Turmeda | 31 Març, 2013 12:37 |
El "maquis" antifranquista. (I)
En la primera edició del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, núm. 18) havia explicat com, en acabar la guerra amb la derrota dels republicans, el meu pare va ser enviat a Mallorca com a presoner dels vencedors (vegeu "Primers contactes amb l'oposició clandestina", pàgs. 14 a 18). A la península restaren altres membres de la família paterna que també havien lluitat en defensa de la República i la llibertat. Entre elles el meu oncle José, que combaté amb els comunistes del V Regimiento, en la 22 Brigada que comandava Francisco Galán (germà de l'heroi republicà afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca en contra del rei).
Quan el pare va ser alliberat del camp de concentració i pogué establir-se amb certa normalitat a sa Pobla una vegada casat amb l'al·lota de Can Verdera (na Francisca Crespí Caldés) que l'havia salvat de la mort, cridà l'oncle per què vengués a ajudar-lo en la feina.
Aleshores -tota la dècada dels anys quaranta fins a ben entrats els cinquanta- la resistència contra la dominació feixista continuava en forma de guerrilles (el maquis) malgrat la derrota popular de l'abril del 39.
La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975).
Com es pot comprovar per aquestes declaracions signades pel màxim responsable de la repressió en contra del poble, la lluita contra la dictadura feixista de la burgesia començava ja des del primer dia de la victòria de Franco.
Durant uns anys, fins que a finals dels quaranta s'establí a sa Pobla, l'oncle anava i venia de Mallorca a València i proveïa al pare de notícies d'aquella activa resistència popular.
Malgrat -per evidents motius de seguretat- mai no vaig veure per ca nostra cap publicació de la CNT o del PCE, molts dels noms d'aquelles revistes clandestines em són ben familiars perquè en vaig sentir parlar molt. Sembla que malgrat el perill que representava que la Social o la Guàrdia Civil et trobàs amb un dels diaris o llibres editats pels serveis de propaganda guerrillers, el cert és que la premsa antifeixista es llegia a les barriades obreres i populars.
Els diferents grups de maquis que lluitaven a la península editaven -com i quan podien!-, entre d'altres, Reconquista, Lucha, Liberación (Órgano de la 35 Brigada de Guerrilleros), República, etc. El PCE, a més de Mundo Obrero, editava Nuestra Bandera; i els anarquistes, el seu periòdic central CNT (vegeu Españoles en la resistencia d'Alberto Fernández, publicat per Zero l'any 1973).
A vegades, els llibres i publicacions de la resistència portaven cobertes ben curioses per a dissimular el seu contingut subversiu. Es donava el cas que el Método práctico para aprender boxeo era en realitat un manual per a la lluita armada i El porvenir a través de los sueños una història de la repressió dictatorial. L'opuscleNovena de Nuestra Señora de la Esperanza, editat per una inexistent "Imprenta Salesiana", el que ocultava de veritat era la biografia de Durruti, o un munt de fulls subversius que s'havien de repartir a Madrid o Barcelona. La imaginació dels encarregats de l'Agitació i Propaganda era desbordant, i no bastaria un llibre de cinc-centes pàgines per a explicar la multitud de genials iniciatives que emprengueren en aquells anys foscos i terribles.
Tornant al tema familiar, cal dir que ni el pare ni l'oncle participaren activament en la lluita guerrillera dels 40-50. El temps d'internament en els camps de concentració, el fet d'estar fitxats, les obligacions familiars (jo vaig néixer l'any 1946), els centenars d'afusellats i torturats que havia vist el pare a les presons dels falangistes -aquella gernació d'utopistes que volien acabar amb les injustícies d'aquest món i que moriren esventrats a les cunetes, amb un tret al clotell- l'atemorien bastant. Però, mitjançant les ràdios estrangeres i les notícies que portava l'oncle, seguia el desenvolupament de la resistència armada contra la dictadura.
Del llibre No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) Pàgs. 11-13.
« | Març 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |