Turmeda | 08 Gener, 2018 20:44 |
A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.
Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.
Una calma inesperada envaí el vehicle.
Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.
Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.
I així minut rere minut.
Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.
Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.
Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.
Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.
Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.
Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.
Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.
El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.
Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.
Però eren casos excepcionals.
Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!
De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...
No havia plor que servís.
Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.
D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 08 Gener, 2018 13:21 |
Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...
Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80
A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.
Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?
Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.
« | Gener 2018 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |