Turmeda | 02 Juliol, 2016 14:01 |
Pàgines del meu dietari (VI) – Botxins de la cultura – Problemes dels escriptors mallorquins -
No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens... Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam... No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen... És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la "neutralitat" de l'art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d'un institut, advocat-... aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l'instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari... Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l'anihilació d'un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d'aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser "genis" bastint alguna "obra mestra" que havia de deixar bocabadada la humanitat... No ho aconseguiren. D'aquí l'enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes. (Miquel López Crespí)
Quaranta cinc minuts abans de la cita ja era davant el portal de la Casa de Cultura. Servituds dels homes i dones privats dels mitjans de producció intellectuals! Si els autors poguéssim tenir una impremta per a editar els llibres, si ens fos possible comercialitzar el producte que bastim davant la màquina d'escriure! Aconseguir viure del treball creatiu, igual que un picapedrer o un mecànic viuen de la feina que fan... és tan complicat? La terra més rica d'Europa... no pot garantir la subsistència dels seus literats? Val més deixar-ho córrer. És somniar despert. Hauria d'haver estudiat de jove en lloc d'anar amb els companys al cine, o a les nits a pintar consignes contra la dictadura per les barriades suburbials. Quina manera més absurda de perdre el temps! M'ho deia la família i no ho volia creure. En el fons no anaven tan errats de comptes. Ells, d'ençà el final de la guerra, n'havien vistes tantes, de girades de casaques!
El pare, anys abans de morir, quan em contava la caiguda de València; el final de la guerra l'agafà en el port, esperant els vaixells anglesos que l'haurien d'haver portat -a ell i a tots els altres combatents republicans- envers la llibertat, deia:
-No vérem mai els navilis de les democràcies. Ens l'arribàrem a creure, la història de la no intervenció. I, mentre marxaven les Brigades Internacionals, continuaven desembarcant soldats italians i alemanys, augmentava la participació dels portuguesos. El petroli ianqui mai no deixà d'arribar als feixistes. Els governs teòricament antifeixistes! Quina gran mentida, tot plegat. Els moros i falangistes, els requetès de Navarra, amb la baioneta calada, sí que hi eren en el camp de batalla, a ciutats i poblets de la península, detenint, afusellant, sense cap mena de contemplacions. Encara no sé com vaig poder escapar! Tètric, tot plegat. Cremar els carnets de les organitzacions polítiques i sindicals. Feia fred, aquell final de març de 1939. Les mans gelades. Davant una casa, una velleta a la qual havien mort dos fills al front, ens donà un parell de patates torrades. "Menjau, menjau. Qui sap què us faran si caieu presoners. Jo, vídua, sense ningú... per a què vull viure? Apa, que són calentes, just acabades de treure del caliu".
-Era la màxima riquesa que ens podia oferir la dona. No tenia res més. La recordaré sempre, mentre em resti un alè de vida. Encara la veig com si fos ara mateix.
Rédeu, morts de fam i tremolant, en el port, esperant la desitjada llibertat. Alguns marxaren cap a Alacant. Es pensaven que allà estaria tot organitzat. Res de res. Pitjor que a València. Hi hagué companys i companyes que -m'ho contaren alguns testimonis molts d'anys després- se suïcidaren. Uns d'un tret al cap, altres -que no sabien nedar- llançant-se a la mar.
El que t'anava dient. Les girades de casaques. Com ara, quan pactaren la minsa democràcia que ens han enflocat. Per l'estil. Sempre passa igual, els herois, els autèntics revolucionaris són els que cauen en primera línia, lluitant contra l'enemic. Els altres són els que esperen a veure per on van els trets, qui guanyarà la guerra, les eleccions...
A València, poques setmanes abans de l'entrada dels "nacionals" semblava que tothom era antifeixista. Mítings enfervoritzats, milers de punys tancats, pancartes anarquistes i comunistes agitades pel vent... I aquell crider semblant a una tempesta grandiosa, mai no vista! "No passaran!, No passaran!. De cop i volta... Què t'he de dir? Tu ho has llegit, estudiat. No cal que t'ho torni a explicar.
La veritat és que ara, passats tants d'anys encara no m'ho explic... Vénga banderes franquistes i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i insígnies dels requetès i més estendards italians i alemanys amb la maleïda esvàstica presidint...
Els defensors de la República no sabíem on amagar-nos. Llevar-nos apressadament els galons, els distintius de les organitzacions revolucionàries... Encara no havia entrat l'exèrcit de Franco i ja hi havia grups de gent que entraven als locals del PCE, de la CNT, als ateneus obrers, a les casernes, als ajuntaments abandonats i, tirant mobles, cartells, llibres, cadires, per la finestra, celebraven la caiguda del "terror rojo".
Han hagut de passar dècades per a entendre el que em volia dir el pare! En ser joves ens pensam que ho sabem tot o que el que ens diuen els vells és per a enganar-nos, per a aturar alguna de les nostres iniciatives. Qualsevol cosa abans que cedir, provar de comprendre els majors! No en faltaria d'altra! Imaginam que tan sols nosaltres sabem de veritat les coses i que ells, asseguts davant la televisió, anant a passejar el ca, no han viscut res, no entenen el present, no saben el que és sentir, palpitant, la dèria de viure. Ximpleries de joventut!
El cert és que, després d'estar una hora provant d'aparcar, ara em trob davant l'ample portalam de la famosa institució ciutadana, el reialme del meu excompany, l'insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. He complit -crec- les recomanacions de la secretària: arribar quaranta-cinc minuts abans de l'entrevista. Vaig vestit amb el que m'ha deixat en Biel Caimari (sota la màniga de la gastada americana algunes taques de vi o cava de pretèrites exposicions pictòriques). Els grans finestrals de vidre s'obrin -perfeccionat sistema elèctric de comandament!- quan m'hi aprop. De seguida un ensucrat concert (Mozart i Chopin reconvertits en música per a executius o senyora desenfeinada em colpeja l'oïda des d'invisibles altaveus estereofònics). Marbre arreu. Em mir les sabates acabades d'enllustrar. El guàrdia de seguretat -pistola, manilles, porra, ràdio-, manejant les manetes de les diverses pantalles d'alta definició que tot ho controlen (passadissos, escales, entrada als despatxos, sala d'exposicions), em mira d'amunt avall analitzant en fracció de segons -el seu cervell actua com un modern i perfecte ordinador- si puc representar cap perill per al portentós temple de la cultura subvencionat amb els nostres impostos i contribucions i que ell vigila amb eficient devoció. Gèlid, em demana el carnet d'identitat. El seu gest imperatiu em fa recordar temps encara més foscos: els interrogatoris de la brigada social en els soterranis del carrer de la Soledat. Mentre comprova la data de caducitat del meu carnet, mir per les pantalles de televisió qui hi ha envoltant la taula, els nombrosos passadissos buits. Un malson kafkià? Qui hi treballarà darrere tantes portes tancades? Quins experiments amb la cultura ordeixen en secret? Sensibles càmeres ocultes escodrinyen i controlen. De tant en tant, una allota uniformada, amb caramull de carpetes o costosos catàlegs de coloraines surt d'un dels despatxos i, després de fer unes passes, desapareix engolida dins unes altres portes que s'obrin i tanquen secretament quan hom s'hi apropa. Reflexion mentre avanç a l'encontre del meu excompany reconvertit en eficient funcionari de la banca privada: n'hem parlat sovint amb en Biel; ara ja sabem que la feina intellectual d'aquests homes consisteix precisament a deixar de banda qualsevol aspecte subversiu, no assimilable, de l'art i de la cultura. Marginar, criminalitzar l'autèntic professional de la imaginació... Mentre ets viu s'han d'ignorar les potencialitats de revolta d'una aportació creativa. Després, de mort, potser interessi obtenir-ne una adequada plusvàlua. Hi ha els museus, les galeries i marxants, les edicions de llibres inèdits (sobretot quan no hi ha hereus que puguin reclamar drets d'edició!). Són aquests responsables (i ho són perquè s'han especialitzat en el comerç de l'art, a enterrar tot el que hi pugui haver de viu dins la creació actual) els que, amb fi instint de cans de caça, malden per aconseguir que no tenguis mai una conferència, una edició adequada, un ressò en el món cultural...
No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens... Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam... No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen... És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la "neutralitat" de l'art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d'un institut, advocat-... aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l'instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari... Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l'anihilació d'un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d'aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser "genis" bastint alguna "obra mestra" que havia de deixar bocabadada la humanitat... No ho aconseguiren. D'aquí l'enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes.
Ara bé: cal anar alerta amb aquesta mena de botxins si no tens un sou de funcionari o de professor que et permeti resistir les seves burdes maniobres. No es tracta solament de silenciar-te, ofegar-te, liquidar unes ben concretes capacitats creatives... Massa poc per a les mediocritats que tenen en les seves mans el poder cultural i polític de la nostra comunitat. El que volen és una autèntica, real, destrucció física. Que sucumbeixis consumit enmig de la impotència, la fam i els dubtes... Veig taques de sang damunt el marbre blanc de la Casa de Cultura. Haurà esclatat novament la guerra? Ha reeixit el cop d'Estat a Madrid? Tejero i Armada... han començat la matança? El divuit de juliol de 1936 ens haurien mort a tots -a en Biel, a mi, als companys- d'un tret, mans lligades a l'esquena, filferro penetrant dins la carn, al costat dels manobres del Molinar, els pagesos de Manacor, els artesans de la fusta i la sabata. Morts com Aurora Picornell o Jaume Serra Cardell. Milers d'assassinats. Els grans cementiris sota la lluna, escrigué Bernanos. Quants possibles artistes entre els tres mil afusellats? Quants Villalonga del poble? Saben matar. Tota la història per a aprendre l´únic ofici que coneixen a la perfecció. Així d'ençà les Germanies. Sempre igual. Marbre sota els peus, música ensucrada sortint dels altaveus. Els assassins ballen valsos en el gran saló de ball del "Círculo Mallorquín".
Turmeda | 02 Juliol, 2016 11:26 |
Mallorca, el paradís perdut (XXV) - Estrofa al vent -
Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! (Miquel López Crespí)
Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.
Voldria formular, abans que sigui massa tard i la pedruscalla dels calendaris ens acabi d'enterbolir la mirada, algunes preguntes que ens podem fer a nosaltres mateixos. Si avui heu vengut fins al Barcarès entestats a cercar l'indret on neixen els dies més lents, la comarca des d'on albirar la festa de colors que el sol va creant en la immensitat del cel, us serem bons acompanyants i no us penedireu de la caminada.
Abans, emperò, per a acceptar la vostra presència al nostre costat, a la vora dels ídols que hem trobat gratant amb els dits la terra on reposen els nostres avantpassats, ens haureu de dir quantes vegades heu aixecat el cap al cel per a veure simplement el moviment solemne dels núvols jugant amb la llum. I ens referim tant als núvols innocents de matinada com als de presagi de tempesta. Ben cert que si aquesta horabaixa en què ens acaronen onades i maragdes heu comparegut fins al portal de casa és perquè no ignorau que tots els núvols d'aquesta contrada tenen una bellesa impressionant. Per a descobrir l´univers que es divisa des del Barcarès tan sols es necessita posar-hi emoció i sentiment.
És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. Com Alomar en la seva "Estrofa al vent", cal cantar a la ventada, a la lluna de crineres blanques, a la maternal Natura, per tal que se’n portin definitivament les fosques melodies del present que amenacen d’enfonsar les illes dins la mar.
Estrofa al vent
Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder acompanyar-la.
Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.
I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.
I eternalment la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.1
1 Gabriel Alomar. La columna de foc. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1973. Pàg. 56.
Turmeda | 02 Juliol, 2016 10:42 |
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)
En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.
El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.
En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
« | Juliol 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |