Literatura catalana contemporània

Poesia catalana contemporània: Cercle clos

Turmeda | 21 Juny, 2011 15:28 | facebook.com

Poesia contemporània: Cercle clos.


Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)


Per Maite Salord Ripoll.


La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).


Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.


Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.


El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.


Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.


Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.


Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".


D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".


Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".


Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.


Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".


Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.


15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.


Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.



Indignats - Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest en suport a la dignitat de la indignació

Turmeda | 21 Juny, 2011 05:47 | facebook.com

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest en suport a la dignitat de la indignació


Més de 250 personalitats denuncien la criminalització del moviment dels indignats http://www.llibertat.cat/index2.php?option=com_content&task=emailform&id=13121&itemid=1http://www.llibertat.cat/index2.php?option=com_content&task=emailform&id=13121&itemid=1

Més de 250 noms del món universitari, artístic i cultural han presentat aquest dissabte un manifest en què denuncien la criminalització del moviment dels indignats. A més, han obert un bloc titulat "Dignitat".


Amb la finalitat de condemnar públicament “la criminalització mediàtica i política” del moviment dels indignats, un resposta col·lectiva que ha “assenyalat els principals problemes del país”, s’ha presentat avui un manifest recolzat per més de 250 persones rellevants del món acadèmic, cultural i artístic de Catalunya.

Amb un dia, el document ja ha estat signat per noms tant rellevants com Vicenç Navarro, Paco Ibañez, Carme Sansa, Xavier Muntanyà, Mirem Etzerreta, Jordi Borja, Xavier Domènech, Josep Fontana, Paco Fernández Buey, Susana Narotzki i Joan Subirats.

El document, titulat “Contra la persecució i criminalització de la democràcia. En suport a la dignitat de la indignació” ha estat presentat avui per l’urbanista Jordi Borja, l’activista Gabriela Serra i l’historiador Xavier Domènch. Aquest darrer ha destacat que “són ells que amb la presentació de la Llei de pressupostos i l’avantprojecte de Llei Òmnibus, que no estaven presents en els programes electorals i contràries a tot consens social, els que han traspassat les línies vermelles”.

Domènech també ha etzibat que “un sonseller d’Interior que ha afirmat recentment que la seva actuació aniria més enllà de la llei i que s’ha mostrat públicament amb un bat de beisbol, sembla desconèixer els principis de l’Estat de Dret”.

Per la seva banda, Borja ha destacat que “la classe política actual es mou amb la por i la incapacitat d’afrontar el conflicte social” assenyalant que segurament l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol “no hagués entrat mai amb helicòpter al Parlament”.

Finalment, l’activista Gabriela Serra ha assenyalat que el moviment ens ha sorprès a totes i tots, i que encara està en els seu inicis: “cap moviment quan neix se sap cap on anirà, però és una resposta col·lectiva de desobediència civil d’agregació, cada vegada hi ha més places de barri i de pobles que s’estan unint”. A partir d’aquest moment les adhesions al manifest estan obertes a tota la ciutadania. Us adjuntem manifest.

VilaWeb


Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest en suport a la dignitat de la indignació


En suport a la dignitat de la indignació – Contra la persecució i criminalització de la democràcia.


Les protestes col·lectives viscudes al llarg d’aquests últims mesos, encarnades en el moviment 15-M, les acampades i les mobilitzacions contra les retallades socials, són una mostra del profund malestar davant del perill de ruptura social que estem vivint en aquests moments. En una societat on l’exclusió social, la precarietat, l’atur i la pèrdua de drets són una realitat creixent, la política desenvolupada des de les nostres institucions ha desplaçat el centre d’atenció de les mesures per crear ocupació i protegir els més afectats per la crisi al debat sobre el dèficit públic. Un debat prenyat d’un fort dèficit democràtic, imposat des d’instàncies no democràtiques i que pretén aprofundir en un nou model de societat marcat per la falta d’equitat i justícia social. A casa nostra, les dues eines més evidents d’aquest procés són en aquests moments la Llei de Pressupostos i la Llei Òmnibus impulsades pel govern de CiU. Dues lleis no referendades en cap programa electoral ni per cap procés de negociació previ.

El malestar està en la base de la protesta social; la creativitat i la generositat és el que li ha donat forma i contingut, i l’actuació pacífica pròpia de la desobediència civil n’ha estat el signe d’identitat més clar. La reacció enfront d’aquesta protesta per part de mitjans i polítics s’ha caracteritzat primer per la sorpresa, en la mesura que no l’entenien; després per la preocupació, en la mesura que els impugnava, seguida per la repressió més descarnada, en la mesura que no l’acceptaven, i ara, finalment, per la criminalització. Assistim en aquest últim sentit, a partir d’uns incidents totalment condemnables, a l’estigmatització política d’una protesta que ha assenyalat els principals problemes del nostre país fora dels consensos polítics i mediàtics imperants. En la mesura que les institucions representatives obeeixen els dictats fets des d’institucions que la població no ha triat (com el FMI, els mercats financers i les agències de ràting), la democràcia es buida de contingut a ulls d’una part creixent de la població; en la mesura que les protestes socials pacífiques reclamen un retorn a la sobirania dels ciutadans i ciutadanes, aquestes protestes prenen una clara dimensió de defensa de la democràcia. No a l’inrevés.

Els firmants d’aquest manifest condemnem en aquest sentit la criminalització mediàtica i política que pren la part pel tot i que es realitza des de la pretensió de transformació social més radical que ha viscut el nostre país des de l’inici de la democràcia, així com saludem la capacitat de resposta que està mostrant una part creixent de la població. Una criminalització que esdevé discurs d’amenaça contra ciutadans pacífics i contra aquells que, com l’Arcadi Oliveres, els donen suport. La protesta i la revolta han estat bases constitutives de la conquesta de les nostres llibertats; la seva criminalització i persecució només poden ser el pròleg de la seva pèrdua.

VilaWeb - Blog Prendre la Paraula (Jordi Martí Font)


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb