Turmeda | 14 Juny, 2016 13:37 |
Pàgines del meu dietari (II) -
Els problemes dels escriptors mallorquins –
Els escriptors i les festetes literàries -
A vegades et veus obligat a tirar endavant aquesta mena de festetes socials: tenir contents els editors, anar a parlar amb els responsables de cultura de les institucions, promocionar la teva darrera obra... Amb el temps hem vist, amb sorpresa creixent com, tants d'amics i companys de partit (aquelles agosarades organitzacions que volien bastir la independència dels Països Catalans o el socialisme, entès com a poder dels treballadors) esdevenien eficients funcionaris de qualsevol partit de dretes, simples autonomistes de saló joiosos quan els criden per anar a saludar el Rei, al palau de Marivent. Sembla que tenir idees de progrés i avenç social eren coses de joventut, un pecat que ara -bon sou a final de mes, alt nivell de vida, xalets a la mar i a la muntanya, viatges exòtics- calia esborrar ràpidament de la memòria per a poder servir millor a qui pagava. I, si volies presentar el llibre els havies d'anar a veure. De principi no et volien reconèixer, trigaven setmanes a concedir-te l'entrevista, feien els despistat, no sabien que dir-te. Després -es necessita molta barra per arribar a segons quines alçades del poder- et saludaven com si res, tot esperant no els comprometessis amb la teva visita i marxassis aviat, sense que ningú pogués sospitar aquell tipus de relacions: escriptors, independentistes, esquerrans de feia vint-i-cinc anys... (Miquel López Crespí)
A vegades et veus obligat a tirar endavant aquesta mena de festetes socials: tenir contents els editors, anar a parlar amb els responsables de cultura de les institucions, promocionar la teva darrera obra... Amb el temps hem vist, amb sorpresa creixent com, tants d'amics i companys de partit (aquelles agosarades organitzacions que volien bastir la independència dels Països Catalans o el socialisme, entès com a poder dels treballadors) esdevenien eficients funcionaris de qualsevol partit de dretes, simples autonomistes de saló joiosos quan els criden per anar a saludar el Rei, al palau de Marivent. Sembla que tenir idees de progrés i avenç social eren coses de joventut, un pecat que ara -bon sou a final de mes, alt nivell de vida, xalets a la mar i a la muntanya, viatges exòtics- calia esborrar ràpidament de la memòria per a poder servir millor a qui pagava. I, si volies presentar el llibre els havies d'anar a veure. De principi no et volien reconèixer, trigaven setmanes a concedir-te l'entrevista, feien els despistat, no sabien que dir-te. Després -es necessita molta barra per arribar a segons quines alçades del poder- et saludaven com si res, tot esperant no els comprometessis amb la teva visita i marxassis aviat, sense que ningú pogués sospitar aquell tipus de relacions: escriptors, independentistes, esquerrans de feia vint-i-cinc anys...
Quina manera més absurda de perdre la paciència i la llavor! M'empreny amb mi mateix. Com si no sabés controlar les emocions. Fer dir al meu rostre una altra cosa. Dissimular el fàstic que em produeixen els oportunistes, els servils sense principis que han anat ocupant poltrones i llocs de comandament. En el fons, ja de bon principi, érem a trinxeres diferents. Llurs pares lluitaren amb Franco, els nostres a favor de la República. Fa vint anys, de jovençà, amb un grup d'amics havíem provat de boicotejar les presentacions dels patums d'aleshores (els companys que farien de criats del poder acotaven el cap, ànima i enteniment davant els professors que els havien d'aprovar). Ensinistrament per a la mentida. Camuflar la història. Bastir un discurs apte per a fer la migdiada de qui mana. Ofici de servils. Nosaltres criticàvem tots aquells sants barons de missa i comunió diària que ens havien amagat que Llorenç Villalonga va ser un destacat feixista en temps de la guerra (collaborador dels diaris del Movimiento i de la ràdio en el moment exacte en que començaven a actuar despiatadament els escamots d'extermini). Tampoc no ens digueren res del poema al general Franco de la poetesa M0 Antònia Salvà o de la conxorxa entre Llorenç Riber i la Guàrdia Civil (revisió de llistat de sospitosos) en la postguerra. Quan, amb el temps, ens assabentarem de com era de podrida la vida de tant "patriota exemplar" (patriota espanyol, evidentment) anaven a les presentacions per a llençar-hi pica-pica. Fèiem esclatar bombetes fètides. Després, pensant que havíem fet trontollar el simiesc reialme dels mandarins, ens fartàvem de riure a qualsevol bar de plaça Gomila.
Un sistema que empràvem sovint era escriure cartes als diaris sota noms falsos parlant malament dels escriptors que ens semblaven reaccionaris. Els pobres homes, la gent que combaté al costat dels feixistes, s'ho devien passar ben malament pensant en tota la gernació que no els podia veure.
Una vegada -era a finals dels seixanta, ho record a la perfecció-, ens reunirem -els aixelebrats aprenents de literats, revolucionaris de setze i disset anys que imaginàvem canviaríem el món a cops de declaració de principis, d'anàrquica acció provocativa i, sense pensar-ho gaire, amb la meva Olivetti, redactàrem una carta anònima adreçada al mateix Llorenç Villalonga. Era l'època gloriosa del seu "descobriment" per l'editor Sales, de les acurades correccions que li feia Jaume Vidal Alcover (Villalonga no sabia escriure en català). Altres companys d'estudis -els que més tard aspirarien eternament a ser els continuadors, fidels deixebles d'una rància concepció del fet cultural, i als quals no els importava gaire la sang vessada a Mallorca en temps de la guerra civil o la manca de llibertats que patia el poble, privat dels més elementals drets democràtics- anaven fins a la casa del famós fatxa a demanar audiència, un consell per a publicar, per a poder guanyar algun premi, a la recerca de la ritual signatura de la darrera novella publicada per l'històric anticatalanista en el "Club dels Novellistes".
Bel al contrari, nosaltres -anònimament és clar!- li dèiem: "L'esperit d' Aurora Picornell, les roges del Molinar, l'ànima de Jaume Serra Cardell, Llorenç Bisbal i tres mil mallorquins i mallorquines que ajudares a assassinar, reencarnats en les noves generacions, et vendran a cercar, ronden ja prop del teu casal i trucaran a la porta de la cambra on dorms, de nit, quan menys ho esperis, maleït soci del comte Rossi i tots els altres assassins del nostre poble. No ho dubtis que tornen esser aquí, ben al costat teu. Ho sabràs ben cert el dia -no gaire llunyà- en què trobaràs mort damunt el llit, el moix que acarones. Pensa, i això ho saps a la perfecció que no et perdonàrem cap dels crims que ajudares a cometre, animant, des de la ràdio i els diaris a la neteja d'esquerrans illencs. Ressonen de nou tambors en la plaça de la Bastille! Ja s'enllesteixen les carretes que t`han de portar fins a la guillotina! Estàs advertit". I signàvem: "Robespierre".
No sabem quin efecte devien tenir tanta anònima missiva. Potser se'n rigués com se'n va riure de la mort de tants milenars de persones en temps de la guerra. Tothom coincideix en considerar-lo un gran cínic, un home sense principis ètics ni morals -i és precisament aquesta valoració, el saber que era un esser desprovist de qualsevol consideració envers el poble el que el fa "exquisit", un gran intellectual, un excel.lent novellista per a alguns.
Els que el conegueren a l'època d'esplendor, a les tertúlies del bar Riskal diuen que sí, que a vegades ho comentava com si res, però amb el rostre transmudat:
-"Avui he rebut un anònim. Potser siguin comunistes. Partidaris del Concili Vaticà II. No ho sé amb certitud".
Comenten que li tremolaven les mans, quan es mostrava la nostra carta als contertulis, sense deixar-la llegir a ningú.
En el fons, llevat algunes excepcions honroses, el cert va ser que de seguida que els assassins de Falange tocaren a l'ordre, n'hi hagué pocs que es resistissin a anar rere els vencedors. La plana major dels catalanisme illenc es retractà de seguida i -obligats per la força de les circumstàncies- anaren demanant l'entrada a Falange Española y de la JONS. Els germans Villalonga (tant en Miguel com en Llorenç) jugaren a fons aquesta carta: la dels selectes, la de l'elite vencedora, els "exquisids" que estan per damunt del bé i del mal. No cal justificar-ho ara amb excuses: "eren coses de joventut". El mateix Llorenç Villalonga ho deixava ben clar en unes declaracions que va fer a Diario de Mallorca l'any 1966: "Mi posición política es la misma de la 1936". Si fins i tot estava contra les resolucions del Concili Vaticà II i considerava el papa Joan XXIII com un perillós esquerranista que podria portar el comunisme al món! Vaja quins són els fonaments de la nostra cultura! Senyores de possessió, vivint a esquena de quaranta, cinquanta jornalers als quals -quan era festa senyalada i havien treballat de sol a sol tot l'any, els donaven un pa per a la família-. I venga escriure de la "pageseta garrida" i dels esclatants horabaixes que es contemplen des de la terrassa del casalot mentre els porquerets -analfabets, sense poder anar a escola- porten els verros a la soll i les allotes -també sense escola-, cruixides per tot un dia de recollir ametlles, desfetes pel mal menjar -mortes de tuberculosi, de febres les que feinejaven a les marjals de l'albufera-, saluden, sense quasi poder alçar el cap i s'asseuen, atordides, davant el plat de fang esportellat que els ha parat la cuinera: una cullerada de sopes amb col -pa dur, cal aprofitar-lo, no fer malbé el menjar que ens dóna el senyor, diria la insigne poetesa-.
Tot això ens ho amagaven els petits comissaris provincials, com si no tenguéssim dret a saber-ho, com si no comptàs. El racisme de Bearn? Quina importància tenia davant la pretesa "bellesa" de la novella? No ens havien explicat -ho hem anat descobrint a poc a poc, amb els anys i les lectures- que hi ha una "finor" que sedueix als aristòcrates i un altre tipus de "bellesa" (espiritual, humana, popular) que sedueix els fills del poble. Perquè -i això si que no ho perdon a cap dels pretesos intellectuals que alletaren la meva adolescència- els Bearn són rossos. Rossos tots els Bearn! Rossos i d'ulls blaus!
Però és d'estranyar un contingut semblant, aquesta mena d'escriptura en gent que fruïa i participava activament en l'eliminació física del catalanisme d'esquerra, del moviment popular mallorquí?
Ara que han passat els anys he anat copsat el sofisticat grau de la divisió del treball entre els senyors mallorquins -la nissaga de sang que ens oprimeix d'ençà l'extermini de les Germanies-. Uns elaboren la història dels dominadors, escriuen les novelles, poemes, obres de teatre que "elevaran" el seu esperit; altres, manen els soldats, dirigeixen els escamots d'afusellament, premen els gallets de les pistoles en el moment del tret de gràcia... També hi ha capellans que oficien els Tedéums per les victòries i allotes de casa bona que s'obrin de cuixes davant els valents voluntaris italians i alemanys que han vengut a les Illes ha salvar hisendes, rendes, fàbriques i possessions... Igualment que hi ha escriptors que prediquen en favor de l'extermini de la cultura catalana a les Illes, en favor de l'anihilació física i política de l'esquerra i que després basteixen falsos mons de bisuteria barata -gernació d'irreals aristòcrates interessats per l'art i els seus jornalers-, practicant a fons la prostitució intellectual més sofisticada; altres -i en són més simpàtics, ja que no amaguen rere sortilegis culturals la venda de cos i ànima- són autèntiques prostitutes en l'accepció antiga i carnal del terme. Però tot plegat -intellectuals prostituts o prostitutes de casa bona-, la feina és la mateixa. Bastir un univers sense cabuda per a cap concepte de justícia i igualtat i on, fins i tot, l'evangeli -reparteix el que tens i seguin- sigui un rumor inintelligible en els mils capvespres grisencs d'aquesta eterna postguerra que s'allargassa sense finir mai (malgrat es disfressi d'ordinador nou, Internet i cotxe esportiu a la porta del xalet). Era per això que ens revoltàvem de joves i per que ja sabíem com el poema pretesament més "bell", la novella que "produïa bellesa" no eren més que la coartada dels assassins. El vel que cobria tota la sang derramada pels pares -tant en el front, com en els tallers i oficines-. Els volíem fer patir, els reaccionaris, la colla de patums estantissos. Si haguessin sabut que érem quatre joves afeccionats a la literatura! Ens pensàvem que, fent aquella mena de terrorisme cultural, ajudàvem a l'hipotètic canvi social que havia de venir. Aleshores tots ho érem republicans. Ningú no s'hagués imaginat mai que el partit de Santiago Carrillo i el seu "infallible" Comitè Central subvencionat per Moscou i els dictadors d'altres països de socialisme degenerat, o l'organització de Pablo Iglesias, fossin tan bons de comprar. Amb poltrones assegurades als Parlaments central i autonòmics, amb les direccions cobrant de l'estat, renunciaren de seguida al socialisme, a l'autodeterminació dels pobles de l'Estat. A partir de l'any setanta-sis tot varen esser signatures de pactes anti-obrers amb la patronal, de vinclades d'esquena davant la monarquia, d'aplaudiments a l'exèrcit i a la Guàrdia Civil.
Però ara som jo qui es troba en una difícil circumstància. El que ha d'escollir un camí. El propietari de l'editorial m'ha dit que miràs de fer la presentació a una famosa i nostrada institució. Els bancs guanyen tants doblers que es permeten tenir Cases de Cultura arreu per a fer veure els incauts que es preocupen de l'art.
A vegades, quan m'he vist obligat a muntar algun saraus de promoció, ho he fet a locals una mica marginals: bars o restaurants on la gent jove va a escoltar una mica de música, on existeix un ambient informal que no obliga a anar-hi mudat o amb corbata. Els militants i simpatitzants dels darrers grups resistents de Ciutat hi solen acudir després de les reunions on encara preparen els actes de protesta contra l'invasió imperialista en qualsevol país del món. A les sales de conferències de les institucions, si no hi vas ben vestit i encorbatat pareix que has fet un crim! Els joves progressistes, els membres dels collectius en defensa de la pau, els militants de les restes d'antics partits marxista-leninistes que avui lluiten pel reciclatge dels fems o ajudant a marginats i sidosos, no s'atrevirien a provar d'entrar en un d'aquests caus on, teòricament, les nostres milionàries institucions fan "cultura".
Tendrien por que els servies de seguretat pagats per Consell o Ajuntament els tragués fora o els emmanillàs i cridàs després a la policia. Més d'una vegada això ha succeït. Ara torna a estar mal vist portar els cabells o la barba llargs, anar amb texans, portar la senalla penjada com en temps de la transició...
Turmeda | 14 Juny, 2016 10:18 |
La Revolució dels Clavells i la cultura (I)
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).
Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...
Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".
Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.
Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".
L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)
Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.
Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".
El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).
Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".
És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.
L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.
« | Juny 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |