Turmeda | 10 Agost, 2016 09:07 |
"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)
Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.
Per Antònia Vicens
"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."
"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."
"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."
De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.
En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.
Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.
I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.
Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.
És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.
Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).
Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!
Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.
Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.
Na Bielona es defensava:
-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...
-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:
-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.
També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.
En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.
L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.
Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.
Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.
Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.
Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.
1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.
Turmeda | 09 Agost, 2016 21:12 |
En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
Turmeda | 09 Agost, 2016 10:46 |
Mallorca, el paradís perdut (XXIII) - Els sediments de la Mar de Tetis -
Tant a la serra de Tramuntana com al Llevant, els sediments d'una mar antiga que els geòlegs anomenen Mar de Tetis donaren origen a les nostres illes. Antoni Ballester Vallori diu que aquesta antiga Mar de Tetis "es localitzava sobre l'actual àrea mediterrània. Allà es disposaren durant milions i milions d'anys capes de sediments formats per materials de l'era Secundària i de la Terciària, entre els quals predominen els de composició calcària, fet importantíssim que condiciona totes les formes de relleu. (Miquel López Crespí)
Tant a la serra de Tramuntana com al Llevant, els sediments d'una mar antiga que els geòlegs anomenen Mar de Tetis donaren origen a les nostres illes. Antoni Ballester Vallori diu que aquesta antiga Mar de Tetis "es localitzava sobre l'actual àrea mediterrània. Allà es disposaren durant milions i milions d'anys capes de sediments formats per materials de l'era Secundària i de la Terciària, entre els quals predominen els de composició calcària, fet importantíssim que condiciona totes les formes de relleu.
'Durant l'era Terciària els continents es posaren en moviment i Àfrica s'acostà a Europa. Llavors va esser quan els sediments profunds del mar de Tetis, inclosos entre les dues masses continentals i empesos per unes forces d'un poder immens, tombaren els uns sobre els altres. D'aquesta manera es formaren els Pirineus, la Serralada Ibèrica, els Alps, les Serres Bètiques i les Balears"1.
Cal tenir-ho sempre en compte si volem captar en tota la seva fondària el significat dels grans plegaments que conformaren Mallorca. A La Serra Nord, aquestes forces aconseguiren alçar aquests sediments que tenien milions d'anys fins a alçades com la del Puig Major de Son Torrella, que té 1.445 m. I el Puig de Massanella, amb 1.349 metres. A les costes de llevant, l'efecte va ser el mateix, malgrat que l’emersió dels sediments no arribàs a les alçades de la Serra Nord. Però la fotografia que ha fet Bartomeu Payeras a la zona de Santanyí ens permet contemplar amb tota la seva bellesa els antics fons marins, les successives capes de dipòsits calcaris que, en el seu moment, emergiren del fons.
En la veu "Santanyí" del volum XV de la Gran Enciclopèdia de Mallorca els redactors ens expliquen també l'origen d'aquests plegaments que podem veure passejant per la costa. Diu: "Els materials quaternaris de sorres i gresos calcaris biogènics formen fonamentalment el segon sector litoral assenyalat, mentre que els llims vermells ocupen els terrenys del voltant de Llombarts, s'Alqueria Blanca i Calonge, els camps d'en Torrella i d'en Vidal i la major part del fons dels barrancs de la zona de la marina. Per contra, a les elevacions citades afloren dipòsits secundaris i terciaris, que són constituïts per dolomies del Triàsic; calcàries, calcàries margoses i margues, del Juràssic; calcàries força margoses del Neocomià, i sediments de l' Eocè"2.
1 Antoni Ballester Vallori. La Serra de Tramuntana: didàctica per a l'estudi de la comarca. Palma (Mallorca): Consell Insular de Mallorca, 1991. Pàg. 95.
2 Gran enciclopèdia de Mallorca. Volum XV. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 242.
Turmeda | 09 Agost, 2016 10:34 |
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
Turmeda | 08 Agost, 2016 12:00 |
El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort. (Miquel López Crespí)
En arribar a l'explanada de la universitat, els escriptors en nòmina en qualsevol dels departaments ja ens miraven amb mal ull. Segur -els ho llegies en el rostre- que pensaven què hi fèiem allà els autodidactes. Acadèmics i no acadèmics, vet aquí una altra de les divisions en aquest infectat món d'hipocresies i enveges sense fi. "El canibalisme aplicat a les lletres" podria ser el títol d'un treball fi de carrera; o "La mentida com a arma de combat". S'haurien de desmitificar definitivament les falses relacions entre escriptors.
Els veig de lluny, els "amics" del Club. Ens trobam una vegada a l'any (quan hi ha junta!). Rialles, somriures de compromís. Raonen: "Sort que solament els hem d'aguantar el temps del dinar. Després, quan el conseller marxi, ja no els tornarem a veure mai més". Ens menteixen, cínics: "Hauríem d'organitzar algun cicle de conferències: 'La generació dels setanta i el compromís amb el poble'. No vos deixau veure. Com si no volguéssiu saber res de la Universitat!". Quin cinisme! Tan sols viuen per a conspirar, per a malparlar contínuament dels autors que no formam part del claustre de professors. "La plebs!", xerriquen, menjant porcella en el menjador universitari. "Mestres d'escola, oficinistes, empleats de banca... botiguers! I així i tot volen ser escriptors! Quina bogeria!", diuen, mentre el greix els regalima de la boca.
Hipocresia de la majoria de membres del Club Literari. En Guillem Pradial em saluda des de la distància. Un home sincer que no s'ha fet gaire amb l'exèrcit d'oportunistes que pullulen per classes i passadissos. Un home honrat, en Pradial. Per origen de classe, per les relacions del pare amb els caps de Falange, amb els Ribas, podria haver estat un més de la colla d'aprofitats que han renunciat a qualsevol idea de la joventut -justa rebellió contra la injustícia- per tal d'escalar quotes de poder en les institucions oficials. Ell ha fet un procés personal, autèntic, i ha assumit determinats valors de l'esquerra nacionalista. Hauria pogut anar rere el poder (econòmic, polític). No ho ha fet i això l'honora. La família Pradial tampoc no s'enriquí gaire ajudant al Movimiento. "Tontos útiles", que diria qualsevol aferrissat falangista. Egoisme absolut d'unes classes mitjanes atemorides pel triomf de la Revolució Soviètica, massa seduïdes per la cridòria de Mussolini (un exemple ben proper). Recentment m'explicava les brutors del rector i la seva dèria per jovenets o llicenciades amb delit de pujar d'escalafó. Cada qual és lliure de tenir les apetències sexuals que més l'omplin, sempre que no sigui amb menors d'edat. Però la degeneració del famós químic ha assolit -tothom ho sap- límits inimaginables. Deixa les reunions, el troben amagat dins dels serveis espiant els universitaris... No en parlem, si aquests eren rossos i d'ulls blaus!
El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort.
Els bidells constitueixen un servei d'ordre particular. El protegeixen de les colles d'estudiants esquerrans que més d'una vegada -jugant-se els estudis- l'han volgut apallissar (li han descobert la dèria racista que el domina, l'odi a l'esquerrà que el fa tornar boig). Rabiós per l'actitud d'una joventut que no entén ("els maleïts marxistes que hauríem d'exterminar", remuga, enfollit, quan ulla banderes roges), ha anat accentuant el seu reaccionari dretanisme maldant per barrar el pas a qualsevol iniciativa progressista que surti de les aules. Vigila les actuacions tant dels professors -com en Pradial, el qual odia especialment- com de l'alumnat. Desesperat per aquesta resistència inesperada a les seves inconfessables apetències, un dia, en un dels nombrosos gestos de dictador manà retirar els llibres de marxisme de la biblioteca. L'excusa foren els pretesos "crims" del comunisme (es desespera en sentir parlar de Che Guevara o Ho Chi Minh). És així de grossa la seva ignorància històrica: no sap res de l'esforç bèllic dels soviètics per salvar el món del nazisme; mai no li ha importat saber res del moviment obrer; i, el més trist: es mostra orgullós de tan paleses mancances. Més d'un pare ha volgut denunciar-lo a les autoritats per degenerat, anar a la policia... Membres del claustre els fan desistir sota amenaça que el fill no podria acabar mai la carrera.
Alguns dels escriptors que fan la viu-viu pel claustre han arribat a assolir posicions de privilegi gràcies a haver-se especialitzat a portar-li jovenets al rector (aquell pudent personatge que els paga fent-los pujar d'escalafó o augmentant una mica la quantitat de doblers que cobraven). Alguns dels joves, una bona part de professores, acceptaven els suggeriments del màxim cap universitari. Uns, enganats; altres simplement perquè volien aprovar sense importar-los gens ni mica el preu -llur dignitat- que havien d'abonar per tenir penjat el títol en un hipotètic despatx professional. Misèria de la condició humana! Molt d'avanços tècnics -la conquesta de la Lluna, l'energia nuclear, la informàtica-; però en el fons, el cervell de les persones no va més enllà del d'un primitiu cap de tribu: lluir més plomes damunt el cap (medalles, títols...).
Hi veig també na Lluïsa Martí, mà dreta del rector, poetessa de tercera que ha bastit una certa fama mercès a les edicions universitàries; les indigestes colleccions literàries que paga la universitat i on només es publiquen amics del claustre, o aprenents d'escriptors que mai no posarien en perill -per simple comparança- les migrades qualitats literàries d'altres membres del Club. Quin editor -a no ser que ells mateixos es paguessin el llibre- s'hauria volgut ocupar mai de tan illegibles dèries? Sort del servei de publicacions, del vist i plau del rector... Vet aquí munió de carreres literàries bastides damunt el no res o -el més sovint- l'amiguisme més barroer.
El conseller ja ens espera al bar del restaurant. Envoltat d'eficients secretàries en minifaldilla i mitges obscures, ens rep amb una esterotipada i gèlida rialla oficial, pensant el que segueix (perquè no hi ha dubtes quant a la valoració que li mereix la literatura): "Vosaltres sou els desgraciats que us dedicau a la ploma? Vaja, quina 'tribu' més curiosa. En veig molts d'integrats, professors, catedràtics... Ara bé: els que no he pogut entendre mai són els autodidactes. A què treu cap dedicar-se a una afecció que no serveix per a res? Que sigui un entreteniment de cap de setmana, ho entenc; perfecte; no hi ha res a dir. Un pot dedicar-se a plantar lletugues a l'hortet, a colleccionar segells, a jugar a trens com els infants, a escriure una estona els diumenges... Fins aquí tot em sembla perfectament comprensible... Però voler fer-ne un ofici! No ho he entès mai".
Li ho llegesc en la mirada quan m'hi aprop a donar-li la mà. Na Lluïsa Martí ens presenta, obsequiosa, fent-se notar, amb una actitud que diu, sense necessitat de paraules: "No vos fixeu gaire en aquests quatre arreplegats; aquí qui compta som nosaltres, els de la universitat".
Si realment pensa això dels escriptors illencs... quina és aleshores l'explicació lògica de la convidada? En Miquel Oliver, el President del Club, que també ha vengut amb nosaltres, afirma que creu en la bona voluntat del conseller. És el mateix que deia n'Antoni Crespí. En el fons... què significa un ajut d'un parell de milions a la literatura? Qualsevol àpat d'anar per casa, la més mínima campanya de premsa, ja ho valen.
Ho comentava, venint cap aquí, en Biel Caimari.
-Crec tendreu sort i alguna cosa vos tocarà -edició d'un llibre, una beca... qui sap si un inesperat cicle de conferències. Pensau que si han de fer propaganda institucional als diaris ja val molt més.
La publicitat institucional! No hi pensava. És el preu que paguen els polítics per sortir en els diaris. Com més propaganda del Govern, conselleria o departament d'un ajuntament es paga a les empreses, més espais tenen els respectius responsables. Qui dóna guanys als diaris és qui surt; qui no té diners no existeix. Meravelles de la democràcia! Si el conseller concerta publicitat institucional, segur que el podem veure retratat cada dos per tres inaugurant biblioteques, promocionant la nostra cultura... Fins i tot -en èpoques concretes, quan "interessi"-, les seccions més importants poden estar dedicades a tan "històrica gestió". Una manera d'anar preparant les properes eleccions (amb anys d'avançada!). Així, quan s'obr la campanya electoral, els partits del poder, les organitzacions polítiques que manegen el pressupost públic, ja fa segles que estan en plena marxa. Els altres, els que no disposen d'aquests mitjans de promoció, solament hi participen per a fer el ximple, per a ajudar a donar una sensació de llibertat i normalitat als comicis.
-Heu d'aprendre a saber el valor real de les coses -em deia en Biel fa poc, just uns moments abans d'entrar a l'aparcament. Vosaltres, els escriptors, estau tan acostumats que ningú vos faci cas, a no rebre mai cap ajut institucional -a menys que sigueu dels acadèmics que tot el dia pidolen als despatxos oficials- que, en sentir la possibilitat d'un mínim patrocini (un milió o dos de pessetes), ja us imaginau que és una fortuna. Anau ben errats de comptes!
-Què vols dir? Explica't -li demanava jo.
En Biel no hi dubta ni un moment a l'hora d'aclarir-me la qüestió plantejada.
-Senzillíssim! Pensa, per exemple, en les Festes de Sant Sebastià. El dia de la revetlla actuen deu grups musicals. A part de la milionada que paguen a cada folklòrica espanyola, als grups de rock... tan sols el muntatge de cada cadafal on han d'actuar ja costa a l'ajuntament un milió o un milió i mig de pessetes... El vostre ajut a la creació d'un any! I això si us ho donen. Ja que, per ara, si no vaig errat, només hi ha la possibilitat de discutir-ho.
Exacte. Té raó en Biel. Tan sols ens han donat l'oportunitat de parlar-ne. I alguns creuen que el fet és un esdeveniment històric! Misèria damunt misèria i així pels segles dels segles.
Turmeda | 08 Agost, 2016 11:02 |
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
Turmeda | 07 Agost, 2016 10:38 |
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.
El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.
A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.
Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.
Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).
Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.
Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.
Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).
Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).
Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.
Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.
Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".
Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.
Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.
Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 06 Agost, 2016 09:50 |
"El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes'". (Miquel López Crespí)
Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)
Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.
Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".
En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.
A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.
Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".
Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.
És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.
Turmeda | 05 Agost, 2016 13:26 |
Pàgines del meu dietari (XX) – Cultura catalana i Institucions – Problemes dels escriptors mallorquins -
Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!
-Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions. (Miquel López Crespí)
Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys. (Miquel López Crespí)
En només trenta minuts he pogut localitzar na Xesca. Molt amable. Em diu que la tarja ha rebut -definitivament!- el vist-i-plau del seu responsable superior. Número d'aprovació, set-cents cinquanta-sis. Nerviós, deman: ")puc dir a la impremta que tirin endavant l'edició?". "Està autoritzat", em contesta, mentre, per l'auricular, llunyanament, m'arriben els compassos -convertits en bolero- de La Internacional. No puc creure que els problemes es vagin solucionant a poc a poc. Un miracle? Vés a saber! Potser sí que serà possible presentar el llibre per l'octubre. Ho començava a dubtar. La situació cultural: com un pantà d'arenes movedisses. En creure que toques roca, un terreny sòlid on poder resistir les onades de la tempestat, és quan estàs més en perill. Un entrebanc inesperat (les cadires de la sala d'actes que no arriben, el so que no funciona, les targes sense tenir el permís definitiu...), et poden aturar els peus, enfonsar els somnis. En Biel Caimari, malgrat l'edat i els desenganys, sovint ens recorda màximes, sentències del Llibre Roig de Mao (simpatitzà i collaborà amb els maoistes a inicis dels anys setanta):
-S'ha d'anar amb compte. És una autèntica ximpleria esperar un ajut miraculós quan es tracta de qüestions culturals. Aquí, ja ho saps, no t'ho hauria de repetir, el que de veritat interessa són les pessetes, la porcella i com portar les dones al llit. La cultura? Què és això? Dois de desenfeinats! Et miren com si fossis un perdut, si dius que et dediques a qualsevol activitat artística. Per tant, no res d'esperar alguna cosa de la gent que t'envolta. Com deia Mao: confiar tan sols en les forces pròpies; no defallir mai. M'escoltes? No rendir-se! És precisament aquesta indiferència generalitzada envers el teu treball creatiu el que en certifica la validesa, l'autenticitat. No ho dubtis ni per un segon!
Problemes aquí i allà. És el més habitual; sempre ho he vist. Avui mateix, a la reunió d'escriptors que hem tengut amb el conseller de cultura, a la universitat, m'ho demanaven, sorneguers, alguns "companys": "Ja t'ha donat el permís per a la presentació?".
Em miren cercant qualsevol indici en el meu rostre que els pugui delatar la meva situació: dificultats de darrera hora; el que sigui; la qüestió és constatar que les coses no marxen bé. El més petit rictus d'amargor -endevinar per un detall que de veritat no puc fer la presentació- els ompliria de satisfacció. El dinar els sentaria bé; no haurien de prendre el bicarbonat per a l'úlcera que tenen a la panxa, produïda per tanta enveja. Tones d'enveja. Muntanyes d'enveja. Un Everest d'enveja.
No ignoren -serien uns ximples!- cada una de les complicacions que s'esdevenen per a realitzar un acte a la Casa de Cultura. Per tant, no seria gens estrany que no es pogués portar a terme. Ho saben a la perfecció: res és segur fins que es realitza la presentació. Vaporositat de les accions i de les promeses que semblen més fermes. Com fiar-se de cap paraula? Reialme de la conspiració permanent, de l'apunyalament per l'esquena. Quantes novelles han impedit publicar en el darrer moment! No ignoren res del que s'esdevé en el nostre esquifit i provincià cercle literari. Dissimulen; amaguen els seus problemes; no diuen res. Mai no són sincers quan parlen amb algú. Fan con qui no pot tenir dificultats. Van pel carrer com si fossin premis Nòbels en potència, genis indiscutibles. El més trist de tot això és que... alguns s'ho creuen! Paraula! Arriben a pensar que són veritat les faules que ordeixen imaginant que són algú en el món de la literatura.
El més dolent dels "exquisits" és Joan Terrades, que escriu biografies de qui sigui, sempre que la banca pagui bé, i que fa de moros cristians i viceversa. Comparegué, falsament amatent, voltor carronyer, dient, sibillí:
-Com van les coses amb en Josep Palau i Ribas? Una burocràcia molt complicada, indiferent a l'alè vital de l'art, la de la Casa de Cultura... no és veritat? Si vols, puc parlar amb ell. Ens coneguérem fa temps, a mitjans dels seixanta, quan era un 'progre' ben conegut.
)Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys.
Segons la darrera interpretació, Terrades es passà els dies del tancament perseguint pel claustre del convent de la Trinitat -annex a l'església de la Sang- la pobra allota. Els responsables d'ordre hagueren de posar una vigilància especial davant la seva habitació, ja que el pretès oposicionista s'hi colava de seguida que copsava que disminuïa el control. Era ben coneguda la seva impotència: les allotes que havia provat de portar al llit ho havien explicat, rient sense aturar. Corrien anècdotes divertides que palesaven la ridiculesa d'uns quasi inexistents atributs virils. Quan les estudiantes i professores participants en l'acció de protesta anaven a descansar el trobaven rere les cortines, dins un armari, amagat a la dutxa del bany o davall el llit. Era mala de suportar la presència llefiscosa d'aquest voyeur provincià masturbant-se enmig del passadís del convent, mentre l'assemblea antifranquista, d'amagat, discutia el punts que havia de lliurar a la premsa estrangera.
Però tornem a l'origen de la reunió a la universitat. El Conseller -de la dreta cavernària illenca-, sense cap idea de la història de la nostra cultura -matemàtic graduat a una universitat privada de l'Opus-, volia apuntar-se un gol reunint quatre escriptors.
En Felip Pons anava animat quan em trucà fa uns dies per a convidar-me a la reunió.
-Felip; potser (és una possibilitat a tenir en compte) els de 'dalt', els polítics, es preocupen per la literatura catalana; vés a saber. Sembla que és una idea de n'Antoni Busquets que, com ja saps, sempre cerca diners per a la seva editorial. Li ha fet creure al Conseller la importància de tenir previstes unes despeses per a ajuts a la creació, per a premis literaris, per a beques que serveixin per a animar els escriptors...".
Li dic a l'amic Pons que no s'emocioni, que no cregui tot el que li pugui dir n'Antoni Busquets, l'editor més pesseter que es pugui trobar arreu del món. Qui sap si aconseguir reunir un conseller de la dreta amb els autors mallorquins ha estat una de les condicions que li ha posat el jove polític si volia -l'editor- continuar cobrant les substancioses subvencions que atorga la conselleria. Es tractaria de prometre; tan sols prometre... Tot mentida, és clar; però serviria per a enllepolir els autors. La majoria caurien dins la trampa en voler comprovar si hi havia cap possibilitat de rebre alguna cosa... Miratges enmig del desert! Després ja se sap: s'informa a la premsa, es fa pública la reunió, es parla amb els periodistes del gran interès del conseller per la cultura catalana... La gent del carrer, els innocents lectors, l'oposició esquerrana i nacionalista que sempre critica la dreta per manca de sensibilitat envers la cultura, quedaria retratada, amb la boca oberta, sense entendre la jugada. "Ens han fotut i no sabem com!", diria algun dels dirigents del PSOE o del PSM. Qui s'interessava més pel progrés i promoció dels nostres autors arreu del món? Qui els reunia, qui proposava substanciosos ajuts als autors, a l'edició de llibres?
Pensava en la possibilitat d'un nou engany. Escoltava les raons esperançadores que m'anava dient en Felip Pons.
-Crec que és un assumpte seriós. El Govern té prou diners, ja ho saps. Destinar quinze o vint milions a la cultura no és res i pot servir per a donar una imatge de 'modernitat' a un executiu ple d'especuladors i -fins ara- assenyalats enemics de la llengua catalana. Imagina't la propaganda que poden muntar! Tres o quatre ajuts a la creació d'un o dos milions, un parell d'editors contents pagant-los l'edició d'un parell de llibres, i ja poden rentar-se la cara, anar pel món amb papers a la mà demostrant que no hi ha hagut mai ningú tan preocupat pel fet cultural com el partit del Govern.
Li deman si no serà fer el joc a la dreta més reaccionària, deixar-se utilitzar per uns bàrbars que han venut l'illa al capital forà -espanyol i estranger-, genteta sense cap mena de sensibilitat social. Fa poc, un regidor dretà de l'ajuntament de Ciutat afirmava, sense gens ni mica de vergonya -i ho digué davant munió de persones-, que l'acte cultural més important en el qual havia participat havia estat pujar en un avió de combat ianqui -convidat per l'Almirall de la flota que feia escala a Palma- i volar, imaginant que atacava Sèrbia, a vint mil metres d'altura. És la gent que ens governa!
L'esquerra tampoc no ha fet gaire per nosaltres. Té raó en Pons quan em diu que fins ara, després de més de vint anys d'ençà la mort del dictador, ni socialistes ni comunistes no han tengut el més mínim detall amb els intellectuals que portàrem a coll la lluita antifranquista.
-No sé d'on treus tants i tants d'escrúpols de monja. No veus que no ha fet res per la literatura. Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!
-Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions.
En Pons té raó. No sé d'on em venien els dubtes d'abans d'anar a la reunió de la universitat. I si la dreta fos més coherent amb la cultura que l'esquerra? Ens hauran fet perdre l'enteniment tants d'anys de marginació, d'oblit permanent? No perdem res anant a comprovar in situ la possibilitat. Menys és no-res! Si els gestors del "canvi" no han fet res en concret per l'escriptor illenc... hem de negar la bona voluntat a un jovençà que comença? Coses més inversemblants hem vist fins ara. En definitiva, què signifiquen un parell de milions per a una conselleria que en maneja centenars i centenars? Tan sols uns dels àpats que organitzen a l'Hotel Son Vida ja costa més que els ajuts que ens prometen! Hi anirem i veurem el que s'esdevé.
Turmeda | 05 Agost, 2016 12:28 |
Mallorca, el paradís perdut (XXII) - La Foradada -
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. En el capítol II del seu llibre de dibuixos i records titulat Les illes oblidades. Viatge a les Balears, en referir-se al paisatge que troba anant de Palma a Valldemossa, Deia i Sóller, passant per Miramar i la Foradada, escriu: "Tarongers amb fullatge d'un verd intens, de fruits daurats, i magraners on els robins semblen rajar de les magranes mig obertes, alegren els ulls; figueres de tronc platejat, de branques retorçudes i entremesclades, sense fulles, mostren encara digues tardanes: figues de cristià, com les anomenen a Mallorca per oposició a les figues de cactus, anomenades figues de moro" (...) Després de dues hores i mitja de viatge, al gran trot de les mules, arribam a la regió muntanyosa. Llavors, insensiblement, el camí deixa el camp inflamat, s'enfonya dins ondulacions i entra dins una collada profunda"1. (Miquel López Crespí)
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. En el capítol II del seu llibre de dibuixos i records titulat Les illes oblidades. Viatge a les Balears, en referir-se al paisatge que troba anant de Palma a Valldemossa, Deia i Sóller, passant per Miramar i la Foradada, escriu: "Tarongers amb fullatge d'un verd intens, de fruits daurats, i magraners on els robins semblen rajar de les magranes mig obertes, alegren els ulls; figueres de tronc platejat, de branques retorçudes i entremesclades, sense fulles, mostren encara digues tardanes: figues de cristià, com les anomenen a Mallorca per oposició a les figues de cactus, anomenades figues de moro" (...) Després de dues hores i mitja de viatge, al gran trot de les mules, arribam a la regió muntanyosa. Llavors, insensiblement, el camí deixa el camp inflamat, s'enfonya dins ondulacions i entra dins una collada profunda"1.
Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier (1847-1915) era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
Miramar i Son Marroig són el principat des d'on regna l'arxiduc Lluís Salvador que, amable amb tots els visitants que trepitgen les seves terres, li ofereix posada. De Miramar a la Foradada, el famós visitant veu "costes eriçades de grans roques perpendiculars de color sangolent -on els pins tortuosos, escabellats, folls, es llancen i romanen com espantats per l'abisme sobre el qual estan en certa manera penjats-, assisteixen a tempestats temibles"2.
És "un bell dia tebi d'hivern", escriu Gaston Vuillier; i continua: "dins aquest aire embalsament d'efluvis marins i de perfums d'herbes aromàtiques, el sol daura els cims de els alzines i dels pins, els alts brucs engronsen dolçament les seves branques totes florides, els ocells canten dins l'espessor dels boscos, boires d'or passen lentament pel cel clau, acariciant el front de les muntanyes, i la mar dormita silenciosa sota l'atzur i enfonsa a la llunyania la seva línia vaporosa, dins l'enlluernadora immensitat"3.
Després, cavalcant per Son Marroig, ja a recer de l'amabilitat proverbial que té l'arxiduc amb els seus visitants, l'escriptor i dibuixant descobreix la serp de terra que, fantasmal i poderosa, s'endinsa dins la mar. "Un promontori avança tot de cop dins la mar", anota l'autor de Les illes oblidades; "una espècie de monstre roig, travessat per una obertura de dimensions desmesurades, sota l'arc de la qual l'àguila de mar ha construït el seu niu. És la Foradada"4.
El paisatge creat per la naturalesa ja resta preparat per a rebre els altres artistes que també l'han d'immortalitzar.
1 Gaston Vuillier. Les illes oblidades. Viatge a les Balears. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1990. Pàg. 56.
2 Op. cit. Pàg. 65.
3 Op. cit. Pàg.65.
4 Op. cit. Pàg. 73.
Turmeda | 05 Agost, 2016 10:19 |
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)
La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.
Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.
Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.
Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.
Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.
En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.
La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:
"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".
La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:
"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.
De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".
Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:
"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".
I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:
"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".
El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.
Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.
El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:
"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".
No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 04 Agost, 2016 14:28 |
Pàgines del meu dietari (XIX) – Malifetes i conspiracions de saló – Els problemes dels escriptors mallorquins -
Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat... (Miquel López Crespí)
Em truquen de la impremta. Vaig triar un taller de serigrafia prop de casa: era qüestió d'estalviar una mica de temps i no anar amunt i avall. Ara, amb la salvatge invasió del cotxe que ens aclapara -dos o tres per família- no hi ha qui circuli per Ciutat. Els polítics s'omplen la boca parlant de l'"alt nivell de vida assolit per la nostra comunitat". Però no diuen res de "qualitat de vida". No entenen el concepte. Reialme immisericorde del ciment, de la ferralla damunt quatre rodes. L'encarregat de la impremta em diu que hi vagi de seguida. Fa tres vegades que envien un fax -amb el dibuix de la tarja- i a la Casa de Cultura no hi estan d'acord; hi troben defectes. Tot són problemes i entrebancs. El pobre home ja no sap què fer. Amb la primera prova enviada ha rebut, de resposta, una nota dient: "Tipus de lletra massa prim". En suggerien dos models: un roman, l'altre verdana. L'impressor em mira suant. Quan ho hem fet tal com ens demanaven han contestat: "Els noms de l'autor i del presentador han d'anar subratllats". L'encarregat posa les proves damunt el mostrador. Obre una altra carpeta i estén la tercera mostra. "Em sembla perfecta", dic. "Idò va ben errat de comptes! Tampoc no els ha agradat. Aquí -i assenyala el peu de la tarja- han trobat que la data no estava ben centrada i hem hagut de tornar a repetir el muntatge. Hauria de parlar amb aquestes senyoretes. Nosaltres ja no podem fer-hi res més!", acaba, sufocat. Pareix que està penedit d'haver acceptat l'encàrrec. "Un parell de centenars de targes, vaja quina feina! I per això tant de marruell!". És com si pogués llegir-li el pensament. No sap què fer; em mira esperant una solució miraculosa. No treballen als horabaixes; per això li promet que l'endemà em posaré en contacte amb la Casa de Cultura i miraré de solucionar-ho ràpidament. Li dic que si he de parlar amb el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs hi parlaré. No entenc el que passa. I si no ho entenc jo, l'autor del llibre... com ho han de comprendre aquests homes, feinejant tot el dia a la impremta? Em preocupa que no vulgui fer la invitació. Els preus dels altres tallers són encara més elevats (edició per ordinador, aparells japonesos...).
Veig que queda una mica conformat. Normalitza la respiració. S'eixuga la suor amb el mocador. Fa capadetes mentre amaga les carpetes dins l'arxiu. "Demà hauré de solucionar els esculls que encara restin". Plou. Un esdeveniment estrany. Finirà la sequera? Esperant per a travessar el carrer davant del semàfor, un cotxe m'esquitxa de fang. Torn a casa marejat per aquesta feinada tan empipadora. És possible que m'hagi errat -ho he pensat més d'una vegada- volent presentar el llibre. Qui hauria pogut imaginar el caramull de dificultats que anirien sorgint! Era impensable! Hom prova de viure de la literatura i ha de tenir content l'editor. Altres, els escriptors que tenen ingressos provinents d'altres ocupacions, poden fer-se pregar, fer com si no els importàs presentar o no l'obra que escriuen. Però la situació es veu diferent segons com sigui la teva ubicació en la trinxera. La realitat és copsada des d'una òptica diferent si ets rendista, jugador de borsa, fill de militar o de terratinent amb l'esquena coberta per la família. El concepte "treballador de la cultura" que volíem popularitzar en temps del Congrés de Cultura Catalana no arrelà gaire, i ara és motiu de rialla. Sí; ja hem vist com emprenya els exquisits la paraula "treballador". No em parlem si l'aplicam a la literatura o l'art. La ira els ofega. Pateixen inesperats infarts. Alguns, enyorant l'època gloriosa dels seus pares (amics del Comte Rossi) comencen a cantar el Cara al sol. "Quina manera de prostituir una cosa tan excelsa! Com podem aplicar conceptes de feina al que és i ha de ser pels segles dels segles un do dels déus! Una vergonya, contaminar així l'essència de la bellesa!".
Alguns no s'han volgut fer del Club Literari. Pensen que allà on hi ha gent, poble, viva discussió, no és indret saludable per a conrear l'"esperit" (un "esperit" de rància arrel aristocràtica, evidentment). De les majories, de la xurma... què es pot esperar? El Club Literari els pareix una invenció bolxevic, un sindicat... i els sindicats els recorden la política, l'esquerra... la guerra civil! A més d'un la idea d'una unió professional (concepció tan propera a l'esquerranisme, al més ferotge i disolvent marxisme) els fa pensar en els assassinats comesos per les seves famílies en temps del Movimiento. Potser que, inconscientment és clar, imaginen que, pertanyent al Club, demanant rebaixes en el preu del paper per a fotocòpies o en material d'informàtica, traeixen pares i padrins. Deuen imaginar que és caure molt baix discutir de drets d'autor, problemes de jubilació, possibilitat de creació de llars per als autors amb pocs mitjans econòmics... Des de la seguretat que donen les propietats familiars aconseguides en segles de repressió, deu sonar ridícul lluitar per unes pensions dignes, aconseguir una residència d'ancians per a artistes sense possibilitats econòmiques...
Xerriquen, indignats: "Des de quan és un ofici, escriure? Vaja quins dois ens volen enflocar els grafòmans".
Solament "ells" es consideren "escriptors", posseïdors de l'alè vital de la genialitat. "L'Art, la literatura, són qüestions massa exquisides per a prostituir-les amb reivindicacions, carnets, exigències absurdes que no tenen res a veure amb els genis de la creació!".
En bon vivedéu m'he ficat amb la conya de la presentació del llibre! No fa tants d'anys, amb un parell de trucades als amics ja restava tot solucionat. Quan volíem que l'acte fos sonat, que la premsa no retratàs cadires buides, o, simplement, per donar una mica d'enveja als companys que tan sols compareixien per ensumar el fracàs de la presentació, parlàvem amb Tòfol Seguí. En Tòfol és un fervent afeccionat al futbol, sempre organitzant anades massives a l'estadi. En no res et podia omplir una església en cas de funeral o una sala d'actes si es tractava d'un recital. Era un truc infallible! Els socis del Club Literari -que tan sols venien a l'acte per empassolar-se els pastissos que podien, o per a acabar amb el xampany, quan n'hi havia- restaven amb la boca oberta en veure aquella gentada que ens portava en Tòfol!
Mai no se'ls haurien imaginat, els nostres trucs! Ara bé, ells, la competència, els exquisits, també sabien emprar jocs de prestidigitador increïbles. Tothom utilitza els mitjans que té a disposició per a intentar barrar el pas al rival, l'enemic: és a dir, el company de ploma. No hi ha res que no serveixi! Alguns, tot imitant -però sense arribar-ne a assolir la categoria- Wilde o Flaubert, empraven, per enlluernar la premsa i el públic assistent, les mansions de la família, els casals que, tant en el pla com a la muntanya, mantinguts d'ençà del temps de les germanies -i molt abans!- fins al present, servien com a demostració de poder i de classe. Conservació aconseguida, com molt bé matisa sempre Biel Caimari, damunt la sang de la pagesia.
Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat...
És evident -no cal ni discutir-ho- que els poders fàctics de la cultura -editors i institucions que els subvencionen- s'estimen més aquest darrer tipus d'autor -els "perfumats", els exquisits- que no pas aquells qui procedeixen de les zones frontereres, els que porten a la sang l'escriptura com un ofici i no com una afecció de desenfeinats. Curiosa diferència entre escriptors: els uns -nosaltres- pugnant per dignificar una de les professions més mal considerades i que fins ara mateix era considerada com a ocupació de desenfeinats; i els altres, fermament convençuts que escriure és un sacerdoci. Partidaris d'anar bastint llurs excelses "genialitats" lentament -tenen el temps ocupat amb altres activitats guanyant diners amb l'especulació immobiliària, amb mil negocis inconfesables-, es consideren depositaris de no se sap quines eternes essències... Igual que en la guerra del trenta-sis: uns, els franquistes, dient que ells eren els defensors de la cultura, de la civilització i els altres, els republicans, els separatistes, eren -som!- la vulgaritat, la barbàrie que tot ho contamina. Tants d'escrits de Pemán, Villalonga, Giménez Caballero, Ramiro de Maeztu, plagiant Ortega i Gasset, Spengler, o enlairant D'Annunzio a la màxima expressió de la saviesa universal.
Com una batalla de veritat: aconseguir publicar un llibre, fer una presentació. N'Antoni Crespí, el mateix Alexandre Arquer, m'ho contaven l'altra dia.
-Saps que n'hi ha de malifetes i conspiracions de saló dins del nostre enverinat cercle d'aspirants al Nobel, de pretesos amics! Molts dels que et saluden pel carrer... fins i tot gent que et truca per a felicitar-te per haver guanyat un premi, al cap de pocs segons són capaços de telefonar a l'editor per dir-li que no vals res, que estàs negat per a escriure, que serà un fracàs l'edició de la novella que ja tens aparaulada!
-Que m'heu de dir! -explica n'Alexandre Arquer. M'havien de publicar una recull d'obres de teatre, a Barcelona precisament... Creureu que un membre prou conegut del Club Literari anà al Principat -imagineu les despeses: avió, hotel, etc., etc.- per a parlar amb l'editorial? L'home m'ho explicà més endavant fent-se'n creus. Em digué que l'enveja i l'odi existent entre els escriptors illencs superava de molt el que es respirava al Principat... i allà també era extremat. Sortosament el viatge de l'"amic" no serví per a res, ja que l'editor havia cobrat la subvenció i el llibre sortí al carrer talment com estava programat.
Turmeda | 04 Agost, 2016 09:59 |
...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)
Lletra de batalla i els ressentits
Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.
En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".
http://bloc.balearweb.net/get/444/xativapremi.JPGEl poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".
En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.
Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.
Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".
Turmeda | 03 Agost, 2016 14:49 |
Crònica sentimental de la lluita per la República i el Socialisme! -
Palma (Mallorca), anys 70- Records d´una roda de premsa clandestina en temps de la dictadura franquista (una acció que ens costà anar a la presó!) –
Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. (Miquel López Crespí)
No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. No obeir les instruccions que sortien del consell de redacció significava perdre la feina. Ningú podia actuar pel seu compte, al marge del que ordenàs el director. S’havia de treballar ulls clucs al servei dels que preparaven la restauració borbònica, per a conservar l’essencial del franquisme: la “sagrada unidad de España” i el sistema d’explotació amagat sota l’eufemisme de “defensa de l´economia de lliure mercat”! El rei que ens llegava el dictador serviria de ciment aglutinant de l´operació ordida per tots els poders mundials implicats en aquesta grandiosa i espectacular obra teatral.
Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. Les velles amistats de la guerra civil? Fills de militars i alts comandaments de la División Azul emparentats amb els batles i governadors de la dictadura? Les mateixes famílies del trenta-sis jugant diverses cartes? Els fills dels fiscals falangistes, ara membres d´alguns grups de l´oposició, defensant la fi de la lluita republicana, l´enlairament de la bandera bicolor, el perdó dels assassins, la reconciliació nacional amb els culpables de més de quaranta anys d´opressió!
Turmeda | 03 Agost, 2016 10:28 |
Curiositats històriques - Quan la policia franquista ens recomanava entrar a militar en el PSOE... per fer “carrera” i guanyar diners! -
Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició
Us ho vaig advertir i no sabeu fer cas a qui us dóna bons consells. La reforma del règim avança i es consolida. Basta sentir les declaracions d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda per a saber de què va aquesta història. El futur de l’esquerra no passa pels vostres grups. Ho hauríeu de saber. Els poders fàctics espanyols i del món sencer volen una oposició com l´existent a França i Itàlia, uns eurocomunistes que són capaços de pactar amb la Democràcia Cristiana a Itàlia i aturar una Revolució com la del Maig del 68 a França. Malgrat que no descartin, si fos possible, bastir un bipartidisme del tipus que hi ha als Estats Units, Anglaterra i Alemanya. Revolucions, Fronts Populars, República Socialista... No interessen a ningú! O no recordau quin va ser el paper dels comunistes francesos el Maig del 68? No teniu memòria? Es tractava de rompre la unitat congriada en el carrer entre obrers i estudiants. Els carrillistes tenen prou militants i, evidentment, no volem que s´estableixi cap mena de competència amb altres partits comunistes. El pacte amb el Moviment és aconseguir silenciar-vos a fàbriques i universitats. El PSOE de Felipe González, que és la tendència que promociona la Internacional Socialdemòcrata, no té quasi militants. Si ara demanau l’entrada al partit us podríeu convertir en quadres dirigents i ocupar, abans que s´aprofitin els centenars d’oportunistes que sorgeixen arreu com a bolets, llocs importants de comandament. Serieu els primers a situar-vos a recer de qui tendrà l´oportunitat de guanyar eleccions! A Inca vaig dir que us calia reflexionar. I no heu seguit els meus consells! No enteneu que el futur de l´esquerra estaria a les vostres mans? Us imaginau els avantatges personals que podríeu obtenir? I, dins del PSOE, sempre seria factible afirmar que sou d´esquerres. Qui no es deixaria enganyar si sabeu alçar el puny quan pertoca, enlairar la bandera roja a les manifestacions, passejar el retrat de Pablo Iglesias pels carrers cantant la Internacional? Tenim informes secrets que parlen de trobades d´alguns dels vostres dirigents amb enviats d´Alfonso Guerra! Pensau que el poder és sempre el poder i, d´ençà de l´inici de la història, tothom vincla l´espinada davant qui comanda! Ara és el moment, únic, irrepetible! Imaginau-ho! Controlar les llistes electorals, situar-vos en bona posició per a sortir elegits, endollar amics i familiars... En una sola legislatura guanyaríeu prou per a retirar-vos de la política gaudint d´una posició immillorable! Quin sentit té romandre en unes organitzacions que mai no assoliran el triomf, fer feina a uns grups que seran perseguits de forma implacable mentre duri la reforma i, no cal que ho dubteu, posteriorment? Teniu ànima de màrtirs? Sou els nous cristians? Heu nascut amb voluntat de sortir a l’arena de circ perquè us mengin els lleons? (Miquel López Crespí)
La Social havia acabat de remoure el pis.
Si ho volia tornar a deixar com estava m´esperava una feinada! Na Dora, per indicacions dels agents, signà l’informe del Rosset. Un escrit de circumstàncies on s’especificava que, “efectuado el registro en la casa del sospechoso tal día y a tal hora”, no havien trobat cap publicació subversiva. No entenia els motius d´un escorcoll tan minuciós. Sabien a la perfecció que, si ells no deixaven el material escampat per casa, no trobarien mai res. Només uns militants despreocupats i novells podien ser tan babaus de deixar revistes compromeses al seu domicili. Més d’una vegada vaig proposar al Comitè de Direcció l’expulsió de qui no complís les mínimes instruccions de seguretat. Era absurd que s’acceptàs la militància de qui no comprenia els perills que comportaven, que no fos conscient de la necessària disciplina, la importància d’estar sempre a l´aguait per salvar l’estructura de l’organització. La caiguda d’una cèl·lula en mans de la Social i de la Guàrdia Civil podia significar, en cas d’haver-hi tortures, la fi de tota l´activitat política d’una ciutat i, fins i tot, d’una comarca.
Els agents de la Brigada Social ja eren al replà de l’escala. Abans d´entrar a l’ascensor, el Rosset em digué, amb veu reposada:
-No et pensis que us heu alliberat de nosaltres. Avui només hem fet una visita rutinària. Únicament volíem saber si calia afegir alguna nova troballa a l'expedient que ja teniu obert per la presentació del partit. Per a enviar-vos al jutge i aconseguir que ordeni el vostre ingrés a la presó ens basta adjuntar els retalls de premsa del Diario de la Provincia. No necessitam cap mena de declaració! Podem detenir-vos sense haver de fer cap interrogatori nou.
Vaig veure com col·locava l’informe dins una cartera de cuiro. La va tancar a poc a poc. Parlava suaument, com si volgués que escoltàs bé cada una de les paraules que pronunciava.
-Vosaltres no podeu sortir a la llum pública. Sí, ja ho sé. Pots dir-me que consentim quasi tot el que volen al PCE i al PSOE. Supòs que no et ve de nou. T’ho vaig explicar a comissaria després de les detencions a Lluc i a Inca. Crec que estau avisats. I no em tornis a dir que no saps res de l’organització. Has declarat que formes part del Servei de Premsa. És un grau de compromís prou important. Per a nosaltres, malgrat que no ho vulguis reconèixer, ets un membre destacat de la Direcció Política de les Illes. Només un responsable del Comitè Executiu pot convocar els mitjans de comunicació. O et penses que som uns policies que just comencen? Anau ben errats de comptes! I, no ho oblideu: per quatre rals tenim tots els informadors que volem! Heu pensat mai que, segurament, qui crida més a les assemblees, qui us sembla més radical, aquell a qui apreciau al màxim podria ser de la policia?
Mentre acabava de tancar la cartera, va callar un moment.
-A més... no sé per què et dic coses que sabeu perfectament. En Jaume Calafell, en Guillem Salomó, els que heu participat en la roda de premsa ja sou prou grans. Sou més vells que la majoria de joves que s´han afiliat a l´organització a la darrera època. No us hem d´ensenyar res.
Els socials ja eren dins l´ascensor, però el Rosset continuava amb l´explicació, fent-me saber les conclusions a les quals havia arribat després d’anys de seguiment i vigilància.
Em mirà fixament als ulls i pronuncià les acostumades recomanacions.
-Us ho vaig advertir i no sabeu fer cas a qui us dóna bons consells. La reforma del règim avança i es consolida. Basta sentir les declaracions d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda per a saber de què va aquesta història. El futur de l’esquerra no passa pels vostres grups. Ho hauríeu de saber. Els poders fàctics espanyols i del món sencer volen una oposició com l´existent a França i Itàlia, uns eurocomunistes que són capaços de pactar amb la Democràcia Cristiana a Itàlia i aturar una Revolució com la del Maig del 68 a França. Malgrat que no descartin, si fos possible, bastir un bipartidisme del tipus que hi ha als Estats Units, Anglaterra i Alemanya. Revolucions, Fronts Populars, República Socialista... No interessen a ningú! O no recordau quin va ser el paper dels comunistes francesos el Maig del 68? No teniu memòria? Es tractava de rompre la unitat congriada en el carrer entre obrers i estudiants. Els carrillistes tenen prou militants i, evidentment, no volem que s´estableixi cap mena de competència amb altres partits comunistes. El pacte amb el Moviment és aconseguir silenciar-vos a fàbriques i universitats. El PSOE de Felipe González, que és la tendència que promociona la Internacional Socialdemòcrata, no té quasi militants. Si ara demanau l’entrada al partit us podríeu convertir en quadres dirigents i ocupar, abans que s´aprofitin els centenars d’oportunistes que sorgeixen arreu com a bolets, llocs importants de comandament. Serieu els primers a situar-vos a recer de qui tendrà l´oportunitat de guanyar eleccions! A Inca vaig dir que us calia reflexionar. I no heu seguit els meus consells! No enteneu que el futur de l´esquerra estaria a les vostres mans? Us imaginau els avantatges personals que podríeu obtenir? I, dins del PSOE, sempre seria factible afirmar que sou d´esquerres. Qui no es deixaria enganyar si sabeu alçar el puny quan pertoca, enlairar la bandera roja a les manifestacions, passejar el retrat de Pablo Iglesias pels carrers cantant la Internacional? Tenim informes secrets que parlen de trobades d´alguns dels vostres dirigents amb enviats d´Alfonso Guerra! Pensau que el poder és sempre el poder i, d´ençà de l´inici de la història, tothom vincla l´espinada davant qui comanda! Ara és el moment, únic, irrepetible! Imaginau-ho! Controlar les llistes electorals, situar-vos en bona posició per a sortir elegits, endollar amics i familiars... En una sola legislatura guanyaríeu prou per a retirar-vos de la política gaudint d´una posició immillorable! Quin sentit té romandre en unes organitzacions que mai no assoliran el triomf, fer feina a uns grups que seran perseguits de forma implacable mentre duri la reforma i, no cal que ho dubteu, posteriorment? Teniu ànima de màrtirs? Sou els nous cristians? Heu nascut amb voluntat de sortir a l’arena de circ perquè us mengin els lleons?
Just abans de tancar la porta de l’ascensor, encara tengué temps de dir-me, com si sentís de veritat aquelles paraules:
-Ho hauríeu de pensar amb deteniment. Saps que tenc raó i només un estèril romanticisme us manté fermats a les velles utopies del passat. Massa anys sentint les històries de la guerra que contaven els vostres pares. Quin profit podeu treure dels records dels antics presoners republicans? Aquell univers de somnis fa temps que desaparegué de la memòria de les noves generacions. És com si no us haguéssiu adonat de la resplendent societat de consum que us envolta, dels milions de turistes que arriben cada any a Mallorca, dels cotxes que ocupen carrers i avingudes, de les nits interminables de xampany a Tito´s, Barbarella, Trocadero, Jack el Negro... El món ha canviat i, submergits en antics romanços, no us heu adonat del cicló que ha arrabassat les esperances dels vells combatents! Els treballadors que tant estimau... pensau que volen viure com a Rússia, Cuba i la Xina? Fer feina per a l´Estat? Anau ben equivocats! Fixau-vos-hi bé, en els homes i dones que arriben a l´illa per a fer feina en la construcció i els hotels! Volen gaudir d´un benestar que no tenien als seus pobles, comprar una casa, tenir cotxe, portar corbata els diumenges.... Tenen res a veure aquestes aspiracions amb treballar per quatre kopecs a l´URSS, cavar canals a la Xina per un plat d´arrós, tallar canya a Cuba? Els primers que us trairan seran els vostres propis dirigents. Sí, ja sé que vosaltres sou els més idealistes. Recordau que, a molts d´indrets, la paraula “idealista” és sinònim de bàmbol, de ximple. No heu volgut estar en els organismes unitaris de l’oposició. Però els altres grups, del de Carrillo al Moviment Internacionalista i el Partit del Socialisme, sense oblidar la Lliga Marxista-Leninista, hi són presents, esperant el moment oportú per situar-se a recer de qui quedi més ben col·locat en les properes eleccions. Ja hi ha maoistes i trotsquistes olorant que, restar proper al PSOE, podrà significar accedir a una feina segura a les institucions, malgrat que sigui d´auxiliar administratiu! Reflexionau! Si no espavilau romandreu sols, abandonats a la vostra sort, amb els deutes del lloguer dels locals clandestins, sense poder pagar els quatre cartells per a les eleccions, si arriba el dia en què el govern us autoritzi a participar-hi.
El darrer que va dir abans de desaparèixer engolit per l’ascensor va ser: “Ens veurem ben aviat. Estau en les nostres mans!”.
Turmeda | 02 Agost, 2016 13:26 |
Pàgines del meu dietari (XVIII) – Els avenços de la modernitat – Problemes dels escriptors mallorquins -
Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. (Miquel López Crespí)
Creient que la qüestió de la propaganda restava solucionada, he tornat a telefonar a l'encarregada de les targes. Volia saber si podien enviar un grapat d'invitacions als meus amics, a la família. Poca cosa en definitiva: trenta o quaranta sobres; una despesa ridícula. Anava ben convençut que tot rutllava a la perfecció. Però vet aquí que, de cop i volta, reb una inesperada sorpresa.
Després de trucar tres vegades per a localitzar-la, i al cap d'una estona d'esperar com un babau amb l'auricular a les mans, sent una veueta que m'explica novetats: ara s'esdevé que la Casa de Cultura no pot fer la promoció, perquè no hi ha prevista cap despesa especial (els segells per als sobres, algun tríptic...), ja que la sollicitud l'he feta jo! És a dir: si hom demana de fer un acte sense haver estat convidat expressament per la Direcció, se suposa que tal activitat no entra a formar part del programa normal de la "Casa". Escoltant-la arrib a pensar si la meva novella deu tenir la SIDA o jo estic tuberculós (o ambdues coses a la vegada!). )És possible que, a les acaballes del segle XX, després de més de quinze anys de pretesa normalització cultural, sigui un pecat voler presentar un llibre? L'alloteta em xerra sense embulls:
-Pensi que no l'hem anat a cercar. És vostè que ens ha vengut a demanar un ajut. Comprengui que en aquestes circumstàncies, sense que el seu acte estigui programat, som nosaltres que li fem un gran servei.
Un favor, presentar el meu llibre! Cada vegada ho entenc menys. Si al final no paguen el que costa la propaganda... quin tipus d'ajut em fan? Deixar-me una tauleta i una cadira per parlar des d'un escenari sense cap altra mena de decoració? Quines despeses els significa deixar una sala d'actes? Potser m'equivoc. En Biel, sorneguer com de costum, em diria que han de mantenir oberta la sala seixanta minuts més de l'acostumat. Vet aquí el "problema"!
-Ves a saber si han de pagar una hora extraordinària al vigilant, a l'allota encarregada d'obrir i tancar portes -explica, provant d'imaginar totes i cada una de les possibilitats, els entrebancs burocràtics que puguin sortir encara.
En el fons he entès a la perfecció el que em volien dir. Costa fer-se a la idea. La propaganda (prèviament aprovada pel departament corresponent: tipus de lletra i paper, lloc per a collocar el meu nom i el de l'editor, etc, etc...) ha de córrer a càrrec meu. La notícia, inesperada, em deixa per un moments sense respiració. Una nova despesa!
Qui sap si en Ribas i Thomàs es penedeix de tanta "generositat": haver-me rebut en el despatx. No sé què pensar. Hi ha fets que em desconcerten. Tants d'anys tancat entre aquestes quatre parets m'han fet oblidar l'aferrissada lluita d'interessos que, per la publicació d'un llibre, per la subvenció, per simple protagonisme personal, hi ha en el món de la ploma. Em deman amb qui deu haver parlat en Ribas i Thomàs per a mudar d'opinió. Ells, allà dalt, saben el que costa una promoció adequada d'un llibre, i, evidentment, no ignoren que l'escriptor, tret que pertanyi a la colla dels privilegiats, no pot competir amb igualtat de condicions amb els exquisits. Són el conegut exèrcit dels servils, dels que no tenen res a dir, grafòmans de dissabte i diumenge que únicament malden per sortir en els diaris. Onanistes de la paraula, de la frase plagiada, de l'argument pres d'alguna novella estrangera... Milionaris que paguen les edicions, encarreguen a universitaris sense diners articles, biografies elogioses, on, sense cap mena de dubte, el biografiat és el fidel continuador de Ramon Llull, la superació de tota literatura escrita fins al moment present. Espaventós reialme de la manipulació contínua i la mentida.
No arrib imaginar qui deu haver parlat amb la direcció de la Institució per a maquinar tan gran malifeta: deixar-me sense targes, voler fer-me pagar la promoció... Sabotatge sota els peus. El conegut paisatge quotidià.
N'Antoni Crespí -li he trucat per a explicar-li el problema- creu que deu ser a causa del presentador, en Guillem Pradial, el catedràtic d'història (que, per cert, lluità amb el pare d'en Ribas i Thomàs contra la Unió Soviètica en la famosa "División Azul"). No acab d'entendre els motius que em suggereix n'Antoni. Li dic que la Casa de Cultura manté bones relacions amb la universitat, que tenen multitud de convenis signats i ambdues institucions funcionen alhora: jo et promocion els teus actes i tu em promociones els meus.
-Fins ara mateix era així... Sovint les coses muden en dies. D'aquí tres mesos hi ha eleccions. S'ha d'elegir rector i un nou equip de direcció. En Guillem Pradial -que t'ha de presentar el llibre-, malgrat que és bon amic d'en Ribas i Thomàs... forma part de l'equip perdedor! Hi ha hagut pressions de determinats grups bancaris i del govern per a llevar els amics d'en Pradial del rectorat. No ho sabies? Per això no volen saber res dels que ja no podran oferir cap prebenda a la universitat. Els negocis comercials de la banca -que és en definitiva qui subvenciona les activitats de la Casa de Cultura- es faran amb el nou equip directiu. Parlar de Guillem Pradial és com nomenar les guerres de Cartago contra Roma! Un home sense futur; algú de qui ja no es pot xuclar res.
No ho havia pensat. Segurament té raó n'Antoni. Escrivint al teu racó no arribes a copsar mai, en profunditat, les conseqüències polítiques i culturals de la nova època -la postmodernitat!-, de l'avanç incontenible d'una democràcia basada en un cinquanta per cent d'abstenció de l'electorat. A Dallas encara és pitjor: el batle és elegit només amb el cinc per cent de ciutadans que va a votar. Hi ha indrets amb un noranta-cinc per cent de gent que passa de tot! I aquesta és la democràcia que els ianquis volen estendre arreu del món a força de míssils i bonbardejaments continuats!
Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. Jo he anat a escollir un home com en Guillem Pradial, important fins ahir, sense anar a pensar que el vent sol mudar de direcció. Pradial ja és un destorb, un nom que s'ha d'oblidar.
Pretenen que mudi de presentador? Voldrien que anàs de nou a veure'ls per a escoltar un "suggeriment"? La recomanació d'algun professoret desconegut però que entrarà a formar part del nou equip directiu? Em neg a fer més concessions. Que pensi el que vulgui en Manel, l'editor. Ja estic una mica avorrit d'anar constantment rere quatre penedits. En Guillem Pradial, malgrat procedir d'una nissaga de repressors del nostre poble, sempre ha donat suport en allò que ha pogut a la causa per la llibertat: donà ajuts econòmics, pagà la publicació de números de la premsa clandestina i, malgrat que amb el temps evolucionà fins a postures properes al poder, mai no ha fet cap declaració pública penedint-se dels anys de collaboració amb l'esquerra. Un gran mèrit a tenir en compte enmig del maremàgnum d'oportunisme galopant que ens envolta!
Resumint: m'han fet anar tot el dia anant amunt i avall. Adéu escriure, adéu la preparació del llibre de contes que havia de presentar al concurs de Perpinyà! Avui dia ja no és com abans. Els treballs d'edició, qualsevol ximpleria, valen una doblerada. He demanat pressupost a tres impremtes. Quatre-centes targes costen deu mil pessetes. Hauré de seleccionar els convidats; estudiar acuradament qui és cada una de les persones que tenc al llistat d'amics i coneguts. Pitjor seria que fos pintor: amb el que costa un catàleg per a una exposició! He de mirar prim: deixar de banda els que no hagin vengut a les dues darreres presentacions; oblidar el lliurament de targes als rivals. Allò que tothom fa d'enviar invitacions a gent que saps que no vendrà mai -"ni que els matassin"-, però que els pot pegar un atac de cor d'enveja en constatar que has publicat un altre llibre. Pensar que ja se n'assabentaran pel diari, que tendran l'atac de gota en obrir la premsa. Potser que en dues-centes o tres-centes ja n'hi hagi prou. Deu mil pessetes! I diuen que és barat! Els hauré de creure? Expliquen que em faran la feina perquè sóc client de fa molts d'anys! D'altra manera no podrien prometre res. Una fortuna, deu mil cuques! Hauria estat millor fer la carta de sempre amb l'ordinador. A pesseta el full, per no res m'hauria sortit. M'ho meresc per haver accedit a les sollicituds de l'editor. Deixar-se portar per la línia de menor resistència porta aquests problemes. En Manel Serra no n'és l'únic culpable. Acostumat a veure als diaris i als informatius de la televisió que tots els escriptors fan les presentacions en indrets de cert prestigi, m'he deixat vèncer una mica per l'enveja. En el fons som humans. Què hi farem! "Si els altres ho organitzen així... )per què hauria de ser menys?". No sabia que la "competència" té secretàries que fan la feina per l'autor. Jo encara no he arribat a tan excelsa categoria: despatx, edicions de luxe pagades pels bancs, convidades del President de la Província Autonòmica o del batle... Ben mirat, no sé per què protest. )No volia presentar el meu darrer llibre a l'indret de moda a Ciutat, la Casa de Cultura "Reis de Mallorca"? Don massa la culpa a l'editor. Als cinquanta anys ja hauria de saber el que es cou pels indrets artístics. En Manel no m'hi hauria pogut obligar, si m'hagués inventat una excusa versemblant. Pensava que m'aniria bé vendre un parell de llibres, ingressar -si l'editor em pagava puntualment- una quantitat extra de duros (sempre el problema de factures endarrerides, l'escola i els llibres dels fills...). Provar de sobreviure en una societat que no vol saber res de res de poesia, novella o teatre (a menys que sigui un best-seller promocionat per la tele; una companyia vinguda de Madrid) és complicadíssim. En Biel tengué també bona part de culpa. "Com vols vendre si no saps presentar el producte com correspon, en un indret adequat, on periodistes i futurs compradors puguin anar mudats, lluir el vestit comprat a Londres o Milà?". M'ho digué molta gent. Amb l'entrada al Mercat Comú, amb la fi dels partits d'esquerra i l'abandonament de la lluita revolucionària per part de la majoria de coneguts, estava mal vist repetir les antigues representacions als barets de moda. S'havien avorrit dels cantaautors de protesta, de la coca amb verdura i el vi negre de Binissalem, signes evidents d'una època -les dèries juvenils- que volien oblidar ràpidament costàs el que costàs.
Fa uns dies vengué a Ciutat en Paco Ibáñez i donà un concert. Velles cançons de la resistència. Celaya. Blas de Otero. Rafael Alberti. "A galopar hasta enterrarlos en el mar". El públic -poca gent, moltes cadires buides a la sala- deia, sortint al carrer: "Aquest Paco Ibáñez cada dia beu més. És un borratxo perdut. Pobre home".
Només fa uns anys volien conquerir el món, alçar barricades contra la injustícia després de sentir les mateixes cançons que ara critiquen.
"Són els avenços de la modernitat!", diria, sorneguer Biel Caimari.
Turmeda | 02 Agost, 2016 09:30 |
La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat. (Miquel López Crespí)
Brendan Behan: el teatre i la narrativa d'Irlanda
Brendan Behan és el continuador, per l'"esquerra" -molt a l'esquerra!- del teatre fabià d'un Bernard Shaw i del mateix O'Casey. Un home que procedeix directament, com a militant de l'IRA, de les fileres de la lluita per la independència d'Irlanda. Les experiències de presó de Behan es poden trobar en la seva narrativa, concretament en el llibre Borstal Boy (hi ha una traducció francesa a Galimard, 1960, titulada Un peuble partisan). En Borstal Boy Behan ens descriu els anys de presoner a mans de les forces repressives britàniques. Francisco Lorda Alaiz en l'article "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" ens recorda les circumstàncies de la detenció de l'escriptor. Diu el comentarista: "En 1939, Brendan Behan desembarca en Liverpool con una maleta llena de explosivos. Sinn-feiner, como su abuelo, su padre y la mayor parte de los miembros de su familia, pertenece ya, a pesar de su extremada juventud -dieciseis años-, al IRA -el Ejército Republicano Irlandés-, y tiene la misión de hacer saltar los astilleros de la Marina. Apenas depositado su equipaje en su habitación del hotel, cae en manos de la Policia, se le conduce sin miramiento alguno a la Comisaria y se le arroja sobre la marcha al interior de una celda hedionda de la cárcel de Welton, donde los guardas se encargan de enterarle de la opinión que les merecen esos 'cerdos de irlandeses', en general i esa 'basura de terroristas del IRA' en particular".
Algunes obres de Behan, concretament Borstal Boy, ens situen davant un escriptor de vena, un autor que també destaca, i molt!, en la narrativa. Alguns estudiosos volen situar solament Brendan Behan en el marc concret del teatre irlandès contemporani. Però la seva narrativa memorialística ho desmenteix de forma rotunda.
La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat.
Llegint l'obra de Brendan Behan hom recorda, amb les diferències de rigor, llibres cabdals, aportacions importantíssimes a la història cultural i política dels pobles. Pens ara mateix en la feina, els escrits essencials d'Antonio Gramsci dins les presons mussolinianes. Qui no recorda els famosos Quaderns de la presó, obra cabdal del gran dirigent comunista italià? O Les cartes de la presó de Rosa Luxemburg?
Quan hi reflexiones, quan analitzes a fons la narrativa de la presó de Brendan Behan, t'adones de les similituds amb tantes obres dels clàssics empresonats i torturats per les forces de la reacció pertot el món. Molts d'aquests llibres són els que han anat formant -o deformant, dirien els reaccionaris!- la nostra consciencia militant. Si miram endarrere ens trobarem amb l'experiència que va significar la lectura d'alguns poemes de Quevedo escrits en circumstàncies semblants, obres de Miguel Hernández escrites en els anys del seu captiveri, la famosa balada d'Oscar Wilde escrita a la presó de Reading... Els exemples podrien multiplicar-se fins a l'infinit. Qui no té en ment les Memòries d'un revolucionari de Kropotkin, llibre editat a Londres l'any 1887? Memòries d'un revolucionari tenia per títol original A les presons russes i franceses. La primera edició de l'any 1887 va ser comprada íntegrament per la policia política tsarista per ordres expresses del tsar. El llibre de Kropotkin, editat en espanyol a començaments dels anys setanta per l'editorial ZYX, ens ajudà a conèixer i aprofundir en la Rússia d'abans de la Revolució Soviètica, en les condicions d'opressió de les nacions de l'Imperi rus, en les tortures i vexacions a què eren sotmesos els revolucionaris de totes les nacions oprimides pel tsarisme.
Una obra, la de Brendan Behan, molt semblant a les memòries del gran revolucionari alemany Ernst Toller, un dels caps de la insurrecció consellista de 1919, fundador i dirigent de la República Alemanya dels Consells de Treballadors, Pagesos i Soldats. Recentment Edicions de 1984 de Barcelona ha editat l'obra de Toller Una joventut a Alemanya (Barcelona, Edicions de 1984, 2001). Una joventut a Alemanya ens confirma novament tot el que anam dient sobre la narrativa memorialística dels intel·lectuals que han fet del compromís amb el deslliurament del seu poble objectiu d'una vida de lluita i sovint de grans sacrificis.
Recordem al respecte llibres com El Vertigo (Barcelona, Editorial Noguer, 1974) de la revolucionària Ievguénia Semiónovna Ginzburg, acusada per l'estalinisme d'idees trotskistes i presonera des de l'any 1937 fins a 1957 a les presons i els camps de concentració dels usurpadors i enterradores de les idees socialistes d'octubre. El material d'Eva Forest titulat Eva Forest: diario y cartas desde la cárcel (París, Édicions des femmes, 1975) o el llibre de Manuel Cruells, Escrits a la presó de Barcelona (1944-1945) (Barcelona, Galba Edicions, 1977), que ens informa amb tota mena de detalls de com era la vida a les presons feixistes de Barcelona a mitjans dels anys quaranta, són exemples molt semblants al de Behan.
Bredan Behan era a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta -i és ara mateix!- l'exemple d'intel·lectual compromès. Pintor de parets i mariner, militant de l'IRA, detingut durant quatre anys a les presons britàniques, narrador clàssic a l'alçada dels millors memorialistes del món, autor teatral per excel·lència, va saber portar a la literatura les lluites del poble irlandès i la seva experiència personal en el combat contra l'opressor. Obres teatrals com The quare felow i posteriorment The hostage porten a l'escena tota la càrrega subversiva que tenia i té el món vital de Brendan Behan. Obres escrites en una línia que combina, sense ser-ne cap deixeble ni imitador, el millor de Bertolt Brecht i, també, mercès al tarannà especial de l'autor, a la commedia dell'arte italiana. Peces que porten a l'escenari històries verídiques de la resistència, de la vida quotidiana d'un poble oprimit, fent del teatre una esmoladíssima eina de lluita i de desvetllament nacional i social. Com deia Francisco Lorda Alaiz en "Continuación de la tradición dramática irlandes: los Behan": "Brendan Behan parte de una realidad cruda y su quehacer básico consiste en reproducirla con toda su crudeza, y, aunque de cuando en cuando, se salga por la tangente de la extravagancia, que, de todos modos, no acaba de ser gratuita, el humor y la sátira brotan muy naturalmente de los propios personajes y de su circunstancia, y no son una superestructura artificiosa impuesta por la intención del autor sin mirar demasiado si viene a cuento o no. Se trata, en resumen, de un realismo no menos estricto que el de una Selagh Delaney, un Wesker o un Willis Hall, ni de función social menos intensa que el de éstos, pero de una calidad peculiar que confiere a ese realismo una dimensión próxima a lo que podría calificarse de comedia satírica".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 01 Agost, 2016 11:47 |
-Mallorca, el paradís perdut (XXI) - Cala de Deià -
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès. (Miquel López Crespí)
Diu el llibre Mallorca vora mar (I) de Joan Sastre i Vicenç Sastre, en parlar del camí cap a la cala de Deià: "Dirigim les nostres passes cap a la cala de Deià tot seguint el recorregut del camí de sa Torre. En aquesta garriga de pins coexisteixen -a més de plantes que són molt comunes pertot arreu, com els albons, la mata, el llampúdol, les estepes i el càrritx- espècies que pertanyen a aliances vegetals diferents. Per una part, hi són presents el cirerer de Betlem i l'esparreguera d'ombra, pròpies de l'alzinar; i per l'altra, creixen també les esparregueres veres i les de moix, l'estepa de mart, la rapa, la ruda, l'ullastre i la lletrera, pròpies de l'aliança anomenada Oleo-Ceratonion. Observam també el romaní, que s'enquadra dins l'aliança Rosmarino-Ericion"1.
Cap a mitjans dels anys seixanta, que és l'època en la qual començam a escriure i col·laborar regularment en la premsa mallorquina, ens atreu l'anomenada mítica de Deià. Aleshores ja sabem que al poble hi han residit artistes com Joaquim Mir, Arthur Byne, Lady Sheppard, Tito Cittadini, Casimir Martínez, Tarrassó, Mathew Klarwein, Josep Puigdengolas, John Ulbrich, Mark Heine o Antoni Gelabert. En el volum III de La pintura i l'escultura a les Balears, en parlar de la vida i l'obra de Joaquim Mir hom pot copsar la importància de Deià i de les passejades per la serra de Tramuntana en l'obra de tota aquella colla de pintors que descobriren la llum i el paisatge de Mallorca. Diuen els autors del llibre: "Quan Mir arribà a Deià, Degouve, que hi estava pintant, argumentaria el dret a certa exclusivitat pictòrica: la primacia d'interpretar el motiu descobert (Pla, 1994). (...) Aquells primers anys del segle, les excursions pictòriques en grup eren freqüents. S'hi reunien, entre d'altres, Terrassa, Gelabert, Blanes Viale, Bernareggi o Ribas Prats. A la zona de Deià, Mir convisqué un temps amb el seu amic Sebastià Junyer (Ferrà, 1999), establert a Llucalcari. Sovint s'hi sumava Gelabert. Mir pintà també a Raixa i a la zona de Pollença (‘Camí de Pollença’, 1902). Posteriorment s'instal·là al castell del Rei, on convidà els Rusiñol i Gelabert una temporada, i on tornà a coincidir amb Degouve"2.
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès.
Robert Graves ja era un escriptor d'anomenada molt abans de l'esclat de la guerra civil espanyola. A mitjans anys trenta (1934) ja havia escrit alguna de les obres que el portarien a la fama, com era el cas de I, Claudius i Claudius the god and his wife Messalina.
Pel que fa a Josep M. Llompart, cal dir que en aquells ja exercia el seu mestratge indiscutible a les nostres lletres i en tot l'àmbit de la literatura dels Països Catalans.
A aquestes alçades de l'edat, quan ja anam cap als seixanta anys, a voltes se'ns fa difícil retrocedir amb la màquina del temps de la memòria fins al moment en què somniam de ser escriptors. ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. Per a nosaltres, Llompart, Graves i Silitoe tenien l’alçària gegantina d'Antoni Gelabert, Tito Cittadini o Joaquim Mir. La màgia de la cala de Deià en la nostra dedicació a la poesia? Ben cert que degué ser d'aquesta manera com s'anà conformant la nostra consciència.
Pintura, literatura i música reunits en un poble aparentment tan petit! Com no volíeu que aquesta mescladissa, combinada amb la presència suggerent del paisatge, amb el record permanent de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no ens fes decantar vers la poesia?
1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (I). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J. J. De Olañeta, Editor, 2002. Pàgs. 232-235.
2 La pintura i l'escultura a les Balears (III) Edició dirigida per Guillem Frontera. Palma (Mallorca): Promomallorca i Àmbit Serveis Editorials, 1996. Pàgs. 232-233.
Turmeda | 01 Agost, 2016 10:05 |
- Pàgines del meu dietari (XVII) – La presentació del llibre -
...dues ampolles de cava, una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. -
Problemes dels escriptors mallorquins -
En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. (Miquel López Crespí)
Quan començava a pensar que no hi hauria resposta i que l'amic Josep Palau Ribas i Thomàs havia arribat a la conclusió que no interessava la presentació del llibre, truquen a la porta. Un estrany missatger, amb casc que porta l'anagrama de l'entitat bancària que subvenciona les activitats de la Casa de Cultura, és al meu davant. Sorprès encara, constat que em duu un sobre amb l'esperada autorització oficial.
-Miracle! Ho haurem de celebrar amb xampany -pens sense arribar a creure que tot marxa per bon camí.
Nerviós -fa tants dies que esper la resposta de'n Ribas i Thomàs!- obr el sobre que m'ha deixat el motorista. Quines situacions més estranyes! Llig. És talment com si volguessin estalviar paraules. La nota diu: "Distingit senyor: hem rebut la sollicitud que vostè ens envia demanant la sala de conferències per a fer la presentació del llibre Dones en guerra.
'Li comunic que per a nosaltres serà un plaer collaborar amb un escriptor conegut tant a l'àrea de la comunitat lingüística de parla catalana, com arreu de l'Estat i l'estranger.
'Per tant, ens plau informar-li que, dijous 24 d'octubre a les 20h., té la nostra sala a la seva disposició.
'Esperant que es posi en contacte amb nosaltres el més aviat possible per a ultimar detalls, li enviï una salutació ben cordial".
Veig que signa el document el director general de la Casa de Cultura "Reis de Mallorca", el meu excompany de la clandestinitat, Ribas i Thomàs.
Respir una mica alleugerit. En Biel Caimari, que sospita fins i tot del que si li acosta amb les més bones intencions, ja m'havia fet pensar que no hi hauria acte per l'octubre.
-Els problemes sorgiran per allà on menys els esperis. En pots tenir la completa seguretat, -predicava, sense deixar de fumar, expulsant amb parsimònia el fum.
Movent la pipa com si fos un regla, un garrot, un arma en moviment, agitant-la amunt i avall, continuava:
-Primer et diuen que sí, que ho han aprovat. Després, quan ja t'has illusionat, quan creus que tens el gorrió dins de la butxaca... Jas! Amb un truc de prestidigitador t'ho tiren tot pel terra. Vés amb compte, si no et vols portar una desillusió.
És possible que tengui raó, en Biel; però amb el missatge que m'ha portat el motorista ja puc anar a parlar amb l'editor. Veurà que he complit amb la meva part. Estarà content pensant que no haurà de gastar en promoció de la novella, ja que, entre les entrevistes que em puguin fer per premsa i televisió, ja són un parell de milers les pessetes estalviades. I si a més hi afegim tot el que fa la Casa de Cultura (cartells, tríptics, targes postals, enviament de cartes a més de quatre mil persones, anuncis pagats als diaris...), més felicitat encara.
Record que fa uns anys no creia gaire en la promoció i publicitat dels meus llibres. Imaginava que era suficient la qualitat de la novella perquè tota sola, sense necessitat de cap ajut, s'obrís camí entre el laberint de novetats que surten cada dia en el mercat.
En el fons vivíem en la més absoluta ignorància del que era el verinós món de la ploma. Pensàvem que els que escrivíem en català érem de la mateixa colla, ens inspiraven idèntics interessos: la salvació d'una cultura arrabassada des del temps de Felip V.
Potser és una idea heretada del temps de la clandestinitat, quan, amb la victòria del Movimiento, restà prohibit editar cap mena de llibre en la llengua pròpia. Durant dècades tot el món que alletà l'adolescència i joventut dels nostres pares restà esbucat. Els intellectuals que no foren afusellats, hagueren de callar sota pena de mort o presó. Altres, per salvar la vida, collaboraren amb els assassins. Un reduït cercle tengué la "sort" de poder retirar-se envers un caut exili interior. Amb precaució, com si fossin membres d'una perillossíssima secta -actius militants dels Socors Roig o d'algun grup d'ajut a la guerrilla-, els quatre poetes que sobrevisqueren a la repressió, llegien, en veu baixa, guaitant per la finestra per por d'un sobtat escorcoll, els poemes que encara tenien el valor d'enllestir.
Cap als quaranta s'anà autoritzant -amb comptagotes- l'edició d'algun clàssic, on editors intelligents, jugant amb la ignorància de la censura, collaven un escriptor modern.
Les edicions eren esquifides, pagades per subscripció popular entre les dues o tres dotzenes de fidels seguidors del català. Ningú aleshores -ni en temps més propers!- s'hauria pogut imaginar el gran negoci que representaria l'edició de llibres subvencionats, ni -amb la riquesa proporcionada pel turisme de masses- la possibilitat que els autors es pagassin poemaris i novelles, contribuint així a crear aquest fals miratge d'una cultura esponerosa en vies de normalització. Quasi setanta editorials i més de cent cinquanta cotitzants del Club Literari -sense comptar historiadors, assagistes, filòsofs, que també publiquen- en quatre metres quadrats de terra, no és normal. O tenim l'índex de creativitat més elevat del món -que també és possible!-, o les institucions són massa generoses amb els promotors de les editorials.
Estic pensant encara en les dificultats d'aquella època tenebrosa quan sent una nova trucada. Deman qui és: vull saber qui em telefona; després, amb tanta gent fent feina a la Casa de Cultura, mai no saps qui t'ha dit què o aconsellat d'una determinada qüestió. Es van passant el mort d'una secció a l'altra, d'un departament a un altre fins que arribes a perdre el fil.
Una veu anònima em diu que parlaré amb la senyoreta Xesca.
Pens que hi ha sort. Almanco, si he de reclamar per qualque motiu, podré demanar per aquesta allota.
L'encarregada de l'estètica de les targes -Xesca-, em dóna explicacions de com han de ser les invitacions. Servicial, amb to segur i professional, em recomana passar pel seu despatx per a aclarir qualsevol mena de detall tècnic o dubte que pugui tenir. Té una veu extremament melodiosa, l'eficient funcionària. Això sí que no ho discutiré.
Fins al dia que vaig anar a veure en Josep Palau Ribas i Thomàs mai no hauria pogut imaginar tant d'entrebanc burocràtic! En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. Era quan els més vells, els que havien viscut a fons els anys més tètrics de la guerra i la postguerra, en veure l'inesperat desplegament cultural -malgrat que fins ben entrats els anys setanta hagués de demanar permís al Govern Civil i tenguéssim la presència d'un membre de la Brigada Social a l'indret on es feia la presentació- es feien el senyal de la creu, bocabadats. Mormolaven, mentre provaven amb prevenció una copeta de vi dolça: "Els temps han canviat definitivament! Quan hauríem pogut muntar una festeta així? Llibres arreu, la premsa que demà en parlarà, porta oberta a tothom i -malgrat la vigilància de la Social- possibilitat de fer una mica de colloqui! Coses mai vistes producte de la victòria aliada damunt l'Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini!".
Ara, amb les possibilitats que oferien tantes i tantes institucions culturals, també havien augmentat fins a límits insospitats els entrebancs burocràtics. Mai, en aquells anys dels quals estam parlant, ens hauríem pogut imaginar -ja sense policies a la sala- que els problemes fossin uns altres. Per exemple: el tipus de paper de la tarja o el seu format, o el color del cartró, el lloc on es collocaven els anagrames de la Institució i de l'Editorial, la lletra -gruix, quantitat de paraules-...
Aquests eren les dificultats que, molt amablement, em comunicava na Xesca de part del cap de secció. Ella -i per això havia trucat-, una vegada comprovat que ja era oficial l'acceptació de la sollicitud, es posava a la meva disposició per anar solucionant, en els propers mesos, els entrebancs que poguessin anar sorgint.
-Vostè pensi -em digué, sense mudar ni per un segon l'entonació de la veu- que basta que un d'aquests requisits tan essencials no estiguin aprovats, perquè no sigui possible parlar de la novella en el dia i l'hora convinguts.
M'ho deien ben clar i amb setmanes d'anticipació; no podia queixar-me. Estava avisat i l'advertència significava nous viatges a la Casa de Cultura. Més hores perdudes en els embussos de cotxes de la zona. Voltar per a trobar aparcament. Novament xerrar amb els guàrdia de seguretat. L'estúpida rutina a la qual, durant setmanes, m'he anat acostumant quasi sense adonar-me'n: mostrar el carnet; escoltar la musiqueta del fil musical; caminar damunt marbre dut expressament d'Itàlia... La senyoreta Xesca, una vegada comprovat de nou que tenc el permís oficial signat pel director general, és educada i amable (no desapareix mai una certa fredor en el to de la seva veu). )Feinejar com si visquessin dins d'una gelera espiritual i sentimental? Potser cobren vida quan surten de la feina. La cultura, per a tan eficients funcionàries, no deixa de ser una forma de guanyar-se la vida. Ben igual que si haguessin estat empleades o venedores de roba: atendre els clients, estar a bé amb els que manen. Vet aquí na Xesca al meu davant, uniformada, asexuada -moda unisex- rere l'ordinador que maneja, carpetes i arxivadors. Em mostra un caramull de targes oficials. M'indica el gruix i color dels papers adequats, la distància entre retxes que hi ha d'haver, l'indret exacte on he d'imprimir la data de la presentació...
Servicial, s'aixeca sense pronunciar gaire paraules i em fotocopia diversos originals de l'arxiu.
-Els doni a la impremta. Ho han de fer ben igual. Ens han d'anar enviant les primers proves i nosaltres ja donarem l'autorització definitiva.
Mai no m'hauria pogut imaginar que editar una simple tarja per a convidar a la presentació d'una novella fos un assumpte semblant a una qüestió d'Estat! Coses que t'ensenya la vida!
Turmeda | 01 Agost, 2016 09:13 |
George Orwell
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.
La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.
La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.
Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.
L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |