Turmeda | 01 Agost, 2016 11:47 |
-Mallorca, el paradís perdut (XXI) - Cala de Deià -
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès. (Miquel López Crespí)
Diu el llibre Mallorca vora mar (I) de Joan Sastre i Vicenç Sastre, en parlar del camí cap a la cala de Deià: "Dirigim les nostres passes cap a la cala de Deià tot seguint el recorregut del camí de sa Torre. En aquesta garriga de pins coexisteixen -a més de plantes que són molt comunes pertot arreu, com els albons, la mata, el llampúdol, les estepes i el càrritx- espècies que pertanyen a aliances vegetals diferents. Per una part, hi són presents el cirerer de Betlem i l'esparreguera d'ombra, pròpies de l'alzinar; i per l'altra, creixen també les esparregueres veres i les de moix, l'estepa de mart, la rapa, la ruda, l'ullastre i la lletrera, pròpies de l'aliança anomenada Oleo-Ceratonion. Observam també el romaní, que s'enquadra dins l'aliança Rosmarino-Ericion"1.
Cap a mitjans dels anys seixanta, que és l'època en la qual començam a escriure i col·laborar regularment en la premsa mallorquina, ens atreu l'anomenada mítica de Deià. Aleshores ja sabem que al poble hi han residit artistes com Joaquim Mir, Arthur Byne, Lady Sheppard, Tito Cittadini, Casimir Martínez, Tarrassó, Mathew Klarwein, Josep Puigdengolas, John Ulbrich, Mark Heine o Antoni Gelabert. En el volum III de La pintura i l'escultura a les Balears, en parlar de la vida i l'obra de Joaquim Mir hom pot copsar la importància de Deià i de les passejades per la serra de Tramuntana en l'obra de tota aquella colla de pintors que descobriren la llum i el paisatge de Mallorca. Diuen els autors del llibre: "Quan Mir arribà a Deià, Degouve, que hi estava pintant, argumentaria el dret a certa exclusivitat pictòrica: la primacia d'interpretar el motiu descobert (Pla, 1994). (...) Aquells primers anys del segle, les excursions pictòriques en grup eren freqüents. S'hi reunien, entre d'altres, Terrassa, Gelabert, Blanes Viale, Bernareggi o Ribas Prats. A la zona de Deià, Mir convisqué un temps amb el seu amic Sebastià Junyer (Ferrà, 1999), establert a Llucalcari. Sovint s'hi sumava Gelabert. Mir pintà també a Raixa i a la zona de Pollença (‘Camí de Pollença’, 1902). Posteriorment s'instal·là al castell del Rei, on convidà els Rusiñol i Gelabert una temporada, i on tornà a coincidir amb Degouve"2.
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès.
Robert Graves ja era un escriptor d'anomenada molt abans de l'esclat de la guerra civil espanyola. A mitjans anys trenta (1934) ja havia escrit alguna de les obres que el portarien a la fama, com era el cas de I, Claudius i Claudius the god and his wife Messalina.
Pel que fa a Josep M. Llompart, cal dir que en aquells ja exercia el seu mestratge indiscutible a les nostres lletres i en tot l'àmbit de la literatura dels Països Catalans.
A aquestes alçades de l'edat, quan ja anam cap als seixanta anys, a voltes se'ns fa difícil retrocedir amb la màquina del temps de la memòria fins al moment en què somniam de ser escriptors. ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. Per a nosaltres, Llompart, Graves i Silitoe tenien l’alçària gegantina d'Antoni Gelabert, Tito Cittadini o Joaquim Mir. La màgia de la cala de Deià en la nostra dedicació a la poesia? Ben cert que degué ser d'aquesta manera com s'anà conformant la nostra consciència.
Pintura, literatura i música reunits en un poble aparentment tan petit! Com no volíeu que aquesta mescladissa, combinada amb la presència suggerent del paisatge, amb el record permanent de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no ens fes decantar vers la poesia?
1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (I). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J. J. De Olañeta, Editor, 2002. Pàgs. 232-235.
2 La pintura i l'escultura a les Balears (III) Edició dirigida per Guillem Frontera. Palma (Mallorca): Promomallorca i Àmbit Serveis Editorials, 1996. Pàgs. 232-233.
Turmeda | 01 Agost, 2016 10:05 |
- Pàgines del meu dietari (XVII) – La presentació del llibre -
...dues ampolles de cava, una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. -
Problemes dels escriptors mallorquins -
En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. (Miquel López Crespí)
Quan començava a pensar que no hi hauria resposta i que l'amic Josep Palau Ribas i Thomàs havia arribat a la conclusió que no interessava la presentació del llibre, truquen a la porta. Un estrany missatger, amb casc que porta l'anagrama de l'entitat bancària que subvenciona les activitats de la Casa de Cultura, és al meu davant. Sorprès encara, constat que em duu un sobre amb l'esperada autorització oficial.
-Miracle! Ho haurem de celebrar amb xampany -pens sense arribar a creure que tot marxa per bon camí.
Nerviós -fa tants dies que esper la resposta de'n Ribas i Thomàs!- obr el sobre que m'ha deixat el motorista. Quines situacions més estranyes! Llig. És talment com si volguessin estalviar paraules. La nota diu: "Distingit senyor: hem rebut la sollicitud que vostè ens envia demanant la sala de conferències per a fer la presentació del llibre Dones en guerra.
'Li comunic que per a nosaltres serà un plaer collaborar amb un escriptor conegut tant a l'àrea de la comunitat lingüística de parla catalana, com arreu de l'Estat i l'estranger.
'Per tant, ens plau informar-li que, dijous 24 d'octubre a les 20h., té la nostra sala a la seva disposició.
'Esperant que es posi en contacte amb nosaltres el més aviat possible per a ultimar detalls, li enviï una salutació ben cordial".
Veig que signa el document el director general de la Casa de Cultura "Reis de Mallorca", el meu excompany de la clandestinitat, Ribas i Thomàs.
Respir una mica alleugerit. En Biel Caimari, que sospita fins i tot del que si li acosta amb les més bones intencions, ja m'havia fet pensar que no hi hauria acte per l'octubre.
-Els problemes sorgiran per allà on menys els esperis. En pots tenir la completa seguretat, -predicava, sense deixar de fumar, expulsant amb parsimònia el fum.
Movent la pipa com si fos un regla, un garrot, un arma en moviment, agitant-la amunt i avall, continuava:
-Primer et diuen que sí, que ho han aprovat. Després, quan ja t'has illusionat, quan creus que tens el gorrió dins de la butxaca... Jas! Amb un truc de prestidigitador t'ho tiren tot pel terra. Vés amb compte, si no et vols portar una desillusió.
És possible que tengui raó, en Biel; però amb el missatge que m'ha portat el motorista ja puc anar a parlar amb l'editor. Veurà que he complit amb la meva part. Estarà content pensant que no haurà de gastar en promoció de la novella, ja que, entre les entrevistes que em puguin fer per premsa i televisió, ja són un parell de milers les pessetes estalviades. I si a més hi afegim tot el que fa la Casa de Cultura (cartells, tríptics, targes postals, enviament de cartes a més de quatre mil persones, anuncis pagats als diaris...), més felicitat encara.
Record que fa uns anys no creia gaire en la promoció i publicitat dels meus llibres. Imaginava que era suficient la qualitat de la novella perquè tota sola, sense necessitat de cap ajut, s'obrís camí entre el laberint de novetats que surten cada dia en el mercat.
En el fons vivíem en la més absoluta ignorància del que era el verinós món de la ploma. Pensàvem que els que escrivíem en català érem de la mateixa colla, ens inspiraven idèntics interessos: la salvació d'una cultura arrabassada des del temps de Felip V.
Potser és una idea heretada del temps de la clandestinitat, quan, amb la victòria del Movimiento, restà prohibit editar cap mena de llibre en la llengua pròpia. Durant dècades tot el món que alletà l'adolescència i joventut dels nostres pares restà esbucat. Els intellectuals que no foren afusellats, hagueren de callar sota pena de mort o presó. Altres, per salvar la vida, collaboraren amb els assassins. Un reduït cercle tengué la "sort" de poder retirar-se envers un caut exili interior. Amb precaució, com si fossin membres d'una perillossíssima secta -actius militants dels Socors Roig o d'algun grup d'ajut a la guerrilla-, els quatre poetes que sobrevisqueren a la repressió, llegien, en veu baixa, guaitant per la finestra per por d'un sobtat escorcoll, els poemes que encara tenien el valor d'enllestir.
Cap als quaranta s'anà autoritzant -amb comptagotes- l'edició d'algun clàssic, on editors intelligents, jugant amb la ignorància de la censura, collaven un escriptor modern.
Les edicions eren esquifides, pagades per subscripció popular entre les dues o tres dotzenes de fidels seguidors del català. Ningú aleshores -ni en temps més propers!- s'hauria pogut imaginar el gran negoci que representaria l'edició de llibres subvencionats, ni -amb la riquesa proporcionada pel turisme de masses- la possibilitat que els autors es pagassin poemaris i novelles, contribuint així a crear aquest fals miratge d'una cultura esponerosa en vies de normalització. Quasi setanta editorials i més de cent cinquanta cotitzants del Club Literari -sense comptar historiadors, assagistes, filòsofs, que també publiquen- en quatre metres quadrats de terra, no és normal. O tenim l'índex de creativitat més elevat del món -que també és possible!-, o les institucions són massa generoses amb els promotors de les editorials.
Estic pensant encara en les dificultats d'aquella època tenebrosa quan sent una nova trucada. Deman qui és: vull saber qui em telefona; després, amb tanta gent fent feina a la Casa de Cultura, mai no saps qui t'ha dit què o aconsellat d'una determinada qüestió. Es van passant el mort d'una secció a l'altra, d'un departament a un altre fins que arribes a perdre el fil.
Una veu anònima em diu que parlaré amb la senyoreta Xesca.
Pens que hi ha sort. Almanco, si he de reclamar per qualque motiu, podré demanar per aquesta allota.
L'encarregada de l'estètica de les targes -Xesca-, em dóna explicacions de com han de ser les invitacions. Servicial, amb to segur i professional, em recomana passar pel seu despatx per a aclarir qualsevol mena de detall tècnic o dubte que pugui tenir. Té una veu extremament melodiosa, l'eficient funcionària. Això sí que no ho discutiré.
Fins al dia que vaig anar a veure en Josep Palau Ribas i Thomàs mai no hauria pogut imaginar tant d'entrebanc burocràtic! En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. Era quan els més vells, els que havien viscut a fons els anys més tètrics de la guerra i la postguerra, en veure l'inesperat desplegament cultural -malgrat que fins ben entrats els anys setanta hagués de demanar permís al Govern Civil i tenguéssim la presència d'un membre de la Brigada Social a l'indret on es feia la presentació- es feien el senyal de la creu, bocabadats. Mormolaven, mentre provaven amb prevenció una copeta de vi dolça: "Els temps han canviat definitivament! Quan hauríem pogut muntar una festeta així? Llibres arreu, la premsa que demà en parlarà, porta oberta a tothom i -malgrat la vigilància de la Social- possibilitat de fer una mica de colloqui! Coses mai vistes producte de la victòria aliada damunt l'Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini!".
Ara, amb les possibilitats que oferien tantes i tantes institucions culturals, també havien augmentat fins a límits insospitats els entrebancs burocràtics. Mai, en aquells anys dels quals estam parlant, ens hauríem pogut imaginar -ja sense policies a la sala- que els problemes fossin uns altres. Per exemple: el tipus de paper de la tarja o el seu format, o el color del cartró, el lloc on es collocaven els anagrames de la Institució i de l'Editorial, la lletra -gruix, quantitat de paraules-...
Aquests eren les dificultats que, molt amablement, em comunicava na Xesca de part del cap de secció. Ella -i per això havia trucat-, una vegada comprovat que ja era oficial l'acceptació de la sollicitud, es posava a la meva disposició per anar solucionant, en els propers mesos, els entrebancs que poguessin anar sorgint.
-Vostè pensi -em digué, sense mudar ni per un segon l'entonació de la veu- que basta que un d'aquests requisits tan essencials no estiguin aprovats, perquè no sigui possible parlar de la novella en el dia i l'hora convinguts.
M'ho deien ben clar i amb setmanes d'anticipació; no podia queixar-me. Estava avisat i l'advertència significava nous viatges a la Casa de Cultura. Més hores perdudes en els embussos de cotxes de la zona. Voltar per a trobar aparcament. Novament xerrar amb els guàrdia de seguretat. L'estúpida rutina a la qual, durant setmanes, m'he anat acostumant quasi sense adonar-me'n: mostrar el carnet; escoltar la musiqueta del fil musical; caminar damunt marbre dut expressament d'Itàlia... La senyoreta Xesca, una vegada comprovat de nou que tenc el permís oficial signat pel director general, és educada i amable (no desapareix mai una certa fredor en el to de la seva veu). )Feinejar com si visquessin dins d'una gelera espiritual i sentimental? Potser cobren vida quan surten de la feina. La cultura, per a tan eficients funcionàries, no deixa de ser una forma de guanyar-se la vida. Ben igual que si haguessin estat empleades o venedores de roba: atendre els clients, estar a bé amb els que manen. Vet aquí na Xesca al meu davant, uniformada, asexuada -moda unisex- rere l'ordinador que maneja, carpetes i arxivadors. Em mostra un caramull de targes oficials. M'indica el gruix i color dels papers adequats, la distància entre retxes que hi ha d'haver, l'indret exacte on he d'imprimir la data de la presentació...
Servicial, s'aixeca sense pronunciar gaire paraules i em fotocopia diversos originals de l'arxiu.
-Els doni a la impremta. Ho han de fer ben igual. Ens han d'anar enviant les primers proves i nosaltres ja donarem l'autorització definitiva.
Mai no m'hauria pogut imaginar que editar una simple tarja per a convidar a la presentació d'una novella fos un assumpte semblant a una qüestió d'Estat! Coses que t'ensenya la vida!
Turmeda | 01 Agost, 2016 09:13 |
George Orwell
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.
La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.
La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.
Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.
L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |