Literatura catalana contemporània

Els indignats dels anys 30 i 40 - Memòria dels vençuts

Turmeda | 08 Juny, 2011 15:25 | facebook.com

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Mallorca, 1973: escriptors mallorquins indignats contra el feixisme i el capitalisme

Turmeda | 08 Juny, 2011 07:02 | facebook.com

Mallorca i els llibres catalans segrestats per la dictadura franquista (i IV)


1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (i IV)


En definitiva, la batalla contra la dictadura i per la llibertat d'expressió portada a terme l'any 1974 a ran del meu processament per part del TOP (Tribunal d'Ordre Públic feixista) havia estat un gran èxit. Ben cert que encara existia la possibilitat d'anar a judici, ser condemnat per la munió de jutges feixistes que ens oprimien, ingressar a la presó... Tot això era possible, evidentment. Però el cert, el que de veritat ens importava en aquells moments, era que el llibre (La guerra just acaba de començar) s'havia "salvat" (no era en mans de la brigada social), havia estat distribuït amb molt d'èxit i tothom -dins dels cercles d'iniciats d'aleshores- el llegia i comentava, uns favorablement altres desvaforablement (aquests darrers, el carrilistes illencs, com hem explicat en el capítol anterior).

La premsa també ajudava a la seva manera i, dels ajuts rebuts tant pel Diari de Mallorca (l'amic Xim Rada) com per part de l'Última Hora (Antoni Serra, Antònia Ordinas, Pepín Tous, Santi Miró, etc, etc), no em puc queixar. Malgrat totes les dificultats explicades, aconseguírem presentar el llibre en el soterrani de la llibreria Tous (un dels nuclis més importants de la resistència antifeixista dels anys setanta) dia setze d'abril de 1974. S'encarregà de fer-ne els honors l'escriptor Antoni Serra. La crònica d'aquell acte antifranquista (en aquell temps, una cosa tan senzilla com presentar una obra esdevenia una acte de protesta antirègim) publicada en el diari Última Hora deia, entre altres coses:

"Antoni Serra incluyó el libro de López Crespí en el contexto de revisión ideológica que tiene lugar entre los jóvenes autores mallorquines a partir de finales de los años sesenta. Revisión que va llevando a posiciones compromedtidas y avanzadas a intelectuales desligados de la creación literaria, como pueden ser los profesionales que últimamente se cuestionan su inserción en la sociedad y el destino y validez de sus trabajos.

'La guerra just acaba de començar es más que nada una expresión y una reflexión sobre toda esa amplia gama de problemas -tanto personales como colectivos- que han hecho que una serie de trabajadores de la cultura pusiesen en cuestión muchas de las ideas culturales segregadas por las clases dominantes y sus servidores intelectuales, tenidas hasta ahora por inmutables.

'Antoni Serra continuó luego hablando de los problemas que afectan a los escritores mallorquines, desde el ya crónico subdesarrollo y conservadurismo cultural, hasta la falta de amplios medios de trabajo y discusión, pasando por una falta total de crítica mínimamente seria y preparada, etc., que hacen aún más difícil la tarea del narrador o novelista mallorquín que no esté inserto o se resista a insertarse en los corsés habituales.

'El presentador añadió también algo sobre la manera con que el público lector ha acogido este último libro de López Crespí. Acogida -dijo Serra- que puede esquematizarse en dos posiciones totalmente antagónicas: defensores a ultranza y enemigos acérrimos.

'En resumen, pudimos sacar la conclusión de que la labor del escritor que se planteara la literatura como medio eminentemente comunicativo y de lucha ideológica -haciendo caso omiso a modas literarias y tertulia estéril- era bastante difícil y expuesta a muchos embates".

L'article ("Presentación en Librería Tous del libro de M. López Crespí La guerra just acaba de començar) acabava amb aquestes paraules: "Una nueva problemática, pues, la de M. López Crespí, que se inserta con sus particularidades específicas en el amplio mosaico de narradores que las islas están ofreciendo en esta década del setenta".

Tot "normal". En definitiva, res no ens venia de nou d'ençà que feia molts d'anys optàrem per la via de l'art (narrativa, teatre, poesia) i de lluita contra la bàrbara dictadura de la burgesia feixista que ens oprimia. Nosaltres no érem funcionaris del règim, rendistes, advocats a sou del "Movimiento", fills de generals o de terratinents desenfeinats, per a concebre la literatura com una dedicació "exquisida" apta tan sols per a produir "bellesa". Amb només vint anys a coll, i fills dels vençuts com érem, el mínim que esperàvem de l'art era que ajudàs a formar -almenys!- un home i una dona noves, allunyats de la putrefacció cultural del capitalisme i de totes les seves lacres socials (misèria, explotació econòmica, alienació cultural, etc, etc). Per això, d'ençà els anys seixanta, quan (el 1969) començàrem a escriure en els diaris de Ciutat, el que de veritat ens colpejava la ment era tot allò que tractava de la necessària implicació de l'art en el canvi espiritual de les persones. A començaments dels anys setanta (servam l'article, però la data ja resta esborrada pel pas implacable del temps!) escrivíem al suplement de Cultura de Diario de Mallorca dins d'aquesta línia ("La 'neutralitat' en l'art"):

"A vegades, quan es fa referència a l'obra artística, se sol oblidar la ideologia que reflecteix la ideologia de la qual parteix -aquesta és una feina encomanada als gasetillers elitistes especialitzats en el camuflatge del reaccionarisme artístic de les obres que expressen els 'valors' (estètics, polítics, vitals) de la seva classe". I, més endavant, matisant una mica més, afegíem: "La ideologia empirista defensa en un dels seus aspectes una pretesa no-ideologia, és a dir, una aparent 'neutralitat' respecte a problemes exteriors a l'art -entès com a cau tancat dins ell mateix-, sense acceptar ni entendre que aquest silenci davant el món implica ja una presa de posició. Una presa de posició i un combat precisament contra els corrents progressistes dins l'art. Aquesta ideologia empirista és la que ha 'soldat' molts dels artistes conceptuals al sistema de valors de les classes dominants, essent d'aquesta manera integrats i digerits sense gaire més problemes".

L'article era llarg, però si en reproduïm un altre fragment, potser ens adonem de per on anaven ja els tirs de les nostres crítiques fa exactament vint-i-cinc anys. Escrivíem, contra els que negaven la necessària implicació de l'intel.lectual amb la problemàtica del món: "En la societat actual, l'art és tolerat perquè hom suposa que és mentida i es converteix en intolerable quan hom s'adona que és veritat... La posició de tots aquests defensors de la 'neutralitat i incomunicació en l'art', han ajudat, com passa sovint amb les decisions monstruosament repressives, a la presa de consciència de la posició contrària: la voluntat de ser un dins el món, implicat en la seva realitat i en la seva lluita. Naturalment, per a un art que vagi per aquest camí, les coses no es presenten fàcils: el boicot, l'insult i el silenci hi són, talment pedrades contra la vida. Aquest art nou sap que ha de lluitar contra les idees estètiques dominants, recordant sempre, com deia Brecht oportunament, que les idees dominants en un camp de la societat són sempre, mentre les coses no canviïn, idees de la classe que domina".

Aquestes paraules, que tenien a veure amb el món de la pintura, l'escultura, l'experimentació artística en tots els camps, els fèiem ben nostres, aplicant-los a la literatura (poesia, teatre, novel.la). L'any setanta-dos parlàvem del boicot, el silenci, l'insult contra el creador que volgués rompre els motlles culturals de la burgesia i els seus servils. Però havíem guanyat la guerra a la brigada social en el cas del llibre que guanyà el "Ciutat de Manacor 1973" (La guerra just acaba de començar). Érem molt joves i teníem una fe il.limitada en la capacitat de revolta i transformació del nostre poble. Sabíem a la perfecció on romania l'enemic, què predicava, qui tenia a les seves ordres, quines màscares culturals emprava per a difondre les seves idees. Evidentment, als vint anys -ni als noranta!- no es pot romandre a la trinxera del contrari. El compromís obra-vida de l'artista, la necessitat de crear un art subversiu no assimilable pel sistema, útil per a la construcció d'una consciència nacional-popular en el camí de la societat sense classes socials, en el camí de les llibertats nacionals de Catalunya, ens impel.lia endavant. En aquesta tasca estam encara, malgrat batalles perdudes i companys caiguts en tots els entreforcs dels camins.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb