Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i la guerrilla antifranquista (I)

Turmeda | 19 Febrer, 2018 15:27 | facebook.com

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) -


Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)


De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.

Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.

Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.

El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.

Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.

Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.

La feina, al molí, era ben igual.

Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.

Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.

Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.

En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.

Lluna de mel en plena postguerra.

Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.

Els absurds de la vida!

Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.

Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.

El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.

Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.

-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.

Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:

-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.

Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:

-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.

Callava uns instant, i afegia:

-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.

Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.

A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.

En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.

A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.

En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb