Turmeda | 05 Agost, 2016 13:26 |
Pàgines del meu dietari (XX) – Cultura catalana i Institucions – Problemes dels escriptors mallorquins -
Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!
-Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions. (Miquel López Crespí)
Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys. (Miquel López Crespí)
En només trenta minuts he pogut localitzar na Xesca. Molt amable. Em diu que la tarja ha rebut -definitivament!- el vist-i-plau del seu responsable superior. Número d'aprovació, set-cents cinquanta-sis. Nerviós, deman: ")puc dir a la impremta que tirin endavant l'edició?". "Està autoritzat", em contesta, mentre, per l'auricular, llunyanament, m'arriben els compassos -convertits en bolero- de La Internacional. No puc creure que els problemes es vagin solucionant a poc a poc. Un miracle? Vés a saber! Potser sí que serà possible presentar el llibre per l'octubre. Ho començava a dubtar. La situació cultural: com un pantà d'arenes movedisses. En creure que toques roca, un terreny sòlid on poder resistir les onades de la tempestat, és quan estàs més en perill. Un entrebanc inesperat (les cadires de la sala d'actes que no arriben, el so que no funciona, les targes sense tenir el permís definitiu...), et poden aturar els peus, enfonsar els somnis. En Biel Caimari, malgrat l'edat i els desenganys, sovint ens recorda màximes, sentències del Llibre Roig de Mao (simpatitzà i collaborà amb els maoistes a inicis dels anys setanta):
-S'ha d'anar amb compte. És una autèntica ximpleria esperar un ajut miraculós quan es tracta de qüestions culturals. Aquí, ja ho saps, no t'ho hauria de repetir, el que de veritat interessa són les pessetes, la porcella i com portar les dones al llit. La cultura? Què és això? Dois de desenfeinats! Et miren com si fossis un perdut, si dius que et dediques a qualsevol activitat artística. Per tant, no res d'esperar alguna cosa de la gent que t'envolta. Com deia Mao: confiar tan sols en les forces pròpies; no defallir mai. M'escoltes? No rendir-se! És precisament aquesta indiferència generalitzada envers el teu treball creatiu el que en certifica la validesa, l'autenticitat. No ho dubtis ni per un segon!
Problemes aquí i allà. És el més habitual; sempre ho he vist. Avui mateix, a la reunió d'escriptors que hem tengut amb el conseller de cultura, a la universitat, m'ho demanaven, sorneguers, alguns "companys": "Ja t'ha donat el permís per a la presentació?".
Em miren cercant qualsevol indici en el meu rostre que els pugui delatar la meva situació: dificultats de darrera hora; el que sigui; la qüestió és constatar que les coses no marxen bé. El més petit rictus d'amargor -endevinar per un detall que de veritat no puc fer la presentació- els ompliria de satisfacció. El dinar els sentaria bé; no haurien de prendre el bicarbonat per a l'úlcera que tenen a la panxa, produïda per tanta enveja. Tones d'enveja. Muntanyes d'enveja. Un Everest d'enveja.
No ignoren -serien uns ximples!- cada una de les complicacions que s'esdevenen per a realitzar un acte a la Casa de Cultura. Per tant, no seria gens estrany que no es pogués portar a terme. Ho saben a la perfecció: res és segur fins que es realitza la presentació. Vaporositat de les accions i de les promeses que semblen més fermes. Com fiar-se de cap paraula? Reialme de la conspiració permanent, de l'apunyalament per l'esquena. Quantes novelles han impedit publicar en el darrer moment! No ignoren res del que s'esdevé en el nostre esquifit i provincià cercle literari. Dissimulen; amaguen els seus problemes; no diuen res. Mai no són sincers quan parlen amb algú. Fan con qui no pot tenir dificultats. Van pel carrer com si fossin premis Nòbels en potència, genis indiscutibles. El més trist de tot això és que... alguns s'ho creuen! Paraula! Arriben a pensar que són veritat les faules que ordeixen imaginant que són algú en el món de la literatura.
El més dolent dels "exquisits" és Joan Terrades, que escriu biografies de qui sigui, sempre que la banca pagui bé, i que fa de moros cristians i viceversa. Comparegué, falsament amatent, voltor carronyer, dient, sibillí:
-Com van les coses amb en Josep Palau i Ribas? Una burocràcia molt complicada, indiferent a l'alè vital de l'art, la de la Casa de Cultura... no és veritat? Si vols, puc parlar amb ell. Ens coneguérem fa temps, a mitjans dels seixanta, quan era un 'progre' ben conegut.
)Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys.
Segons la darrera interpretació, Terrades es passà els dies del tancament perseguint pel claustre del convent de la Trinitat -annex a l'església de la Sang- la pobra allota. Els responsables d'ordre hagueren de posar una vigilància especial davant la seva habitació, ja que el pretès oposicionista s'hi colava de seguida que copsava que disminuïa el control. Era ben coneguda la seva impotència: les allotes que havia provat de portar al llit ho havien explicat, rient sense aturar. Corrien anècdotes divertides que palesaven la ridiculesa d'uns quasi inexistents atributs virils. Quan les estudiantes i professores participants en l'acció de protesta anaven a descansar el trobaven rere les cortines, dins un armari, amagat a la dutxa del bany o davall el llit. Era mala de suportar la presència llefiscosa d'aquest voyeur provincià masturbant-se enmig del passadís del convent, mentre l'assemblea antifranquista, d'amagat, discutia el punts que havia de lliurar a la premsa estrangera.
Però tornem a l'origen de la reunió a la universitat. El Conseller -de la dreta cavernària illenca-, sense cap idea de la història de la nostra cultura -matemàtic graduat a una universitat privada de l'Opus-, volia apuntar-se un gol reunint quatre escriptors.
En Felip Pons anava animat quan em trucà fa uns dies per a convidar-me a la reunió.
-Felip; potser (és una possibilitat a tenir en compte) els de 'dalt', els polítics, es preocupen per la literatura catalana; vés a saber. Sembla que és una idea de n'Antoni Busquets que, com ja saps, sempre cerca diners per a la seva editorial. Li ha fet creure al Conseller la importància de tenir previstes unes despeses per a ajuts a la creació, per a premis literaris, per a beques que serveixin per a animar els escriptors...".
Li dic a l'amic Pons que no s'emocioni, que no cregui tot el que li pugui dir n'Antoni Busquets, l'editor més pesseter que es pugui trobar arreu del món. Qui sap si aconseguir reunir un conseller de la dreta amb els autors mallorquins ha estat una de les condicions que li ha posat el jove polític si volia -l'editor- continuar cobrant les substancioses subvencions que atorga la conselleria. Es tractaria de prometre; tan sols prometre... Tot mentida, és clar; però serviria per a enllepolir els autors. La majoria caurien dins la trampa en voler comprovar si hi havia cap possibilitat de rebre alguna cosa... Miratges enmig del desert! Després ja se sap: s'informa a la premsa, es fa pública la reunió, es parla amb els periodistes del gran interès del conseller per la cultura catalana... La gent del carrer, els innocents lectors, l'oposició esquerrana i nacionalista que sempre critica la dreta per manca de sensibilitat envers la cultura, quedaria retratada, amb la boca oberta, sense entendre la jugada. "Ens han fotut i no sabem com!", diria algun dels dirigents del PSOE o del PSM. Qui s'interessava més pel progrés i promoció dels nostres autors arreu del món? Qui els reunia, qui proposava substanciosos ajuts als autors, a l'edició de llibres?
Pensava en la possibilitat d'un nou engany. Escoltava les raons esperançadores que m'anava dient en Felip Pons.
-Crec que és un assumpte seriós. El Govern té prou diners, ja ho saps. Destinar quinze o vint milions a la cultura no és res i pot servir per a donar una imatge de 'modernitat' a un executiu ple d'especuladors i -fins ara- assenyalats enemics de la llengua catalana. Imagina't la propaganda que poden muntar! Tres o quatre ajuts a la creació d'un o dos milions, un parell d'editors contents pagant-los l'edició d'un parell de llibres, i ja poden rentar-se la cara, anar pel món amb papers a la mà demostrant que no hi ha hagut mai ningú tan preocupat pel fet cultural com el partit del Govern.
Li deman si no serà fer el joc a la dreta més reaccionària, deixar-se utilitzar per uns bàrbars que han venut l'illa al capital forà -espanyol i estranger-, genteta sense cap mena de sensibilitat social. Fa poc, un regidor dretà de l'ajuntament de Ciutat afirmava, sense gens ni mica de vergonya -i ho digué davant munió de persones-, que l'acte cultural més important en el qual havia participat havia estat pujar en un avió de combat ianqui -convidat per l'Almirall de la flota que feia escala a Palma- i volar, imaginant que atacava Sèrbia, a vint mil metres d'altura. És la gent que ens governa!
L'esquerra tampoc no ha fet gaire per nosaltres. Té raó en Pons quan em diu que fins ara, després de més de vint anys d'ençà la mort del dictador, ni socialistes ni comunistes no han tengut el més mínim detall amb els intellectuals que portàrem a coll la lluita antifranquista.
-No sé d'on treus tants i tants d'escrúpols de monja. No veus que no ha fet res per la literatura. Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!
-Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions.
En Pons té raó. No sé d'on em venien els dubtes d'abans d'anar a la reunió de la universitat. I si la dreta fos més coherent amb la cultura que l'esquerra? Ens hauran fet perdre l'enteniment tants d'anys de marginació, d'oblit permanent? No perdem res anant a comprovar in situ la possibilitat. Menys és no-res! Si els gestors del "canvi" no han fet res en concret per l'escriptor illenc... hem de negar la bona voluntat a un jovençà que comença? Coses més inversemblants hem vist fins ara. En definitiva, què signifiquen un parell de milions per a una conselleria que en maneja centenars i centenars? Tan sols uns dels àpats que organitzen a l'Hotel Son Vida ja costa més que els ajuts que ens prometen! Hi anirem i veurem el que s'esdevé.
Turmeda | 05 Agost, 2016 12:28 |
Mallorca, el paradís perdut (XXII) - La Foradada -
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. En el capítol II del seu llibre de dibuixos i records titulat Les illes oblidades. Viatge a les Balears, en referir-se al paisatge que troba anant de Palma a Valldemossa, Deia i Sóller, passant per Miramar i la Foradada, escriu: "Tarongers amb fullatge d'un verd intens, de fruits daurats, i magraners on els robins semblen rajar de les magranes mig obertes, alegren els ulls; figueres de tronc platejat, de branques retorçudes i entremesclades, sense fulles, mostren encara digues tardanes: figues de cristià, com les anomenen a Mallorca per oposició a les figues de cactus, anomenades figues de moro" (...) Després de dues hores i mitja de viatge, al gran trot de les mules, arribam a la regió muntanyosa. Llavors, insensiblement, el camí deixa el camp inflamat, s'enfonya dins ondulacions i entra dins una collada profunda"1. (Miquel López Crespí)
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. En el capítol II del seu llibre de dibuixos i records titulat Les illes oblidades. Viatge a les Balears, en referir-se al paisatge que troba anant de Palma a Valldemossa, Deia i Sóller, passant per Miramar i la Foradada, escriu: "Tarongers amb fullatge d'un verd intens, de fruits daurats, i magraners on els robins semblen rajar de les magranes mig obertes, alegren els ulls; figueres de tronc platejat, de branques retorçudes i entremesclades, sense fulles, mostren encara digues tardanes: figues de cristià, com les anomenen a Mallorca per oposició a les figues de cactus, anomenades figues de moro" (...) Després de dues hores i mitja de viatge, al gran trot de les mules, arribam a la regió muntanyosa. Llavors, insensiblement, el camí deixa el camp inflamat, s'enfonya dins ondulacions i entra dins una collada profunda"1.
Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier (1847-1915) era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
Miramar i Son Marroig són el principat des d'on regna l'arxiduc Lluís Salvador que, amable amb tots els visitants que trepitgen les seves terres, li ofereix posada. De Miramar a la Foradada, el famós visitant veu "costes eriçades de grans roques perpendiculars de color sangolent -on els pins tortuosos, escabellats, folls, es llancen i romanen com espantats per l'abisme sobre el qual estan en certa manera penjats-, assisteixen a tempestats temibles"2.
És "un bell dia tebi d'hivern", escriu Gaston Vuillier; i continua: "dins aquest aire embalsament d'efluvis marins i de perfums d'herbes aromàtiques, el sol daura els cims de els alzines i dels pins, els alts brucs engronsen dolçament les seves branques totes florides, els ocells canten dins l'espessor dels boscos, boires d'or passen lentament pel cel clau, acariciant el front de les muntanyes, i la mar dormita silenciosa sota l'atzur i enfonsa a la llunyania la seva línia vaporosa, dins l'enlluernadora immensitat"3.
Després, cavalcant per Son Marroig, ja a recer de l'amabilitat proverbial que té l'arxiduc amb els seus visitants, l'escriptor i dibuixant descobreix la serp de terra que, fantasmal i poderosa, s'endinsa dins la mar. "Un promontori avança tot de cop dins la mar", anota l'autor de Les illes oblidades; "una espècie de monstre roig, travessat per una obertura de dimensions desmesurades, sota l'arc de la qual l'àguila de mar ha construït el seu niu. És la Foradada"4.
El paisatge creat per la naturalesa ja resta preparat per a rebre els altres artistes que també l'han d'immortalitzar.
1 Gaston Vuillier. Les illes oblidades. Viatge a les Balears. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1990. Pàg. 56.
2 Op. cit. Pàg. 65.
3 Op. cit. Pàg.65.
4 Op. cit. Pàg. 73.
Turmeda | 05 Agost, 2016 10:19 |
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)
La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.
Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.
Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.
Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.
Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.
En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.
La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:
"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".
La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:
"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.
De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".
Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:
"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".
I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:
"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".
El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.
Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.
El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:
"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".
No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |