Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS

Turmeda | 16 Setembre, 2017 20:14 | facebook.com

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.


Sa Pobla: sants, bruixes i curanderes

Turmeda | 16 Setembre, 2017 11:07 | facebook.com

Sa Pobla: sants, bruixes i curanderes -


La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat. (Miquel López Crespí)


Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb