Turmeda | 26 Maig, 2017 19:53 |
Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -
Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)
Era el moment de pensar on fer la presentació del partit. A un bar? Era massa exposat. Ens podrien sentir, sospitar, trucar als sicaris de la Brigada Social. En un dels nostres locals secrets? Impossible! I si els periodistes eren seguits per la policia política? Podrien descobrir els llocs de reunió, els indrets on teníem la propaganda del partit. No podíem exposar l’organització a un tancament generalitzat dels pisos on planificàvem les accions i debatíem la política que portàvem a la pràctica.
Hauríem d’estudiar qui donava la cara, qui seria la persona més adient per sortir a la llum pública. El que no podíem fer era descobrir a les forces repressives els qui no estaven fitxats. Era imprescindible salvaguardar la seguretat de l´organització. Feia anys que militàvem al costat de nombrosos companys dels quals no coneixíem els noms reals, excepte el d´alguns estudiants. A classe passaven llista i era impossible no saber que nomien! També era summament dificultós amagar la identitat en els pobles petits. Els companys havien crescut i jugat plegats, eren del mateix carrer i, sovint, familiars! A les grans ciutats era diferent. Es podia establir un anonimat perfecte. Palma era un exemple paradigmàtic. No existia cap problema a establir un cert grau de secretisme entre els militants de les diferents barriades. Així i tot, les feines, els contactes, les reunions es feien sempre emprant els “noms de guerra”. La norma era protegir al màxim la xarxa de cèl·lules existents, en cas de caigudes en mans de la Social i la Guàrdia Civil. Era un costum establert d´ençà de la fundació del grup: com menys sabéssim els uns dels altres, molt millor per a tots.
En la reunió que decidí fer la presentació també discutírem qui serien els encarregats de rompre amb la nostra històrica clandestinitat. Tothom es girà cap al meu lloc. Era evident que jo era el més conegut del partit. No només perquè ja estava fitxat, sinó perquè el meu nom feia temps que sortia en els diaris.
Per la meva part no hi havia cap problema.
Em semblava una decisió raonable.
Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil.
Ens enxamparen pintant consignes subversives pel centre de Palma.
El jutge em deixà en mans del Tribunal de Menors i, pel que esbrinaren els pares, em volien condemnar a passar un any en un internat. Va ser la mare qui, anant amunt i avall, parlant amb el rector del poble, amb alguns advocats que coneixia, em salvà d’anar a romandre una bona temporada a aquell tètric indret on només hi anaven joves abandonats, lladres, al·lots que havien comès algun delicte important però que no podien anar encara a la presó d’adults.
Un any de reformatori!
No sé què hauria estat de la meva vida si m´haguessin obligat a complir una condemna com aquella! El cert és que el rector de La Vileta i altres personatges influents intervengueren davant les autoritats i em vaig salvar del reformatori.
De les primeres detencions record la tenebror dels passadissos que portaven al despatx de la Brigada Social. Una dèbil bombeta il·luminava aquell soterrani que havia estat testimoni de tantes històries de terror. Mentre els policies em portaven a la cambra dels interrogatoris, em preguntava si pegarien a un adolescent i fins on arribaria la meva capacitat de resistència. Si em torturaven... podria aguantar cops i fuetades? Seria capaç de no dir cap nom dels altres amics del col·legi que formaven part del grup i encara no eren coneguts per la Social?
No neg que tenia por.
La nit en què sortirem a pintar les consignes a favor de la vaga d’Astúries, enganyarem la família. Cursàvem quart de batxiller i diguérem als pares que havíem de preparar un examen i que aniríem a estudiar a la casa d’en Gabriel Roca, que vivia en el carrer de General Barceló, prop de l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la popular barriada de Sant Pere.
Una mentida més de la nostra enfebrada imaginació d´adolescents.
Els pares estaven contents pensant que havíem mudat de costums i, enlloc de sentir la ràdio fins a altes hores de la matinada, pensàvem en els estudis! Quina credulitat, pobres! No sols no havíem canviat de costums, sinó que ara estàvem més compromesos, disposats a anar a la presó, a patir tortures en defensa de la llibertat si era necessari!
La nit de l´acció també vengué amb nosaltres en Joan, que era qui portava de cap els professors i porters amb les seves pintades amb guixos de colors! Els “Mori Franco” i els “Amnistia!”, omplien les pissarres de les classes per molta vigilància que ordenàs la direcció.
Tan sols ens descobriren després de les detencions realitzades pintant a les parets de sa Riera, prop de Jaume III. Aleshores els professors i la direcció del centre escolar s´assabentaren de qui eren els responsables de les malifetes amb guixos de coloraines.
Per la meva part no existia cap problema a donar la cara públicament pel partit. I els altres companys? On trobar un parell de persones que poguéssim sortir sense posar en perill l’organització?
Era evident que la presentació no podia ser un suïcidi. Sabíem que el fet tendria unes determinades repercussions, unes conseqüències polítiques. S´havia d´actuar amb intel·ligència i no donar més informació a l´enemic. Únicament la que ens semblàs necessària per a portar endavant els nostres plans. Tota la resta s´havia d´estudiar amb summa atenció.
No podíem fer cap passa en fals.
En Jaume Calafell, el màxim responsable de les cèl·lules de barri, l’home que encapçalà les lluites per les guarderies, l’asfaltat dels carrers i havia exigit un ambulatori per a cada zona de Palma, també estava fitxat. La policia el coneixia prou bé i més d´una vegada hagué de patir els interrogatoris de la Social per les assemblees convocades sense el permís corresponent.
Ja érem dos! Potser aniria bé que ens acompanyàs algú més. Un membre del Comitè de Direcció que també fos conegut per la policia. Tothom girà els ulls vers la cadira que ocupava Guillem Salomó, detingut a Ciutadella feia uns anys per haver muntat un Cineclub.
A Menorca teníem una munió de militants provinents de les Joventuts Obreres Catòliques, una organització juvenil cristiana i anticapitalista que agafà prou força després de l’embranzida del Vaticà II. Guillem Salomó, que provenia del moviment escolta, era un dels màxims responsables d’aquells agosarats joves cristians. Als militants que procedíem de l’oposició obrera a l’estalinisme, de l’herència antiburocràtica del POUM, ens sorprenia la ferrenya militància revolucionària d´un jovent que, en la pràctica, se situava molt més a l’esquerra que la dels seguidors de Santiago Carrillo.
Turmeda | 26 Maig, 2017 13:49 |
Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme -
Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta. (Miquel López Crespí)
Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà. Els esdeveniments ens desbordaven. Copsàvem tota la problemàtica d´una situació que s´anava complicant irreversiblement. El règim havia entès que era el moment de la reforma, que no podia esperar més si volia aturar l’onada de vagues i manifestacions que sacsejaven pobles i ciutats. D’Europa i els Estats Units arribaven cada dia assenyats consells, promeses de suport econòmic i polític si s´avançava en la direcció que marcaven els poders fàctics. En els despatxos de Berlín, París i Whashington s’anava dissenyant el sistema que substituiria una dictadura en putrefacció. Les vagues generals, i Vitòria ho demostrà de forma decisiva, paralitzaven la indústria, el normal funcionament de la societat. Els calia organitzar urgentment uns sindicats i partits que poguessin controlar la classe obrera. La frase de moda era que ens “havíem d’homologar amb Europa”.
Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta.
Mateu Ferragut, el nostre secretari general, es va mostrar fermament decidit a convocar la roda de premsa.
Encara quedaven companys que no ho acabaven d’entendre. Però era evident que la velocitat dels canvis ens obligava a fer la passa; en cas contrari, si no intentaven comprendre el paper fonamental dels mitjans de comunicació en la conformació de la consciència, ens podríem retirar de la política activa.
Amb en Mateu i alguns corresponsals de Democràcia Proletària, començàrem a organitzar el que faríem en cas de ser detinguts mentre parlàvem amb els periodistes. S’havia de preveure cada detall, cada possible incidència. Una vegada enviat el comunicat a les redaccions... qui ens podia garantir que algú del diari, els espietes de la Social, no anirien a informar sobre els nostres plans? En enviar una nota a la premsa, malgrat que sigui lliurada a una persona de confiança, sempre pot existir una indiscreció, un comentari en el bar on els redactors van a fer el cafè. A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.
Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.
« | Maig 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |