Turmeda | 09 Novembre, 2012 18:14 |
És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)
L’Esquerra alternativa en el segle XXI
Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.
Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.
Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.
És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.
Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.
Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.
S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.
Ciutat de Mallorca (16-XI-06)
Memòria històrica de l’esquerra alternativa dels anys 70 i 80
"Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble". (Miquel López Crespí)
Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha col·laborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva col·laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col·lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.
Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.
(18-V-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 09 Novembre, 2012 13:08 |
...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)
Poetes de les Illes: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera, escriptor (1)
Lluís Alpera
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud
sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva
que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
« | Novembre 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |