Turmeda | 29 Juny, 2011 16:42 |
Els hàppenings i l’espontaneisme, sense organització, ni estratègia, ni direcció política, acaben esdevenint vàlvules d’escapament per al sistema que no fan sinó afeblir la capacitat transformadora dels sectors populars en lluita. Serveixen a l’aparell de dominació com a dic de contenció i excusa per a la marginalització del moviment i afavoreixen la difusió entre els sectors populars d’ideologies retrògrades i idealistes (sempre, això sí, sota el glamour de la modernitat i un fals antiautoritarisme) i programes reivindicatius estèrils o fins i tot objectivament contraris a la defensa dels interessos de classe. (Xavi Oca, Web del Moviment de Defensa de la Terra – MDT)
Llums i ombres sobre el moviment dels indignats i indignades
A hores d’ara, per si mai algú havia cregut sincerament el contrari, ja és del tot evident que ni als Països Catalans ni a l’Estat espanyol no hi ha en marxa cap revolució social ni política. Passat l’interès mediàtic sobre el moviment iniciat el 15 de maig, aquest sembla trobar-se en un impàs de desorientació ideològica, tàctica i, per descomptat, organitzativa, de la qual tan sols pot sortir a través de dues vies: definir un programa reivindicatiu de ruptura i consolidar estructures estables de lluita social.
Així, tot i no haver nascut dins una estratègia de ruptura, i ni tan sols com a un moviment capaç de fer valer un programa reivindicatiu concret, el potencial transformador de milers de persones disposades a sortir al carrer per denunciar l’actual sistema de dominació i, especialment, les seves nefastes conseqüències per als amplis sectors populars que patim la crisi mentre el capital continua acumulant-se en poques mans, suposa un exemple de mobilització popular al marge de l’esquerra institucionalitzada i reformista que cal tenir molt en compte.
Convé, doncs, no menystenir ni els milers de persones mobilitzades, ni el canvi en el paradigma de la consciència social de moltes altres, ni, evidentment, aquelles experiències que a nivell local puguin donar lloc a noves formes d’autoorganització popular per a la lluita per la transformació social. Cal, però, una anàlisi acurada de les llums i ombres d’aquesta experiència.
El capítol de les llums ve encapçalat, sens dubte, pel fet que el moviment ha suposat una resposta més o menys àmplia de la societat davant les agressions capitalistes, resposta que ha comptat amb la comprensió de nombrosos sectors socials i que ha ajudat, si més no, a la conscienciació. Així, davant dels discursos del pensament únic que neguen virulentament tant l’arrel de les crisis econòmiques com qui en són els culpables i fan recaure les responsabilitats i els patiments de les falses “mesures de redreçament” en els sectors populars (i molt sovint precisament en les principals víctimes del sistema), el moviment d’indignats/des ha assenyalat clarament el poder econòmic i els seus mercenaris del poder polític com a màxims responsables de l’actual situació.
Una altra de les virtuts d’aquest moviment ha estat desemmascarar el caràcter repressiu i alienador de les tan lloades democràcies liberals. Especialment al Principat, on el poder provincià no ha vacil·lat ni un moment a recórrer als cops de porra, les bales de goma, la infiltració policial i la criminalització mediàtica de les persones mobilitzades, ha quedat ben palès quins són els límits tant de la participació política com de la llibertat d’expresió i de la llibertat d’una premsa al servei del capital i de l’ordre establert.
El moviment no ha reeixit tant, però i de moment, en la definició nítida i difusió d’un programa reivindicatiu mínimament transformador, que contemplés mesures com la nacionalització de la banca i els sectors estratègics, la creació d’un sector públic que garanteixi també els drets fonamentals (sanitat, educació, prestacions socials...) o les expropiacions d’habitatges per crear un mercat públic de lloguer.
Això només ha passat, precisament, en aquelles assemblees locals on els sectors anticapitalistes prèviament organitzats han exercit un lideratge polític dins el moviment, dotant-lo de perspectives de lluita concretes i evitant que caigués en el “ciutadanisme” o l’apolització, veritables ombres del moviment.
El “ciutadanisme” ha estat brillantment descrit per l’antropòleg marxista Manuel Delgado com una ideologia subjectivista, pròpia de l’esquerranisme petitburgès, que, rebutjant l’anàlisi de les contradiccions de classe, posa l’accent en una mena de “regeneració ètica” del capitalisme i redueix sovint les seves propostes a la simple reforma de la suprastructura (formes de poder polític) que, per si mateixes, haurien de dur a un canvi en les polítiques econòmiques i socials. Vindria a postular que “si aconseguim que manin els bons, el capitalisme no ha de ser dolent i segurament podrà donar resposta a les nostres aspiracions”. No calen, per tant, ni organitzacions de classe, ni estratègies de ruptura, ja que, canalitzant espontàniament el seu empipament i bones intencions, “la massa” (o en termes postmoderns, “la multitud”) aconseguirà canvis puntuals que desencadenaran processos de transformació.
Caldria afegir, però, que el “ciutadanisme”, a més de la seva versió d’aparença esquerranista, serveix en el nostre context com a cavall de troia de les forces de xoc de l’unionisme espanyolista. Amb l’ajut de la força de les ideologies alienadores de l’Estat, en certs moments l’espanyolisme postmodern i sectors lerrouxistes d’aparença llibertària s’han sentit com a casa en assemblees prepolítiques on han pogut escampar amb cert èxit el seu programa d’espanyolització lingüística (la propaganda en espanyol havia estat pràcticament desterrada de l’esquerra política i suposa un pas enrera de més de 15 anys en termes de cohesió del poble treballador català) i negació nacional (amb el vergonyós espectacle d’haver de sotmetre a votació i guanyar pels pèls un dret fonamental com l’autodeterminació, reconegut internacionalment).
Pel que fa a l’apolitzització, aquesta es manifesta no tan sols en la ja comentada incapacitat de definir un programa reivindicatiu transformador, sinó que també està a l’arrel d’una manca d’estratègia que permetés el moviment anar assolint petites conquestes. Fruit de tot plegat, els debats en moltes de les assemblees i acampades s’han acabat reduint al manteniment o no del happening, i no pas a les accions més efectives per a les seves reivindicacions.
Així, l’heterogeni moviment d’indignats/des sembla que cada vegada es divideix entre aquells qui tenen clara la necessitat d’un programa anticapitalista, d’uns objectius a curt i mitjà termini i d’una línia d’acció, de manera que el moviment podrà ser reconduït en forma d’assemblees permanents de lluita social, i un sector de les acampades que han alterat el sentit original de moviment popular amb una certa incidència social per esdevenir reductes de marginalitat alternativa i anarquitzant absolutament estèrils a nivell de capacitat transformadora.
Resumint, podríem dir que el moviment d’indignats/des ha vingut a certificar, un cop més, l’enganyifa de les ideologies llibertàries i postmodernes que criminalitzen l’organització i l’estratègia en favor d’un inexistent subjecte revolucionari autodidacta i espontani plasmat en el concepte de “multitud”, tan eteri i subjectiu com inútil en termes de capacitat real de transformació.
Els hàppenings i l’espontaneisme, sense organització, ni estratègia, ni direcció política, acaben esdevenint vàlvules d’escapament per al sistema que no fan sinó afeblir la capacitat transformadora dels sectors populars en lluita. Serveixen a l’aparell de dominació com a dic de contenció i excusa per a la marginalització del moviment i afavoreixen la difusió entre els sectors populars d’ideologies retrògrades i idealistes (sempre, això sí, sota el glamour de la modernitat i un fals antiautoritarisme) i programes reivindicatius estèrils o fins i tot objectivament contraris a la defensa dels interessos de classe.
L’experiència ens mostra, doncs, que qualsevol moviment popular que pretengui ser-ho (és a dir, que pretengui realment transformar la realitat en una direcció determinada) necessita de nuclis organitzats políticament i socialment capaços de :
Concretar un programa reivindicatiu que suposi un avenç en les conquestes socials i, a si és possible, un afebliment de l’aparell de dominació.
Combatre ideològicament i sense escrúpols els intents de manipulació i/o distorsió del moviment per part de sectors despolititzats, desclassats o, senzillament, d’agents (conscientment o incoscientment) favorables a la perpetuació de l’explotació capitalista.
Emmarcar l’esmentat moviment dins una estratègia de ruptura democràtica [2] i desplegar alhora diferents propostes tàctiques de lluita concreta que possibilitin l’assoliment d’objectius a curt termini.
Oferir estructures més o menys estables d’enquadrament per fer avançar la lluita, l’agitació i la conscienciació durant i després de cada moviment tàctic.
I aquests són, doncs, ara i aquí, als Països Catalans sotmesos a la dominació espanyola i francesa i a l’explotació capitalista, els grans reptes de l’Esquerra Independentista: articular una direcció política capaç de fer albirable a la majoria de les classes populars de la nostra nació que una República Socialista Catalana és l’única alternativa possible per a la conquesta i realització dels drets socials i col·lectius del poble català; i desplegar l’espai d’Unitat Popular, dotant el poble en lluita tant d’un programa nacional de transformació com de les eines d’intervenció socials i polítiques necessàries per fer-lo possible.
Xavi Oca
Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Turmeda | 29 Juny, 2011 08:08 |
Cultura i país - Pere Rosselló Bover i el llibre Cultura i transició a Mallorca
Stanley Kubrick, Orson Wells, Francesc de B. Moll, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí... Cinema, literatura i teatre en temps de la transició.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorcatenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall , Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB
Pròleg a l'obra Cultura i transició a Mallorca.
Tardor, 2004
« | Juny 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |