Turmeda | 16 Novembre, 2010 18:01 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
Chopin, segons Polònia i Txèquia
Cartells centrats en el compositor polonès s’exposen a partir de demà a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa
G. Amengual. | 16/11/2010 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
"Polònia i la República Txeca tenen una àmplia tradició en la creació de cartells", comentà la directora del Festival Chopin, Rosa Capllonch, qui remarcà "el gran moviment cartellístic sorgit al voltant de la figura de Chopin". Destaca entre els cartells de l'exposició el dissenyat per Henryk Tomszewski, autor del cartell de l'Any Chopin del 1949, quan es complí el centenari de la mort del compositor. Tots els polonesos provenen de l'arxiu del Museu Chopin de Varsòvia, com a contraprestació a la donació de cartells que Festival Chopin va fer el 1999, però fins ara no s'havien exposat. Els cartells txecs provenen de la Societat Chopin de Marienbad i també n'hi ha dels aconseguits pel cònsol de la República Txeca, Dalibor Ciak. Per part seva, el director general de Promoció Turística, Antoni Munar, i els responsables del Festival Chopin no descartaren la possibilitat que aquesta exposició es pugui veure en diferents indrets de l'Illa.
Diari de Balears (dBalears)
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)
El darrer hivern de Chopin i George Sand
La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".
"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.
Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".
Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!
No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.
A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.
Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.
Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".
És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.
Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".
La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.
La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).
Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".
Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.
George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.
A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".
En altres articles he escrit en referència als "deures” de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.
L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.
I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.
La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!
Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.
De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.
Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.
Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.
Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.
Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.
Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.
Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.
Turmeda | 16 Novembre, 2010 10:21 |
Uns dies a Gandia participant en els actes d’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló. Un gran autor gandià marginat per la nostra dreta cultural. Finalment s’ha pogut publicar el seu impressionant llibre de memòries Final de viatge – Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (Ceic-Alfons el Vell, Gandia, 2010). Un llibre summament útil per a poder avançar en la recuperació de la nostra memòria històrica.
Aquest miracle –recordem que Gonçal Castelló va ser marginat en vida per marxista i independentista- ha estat possible per la feina de l’investigador Àngel Velasco, ànima d’aquesta Jornada d’Homenatge, home feiner i enamorat de l’obra i l’exemple de compromís que representa la vida del gran autor de Gandia.
Gandia, 13-XI-2010. Homenatge a Gongal Castelló. Daniel Alsina, Maria Eduarda Leal Pinto, Albert Hernández, Mael Joan Arinyó, Isabel-Clara Simó, Miquel López Crespí, Lluís Alpera, Josep Guia, Xavier Delfó...
Gandia, 13-XI-2010. Homenatge a Gonçal Castelló. Miquel López Crespí amb Llum Castelló Soler, filla de l’escriptor Gonçal Castelló
(1 vídeo: Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló
Per Miquel López Crespí, escriptor
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).
La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novel.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
« | Novembre 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 |