Literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

Turmeda | 31 Desembre, 2015 13:09 | facebook.com

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger (per Miquel López Crespí, escriptor)

Turmeda | 31 Desembre, 2015 11:43 | facebook.com

Mallorca: el paradís perdut (IX) - Reflexions davant el salt d'aigua del torrent des Verger (per Miquel López Crespí, escriptor)


Si no aprofundim en l'estudi del medi i possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua, no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins a tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. (Miquel López Crespí)


Per a servar el que ens resta, i sortosament encara ens resta molt per salvar!, no bastarà emprar a fons la fotografia i la poesia. Els mallorquins i els habitants de les altres illes germanes haurem d'aprofundir en l'estudi del nostre territori, en la seva història, aprenent a estimat els valors del paisatge, estudiant a fons fins on arriben les possibilitats dels nostres minvats recursos naturals. Si no aprofundim en l'estudi del medi i possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua, no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins a tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. Tenir el privilegi de guaitar la bellesa sublim dels salts d'aigua del torrent des Verger, en el barranc de Biniaraix, no significa solament contemplar la naturalesa mallorquina en tota la seva esplendor; és alguna cosa encara més pregona: significa guaitar la identitat col·lectiva d'un poble, significa anar des de l'origen de l'illa, des de la primitiva acumulació de materials paleozoics i mesozoics, fins a copsar el significat de milers d'anys d'història amb tot l'afegit que ens han deixat mercaders, visitants, conqueridors i pirates de totes les contrades. Provar de salvar l'univers de bellesa que encara tenim, els indrets que s'han preservat miraculosament de la destrucció, vol dir avançar també en la defensa de les nostres senyes d'identitat col·lectiva. Sense una intensa revolució cultural, sense que els mallorquins siguin senyors de la seva cultura, amb capacitat de salvar-la, amb poder per a fer-la avançar i desenvolupar al màxim, res no està garantit; tampoc aquesta natura en perill.

No és gens estrany que el primer poemari d'autor contemporani editat en la postguerra per l'Editorial Moll sigui un cant a Mallorca i a l'amor. Em referesc a El somni encetat de Miquel Dolç, que l'Editorial Mol publicà en els anys de la més fosca postguerra, concretament l'any 1943. Evidentment el poemari sortí amb trampa: els censors s’empassaren, en llur ignorància, que Miquel Dolç era un "clàssic", qui sap si un estrany i desconegut poeta medieval, i que l’ortografia emprada era prefabriana. Per la ignorància de la censura tenguérem un gran llibre que, si tens sort, encara pots trobar en certes llibreries especialitzades. Tampoc no és gens estrany que el primer poema de l'obra de Miquel Dolç anàs dedicat, com feien els mestres de l'Escola Mallorquina en enlairar determinats aspectes del nostre paisatge, a un torrent. Ben cert que en el poema de Miquel Dolç hi ha el mateix esperit d'amor a l'illa que hi ha en totes i en cada una de les fotografies de Bartomeu Payeras.

Vegem, si no, el poema.


El torrent

Besant la molsa que s'hi retrata,

llenega l'aigua remorejant:

trenca i enfila ruixims de plata,

juga que juga com un infant.

Mig amagada dins l'ombra densa,

sols sent la queixa del rossinyol:

dins sa pupil·la l'ànima pensa

i s'extasien núvol i sol.

Gemega i plora tot solitària

damunt les roques, entre penyals,

i cau, polsosa, dins la fondària

on precipita crits virginals.

Per la planura tix la sendera

quasi sens moure's, com si dormís.

Somnia càntics de primavera,

olor de càrritx i flor d'anís.

Entre la molsa, per l'aspra via

el torrent passa murmurejant...

Aigua perduda, la vida mia,

sobre la terra d'esma passant!1


Natura, llengua i cultura formen part del mateix combat. No basta solament dictar lleis per a protegir la serra de Tramuntana, fer un Pla d'Ordenació Territorial que serveixi per a posar fi al saqueig continuat de recursos i territori. El problema amb el qual ens enfrontam és encara més vast que el de la simple redacció d'aquesta mena de plans, sovint inefectius i contaminats per l'electoralisme més barroer i mancat d'escrúpols. Com deien Boro Miralles i Paco Tortosa: "Hem treballat amb la idea que el concepte 'territori'' ha de ser entès com els espais on viuen, fan feina, desenvolupen el sentit lúdic, duen a terme les activitats de relació i s'eduquen les persones que l'habiten. Però, alhora, el territori ha de ser l'escenari on actuar de forma organitzada per tal de resoldre els problemes de relacions humanes intrínseques i amb l'entorn que inevitablement s'originen. És al territori on es desenvolupa la història anònima de cada dia i on emergeixen els seus autèntics protagonistes, germinant la memòria col·lectiva, la transmissió de coneixements en un aprenentatge comú i els sentiments de solidaritat, pertinença grupal i identitat cultural".2


1 Miquel Dolç. El somni encetat. Palma (Mallorca):Editorial Moll, 1943. Pàgs. 9-10.

2 Boro Miralles i Paco Tortosa. Rutes de cicloturisme de les Illes Balears. Palma (Mallorca): El Mundo-El Dia de Baleares, Sa Nostra, 2000. Pàg. 7.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb