Barral, un referent per a l’avantguarda de la creació literària i el món editorial internacional d’aquells anys, un lloc mític si tenim en compte el precedent inesborrable de Costa i Llobera o les Jornades de la Saviesa de Joan Estelrich el 1931. Tot això es recorda en el Catàleg 2008, que us podeu descarregar des d’aquesta pàgina web i que amb textos de Josep Maria Castellet, Gabriel Ferret, Fernando González Corugedo, Camilo José Cela Conde, Bartomeu Fiol, Carlos Garrido, Andreu Manresa i Pere Serra recorda els precedents de les Converses actuals.
A més, hi trobareu ressò del que fou la primera edició en el llibre Converses literàries a Formentor 2008. Memòria Viva, que també us podeu descarregar des d’aquestes pàgines. Obrí les jornades l’impulsor del projecte, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes, i hi participaren, entre d’altres, Josep Maria Castellet, Baltasar Porcel, Carme Riera, César Antonio Molina, Mario Muchnick, Anna Maria Moix, Camilo José Cela Conde, Basilio Baltasar, Perfecto Cuadrado, Biel Mesquida, William Graves, Marta Pessarrodona, Jacobo Martínez de Irujo, Francesc Moll, Jaume Vallcorba, Silvia Querini, Ernesto Ferrero, Juan Cruz, José Carlos Llop, Malcom Otero Barral, Emili Manzano...
La segona edició tingué lloc el setembre de 2009 i se centrà en el tema “Geografies literàries”. Aquesta vegada se sumà a l’organització la Fundación Santillana i, com a col•laboradors, el Ministeri de Cultura, Diario de Mallorca i la Fundació Rotger Villalonga. En el llibre Converses Literàries a Formentor 2009. Geografies literàries, hi trobareu els col•loquis i els debats que autors, editors, professors, crítics i agents reconeguts mantingueren sobre els vincles entre imaginació, memòria i territori. Entre els convidats destacam els escriptors José Saramago —que no hi pogué assistir en el darrer moment i ho va fer via telefònica—, Juan Goytisolo, Félix de Azúa, Santiago Roncagliolo, Patricio Pron, Miquel Dalmau, Ponç Pons, José Carlos Llop, Jaume C. Pons Alorda, Llucia Ramis, Sebastià Perelló, Biel Mesquida i Carme Riera; els editors Pilar Reyes, Luis Solano, Diana Zaforteza, Jacobo Martínez de Irujo, Francesc Moll, Lleonard Muntaner, Luis Solano, Malcom Otero Barral i Joan Barril; els crítics i periodistes culturals Guillermo Altares, Emili Manzano, Javier Fernández de Castro, Enric González, Josep Massot, Juan Cruz, Manuel Rodríguez Rivero, Eduardo Jordà, Vicente Luis Mora, Jorge Carrión, Perfecto Cuadrado i María Payeras, i les agents literàries Mercedes Casanovas i Silvia Bastos. La tercera edició de les Converses Literàries tindrà lloc els dies 10, 11 i 12 de setembre de 2010 i versarà sobre “Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”. En aquesta pàgina web trobareu la llista de participants, el programa, la inscripció... i diverses dades, enllaços i espais oberts a la vostra participació i suggeriments.
Escriptors convidats: Miquel López Crespí
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil, entre els quals es podrien destacar: Premi Ciutat de Palma de Teatre (1974), Premi Ciutat de Palma de Narrativa (1991), Premi Joanot Martorell de Narrativa (València); Premis Ciutat de València (poesía y narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera; Premi de Literatura Serra i Moret 1993 de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó (Menorca), o Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. Des del començament dels anys setanta ha publicat més de setanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig, entre els quals es podrien destacar: El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l’altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la), i Cinema del segle XX (recull d’articles).
Web Converses Literàries de Formentor
Turmeda | 03 Juny, 2010 07:54 |
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)
Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)
A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".
Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?
Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.
Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.
Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.
‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.
‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.
‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.
També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.
Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.
“Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.
A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.
Turmeda | 02 Juny, 2010 07:05 |
Apreciats amics i amigues:
Bon dia! Vos volia convidar a la presentació del meu llibre Cinema del segle XX, un llibre on podeu trobar una acurada informació d’algunes de les pel·lícules més importants realitzades a l’Estat espanyol i arreu del món en els anys 50, 60 i 70. La presentació serà a la Fira del Llibre de Palma (Mallorca) el dimecres dia 2 de juny a les 20h. (Sala d’Actes). Hi intenvendran l’autor i l’historiador i exconseller d’Agricultura del Govern de les Illes, Mateu Morro.
Crec que és un llibre que ens pot fer recordar moments molt importants de la nostra vida. No cal dir-vos que seria un honor la vostra presència.
Rebeu una forta abraçada.
Miquel López Crespí
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel. (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica Cinema del segle XX (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel.
Josep Juan Vidal, el director de l’editorial, i Jaume Vidal Amengual són les persones que han fet possible la publicació d’aquest nou llibre. Josep Juan Vidal per l’interès demostrat en la publicació d’aquest recull d’articles, i Jaume Vidal Amengual per haver-me obert les portes per a col·laborar durant uns anys a Temps Moderns. Ara que el llibre ja és al carrer potser és el moment de recordar l’època que vaig conèixer el director de Temps Moderns. La dèria cinematogràfica de Jaume Vidal Amengual a començaments dels setanta va ser molt important en la nostra formació humana, política i cultural. Qui no recorda les projeccions clandestines de pel·lícules fetes a casa seva, en aquella situació tenebrosa de poder absolut del franquisme? Vivíem temps de detencions i tortures. Feia poc que els sicaris de les forces repressives del règim havien detingut Puig Antich, que moriria poc després enmig de terribles dolors –l’agonia durà moltíssim, no el sabien matar-- mitjançant el terrible sistema del garrot vil. Anant a veure aquelles sessions de cinema també ens exposàvem a una detenció. En el fons, per a la Brigada Política del règim, aquelles trobades de joves marxistes no deixaven de ser una reunió il·legal semblant a la de qualsevol partit perseguit pel feixisme. Tenguérem sort i no hi hagué mai detencions. Però segurament hi podia haver hagut molts problemes.
A començaments dels setanta Jaume Vidal vivia damunt casa meva, en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès de Palma. Jo vivia al quart pis i ell al sisè, on al menjador, tenia la improvisada sala de projeccions. Aleshores vivíem una època d’intensa militància antifeixista. Jo pertanyia a la direcció de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), un partit marxista de tendència trotskista; en Jaume era del PCE, una organització de forta tendència estalinista. Malgrat aquesta militància en partits antifeixistes tan diferents, Jaume Vidal Amengual sempre va estar a disposició de totes les persones i grups que li demanàvem projeccions dels clàssics del cinema mundial. La projecció a casa seva de pel·lícules d’Eisenstein (Octubre, La vaga, El cuirassat Potiomkim...) servia per a la formació d’aquells primers militants comunistes, els joves que tenien vint anys en aquella concreta conjuntura històrica.
En aquell temps, els que ja érem més grans, els nascuts en els quaranta, ja havíem tengut oportunitat d’anar a París, Roma i Londres per a veure algunes de les pel·lícules més importats del cinema mundial prohibides pel feixisme. Però els més joves, la generació, per entendre’ns, dels Mateu Morro, Antoni Mir, Biel Matamales, Guillem Ramis, etc., encara no havien tengut aquesta oportunitat i si no hagués estat per les projeccions a casa de Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual no haurien pogut gaudir de les obres mestres que recordam. El cinema va tenir, doncs, una importància cabdal en la formació de les avantguardes culturals antifeixistes de començaments dels anys setanta. Els debats, l’estudi dels clàssics del cinema mundial, els comentaris sobre Octubre, La Vaga, i de pel·lícules més modernes com podien ser La batalla d’Alger, Z, La Confessió i tantes altres, serviren per a consolidar els elements antifeixistes i progressistes d’aquella generació d’esforçats lluitadors i lluitadores.
Els millors films soviètics dels anys vint i trenta arribaven a Palma via Jaume Vidal, i també gràcies a l’esforç de Vicenç Mates. Mai no hauríem conegut Vertov i Eisenstein sense l’ajut d’aquests amics. Ambdós feren possible que veiéssim pel·lícules de Buñuel prohibides per la dictadura. Pens ara mateix en Viridiana. I els films de Charles Chaplin que no podíem veure a l’Estat espanyol: El Gran Dictador, per exemple. Però el més important del mestratge de Jaume Vidal Amengual i Vicenç Mates no es reduïa solament a les projeccions clandestines d’aquestes pel·lícules; hi havia moltes més coses. Em referesc als debats sobre la cinematografia espanyola i mundial. Parl de les recomanacions de films de Visconti, Godard, Antonioni, Pasolini... Ens ajudaren a conèixer a fons el neorealisme italià i la nouvelle vague. Per a nosaltres, els revolucionaris dels anys setanta, aquells debats eren summament importats. Era avançar en les troballes intel·lectuals que havíem anat intuint mercès a les converses amb el pare i els oncles. El pare, Paulino López, i els oncles, José i Juan, sí que, a Madrid i València, en els fronts de combat, havien vist moltes de les pel·lícules que ara, a Palma, trenta anys i busques després, contemplàvem clandestinament.
Però a finals dels seixanta i començaments dels setanta la qüestió era defugir la podridura cinematogràfica franquista. Trobar, en el cinema comercial que ens oferien Hollywood, Londres i París, en les pel·lícules que aconseguien arribar als nostres cines, els elements que ens permetien albirar l'existència d’un univers que no tenia res a veure amb la grisor imposada pel feixisme.
En els llibres de memòries que he anat escrivint durant aquests anys, he parlat del cine com si fos la nostra “universitat”. Ho crec sincerament. Si ho pensam amb deteniment... podíem haver tengut mai “professors” de la importància d’Eisenstein, Visconti, Fellini, Chaplin, Buñuel, Welles, Pasolini o Tarkovski, per citar solament uns noms? I aquesta “universitat” va ser possible per l’existència, a partir de mitjans dels anys seixanta, del Cineclub universitari i, més endavant, de les pel·lícules que ens feien arribar Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual.
És evident que en el llibre no trobareu una anàlisi exhaustiva del cinema de tot el segle XX. Hem dit més amunt que el llibre és un recull dels articles publicats a Temps Moderns, Diari Balears (dBalears), Sa Plaça i L’Estel. Són articles de circumstàncies, escrits sense la idea de bastir cap història especial del cinema. Es tracta de servar el material publicat en revistes i diaris; material periodístic que, com tothom sap, és efímer i evanescent. L´única manera de deixar-ne constància per a la posteritat és provar de centralitzar-ho en una publicació monogràfica. Com podeu imaginar, l’oferiment de l’editor Josep Juan Vidal va arribar en bon moment, i de seguida que em va fer la proposta d’editar el material, m’hi vaig posar a la tasca. I, ara, mesos després de la proposta de Josep Juan Vidal, podem veure el llibre publicat.
La nostra dèria envers el cine venia de molt antic, de molts anys d’abans de l'existència del Cineclub universitari. El llibre és un recordatori constant dels anys de la nostra “iniciació” cinematogràfica poblera. En els capítols “1956-57: el cinema franquista a sa Pobla”, “Record de Can Guixa i Can Pelut”, “La inauguració del ‘Cine Montercarlo’”, “Fellini a sa Pobla (1958)” i “Records del cinema dels anys cinquanta” podem trobar molta informació sobre aquells films màgics i decisius en la nostra formació –o deformació, vés a saber!-.
Són capítols que ens permeten endinsar-nos en els anys del nostre bateig cinematogràfic. Per això he aprofundit en el record de les pel·lícules vistes a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. En els capítols “El cinema franquista i l’esperit de la croada (I i II)”, el lector pot trobar les valoracions de la majoria de films d'exaltació patriòtica espanyolista, de propaganda feixista. Igualment que en el capítol “El cinema i la censura franquista” es pot veure el ferreny control que els censors del règim franquista exercien sobre totes les pel·lícules que arribaven a l’Estat espanyol. Pel·lícules que eren exhibides als locals comercials després d’haver estat retallades, canviat l’argument, convertides en un material inofensiu per al públic, en opinió d’aquells falangistes i sacerdots que copaven els organismes oficials de la censura.
És evident que, després de la victòria de la burgesia, l'any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d'aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). D’ençà de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s'havia de projectar obligatòriament a totes les sales de l'Estat.
La història del control polític de Falange Española Tradicionalista y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel·lectuals progressistes i d'esquerra portà a la mort i a l'exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l'Estat. L'assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins el periodisme, l'ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio i el teatre.
La censura dins el cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d'abans de néixer-- que en molts d'anys els tribunals del règim no hagueren d'intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla: era tallada de rel en el seu inici... si algú s'atrevia a escriure tal tipus de crítica!
Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l'expressió "una espanyolada", per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.
A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista --la burgesia franquista que s'havia beneficiat de la victòria militar del 39-- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. La lluita eterna d'Espanya contra l'Europa liberal en pel·lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d'un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d'Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l'exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d'infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!
La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la "cruzada contra el comunismo" (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l'esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l'Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible que anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies...). No hem d'oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l'Auxilio Social, de l'autarquia, d'un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa del pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, PCE, UCD, CiU, PNB-).
L’estrena oficial d’algunes pel·lícules de Bergman, Fellini, Chaplin, Godard, Welles, Saura i Buñuel comença a rompre l’ambient cinematogràfic irrespirable i estantís que ens encerclava. Les revistes Triunfo i Nuestro cine ens ajuden a obrir els ulls definitivament. El material aportat pels col·laboradors de les revistes ens situa, ja a mitjans dels anys seixanta, en l’actualitat. Els corresponsals enviats a Venècia, Canes, Karlovy-Vary i altres festivals de cinema ens aporten informació de primera mà sobre l’evolució del cinema contemporani.
He parlat de la importància cabdal d’aquestes revistes en el capítol “Triunfo, una antiga revista de cinema”; i del que va significar el començament de la publicació de nombrosos llibrers sobre el fet cinematogràfic en els anys seixanta i setanta en el capítol “Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta”.
Turmeda | 01 Juny, 2010 06:45 |
(1 vídeo) Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”. (Miquel López Crespí)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (I) (El Tall Editorial)
L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.
Per enllestir els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la secció “La columna de foc” que, a Última Hora, coordinava Josep M. Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).
És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.
I, pel que fa referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006).
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta. Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.
Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.
Són tres llibres prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".
Record que el primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol “El compromís polític de l’escriptor”. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
En La cultura a Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols “Anys de clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i “Els anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Juny 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |