Turmeda | 29 Octubre, 2015 19:16 |
Els palaus senyorials de Palma i la sang de la pagesia mallorquina
Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir
Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra. (Miquel López Crespí)
La sala d’exposicions de na Magdalena Roig estava situada a la primera planta d’un antic casalot del carrer de la Concepció. La cisterna, els cossiols de l´entrada, els carruatges que ja no es feien servir, l´antiquíssim empedrat, els claus per a pesar el gra, les garroves, les ametles que els pagesos portaven de les possessions, estaven situats enmig dels arcs i palesaven pretèrites èpoques de riquesa i esplendor. En entrar notaves la misteriosa presència de festes i saraus esvanits en la fondària de remotíssims espills amb el mercuri clivellat i esgrogueït. A la planta baixa, les cambres dels homes que feinegen per als marquesos; a les golfes, les serventes, les cuineres, la dida, l´exèrcit de la neteja que necessitava el palau. Amb aquesta divisió, els propietaris provaven d´evitar les relacions entre el personal que tenien al seu servei. Els senyors ocupaven tota la primera planta. De nit era completament imposable accedir al pis superior.
Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra.
Se sap que la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir, marquesa de Bonaire d´ençà de la victòria borbònica de 1715, participà, juntament amb la munió de rics desenfeinats que pul·lulaven per casals i possessions, en les més diverses conspiracions contra les realitzacions de la República en matèria de sanitat pública i ensenyament. Activa en el suport als primers militants de Falange Española, oferí els grans salons endomassats del casalot de la Concepció als oficials que mataren el metge Emili Darder, el darrer batle de la Palma democràtica. Es digué que la festa per a celebrar l´indigne assassinat es va perllongar fins a la matinada. Hi participaren molts jovençans de bona família, aquells que solien emprar el ball anual del Círculo Mallorquín per a donar-se a conèixer en societat. L´escriptor Llorenç Villalonga llegí un poema dedicat als falangistes que aixecà forts aplaudiments entre la selecta concurrència a la festa.
Pensava en tota aquesta tenebrosa història mentre pujava lentament els gastats esglaons que portaven a la galeria. Na Magdalena m’ajudà a muntar l’habitació per a la trobada amb els periodistes. Alhora que col·locaven la mesa i les cadires, m’explicà el que havia esbrinat en referència a la nissaga dels Montaner i Vallespir. En el fons es tractava d´uns fets prou coneguts. La lenta decadència d’unes classes endarrerides i estantisses i que tengueren els seus moments de glòria a l’època que va des de la derrota de les Germanies fins al lliurament de les Illes als borbons, després de la caiguda de Barcelona. El benestar i les propietats d´aquells anys de poderosa supèrbia alimentaren les dècades posteriors de lenta i agònica decadència.
Avançava amb cert respecte i temor. El llegat pictòric dels senyors, aquelles fredes ullades de barons i marquesos, de generals i bisbes que ens contemplaven travessant l´obscur vernís dels anys, em causaven neguit i intranquil·litat. Quan ens podríem alliberar de llur eterna presència llefiscosa? Mirava les altes parets de les cambres: les bigues de nord que anaven de part a part dels amples salons, les infinites cambres del casal. Na Magdalena, malgrat els mesos que portava amb la galeria, reaccionava de la meva mateixa manera. Pujàvem per les treballades escales de marbre de Santanyí sense pronunciar paraula. Arreu, quadres, tapissos de colors destenyits, les aranyes de cristall venecià, els canteranos, molts dels quals, fets malbé per dècades d´abandó, encara romanien a les habitacions que na Magdalena emprava com a magatzem. Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra?
No existien gaire alternatives.
Pagar els censals malgrat la mala anyada i haver de menjar garroves i ordi. El blat fa temps que desaparegué de la taula dels pobres; els animals morien d’inanició però els soldats van de casa en casa a demanar les lliures que exigeixen els llunyans reis d´Espanya. Augmenten els tributs que cal pagar a esglésies i convents. Potser és preferible morir davant les murades d’Alcúdia que, amb suport de l’emperador, resisteixen l’envestida agermanada. Millor agafar la falç i les forques de ventar la palla i córrer, amb tota la teva desesperació, amb la força acumulada per generacions i generacions d´esclaus per lluitar fins a la mort contra els mercenaris que disparen canons carregats de metralla. Amb el pit al descobert davant arcs i ballestes, els arcabussos dels mercenaris reials. Mil pagesos esventrats a les batalles de Son Fornari. Quants en els enfrontaments a Rafal-Garcés i Palma, en la desfeta final?
En sortir m´adon que els murs principals del casalot estan conformats per les parets d´edificis encara més antics. Són les restes de les primeres cases senyorials aixecades pels catalans arribats a Mallorca per acabar amb els pirates àrabs. Els cavallers dels segles posteriors ho aprofitaven tot: els fonaments i els murs més resistents de les antigues construccions. Els mestres d’obra tapaven el portal i les finestres que donaven al carrer i, si no referien la façana, hi podies distingir l´escut inconfusible dels conqueridors cristians. Avui dia hi són encara, talment com l´antic artesà els esculpí en el passat, resistint sol i neu, pluges i ventades. Sovint, enmig del bullici ciutadà, m´atur un moment a contemplar les finestres clausurades, l´arc de l´entrada. Poca gent s´adona de com es bastiren les altes parets de molts convents ciutadans! Si tanc els ulls, hi veig els carros provinents del pla i la serra de Tramuntana, els criats feinejant al pati i, a dalt, en els grans finestrals de la primera planta, tapats fa més de quatre-cents anys, les dones resen el rosari i broden. Més d´una sospira, guaitant el jove veí que, dalt del cavall, avança, lent, pels carrerons d´una ciutat esvanida en els replecs de la història. Més d´una vegada, he sentit el soroll d´una festa amb música de violins i guitarres, el so de la flauta travessera i els violoncels, un fantasmal clavicordi celebrant alguna victòria de l´emperador Carles I, el rei Felip II sobre els francesos o els turcs, a Lepant.
Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.
És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.
Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.
Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.
L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.
Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?
La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia. (Miquel López Crespí)
Turmeda | 29 Octubre, 2015 10:22 |
Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. (Maria Antònia Oliver Paris)
Sí, l’esglèsia ha de demanar perdó
«En contestació al senyor Joan Llorenç Amer. Carta publicada dia 5 de desembre del 2007.»Senyor Llorenç Amer, sí, l’església ha de demanar perdó. Ha de demanar perdó pel seu suport al cop d’Estat del 1936, per la seva col·laboració amb la repressió i dictadura franquista i per totes les víctimes que aquests fets van causar en el passat. Recentment, l’església ha documentat 486 casos de religiosos de tot l’Estat assassinats per republicans i els ha beatificat, entre ells 6 de mallorquins morts els primers dies de la revolta militar a Barcelona. Sr. Llorenç Amer, vostè ens demana imparcialitat. Creu que l’església és imparcial quan oblida l’únic capellà assassinat a Mallorca, el llubiner Jeroni Alomar, que fou executat pels colpistes per ajudar republicans perseguits? Assassinat per aplicar la caritat cristiana? Aquest no és un fet del passat, és un fet del present i també per ell hauria de demanar perdó. Mentre l’església espanyola duia Franco «bajo palio», desenes d’homes i dones patien una venjança i una repressió fora mida. Mentre la gent era afusellada a les voreres de les carreteres de Mallorca, contra les parets dels cementeris mallorquins, contra les parets de sa Creu (un temple catòlic de Porreres), mentre moltes persones eren condemnades a l’oblit etern, a la desaparició social i les seves famílies no tenien ni tan sols el dret de plorar en públic, mentre tot això passava, l’església mallorquina guardava un enorme i clamorós silenci. L’associació treballa per conèixer la veritat. Lamentablement, determinades organitzacions, com és el cas de l’església, ens posen dificultats a l’hora d’investigar els seus arxius, tot i que en algunes ocasions ho aconseguim. Tenim documents i publicacions que ens demostren el paper determinant que va jugar l’església amb la repressió a Mallorca. Li recomano que consulti els expedients de responsabilitats polítiques on es demanaven informes a l’església per jutjar els presos republicans o els informes que aquesta entitat redactava, després del cop d’Estat, sobre els incidents que durant la República havien tingut lloc a les parròquies. Recordo un d’aquests informes que fa menció a un incident a la Parròquia de Sant Julià de Campos. En ell es parlava d’un regidor d’aquest municipi implicant-lo directament i sense cap tipus de prova amb l’altercat. És un document original escrit a mà. El regidor comunista fou assassinat poc després al mur exterior del cementeri de Ciutat. Un altre document, en aquest cas una font oral que tenim enregistrada. Relata un fet quotidià: En aquell temps la gent uia dol quan algú de la seva família moria, la gent i els capellans et miraven malament si no ho feies. Dur roba negra en públic era comú, i més encara als pobles. A mi no em deixaren dur dol per la mort del meu pare. A una nina de 12 anys, l’església i las autoritats de l’època no li van permetre dur dol. Per a ells, el meu pare no era mort, ens deien que no en sabien res, que tal vegada ens havia abandonat, que els rojos eren uns covards i segur que havia fugit cap a Menorca o França. Per al meu pare, ningú va portar dol. Aquesta dona és filla d’un republicà socialista assassinat l’any 1937 i avui, a l’any 2007, encara és un desaparegut. Sincerament, pensa que la República, els vençuts que purgaren i patiren l’acarnissament dels feixistes durant més de quaranta anys, pel simple fet de creure que un món més just per a tots era possible, han de demanar perdó a algú? Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. Estic d’acord amb vostè quan diu que aquests fets ens han de servir per ser més tolerants i respectuosos. Per això, cal recuperar i no oblidar els fets. L’associació, la qual vostè qualifica de parcial, no fa diferències entre víctimes, simplement treballa per recuperar la part de la història que ens han robat i pels drets de les víctimes oblidades. Treballa pels principis en els quals es fonamenta: Veritat, Justícia i Reparació. I ja per acabar, si vol consultar alguna de las fonts citades, estan a la seva disposició, nosaltres a diferència de l’església, tenim els nostres arxius oberts a totes les persones interessades, independentment de les seves conviccions polítiques i/o religioses.
M. Antònia Oliver Paris.
Presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca.
Diari de Balears (16-XII-07)
La reivindicació d’aquesta tripulació [la del Baleares] implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica. (ARMHM)
Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al comunicat de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM). (Miquel López Crespí és soci d´aquesta associació i col·laborador de la revista Temps de la Memòria)
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)
Comunicat de Memòria de Mallorca en relació al nomenament de Josep Tous i Ferrer com a fill il·lustre de la ciutat de Palma.
En relació a la proposta de nomenament de Josep Tous i Ferrer com a Fill Il·lustre de Palma, Memòria de Mallorca recorda que, d’acord amb els seus Estatuts, aquesta Associació treballa per la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat de les persones que varen patir la guerra civil i la repressió franquista a Mallorca.
Per aquest motiu, Memòria de Mallorca no entra a valorar les aportacions del senyor Tous a la cultura i el món de la comunicació, però demana que es tinguin en compte les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista i es preni en consideració la participació directa del senyor Tous en l’impuls i el desenvolupament del projecte de creació del monument en homenatge als membres de la tripulació del vaixell de guerra “Baleares”. La reivindicació d’aquesta tripulació implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica.
M. Antònia Oliver Paris.
Presidenta de Memòria de Mallorca.
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Octubre 2015 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |