Literatura catalana contemporània

L'Obra Cultural d'Inca recomana la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 31 Març, 2011 17:19 | facebook.com

Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!


Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga


L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca


Per Núria Martí


Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)


Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els Parlament de les Illes Balears i una novel·la de l'escriptor Miquel López Crespí: Una Arcàdia feliç (LLeonard Muntaner Editor)

Turmeda | 31 Març, 2011 12:15 | facebook.com

“UNA ARCÀDIA FELIÇ” I LA NEGROR DE LA DRETA.


Escrit per Eduard Riudavets


No és casualitat que hagi esperat al dia que oficialment es dissol el Parlament de les Illes Balears per penjar, al bloc, aquesta entrada.

En realitat tot prové d’una sola frase. Però, abans, deixeu-me parlar de l’excel•lent llibre on –fa uns mesos- vaig llegir-la. “ Una Arcàdia feliç” de Miquel López Crespí.

No és la primera vegada que escric sobre les obres d’aquest gran escriptor mallorquí. He gaudit molt de la seva lectura, però no pretenc- no en tinc ni la capacitat ni els coneixements- fer ara una crítica literària. Simplement, us el recoman. “Una Arcàdia feliç” és un gran llibre. Hi he trobat profundes reflexions polítiques i psicològiques, un marc històric que ens força a repensar la història i a rellegir- sota noves claus- autors beneïts i sacralitzats, és una novel•la dins una novel•la, ens mena pel camí de la nostàlgia feta injustícia, ens despulla la covardia més abjecta…això i més.

Però, permeteu-me que ja esmenti la frase, i que em perdoni López Crespí que la utilitzi en aquest context essent mereixedora de millors destins: Diu així, en boca del benestant protagonista: “ La malaltia del segle ha estat que els pobres vulguin ser com nosaltres”.

Avui s’ha dissolt el Parlament, i he de confessar que fins que no vaig llegir aquesta frase no vaig copsar tota la negror de la dreta illenca. La negror del Partit Popular durant aquest quatre anys que ha estat a l’oposició. Ens veuen –als progressistes- com una malaltia. Una malaltia que mai hauria de governar una terra que consideren seva, patrimoni seu. Els pobres –això avui ja és un eufemisme-, és a dir els progressistes no hem d’aspirar al que consideren seu. No tenim dret a governar perquè ells són els amos de la finca. Si ho fem, per als dretans, estem cometent una mena de delicte de “lesa majestat”, Així ho viuen i, per això, així actuen.

Esperem que els amos de la finca segueixin sense tenir les regnes. Podria ser el final de la finca. Aquest és el veritable perill i el veritable sentiment de la nostra dreta. Però, per cert, que quedi clar que personalment em sent tant o més –en tots els aspectes- que els pensen en mi com si fos una malaltia. No en faltaria d’altre, al manco tinc les mans netes.

Blog d’Eduard Riudavets (29-III-2011)


Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)


Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop


Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)


Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)


UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor


Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.


Els escriptors mallorquins i els articles d'opinió - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 31 Març, 2011 09:55 | facebook.com

Saber dir les coses: els articles de Miquel López Crespí



Reivindicar la dignitat de l'esquerra


L'escriptor Miquel López Crespí ha de publicar un recull dels articles que ha publicat durant aquests darrers anys (El saber dir les coses. Una visió crítica del Pacte de Progrés: Els nostres reptes). Tots els partits polítics que conformen el Pacte de Progrés, els seus representants més significatius i les seves actuacions públiques més cridaneres, són al punt de mira preferent de l'autor d'aquest llibre.

La visió crítica del Pacte de Progrés que traspua l'obra de Miquel López Crespí, el fa un d'aquells ciutadans que endevinen i encerten, avui, allò que succeeix demà. Amb això, s'avança sovint als esdeveniments, preveint-los i enfrontant-si amb acurada precisió.

Analitzant en profunditat etapes i circumstàncies de temps enrera, observa les realitats polítiques actuals i intenta projectar-les en una perspectiva de futur que, lluny d'albirar-s'hi clar i diàfan, ofereix més tost aquelles ombres ennigulades que solen precedir les tempestes a les nostres illes.

Més que acontentar-se veient amb complaença la tan desitjada arribada al poder d'un govern progressista i nacionalista, per primer cop en la història illenca del nostre país, deleja veure'n perllongada l'actuació durant dècades continuades.


En els articles de Miquel López Crespí es reclama amb molta més força fer país de bon de veres


Per això mateix, no dubta a mostrar-se molt crític davant tot allò que considera mancança greu. En reclama més grans dosis de gosadia i atreviment. Hi recomana un nivell més alt de fermesa en les propostes. Hi rebutja durament les actituds que van prenent uns governants, massa sovint semblants a gent encastellada en dèries característiques del món conservador. Per això es mostra molt exigent. No vol veure'ls enlluernats davant les poltrones del poder, ni davant els sous sucosos que perceben puntualment cada mesada. Més que alimentar-se l'afany d'acumular càrrecs públics a balquena, els reclama amb molta més força fer país de bon de veres. En fa sempre una crítica amistosa, no per això manco punyent.

Els reclama "siau qui sou", nacionalistes i d'esquerres, no cansant-se mai de repetir-ho. Cadascú des del seu lloc, però sempre en bé del poble maltractat i arraconat secularment.

Tant li és fixar-ne l'atenció en les formacions polítiques que integren el Pacte de Progrés, com en les persones que hi governen, com en les actuacions duites a efecte mitjançant la tasca de govern que han desplegat en aquests anys.


Els articles de Miquel López Crespí demanen enfortir un Pacte de Progrés que ens faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta


En fa una repassada general pel conjunt de les Illes Balears i Pitiüses. Hi destria les dones i els homes que han rebut l'encàrrec popular d'enfortir-hi un Pacte de Progrés que les faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta, en autoreconeixença i autoafirmació.

Els reclama noves formes d'exercir la tasca de govern, com a via única per sortir del desencís i la decepció cada cop més escampats a les quatre illes.

No dissimula gens ni mica les seves preferències personals pel cabdill de l'esquerra nacionalista de Mallorca, amb qui ha compartit temps enrera moltes lluites: Mateu Morro. El veu molt ben dotat d'aquella intuïció política que esdevé més encertada. Creu que, amb el pas del temps, els fets li donen sempre la raó.

Alhora que veu el nacionalisme que representa el PSM com una de les opcions polítiques manco embrutides pel poder, s'adona d'operacions molt ben muntades per desmuntar-lo d'allà on ha aconseguit situar-se a hores d'ara.

Percep en l'actuació política institucional d'Els Verds de les Illes la gran esperança de futur per a aquests pobles, amb la pràctica lluitadora més aferrissada contra la degradació dels territoris i els entorns de les Illes.

Repassant un per un tots els partits del Pacte, en constatar l'aferrissat enfrontament que produeixen les polítiques divergents de dues formacions diametralment oposades, com són Esquerra Unida i Unió Mallorquina, no dubta a traure a llum algunes de les contradiccions internes més ferotges que, al seu entendre, té i manté la formació esquerrana.

Als problemes d'ordre intern que pateix Esquerra Unida, n'afegeix molt dures crítiques al fet de veure'l com un partit que mai no escolta, que persegueix immoralment la dissidència i que s'uneix al PSOE en actuacions poc comprensibles.


Es reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora


En relació amb el Pacte de Progrés, en general, Miquel López Crespí, reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament.

Alhora que apunta cap a la lluita necessària contra el racisme, el sectarisme, l'acumulació de càrrecs, o l'encimentació del territori, en una crítica que, per amistosa, deixa de ser també punyent.

Amb aquesta visió crítica del Pacte de Progrés, amb tots els articles que en defensa d'una política nacionalista i d'esquerra ha publicat aquests anys, Miquel López Crespí ha sabut dir molt bé les coses pel seu nom, esmolant les arestes dels grans errors comesos i posant fites punteres als reptes del futur.


Sa Pobla en la història - Un article de Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM

Turmeda | 31 Març, 2011 07:02 | facebook.com

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Salvem Mallorca! La destrucció de Mallorca i el Gasoducte

Turmeda | 30 Març, 2011 09:27 | facebook.com

El gasoducto que irá de Son Reus a Andratx afectará a más de 260 propiedades


La mayoría son pasos de servidumbre, pero en cinco casos se expropiarán 1.700 metros cuadrados


MAR FERRAGUT


l gasoducto que irá de Son Reus a Andratx tendrá una longitud de 42.023 metros, supondrá una inversión de alrededor de 10 millones de euros, pasará por cuatro municipios y afectará a más de 260 propiedades. Esas son las cifras de este tramo del gasoducto, que poco a poco y con los años se irá extendiendo por la isla para llevar el gas natural a todos los rincones. Ya son varios los particulares (a título individual o agrupados en plataformas o asociaciones vecinales) que desde los municipios afectados –Palma, Esporles, Calvià y Andratx– han alzado su voz contra el proyecto de Endesa Gas, han presentado alegaciones y han reclamado un trazado alternativo ya sea por verse afectados directamente como por considerar que el gasoducto alterará parajes naturales protegidos. Hasta finales de febrero ya se habían presentado 70 alegaciones en la conselleria de Industria, además de las que se han presentado también en los ayuntamientos correspondientes o en algún caso en Medio Ambiente.

A no todos los propietarios les afectará de igual forma. La mayoría de ciudadanos a los que les pase el gasoducto por su propiedad privada, no serán expropiados ya que es un paso de servidumbre y todo quedará enterrado, pero sí tendrán que aguantar el despliegue y la ocupación que supongan las obras en sus terrenos, además de tener que cumplir con una serie de condiciones alrededor del tubo una vez esté operativo: no podrán trabajar la tierra a un profundidad de más de 50 centímetros y sólo podrán construir a partir de los ocho metros por cada lado. Además, se da por supuesto que si encima del paso del gasoducto hay cultivos o árboles, tendrán que quitarse de allí y encima no podrán sembrarse nunca más árboles de raíces profundas.

Hay cinco propietarios que se verán especialmente perjudicados. A ellos no sólo les ha tocado albergar parte del trazado, si no que también tendrán que asumir en sus territorios la ubicación de la posición de válvulas, unas plataformas de las que surgirán los ramales del gasoducto. A estos particulares se les expropiarán más de 1.700 metros cuadrados para poder albergar una explanada de donde saldrán los ramales, además de una construcción de 30 metros cuadrados. Según explicó a este diario el director general de Industria, Guillem Fullana, en el caso de la posición de válvulas situada en Andratx "ya se ha llegado a un acuerdo con el propietario". La primera posición de válvulas tampoco supondrá problemas, razonó Fullana junto al jefe del servicio, Ángel Gallego,pues se encuentra en la estación de Endesa. Las alegaciones recibidas por Industria son remitidas a Endesa. Fullana indicó que la compañía ha de elaborar los correspondientes informes a cada una de las alegaciones para que su departamento valore después "si es coherente, si hay errores y si se dan las autorizaciones pertinentes".

Respecto a las quejas sobre el impacto en la naturaleza, la Comisión de Medio Ambiente aún no ha recibido ni el proyecto definitivo ni el informe de impacto ambiental para empezar a revisarlo, según confirmaron desde la conselleria de Medio Ambiente y Movilidad, que está a la espera de que se resuelvan las alegaciones.

El director general de Industria entiende "que a nadie le gusta que le pasen algo así por su casa", pero recordó que está infraestructura es necesaria para "llevar el gas natural a los territorios". De todas formas, garantizó que desde Industria están dando facilidades a los afectados, promocionando información a quien la solicite y aceptando todas las alegaciones que llegan, aunque se presenten fuera de plazo. También, explicaron Fullana y Gallego, se han reunido con entidades afectadas como el ayuntamiento de Esporles o la Confederación de Asociaciones de Vecinos.

El Govern confía en que este tramo de gasoducto entre en servicio a finales de este año. O por lo menos así lo preveía el pasado mes de enero, cuando aprobó la declaración de este tramo como inversión de interés autonómico. Esta designación supone un impulso preferente y rápido para los trámites administrativos, que se reducen a la mitad salvo en lo que se refiere a la presentación de solicitudes y recursos.

Una vez resueltas las alegaciones que se están presentando y cuando la Comisión de Medio ambiente dé el visto bueno al informe, faltará que el Consell también declare la infraestructura de interés general para empezar el proceso de expropiación.

Diario de Mallorca (21-III-2011)


La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)


L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)


El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (article publicat el mes d'octubre de 2007)



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.



El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


En definitiva, des del GOB entenem que la situació de crisi hauria de fer obrir els ulls als nous governants i obligar a revisar el model territorial, econòmic i social en la seva globalitat i descobrir les arrels que marquen les directrius que ens han duit a la crisi econòmica i ecològica i que massa sovint tenim la impressió que es pretenen continuar, lluny de reconduir la nostra societat cap a la sostenibilitat (GOB)


El GOB considera que cal un toc d'alerta davant les polítiques territorials i ambientals del Govern i Consell després d'aquest primer any de legislatura


Considera preocupant el fet que els nous governants perdin la possibilitat d'aprofitar la situació actual de crisi per revisar el model territorial, econòmic i social, desmarcar-se de les polítiques de les lesgislatures anteriors i apostar vertaderament per la sostenibilitat.



Des del GOB presentam avui un informe en el que revisam la situació actual de les polítiques que de manera directa o indirecta afecten el territori: les polítiques que marquen les directrius sobre el territori, les accions referides a espais naturals, i l'enfocament de les grans infrastructures, algunes d'elles vinculades a les polítiques de gestió dels recursos naturals.

En aquest sentit revisam quins han estat els principals aspectes desenvolupats en l'àmbit de la protecció d'indrets amenaçats, alhora que qüestionam la intervenció del Govern en l'àmbit de la crisi de la construcció i la continuïtat per part del Consell de Mallorca amb el model territorial del Pla Territorial de Mallorca aprovat per PP-UM (que inclou les polèmiques àrees de reconversió territorial), criticam la continuïtat de la línia marcada pel partit popular pel que fa a la protecció d'espais naturals, i la continuïtat també de les polítiques sectorials de gestió dels recursos naturals i d'algunes de les infrastructures més impactants que ja foren plantejades en l'època Mates i que el Govern ni qüestiona, ni revisa, senzillament assumeix.


Els principals aspectes tractats a l'informe:

POLÍTIQUES TERRITORIALS

-

Més creixement urbanístic AMB DOBLERS PÚBLICS

- Modificació puntual del Pla Territorial de Mallorca: EL MANTENIMENT DE LES POLÈMIQUES ÀREES DE RECONVERSIÓ TERRITORIAL.

- La desclassificació d'Es Guix: una excepció a celebrar dins una modificació que no s’entén


ESPAIS NATURALS


-

Protecció dels espais naturals ES SEGUEIX LA LÍNIA MARCADA PEL PARTIT POPULAR

- Son Bosc DE PARC NATURAL A CAMP DE GOLF


TRANSPORTS


-

Nou conveni de carreteres: 2ON CINTURÓ

- Ampliació del Port de Palma MÉS CREIXEMENT, MÉS INSOSTENIBILITAT I LA PRIVATITZACIÓ DE LES INSTAL•LACIONS DEL PORT

- Ampliació de l'Aeroport


ALTRES INFRASTRUCTURES


-

Polígons industrials a cada racó SENSE REGULAR ENCARA

- Més pedreres al Pla de Mallorca UN SECTOR QUE “FA POR” AL NOU GOVERN?

- Més Infrastructures energètiques I PARCS FOTOVOLTAICS EN SOL RÚSTIC

- Infrastructures hidràuliques. DESSALADORES: EL FUTUR DE L'AIGUA PLANTEJAT

- Residus CONTINUÏTAT DE L'APOSTA PER LA INCINERACIÓ


Conclusions


Des del GOB consideram que la situació actual de crisi hauria d'obligar a replantejar el camí que estem disposats a córrer, ara, i més enllà dels tres anys d'aquesta legislatura.

Des del GOB ens preocupen els indicis que ens duen a pensar que, de moment, no s'han revisat les arrels de fons per tal d'establir una nova manera de fer en les polítiques territorials ni en aquelles sectorials que en podrien esdevenir límits naturals i racionals, i que molt sovint han estat criticats pels partits que ara ocupen els càrrecs de govern.

En definitiva, des del GOB entenem que la situació de crisi hauria de fer obrir els ulls als nous governants i obligar a revisar el model territorial, econòmic i social en la seva globalitat i descobrir les arrels que marquen les directrius que ens han duit a la crisi econòmica i ecològica i que massa sovint tenim la impressió que es pretenen continuar, lluny de reconduir la nostra societat cap a la sostenibilitat.

Podeu consultar l'informe complet a: www.gobmallorca.com/premsa/informejuliol2008

Web GOB (16-VII-08)


El franquisme a Mallorca - Les dones perseguides i assassinades pel feixisme

Turmeda | 29 Març, 2011 07:07 | facebook.com

Antoni Tugores descobreix les Víctimes invisibles del franquisme a Mallorca


L’historiador manacorí retrata dotze històries de dones “que havien de gestionar la fam i misèria”


J. Socies | 29/03/2011


L'historiador manacorí Antoni Tugores (Manacor, 1948), després dels llibres Antoni Amer, La història robada i Manacor. La guerra a casa, torna a les llibreries per tractar i descobrir-nos un sector de la guerra civil i el franquisme fins ara poc conegut, les dones. A Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el franquisme, Tugores hi mostra dotze històries, dotze vides en femení que, com l'autor explica, "la dona era qui havia de gestionar la fam i la misèria en temps de guerra i de postguerra".

Aurora Picornell, Magdalena Roig i Joana Caldentey Amer són algunes de les dones que Tugores dóna a conèixer en el llibre. "A Mallorca moriren 16 dones, deu d'elles a Manacor i sis a Palma, que coneguem de moment. En el llibre no surten totes, ja que no pretén ser un relat exhaustiu d'aquestes dones. Les que hi surten són les que hi ha en els arxius". Per fer aquest recull, Tugores ha examinat causes i sumaris. "El 90% està tret a partir de documentació, ja que en alguns casos jo no coneixia res de la protagonista, ni la memòria oral tampoc no me n'ha sabut dir res".

El llibre, que va néixer de la inquietud del Col·lectiu de dones de Llevant per conèixer el paper de la dona durant la guerra civil, és el resultat d'un article que Tugores elaborà per aquest col·lectiu i que després publicà al setmanari de Manacor Cent per Cent i que li va fer guanyar el premi de Premsa Forana al millor reportatge. Llavors, a l'historiador també li rodolava pel cap un comentari de Jaume Santandreu sobre el seu llibre referent al batle Garanya. "Santandreu em digué per jo amb aquesta història he descobert un personatge que es fa més gran que el batle, la seva esposa, Magdalena Roig". Després de tot això, Tugores anà més enllà i espigolant va descobrir les noves històries, que ara veuen la llum. Per l'investigador, la història està plena de grans herois, sempre homes, però hi ha moltes heroïnes, invisibles, anònimes, i crec que valia la pena acostar-nos a les dones, amb la seva gran generositat, la humanitat il·limitada i la valentia poc comuna".

Segons el pròleg de Jaume Claret, "el narrador espira a l'objectivitat, però sense renunciar ni amagar la seva imparcialitat". Antoni Tugores assenyala que "aquella por encara la patim tots avui, la dona tal vegada amb més causa, ja que aleshores l'home podia partir, era ben vist, però la dona havia de quedar amb els infants i mirar de sobreviure de la millor manera". El llibre, publicat per l'editorial Tria i amb pròleg de Jaume Claret, serà presentat avui vespre, a les 20 hores, al Teatre de Manacor per l'advocada Cristina Almeida.

Diari de Balears


N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)



El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Jaume Carbonero també enfonsarà el segon Pacte de Progrés

Turmeda | 28 Març, 2011 11:24 | facebook.com

El problema és que més enllà de jocs semàntics -"actuacions en habitatge" per fer oblidar els 5.000 pisos nous de protecció oficial i socials promesos- o que els nous HPO s'acabin "la legislatura que ve" -ja ho veurem-, el mercat de l'habitatge i les necessitats socials al respecte s'han alterat absolutament des del començament de la legislatura fins avui. No sé si el Govern ha tengut la cintura suficient com per acomodar-se a la nova realitat. Comprar pisos a promotors privats no és precisament allò que un observador neutral pugui entendre com a quelcom identificable com a progressista. És a dir, que aquells que més han guanyat omplint de ciment quan les coses anaven bé ara han de ser subvencionats amb doblers públics? Com a mínim és mal d'entendre.


L’habitatge com a exemple


Miquel Payeras | 15/12/2010 |


El president del Govern, Francesc Antich, i el conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, feren balanç despús-ahir de la política en habitatge que s'ha fet al llarg de la legislatura. Deixem de banda això d'haver complit "el 149% dels compromisos" contrets, que entra dins de la metafísica. Aquesta àrea de gestió pareix que és una de les úniques dues -juntament amb Benestar Social- que el Govern vol vendre com a exemple de la seva gestió. Certament, a primer cop d'ull les altres conselleries mostren un saldo escàs, entre fracassos -el tren-, deliris -el decret de privilegis hotelers-, equivocacions més o manco benintencionades -els decrets d'educació sobre la catalanització, el decret ridícul que permet la vaga d'estudiants, fer-se el suec davant l'estrepitós informe PISA-, estranys i incomprensibles problemes polítics seriosos -a la conselleria de Treball: amb la sorda dimissió recent del director general del SOIB que s'afegeix a la destitució de l'anterior conseller al qual liquidaren la conselleria, quelcom increïble-, orgulls actuals mals d'entendre sobre allò que abans es repudiava -a Sanitat amb Son Espases-... Així que, segurament conscient de tot això, Antich intenta treure pit amb l'habitatge.

El problema és que més enllà de jocs semàntics -"actuacions en habitatge" per fer oblidar els 5.000 pisos nous de protecció oficial i socials promesos- o que els nous HPO s'acabin "la legislatura que ve" -ja ho veurem-, el mercat de l'habitatge i les necessitats socials al respecte s'han alterat absolutament des del començament de la legislatura fins avui. No sé si el Govern ha tengut la cintura suficient com per acomodar-se a la nova realitat. Comprar pisos a promotors privats no és precisament allò que un observador neutral pugui entendre com a quelcom identificable com a progressista. És a dir, que aquells que més han guanyat omplint de ciment quan les coses anaven bé ara han de ser subvencionats amb doblers públics? Com a mínim és mal d'entendre.

També és cridaner que dels nous pisos promesos, 1.200 dels quals no s'hagin pogut construir per "manca de finançament". El president ens assegura que el gener s'asseurà amb els bancs i caixes per desencallar la situació. No s'hi havia reunit ja? I això de deixar entendre que el Govern podria comprar als bancs i caixes els pisos que tenen en estoc per vendre'ls després com a pisos de protecció oficial... torna a ser el mateix: no només hem de subvencionar els promotors comprant pisos amb doblers públics sinó que ara, a més, també haurem de comprar-ne als bancs i caixes. Home, molt progressista no es veu, no, l'operació. És a dir, que l'immens esclat del mercat de la construcció i l'immobiliari, després d'any de guanys incomptables per part de bancs-caixes i promotors-constructors, es tanca a Balears amb el fet que el Govern els subvencioni a tots amb doblers públics. Incomprensible.

La gestió feta aquesta legislatura en habitatge és el paradigma de tota la gestió del Govern. Bones intencions inicials trencades per la crisi galopant que sumades al canvi de la realitat -política, social, econòmica-, i sense cintura per adaptar-s'hi, acaben en un caramull d'estadístiques aparentment positives que volen contrastar amb la gestió de la legislatura passada. Però no sé jo si el comú dels ciutadans arriben a tocar amb les mans els èxits estadístics que es proclamen.

Diari de Balears (dBalears)


...Habitatge no ha donat ni un euro ni ha cedit cap pis a l'Ajuntament per als reallotjaments de Son Banya, tot i que els havien demanat ajuda. El regidor de Benestar Social, Eberhard Grosske, declarava que se sentia "contrariat" i que estava "estupefacte". De fet, tot indica que les àrees de Cort més perjudicades per aquests problemes de coordinació entre Cort i la Conselleria d'Habitatge són les que gestiona el Bloc. (E. Borràs)


Una relació complicada


El conflicte entre la Conselleria d’Habitatge i l’equip de govern de Palma està enquistat. La manca de suport de Cort a la llei Carbonero en pot ser l’origen


E. Borràs | 12/12/2010 |


Les males relacions entre Cort i la Conselleria d'Habitatge, amb Jaume Carbonero al capdavant, vénen de lluny i afecten clarament les iniciatives del Consistori. Segons fonts municipals, podrien tenir l'origen en els emperons que ha posat l'equip de govern d'Aina Calvo a l'aplicació de les Reserves Estratègiques de Sòl (RES), previstes en l'anomenada llei Carbonero. Dijous, dBalears va publicar que l'Ajuntament expropia a Corea pisos de l'Institut Balear de l'Habitatge, que depèn de la Conselleria de Carbonero, perquè no els ha volgut cedir a Cort. I el mes passat aquest diari avisava que Habitatge no ha donat ni un euro ni ha cedit cap pis a l'Ajuntament per als reallotjaments de Son Banya, tot i que els havien demanat ajuda. El regidor de Benestar Social, Eberhard Grosske, declarava que se sentia "contrariat" i que estava "estupefacte". De fet, tot indica que les àrees de Cort més perjudicades per aquests problemes de coordinació entre Cort i la Conselleria d'Habitatge són les que gestiona el Bloc.

Però aquests no són els únics conflictes que hi ha hagut entre l'equip de govern municipal i la Conselleria de Carbonero. Cal recordar, per exemple, que l'Ajuntament dirigit per Aina Calvo va tombar el primer projecte que el Govern va presentar per a la RES de Son Bordoi, malgrat que tenia el vistiplau d'Habitatge. És més, quan la Conselleria va presentar de nou el projecte d'urbanització modificat, va exigir una resposta del Consistori en tan sols quinze dies. La llei Carbonero avalava aquesta exigència, però no van voler allargar el termini, a pesar que Cort els havia demanat una pròrroga.

De fet, fonts municipals indiquen que l'origen del problema és, precisament, a les Reserves Estratègiques de Sòl. Aquesta eina, que en principi havia de servir per fer una gran quantitat de pisos protegits per fer més fàcil l'accés a l'habitatge, es va convertir en el cavall de batalla de Jaume Carbonero. Per això, segons fonts del Consistori, quan el Bloc es va oposar que es fessin dues RES a Son Ferriol -en uns terrenys rústics que mai no havien estat urbanitzables- va esclatar el conflicte. Les urbanitzacions de Son Ferriol no es faran, però tot té un preu. Les RES havien de ser l'as a la màniga del Govern per poder enllestir els 5.000 habitatges de protecció oficial que s'havia compromès a construir durant aquesta legislatura. Però el conseller Jaume Carbonero ja va admetre el juliol passat que preveien que aquesta legislatura tan sols començarien les obres de 3.000 habitatges protegits.

Diari de Balears (dBalears)


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Els orígens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

Turmeda | 28 Març, 2011 05:36 | facebook.com

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)


Els orígens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)



En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.



Robespierre

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa arrenca la precampanya i s’ofereix a aturar una hipotètica arribada de Delgado al Govern

Turmeda | 27 Març, 2011 15:54 | facebook.com

La coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa arrenca la precampanya i s’ofereix a aturar una hipotètica arribada de Delgado al Govern


“Delgado no pot ser conseller d’Educació”


Ander Zurimendi | 27/03/2011 |


La coalició entre el PSM, IniciativaVerds i Entesa per Mallorca ja roda. I un dels primers missatges, aquests que agraden als militants, el llançà la consellera d'Afers Socials, Fina Santiago: "Carlos Delgado no pot esser conseller d'Educació. I no ho serà. La nostra coalició és l'eina per evitar-ho". Així s'expressà a la trobada de militants per debatre el programa electoral de la coalició, aprovat per la majoria dels 300 assistents a la convenció.

I de fet, la coalició començà a mostrar unes pinzellades del programa electoral. Entre els compromisos, destaca que la coalició bloquejarà qualsevol tipus de "privatització de serveis públics" que es puguin plantejar. També aposta per la gestió pública, en exclusiva, com la via per reforçar els fonaments de l'estat del benestar. El nou bloc -sense ERC ni EU- realça així el seu perfil social, en un moment en què les receptes econòmiques dominants defensen la retallada de serveis socials.

L'impuls a l'economia productiva i els emprenedors arribà, a més, per boca de Biel Huguet (Entesa). Huguet defensà que les sortides a la crisi econòmica siguin l'eix del programa electoral. I apostà per donar facilitats perquè els emprenedors puguin avançar. El mateix Huguet prové del món de la petita empresa (de rajoles, en aquest cas). I és un ferm convençut que la societat espera un discurs d'idees concretes per sortir de la crisi. La número 2 de la candidatura al Parlament, Fina Santiago, també aprofità per carregar contra el PP per no aprovar la llei d'igualtat. "Idò serà la primera que aprovem, en la propera legislatura!", clamà Santiago.

Finalment, el líder de la coalició, Biel Barceló (PSM), conclogué l'acte amb una defensa del sistema d'educació. "Hem d'invertir el 6% del nostre PIB en escoles i en la universitat, ja que és la millor via per aturar el desmesurat fracàs escolar que tenim a les Illes". A més, defensà que "sense persones formades, el nostre país no té futur". I insistí que aquest futur "depèn de la creació d'un nou model de finançament, basat en el concert econòmic".

Diari de Balears


Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.


Defensa del PSM (un article d’octubre de 2005)


Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.


Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.


Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".


Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.


Miquel López Crespí


Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)


Defensa del PSM


El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.


Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (4-X-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Abril republicà a sa Pobla (Mallorca) - Actes republicans organitzats per l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla (Mallorca)

Turmeda | 27 Març, 2011 08:48 | facebook.com

Conferència "República i transició" a càrrec de Miquel López Crespí (escriptor i historiador).

Temps de República.

Actes republicans organitzats per l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla (Mallorca).

Dijous, 20 d'abril a les 20.30 h. a l'Espai Jove de Sa Congreació, Carrer Rosari, 25 (sa Pobla, Mallorca).


Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major de l'excarrillisme (PCE) i simpatitzants, en un furibund pamflet contra l'autor d'aquesta nota, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Signaven el pamflet ple de calumnies, mentides i tergiversacions els senyors Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. Posteriorment s'hi afegí Pep Vílchez, màxim responsable de la nefasta política carrillista antirepublicana a les Illes en temps de la transició.


Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Tot això és tan evident que fa un temps un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intellectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició, (i durant molts d'anys després!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intellectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. La lluita per servar la nostra memòria, per explicar a les joves generacions i al poble en general les traïdes de la transició, esdevé avui arma essencial del combat en la lluita per la República, la Independència i el Socialisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-IV-06)

Escriptors de les Illes: Llorenç Capellà i la solidaritat antifeixista

Turmeda | 27 Març, 2011 08:45 | facebook.com

"Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent". (Miquel López Crespí)

Llorenç Capellà: un amic de veritat.


Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Com a publicista, Llorenç Capellà ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d'informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.

Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. En aquestes circumstàncies que un intel·lectual com Llorenç Capellà, mitjançant els llibres abans esmentats publicats per l'Editorial Moll, posàs a l'abast de tothom un material d'investigació i anàlisi tan acurat era com posar una arma d'intensa eficiència en les nostres mans. Recordem que en aquell temps les "armes" intel·lectuals que els embrionaris partits antifeixistes posaven a disposició dels militants i simpatitzants eren d'una pobresa fora mida. Si exceptuam les respectives publicacions de les organitzacions (Mundo Obrero, per part del PCE; Revolución per part d'OICE o Mundo Obrero Rojo per part del PCE-i), o alguns opuscles amb els indigeribles pamflets de Santiago Carrillo i CIA, poca cosa es podria trobar per a la formació dels antifranquistes. Sortosament el final del règim coincidia amb una certa apertura de la censura, i editorials com Nova Terra, Alianza Editorial, Akal, Edicions 62, Turmeda, Daedalus, Moll i, sobretot, les publicacions antifeixistes Ebro i Ruedo Ibérico proveïen l'arsenal autèntic de la resistència cultural en aquells anys difícils i complicats.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Els reculls d'entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels revolucionaris del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.

El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novel·la i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d'aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d'autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels "exquisits".

L'amic Llorenç Capellà em dedicà el seu Diccionari vermell amb aquestes sentides paraules: "Aquest llibre no serveix: Miquel López el tenia a la memòria molt abans que jo el pogués escriure. Força i salut. Llorenç Capellà". Reconec que la dedicatòria m'emocionà. Mai ningú m'ha dedicat un llibre amb una prova d'amistat tan forta com aquesta.

Que Llorenç Capellà, company durant més de trenta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m'ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat "Una manera de fer literatura", diu: "Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d'allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d'afirmar que López ja disposa d'una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intel·lectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d'aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d'escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s'han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d'aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d'aquests, d'ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l'intel·lectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l'escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l'interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l'absència de influències. D'una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D'altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l'ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d'esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l'estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d'embolcalls que disfressin el seu significat".

Miquel López Crespí

Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel...

Turmeda | 26 Març, 2011 18:09 | facebook.com

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí


Kafka: un viatge a Praga

Turmeda | 25 Març, 2011 18:25 | facebook.com

Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l'autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable. (Miquel López Crespí)


Franz Kafka



Praga, setembre 2009. Miquel López Crespí a Praga, a la recerca de Franz Kafka


Uns dels dietaris d’escriptor que hem repassat aquests darrers mesos i que trobam més interessants és el de Franz Kafka, Diaris: 1910-1923, publicat per Edicions 62 en la seva imprescindible col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1988). Un viatge al·lucinant a l’interior d’un Kafka turmentat pels problemes familiars, per la dèria d’escriure, per la inseguretat de les seves relacions amoroses, pels fantasmes i estranys somnis que el tenen posseït... Llibre imprescindible si volem conèixer a fons la sensibilitat i la personalitat del creador d’algunes de les obres cabdals de la literatura universal. Pens ara mateix en El procés, El Castell, Amèrica... Per no parlar d’altres obres igualment importants com Carta al pare, La transformació i les Narracions, una col·lecció de relats traduïts al català per Joan Fontcuberta publicats per Quaderns Crema.



Els Diaris són bàsics per a copsar a fons la complexa personalitat, el món interior d´un creador aterrit davant els poders burocràtics de la societat que l’encercla, davant la vida. Aquests Diaris, juntament amb les més de vuit-centes pàgines d’autoanàlisi adreçades a Felice, una de les amistats més intenses de la seva vida, són un dels documents més colpidors del segle quant als problemes i pors que poblen la ment d’un escriptor. Jo diria que l’intens treball d’introspecció que conformen tantes i tantes confessions –i la descripció de paisatges, figures i somnis-, que poblen aquesta ferotge investigació personal ens donen una visió prou exacta dels impulsos secrets que movien Franz Kafka en el procés creatiu. Pocs escriptors han estat capaços de descriure amb tanta nitidesa el conscient i l’inconscient que hi ha dins l’ànima d’un autor. Dels llibres que he llegit en aquests darrers dies, qui més s’hi aproxima podria ser Virgínia Woolf, i potser Fernando Pessoa. L’obra de Pessoa Llibre del desassossec i el famós diari de Cesare Pavese L’ofici de viure també mostren universos turmentats. No és estrany que Cesare Pavese i Virgínia Woolf acabassin suïcidant-se. Qui sap si la malaltia de Kafka impedí un final semblant.

Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l'autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable.

Avui dia resta molt poc del que va ser l’indret on visqué i es formà intel·lectualment Franz Kafka. Les modernitzacions de finals del segle XIX i començaments de segle XX esbucaren els antics habitatges de la comunitat jueva de Praga. Només restaren dempeus algunes de les sinagogues més importants i l’antiquíssim cementiri jueu. Visita obligada si vas a Praga, evidentment! Les sinagogues i el cementiri són els únics vestigis directes del que va ser el barri de Kafka, malgrat que posteriorment visqué i treballà en altres indrets.

Després, l’ocupació nazi, l’extermini dels habitats del barri jueu per part de la Gestapo hitleriana –de Txèquia foren enviats als camps d’extermini nazi i moriren en aquests indrets d’assassinats massius més de cent cinquanta mil jueus-, acabà d’enfonsar el que restava del món infantil i juvenil de l’autor d’El Procés. Així i tot, és imprescindible tocar amb les mans les vellíssimes tombes de l’antic cementiri jueu, salvat miraculosament de la destrucció programada per la monarquia austrohongaresa i el nazisme, impregnar-se per uns instants de la història d’una comunitat liquidada totalment pels botxins hitlerians, per a sentir bategar l’esperit turmentat de Franz Kafka. Una experiència única i imprescindible és alçar la vista des de qualsevol punt de l’antic barri jueu i mirar cap al Castell, l’impressionant complex de fortificacions esglésies, palaus, oficines de la burocràcia de l’imperi austrohongarés que condicionaren la vida del gueto jueu i, de rebot, de tots els habitants de Praga. Basta contemplar el castell de Praga per a copsar en segons tot el que de profunda rebel·lió i, possiblement, de radical nihilisme anarquista hi ha a les pàgines de El Procés, El Castell i en tantes i tantes narracions escrites per Kafka.

El Procés, El Castell, conformen dos llibres bàsics per a copsar la tenebror burocràtica i concentracionària del món en el qual ens ha tocat viure. Visió tenebrosa i al·lucinant, però visió lúcida del laberint de poders ocults i lleis absurdes que empresonen l’home del segle XX (i també, ho podem constatar sovint, aquest començament de segle XXI, amb els poders fàctics de sempre, econòmics, polítics i religiosos sostenint l’univers opressiu que encara avui ens domina i esclafa). Obres que serveixen per a descriure l'absurditat administrativa, la vida grisa de qualsevol tipus de societat dominada pel capitalisme o, abans, per les burocràcies del socialisme degenerat.

Però, talment com comentàvem una mica més amunt, el més important dels diaris de Kafka és que ens permeten avançar, a les palpentes, pel del món interior d’un dels creadors més importants del segle XX. Llegir les quatre-centes vint-i-nou pàgines que conformen aquest diari és com caminar per l’interior llòbrec de munió de nits i dies on l’escriptor malda per poder continuar escrivint, per a trobar la força necessària per anar desenvolupant les seves idees, els somnis premonitoris que ha tengut en qualsevol moment del dia. Una lluita titànica per a fer-se amb la recepta màgica –l’obra ben feta- que el pugui salvar de la tenebror i l’angoixa constant en què viu.

Sorprèn copsar la potència dels fantasmes i visions que poblen la ment de Kafka, un autor que sempre viu immers enmig dels dubtes sobre la validesa de la seva obra. També sorprèn certa fredor i indiferència vers el món exterior que envolta l’autor del dietari. El lector trobarà poques referències a la Primera Guerra Mundial, a les revolucions –la russa, l’alemanya, l'hongaresa-, revolucions que, precisament en els anys que escriu el diari, commouen el món. La Primera Guerra Mundial amb tot el que comporta de sofriments per als pobles –per al seu propi poble- només mereix una retxa en tot el diari: “La desfilada de les tropes pels carrers de Praga m’ha produït una profunda repugnància”. Res més. Per a l’escriptor només existeix el propi jo interior. Com si el món exterior no existís. Talment com si res que no fos la descripció dels problemes per a portar al paper el que li dicta l’imaginació tengués cap valor. La passió que el devora és l’escriptura, la soledat en què es troba entre les persones que l’envolten, el resultat final del que va escrivint. Res no existeix al món llevat de la possible validesa del que escriu. L’opinió del seu amic Max Brod, de qualsevol petit editor de Praga o Berlín, li interessa molt més que la desintegració real de l´univers que l’encercla, que tots els milions de morts produïts per la Primera Guerra Mundial.

L'oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (OEC)

Turmeda | 25 Març, 2011 08:28 | facebook.com

La tortura a Mallorca en temps del franquisme.


Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



L´escriptor Miquel López Crespí en una acció de propaganda antifeixista a les avingudes de Palma (Mallorca), l´any 1976. Moments després Miquel López Crespí seria detingut, interrogat i torturat pels feixistes en els soterranis del Govern Civil, en el carrer de la Soledat número 8.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Antònia Vicens i la narrativa insular del segle XX

Turmeda | 24 Març, 2011 12:52 | facebook.com

"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)


Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.


Per Antònia Vicens


"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."


"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."


"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."



Coberta del llibre Vida d'artista.

De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.


En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.



Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.

Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.


Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.


I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.


Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.


És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.


Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).


Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!


Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.


Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.


Na Bielona es defensava:


-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...


-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:


-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.


També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.


En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.


L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.


Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.


Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.


Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Líbia - Els Verds a favor de la guerra imperialista

Turmeda | 24 Març, 2011 06:38 | facebook.com

A Els Verds els agrada defensar militarment els drets humans. El Govern rojiverd va enviar tropes a Afganistan, al Golf Pèrsic, a la Banya d'Àfrica, a la Mediterrània. Amb un pressupost de 1.700 milions d'euros i 10.000 soldats, Alemanya és avui el segon proveïdor de tropes després dels EE. UU. amb destacaments estacionats des de l'Afganistan als Balcans.


Els Verds i la guerra


Per Vicente Romano (Web Ixent)

(Ressenya del darrer llibre de Jutta Ditfurth)


Jutta Ditfurth és sociòloga i escriptora d'assaigs polítics, guions i novel·les. Activista de l'esquerra extraparlamentària i, sobretot, del moviment antinuclear i feminista. En la tardor d' Alemanya de 1977, cofundadora d'Els Verds el 1980, i va ocupar la presidència federal entre 1984 a 1988. De 1989 a1995, presidenta de sindicato e periodistas. De 1989 a1995 va ser la presidenta del sindicat de periodistes. El 1991 va abandonar el partit dels Verds a causa del seu dretanització i va passar a formar part de l'esquerra ecològica. De 2001 a 2008 va representar a l'associació electoral ÖkolinX-Llista antiracista al parlament regional de Frankfurt.

Entre els seus nombrosos llibres es destaca la Biografia (2007, porta 4 edicions)) d'Ulrike Meinhof, Zeit des Zorns (Temps de la ira, 2009)), Die Himmelstürmerin (novel.la sobre la Comuna de París), Das waren die Grünen. Abschied von einer Hoffnung (Això van ser els verds. Adéu a una esperança, 2000).

Els Verds, el títol original del qual llibre és Krieg, Atiom, Armut. Was sie retrobament, was sie tun: Die Grünen (Guerra, energia atòmica, pobresa. El que diuen, el que fan: Els Verds, Berlín 2011, 288 pp.) És el segon llibre que Jutta Ditfurth li dedica a aquest partit. La seva presentació va tenir lloc el 20 de febrer d'aquest any a Berlín. Si en el primer analitzava el procés de dretanització dels Verds, l'abandonament dels seus ideals inicials, la seva aspiració a ser l'alternativa, etc., En aquest documenta exhaustivament l'actuació política dels Verds davant la guerra, l'energia nuclear, la pobresa , l'economia de mercat i el capitalisme. Posa de manifest la disparitat existent entre el que diuen i el que fan.

Aquest excel lent anàlisi, realitzat per una persona que coneix el tema de primera mà, resulta aclaridor no només per conèixer la pretesa alternativa dels Verds alemanys.També es pot aprendre d'ells ara que s'anuncia un partit semblant a Espanya, publicitat de moment amb el nom de Equo.


Els Verds i la guerra


En el seu moment, Els Verds també eren contraris a la participació de l'exèrcit alemany en els conflictes internacionals. Però, una vegada al poder, el Govern rojiverd (1998-205) va aprovar la intervenció d'Alemanya en la guerra contra Iugoslàvia. A partir de llavors, Els Verds es van convertir en un partit guerrer procapitalista. Els "realos", com es denominaven, sabien molt bé que mai podrien arribar al govern si no acceptaven el capitalisme i la OTAN.

Hi ha algú, es pregunta Jutta Ditfurth, que hagi sentit a dir que Els Verds, a qui tant els agrada parlar de "moral" en política, van ser coresponsables de la destrucció de Iugoslàvia i de l'establiment de l'estat mafiós de Kosove? La coalició roja-i-verda va contribuir a situar a H. Thaci, que té per nom de guerra “Serp”, al front del govern de Kosove .Un amic de J. Fischer, Tom Koening, és el responsable d'organitzar l'administració civil. Després del seu descrèdit a Kosove, Fischer el va nomenar responsable de drets humans en el Ministeri d'Afers Exteriors, per passar després a encarregat especial de l'ONU a l'Afganistan. Aquest personatge presideix des de 2009 el Comitè Parlamentari de Drets Humans i Ajuda Humanitària. El gener de 2011 aquest "verd" ha votat a favor de prolongar l'enviament de tropes a l'Afganistan. Koening va prometre posar els drets humans en el centre de la política alemanya ..En resum, que quan Els Verds posen en el centre la qüestió dels drets humans s'ha d'entendre com una amenaça a aquests, conclou Jutta Ditfurth.

A Els Verds els agrada defensar militarment els drets humans. El Govern rojiverd va enviar tropes a Afganistan, al Golf Pèrsic, a la Banya d'Àfrica, a la Mediterrània. Amb un pressupost de 1.700 milions d'euros i 10.000 soldats, Alemanya és avui el segon proveïdor de tropes després dels EE. UU. amb destacaments estacionats des de l'Afganistan als Balcans.

La militarització dels drets humans i de l'ajuda humanitària forma part de la política rojiverde. Ha servit de propaganda per salvar els cormorans xops de petroli a la Guerra del Golf (1990-1991. I en la guerra de Iugoslàvia ha estat útil per compensar els crims d'Auschwitz i la de l'Afganistan per alliberar les dones afganeses. Quin sarcasme!

En la fracció verda ningú no demana ja la sortida de l'OTAN, A l'agenda dels Verds no figura la dissolució d'aquest pacte agressiu, sinó la seva extensió cap a l'Est, és a dir, la inclusió de Rússia i els estats de l'antiga Unió Soviètica . L'Atlàntic Nord abasta ara des de Vancouver a Vladivostok.

Els portaveus d'aquest ordre social justifiquen les seves accions bèl.liques en nom de la democràcia, de la igualtat, de l'humanitarisme, etc. Però els drets humans inclouen també la igualtat social. I aquesta, afirma Jutta Ditfurth, només pot aconseguir-se amb la supressió de la explotació agrària i del benefici privat, és a dir, l'eliminació de l'ordre econòmic capitalista global. I cap verd no està disposat a pagar aquest preu, ja que, com a bons burgesos, fa temps que també ells es beneficien d'aquest sistema.

Vicente Romano

(Web Ixent)


L’esquerra anticapitalista de les Illes contra la guerra


NI GADAFI NI L'IMPERI, NO A LA GUERRA.


Ens han ficat una altra vegada en una guerra “humanitària”. Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Tot i que al ca li han col·locat aquesta vegada el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el d'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gadafi, fins a ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar la seva jaima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl·lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.

En el seu moment també van ser els talibans, a Afganistan, o Sadam Hussein, a L'Iraq, tots ells criatures made in usa, les excuses per a iniciar unes guerres que només van servir als interessos de la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i al control geo-estratègic de la zona, per part d'Estats Units i Israel.

Que ningú no tingui el menor dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del en altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, per una altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d’altres, a l'estat sionista.

Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica el menys cruenta possible. Qualifiquen com necessari l'atac “per a evitar mals majors”, i han convençut a l'opinió pública que no havia altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunti com partidaris de Gadafi, com en el seu moment se'ns va acusar de fer-li el joc a Sadam Hussein. Però tenc per mi que ara, molts d'aquells actors i intel·lectuals de el “no a la guerra”, com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claque de les decisions de Zapatero.

Mentre, a Bahrain i a Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la “coalició” mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petro-monarques que composen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la “zona d'exclusió aèria” per a Líbia. L'exèrcit d’Aràbia Saudita, per cert, veritable “exemple” d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per a sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la “coalició” hagin posat proa al mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, important-los un pebre els drets humans i altres cançons.

Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els donen cabuda, i donin-li veu al poble. Aturin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la qual va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni contarà amb el nostre silenci.

Pep Juárez,

Març de 2011


Cultura i país - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 23 Març, 2011 14:00 | facebook.com

(1 vídeo) Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (I) (El Tall Editorial)


L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.

Per enllestir els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la secció “La columna de foc” que, a Última Hora, coordinava Josep M. Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).

És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.

I, pel que fa referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006).

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta. Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

Són tres llibres prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

Record que el primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol “El compromís polític de l’escriptor”. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).

En La cultura a Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols “Anys de clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i “Els anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Premsa d'esquerres i lluita contra la dictadura franquista (I)

Turmeda | 23 Març, 2011 08:17 | facebook.com

Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. (Miquel López Crespí)


La lluita per la llibertat a les Illes: la premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició (I)



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.

Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.



Ciutat de Mallorca 1976. Un grup esquerrà (OEC) al qual pertanyia l'escriptor Miquel López Crespí surt a les avingudes a vendre premsa antifeixista. Moments després Miquel López seria detingut, insultat i torturat per la Brigada Polìtica del règim franquista.

La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.

Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.



Ciutat de Mallorca (1976). La destacada militant de l'OEC Josefina Valentí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (l'Organització d'Esquerra Comunista-OEC). Els cartells eren dibuixats per l'escriptor Miquel López Crespí. (Fotografia de Miquel López Crespí).

En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.

Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.

Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els xuetes en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 22 Març, 2011 17:27 | facebook.com

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla



Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors catalans del segle XX: Guillem Frontera i la generació literària dels anys 70

Turmeda | 21 Març, 2011 23:03 | facebook.com

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)


L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (i II)



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.


La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria de Josep M. Llompart i Encarnació Viñas



Setembre de 2003. Encarnació Viñas i Miquel López Crespí.

La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.
Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
"Estimat amic:
'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.
'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?
'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart".
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.
'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".
Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.
Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.
Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La literatura catalana contemporània i els presoners republicans a Mallorca

Turmeda | 21 Març, 2011 10:06 | facebook.com

El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada


Artà dignifica el campamento de 750 presos


Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ


En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.

El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.

Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.

El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.

No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).

Diario de Mallorca (20-III-2011)


La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)



Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí


(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)


La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)

Turmeda | 21 Març, 2011 06:21 | facebook.com

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)


L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)


Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!



No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


El teatre català del segle XX i les traïdes de la transició

Turmeda | 20 Març, 2011 13:18 | facebook.com

La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)


Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)


El teatre de la transició



Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.



De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.

Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".

A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".

Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".

Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.

No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".

Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.

Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari

Turmeda | 19 Març, 2011 20:29 | facebook.com

(2 vídeos) El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat. (Miquel López Crespí)


L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari



Revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència al Cineclub Universitari de Ciutat, els primers exemplars que vaig comprar de la revista Nuestro cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.

Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit -o gran, vés a saber!- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Memec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.



Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.



Poemari de Miquel López Crespí dedicat a Jaume Vidal Amengual, Antoni Figuera, Vicenç Mates i Francesc Llinàs

El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria de Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".

¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?

Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència el diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.

Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercamvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).

Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").

Però tot marxà a la perfecció -amb les normals limitacions del moment- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Chopin, George Sand i la Comuna de París

Turmeda | 18 Març, 2011 21:52 | facebook.com

George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)


Chopin, George Sand i la Comuna de París



Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.



Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.



Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Salvem Mallorca! El GOB impugna el Segon Cinturó - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 18 Març, 2011 10:05 | facebook.com

El GOB impugna la via connectora


Denuncia el cúmul de despropòsits, com la falta d’un estudi d’impacte ambiental i una tramitació fraccionada


Laura Morral | 18/03/2011 |


Activistes del GOB van fer ahir una acció de protesta davant del Consell de Mallorca per denunciar, una vegada més, la "destrossa" de la via connectora i per advertir els polítics que l'organització pensa impugnar el projecte per "irregularitats".

La portaveu del GOB, Margalida Ramis, va assenyalar que la proposta es presentà sense haver fet prèviament un estudi de mobilitat que justificàs els canvis proposats i, sobretot, que justificàs la necessitat i idoneïtat de la infraestructura. Les irregularitats vénen, segons el GOB, perquè la tramitació del projecte no s'ha fet com a projecte únic i no s'ha acompanyat de la corresponent avaluació d'impacte ambiental i per diverses errades administratives.

Ramis va ser contundent: "La proposta es va presentar sota un fals discurs de sostenibilitat i consens i les crítiques socials i dels mateixos partits amb representació al Consell han deixat clara evidència que no era així".

Ara, en la recta final abans d'eleccions, segons el GOB, i per calmar les veus que s'hi oposen, "es manté el discurs de revisar, minimitzar, replantejar..., però la realitat és que el projecte segueix la seva tramitació i que aquesta estratègia política que s'ha encetat ens pot dur a un maquillatge del projecte, però que no significa un replantejament real de la infraestructura i s'allunya encara més d'una justificasció tècnica des del punt de vista de la mobilitat", va afegir la mateixa portaveu. Pel GOB, aquesta infraestructura és "cara" i "desproporcionada".

L'organització no creu en el discurs de consens, reconversió, adaptació i minimització que han venut ara els polítics i avisa que el projecte segueix la tramitació inicial. Això suposa el cost "exagerats" de 157 milions d'euros d'inversió, un preu "10 vegades més gran que una carretera i el consum de territori cinc vegades major". També implicarà, pel GOB, 15 quilòmetres de longitud per 24 metres d'amplada de la calçada, més les vies de servei i 254 hectàrees més "sepultades" per l'asfalt. Ramis va recordar que la via connectora preveu 14 ponts i 30 enllaços no prevists en el Pla director sectorial de carreteres, per on passaran més de 142.200 vehicles diaris, a més de quedar destruïdes unes 150 finques rurals de Palma i suposarà l'expropiació de més d'una vintena de cases.

"No ens cansarem de dir-ho. El projecte de via connectora no es pot retocar per tal d'evitar la contestació social. El paper del PSOE al Consell ha estat i és realment lamentable, tant a l'hora de plantejar la infraestructura com en la presentació i tramitació. Un projecte de despropòsits i irregularitats que s'ha de retirar", va dir Ramis. El GOB va advertir que no aturarà les accions de protesta.

La presidenta del Consell, Francina Armengol, va respondre ahir que el compromís de la institució és "fer millor via la connectora" i va assegurar que es minimitzen algunimpactes, sobretot a Son Sardina. Així ho ha va dir Armengol després d'assistir a Madrid a l'acte de suport del Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes a la candidatura de la Serra com Patrimoni de la Humanitat. Armengol va recriminar que el GOB ha adoptat des del primer moment una actitud contrària a la via connectora.

Diari de Balears


Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó (un article d’octubre de 2007)



Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

(23-X-07)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Diario de Mallorca

El segundo cinturón de Palma se prolongará con dos ramales


El Consell quiere crear accesos a la Universitat y al futuro hospital de Son Espases sin afectar a Son Sardina

F. GUIJARRO. PALMA.

El polémico segundo cinturón de Palma ya tiene diseño definitivo, a la espera de que el estudio de movilidad que financiará el ministerio de Fomento confirme que la idea que manejan los técnicos del Consell de Mallorca es viable. El diseño básico pasa por desdoblar el tramo ya existente entre las autopistas del aeropuerto y de Inca y prolongarlo hasta la carretera de Sóller, para allí dividir el tráfico en dos ramales que eviten el paso por Son Sardina: uno para los que pretendan acceder a la Universitat y otro para los vehículos que quieran llegar al futuro hospital de Son Espases. El vicepresidente del Consell de Mallorca y conseller insular de Obras Públicas, Antoni Pascual, no oculta que el objetivo prioritario es reducir sustancialmente el número de vehículos que actualmente circulan por la vía de cintura -se baraja inicialmente un porcentaje del 30%- para evitar el colapso diario que registra este eje viario y que afecta al conjunto de accesos a la ciudad. Hay que recordar que una de las primeras obras que se adjudicarán con el nuevo convenio de carreteras es precisamente prolongar el tercer carril de dicha autovía en ambos sentidos. Para ello, se quiere que los automóviles que desde la part forana quieran llegar a la Universitat y al nuevo hospital de referencia que sustituirá a Son Dureta no tengan que entrar en la vía de cintura.


Tramo de cuatro carriles

Bajo esta premisa, se va a dotar de cuatro carriles todo el tramo del segundo cinturón ya existente, desde Mercapalma hasta Alcampo, aumentando así su capacidad para absorber tráfico. Para facilitar que los vehículos que llegan desde la zona de Campos y Llucmajor por la autopista del aeropuerto utilicen el segundo cinturón y no lleguen a la vía de cintura, la pequeña rotonda existente frente al Carrefour-Coll d´en Rabassa va a ser sustancialmente modificada y ampliada, evitando que pueda convertirse en un cuello de botella.

La parte más polémica de esta reforma parte de la necesidad de prolongar este segundo cinturón hasta las carreteras de Sóller y Valldemossa, ante la fuerte oposición de los vecinos de Son Sardina a que un nuevo vial de esas características pase por sus inmediaciones. Y aquí se ha optado, literalmente, por una solución salomónica: dividir el tráfico en dos ejes diferentes, según pone de relieve Antoni Pascual. La intención del Consell es construir un nuevo vial de cuatro carriles que de continuidad al segundo cinturón y que permita conectar la autopista de Inca con la carretera de Sóller, haciendo así que los camiones que quieren llegar a Son Reus no tengan que entrar en la vía de cintura.

El problema, sin embargo, radica en que una vez en la carretera de Sóller hay que seguir hasta la de Valldemossa, y es aquí cuando surge el rechazo de Son Sardina al proyecto.

Dividir el tráfico


Ante este conflicto "político", Antoni Pascual señala que se va a construir un nuevo vial de sólo dos carriles entre las vías de Sóller y Valldemossa, pero alejándolo de esa barriada palmesana hacia el norte, y que podrá ser utilizado por los vehículos que quieran llegar a la Universitat.

Y para los coches que quieran llegar al hospital de Son Espases se va a desdoblar la carretera de Sóller desde la confluencia del segundo cinturón hasta la rotonda del Polígono de Son Castelló, que también será sustancialmente reformada y ampliada para que pueda absorber todo este tráfico, al tiempo que se dotará también de cuatro carriles el tramo del Camí dels Reis entre esta última rotonda y la de la carretera de Valldemossa.

El vicepresidente del Consell destacó que con esta fórmula se consigue crear itinerarios alternativos a la vía de cintura para las personas que acceden a Palma desde la part forana, sin que se vean afectados los vecinos de Son Sardina. Esta idea está ahora pendiente de ser validada por el estudio técnico que se tiene que encargar y cuya adjudicación, según reconoció recientemente Antoni Pascual, ya registra una demora de algunos meses.

Aunque el pasado año se cerró sin víctimas mortales en la vía de cintura, los técnicos de la Jefatura Provincial de Tráfico no ocultan la peligrosidad de este eje, tanto por su diseño -una gran cantidad de entradas y salidas muy próximas entre sí- como por el altísimo volumen de automóviles que soporta.

Diario de Mallorca (22-I-08)

Marisol Ramírez i Esquerra Unida: una bona campanya electoral - La necessària renovació d'Esquerra Unida-Illes

Turmeda | 17 Març, 2011 07:58 | facebook.com

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)


Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat

Marisol Ramírez: una bona campanya electoral


Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.

Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


L´oportunisme polític en la transició i la postransició



La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.



La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Eberhard Grosske, Nanda Caro, Emylse Mas, Joan Miró... la crisi d'Esquerra Unida a les Illes

Turmeda | 17 Març, 2011 07:54 | facebook.com

La cap de llista d’EU a Palma es retira perquè no està disposada que el partit li imposi certs noms a la candidatura


Caro hi renuncia i Grosske es perfila com a candidat


Laura Morral | 17/03/2011 |


Esquerra sí, però Unida, poc, quan, des d'ahir, van sortir a la llum les "discrepàncies" internes que el mateix partit qualificà d'"insalvables".Els motius de la disgregació d'EU van sorgir a l'hora de confeccionar les llistes de la candidatura de Palma per al 2011. La recent nomenada candidata d'EU a Cort, Nanda Caro, va decidir dimarts vespre, en el marc de la Comissió Política de la formació de Palma, renunciar a encapçalar la candidatura perquè no està d'acord amb el criteris del seu partit, que li impedia poder escollir, ella mateixa, els noms que volia incorporar a la llista.

Tot apunta que la renúncia de Caro tornaria a situar a primera línia política l'actual portaveu d'EU i regidor de Cort, Eberhard Grosske, que, en principi, havia de ser el número 2. A més, van renunciar al lloc de coordinadors de la formació Joan Miró i Emylse Mas per les mateixes raons que Caro, perquè tampoc no comparteixen els criteris seguits pel partit per configurar la llista electoral, a més d'altres discrepàncies d'organització internes. Tanmateix, tots manifestaren el compromís de continuar fent feina i militant en la formació.

Caro fou escollida com a cap de cartell després de guanyar el novembre passat les primàries del partit. La seva reincorporació a la vida política, després de ser consellera de Benestar Social del primer Pacte de Govern, juntament amb Grosske a Treball, ha estat un vist i no vist. Esquerra Unida de Palma convocarà per a divendres dia 26 una assemblea en què se'n triarà el nou cap de llista.

Diari de Balears


Defensa de Fernanda Caro, Consellera de Benestar Social del Govern de les Illes (2002)


La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social. (Miquel López Crespí)


Història del primer Pacte de Progrés


La immoral persecució de la dissidència (un article de juny de 2002)


Dies després de l'assemblea d'EU de dia nou de juny alguns destacats militants d'aquesta organització em digueren que, en la repetició d'un hipotètic Pacte de Progrés com el que es va signar l'any 1999, Fernanda Caro i el seu equip de collaboradors serien depurats, per "traïdors" (com Joan Buades!). El poder d'Eberhard Grosske i de Manolo Càmara! Ara la premsa ja ha confirmat aquests rumors. Les "acusacions" a la "traïdora" són les de "deslealtad a la organización", "de utilizar su cargo como plataforma" i de "crear una imagen de división que no existe y que lo único que hace es dar argumentos a la derecha".

Fa uns mesos, quan la batalla de Maria Antònia Munar contra Fernanda Caro era més forta que mai vaig escriure un article encoratjant la consellera de Benestar Social. El meu escrit començava així: "La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social". Estic content de no haver errat en les meves valoracions.

La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social.

Defensora del Pacte, Caro exigeix simplement que s'augmenti el seu perfil d'esquerres. El discurs crític i constructiu de la consellera de Benestar Social coincidia amb el que, des de ja fa tres anys, manté en solidari el combatiu diputat verd Joan Buades. Tots recordam a la perfecció les contínues campanyes de demonització patides per aquest polític. Els mitjans de comunicació ens han informat dia a dia dels diversos atacs i declaracions satanitzadores contra els Verds d'Eivissa i Formentera ordides per Grosske i, més recentment, per Josep Moll Marquès. Aquest darrer personatge s'atrevia a dir sense cap mena de vergonya que l'honrat ecologista era un "traïdor venut al PP". Aquest brutal i injust atac contra l'esquerra ecologista serví a l'autor del pamflet per fer "mèrits" davant del Govern i per a ser designat responsable d'una oficina a Berlín. Càrrec ben pagat que, com en temps del franquisme, va ser aconseguit a dit.

El senyor Moll criminalitzat els ecologistes i els escriptors d'esquerra que mai no hem guanyat -ni volem guanyar!- un duro fent política en defensa dels valors del socialisme, el nacionalisme progressista i l'ecologisme, fa un mal favor al PSOE. Sabem a la perfecció que la socialdemocràcia espanyola no té aquestes connotacions estalinistes i autoritàries. Coneixem molts militants del PSOE oberts a la crítica, amb un tarannà autènticament democràtic, lluny d'aquestes bestieses que només demostren un esperit que no té res a veure amb la defensa dels valors de l'esquerra.

Però dins d'EU també hi ha sectors que poden fer costat a l'autoritarisme dictatorial del senyor Moll en la tasca de criminalitzar la dissidència política. Era el que deia la consellera Fernanda Caro a Eberhard Grosske i Manuel Càmara quan aquests l'atacaren per defensar una política autènticament d'esquerres, no supeditada al PSOE. El senador Càmara, màxim expert d'ençà fa més d'un quart de segle en la satanització de les posicions d'esquerra dins del moviment obrer va dir que les assenyades opinions de Caro eren l'exponent d'un forassenyat "radicalisme infantil". Apa, ja hi tornam a ser amb el conegut discurs de l'"infantilisme". Com en temps de la transició -i posteriorment- quan, amb aquestes ximpleries, Carrillo i el PCE (ajudats per Manuel Càmara), enterraren la lluita per la República, manaven estripar les banderes tricolors en les manifestacions, condemnaven la lluita per l'autodeterminació dels pobles i la unitat sindical...

La criminalització de Fernanda Caro ens demostra com la cultura democràtica encara no ha arrelat abastament entre aquests sectors dogmàtics que, de seguida que oloren una posició política diferent, només saben encolomar el conegut discurs de "fa el joc a la dreta". Quina imaginació més brillant! Per dir aquests dois no importaria que cobrassin tant. Els més beneits del poble saben dir bestieses semblants. Bé, hem avançat. Pel que constatam, ja no són solament Els Verds i els intellectuals independents d'esquerres els que són uns "traïdors" que "lo único que hacen es dar argumentos a la derecha". Ara sabem que hi ha sectors d'EU (la consellera de benestar Social) que són pagats... per l'"extrema dreta"! Fernanda Caro l´únic que ha dit ha estat això tan raonable: "L'esquerra té uns compromisos per portar endavant i no pot romandre hipotecada a la dreta". I per dir això de seguida ha estat demonitzada per Grosske i Càmara.

Eberhard Grosske, Manuel Càmara i Josep Moll Marqués haurien de madurar políticament i deixar de veure bubotes i fantasmes allà on no n'hi ha. Joan Buades, la consellera Fernanda Caro, els escriptors d'esquerres que donam un suport crític al Pacte som persones que tenim un provat full de serveis a l'ecologisme, a esquerra i el socialisme. És immoral aquesta persecució de la dissidència.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)

Articles en defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU.


Munar contra Benestar Social



Maria Antònia Munar va atacar la consellera del Pacte Nanda Caro. Mesos després foren els mateixos dirigents d'EU qui obligaven a servar silenci a l'eficient consellera de Benestar Social. Amb el temps, Nanda Caro, avorrida per les travetes dels seus, abandonà la militància dins EU i s'afilià a la CGT.

El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.

Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.

Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.

Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).

Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.

Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.

Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.

En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.

Miquel López Crespí

(25-IX-01)

Escriptors catalans del segle XX: Alexandre Ballester - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 16 Març, 2011 18:34 | facebook.com

Ballester rep el premi Recull


El dramaturg pobler, col·laborador de dBalears, és guardonat per l’obra Com passen les tempestes, un text en el qual la dona torna a ser-ne protagonista


Maria Llull | 14/03/2011 |


El dramaturg i col·laborador de dBalears Alexandre Ballester fou guardonat ahir amb el premi Recull de teatre Josep Ametller, un reconeixement que atorga la coneguda revista a Blanes i al qual es presentaren 145 originals de 131 autors dins les cinc modalitats (narració, poesia, periodisme, relat literari i teatre). La distinció fou concedida a Ballester per l'obra Com passen les tempestes, un text en el qual el dramaturg de sa Pobla torna a donar veu i protagonisma a la dona: "Venim de la dona i a ella tornam", recordava. En realitat, la trama tracta d'una parella, ella actriu i ell historiador, que queda reclosa en una casa d'estiu durant un temporada. Juntament amb tres personatges més, ambdós viuran uns dies intensos durant els quals hauran de capejar tot tipus de temporals.

Alexandre Ballester no pogué recollir ahir el premi a Blanes, però envià una nota d'agraïment en què expressà que per ell és "tot un honor" rebre aquest reconeixement. A més, Ballester explicà alguns punts de l'obra guanyadora. "La meva obra Com passen les tempestes és, o voldria ser, una mena d'apropament analític al fet de per què és molt més difícil entendre i perdonar la infidelitat de la dona que la de l'home", assenyalà en la nota. "Escric teatre des de la perifèria de la perifèria, però sent el teatre dins l'ànima. Visca la cultura i la llengua catalana!", sentencià.

El jurat de la 46a edició dels premis Recull va estar presidit per Vicenç Llorca. Un total de 5 originals competiren per aconseguir el premi Josep Ametller de teatre. Foren 13 els escriptors de les Illes Balears que participaren en les cinc modalitats dels guardons entregats a Blanes.

Diari de Balears


ALEXANDRE BALLESTER


Per Miquel López Crespí, escriptor



Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

Alexandre Ballester (Gavà, Baix Llobregat, 1934) és un dels autors més guardonats del teatre català contemporani. L'any 1964 es va donar a conèixer guanyant el premi de teatre Ciutat de Palma, i des d'aleshores ha obtingut gairebé tots els premis de teatre: Carles Lemos (Foc colgat, 1966, peça que no es representaria fins el 1968 en el marc de l'off de Barcelona, i que -com recorda Joan-Anton Benach- va ser el millor muntatge del grup Bambalines); Josep M. de Segarra (Dins un gruix de vellut, 1967, estrenada pel Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) el 1970, dirigit per Frederic Roda); premi de teatre del diari Última Hora (Massa temps sense piano, 1968), premi de la sala Cova del Drac; Joan Santamaria; Born de Menorca; etc, etc. Cal no oblidar igualment la novel.la (Les nostres amagades servituds) que el fan flamant premi Ciutat de Palma 1965. Amb Jo i l'absent obtenia el Ciutat de Palma de teatre l'any 1966. L'any 1968 publica (Edit. Moll) Siau benvingut, La tragèdia del tres i no res i Massa temps sense piano. L'obra Un baül groc per a Nofre Taylor (1966) interessà també el NGTU, que l'estrenà el 1971. Record que ja fa uns anys, amb motiu d'una entrevista que li vaig fer per al diari Última Hora, 1-IV-1984 (aleshores, qui signa aquest article escrivia per a la secció "Cultura" que dirigia l'amic Antoni Serra), em sobtà el seu tarannà alegre, optimista, desimbolt, lluny de qualsevol mena de pessimisme. M'explicà la història d'alguna de les seves estrenes:

"A Ciutat, la companyia Artis (dirigida per Antoni Mus) estrenà "Siau benvinguts". El 1969 s'escenificà a sa Pobla Reis i no reis, que ha romàs inèdita. També s'han representat Dins un gruix de vellut i moltes d'altres. Normalment les meves obres tenen un bon acolliment a Catalunya Principat, València, Menorca, etc. Podem dir que m'han representat arreu dels Països Catalans".

Vet aquí dos trets essencials d'Alexandre Ballester: la lluita per la llibertat i contra la dictadura franquista, i el combat, situat al mateix nivell, per a una necessària renovació de l'anquilosat panorama teatral mallorquí dominat per la buidor, la grolleria i un dialectalisme barroer oposat, a vegades, a la unitat de la llengua. Alexandre Ballester supera en molt les simples experiències teatrals literàries d'homes de bona voluntat que, com Guillem Colom o el mateix Llorenç Moyà, proven de renovar l'estantís estany del teatre rekional. I serà Ballester qui donarà al nostre teatre la dignitat que les obres de Pere Capellà començaven a marcar als nous autors mallorquins.

Més endavant, ja en la dècada dels setanta, ens trobam davant noves obres cabdals en l'evolució del teatre mallorquí contemporani. Es tracta de Maria Magdalena o la Penedida gramatical (1971); Començament a punta de pesta (1972), que guanya el premi de les Lletres Catalanes Ignasi Iglésies a Tübingen (Alemanya); Cap cap pla cap al cap del replà (1972); i L'única mort de Marta Cincinatti, premi de teatre Born de Ciutadella 1983.

Recentment Alexandre Ballester, com té per costum "aquest home de teatre nat", ens sorprengué de nou (o ens deixàrem sorprendre els que el coneixem), i quan ningú s'ho esperava, una de les seves obres es representava -amb notable èxit- a l'Auditòrium de Ciutat de Mallorca el setze de maig de 1995. Es tracta de Les llàgrimes del vienès, i fou montada per la Companyia Teatral Miramar sota la direcció de Joan Calafat, amb Marilina Caldentey i Guillem Moll com a regidors. L'obra ha estat editada per Edicions 62 en la seva col.lecció de teatre El Galliner (núm. 145).


Jaume Carbonero criticat pel GOB - La destrucció de sòl rústic a Mallorca

Turmeda | 16 Març, 2011 09:46 | facebook.com

El GOB acusa el Pacte de fer seguidisme de Matas


L’associació ecologista veu amb “decepció i descrèdit” la política territorial d’aquesta legislatura, perquè no s’ha fet un canvi real i ha mancat coratge


Manca de coratge, continuisme, pèrdua d'oportunitats, precedents legals "perillosos" i uns pocs "triomfs puntuals". Aquestes són les línies generals del balanç que el Grup d'Ornitologia Balear fa d'aquesta legislatura. Així ho explicà ahir dematí la portaveu de l'entitat, Margalida Ramis, en una roda de premsa en la qual presentava un informe contundent que no té pietat amb el Govern del Pacte. "A grans trets, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries...", indiquen les conclusions de l'estudi. Ramis manifestà que, en general, s'havia actuat en matèria territorial sense un canvi real de model respecte de la legislatura passada, la de Jaume Matas, i les anteriors. (E. Borràs)


E. Borràs | 16/03/2011


Manca de coratge, continuisme, pèrdua d'oportunitats, precedents legals "perillosos" i uns pocs "triomfs puntuals". Aquestes són les línies generals del balanç que el Grup d'Ornitologia Balear fa d'aquesta legislatura. Així ho explicà ahir dematí la portaveu de l'entitat, Margalida Ramis, en una roda de premsa en la qual presentava un informe contundent que no té pietat amb el Govern del Pacte. "A grans trets, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries...", indiquen les conclusions de l'estudi. Ramis manifestà que, en general, s'havia actuat en matèria territorial sense un canvi real de model respecte de la legislatura passada, la de Jaume Matas, i les anteriors.

Per tot plegat, l'associació resumeix la crònica d'aquest mandat amb les paraules "decepció i descrèdit". L'informe assegura que s'han seguit "polítiques conservadores impulsades per governs progressistes" i que massa sovint la diferència ha estat "exclusivament en el discurs". La representant ecologista va apuntar, sobretot, el PSIB, que considera el principal responsable de l'oportunitat perduda, perquè lidera les institucions. Tanmateix, també criticà el Bloc per haver-li donat suport en alguns casos. Evidentment, atacà les ocasions en què UM i el PP s'han unit per dur endavant, per exemple, la declaració d'interès autonòmic del golf de Son Bosc.

Per la portaveu, la crisi ha estat una "excusa" per justificar "decrets llei que han culminat amb l'aprovació de lleis d'amnistia urbanística i turística", com ara el decret Nadal. El GOB hi veu en un "precedent perillós" que augmenta la "desregulació urbanística", mentre, alhora, les Balears continuen sense llei del sòl. Els conservacionistes censuren igualment que s'hagin continuat projectes del PP com el de Son Espases, que implica la "condemna definitiva" de l'entorn de la Real, i el palau de congressos de Palma. Lamenten que s'hagi perdut el pla de dur el tren a Alcúdia i es queixen de la llei Carbonero, la urbanització de Son Bordoy i, evidentment, la via connectora. Declaren que s'ha tudat l'oportunitat de replantejar un model econòmic basat en el turisme i la construcció i recorden que no s'ha protegit ni un sol metre quadrat d'espais naturals i que el Govern ha oblidat l'agricultura com a sector estratègic de l'activitat productiva. A més, critiquen que la lluita contra el canvi climàtic no sigui prioritària.

Diari de Balears


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Nous atacs feixistes a la Memòria Històrica - Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al comunicat de Memòria de Mallorca

Turmeda | 15 Març, 2011 07:47 | facebook.com

Atacs feixistes contra dos dels espais de la memòria de la repressió de la guerra civil a l'Illa de Mallorca: el Bosc de la Memòria de Calvià i el futur Mur de la Memòria del cementeri municipal de Palma.


Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al comunicat de Memòria de Mallorca


Memòria de Mallorca vol expressar la seva protesta i condemna, en nom propi i de totes les víctimes del feixisme, pels atacs feixistes comesos contra dos dels espais de la memòria de la repressió de la guerra civil a l'Illa de Mallorca: el Bosc de la Memòria de Calvià i el futur Mur de la Memòria del cementeri municipal de Palma.

El passat divendres, emparats per l'anonimat i la covardia que els caracteritza, un grup d'ideologia feixista va atacar el Bosc de la Memòria de Calvià, situat a devora el Fortí d'Illetes, instal·lació militar utilitzada com a centre de detenció il·legal i d'assassinats durant la guerra civil Espanyola i la dictadura feixista. Emparats en la ignorància i l'odi contra la democràcia, aquest grupuscles feixistes han fet pintades al·lusives a la Falange Española de las J.O.N.S al grup escultòric i a les plaques amb els noms dels assassinats, a l'únic espai de la Memòria amb el que han contat fins ara les víctimes oblidades del feixisme. Així mateix, emparats en els mateixos principis d'odi i violència, els mateixos feixistes, tot i haver signat en aquest cas com a Fuerza Nueva, han repetit les pintades, insultant a les víctimes recordades amb una placa al mur del cementeri de Palma, el lloc on foren assassinats centenars de Republicans durant la guerra civil.

Memòria de Mallorca vol fer palès la seva indignació per aquests atacs, que són obra de grupuscles violents d'ideologia feixista, que no cerquen altra cosa que violentar el record a les víctimes de la guerra i dictadura, als seus familiars, amics i a tota la societat civil, que fa dels valors democràtics, l'únic model vàlid de convivència.

Memòria de Mallorca creu que aquests atacs no són fruit de la coincidència en el temps, sinó que són el resultat dels atacs dirigits des de determinats mitjans de comunicació i grups d'opinió, contraris a la construcció del Mur de la Memòria, un projecte de Memòria de Mallorca, que s'ha d'erigir en record i homenatge a totes les víctimes de Mallorca assassinades pel feixisme durant la guerra i la dictadura.

Per tot lo anteriorment exposat Memòria de Mallorca exigeix:

A les forces polítiques democràtiques sense cap excepció, un comunicat de repulsa i condemna pels atacs feixistes a la memòria de milers de demòcrates assassinats a Mallorca.

El finals dels atacs verbals i mediàtics contra el projecte del Mur de la Memòria, que no fan més que donar ales als violents per atemptar contra la memòria de les victimes del feixisme i de tots els democràtes.

La repulsa de la societat civil a determinats grups d'opinió que no han dubtat en negar i falsejar la història de la repressió feixista a Mallorca per impedir el dret del nostre poble a conèixer la veritat.

-I finalment a l'Ajuntament de Calvià i de Palma, la investigació dels atacs i les mesures de seguretat que calguin per evitar que es tornin a repetir.

Memòria de Mallorca. 13 de març de 2011.


(2 vídeos) Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al text escrit per l’escriptor Llorenç Capellà per anar al projecte “Mur de la Memòria”.



Davant els atacs del diari El Mundo i altres mitjans de comunicació al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.

Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri”. La covardia de l’esquerra oficial ha fet que fins ara no es pugui fer feina a fons en la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica per a poder retre l’homenatge que pertoca a tots els nostres morts. Cal recordar que encara no sabem el lloc on foren enterrades moltes de les nostres víctimes, les més de 1500 persones assassinades pel feixisme. El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.

Signat a Palma, 8 de Març de 2011.

Miquel López Crespí


Escrit de Llorenç Capella per al projecte “Mur de la Memòria”.



La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i la uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

Inútilment.

El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur.

Llorenç Capellà



Comunicat de Memòria de Mallorca


Davant l'absurt i enganyós qüestionament expressat a dos mitjans de comunicació sobre el text que l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) ha incorporat al projecte "Mur de la Memòria" presentat a l'Ajuntament de Palma, així com també respectes dels elements que el projecte conté, volem manifestar:

El text citat correspon a un dels elements que MdM incorpora al projecte del Memorial per a situar-lo històricament junt a les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes que s’hi exposen, incloses les exterminades als camps nazis, víctimes totes elles de la repressió feixista relacionades amb Mallorca que no han estat mai reconegudes, i a un dels indrets més representatius de la repressió franquista, com és el Cementiri Municipal de Palma. Víctimes desaparegudes físicament i socialment de la nostra comunitat, moltes d’elles encara sense conèixer el lloc on foren enterrades i assassinades, sense que les seves famílies tinguin un espai digne per recordar-les públicament.

MdM va demanar el text a l’escriptor Llorenç Capellà pel seu extens treball amb la investigació i recerca de la identitat de les víctimes a Mallorca i pel seu compromís amb els principis que la nostra Associació defensa : Veritat, Justícia i Reparació.

És un text breu, de caire històric, per posar a un panell explicatiu, i per tant amb un espai limitat, degudament documentat i que s’ajusta escrupolosament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.

El Mur de la Memòria fou aprovat a la darrera assemblea anual de socis celebrada el passat mes de febrer. Conté un projecte arquitectònic amb els següents elements: dues plaques amb dos textos circumscrits a l’àmbit de Mallorca, un de caire històric i l’altre de caire més sentimental com a reconeixement al patiment dels familiars de les víctimes, un conjunt escultòric (una de les escultures feta pels mateixos familiars), bancs, il·luminació, enjardinament i planxes de ferro amb els noms de les víctimes procedents d’una rigorosa investigació, molt dificultosa, que ha aportat a dia d’avui 1570 víctimes de la repressió franquista relacionades amb Mallorca, no sols durant els tres anys de guerra, sinó també durant la dictadura franquista. La nostra intenció és publicar aquest estudi amb més informació sobre les víctimes una vagada finalitzat amb els motius i significat del que representa el Mur de la Memòria.

Totes les persones que han treballat en el projecte de MdM ho han fet des del voluntariat, tant per l’organització i coordinació d’aquest, com per les tasques concretes dels arquitectes, historiadors, investigadors, escultors i escriptors.

Finalment, volem expressar la nostra més ferma voluntat de seguir treballant per preservar de l’oblit la memòria col·lectiva i per evitar tesis revisionistes o negacionistes respecte dels crims i abusos greus comesos a Mallorca durant la guerra i el regim franquista, reforçant el dret a conèixer la veritat i el deure a no oblidar com a patrimoni de les actuals i futures generacions i com a advertència del que mai més ha de tornar a passar.

Memòria de Mallorca.

Març 2011


Els escriptors de les Illes i la guerra civil: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 14 Març, 2011 06:31 | facebook.com

(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)


La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

PSM: 35 anys d'esquerra nacionalista a Mallorca

Turmeda | 13 Març, 2011 10:05 | facebook.com

Barceló va ser especialment dur amb "la corrupció sense precedents per part de la dreta centralista i la que es feia dir mallorquinista". Va afirmar que els escàndols de corrupció han "embrutat" el nom de les Illes. A més, va recriminar al PP que no s'hagués disculpat per la corrupció "que va impulsar" quan era al Govern. Així mateix, va culpar la dreta d'haver provocat la crisi econòmica per haver apostat durant anys des del Govern "per l'especulació, el ciment, les autopistes i el turisme barat", precisament allò a què el PSM_fa 35 anys que s'oposa. Exculpà el Govern del Pacte i va dir que no havia causat la crisi, tot i que alguns mitjans volguessin fer creure el contrari.


Barceló presenta el PSM com l’únic obstacle al bipartidisme


El candidat de la coalició econacionalista va cloure ahir el sopar de celebració del trenta-cinquè aniversari del partit. Va atacar el PP, el PSIB i la dreta mallorquinista


Enric Borràs | 13/03/2011


El secretari general del PSM, Biel Barceló, va tancar ahir el sopar de celebració del trenta-cinquè aniversari del partit amb un discurs bel·ligerant i sense concessions. Va atacar la dreta -per corrupta i per causar la crisi-, però també el PSIB per estar supeditat a les ordres de Madrid. El polític i candidat mallorquí va presentar el seu partit i la coalició PSM-IV-Entesa com l'únic obstacle al bipartidisme.

"Som els únics que confiam en Mallorca", va dir Barceló, qui va afegir: "Sense nosaltres els partits espanyols deixen de prioritzar les necessitats de Mallorca i les Illes Balears". Davant les més de 700 persones que varen assistir al sopar d'aniversari, que es va fer a Algaida, el candidat de la coalició a la presidència va ser clar i va dir que les Balears tenen l'autogovern que tenen gràcies al moviment polític nacionalista que l'ha reclamat, que té com a referent el PSM.

Barceló va ser especialment dur amb "la corrupció sense precedents per part de la dreta centralista i la que es feia dir mallorquinista". Va afirmar que els escàndols de corrupció han "embrutat" el nom de les Illes. A més, va recriminar al PP que no s'hagués disculpat per la corrupció "que va impulsar" quan era al Govern. Així mateix, va culpar la dreta d'haver provocat la crisi econòmica per haver apostat durant anys des del Govern "per l'especulació, el ciment, les autopistes i el turisme barat", precisament allò a què el PSM_fa 35 anys que s'oposa. Exculpà el Govern del Pacte i va dir que no havia causat la crisi, tot i que alguns mitjans volguessin fer creure el contrari.

Tot i exculpar l'Executiu, però, Biel Barceló també va tenir retrets per al president, Francesc Antich, i per al PSIB. Recordà que dimecres els socialistes van votar al Senat contra derogar les prospeccions petrolíferes devora la costa d'Eivissa, malgrat que dimarts havien votat el contrari al Parlament. A més, va retreure als socialistes que José Luis Rodríguez Zapatero pretengués privatitzar AENA. "Necessitam descentralitzar la gestió dels aeroports, no posar-la en mans privades", va dir.

Amb tot, Barceló deixà una porta oberta a l'optimisme i indicà que la coalició econacionalista és la força política amb més potencial de creixement de les Illes Balears. A l'acte de celebració, també hi va intervenir el candidat de la coalició al Consell de Mallorca, Joan Font, i el secretari general de les joventuts del PSM, Lluís Enric Apesteguia, i es van lliurar els premis del partit.

Enguany es varen guardonar el Grup Excursonista de Mallorca amb el Premi a la defensa i protecció del territori; els Joves units per la lluita sahrauí amb el Premi a la tasca per la solidaritat i la justícia social, i la Federació de música i balls de Mallorca amb el Premi a la defensa de la llengua i la cultura.

Varen lliurar els guardons el conseller de Medi Ambient, Biel Vicens; el coordinador de Joventut de Cort, Antoni Noguera, i la portaveu del Bloc al Consell de Mallorca, Joana Lluïsa Mascaró. Les distincions del PSM reconeixen persones o entitats que hagin destacat pel seu progressisme, mallorquinisme o ecologisme, que són els tres pilars ideològics del partit.

Diari de Balears


Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules". (Miquel López Crespí)




El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes. (Miquel López Crespí)


100 articles en defensa del PSM


El nacionalisme del PSM



Gabriel Barceló

Vagi per endavant que qui signa aquest article no té carnet de cap partit que no sigui els de la defensa dels ideals de progrés i de justícia social, dels drets democràtics de les nacions a la seva llibertat. Ni tenc el carnet del PSM (com diuen alguns mal pensats o que no han llegit amb deteniment els meus articles) ni en Mateu Morro m'ha endollat de director general o pixantinter d'alguna oficina institucional.

Aquesta és la pura i sencilla realitat. Però sovint m'indignen els atacs infundats que es fan als nacionalistes d'esquerres. Ja fa més d'un quart de segle que sent aquests romanços. Si en temps de la transició era una formació "propera al terrorisme" perquè defensava els drets dels pobles a l'autodeterminació, més endavant els encolomaren, en un afany permanent per diluir la seva ideologia en el pragmatisme més cínic, oportunista i barroer, tots els calificatius que imaginaven podien dificultar els seu avenç dins del teixit social de la nostra societat.



Nanda Ramon

La història, emperò, no ha acabat. Molta gent que engreixa a recer del poder, xuclant d'aquí i d'allà, encara voldria "més moderació", més dedicació en exclusiva a cobrar, encalentir al poltrona i deixar-se de "radicalismes dogmàtics". El suprem descobriment de tots aquests analistes conclou en la brillant afirmació següent: "El PSM encara no ha fet una anàlisi realista de projecte global de país". Quina intelligència la d'aquest personal! No ens vengueu amb històries que aquí tots ens coneixem, germanets! En aquests moments el que més molesta del nacionalisme d'esquerres és el seu entestament en la defensa dels Països Catalans i a demanar públicament una reforma democràtica de la constitució espanyola que permeti l'exercici d'aquest dret.

El llibre Per Mallorca (Documenta Balear, 1997) de Mateu Morro on el dirigent nacionalista confirma les històriques tesis en defensa d'aquests conceptes, va ser silenciat. Els partidaris de la "moderació" del PSM el qualificaren com un "important error". Els gasetillers a sou de qui comanda deien que, en aquestes alçades de la democràcia, el que deia Mateu Morro -lluita per ampliar el sostre del nostre autogovern, per a consolidar un projecte de país diferent del de la dreta i del de l'autonomisme descafeinat -PSOE inclòs- feia olor de "ranci", de "forasenyat radicalisme extremista". Anem al gra de la qüestió. Què és el que fa mal de panxa als menfotistes, als cínics que imaginen que els partits han de ser tan sols una menjadora, un endoll per a quatre aprofitats sense principis ni ètica? Mateu Morro s'havia atrevit a fer aquestes afirmacions, per a nosaltres, tan plenes de lògica i normals. Deia l'actual Conseller d'Agricultura: "Manca construir la voluntat nacional de les classes populars de Mallorca, la consciència d'esser poble i de voler assolir la plena sobirania. I és per a aquesta finalitat que ens calen els partits nacionalistes capaços de mobilitzar els pagesos, els obrers, els professionals, els petits i mitjans empresaris, darrere un projecte de país, constituint un autèntic bloc històric fruit de la convergència entre voluntats i interessos. Solament així serà possible un país lliure de colonialismes estrangers i un model de societat progressista que ens permeti -juntament amb els altres pobles dels Països Catalans- formar part de la futura Europa dels pobles".

Un missatge molt semblant al de Pere Sampol, vicepresident del Govern de les Illes quan, a l'acte de cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu (Prada, 2001), reivindicà el marc nacional de Catalunya, la constitució d'un vertader espai comunicacional català tot denunciant l'espoliació econòmica que pareixen les Illes per part de l'Estat espanyol. Pere Sampol, en la línia que sempre ha defensat el secretari general del PSM Mateu Morro, proposà la via sobiranista en el procés cap a l'alliberament nacional.

Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules".

Vet aquí, a tall d'exemple, les opinions que exalten fins a l'exasperació els "controladors ideològics" de l'evolució del PSM envers el no-res de l'oportunisme i la "modernitat". En el fons, no obliden les recents maniobres ordides per poderosos grups de pressió i els poders fàctics de les Illes quan volien que el PSM és "moderàs" anant amb UM a les eleccions (operació denunciada públicament pel mateix Mateu Morro): en el fons, del que es tracta és de rompre, sigui com sigui, la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres, aconseguir que l'electorat progressista pensi que aquest partit "és com els altres", una simple païssa per al profit personal dels més espavilats. Volen, amb tants d'"assenyats consells" acabar amb qualsevol referència històrica que ens lligui al passat, pugui vertebrar el present i ens permeti avançar, amb coherència, vers quotes cada vegada més altres d'autogovern.

Tot serveix per a provar de desprestigiar el nacionalisme d'esquerres. Recentment va ser demonitzat un interessant i utilíssim estudi fet per l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM. En aquest estudi el PSM comparava el nostre arxipèlag amb la situació de la República de Malta. En Pere Sampol en fa fer referència en la seva intervenció a Prada. Per a l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM, la independència de les Illes suposaria que pagaríem menys imposts i que podríem rebre una inversió per habitant de 360.000 pessetes més. Com digué el vicepresident: "El problema sorgeix quan, a més de ser els qui més contribuïm, se'ns escatimen els recursos, fins a tal punt que som la comunitat amb menys llits públics d'hospital per habitant, la darrera en inversió per educació (segons la transferència del 97), la darrera en infraestructures de transport...".

El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes.

Miquel López Crespí

(12-VI-02)


La Nova Cançó, Raimon i les avantguardes culturals dels anys 70

Turmeda | 12 Març, 2011 17:36 | facebook.com

(3 vídeos) Raimon ha retornat a l´illa i ha presentat el seu últim treball discogràfic: Rellotge d´emocions, editat per Picap. Durant molts d´anys la seva música ha acompanyat la meva petita història. I les seves cançons alimentaren algunes inquietuds insubornables. A Mallorca, l´he sentit cantar al castell de Bellver, al claustre de Sant Francesc, al teatre Principal, al camp de futbol de Selva, al parc de Felanitx, al claustre de Pollença, al pati de l´institut de Santa Margalida… Com Raimon, també venia d´un silenci i no m´hi resignava. Sovint em vaig entossudir de rompre´l. Llavors m´agradava que cantàs l´esperança d´un temps que arribaria a esser el nostre. (Gabriel Janer Manila)


Els matis lluminosos de Raimon


Per GABRIEL JANER MANILA, escriptor


Raimon ha retornat a l´illa i ha presentat el seu últim treball discogràfic: Rellotge d´emocions, editat per Picap. Durant molts d´anys la seva música ha acompanyat la meva petita història. I les seves cançons alimentaren algunes inquietuds insubornables. A Mallorca, l´he sentit cantar al castell de Bellver, al claustre de Sant Francesc, al teatre Principal, al camp de futbol de Selva, al parc de Felanitx, al claustre de Pollença, al pati de l´institut de Santa Margalida… Com Raimon, també venia d´un silenci i no m´hi resignava. Sovint em vaig entossudir de rompre´l. Llavors m´agradava que cantàs l´esperança d´un temps que arribaria a esser el nostre. D´un temps que arribaria a esser d´aquells que no créiem en les pistoles ni en la misèria. Vora seu vaig imaginar-me el dia en què desapareixeria el vell dictador i els seus sequaços, en què s´acabaria l´obscurantisme, les desigualtats socials i la por. Vaig creure que la llengua –el bell catalanesc- tornaria a renéixer damunt els llavis dels homes i les dones de les nostres terres. No sospitava, llavors, que podia esser un engany. No volia que fos un engany. Més tard vaig aprendre que a aquesta illa, tanmateix, la pluja no sap ploure. La seva veu ens féu arribar la voluptuosa poesia d´Ausiàs March, la immensa solitud de Jordi de Sant Jordi, els sarcasmes de Turmeda, l´irreductible afany de llibertat de Salvador Espriu. Vaig conèixer una part de la nostra tradició poètica a través del seu cant. Ara sé que les paraules de Raimon, les belles paraules amb què ha cantat la vida, han contribuït a la creació d´una consciència col·lectiva que ens ha fet sentir forts, enèrgics a l´hora de reivindicar la imprescindible justícia.

Han passat els anys i Raimon ha retornat a l´illa. Rellotge d´emocions és una obra rica de matisos, profunda, madura. És com si tota la música de Raimon –el llarg passat- hagués vingut a destil·lar-se en aquestes cançons. Hi ha vitalitat, sentiment, tendresa. També, la bellesa d´una sinceritat que inquieta. El poeta-músic ens parla del temps que encara ens queda, potser poc, i declara des de la primera cançó "sóc un desfici enamorat". Vindrà llavors, ni que fos una aquarel·la impressionista, la breu cançó de l´aigua. La llum recorre el dia a través de l´aigua en un racó del mar: blanca, malva, verda… Però també a través de les emocions que el temps no ha esborrat de la memòria, quan el passat és més llarg que el futur i la nit és a punt d´arribar. Només en una cançó Raimon torna als poemes d´Espriu. I ho fa per parlar-nos del no-res. "Dic el nom del no-res…" I ens hi parla del foc i de l´aigua, de l´espasa i la rosa, de la pluja, de la mort. I la ràbia. I el sarcasme de la guerra en directe que miràvem d´asseguts davant el televisor: la guerra que en varen dir del Golf. Cremaren el mar. Només vèiem esclats de llum verdosa al cel de Bagdad… Amagaven els morts. De nit semblava un arbre de Nadal… Era l´any 1991. A "He passejat per València, sol", el poeta recupera els records de joventut a la Universitat de Lletres, al carrer la Nau, i s´adona que és fet amb els fragments de memòria que la nostalgia rescata de l´oblit. Però el temps passa, sovint indiferent als cors que cremen. El disc es tanca amb una cançó que fa memòria de la repressió: "Barcelona ´71". El matí és lluminós, i transparent sobre el blau esglaiat. Els grisos entren a les aules i a les fàbriques. Contundents, defensen l´ordre públic.

Diario de Mallorca (12-III-2011)


...en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en... (Miquel López Crespí)


...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)


El recital de Raimon al cinema Born (1967)


Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí


Les avantguardes culturals.


"...en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en..." (Miquel López Crespí)



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Miquel Ferrà i Martorell entrevistava recentment Pere Noguera Vizcaíno (1949), ciutadà de Mallorca, professor d'arts dramàtiques, promotor d'espectacles, diplomat en interpretació, mim i pantomima, llicenciat en filosofia i lletres i actual director del Teatre Principal. Pere Noguera explicava d'aquesta manera els seus orígens teatrals: "El Leaving Theatre em marcà molt, allà, al Romea de Barcelona... Vaig aprendre, també, molt d'aquell gran mim, el polonès Pawel Rouba. Aquest és, per a mi, un nom gloriós. Com aquell altre, Andrzej Leparsky, també de Polònia. Val a dir que els polonesos eren els més avançats en el teatre gestual, i el teatre gestual era la gran oportunitat del nostre teatre...".


Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el col.legi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República. En unes aules on solien abundar els fills dels vencedors, els responsables de la repressió contra el poble mallorquí, era tranquil.litzador compartir jocs i provatures culturals amb al.lots de la mateixa procedència social i cultural.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants... Més endavant, quan la família dels germans Noguera bastí una casa a Palmanyola i els pares els muntaren dos estudis a les golfes, també hi compareixa juntament amb un altre artista de la colla d'aquell temps. Em referesc al pintor, escultor i cantant Gerard Mates.


Biel Noguera Vizcaíno (València, 1946) ha esdevingut un excel.lent pintor. El 1978 féu la primera mostra individual a Lugo (vegeu Gran Enciclopèdia de Mallorca). Posteriorment, ha fet exposicions a Palma, Eivissa, Sineu. etc. Segons els especialistes, la seva obra ha evolucionat a partir d'una etapa inicial figurativa cap a un llenguatge progressivament abstracte. En Pere Noguera, després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de les Illes Balears (1991), amplià estudis de teatre a Wroclaw (1975), París (1981), Lieja (1984) i Nova York (1988-89). En l'entrevista que li feia Miquel Ferrà Martorell, en Pere donava la seva visió sobre el fet teatral: "El teatre reflecteix efectivament tots els matisos de la vida, vull dir de la vida interior i exterior. És un poc de tot: meditació, entreteniment, denúncia, clam, ironia, crítica, burla, absurd, llenguatge, figuració, simbolisme... És com l'home mateix".


L'entrevista de Miquel Ferrà Martorell a Pere Noguera m'ha fet recordar els anys de les activitats culturals antifranquistes a l'estudi de l'amic Gerard Matas. Ara no podria dir si va ser el pintor Biel Noguera, el mateix Pere o en Joan Manresa qui un dia de 1966 em presentà el pintor i escultor Gerard Matas. Per uns anys, l'estudi d'en Gerard en el carrer Bosch fou un cau d'activisme cultural molt important a Ciutat. La majoria de cantants principatins i valencians que venien a Mallorca a fer recitals de la Nova Cançó (recitals uns autoritzats, altres prohibits) passaven, inexorablement, per l'estudi. Parl de Raimon, Marià Albero, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra... i, entre els mallorquins, mitjançant en Joan Manresa (que treballava a la ràdio ajudant a difondre la nostra cançó), també connectàrem amb Maria del Mar Bonet, el seu germà Ramon (que aleshores tenia un baret en el Passeig Marítim), el mateix Guillem d'Efak, Miquelina Lladó... En Joan Ramon Bonet (com la seva germana, na Maria del Mar) era fill dels escriptors i periodistes Joan Bonet Gelabert i Mercè Verdaguer Mestres. En l'època de què parlam (1963-1967) enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges. Fotògraf i cantautor, els amics mai no li perdonàrem que deixàs de cantar just quan començava a ser una figura cabdal de la naixent Nova Cançó. En aquests darrers temps ha treballat intensament la fotografia il.lustrant nombroses monografies artístiques, i l'hem vist col.laborant amb mostres del pintor Guinovart. També recordam les exposicions col.lectives Memòries urbanes (Palau Solleric, 1988) i Arquitectura i paisatge (Col.legi d'Arquitectes, 1989).



Coberta del llibre de narracions A preu fet editat per Turmeda a començaments dels anys setanta. Moltes d'aquestes narracions rupturistes eren escrites a finals dels anys seixanta.

Un dels màxims impulsors de tota aquella moguda era l'escriptor Joan Manresa que ja el 1961 s'havia donat a conèixer amb el seu llibre de poesia L'hostal de l'equilibri últim. Més endavant sortiren al carrer altres reculls (Res no hauré fet, 1972; Una creu en blanc, una cara buida, El cos cansat de dinou anys, 1976; Menjar-se les prunes amb la pell, 1980) i el relat Primer banyador blau marí, 1973. Des d'aleshores les seves activitats culturals han estat intenses. Recordem que ja en 1964 guanyà el premi Ciutat de Palma de poesia, amb Un, algunes vegades. Com molt bé reconeix la GEM, en Joan "va ser un dels creadors i organitzadors de Cançons de la Mediterrània". És autor d'una magnífica biografia titulada Maria del Mar (1993).


Una certa melangia em puja a la gargamella en parlar d'aquells temps! L'any 1966 en Raimon obtenia un èxit clamorós a París. De molt abans "era el nostre cantant", l'expressió màxima dels nostres anhels i esperances. En Joan Manuel Serrat el seguia en preferències. Aleshores encara no era l'home famós de pocs anys més endavant. Un dia -crec que li degué donar la meva adreça en Joan Manresa- tocà al pis de casa meva (jo vivia a un pis de la meva mare en el carrer de l'Argentina, número 45, a la barriada de Santa Catalina). Davant la meva porta hi havia un jove simpàtic, vestit amb camisa i texans molt gastats. Acabava d'arribar de Barcelona, no havia menjat en tot el dia i per únic equipatge portava la seva guitarra. Havia d'anar a fer un recital al parc municipal de Felanitx i no sabia com arribar-hi sense peles i amb la panxa buida. Sé que menjàrem d'entrepans mentre comentàvem les darreres novetats de la lluita per la llibertat i de la marxa de la Nova Cançó.


No record ja com arribàrem a Felanitx. Però en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en...


En el capítol "Artistes i escriptors contra la dictadura" del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) ja n'havia parlat una mica, d'aquest estudi de Gerard Matas. Són els anys del naixement i consolidació arreu dels Països Catalans del moviment de la Nova Cançó, que tanta importància tengué en el nostre redreçament nacional i cultural. En parlar d'aquell temps, si exceptuam les grans vagues dels anys seixanta, hem de pensar que -a Mallorca- l'única activitat pública de certa envergadura i que arrossegava "masses" era, precisament, el de la cançó. En aquell moment, els discos -de clara influència francesa- que ens arribaven dificultosament eren els de Miquel Porter, Remei Margarit, Josep M. Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, el mallorquí Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manuel Serrat. Són els inicials Setze Jutges, als quals s'hi aniran afegint altres components.


En Gerard, amb el temps, hi participà activament -edità un disc- i féu bastants recitals, tant a Barcelona com a Mallorca. Però essencialment Gerard Matas (Palma, 1954) era pintor i escultor. Sovint ens contava multitud d'anècdotes del seu aprenentatge a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, i a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. D'ençà la nostra coneixença, allà pels anys 1965-68, ha esdevingut un dels valors més sòlids de la pintura mallorquina contemporània, i ha fet nombroses exposicions a Barcelona, Palma, Bilbao, Alacant, Felanitx, Inca, Madrid, Pollença, Múrcia, Tarragona, etc. Participà activament a les mostres col.lectives Ensenya-1 (1973), a Palma, Pintura Jove de Mallorca (1974), a Campanet i Inca, i Art Jove a Mallorca (1976), a Inca. La GEM ens informava recentment de la brillant participació de l'artista en les mostres Art Contemporani ARCO 89 (Madrid) i Expo 92 (Sevilla). Gerard Matas era fill d'un gran artista, del qual serv grata memòria, ja que vaig tenir l'honor de conèixer i escoltar els seus assenyats consells referents a multitud de qüestions relacionades amb l'art. Parl, evidentment, de Gabriel Matas Valls (Palma, 1896 - 1981).


En el meu llibre L'Antifranquisme... he deixat constància d'un viatge a Barcelona amb en Gerard a ran dels esdeveniments del maig del seixanta-vuit, a París.


Miquel López Crespí


Les avantguardes culturals.

Bob Dylan, Maria del Mar Bonet, Gerard Matas, Pete Seegers, Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Raimon, Antoni Catany, el Grup Farsa...



Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

[...]L'estudi d'en Gerard fou l'indret on escoltàrem els primers enregistraments de cantants del tipus Georges Brassens, l'inoblidable Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Ferrat, la Juliette Greco... fins i tot moltes de les cançons d'Edith Piaf ens servien per a evadir-nos una mica de la brutor cultural de la cançó folklòrica impulsada pel feixisme (Lola Flores, Carmen Sevilla, Paquita Rico, la mateixa Sarita Montiel). És evident que, com a gent progressista interessada en la cultura de les nacionalitats oprimides per l'Estat imperialista, res no teníem en contra de l'autèntica cultura popular de les nacions oprimides (les cançons no adulterades del nostre folklore, així com de l'andalús, castellà, basc o gallec). Cal dir, emperò, que per damunt de tot, qui marcava el ritme del que havia de ser una autèntica cançó popular, arrelada a la terra, crítica amb la brutor del món de la cançó de la burgesia, eren en Pete Seegers, en Bob Dylan, els mateixos Beatles, els quals teníem mitificats fins a límits increïbles. Reconec que fa trenta anys en sabien poc del control de les grans multinacionals del disc damunt la creació dels mercats musicals. Nosaltres odiàvem tot el que sortia de les emissores franquistes: el podrit món cultural del nacionalcatolicisme i del falangisme, amb tota la seva cort d'inútils i pseudoartistes, ens feia autèntic fàstic. Per això la nostra dèria pel moviment de la Nova Cançó, pels primers discos de Raimon, Joan Manuel Serrat o la mateixa Maria del Mar Bonet. Unes cançons autèntiques de Joan Ramon Bonet, Gerard Matas, ens eren més estimades que els quaranta anys de Lolas Flores i Paquitas Ricos.


Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.


En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).


Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.



1967. Antoni Catany i Miquel López Crespí.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.


Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.



Les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, organitzades per Jaume Adrover s'iniciaren a Grifé i Escoda del Passeig Mallorca l'any 1966. En la aquesta fotografia d'època podem veure (d'esquerra a dreta): Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí, Josep Santlleí i altres amics del moment.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària.


A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) l'any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.


És l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent).


De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta (treballar pel socialisme i per l'antifeixisme més radical). Moltes de les revistes les passava als amics -especialment a Biel Noguera- per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven moltes publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.


Miquel López Crespí. Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000. Pàgs. 160-164.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Poesia mallorquina i resistència: la força dels records - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 12 Març, 2011 08:48 | facebook.com

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?. (Miquel López Crespí)


Poesia mallorquina i resistència: la força dels records


Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".



L'escriptor Miquel López Crespí (a la dreta de la fotografia), guanyà, amb el poemari Les ciutats imaginades el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans. El llibre ha estat publicat per Cossetània Edicions.

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".


Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".


Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb