Turmeda | 11 Febrer, 2011 10:36 |
"Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi"
Núria Amat, Premi Ramon Llull
Per Víctor Alexandre
Amb relació a l’edició d’enguany del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, em pregunto si hi ha algun govern democràtic a Europa, a banda del govern de Catalunya, que sigui patró d’un premi el guanyador del qual el titlla de nazi. Núria Amat ho ha fet. Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi i 90.000 euros. Posats a fer, també li podien haver llepat les sabates en el moment de recollir-los. Quan no hi ha autoestima ni dignitat, tot és possible. I això fa que les nostres institucions, amb la provinciana creença de ser més universals, arribin a l’extrem d’honorar aquells que vomiten sobre els nostres drets nacionals i sobre la nostra llengua. No, no estem parlant de l’esclau que atorga un premi a l’amo. Tant de bo fos només això. Estem parlant de l’esclau que després d’haver infamat la resta d’esclaus, per no voler-se sotmetre a la voluntat de l’amo, rep els honors i la gratificació d’aquest mateix col•lectiu.
Diguem que la senyora Núria Amat, simpatitzant del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, deixebla ideològica de Vargas Llosa i viu retrat de l’autofòbia més llefiscosa, és la mateixa persona que l’any 2007, en un article al diari El País, escrivia que ens hauríem de sentir espanyols com a fills "d’un país que és un país de països" i acusava el govern de Catalunya de practicar la "puresa identitària", d’"utilitzar la llengua catalana com a bandera", de "perseguir" la llengua espanyola i de "manipular els llibres de text". Un govern nazi, va arribar a dir des de TV3. Fins i tot, amb l’habitual manca de sentit del ridícul de l’espanyolisme més esperpèntic, va afirmar que "la llengua castellana sempre s’ha parlat a Catalunya". Serà divertit veure la reacció dels països de Llatinoamèrica quan la ciutadana Amat –si Planeta li paga la gira– gosi dir-los que l’espanyol és la seva llengua de "sempre".
També forma part del currículum de la ciutadana Amat el rebuig a l’exdirector de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, per haver impedit el desembarcament dels autors castellanoescribientes a la Fira del Llibre de Frankfurt, quan les lletres catalanes van ser-ne el convidat d’honor. On s’és vist les lletres catalanes soles, sense la tutela de les castellanes! Això fa que es defineixi com a escritora sin tierra, particularitat que sobta força, francament, ja que si hi ha una cosa de la qual un ultranacionalista espanyol en va sobrat és precisament de "tierra". Tanmateix, fidel a la seva ideologia, la ciutadana Amat pretenia que els seus col•legues escribientes hi anessin dos cops, a Frankfurt. Un, l’any 1991, quan el convidat d’honor van ser les lletres castellanes, i l’altre, l’any 2007, quan ho van ser les lletres catalanes. Curiosament, l’exclusió d’aquestes últimes, l’any 1991, per part del govern espanyol, no va despertar cap indignació en la ciutadana Amat. I és que sempre ha estat molt enfeinada donant suport a manifestos catalanofòbics, atacant la immersió lingüística, dient que TV3 "imposa un català rural", és a dir, poc espanyolitzat, o blasmant els catalans que "en lugar de decir la palabra España (menuda maldición) hacen toda clase de circunloquios para referirse al país, llamándolo Estado español, catalán o peninsular". Són les joies de la seva declaració de principis. De principis ultranacionals espanyols. Arribats aquí, estaria bé que algun mitjà entrevistés el professional de l’editorial que corregirà el llibre de la ciutadana Amat, abans que es publiqui, tot advertint-lo de la feinada que és a punt de caure-li al damunt. I si vol començar a fer-se una idea del nivell de català que hi trobarà, n’hi haurà prou que escolti com parla aquesta prima donna de les lletres catalanes.
Ateneu Cim d’Estela (Facebook) (9-II-2011)
Turmeda | 11 Febrer, 2011 08:07 |
L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. (Miquel Julià Prohens)
El deure del combat
Per Miquel Julià Prohens, escriptor
L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".
L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.
El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.
Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.
El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.
Publicat en el diari Última Hora (28-VII-2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Febrer 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 |