Turmeda | 04 Juliol, 2016 10:57 |
1936-2016: 80 anys de la Guerra civil revolucionària -
Records del pare (els milicians i la guerra civil) -
Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien. (Miquel López Crespí)
El pare m´ho digué moltes vegades i no el vaig voler escoltar.
-No et dic que no lluites contra la colla d´assassins que ens governen. Què t´he dir jo que, en esclatar la guerra, vaig deixar els meus pares plorant al poble i, amb la colla d´amics de l´Ateneu marxàrem fins a València i ens presentàrem a la seu de les milícies! Aleshores tenia la teva edat i de res serviren les advertències familiars! Només vull que no creguis sempre que els que tens al costat et seguiran fins al final.
Era quan un tel de tristesa queia sobre el seu rostre i continuava el sermó, fluixet, com si només parlàs per a ell mateix.
-Els més eixelebrats de partits i sindicats marxàrem de seguida a enfrontar-nos amb les columnes de moros i legionaris que pujaven des d´Andalusia. Al principi tot era alegria, càntics, onejar de banderes al vent. Encara no sabíem res del dolor de les bales i la metralla. Quan arribàvem a un poble ens aturàvem a la plaça i fèiem un míting per proclamar l´abolició de la propietat. S´anava a l´ajuntament, a la notaria i, cantant A les Barricades es llançaven els arxius per les finestres i es feia un gran fogueró. Els republicans més vells ballaven jotes durant hores. Alguns milicians als quals els agradava beure, el primer que feien era anar als cellers dels senyors i ens portaven bótes amb els millors vins de la comarca.
La gent hi participava talment fos la festa més important de la seva vida! Alguns explicaven que no havien tengut vacances mai. Unes hores els diumenges i prou. Altres, ni això. La guerra significava viure esdeveniments excepcionals, participar en els somnis de les reunions nocturnes a la Casa del Poble. Tantes dècades provant d´albirar una existència diferent a l´esclavatge de cada dia, al pa amb una sardina, a la por de perdre el treball, a no saber què serà de la teva existència quan ja no puguis anar al tall... I ara, de cop i volta, anar a la casa dels senyors, asseure´s als butacons folrats de seda que només podies ullar des de la distància!
Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien.
Però no tot eren llàgrimes.
Quants jornalers sense terra no ens reberen amb els braços oberts! Fer feina tot l´any! No haver de suplicar un jornal als grans propietaris.
Els homes i dones sense terra començaven a somriure com mai ho havien fet! Eren els que més treballaven a les empreses col·lectivitzades! Se sentien feliços, protagonistes d´un miracle inesperat. Amb la camisa encara mullada, acudien a les assemblees i participaven activament en totes les decisions i activitats dels Comitès.
Per primera vegada en la vida algú els demanava paper, tenia en compte les seves opinions a l´hora de decidir el que s´havia de sembrar i com es repartirien els guanys.
Alguns ploraven d´emoció.
Sí, tot rutllava a la perfecció. Semblava que havíem fet la Revolució agrària. No ens adonàvem de com els oportunistes que ocupaven algunes institucions, presidint fantasmals comissions, asseguts als despatxos, salvant-se de morir travessats per una bala, començaven a reorganitzar-se per a fer tornar cap endarrere les manetes del rellotge de la història.
Els més valents, els més utòpics, els més agosarats de la nostra generació morien al front, dessagnant-se davant les metralladores de l´enemic. Els professionals de la política, els vividors, s´amagaren en els racons més obscurs dels despatxos ministerials. El Govern de la República va fugir a València, atemorit, davant l´avanç incontenible de les forces de Franco cap a Madrid. Cínics, ens acomiadaven a les estacions amb el puny tancat, cantant cançons, esperant que mai no tornassim de la batalla. Però... què sabíem nosaltres de tanta maldat reconcentrada? Bastava que una persona cantàs la Internacional per a sentir-la camarada, germà, membre de la gran família proletària que canviaria el món.
Qui podia sospitar la més petita traïció?
Ningú!
Tan sols els anarquistes i els membres del POUM s´atrevien a dir que anàssim vius. Eren els anys de les execucions en massa de vells bolxevics a Rússia. La sorpresa va ser en tornar a la rereguarda en el primer permís.
Quins canvis! Era increïble el que havia passat durant la nostra absència, mentre moríem en els fronts. Els uniformes, els graus militars tornaven a omplir el paisatge. Pels carrers i bars de Madrid, València i Barcelona, els oficials del nou Exèrcit Popular passejaven tranquil·lament amb llurs esposes i amants agafades del bracet. Se sentien valsos vienesos pels altaveus de les ràdios dels restaurants curulls d´oficinistes i alliberats de partits i sindicats. No enteníem com era possible aquell esponerós paisatge d´oportunistes de totes les tendències! Aquesta nova administració, els endollats, els membres d'acadèmies militars, la policia que substituí les patrulles de control, els quintacolumnistes situats en centenars d´organismes d´administració sorgits aquí i allà ens miraven amb repugnància, com si fóssim insectes. Endevinaven que érem la carn de canó que venia de les polsoses trinxeres d´Aragó i de l´assetjada capital d´Espanya. Feia uns mesos, portar armes, lluir el mono del taller era considerat la més alta condecoració que podia assolir un antifeixista.
Els milicians, el braç armat del poble a l´inici de la Revolució, ara érem tractats com a sospitosos, indesitjables als quals es negava la salutació.
-Diràs que són records d´un vell lluitador i que ara, entre els joves antifranquistes no es donarà l´oportunisme, la recerca del privilegi. Alerta i no et descuidis! Tampoc em podia imaginar el comportament de tants companys de l´Ateneu i el Sindicat. Com s´ho feren per no pegar mai un tret, aconseguir restar a la rereguarda anant al cine, als cabarets, sempre amb l´uniforme nou de trinca, just acabat de planxar? Un misteri que mai no vaig poder resoldre. Possiblement has de néixer pocavergonya. Tèrbols personatges que tenen la capacitat de canviar de carnet segons bufi el vent. Com a cans assenyats, oloren els canvis des de la distància. Ahir de dretes, avui responsables socialistes, comunistes o anarquistes. Qualsevol ideologia els va bé si poden viure millor. Amagar-se en temps de la guerra; gaudir de bons sous i privilegis en temps de pau. Com podríem alliberar-nos algun dia de la pesta bubònica dels malfactors?
A mitjans dels anys trenta, quan ens apuntàrem a l´Ateneu Popular, érem ben lluny d'intuir les misèries de la condició humana. Joveníssims, pensàvem que podríem canviar la dinàmica malaltissa que ens mantenia lligats a l´egoisme més barroer. La lluita que iniciàvem aleshores seguint el pas dels vells republicans que ens precediren, aniria creant un tipus d´home i dona nous, lliurats en cos i ànima a la causa de l´alliberament de la humanitat.
Turmeda | 04 Juliol, 2016 09:18 |
(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)
Homenatge a Pla amb sal i pebre
Per Llorenç Capellà, escriptor
Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».
Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.
Diari de Balears (13-IV-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Juliol 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |