Turmeda | 06 Novembre, 2014 11:23 |
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)
Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.
Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.
Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.
El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.
Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.
En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".
El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".
Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 06 Novembre, 2014 11:21 |
Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)
Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.
El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.
I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.
Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.
Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.
Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.
Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.
Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.
Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.
« | Novembre 2014 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |