Turmeda | 08 Desembre, 2015 14:17 |
Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició
Desembre de 1976 – La presó de Palma i els interrogotaris de la Brigada Social en el soterrani del Govern Civil
Solament amb una nit a comissaria la nostra imatge havia canviat de forma absoluta. La brutor regnant acomplia de forma exacta la seva missió. Tot aquell món soterrani era molt semblant a l’univers de Kafka descrit en El Procés: obscurs despatxos amb antigues làmines de Franco i José Antonio, escrivents que pareixien trets de velles revistes dels quaranta, arxivadors de fusta pretèrits i que, sens dubte, encara contenien les fitxes dels socialistes i anarquistes detinguts i torturats per Francesc Barrado i el marquès de Zayas. Si un dia poguéssim acabar de veritat amb la dictadura... no seria convenient servar tots aquests objectes per a mostrar a les joves generacions la tenebror del feixisme? Si no ho fèiem així... com podríem fer entendre la misèria dels anys que ens havia tocat viure?
Per Miquel López Crespí, escriptor
Just havíem acabat de beure l’infecte beuratge que ens portà el cambrer del Bar Las Maravillas, quan sentírem la veu coneguda del Rosset al final del passadís. Venia xalest i tranquil, xiulant una antiga cançó de Sarita Montiel. Jaume, Guillem i jo ens miràrem summament estranyats. Era massa prest per anar als jutjats. Normalment, les compareixences s’iniciaven a partir de les deu o les onze del matí. Què devia voler la Social tan d’hora? Començar un nou interrogatori? No sabia què pensar. De cop i volta el tinguérem davant la porta de la cel·la. Sentírem giscar el pany. Quants d´anys feia que no l´havien engreixinat? La claror que feien les dèbils bombetes del passadís s´obrí pas cap a l´interior del fosc enfony on romaníem. Instintivament, ens aixecàrem d´un cop. Devíem fer un efecte trist. Talment com si fóssim delinqüents acabats d’agafar en un robatori. Moltes vegades la policia aprofitava el mal aspecte d´una persona detinguda per fer la fotografia que passaven als diaris. Homes amb barba de dies i descambuixats feien la impressió de ser uns autèntics salvatges. Si era necessari, manipulaven els retrats que lliuraven a la premsa. Era una tàctica antiquíssima. Qui podia tenir por d’un home ben afaitat i ben vestit i que sortís somrient a les fotografies? Ningú no ignorava les brutors que solien portar a la pràctica. Ho retocaven tot. Especialistes a manipular els clixés afegien barbes exagerades, feien que els cabells els caiguessin damunt el front, destacant les celles, dibuixant arrugues inexistents al front i la cara... Un simple estudiant de Magisteri es convertia en un perillós assassí! El retrat no podia mentir!
El Rosset ens va contemplar, satisfet.
Solament amb una nit a comissaria la nostra imatge havia canviat de forma absoluta. La brutor regnant acomplia de forma exacta la seva missió. Tot aquell món soterrani era molt semblant a l’univers de Kafka descrit en El Procés: obscurs despatxos amb antigues làmines de Franco i José Antonio, escrivents que pareixien trets de velles revistes dels quaranta, arxivadors de fusta pretèrits i que, sens dubte, encara contenien les fitxes dels socialistes i anarquistes detinguts i torturats per Francesc Barrado i el marquès de Zayas. Si un dia poguéssim acabar de veritat amb la dictadura... no seria convenient servar tots aquests objectes per a mostrar a les joves generacions la tenebror del feixisme? Si no ho fèiem així... com podríem fer entendre la misèria dels anys que ens havia tocat viure?
L’enviat del comissari Ricardo Manzanas estava dret davant la porta de la cel·la, somrient. Un dia, després de la detenció a Inca, quan la Guàrdia Civil ens portà a Palma, a l’inici de l’interrogatori, ens digué:
-Anau ben errats, si pensau que hi haurà depuració del que vosaltres considerau criminals i torturadors. No espereu res al respecte. Ho sé ben cert. M’ho diuen cada vegada que anam a les reunions de Madrid. No hi haurà canvis ni en la Policia ni en la Brigada Social. Els partits d’esquerra que pacten amb Suárez i el Rei ho han acordat. Si de cas, canvis de nom i del color dels uniformes. La tàctica és aconseguir que el poble oblidi els morts de la guerra civil. Res de memòria històrica! Cal deixar militars i policies tranquils.
El Rosset ens confirmava les nostres sospites. Es feia evident que la política de consens i reconciliació amb el franquisme preconitzada pel PCE des dels cinquanta estava triomfant. No hi hauria cap judici de Nuremberg, com al final de la Segona Guerra Mundial. Els assassins i torturadors s´asseurien a taula amb els aspirants als bons sous que proporcionaria ser gestors del franquisme reformat.
Com a les pel·lícules de gàngsters, a la Brigada Social existia el policia bo i el dolent. El bo sempre era el Rosset. El dolent, el Moreno. L´un t’oferia tabac; l’altre et mostrava la pistola. La funció era la mateixa: doblegar-te a les bones o a les males. Tots els mètodes eren útils per aconseguir el que es proposaven: la declaració per enviar-te al Tribunal d’Ordre Públic.
Finalment, ens explicà per quins motius havia comparegut tan d’hora.
-Ja us vaig dir que aquesta vegada ens bastava amb els retalls dels diaris per portar-vos al jutge. Sabeu ben bé que encara sou il·legals. És evident que, ben aviat, el PCE, el PSOE i altres partits que accepten les condicions imposades pel Rei seran enmig del carrer. En referència als que no acceptau la reforma, les instruccions són prou clares: cap contemplació. Detencions i lliurament dels informes al TOP. És el que farem amb els detalls de la vostra presentació clandestina. En tenim les fotografies i les declaracions publicades al Diario de la Provincia. Tampoc heu negat la vostra participació en els fets.
El Rosset tenia raó. Quan ens portaren a comissaria, iniciaren tota una sèrie de preguntes formals. A l´acta que redactaven, volien deixar constància que nosaltres confirmàvem tot el que sortia en els diaris.
No hagueren d´emprar cap sistema especial d´interrogatori i, seguint l´acordat en el Comitè de Direcció, no negàrem res.
Sabíem que ens podien multar i, que el més possible, era que el jutge decretàs l´ingrés a la presó. Però lluny d´atemorir-nos, la possibilitat de romandre tancats formava part dels nostres objectius polítics. Evidentment, no els explicàrem els motius reals de la roda de premsa. Contàrem quatre banalitats que fossin mengívoles: la lluita per la llibertat de tots els partits i sindicats obrers. L´objectiu real era aconseguir, ni que fos mínimament, informar la població de l’existència de partits que volien anar més enllà de les limitacions imposades pels hereus del Moviment.
El Rosset romania a la porta de la cel·la. Com si l’espectacle que oferíem li agradàs, satisfet de tenir tots els fils fermats i que no haguéssim negat res.
-Us vaig dir, i ho torn a repetir aquest matí –afegí, encenent una cigarreta, enviant el fum cap allà on ens trobàvem, que us heu equivocat moltíssim. Sembla mentida que sigueu persones que han estudiat i llegit prou per a tenir una idea precisa del que passa a Europa. Militant en el PCE o en el PSOE, faríeu carrera política. Amb la legalització, aquestes organitzacions necessitaran quadres, gent per a les cadiretes institucionals, els despatxos sindicals i empreses estatals. El vostre error és pensar que després de la legalització podreu seguir avançant, augmentar les fileres dels partits que no acceptau la reforma. Els vostres somnis s´esbucaran com un castell de cartes. En podeu tenir la més completa seguretat! En pocs mesos la majoria de treballadors s’afiliaran als que surtin per la televisió, als sindicats que tenguin locals, subvencions, advocats per ajudar en els judicis laborals.
Ens oferí una cigarreta.
Feia més de vint-i-quatre hores que no fumàvem! La nicotina em va fer ressuscitar! Sentia que el meu esperit es tranquil·litzava. Sentia el sermó del Rosset des d´una enorme distància. La veu del policia m´arribava monòtona. No li parava gaire atenció. El seu discurs era sempre el mateix: recomanar estar sempre prop del poder, fos de dretes o d´esquerres. Era igual. Quan no tens principis ni cap mena de valor moral, l´únic que importa és l´egoisme personal, el benefici econòmic, el gaudi de privilegis.
-Ara ja comença a ser tard. La gent ja sap qui comandarà d´aquí uns mesos i qui restarà marginat per sempre de la vida política. Munió de vividors de totes les tendències comencen a sortir de les clavegueres, demanen el carnet, opinen des de les pàgines dels diaris, vinclen l´espinada davant qui pensen que pot comandar. Ho sabeu més que nosaltres. Ara és l’hora dels més vius, d’aquells que mai no feren res per la llibertat, dels que esperàvem saber per on bufava el vent abans de sortir dels seus caus.
Va ser Jaume Calafell qui contestà al Rosset.
-No sé per què insisteixes amb la història de sempre. Nosaltres donam suport a un partit revolucionari, no a una oficina de col·locació. No ens ha passat mai pel cap que lluitar per la llibertat dels treballadors, pel socialisme, serveixi per a demanar un sou, un despatxet a qualsevol oficina. El que volem saber és què pensau fer amb nosaltres i quan ens portareu als jutjats.
El Rosset s´adonà que les seves predicacions eren inútils. Ho hauria d’haver sabut. Feia anys que ens coneixíem. Ell i la Quarta Secció s’encarregaven dels grups considerats perillosos, els que no participaven a les Plataformes Democràtiques que el poder ajudava a promocionar. A finals del setanta-sis, la política oficial, els discursos dels propagandistes del règim, les promeses de l´oposició, suposaven una gran comèdia. Els partits d’ordre ja sabien què passaria el setanta-set. S´anaven perfilant les noves lleis, els punts de la futura Constitució, la Llei d´Hont, que hauria de consolidar un tipus de Parlament bipartidista, sense gaires possibilitats per a les organitzacions més petites. Es concretaven els ajuts de la banca. Arribaven milions de dòlars per a consolidar un únic Partit Socialista al servei de la internacional socialdemòcrata. En aquelles alçades de la reforma, la Social s’havia especialitzat i existien grups encarregats de diverses tasques. Uns es dedicaven als possibilistes; d’altres, als revolucionaris. També existia un departament que s’encarregava de vigilar els sacerdots progressistes, les assemblees obreres i estudiantils, el moviment de barris. I això sense comptar amb els serveis d’informació de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit! El control sobre tot el que es movia contra la dictadura era fort. La vigilància no cessava, ni tampoc les detencions i processos d’antifeixistes. Però amb la mort del dictador la repressió s’anava fent més selectiva. Amb els obrers i estudiants no calia filar tan prim. Un picapedrer, un treballador del metro que morís d’un impacte de bala, un ésser anònim que fos empresonat i torturat no preocupava gaire. Era amb els professors, els dirigents dels partits que pactaven, els membres reconeguts de l’oposició, que havien d´anar vius. Per això tota aquella història ridícula de Santiago Carrillo i la perruca. El romanço de la persecució, detenció i posada en llibertat del secretari general del PCE! Tothom sabia que no se´ls podia mantenir molts dies a la Dirección General de Seguridad. Carrillo era la peça clau de la reforma del franquisme.
El guàrdia que romania davant la porta de la cel·la s’impacientava. No entenia el debat. A què venia tanta discussió política a primeres hores del matí, en els soterranis del Govern Civil? Havia començat el seu torn i ja estava cansat. Com si desitjàs acabar de seguida.
Finalment, el Rosset es decidí a comunicar-nos que en una hora ens posarien en llibertat. No calia anar fins als jutjats. Ells mateixos s’encarregarien de presentar l’informe. L’acusació ja estava signada pel comissari Ricardo Manzanas. Redactats, igualment, els informes dels socials que venguéren a detenir-nos. Tot plegat s’adjuntaria a les nostres declaracions i els retalls publicats al Diario de la Provincia. El jutge decidiria què fer amb nosaltres.
Dit això, el policia de guàrdia tancà la porta i la penombra tornà a regnar a l’interior de l´habitacle. Guillem i Jaume seien pensatius al meu costat. Ens miràrem als ulls sense creure encara el que ens deien. Una bona notícia, ja que ens havíem mentalitzat per anar als jutjats i després marxar cap a la presó. Pensàvem en una multa especial i estàvem decidits, talment com acordàrem amb els companys, a no pagar-la. En previsió de l´ingrés a la presó havia portat uns quants d´estris necessaris en aquelles circumstàncies: el raspall de dents, unes tovalloles, tres mudes de roba interior, un parell de llibres per si de cas no m’agradaven els que poguéssim tenir a la biblioteca del centre penitenciari...
Turmeda | 08 Desembre, 2015 10:47 |
Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)
Editorials mallorquines
En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, )què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".
Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.
L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.
El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.
Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?
El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.
Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.
En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.
Turmeda | 08 Desembre, 2015 10:35 |
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)
En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)
Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
(23-X-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí
...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”
(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
« | Desembre 2015 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |