Turmeda | 01 Maig, 2018 19:11 |
La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) -
El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -
Jaume Vicens (dBalears)
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)
Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)
«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.
Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.
L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.
És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.
Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.
Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».
dBalears (1-V-2018)
Turmeda | 01 Maig, 2018 11:48 |
Mallorca, Anys 70 – Crònica sentimental de la transició: les repartides de premsa clandestina
Record munió de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el “Granadino”, na Magda, en Carles... I tants i tants d´altres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixíem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el Pájaro... O en canviàvem el nom autèntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que s´esvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que l´organització patí la crisi que la dividí en mil bocins. (Miquel López Crespí)
Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que s’havien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués d’un adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a l’entrada d’hotels i facultats...
Record munió de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el “Granadino”, na Magda, en Carles... I tants i tants d´altres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixíem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el Pájaro... O en canviàvem el nom autèntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que s´esvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que l´organització patí la crisi que la dividí en mil bocins.
El primer que fèiem, si anàvem a l´indret de l´acció en cotxe, era tapar amb fang la matrícula. Si ens descobria algú, si compareixia sobtadament la policia, els números serien irreconeixibles. Organitzàvem amb especial deteniment les mesures de seguretat. Els responsables de cada grup participant en la repartida tenien el deure de passar per un determinat indret per informar un company de l´èxit aconseguit o d´una possible detenció.
Em preguntava servirien de res les nostres sortides nocturnes, les hores a la caseta de camp de Marratxí. A l´hivern feia fred i no hi havia cap bar obert per a poder fer-hi un cafè. Misericordiosament, en Domingo compartia el cafè amb llet que, previsor, portava en un termo. Mai compareixia sense la seva bossa amb uns entrepans, algunes llaunes de sardines, unes pomes, l´inefable termo que, oh miracle, també ens servia per encalentir-nos les mans abans d´agafar el munt de fulls volanders que ens corresponien.
Els treballadors de les naus industrials, de les fàbriques de sabates d´Inca o Llucmajor, de la fusta a Manacor, dels hotels de l´Arenal, arribaven a la feina amb son als ulls. Nosaltres ens havíem dividit en diversos grups. Uns eren els encarregats de lliurar els papers al personal que entrava a la feina; altres, més enllà, vigilaven a una distància prudencial de la porta, preparats per avisar-nos i fugir escapats si notàvem la presència de la policia. Jugar-se els estudis, la feina, just en el moment en el qual els vividors que en pocs anys ens portarien a l´OTAN, organitzarien el GAL, abandonarien qualsevol idea de canvi social, mantenien les primeres reunions d´amagat amb els homes del Moviment i, com a experimentats caçadors, el seu innat instint de depredadors els feia intuir quin era l´indret exacte on s´havien de situar per assolir bons sous i privilegis!
Aleshores repartíem les octavetes que acabàvem d´imprimir. A vegades la tinta no s´havia eixugat i et deixava les mans brutes. Si la Brigada Social hagués comparegut, hauria estat senzill provar la nostra responsabilitat en l´acció: la tinta a les mans seria, indubtablement, la mateixa trobada a la caseta clandestina, sense cap dubte ni confusió! Però en aquells matins gelats d´hivern només pensàvem a fer arribar als treballadors el que ens preocupava: els punts essencials de la negociació amb la patronal, les denúncies quotidianes dels crims de la dictadura, la necessitat d´organitzar-se si un dia volíem ser lliures... Els empleats, els obrers, agafàvem els fulls mecànicament, sense paraules. Veies que, la majoria, els posaven a la senalla, amb el berenar o a la butxaca. Per a llegir-los més endavant? De veritat ho mirarien? Tot plegat era una incògnita. Com saber-ho, com poder esbrinar si servia de res la coratjosa dedicació a la Revolució? I si quan entràvem al taller ho llançaven tot als fems? Alguna vegada els dubtes ens rosegaven per dins. No deia Marx que la classe obrera seria revolucionària o no seria? Per quins motius, nosaltres, tants d´estudiants, la munió de fills de petits propietaris agraris de la Mallorca del pla o la muntanya ens entestàvem a violentar la marxa inexorable de la història? Un partit per agreujar les contradiccions del sistema? I si haguéssim esperat que la gent prengués consciència per ella mateixa? Quin era el motor de l´activisme que ens feia estar sempre en tensió? Les apressades lectures de Lenin, de l´imprescindible Què fer, on el dirigent bolxevic amplia les perspectives de l´autor d´El Capital i pugna per a la creació d´una organització de revolucionaris professionals que vagin més enllà de la simple reivindicació d´unes pessetes extres, per uns dies més de vacances?
En Domingo creia en l´efecte catàrtic, revulsiu, de la nostra propaganda. Per a ell, el simple fet que publicàssim els fulls volanders i que els militants els distribuíssim a les portes d´hotels i fàbriques ja era un fet històric, un esdeveniment amb força per a canviar la societat. Jo no ho veia de forma tan optimista. Els rostres de les empleades i els empleats no mostraven cap alegria en agafar educadament i amb un cert respecte els papers que els oferíem. Volia esbrinar què pensaven en veure´ns, tremolant de fred si era hivern, al costat de la porta. El “Granadino”, que treballava a un hotel de Cala Gamba, era del meu parer.
-Són pocs el que comenten el que hem escrit –em deia, amb aire preocupat-. D´altres, els que callen, potser mirin els papers a casa seva, quan ningú no els pot veure. La por encara plana, poderosa, arreu. Nia en el fons dels cors, empeltat a foc lent pels familiars que han conegut la tortura i la mort dels seus. A l´hotel mai ningú, llevat d´alguna excepció, m´ha comentat el que hem anat deixant. Més d´una vegada, ja ho saps, m´he encarregat d´escampar arreu no solament les octavetes, sinó fins i tot la revista Mallorca Obrera amb les reivindicacions més importants del sector. Un fet extraordinari, el dia que en parlen a l´hora de l´entrepà! Poquíssims els que volen concretar una reunió en acabar el torn.
Escoltava el “Granadino” alhora que repartia els fulls volanders a la porta de l´hotel. Des de la distància, en Jordi, un company que vigilava al final del carrer, ens indicava que no s´hi veia res de sospitós.
La dura lluita per la supervivència, la televisió, el futbol... havien canviat la consciència de la gent? Els membres del partit ens reuníem una vegada a la setmana per a analitzar la situació política, distribuir les tasques a cada front de lluita. Unes hores intenses de debat que ens fornien de la càrrega d´informació necessària per a continuar engrescats en el món de la revolta contínua. La majoria de militants de l´organització no teníem televisor i, els que en tenien, no el lmiraven mai. Per a nosaltres era un axioma matemàtic, un dogma de fe, que cap notícia apareguda a la premsa, ràdios i televisió oficial no era de fiar. Es tractava de simples intoxicacions polítiques, les acostumades mentides de la dictadura. No calia perdre ni un segon amb aquesta mena de desinformacions propiciada des dels caus al servei dels assassins del poble. Però un univers ben diferent era el de molts treballadors que havien vengut a les Illes a la recerca de feina, empesos per la fam i les dificultats que patien a d´altres indrets de l´Estat. Per als companys que ens donaven suport a la seva manera, dins els límits del que podien, adquirir el televisor, comprar una moto, portar els fills a escola, eren avanços personals mai vists en els llocs d´on procedien. Tenir un sou fix a finals de mes era un autèntic miracle! Ens havia d´estranyar que es passin la major part de les hores lliures contemplant les pel·lícules americanes més banals, les retransmissions esportives i les curses de braus que emetia la pantalla màgica? La televisió condicionava a fons la consciència de la classe obrera, dels sectors populars!
Però no tothom restava anestesiat pels mecanismes de control dels franquistes. Les grans vagues del Ferrol, les lluites a les zones industrials de Madrid, Barcelona i Bilbao ens demostraven el contrari.
Hi havia moltíssims treballadors que sortien al carrer en plena dictadura, sense por a les bales, a perdre la feina. Un llarg procés per a vèncer la por acumulada durant quaranta anys de silenci. Tres mil assassinats en temps de la guerra! No deixaren ningú de l´avantguarda que bastiren els partits i sindicats dels anys vint i trenta, les cases del poble, els ateneus populars, els orfeons proletaris, les cooperatives de consum... Tocs de corneta i tambors fent tremolar les façanes de les cases. Misses concelebrades, desfilades militars, l´escriptor Llorenç Villalonga lloant el general Franco, les senyoretes del barri de la Seu lluint la camisa blava i la gorra dels requetès...
« | Maig 2018 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |