Literatura catalana contemporània

Pàgines del meu dietari (XXVI) – Omplir la sala d´actes – Els problemes dels escriptors mallorquins

Turmeda | 07 Setembre, 2016 13:34 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXVI) – Omplir la sala d´actes – Els problemes dels escriptors mallorquins -


Tanmateix, a la sala de conferències -ho sé per altres presentacions- només hi vendran els incondicionals i algun envejós per a comprovar la manca de gent, un possible fracàs. Una feinada, mobilitzar els amics. No basten les targes, les entrevistes a premsa i ràdio. La majoria, enfeinats en llurs inajornables ocupacions, fa segles que no llegeixen ni els diaris ni, molt manco, escolten la ràdio. Per a ells, els suplements de cultura no existeixen. Ni representen res les nostres absurdes preocupacions, les beneitures que ens ocupen els dies: aconseguir que un escriptor s'interessi per la teva novella i en faci un comentari, o que el director del suplement informi com pertoca del darrer premi literari que, dificultosament, has pogut guanyar (el jurat era dividit entre els partidaris de dues camarilles i, perquè cap escriptor amic de l'una o de l'altra se'n portàs el guardó, decidiren donar-lo a un tercer). Tot això (bregues de passadissos, batalles per aconseguir que un company de lletres no surti a un calendari del Club o els seus llibres no siguin enviats a les biblioteques públiques), la ridícula problemàtica que viu la majoria de membres del Club, deixa indiferents els amics. Ara imagineu-vos, els enemics! Alguns -i són autors diríem-ne "consolidats"- envien espies a les presentacions per a saber exactament quanta gent hi havia, el tipus de públic, etc.; sempre, emperò, amb la recomanació de mirar-ho tot des de l'entrada de la sala d'actes a fi que l'informant no pugui ser comptat com un més dels assistents. (Miquel López Crespí)


Ben cert que no importaria fer tantes convidades. Tanmateix, a la sala de conferències -ho sé per altres presentacions- només hi vendran els incondicionals i algun envejós per a comprovar la manca de gent, un possible fracàs. Una feinada, mobilitzar els amics. No basten les targes, les entrevistes a premsa i ràdio. La majoria, enfeinats en llurs inajornables ocupacions, fa segles que no llegeixen ni els diaris ni, molt manco, escolten la ràdio. Per a ells, els suplements de cultura no existeixen. Ni representen res les nostres absurdes preocupacions, les beneitures que ens ocupen els dies: aconseguir que un escriptor s'interessi per la teva novella i en faci un comentari, o que el director del suplement informi com pertoca del darrer premi literari que, dificultosament, has pogut guanyar (el jurat era dividit entre els partidaris de dues camarilles i, perquè cap escriptor amic de l'una o de l'altra se'n portàs el guardó, decidiren donar-lo a un tercer). Tot això (bregues de passadissos, batalles per aconseguir que un company de lletres no surti a un calendari del Club o els seus llibres no siguin enviats a les biblioteques públiques), la ridícula problemàtica que viu la majoria de membres del Club, deixa indiferents els amics. Ara imagineu-vos, els enemics! Alguns -i són autors diríem-ne "consolidats"- envien espies a les presentacions per a saber exactament quanta gent hi havia, el tipus de públic, etc.; sempre, emperò, amb la recomanació de mirar-ho tot des de l'entrada de la sala d'actes a fi que l'informant no pugui ser comptat com un més dels assistents.

Que els companys del passat es vagin oblidant de tu és comprensible. Què podrien aconseguir, quin benefici concret s'obté de conrear l'amistat d'un novellista? A poc a poc ens hem anat distanciant. Pertanyem a dos mons ben diferents. El fet d'escriure porta unes despeses relatives: paper, tòner, pagament de terminis de la fotocopiadora o de l'ordinador. )Què significa tot això si ho comparam amb el cotxe -o cotxes!- nou, el xalet als afores i la casa prop de la mar amb piscina, les criades, el jardiner àrab? Hi hem d'afegir els fills, els collegis privats, la universitat dels majors a Barcelona o EUA. Impossible perdre temps seguint l'esquifida actualitat cultural provinciana, les baralles entre quatre artistes envejosos. Del diari es fulleja la cotització de borsa, si plourà o farà sol -el cap de setmana s'ha de sortir ineludiblement al camp-, la programació televisiva via satèllit... Poca cosa més. Sí: potser, de reüll, la secció d'astrologia. Ara que s'ha comprovat que no serveixen de res les ideologies -això diuen els comentaristes polítics pagats pel poder-, val més esbrinar com seran les relacions amb la dona, els fills o amb l'amant (o amants!) la propera setmana. Revolució de la vida quotidiana. No ho deien en el maig del 68? Quin sentit tendria preocupar-se per l'augment continu de la fam en el Tercer Món, com hom feia en el passat? Tantes hores perdudes en les reunions per organitzar campanyes de solidaritat amb els sandinistes, el Front d'Alliberament Nacional Farabundo Martí... recollir diners per a la guerrilla, per a comprar menjar, medecines. Com seríem de rics si ens haguéssim dedicat a altres afers més profitosos!

Ningú es pot imaginar -quan per casualitat s'assabenten de la presentació d'un nou llibre- el xoc, el problema que representa la possibilitat d'haver-hi d'assistir. Remuguen:

-Hi hauríem d'anar. En el fons, de la moguda dels anys setanta i vuitanta, l'únic que ha continuat amb les idees de sempre ha estat ell, l'escriptor. Almanco, ja que no participam en res de res, vist que ens hem retirat de qualsevol activitat ciutadana -demanar més jardins per als fills, un carril per a bicicletes, més semàfors a la barriada-, no estaria gens malament perdre mitja hora i fer-hi acte de presència. Dir-li: "Mira: pots comptar amb la nostra solidaritat. No dubtis que ara mateix comprarem la novella". Vés a saber si necessita els diners dels drets d'autor; aquestes dues-centes pessetes per llibre que paga l'editor (quan és prou honrat per a fer-ho!).

No n'hi ha tants que pensin així. Pocs excompanys compareixen el dia de la presentació. Ho sé perquè ho he experimentat en carn pròpia. És una experiència antiga que conec prou bé. Fa tants d'anys que provam de fer arribar les nostres obres a la gent! Obliden les targes que ens han costat una petita fortuna i ens han fet perdre infinites hores de feina creativa. )De què han servit les innombrables anades i vengudes de la impremta a la Casa de Cultura, de la Casa de Cultura a la impremta, les trucades, els mil retocs al tipus de lletra, al format exacte de la tarja? Sovint, quan la invitació arriba en un sobre obert -els impresos costen molt menys-, immediatament, en suposar que no és cap carta del banc, la tiren al contenidor amb el munt de paperam que diàriament envaeix les bústies ciutadanes: els luxosos catàlegs comercials dels supermercats, les estranyes ofertes -pisos, viatges a països exòtics, inauguració de restaurants...- que arriben implacablement amb cada nou dia.

En efecte, si ho pensam amb deteniment, copsarem l'evidència. Una simple tarja postal, )com pot competir, amb un mínim de possibilitats d'èxit, amb l'infinit poder propagandístic de les multinacionals? El sobre es llença, sense obrir, als fems, amb tota l'altra paperassa. Tan sols cinc o sis persones d'entre cent arriben a obrir l'enviament i perden uns segons esbrinant a què respon la misteriosa, estranya, curiosa missiva. Aleshores els que se senten autèntics amics, els més apropats a l'autor, amb gest mecànic, com qui fa un gran favor, colloquen la convidada damunt l'escalfapanxes. Reflexionen: "Hi hauríem de comparèixer. No hi hem anat mai, a cap de les activitats culturals que ha muntat en Felip. És una porcada. Una brutor que em fa sentir malament. Fa lleig. Quan l'hem felicitat? I mira si n'ha guanyat, de premis literaris! I pensar que en el passat, fa només vint anys, érem tan amics! Si en aquella època gloriosa de la lluita per la llibertat, la policia ens hagués enxampat! Si hagués reeixit el cop d'Estat, segur que ens haurien tancats plegats o, en el pitjor dels casos -Tejero, Fuerza Nueva...- ens podrien haver pegat un tret junts, a la mateixa paret del cementiri... I ara... quasi no ens veiem; no vaig mai a les seves presentacions. Qui podia imaginar semblant allunyament entre dues persones que tenien la seguretat de morir plegades, assassinades per l'extrema dreta!".

Ho sé. N'he parlat amb nombrosos excompanys. Alguns prometen mentalment d'anar-hi. Situen la tarja en un lloc estratègic. Volen venir; en fan acte de fe; ho juren i perjuren. Fins i tot diuen a la dona:

-Divendres no organitzis res. Enlloc de partir envers el xalet, anirem a la presentació del llibre d'en Felip. Pensa-hi! Ho hem de recordar. Hi hem de fer acte de presència, sens falta. No podem fallar.

És el moment crucial que has de preveure. Saber que aquesta vegada sí que has encertat enviant el sobre. El proper pas ha de ser trucar, recordar que tal dia a tal hora hi ha l'acte. Fer com si no sabessis que mai no ha vengut a cap presentació i que, durant vint anys, ha llançat les invitacions al poal del fems. D'una forma distesa, alegre, li has de saber dir les paraules oportunes. Llavors ja no podrà dir que no. Si es compromet per telèfon -sempre n'hi ha que fallen a darrer moment- tens l'esperança -en un vuitanta per cent- que comparegui.

Són nombroses les trucades que has de fer. Si vols aconseguir que hi hagi un mínim de cadires buides i quedar bé davant l'editor (o en Josep Palau Ribas i Thomàs), davant la premsa i la televisió (si vénen: la seva presència no és segura mai!), cal que la sala estigui quasi plena. Uns buits massa evident invalidarien la presentació als ulls de tothom. Els mateixos responsables de la Casa de Cultura et posarien en el llistat secret de gent que aporta poc de personal als actes que organitzen, i ja mai més -no ho dubtis- et deixarien la sala.

Els amics són molt necessaris. Tan sols que en puguis mobilitzar deu o vint -mitjançant les corresponents trucades telefòniques-, ja tens un mínin de quòrum garantit. Tot serveix per a omplir seients, per a donar una sensació d'autor estimat i respectat i que té un públic lector concret i ben visible. Cal no oblidar-se tampoc dels familiars (pares, germans, cosines i cosins-; els simples coneguts -l'empleat del banc, el cambrer interessat per temes culturals, els professors dels fills). Es precís portar sempre al damunt unes quantes targes. Mai no saps amb qui pots ensopegar pel carrer. El discurs t'ha de sortir fluid, talment parlassis del darrer partit de futbol que has anat a veure, del cotxe que acabes de comprar.

-Mira, fem aquest acte demà passat. Sí; allà on feren l'exposició damunt les joies egípcies, el descobriment d'Amèrica, els rellotges de Lluís XVI.

Parlar de personatges així, d'antigues civilitzacions, de reis i reines, els enlluerna. Et miren amb els ulls badats com un plat imaginant -i ells sense saber-ho!- que has esdevingut un nou Camilo José Cela, un Gabriel García Márquez nostrat. Potser es decideixen a perdre una hora en la promoció d'una novella de la terra. Qui sap si avui s'esdevindrà el miracle! No hi ha d'haver cap tecla que no toquis si de veritat vols que hi hagi gent el dia assenyalat. Fer el contrari seria suïcida; exposar-te a trobar-te sol, amb el presentador, just en el moment en què aquest hauria de començar a parlar. Fins i tot s'ha d'agrair la presència interessada dels enemics perquè serveixen per a omplir el local, quatre cadires més. És un desastre fer les presentacions en indrets tan amples. No resten plens ni que l'anunci de l'acte surti deu vegades per la televisió! Allò propi és fer-ho -com ho he fet sempre- a un baret. Amb les taules, comptant amb la presència normal de la gent del local i amb quatre amics que hi vénguin, sembla ple fins a la bandera. Ara bé: les sales de conferències mai no estan curulles. Malgrat portis la família o convidis a sopar un exèrcit d'amics... sempre hi ha desenes de cadires buides que palesen, sense possible amagatori, l'acostumada indiferència ciutadana envers tot allò que té a veure amb la literatura. Aconseguir una trentena de persones ha esdevengut una feina de titans. En els darrers esdeveniments semblants en què he participat, no hi havia més d'una dotzena de seients ocupats. Per aconseguir arribar a la vintena o trentena d'homes i dones, s'ha de combinar estratègicament l'enviament de targes amb alguna entrevista que anunciï l'acte en els diaris (a més de les necessàries i imprescindibles trucades). Hi acudeix molta més gent si s'informa que hi haurà entrepans, truita i xampany; a vegades fins i tot hi acudeixen en saber que hi ha vi de Binissalem i coca amb verdura. Una presentació amb cava a qualsevol hotel de luxe se'n pot anar a les tres-centes mil pessetes. Les conferències de coca amb verdura no surten tan cares, però no te'n pots lliurar per menys de cent mil pessetes. Ambdós preus són absolutament prohibitius per al meu minvat pressupost. En Biel em diu, sorneguer: "Si un dia no fas una bona convidada a la premsa i patums, si no et decideixes a estrenar el restaurant Europa, no arribaràs mai a fer carrera literària".

No va errat: amb els minvats ingressos que proporciona a la nostra terra escriure novelles o poesia no podré fer una autèntica "carrera" d'escriptor. Ho sé. Per què negar-ho? Sóc ben conscient que, sense diners, em serà privat comprar fama i prestigi, bastir una autèntica aurèola de patriarca de les lletres. Ara bé: dubt que el problema em faci perdre la son.


Sa Pobla i la novel·la catalana contemporània: Miquel López Crespí

Turmeda | 07 Setembre, 2016 12:26 | facebook.com


Miquel Costa i Llobera

"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.


"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.


Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".


Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!


López Casasnovas, Joan F. "Defalliment". Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb