Turmeda | 16 Octubre, 2011 11:26 |
Andratx desbloqueja la concessió de llicències a sis urbanitzacions
L’Ajuntament permetrà promocions a sa Mola, Monport, Valleluz, Costa d’Andratx, Cala Marmacén i Biniorella
P.A.M. | 15/10/2011 |
L'Ajuntament d'Andratx desbloquejarà la concessió de llicències d'obra en sis urbanitzacions del terme amb l'objectiu de "promoure l'activitat econòmica del municipi i activar el sector de la construcció", assenyalà ahir el batle, Llorenç Suau (PP), en el transcurs d'una roda de premsa en la qual també hi foren presents els regidors d'Urbanisme i d'Economia, José Antonio Olivares i Estefanía Gonzalvo, respectivament. D'aquesta manera, l'equip de govern andritxol, compost pel pacte PP-CxI, permetrà noves promocions immobiliàries en els complexos residencials de sa Mola, Monport, Valleluz, Costa d'Andratx, Cala Marmassèn i Biniorella.
Suau manifestà que, després d'estudiar la normativa vigent aplicable, el Consistori entén que sí que es poden concedir aquestes llicències, sempre que s'adeqüi l'obra projectada als paràmetres urbanístics vigents i, prèviament a la concessió de la llicència, es presenti un aval del 100% de la quota d'urbanització que correspon a la parcel·la sobre la qual se sol·licita el permís d'obra. La principal condició que imposarà l'Ajuntament a les empreses promotores és el compromís ferm i ineludible que la dotació de serveis de les urbanitzacions es realitzi de manera paral·lela a l'execució de la llicència d'obres. Així, es pretén posar punt final als casos registrats en el passat d'urbanitzacions acabades sense la preceptiva dotació de serveis. Aquesta situació va dur l'anterior equip de govern a decidir només concedir permisos d'obra un cop realitzada la dotació serveis. Aquesta mesura frenà la sol·licitud de llicències i els corresponents ingressos que suposen.
Rebaixa de l'IBI
L'Ajuntament d'Andratx considera que, amb el desbloqueig a la concessió de llicències d'obres, el Consistori registrarà uns ingressos que pràcticament permetran congelar l'import a pagar de l'Impost de Béns Immobles (IBI). El nou equip de govern ha decidit per al 2012 reduir el tipus impositiu de l'IBI un 0,70% perquè la ciutadania vegi l'import del rebut congelat o bé amb un augment mínim amb vista al pròxim exercici. Des de l'equip de govern recorden que "cal tenir en compte que el rebut actual prové de les ordenances fiscals de 2011 que aprovaren els nostres predecessors, que no prengueren cap mesura per aplicar alguna reducció a l'impost".
A més de la rebaixa del tipus de l'IBI, la Sala ha preparat una ordenança per fraccionar el pagament de tots els imposts municipals, o bé trimestralment o bé en 8 mensualitats, mitjançant la domiciliació bancària.
Diari de Balears
Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!
Contra la corrupció del PP
Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)
Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)
Les lliçons d’Andratx.
Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.
Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.
Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.
El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.
Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.
(19-XII-06)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 16 Octubre, 2011 08:13 |
Bartomeu Fiol sempre ha estat un autor independent, que ha exercit la llibertat personal i intel·lectual, tingués les conseqüències que tingués. No ha admès mai pressions per conformar-se amb res ni ningú del seu entorn cultural. Per una altra banda, Fiol sempre ha estat un home exigent i inquiet que ha estat poc satisfet amb si mateix, i aquesta insatisfacció li ha servit d'esperó de cara a un procés inalterable de formació permanent. (Sam Abrams)
Continuar, continuar, continuar
Per Sam Abrams
Bartomeu Fiol ha demostrat amb els anys que és un dels grans poetes de la modernitat literària a la Catalunya dels segles XX i XXI. És indubtablement una figura que mereix un lloc al costat dels grans poetes de la modernitat que el van precedir, poetes de la talla de Carles Riba, Agustí Bartra, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Encara més, una repassada a la ja llarga llista de valedors de la importància de l'obra de Bartomeu Fiol inclou personalitats ben reconegudes per la seva exigència i rigor com ara Baltasar Porcel i Valentí Puig. Filant més prim encara, diria que Fiol, juntament amb Màrius Sampere, Lluís Solà, Feliu Formosa, Joan Margarit i Carles Miralles són “les” veus líriques que sustenten la tradició poètica catalana de les darreres dècades.
La seva veu poètica és única perquè no s'assembla a la de ningú i, malgrat que té una munió de lectors entre autors més joves, com ara David Castillo i Sebastià Alzamora, no té deixebles ni ha creat cap escola o tendència. Ens podem preguntar per què passa aquest fenomen. I crec que la resposta la trobaríem en la pròpia personalitat artística i humana de Fiol.
Bartomeu Fiol sempre ha estat un autor independent, que ha exercit la llibertat personal i intel·lectual, tingués les conseqüències que tingués. No ha admès mai pressions per conformar-se amb res ni ningú del seu entorn cultural. Per una altra banda, Fiol sempre ha estat un home exigent i inquiet que ha estat poc satisfet amb si mateix, i aquesta insatisfacció li ha servit d'esperó de cara a un procés inalterable de formació permanent. Al capdavall aquesta llibertat i independència i inquietud l'han dut a ser un poeta extraordinàriament culte i poliglota. Ara bé, el seu acusadíssim sentit de l'autocrítica i del pudor ha suscitat un extremat sentit de la ironia i la modèstia que és present a la seva obra.
En el seu passeig intel·lectual pel bo i millor de la literatura del segle XX, Fiol ha freqüentat les obres d'autors de l'escola coneguda com l'Alta Modernitat, autors com ara T.S. Eliot, Wallace Stevens i Bertolt Brecht. La veritat és que Fiol s'ha trobat francament més a gust en la companyia d'Eliot, Stevens i Brecht que en la companyia dels seus coetanis, amb comptades excepcions. Fiol comparteix amb l'Alta Modernitat tota una sèrie de factors o trets característics començant per la seva clara vinculació amb el món del pensament i passant pel seu ús creatiu de la tradició, la seva visió complexa de la realitat i de la consciència humana, la seva ambició intel·lectual, el seu cosmopolitisme, el seu culturalisme, la seva reflexivitat, la seva autoironia, la seva càrrega profunda de criticisme, la seva experimentalitat formal, el seu lèxic antipreciosista i antiretoricista i un llarg etcètera. A banda de Fiol, només dos poetes catalans més tenen aquests grans vincles amb l'Alta Modernitat: Agustí Bartra i Salvador Espriu.
L'Alta Modernitat va assumir moltes de les funcions de la filosofia a partir del moment en què el pensament europeu i americà va entrar en crisi a finals del segle XIX. I també per això els autors de l'Alta Modernitat tenen una estreta vinculació amb pensadors concrets. En aquest sentit, podríem citar, a tall d'exemple, la relació entre Eliot i Bradley, Stevens i Santayana, Brecht i Marx, Bartra i Heidegger... Fiol és clarament l'hereu i el continuador d'aquesta tradició que ha donat com a fruit una parcel·la d'alta significació en la cultura de l'era moderna. La pertinença de Bartomeu Fiol a l'Alta Modernitat fa que sigui un autor de valor nacional i internacional, de valor sòlidament català i sòlidament europeu i universal.
En una de les moltes poètiques autoreflexives que va escriure al llarg de la seva carrera, Fiol va declarar: “Continuació és la nostra comesa:/continuar, continuar, continuar,/romandre, restar,/en compliment d'un molt rar imperatiu.” En el mateix poema també afirma: “Atemporal, per definició/un text ha de ser atemporal.” Fiol ha assolit l'atemporalitat que volia i continuarà, romandrà, restarà.
El Punt Avui (25-VIII-2011)
Mor Bartomeu Fiol, el mestre de la parenta pobra
L’escriptor i articulista de dBalears, referent de la literatura catalana actual, finà dilluns a 77 anys. El funeral serà demà a les 20.00 hores a la parròquia de Santa Creu de Palma
Francesca Marí | 10/08/2011 |
La parenta pobra ha quedat més òrfena que mai. El cor de Bartomeu Fiol i Móra s'aturà dilluns capvespre de manera sobtada a 77 anys, a Palma. Ens queden els seus versos, uns dels més reconeguts dins la literatura catalana actual, com el llegat d'un escriptor que ha marcat les fites de la nova poesia illenca i que avui és considerat el cappare de tota una generació de poetes. El funeral serà demà, dia 11, a les 20.00 hores a la parròquia de Santa Creu de Palma.
Llicenciat en Ciències Polítiques, Bartomeu Fiol tingué professions ben diverses: des de grum d'hotel fins a director hoteler o lliberter a Gralla. Ara bé, la seva vertadera quimera foren les lletres d'ençà d'aquell 1957, quan repartia de franc els seus poemes impresos en fulls de paper d'estrassa. Aquelles lletres, avui recollides a D'un cànon socarrat, són només un exemple dels més de quinze poemaris publicats i que l'han convertit en referent literari indiscutible dels darrers cinquanta anys de la literatura catalana. Però la seva tasca no es limità al camp literari, fou bon defensor de la cultura i la llengua d'aquesta terra i arribà a presidir l'Obra Cultural Balear entre 1990 i 1992.
Fiol va ser un treballador tenaç, tot i que el reconeixement literari li arribà una mica tard. Col·laborador infatigable de dBalears, encunyà el terme de parenta pobra per a definir l'estat de la poesia. Setmanalment, en aquest diari, ens recordava la riquesa de les publicacions versades més actuals o dels escriptors d'altres temps. Per contra, amb la modèstia que també el caracteritzava, els seus poemes, aquells de collita pròpia, ens els deixava a un raconet mig amagat just a punt per ser assaborits amb la singularitat de la seva obra.
La vàlua d'aquesta tasca ha estat reconeguda arreu dels territoris de parla catalana. El darrer, el premi Ciutat de Palma de crítica literària pel dietari Entre Cavorques i Albió, que recollí el gener de 2009. Durant l'acte d'entrega, en un gest que l'honorà, Fiol anuncià la donació de part de la seva biblioteca personal a la ciutat de Palma. El milenar de volums cedits -amb anotacions i peus de pàgina de l'escriptor- es troben avui a la biblioteca Ramon Llull. "Per mi, els llibres són un instrument de feina, i no un objecte de contemplació", recordava en aquell moment. Aquest és el testimoni de la seva inestimable passió literària.
Ara bé, aquell premi Ciutat de Palma de crítica no fou el primer en la seva llista de reconeixements. Ja l'any 1969, Fiol havia rebut el Ciutat de Palma Joan Alcover de poesia per Camp rodó, el segon poemari publicat després d'aquell Calaloscans que trencà motlles i llenguatges. A aquesta llista de reconeixements tampoc no hi faltà el premi Crítica Serra d'Or (2000); o el Carles Riba (2004), amb Càbales de call. A més, els editors del Principat li atorgaren el 2007 el guardó Atlàntida com a millor articulista en català.
El darrer reconeixement a tota la carrera s'estava gestant des de la Universitat de les Illes Balears. El Departament de Filosofia havia proposat el nomenament de Bartomeu Fiol com a doctor honoris causa. Ahir, amics de l'escriptor recordaven que només quedava una votació per finalitzar el procés de validació de la seva candidatura, en la qual també es destacava com l'escriptor va saber unir filosofia i poètica. Aquest reconeixement haurà de ser ja a títol pòstum.
Allò que sí que ha pogut veure acabat fou la publicació del quart volum de la seva obra poètica. Aquest mateix any, Bartomeu Fiol publicà amb Proa Carants, dins la col·lecció Ossa Menor. Han estat dotze intensos anys de reculls sobre un gènere sobre el qual l'autor tenia clar "que no és cap exclussiva de res, ni de ningú". Amb les seves lletres, Fiol ha contribuït al fet que la poesia del darrer mig segle esdevingui un poc menys "parenta pobra", per convertir-se en una "parenta" rica i intensa. Dita evolució es deu a que "cap text no acaba d'existir si el lector, o l'oient, no se'l fa seu". Així ho recordava el mateix escriptor en un article i és precisament aquesta ‘apropiació' allò que el marca com a referent.
Diari de Balears
L'escriptura de López Crespí: Vida d'artista (Llibres del Segle)
"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)
Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor
(1)Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.
També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.
(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". (Bartomeu Fiol)
Revolta (Editorial Moll)
Per Bartomeu Fiol1
Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.
« | Octubre 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |