Turmeda | 31 Maig, 2017 20:50 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els fills dels hotelers i el marxisme – Crònica sentimental de la transició -
Recordava molts dels amics i amigues que provenien d’antigues nissagues palmesanes –com els Montaner- en decadència i, també, de nou rics enriquits amb la victòria del general Franco i l’estraperlo. Tenia vint anys quan vaig assistir a una curiosa reunió per a debatre El Manifest Comunista. Una trobada a casa de na Teresa Mateu a una gran sala del xalet que tenia a Son Armadans. Na Teresa Mateu tenia la meva edat. Ens coneguérem en un dels primers recitals que va fer Raimon a Palma, a la Sala Born. Ens havíem vist i parlat més d’una vegada en el CineClub del Salón Rialto i, sovint, en acabar el debat que solíem fer després de la projecció, anàvem a fer un vermut al Bar Bosch. Però jo encara no sabia que era filla d’un dels primers hotelers enriquits amb l’inici del turisme de masses, just quan començava el boom que transformaria radicalment la fesomia de Mallorca. (Miquel López Crespí)
Recordava molts dels amics i amigues que provenien d’antigues nissagues palmesanes –com els Montaner- en decadència i, també, de nou rics enriquits amb la victòria del general Franco i l’estraperlo. Tenia vint anys quan vaig assistir a una curiosa reunió per a debatre El Manifest Comunista. Una trobada a casa de na Teresa Mateu a una gran sala del xalet que tenia a Son Armadans. Na Teresa Mateu tenia la meva edat. Ens coneguérem en un dels primers recitals que va fer Raimon a Palma, a la Sala Born. Ens havíem vist i parlat més d’una vegada en el CineClub del Salón Rialto i, sovint, en acabar el debat que solíem fer després de la projecció, anàvem a fer un vermut al Bar Bosch. Però jo encara no sabia que era filla d’un dels primers hotelers enriquits amb l’inici del turisme de masses, just quan començava el boom que transformaria radicalment la fesomia de Mallorca.
No cal dir que em va sorprendre el tipus de gent que hi vaig trobar. Va ser el meu primer contacte amb els fills dels vencedors en la guerra civil, alguns dels quals ja dirigien els incipients partits antifranquistes del moment.
Sembla que na Teresa feia temps que seguia les meves intervencions en els col·loquis del CineClub, sabia quins eren els meus amics, s'informà sobre la meva persona i arribà a saber la història de les detencions, de quan, estudiants de quart de batxiller!, ens enxamparen en el Passeig Mallorca, just davant el Frontón Balear, pintant consignes a favor dels miners d´Astúries.
Quan vaig trucar al timbre de l’entrada em contestà la veu d’una criada. En dir la contrasenya convinguda, el portalam s’obrí automàticament. Quina sorpresa! Habitant de l’univers dels barris extraradials, em sorprenia, com un infant amb una nova joguina que, des de la distància, s’obrís la porta del gran xalet que es divisava al final dels pins i plantes exòtiques que poblaven aquell jardí impressionant.
En arribar a l’escala que donava a l’entrada, una criada amb còfia em va dir que l’acompanyàs, que em portaria al saló on m’esperaven la senyoreta i els altres convidats. Pertot marbres, els luxosos mobles, els grans cortinatges que cobrien els finestrals que donaven a la piscina, les catifes perses, la immensa biblioteca que omplia la sala on m’esperaven...
Els pares de na Teresa no tenien gaire gust per a la decoració. Tot el que podies veure era, evidentment, car, comprat possiblement a Itàlia i França, a les millors botigues de Jaume III, amb llits i armaris comanats als darrers fusters de Manacor, sense escatimar en el preu de la fusta, en la grandiositat de les butaques i sofàs folrats de sedes i pells importades. Qui hauria dissenyat aquell espaventós espectacle? Com si s´hi hagués de filmar una pel·lícula d´Alfredo Landa i José Luis López Vázquez! Una pel·lícula de reprimits sexuals a l´espera de poder lligar les sueques que han trobat en el bar i que ara, en veure les pretensions dels espanyols, esclafen en una riallada immensa.
En una rampellada, les preguntes de sempre colpejaren el meu cervell. El mateix que em preguntava cada vegada que sentia els fills dels falangistes fent juraments d’antifranquisme i de defensa del socialisme. Debatre El Manifest Comunista en aquell ambient? Tenia sentit, de debò continuar endavant, prendre’s seriosament la reunió? El marxisme de na Teresa, de l´amiga que comandava les criades, ordenant que ens servissin algun refresc, entrepans de pernil i paté, salmó i caviar d´imitació... podria anar més enllà, abandonar-ho tot per la Revolució, anar a viure amb nosaltres, a un barri extraradial de Palma, enfrontar-se a la vida amb les mans buides, nua, talment vengué al món?
Turmeda | 30 Maig, 2017 14:09 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició -
Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)
Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.
És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.
Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.
Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.
L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.
Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?
La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.
Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.
-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.
Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.
Turmeda | 29 Maig, 2017 19:04 |
Tal com èrem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia botifarra i el patiment i esclavatge del poble mallorquí – Crònica sentimental de la transició -
Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra? (Miquel López Crespí)
Quantes històries es podrien escriure parlant de la vida de les persones que poblaren les immenses cambres de mercaders enriquits amb l´explotació dels pagesos mallorquins, el corsarisme del segle XVII, la venda d’esclaus negres per a les plantacions de Cuba, el proveïment dels exèrcits espanyols derrotats a Santiago de Cuba i Cavite! Encara es poden trobar informacions sobre els Montaner i Vallespir en els diaris de finals del segle XIX, quan perderen les propietats de Cuba i Filipines. Amb l´arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, els gasetillers al servei d´aquelles classes parasitàries parlen d´àpats i concerts, balls i sopars esplèndids amb participació de George Bernanos i Llorenç Villalonga. L´autor de Bearn havia publicat una recopilació d´articles que tenia per títol Centro i que va causar una gran sensació entre els descendents de la noblesa mallorquina, sectors del clergat i militars antirepublicans, tots els nombrosos enemics de la cultura catalana i de la revista La Nostra Terra.
Se sap que la senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir, marquesa de Bonaire d´ençà de la victòria borbònica de 1715, participà, juntament amb la munió de rics desenfeinats que pul·lulaven per casals i possessions, en les més diverses conspiracions contra les realitzacions de la República en matèria de sanitat pública i ensenyament. Activa en el suport als primers militants de Falange Española, oferí els grans salons endomassats del casalot de la Concepció als oficials que mataren el metge Emili Darder, el darrer batle de la Palma democràtica. Es digué que la festa per a celebrar l´indigne assassinat es va perllongar fins a la matinada. Hi participaren molts jovençans de bona família, aquells que solien emprar el ball anual del Círculo Mallorquín per a donar-se a conèixer en societat. L´escriptor Llorenç Villalonga llegí un poema dedicat als falangistes que aixecà forts aplaudiments entre la selecta concurrència a la festa.
Pensava en tota aquesta tenebrosa història mentre pujava lentament els gastats esglaons que portaven a la galeria. Na Magdalena m’ajudà a muntar l’habitació per a la trobada amb els periodistes. Alhora que col·locaven la mesa i les cadires, m’explicà el que havia esbrinat en referència a la nissaga dels Montaner i Vallespir. En el fons es tractava d´uns fets prou coneguts. La lenta decadència d’unes classes endarrerides i estantisses i que tengueren els seus moments de glòria a l’època que va des de la derrota de les Germanies fins al lliurament de les Illes als borbons, després de la caiguda de Barcelona. El benestar i les propietats d´aquells anys de poderosa supèrbia alimentaren les dècades posteriors de lenta i agònica decadència.
Avançava amb cert respecte i temor. El llegat pictòric dels senyors, aquelles fredes ullades de barons i marquesos, de generals i bisbes que ens contemplaven travessant l´obscur vernís dels anys, em causaven neguit i intranquil·litat. Quan ens podríem alliberar de llur eterna presència llefiscosa? Mirava les altes parets de les cambres: les bigues de nord que anaven de part a part dels amples salons, les infinites cambres del casal. Na Magdalena, malgrat els mesos que portava amb la galeria, reaccionava de la meva mateixa manera. Pujàvem per les treballades escales de marbre de Santanyí sense pronunciar paraula. Arreu, quadres, tapissos de colors destenyits, les aranyes de cristall venecià, els canteranos, molts dels quals, fets malbé per dècades d´abandó, encara romanien a les habitacions que na Magdalena emprava com a magatzem. Quantes generacions de pagesos, amb el seu treball esclau, alimentaren aquestes vides ocioses? Es podria descriure mai el dolor causat pels segles de viure de les rendes provinents del camp? Com narrar la difícil supervivència del nostre poble, sotmès a calamitats naturals, la fam, la pesta, el poder omnímode de la Inquisició, les fogueres a les places, les forques a l´entrada de Palma i de qualsevol vila de l´Illa, la cendra dels xuetes escampada pel bosc de Bellver? Què dir de la por provocada pels tambors de les processons i la continuada i fastigosa flaire de la cera, el repic de les campanes, quan a la plaça de Santa Eulàlia, el Gran i General Consell decretava l’esquarterament de rebels i heretges, la col·locació dins una gàbia de la Porta Pintada, del cap de l’Instador general de les Germanies, Joan Odom Colom? De la mort en la batalla de Son Fornari, a sa Marjal de sa Pobla, dels cremats dins l'’església de Pollença -dones, vells i infants-, dels penjats en els entreforcs dels camins, dels torturats per sàdics i degenerats dominics al calabós de la Casa Negra?
No existien gaire alternatives.
Pagar els censals malgrat la mala anyada i haver de menjar garroves i ordi. El blat fa temps que desaparegué de la taula dels pobres; els animals morien d’inanició però els soldats van de casa en casa a demanar les lliures que exigeixen els llunyans reis d´Espanya. Augmenten els tributs que cal pagar a esglésies i convents. Potser és preferible morir davant les murades d’Alcúdia que, amb suport de l’emperador, resisteixen l’envestida agermanada. Millor agafar la falç i les forques de ventar la palla i córrer, amb tota la teva desesperació, amb la força acumulada per generacions i generacions d´esclaus per lluitar fins a la mort contra els mercenaris que disparen canons carregats de metralla. Amb el pit al descobert davant arcs i ballestes, els arcabussos dels mercenaris reials. Mil pagesos esventrats a les batalles de Son Fornari. Quants en els enfrontaments a Rafal-Garcés i Palma, en la desfeta final?
Turmeda | 28 Maig, 2017 12:18 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul – Crònica sentimental de la transició -
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero! (Miquel López Crespí)
Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.
-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!
Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!
Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica...
Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó... Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.
En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra. Ens visitaven milions de turistes. La música cridanera, els cotxes i autobusos plens d´alemanys, anglesos, suecs i francesos circulaven en direcció a platges i els llocs d´esbarjo: sales de festa, infinitat de discoteques, espectacles on actuaven els més renombrats cantants del món... Al·lotes amb minifaldilla i anglesos amb calçons curts circulaven pels carrers que conegueren les desfilades de militars i falangistes, els exaltats mítings del comte Rossi, les passejades de l´escriptor Llorenç Villalonga de bracet d´Alfonso Zayas i el policia Francisco Barrado. Els antics falangistes de la redacció només es relacionaven amb el director, un dels recomanats del règim que manà un regiment a les batalles de Belchite i l´Ebre però que, a causa del seu conservadorisme catòlic, anà derivant vers unes posicions properes a don Juan, l´etern aspirant a la corona d´Espanya vetat pel general Franco. Era l´únic que s´aturava uns moments a parlar amb les fantasmals ombres de la guerra. Enmig del fum i, si estaves atent al moviment dels llavis, podies endevinar que els preguntava sobre la seva salut o, qui sap, els animava a continuar amb aquelles tasques estranyíssimes que els ocupava.
Turmeda | 27 Maig, 2017 13:28 |
Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -
Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)
Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.
Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.
Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.
Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.
El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.
Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.
-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.
I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:
-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.
Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.
Turmeda | 26 Maig, 2017 19:53 |
Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -
Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)
Era el moment de pensar on fer la presentació del partit. A un bar? Era massa exposat. Ens podrien sentir, sospitar, trucar als sicaris de la Brigada Social. En un dels nostres locals secrets? Impossible! I si els periodistes eren seguits per la policia política? Podrien descobrir els llocs de reunió, els indrets on teníem la propaganda del partit. No podíem exposar l’organització a un tancament generalitzat dels pisos on planificàvem les accions i debatíem la política que portàvem a la pràctica.
Hauríem d’estudiar qui donava la cara, qui seria la persona més adient per sortir a la llum pública. El que no podíem fer era descobrir a les forces repressives els qui no estaven fitxats. Era imprescindible salvaguardar la seguretat de l´organització. Feia anys que militàvem al costat de nombrosos companys dels quals no coneixíem els noms reals, excepte el d´alguns estudiants. A classe passaven llista i era impossible no saber que nomien! També era summament dificultós amagar la identitat en els pobles petits. Els companys havien crescut i jugat plegats, eren del mateix carrer i, sovint, familiars! A les grans ciutats era diferent. Es podia establir un anonimat perfecte. Palma era un exemple paradigmàtic. No existia cap problema a establir un cert grau de secretisme entre els militants de les diferents barriades. Així i tot, les feines, els contactes, les reunions es feien sempre emprant els “noms de guerra”. La norma era protegir al màxim la xarxa de cèl·lules existents, en cas de caigudes en mans de la Social i la Guàrdia Civil. Era un costum establert d´ençà de la fundació del grup: com menys sabéssim els uns dels altres, molt millor per a tots.
En la reunió que decidí fer la presentació també discutírem qui serien els encarregats de rompre amb la nostra històrica clandestinitat. Tothom es girà cap al meu lloc. Era evident que jo era el més conegut del partit. No només perquè ja estava fitxat, sinó perquè el meu nom feia temps que sortia en els diaris.
Per la meva part no hi havia cap problema.
Em semblava una decisió raonable.
Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil.
Ens enxamparen pintant consignes subversives pel centre de Palma.
El jutge em deixà en mans del Tribunal de Menors i, pel que esbrinaren els pares, em volien condemnar a passar un any en un internat. Va ser la mare qui, anant amunt i avall, parlant amb el rector del poble, amb alguns advocats que coneixia, em salvà d’anar a romandre una bona temporada a aquell tètric indret on només hi anaven joves abandonats, lladres, al·lots que havien comès algun delicte important però que no podien anar encara a la presó d’adults.
Un any de reformatori!
No sé què hauria estat de la meva vida si m´haguessin obligat a complir una condemna com aquella! El cert és que el rector de La Vileta i altres personatges influents intervengueren davant les autoritats i em vaig salvar del reformatori.
De les primeres detencions record la tenebror dels passadissos que portaven al despatx de la Brigada Social. Una dèbil bombeta il·luminava aquell soterrani que havia estat testimoni de tantes històries de terror. Mentre els policies em portaven a la cambra dels interrogatoris, em preguntava si pegarien a un adolescent i fins on arribaria la meva capacitat de resistència. Si em torturaven... podria aguantar cops i fuetades? Seria capaç de no dir cap nom dels altres amics del col·legi que formaven part del grup i encara no eren coneguts per la Social?
No neg que tenia por.
La nit en què sortirem a pintar les consignes a favor de la vaga d’Astúries, enganyarem la família. Cursàvem quart de batxiller i diguérem als pares que havíem de preparar un examen i que aniríem a estudiar a la casa d’en Gabriel Roca, que vivia en el carrer de General Barceló, prop de l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la popular barriada de Sant Pere.
Una mentida més de la nostra enfebrada imaginació d´adolescents.
Els pares estaven contents pensant que havíem mudat de costums i, enlloc de sentir la ràdio fins a altes hores de la matinada, pensàvem en els estudis! Quina credulitat, pobres! No sols no havíem canviat de costums, sinó que ara estàvem més compromesos, disposats a anar a la presó, a patir tortures en defensa de la llibertat si era necessari!
La nit de l´acció també vengué amb nosaltres en Joan, que era qui portava de cap els professors i porters amb les seves pintades amb guixos de colors! Els “Mori Franco” i els “Amnistia!”, omplien les pissarres de les classes per molta vigilància que ordenàs la direcció.
Tan sols ens descobriren després de les detencions realitzades pintant a les parets de sa Riera, prop de Jaume III. Aleshores els professors i la direcció del centre escolar s´assabentaren de qui eren els responsables de les malifetes amb guixos de coloraines.
Per la meva part no existia cap problema a donar la cara públicament pel partit. I els altres companys? On trobar un parell de persones que poguéssim sortir sense posar en perill l’organització?
Era evident que la presentació no podia ser un suïcidi. Sabíem que el fet tendria unes determinades repercussions, unes conseqüències polítiques. S´havia d´actuar amb intel·ligència i no donar més informació a l´enemic. Únicament la que ens semblàs necessària per a portar endavant els nostres plans. Tota la resta s´havia d´estudiar amb summa atenció.
No podíem fer cap passa en fals.
En Jaume Calafell, el màxim responsable de les cèl·lules de barri, l’home que encapçalà les lluites per les guarderies, l’asfaltat dels carrers i havia exigit un ambulatori per a cada zona de Palma, també estava fitxat. La policia el coneixia prou bé i més d´una vegada hagué de patir els interrogatoris de la Social per les assemblees convocades sense el permís corresponent.
Ja érem dos! Potser aniria bé que ens acompanyàs algú més. Un membre del Comitè de Direcció que també fos conegut per la policia. Tothom girà els ulls vers la cadira que ocupava Guillem Salomó, detingut a Ciutadella feia uns anys per haver muntat un Cineclub.
A Menorca teníem una munió de militants provinents de les Joventuts Obreres Catòliques, una organització juvenil cristiana i anticapitalista que agafà prou força després de l’embranzida del Vaticà II. Guillem Salomó, que provenia del moviment escolta, era un dels màxims responsables d’aquells agosarats joves cristians. Als militants que procedíem de l’oposició obrera a l’estalinisme, de l’herència antiburocràtica del POUM, ens sorprenia la ferrenya militància revolucionària d´un jovent que, en la pràctica, se situava molt més a l’esquerra que la dels seguidors de Santiago Carrillo.
Turmeda | 26 Maig, 2017 13:49 |
Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme -
Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta. (Miquel López Crespí)
Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà. Els esdeveniments ens desbordaven. Copsàvem tota la problemàtica d´una situació que s´anava complicant irreversiblement. El règim havia entès que era el moment de la reforma, que no podia esperar més si volia aturar l’onada de vagues i manifestacions que sacsejaven pobles i ciutats. D’Europa i els Estats Units arribaven cada dia assenyats consells, promeses de suport econòmic i polític si s´avançava en la direcció que marcaven els poders fàctics. En els despatxos de Berlín, París i Whashington s’anava dissenyant el sistema que substituiria una dictadura en putrefacció. Les vagues generals, i Vitòria ho demostrà de forma decisiva, paralitzaven la indústria, el normal funcionament de la societat. Els calia organitzar urgentment uns sindicats i partits que poguessin controlar la classe obrera. La frase de moda era que ens “havíem d’homologar amb Europa”.
Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta.
Mateu Ferragut, el nostre secretari general, es va mostrar fermament decidit a convocar la roda de premsa.
Encara quedaven companys que no ho acabaven d’entendre. Però era evident que la velocitat dels canvis ens obligava a fer la passa; en cas contrari, si no intentaven comprendre el paper fonamental dels mitjans de comunicació en la conformació de la consciència, ens podríem retirar de la política activa.
Amb en Mateu i alguns corresponsals de Democràcia Proletària, començàrem a organitzar el que faríem en cas de ser detinguts mentre parlàvem amb els periodistes. S’havia de preveure cada detall, cada possible incidència. Una vegada enviat el comunicat a les redaccions... qui ens podia garantir que algú del diari, els espietes de la Social, no anirien a informar sobre els nostres plans? En enviar una nota a la premsa, malgrat que sigui lliurada a una persona de confiança, sempre pot existir una indiscreció, un comentari en el bar on els redactors van a fer el cafè. A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.
Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.
Turmeda | 25 Maig, 2017 19:17 |
El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)
“Yo fui preso político”
Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976
Texto: Gonzalo Nadal
“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.
Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.
Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.
Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.
Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.
Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.
Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.
Última Hora (6-III-2011)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 24 Maig, 2017 14:05 |
Tal com érem – Palma, Anys 70 – Crònica sentimental de la transició –
Hippies o comunistes?
Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res! (Miquel López Crespí)
La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.
Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.
Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...
Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!
Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!
Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.
Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...
Turmeda | 24 Maig, 2017 13:13 |
2 vídeos - El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. (Miquel López Crespí)
Escriptors anticomunistes russos: Nina Berbérova
Per Miquel López Crespí, escriptor
El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski... Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme... i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l'herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.
Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.
Turmeda | 23 Maig, 2017 14:20 |
Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Republicans silenciats pels feixistes i l´esquerra borbònica -
No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. (Miquel López Crespí)
No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. No obeir les instruccions que sortien del consell de redacció significava perdre la feina. Ningú podia actuar pel seu compte, al marge del que ordenàs el director. S’havia de treballar ulls clucs al servei dels que preparaven la restauració borbònica, per a conservar l’essencial del franquisme: la “sagrada unidad de España” i el sistema d’explotació amagat sota l’eufemisme de “defensa de l´economia de lliure mercat”! El rei que ens llegava el dictador serviria de ciment aglutinant de l´operació ordida per tots els poders mundials implicats en aquesta grandiosa i espectacular obra teatral.
Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. Les velles amistats de la guerra civil? Fills de militars i alts comandaments de la División Azul emparentats amb els batles i governadors de la dictadura? Les mateixes famílies del trenta-sis jugant diverses cartes? Els fills dels fiscals falangistes, ara membres d´alguns grups de l´oposició, defensant la fi de la lluita republicana, l´enlairament de la bandera bicolor, el perdó dels assassins, la reconciliació nacional amb els culpables de més de quaranta anys d´opressió!
Turmeda | 22 Maig, 2017 20:07 |
Tal com èrem – Crònica sentimental de la transició - El periodisme d´esquerres (clandestí!) dels anys 70 -
Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines d’escriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta d’hospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que s’esdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa. (Miquel López Crespí)
Caminava damunt els munts de revistes abandonades, els pòsters portats d´antics viatges a Roma i París... A un racó: pancartes sense acabar. Qui havia deixat el pot de pintura obert, el pinzell sense netejar damunt el paper? Vaig llegir: “Que la crisi la paguin els capita...”. El missatge era bo de copsar. Però no acabava d´entendre els motius pels quals la pancarta restava així, deixada de qualsevol manera i, al costat, el pot de pintura fet pedra, ben igual que els pinzells que empràvem. Com si haguessin avisat d´un incendi... Els nostres estudiants no sabien que no es pot deixar un pot de pintura obert, els estris de feina sense netejar! Es fan malbé de seguida!
Mirava el paper d´estrassa amb consignes sempre actuals. La crisi! Sí, la crisi dels més desvalguts. Sempre idèntica, sempre igual sota el capitalisme malgrat que ara la pobresa s´endiumengi amb mòbils, cotxes i televisors de plasma. El cartell de paper d´estrassa! Possiblement l´havia anat a comprar jo mateix. Sovint m´encarregava de determinades tasques de propaganda. Aleshores el partit era summament jove i no teníem gaires diners per a la premsa i l´agitació política. Tot ho pagàvem nosaltres: les pancartes per a les manifestacions, l´edició de les revistes, primer ciclostilades, després fetes amb prou cura i professionalitat a una impremta que ens feia un bon preu. Veia en el trespol els exemplars mig desfets de Mallorca Obrera, L’Espira, La Batalla, El Comunista, La Veu dels Treballadors, Revolució... Alguns portaven marcades el senyal de les sabates dels que havien vengut a cercar els mobles; a altres publicacions els mancaven plecs de fulls... Així i tot ho recollia amb una certa tremolor de les mans i ho situava dins la meva bossa talment el cercador d´or que ha trobat un bocí del preciat metall. Reconeixia els articles escrits en tantes hores d’enfebrada il·lusió. Uns anys que esdevenien una vida sencera. Aleshores no existien els ordinadors. Funcionàvem amb unes antigues màquines d’escriure i era dificultós aconseguir que les columnes fossin rectilínies, sense que una paraula sobresortís més que les altres. Quantes hores es necessitaven, no solament per a redactar els articles, sinó per anar quadrant les columnes? Eternes nits de meticulós treball per a publicacions que després es venien per la voluntat als companys de les Facultats, hotels i fàbriques o es regalaven, quan els nostres simpatitzants que no tenien prou diners. Quan ens sobraven exemplars, fèiem sortides de matinada i deixàvem el que no havíem pogut vendre a la porta d’hospitals, instituts, davant les grans portalades de les naus dels polígons industrials... Em preguntava per quins motius recollia un material que ara roman, cobert de pols, a un racó del meu despatx. Quin sentit tenia provar de servar algun fet, les idees que agombolaren els anys més esperançats de la joventut? Simple follia? Intuïa que, potser demà, podria escriure sobre el que s’esdevingué? Però quan seria possible tornar a recuperar la força per a escriure després de l´esbatussada general? No tenia cap seguretat que pogués reiniciar la tasca començada a mitjans dels seixanta, quan guanyava els primers premis de teatre i narrativa.
Fullejava les antigues publicacions de l´organització. En el fons, malgrat els calificatius d’utopistes i radicals, les nostres anàlisis no anaven tan errades. Els pactes amb els hereus del Movimient no havien servit per “obrir les portes a la democràcia”, com afirmaven els corifeus que ara es repartien el pastís. Era evident que s´uniren, defensant la reforma del règim per por a l’embranzida popular. La pujada a les altures de l’almirall Carrero Blanco obrí els ulls als sectors més intel·ligents del capital. Ara, sense cap mena de dubte, tothom ja sabia que el futur polític dels vencedors esdevendria incert de no haver-hi un canvi. La ferrenya dictadura del general ja no garantia el manteniment dels guanys. Els burgesos es trobaven sense alternatives. No existien ni partits ni sindicats semblants als existents a l’Europa occidental. Què fer davant les vagues contínues que sacsejaven l’Estat? Els treballadors omplien estadis per a decidir, a mà alçada, el que s’havia de fer. Qui pot controlar un fibló gegantí? Amb qui arribar a acords que garantissin l´establert encara que s´hagués de cedir un poc? Les assemblees de fàbrica i facultat, com a Vítòria l’any 76, no tenien cap dirigent permanent. No existia una burocràcia sindical amb la qual poguessis establir un pacte. Resorgia la democràcia directa de les primeres comissions obreres d´Astúries, quan encara els partits no les havien desvirtuades. Els representants de les assemblees, si no feien les coses com el poble volia i exigia, eren destituïts al moment. Ja no bastava entrar a les esglésies i metrallar els obrers, detenir els estudiants, apallissar els veïns que es reunien als convents i els descampats. Per això els contactes secrets de Santiago Carrillo a Bucarest. Nosaltres ho havíem analitzat a la perfecció: preparaven una reforma per a deixar intacte l’essencial de la dictadura. Talment pintassis la façana, provassis d´esborrar les taques de sang que feien malbé la vista i podien molestar els turistes que arribaven sense aturar als aeroports de l’Estat. Com en la novel·la 1984 de George Orwelll: crear un doble llenguatge, enganyar el poble, bastir una realitat fictícia a força de propaganda i mentides. En el fons, la famosa “lluita per la llibertat” era en realitat una efectiva “lluita contra la llibertat”. Una fabulosa faula amplificada per tots els mitjans de comunicació del poder.
No ens havíem errat.
Encertàvem en les anàlisis del que planificaven els homes més desperts del franquisme i els més oportunistes de l´esquerra. El dia de la inauguració de la primera legislatura després de les eleccions dites “democràtiques”, bastava veure la Pasionaria i Santiago Carrillo, Ignacio Gallego i Rafael Alberti, asseguts al costat de l’assassí dels treballadors de Vitòria, Fraga Iribarne.
El pare i l’oncle ho veien per la televisió i no s´ho podien creure! Com era possible? Fins a quin grau havia arribat la degeneració política dels qui aplaudiren la desaparició d’Andreu Nin, els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona? No era Santiago Carrillo el responsable de la criminalització dels seus mateixos companys de partit? Ningú no recordava els patiments de Joan Comorera, secretari general del PSUC, a Catalunya? No era aquesta mateixa direcció, experta en viratges oportunistes, la que anava per places i carrers de l’Estat predicant que ja no calia la lluita per la República, honorar els milers d’antifeixistes assassinats per Franco?
Sí, les anàlisis eren correctes però qui les llegiria, qui podria assabentar-se dels resultats de tantes reunions en mil nits interminables? Poca gent. Premsa, diaris i televisió ens estaven negats. Les primeres eleccions pactades eren el primer filtre per anar depurant la societat d’organitzacions molestes. De ser majoritaris en els centres d’estudi i treball, ara, després de la convocatòria electoral, comptats els vots, ens havíem esvanit. Esborrats del mapa en vint-i-quatre hores! Aquest era l´únic objectiu de la reforma: tenir l´excusa per silenciar els partits que no acceptaven els pactes amb els franquistes!
Les instruccions eren clares i precises: qui no hagués obtingut un nombre suficient de diputats no existiria, seria enviat a les tenebres exteriors, al més rigorós extraparlamentarisme, a terra de ningú.
La trampa s’havia tancat.
Turmeda | 22 Maig, 2017 14:02 |
Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – Les pàgines de cultura dels diaris de Palma (Anys 60 i 70) – Una presentació clandestina –
Records de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester, Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart...
El partit m’encarregà organitzar una presentació clandestina dels comunistes no carrillistes. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.
Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria L’Estel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, d’ençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i l’oncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre m’encarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era l’encarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar l’art difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.
Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb l’oncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de l’Estel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i d’Amèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per l’antiga Unió Soviètica. El Festival formava part d’aquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.
En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. L’home s’atemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.
Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.
El meu pare no s’hi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.
Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a l’amistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre l’obra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester...
Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències d’Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?
Turmeda | 20 Maig, 2017 21:19 |
Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -
A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)
Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.
Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...
Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.
Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.
Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...
A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.
No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.
Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.
Ningú no havia tocat les banderes.
A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.
Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.
La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.
Mentre brodava les banderes, em deia:
-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!
Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:
-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.
Em mirà altra volta, i afegí:
-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!
Mai he oblidat les paraules de la padrina.
Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.Turmeda | 20 Maig, 2017 20:25 |
Tal com érem - Crònica sentimental de la transició – La trampa s´havia tancat -
Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s´adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l´abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s´anava fent. L´eixelebrat optimisme d´uns joves de vint anys no ens deixava copsar a fons el significat d’una calculada permissivitat. (Miquel López Crespí)
Ens alletava una forta esperança que provenia de la constatació de la permanència de la rebel·lió a través de la història.
El que moria amb l´avanç dels reformistes del règim i els pactes amb l’esquerra eren precisament aquestes tantes il·lusions alimentades en dècades de sorda resistència, de presons i humiliacions constants. S´anaven desfent, com el sucre dins l’aigua, les fràgils organitzacions aixecades després d’anys i més anys de patiments.
Començava una època diferent.
Bastava veure per la televisió el rostre dels nous ocupants de les cadiretes institucionals. Els anys de presó, les llargues nits d´interrogatoris en els caus policials només havien servit per a consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins. Calia aturar l’embranzida popular. Es veia ben clarament la trampa que va significar presentar-nos, mancats de diners i sense estar legalitzats, a les eleccions del quinze de juny. Com havíem caigut en el parany? Mal d’endevinar. Potser el desig impetuós de sortir de les tenebres de la clandestinitat, donar la cara, dir el que pensàvem. Però així com uns tenien la tribuna televisiva al seu abast, la premsa oficial, el suport d´una administració ensinistrada en el servilisme més barroer, milers de funcionaris al seu servei, nosaltres ens havíem de conformar amb poder fer arribar el nostre missatge als companys que compareixien a la plaça o al teatret que teníem assignat. Ni una notícia com pertocava en els diaris, ni pressupost per a pagar luxosos cartells, anuncis en tots els mitjans de comunicació. En relació als comunistes, tan sols legalitzaren els carrillistes, els partits que jugaven amb les cartes marcades acceptant tot el que volgué una ferotge dictadura que s´autotransformava per a mantenir-se en el poder.
Ens haguérem de presentar sota la tapadora de les diverses agrupacions d’electors de les quals ningú no havia sentit parlar mai.
Quin sentit tenia participar en tan grotesca farsa electoral? Qui ho podia saber! Ara era summament difícil esbrinar l’origen de llunyanes decisions, desxifrar el significat de tants somnis esvanits en el temps. Segurament pensàvem que la desfeta no seria tan profunda i definitiva. La joventut? Qui pensava en la derrota? El poder que ens aclaparava era immens. Però si el règim no havia estat capaç d’acabar amb la dèria llibertària del poble... com ho podrien aconseguir els nous gestors del sistema?
Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s´adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l´abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s´anava fent. L´eixelebrat optimisme d´uns joves de vint anys no ens deixava copsar a fons el significat d’una calculada permissivitat.
Després de la mort en atemptat de l’almirall Carrero Blanco, es feia evident per als sectors més intel·ligents de la burgesia que era urgent transformar el règim sorgit de la victòria del 39.
Tot va anar a una velocitat vertiginosa.
En Felip, un company del ram del comerç i que al cap de poques setmanes se suïcidaria obrint el grifó del gas de la cuina, em digué, esverat:
-La situació és difícil però no sé per quins motius hem de canviar de tàctica i estratègia. Abandonar la lluita per la República i el Socialisme? Quin sentit té? O no hem après res dels llibres d’història? Després d’una època de repressió, malgrat que sembli que mai no podrem sortir de les catacumbes, arribarà un nou dia esplendorós per al poble. No cal apuntar-se a la taula dels vencedors, renunciar al que sempre hem defensat. Es tracta de resistir i esperar temps millors, ferms en les idees i principis que ens alletaren. La fira electoral amaga les contradiccions del sistema. Però, en passar el carnaval de mítings i caravanes, els treballadors s´hauran d´enfrontar novament amb els problemes de sempre i ressorgirà, potent, amb més força que mai del cau on l’han enfonsat els oportunistes. Cal resistir, malgrat que sigui des de la més absoluta marginalitat, sense esperar mai cap favor de qui comandi en cada conjuntura històrica.
Segurament hauríem d’haver seguit els seus consells. És el que va fer Lenin, a Rússia, després del desastre de 1905 i del fracàs de les expectatives per acabar amb el tsarisme.
En Felip volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisè sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.
Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on teníem el local del partit.
Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.
En Felip era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.
-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.
En una de les darreres assemblees de l´organització, una trista reunió a un local ja mig buit de mobles i llibres, exposà aquestes idees sense amagar cap de les preocupacions que el dominaven.
Mai més no el vaig tornar a veure.
La notícia del suïcidi aparegué destacada en els diaris de Palma. Havia estat un activista prou conegut i els periodistes es preguntaven pels motius d’aquella inesperada decisió justament quan, escrivien, començava la democràcia per la qual havia lluitat tant.
Turmeda | 19 Maig, 2017 21:42 |
L'antifranquisme cultural en els anys setanta.
La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.
Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.
A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.
Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.
Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Art i subversió a Mallorca en els anys 70
Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.
Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.
En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.
La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.
Turmeda | 18 Maig, 2017 20:30 |
“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)
“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)
Per Maria de la Pau Janer, escriptora
-¿De dónde surge el título de su último libro?
-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.
-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?
-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.
-Hábleme de su interés por Villalonga.
-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.
-Un personaje ciertamente complejo.
-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.
-¿Había un vacío literario?
-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.
-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.
Diari Última Hora (1-IV-2012)
Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)
Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.
Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.
Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.
Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?
Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.
Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.
Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.
Turmeda | 17 Maig, 2017 19:47 |
Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -
Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)
A la presó no sentíem passar les hores.
Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.
Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.
Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.
Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!
Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!
La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.
Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.
Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.
Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.
A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!
Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!
La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.
Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.
Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.
Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?
Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.
Turmeda | 16 Maig, 2017 11:28 |
Palma (Mallorca), Anys 70 – Crònica sentimental -
Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social
Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites! (Miquel López Crespí)
Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.
Els tres traginàrem un parell de carretades de revistes a un solar que teníem a Son Serra. Les llançàrem dins un pou fondo. El pare havia començat a cavar per fer-hi una cisterna. El fum ens arribava al rostre i tossíem sense aturar. No podíem respirar. L’oncle havia portat una llauna de benzina per accelerar el procés. Aquell racó del solar es convertí en un infern. Suàvem. El pare em mirava amb preocupació. La seva figura m´arribava boirosa a través de les flamarades. Mai no l’havia vist amb un posat tan trist. Imagín que pensava, i no sense raó, que possiblement no acabaria mai els estudis. Que les llistes secretes que circulaven entre la patronal farien que no pogués trobar una bona feina.No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.
No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.
Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!
Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.
-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.
Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.
El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.
Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.
La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.
-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.
Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?
Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?
Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!
No havia canviat res amb els anys.
Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!
Però no va anar com imaginava.
El comissari no hi era, al despatx.
La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.
-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina.
No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.
-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.
-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.
Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment.
Vaig tornar d’hora.
La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...
Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.
Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?
No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.
Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?
Turmeda | 15 Maig, 2017 11:40 |
En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del 'no compromís' no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble". (Miquel López Crespí)
Recentment Calambur Editorial ha publicat El jardín de las delicias (El jardí de les delícies), una valuosa antologia de la poesia d'Antoni Vidal Ferrando amb la seva corresponent traducció al castellà, obra del també poeta Jaume Pomar. La documentada introducció que precedeix aquesta important antologia és de l'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover. En aquesta interessant introducció, el catedràtic, en parlar de les motivacions eternes del poeta, anomena els temes universals propis de la poesia al llarg de la història: l'amor, la mort, la memòria, el pas del temps... Des de la poesia clàssica grega i romana aquesta és la columna vertebral de la poesia universal. No hi ha cap mena de dubte al respecte. Potser hi podríem afegir, pens, entre alguns temes igualment constants i permanents, per exemple, la presència de l'esperança envers un món millor i del combat per mudar unes situacions d'injustícia que no complauen el cor sensible d'alguns poetes, els més lligats al seu poble i al seu temps. Tot això sense obviar, com ja hem apuntat, que la memòria, l'amor, la mort, la fugidesa del temps esdevenen sovint les columnes fonamentals de la majoria d'autors. Però qui no recorda l'impacte que ens produí en el seu temps la lectura del poemari de Salvador Espriu La pell de brau (1960)? Era un Espriu que s'identificava plenament amb la situació real de Catalunya i "Sepharad". Era un càntic quasi èpic a les maldats de la dictadura feixista i de confiança en el poble per a vèncer totes les endemeses de l'enemic. En aquells moments, a mitjans dels anys seixanta, que és quan descobrim Salvador Espriu, La pell de brau esdevé la síntesi perfecta del que nosaltres entenem per "poesia civil", per compromís literari, d'unió magistral entre forma i contingut, d'actitud ètica de l'intel·lectual davant la situació d'opressió d'una col·lectivitat nacional, en aquest cas la catalana.
La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble. Malgrat que els anys vuitanta i noranta abundassin en eixelebrats teoritzadors del menfotisme literari i que des d'un neoparanoucentisme sectari determinats clans i camarilles provassin de demonitzar la majoria dels nostres grans autors, el cert és que sense aquest component ètic essencial l'obra d'art queda despullada d'una gran part del seu valor i esdevé trist aparador de la misèria personal d'aquell autor o autora. Cap persona amb dos dits de seny ignora que, precisament, la forma més perfecta de compromís polític i ideològic s'esdevé quan un autor afirma categòricament que ell no es vol comprometre en res més que no sigui el seu jo egoista i personal; la qual cosa, per defecte, equival a convalidar l'statu quo del moment.
En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafel Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, els anteriors escriptors ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris com solen acusar sovint els neoparanoucentistes aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes més moderns com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 14 Maig, 2017 13:10 |
Sa Pobla i els presoners republicans: Paulino López -
Postguerra: homenatge al pare
Tot plegat, l’ambient del carrer, la presència omnipotent dels vencedors, el posat altiu dels falangistes i els cacics... com si la guerra no hagués finit encara. Tu mateix no parlaves gaire. Només ara m´adon que vivies immers en els teus records i que, per damunt de tot, havies prioritzat la lluita per la supervivència familiar, treure endavant la casa, conformant-te a fer arribar alguns diners, pocs, perquè no en teníem, a les vídues per la repressió del teu poble. Què més podies fer en aquell ambient opressiu de la postguerra? Tanmateix, els crits guturals del “parte” per la ràdio, el posat dels vençuts al poble, la mirada perduda d’aquells que havien tengut familiars morts i represaliats, ho omplien tot. Et veig encara pintant, al sostre, movent amb suavitat el pinzell, acabant la marina o la natura morta que el veí t´ha comanat. La mare cus el vestit que la germana ha d´estrenar per les festes de Sant Jaume amb l´antiga Singer. És un dia de finals dels ants quaranta? La meva memòria s´ha tornat imprecisa amb el pas del temps. Aleshores, per a un infant com jo, la casa era inabastable, infinita. Cambres i passadissos esdevenien grans, laberíntics, amb sòtils altíssims i portes immenses. El jardí era una selva poblada de curiosos llargandaixos, la meva tortuga, les aranyes afamegades a les quals alimentava amb les mosques caçades amb els meus amics, els enfonys a la terra on, en capses d´alumini, guardava les meves baldufes, les bolles de fang, el dibuix que m`havia donat una veïna de la meva edat de la qual em sentia enamorat.
Els amors dels nou anys! Cercar el contacte amb la pell de l’amiga, sentir-te enrampat per dins, no rentar-te el braç durant dies a fi de preservar la imaginària màgia d´aquell contacte furtiu. Un bosc on em perdia durant hores i hores, talment fos un explorador de les històries que em contava l´oncle quan, a les nit d´hivern, em feia seure damunt els genolls i les seves cames eren el cavall salvatge que em portava als increïbles universos de fantasia que sabia bastir per a tenir-me entretenit. Em record jugant amb els meus soldadets de plom, amoïnat perquè alguns, els més valents, sens dubte, van coixos, resultat d´alguna batalla amb el soldats dels amics. És una horabaixa molt tanquil·la, sense gent pels carrers. La calina del dia va desapareixent a poc a poc. Manquen un parell d´hores perquè la gent surti a la fresca i parli de la feina del dia, del preu de la patata, dels problemes del racionament, de la manca de sucre i cafè de qualitat. La suau brisa que arriba del canyís de l´albufera procedent de la mar agita les cordines de la sala on jug. M’adon que em fites des de la distància, talment jo fos un salvavides, l´autèntic sentit de la teva existència. Mires la mare que continua cosint, tal·larejant una antiga cançó pagesa. M´arriba, penetrant, la flaire del pa acabat de coure, del forn del costat. De sobte, cessa la música de la ràdio, el tango de Gardel que sonava, melangiós, per les habitacions del gran casal del avis on hem anat a viure i, com el dimoni que surt pel carrers del poble el dia de sant Antoni, la veu gutural i agra d´un locutor de la grisa postguerra comença a parlar de Franco i José Antonio, de Queipo de Llano i del general Varela. Com si les despulles plenes de cucs que un dia vaig veure a la fossa comuna del cementiri s´haguessin aixecat i, portant en la mà l´espasa, la destral, entrassin a la classe de la meva escola tallant el cap a tots els meus amics i companys. M´adon que tenc por i, instintivament, corr a refugiar-me al costat de la mare que em mira estranyada, sense saber el que em succeeix. Sé que tremol de cap a peus i n’ignor els motius. Vull recuperar els meus soldadets de plom, que han quedat abandonats al passadís, a mercè dels fantasmes que han ocupat les cambres de la casa. Tot tremola i el cap em fa voltes. Arreu, procedents de l´altaveu de la ràdio, d´un món de tenebror infinita, del foc que hi deu haver als inferns, dominant el silenci de l´horabaixa, com si volguessin matar el pare i la mare, els crits que em foraden les orelles i em travessen el cos, com un punyal ben esmolat: ¡Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! ¡Viva Franco! ¡Arriba España!
Era el moment què t´aixecaves i, amb un moviment precís i amb ràbia continguda, canviaves d´emissora cercant música, qualsevol tipus de música que ens fes oblidar el malson.
El que de jove vaig aprendre del comportament dels vençuts, dels antics presoners del camp que havien quedat a viure al poble, era la ferma manera de servar la dignitat. La dignitat dels vençuts! Mai no et vaig veure anar al darrere dels senyors o mirar al terra, com si el viure fos una forma diària de demanar perdó als poderosos. Si et cridaven per a fer una feina, la feies amb tota la professionalitat de què eres capaç. Però mai vaig notar en la teva manera de ser ni en la dels oncles la renúncia a ser el que la història us havia fet. El dolor us havia fet de marbre, us havia tallat en bronze, a destralada d´esforç i sacrifici, bastint el momument etern a la fe en les possibilitats de redreçament de la humanitat.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Turmeda | 13 Maig, 2017 10:53 |
Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent".
Marià Villangómez en el record.
Joan Fuster, Josep M. Llompart, Tomàs Garcès, Miquel Dolç, Marià Villangómez, Margalida Pons...
Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins del meu cervell.
Un dia hauré d'analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d'Eivissa i Formentera per "Res Publica Edicions").
Joan Fuster, en el capítol "Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló" (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'"Escola Mallorquina" (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi "els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l''Escola'..." el cert és que, continua Joan Fuster: "L'evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l'obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez... els tres primers volums publicats per Marià Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l'estel (1956), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l''Escola'".
Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent". En l'apartat "Nota sobre Marià Villangómez" del magnífic treball de Margalida Pons Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta poden copsar la vital influència, en la poesia de Villangómez de Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda. Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons: "Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i Laforgue, entre altres), l'escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat".
Un dels poemaris de Villangómez que més m'impressionà en el seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres escriptors (pàg. 243): "El cop a la terra és el llibre on la visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba una expressió més plena. La gent d'Eivissa, les vides anònimes, amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que donen fesomia pròpia a la col·lectivitat insular, hi són objecte d'una interpretació plena d'emoció i de bellesa".
De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962) o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana amb un poemari de Marià Villangómez sota el braç.
Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància escrita de tota l'obra del poeta eivissenc, de les traduccions de poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d'altres. La importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums en prosa, L'any en estampes i Llibre d'Eivissa situen Maria Villangómez com un prosistes d'excellent qualitat.
Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez, dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): "Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d'Eivissa, L'any de les estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta...)".
Marià Villangómez va rebre l'any 1989 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica de Serra d'Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B. Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd. Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d'Or (1987) per Obres Completes. L'any 1989 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Publicat (13-V-02)
Turmeda | 12 Maig, 2017 10:54 |
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure “La Revolución cultural en China” i Paco Monge “Los nuevos mandarines”. Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.
Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: “Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa”. No cal dir que tenia tota la raó del món.
Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.
Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de “la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68”. Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants “marxistes” de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.
Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats “heretges” per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!
Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.
Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com “Cesare Casas o la posición del intelectual”, publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat “Las vanguardias artísticas” (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol “La ‘vanguardia’ literaria y artística”, I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 10 Maig, 2017 13:48 |
Memòria del Primer de Maig de 1936 a Inca! -
El darrer Primer de Maig de la República narrat per l´inoblidable company de lluites en el PSM Joan Borràs (records que serv en la meva memòria com un preuat tresor!). -
Ben segur que Conxa Forteza Bruno i Rafel Oliver recordaran l´estimat company de combat socialista i republicà. A finals dels anys 70, si anaves al local del PSM, prop de les torres del Temple, sempre hi trobaves en Joan, na Conxa i en Rafel feninejant sense aturar. Uns activistes polítics i culturals únics en la història de Mallorca!
-Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta, com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en el qual vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detinguten el moment exacte en el qual començava la manifestació.
A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la industria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré, si hi ha cap manacorí entre nosaltres. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, poc mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant de la manifestació. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic distintiu de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on, les brodadores, havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thelmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant amb perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes. Deien que aquella parafernàlia era una premoció de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un desafiament als propietaris de terres i fàbriques. Una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien aquelles famílies.
Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera i sentia, punyents, com ganivets que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió.
Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats.
Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels seus negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat per al metge republicà de Campanet. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del trenta-sis. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, enverinades llambregades dirigides als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.
Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem el Primer de Maig pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.
Turmeda | 10 Maig, 2017 11:30 |
(4 vídeos) Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res. (Víctor Alba)
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. (Miquel López Crespí)
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. Dia 25 d’abril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l'inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: “Los trotskistas [...] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos –como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]—sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos”.
Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant l’ambient per a la repressió i l’assassinat d’Andreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de l’estalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració d’aquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars d’antifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid? Mai no s’havia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.
I és que aquests moderns defensors de l’estalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC d’ençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització d’aquesta organització revolucionària, els desapareguts –com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts d’altres— no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res d’aclaridor podem trobar en els llibres “beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables”, com defineix l’historiador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres “beatíficos, edulcorantes y poco fiables”, els mateixos que amaguen la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de Catalunya i de l’Estat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. L’aventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González “El Campesino” (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos Madrid, 1976) y J. “Gorkin” (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).
A tall d’exemple podem constatar el que “diuen” del POUM i d’Andreu Nin les memòries –626 pàgines!— de Dolores Ibárruri, la “Pasionaria”, màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu l’historiador Antonio Rubira León en l’article “Historia de la memoria del POUM”, que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: “Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de ‘apología personal’, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin”.
Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II d’El marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: “En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada l’octubre de 1938 pel Tribunal Especial d’Espionatge i Alta traïció –car els comunistes [Víctor Alba anomena ‘comunistes’ els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat d’Andreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors d’Andreu Nin i dels assassins d’altres poumistes. L’autor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata –no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat d’historiador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que l’obliguin a justificar la seva actuació”.
Uns anys abans de la seva mort, l’historiador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció l’ambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. L’article porta per títol “On és Nin?” i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. L’article, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: “Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res.
‘Començà així la persecució contra el POUM. L’havien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a ‘agents de la CIA’. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a ‘muerto cuando intentaba pasarse al enemigo’. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que s’havien endut Nin a l’URSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si l’haguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop d’Alcalá de Henares. Mai no s’ha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que ‘Nin nos salvó a todos’. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que d’agents de Franco, res de res. La intervenció d’agents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure l’entrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña s’ho cregué), es conta molt gràficament a L’operació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació d’intel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de l’URSS, portava una llengua no contaminada per l’ús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un —repeteixo, ni un– dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien d’una associació d’escriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: ‘Govern Negrín, on és Nin?’, els psuquistes hi afegien la calúmnia: ‘A Salamanca o a Berlín’. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria d’edat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb d’altres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a l’Estat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a l’exili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien l’aliança de Stalin amb Hitler”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 08 Maig, 2017 20:40 |
(4 vídeos) La principal “línia de defensa” dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a “perdonar” la seva intervenció en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l’estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s’aguanta per part ni banda. (Miquel López Crespí)
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)
La principal “línia de defensa” dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a “perdonar” la seva intervenció en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l’estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s’aguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació d’Orlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de l’exèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent d’amagar el fet com proven de fer els simpatitzants de l’estalinisme.
A tall d’exemple, entre les desenes d’historiadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels “Amigos de Durruti” que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen “Los Amigos de Durruti”, que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: “El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.
‘Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.
‘Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin?”.
Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a l’assassinat d’Andreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups d’esquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939)(Barcelona, Grijalbo, 1980).
Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible d’informació tant pel que fa a la guerra civil, els partits d’esquerra com als problemes de la revolució a l’Estat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber l’estricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, l’agent “Pedro”, és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): “’Pedro’ –el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos— fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. [...] ‘Pedro’ dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles”.
És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria d’interrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa d’alguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat d’Andreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a l’any 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre s’hi troba la relació –amb noms i cognoms-- d’alguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: “Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal d’Alta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. [...] Sembla que Vidarte s’espaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM”.
Com explica l’article “La desaparició d’Andreu Nin” del col·lectiu d’investigadors agrupats a “La Trinxera” (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): “Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. [...] Però Nin no ‘va confessar’ i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM”.
L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC): els hereus del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista) a les Illes (I) .
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 06 Maig, 2017 20:59 |
(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)
Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona
(I)
Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.
La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 05 Maig, 2017 10:47 |
El vicari de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa. (Miquel López Crespí)
Mallorca i la història loca: les revistes de sa Pobla.
La revista de sa Pobla Sa Marjal, dirigida per mossèn Joan Parera i Sansó des del gener de 1909 al gener de 1928, i Vialfàs, publicada des de 1957 a 1963 ens forneix d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers i pobleres. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobam nombrosa informació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a les protestes per la manca de solució d'aquest greu problema per al poble, sorprèn, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats falangistes.
L'editorial, sota el títol "Proyecto de encauzamiento del torrente de San Miguel", deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".
Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any i busques després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.
Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena de 1958 agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.
Com escrivia una mica més amunt, les revistes tipus Sa Marjal o Vialfás, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenen una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana d'un poble, d'una col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, sa Pobla. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El vicari de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.
En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.
Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, també, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer. És famosa, i ha estat reproduïda en diverses publicacions, també en el llibre Sa Pobla. La gent, el medi, la història, la descripció de la plena d'en Gelat publicada en el número 23 de Sa Marjal (1-XI-1910).
(16-I-07)
Turmeda | 04 Maig, 2017 11:37 |
1966: l´Any que vaig conèixer Gerard Matas
Tot es feia en l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les "grans realitzacions del règim". Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món. (Miquel López Crespí)
La lluita antifeixista en els anys seixanta
Miquel López Crespí
Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la en els Premis Ciutat de Palma m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!
No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.
Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat "la generació literària dels Setanta" havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.
Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els "himnes" del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren "Al vent", "Diguem no" o, en el vessant amorós, "Treballaré el teu cos". Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.
A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.
Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!
Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.
Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.
Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les "grans realitzacions del règim". Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.
Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta anys, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.
Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article "Per a Ràdio Espanya Independent", i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents "històrics" illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les "stars" aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.
Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.
Un adéu a Gerard Matas -
GUILLEM FRONTERA
Hi ha alguns països on la mort d’un artista va en doble sentit: desapareix la persona, però alhora l’artista comença el camí d’assentament a la cultura –a la història. Fa mal de dir quins són aquests països perquè en tots ells també podríeu detectar oblits irregulars, ombres i silencis de llunyana arrel política o per interès de capelletes. Però aquestes ocultacions hi solen durar poc: un aniversari, un article fins i tot poden reviscolar la situació. Són països on el patriotisme té una accepció de progrés en tots els àmbits –també en la cultura. I on l’oblit no és fill del desinterès, del desafecte, del desamor, del des... Ja em perdonareu que posi França d’exemple, entre altres coses perquè també ha sabut redimir, rescatar de la indigència de la Història figures que els seus respectius països havien menyspreat o desatès.
Aquí anam endarrerits. Mantenir viu l’art més enllà de la feina de les galeries hauria de ser la tasca de les acadèmies, dels museus i dels grans centres institucionals. L’Acadèmia de Belles Arts del nostre país sobreviu en un estat de mendicitat absolutament vergonyós. No té, com tenen tantes altres acadèmies, un museu propi que fixi un criteri per construir el relat d’un món tan desestructurat i tan interferit des de tots els costats. Els museus existents tenen uns graus d’especialització i unes limitacions que els impedeixen d’erigir-se en garants del futur. I els grans centres institucionals d’exposicions temporals mostren però no retenen, sembla com si s’haguessin organitzat per no deixar testimoni ni empremta.
Ara l’escenari polític sens dubte és més apropiat que abans per crear un entrellat de responsabilitats institucionals i civils. Els responsables de les polítiques culturals n’haurien de ser ben conscients i no limitar-se a aspirar a millorar discretament el que ja s’han trobat. Fa falta més coratge per emprendre iniciatives de molt de calat.
Perdonau, però quan pens en l’obra de Gerard Matas, l’artista que ens acaba de deixar, se’m disparen timbres d’alerta alimentats per l’experiència. Gerard Matas ha estat un bon artista, mogut en diverses direccions per una inquietud que era com un foc inextingible. Res de l’art –de l’art, no de la vida social d’aquest món– no li era aliè, i és possible que d’una mirada ràpida projectada damunt de la seva obra s’extreguin conclusions precipitades: que fou un artista dispers, per exemple. Però una mirada més pausada, una vivència més afectuosa de les seves obres, ens abocaran a altres conclusions: ha estat un artista que s’ha volgut posar a prova de manera incessant, i que en aquesta aventura múltiple ha invertit tantes energies que no n’hi ha quedat per a les tasques promocionals. I més n’hagués tingudes: més enllà de donar vida a noves obres, l’artista no cercava cap altre horitzó. (AraBalears)
GERARD MATAS I LA NOVA CANÇÓ (1966)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L'any 1966 vaig conèixer el pintor i escultor Gerard Matas. En Gerard era fill de Gabriel Matas Valls -Mestre Matas- (Palma 1896-1981). Segons podem llegir en la GEM, Mestre Matas féu una exposició individual a Sabadell i obrà (1950) uns relleus en pedra de Santanyí per a can Puig, de Palma. Per uns anys, l'estudi d'en Gerard en el carrer Bosch fou un cau d'activisme cultural molt important a Ciutat. La majoria de cantants principatins i valencians que venien a Mallorca a fer recitals de la Nova Cançó (recitals uns autoritzats, altres prohibits) passaven, inexorablement, per l'estudi. Parl de Raimon, Marià Albero, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra... i, entre els mallorquins, mitjançant en Joan Manresa (que treballava a la ràdio ajudant a difondre la nostra cançó), també connectàrem amb Maria del Mar Bonet, el seu germà Ramon (que aleshores tenia un baret en el Passeig Marítim), el mateix Guillem d'Efak, Miquelina Lladó...
En aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment en contra de la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant Marià Albero, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en... Són els anys del naixement i consolidació arreu dels Països Catalans d'aquest moviment [la Nova Cançó] que tanta importància tengué en el nostre redreçament nacional i cultural. En parlar d'aquell temps, si exceptuam les grans vagues dels anys seixanta, hem de pensar que -a Mallorca- l'única activitat pública de certa envergadura i que arrossegava "masses" era, precisament, el de la cançó. En aquell moment, els discos -de clara influència francesa- que ens arribaven dificultosament eren els de Miquel Porter, Remei Margarit, Josep M. Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, el mallorquí Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i en Joan Manuel Serrat. Són els inicials Setze Jutges, als quals s'hi aniran afegint altres components.
En Gerard Matas estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, i a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. L'estudi d'en Gerard fou l'indret on escoltàrem els primers enregistraments de cantants del tipus Georges Brassens, l'inoblidable Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Ferrat, la Juliette Greco... fins i tot moltes de les cançons d'Edith Piaf ens servien per a evadir-nos una mica de la brutor cultural de la cançó folklòrica impulsada pel feixisme (Lola Flores, Carmen Sevilla, Paquita Rico, la mateixa Sarita Montiel). D'ençà l'any 1969 Gerard Matas exposà regularment a Múrcia, Madrid, Bilbao, Alacant, Barcelona, etc. i féu part de les mostres col.lectives Ensenya-1 (1973), Pintura Jove de Mallorca (1974) i Art Jove a Mallorca (1976). Participà igualment en les mostres Art Contemporani -ARCO 89- (Madrid) i Expo 92 (Sevilla).
A finals dels seixanta Gerard Matas actuava en el grup de mímica Farsa que dirigia Pere Martínez Pavia. En el grup -que es destacà per la seva crítica silenciosa al franquisme- hi actuaven na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Mates i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, na Francesca Ferrer i en Josep Santlleí...
Turmeda | 03 Maig, 2017 09:23 |
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de l’esquerra alternativa
Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!
Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 01 Maig, 2017 19:39 |
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)
Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
« | Maig 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |