Literatura catalana contemporània

Salvar Mallorca! Records de la lluita per salvar la Real

Turmeda | 18 Agost, 2018 23:00 | facebook.com

Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast: enterraran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

La avaricia del poder arriba a tals extrems que malgrat totes les proves aportades, denúncies i altres, no han servit, perquè un Govern sense cap sensibilitat cap a la nostra història, destrossas un dels pocs entorns naturals carregats del nostre passat, d’allà d’on venim,. Han destrossat jaciments de gran valor, enterrats segles i segles, quin mal els hi feien? L’ansia de poder, de doblers han fet que no tenguessin escrúpuls de cap mena i no han respectat ni siquiera les lleis que ells mateixos varen fer . O és que les lleis solament estan fetes per als ciutadans?? (Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real)


Em fa mal el cor (IV)




Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Com a portaveu de La Plataforma Salvem La Real és el meu deure recordar els objectius pels quals hem lluitat durant quasi 4 anys. Malgrat tot el que hem anat fent. La decisió de l’actual govern progresista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de SON ESPASES, suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació. Salvaguardar uns dels pocs paratges que quedaven i que mos identificava com a poble.

Vais llegir l’altre dia a la premsa que havien declarat BIC, la festa de l'Estendard, per esser una de les més antigues de Mallorca (700 anys). ¿Qué en saben de poc d’historia?. Nosaltres vàrem demanar a n’el més d’Agost que declarassin BIC les festes de Sant Bernat, aquestes si que son les més antigues de Mallorca, daten de 1232 i a CA N’ESPASES, van acampar les tropes del rei Jaime I. Nosaltres, la PLATAFORMA, vàrem presentar un document increíble a on feiem un recorregut per la història, fins i tot ells mateixos mos digueren que estava tant bé, entre il.lustración i documentació treta de l'arxiu del regne de Mallorca (còpies compulsades) que era per fer una "Tesi”,. des de llavors no ens han tornat parlar del tema. I això que estava tant ben documentada que era impossible que mos ho tirassin en terra. El mateixos dies, presentarem uns llibres fets tots per nosaltres amb il.lustracions inèdites i tant o més documentada en que demanavem que declarassin CONJUNT O LLOC HISTÒRIC TOT L’ENTORN DE LA REAL.



D’aquesta manera quedava protegit per a sempre, entràs el Govern que entràs, El primer Monestir i allà a on visqueren durant segles i segles els monjos del Cister era Son Cabrer (antic Alcasser de’n Nunó Sanç). Aquesta feina mos va dur setmanes i setmantes i un parell de punts a la meva cama dreta.. (anegdotic, però que no oblidaré mai), l’experiència que vais sentir quan vais veure la sala Capitular, de Son Cabrer (antic Monestir i Alcasser de’n Nunó San´) , la campella dels monjos., els graons pintats de verd amb figures. Era maravillos el que tenia a davant.


Totes les persones que l’han vist (historiadors, catedràtics, gent que coneix La Real de fa mols d’anys) se sentiren orgullosos quan veren aquest treball tant ben fet. Aleshores i després de dir-nos que això seria la salvació de LA REAL i tot el seu entorn, doncs “NO”, no va servir de res. M'agradaria saber quins tècnics varen esser els quals ho han revisat, i denegat la incohació de CONJUNT O LLOC HISTORIC per poder discutir amb ells quin criteri .han seguit.

Que demostra això?. Molt senzill i és que fan el que volen . Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast,. enterreran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

La avaricia del poder arriba a tals extrems que malgrat totes les proves aportades, denúncies i altres, no han servit, perquè un Govern sense cap sensibilitat cap a la nostra història, destrossas un dels pocs entorns naturals carregats del nostre passat, d’allà d’on venim,. Han destrossat jaciments de gran valor, enterrats segles i segles, quin mal els hi feien? L’ansia de poder, de doblers han fet que no tenguessin escrúpuls de cap mena i no han respectat ni siquiera les lleis que ells mateixos varen fer . O és que les lleis solament estan fetes per als ciutadans??.

Gràcies a les accions de la Plataforma, lograrem que entrassin després de 3 mesos les arqueólogues que havien d’esser allà abans de començar les obres. Quina vergonya Senyors. Aquest és un fet que passará a la història , però no com una proesa sinó més aviat com una taca.

El que ha passat a CA N’ESPASES ha estat una vergonya per el nostre poble.

Vull expessar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre Patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l’espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d’en Baster i de la Font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l’hospital dins la llera d’una torrentera, amb el risc real d’inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l’hospital. Incomplint la llei del PLA HIDROLÒGIC NACIONAL, així com el PLA HIDROLÒGIC de les illes Balears

Vull fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s’han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l’opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l’oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l’altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N’hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d’aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» acomplirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d’ençà que decidiu continuar com l’anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció.

Crec que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s’ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l’actual Govern ha demostrat que a l’igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d’aquí, també, vull donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n’he tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Pensau que segons els informes que tenim fets per l’Ajuntament de Palma i contestats per Recursos Hídrics, són d'una incongruència tan gran i d'una, irresponsabilitat, per no utilitzar la paraula negligència.

L’Ajuntament de Palma en data 16/01/07 va fer firmar un informe atenent al qual a la finca de Ca n’Espases Vell sí si podia construir el projectat Hospital.

El referit informe, favorable a la construcció, va ser emès no per l’Enginyer Municipal, sinó per un delineant; i no va tenir en compte el fet que, segons l’últim PGOU de Palma, de l’any 1985 i l’anterior conegut amb el nom Ribas Piera (1974); la finca de Ca n’Espases tenia la consideració de zona d’al risc d’inundacions.

NOTA: MOLT IMPORTANT

L’informe entregat a FISCALIA ANTICORRUPCIÓ en data 8/11/07 i signat per el geòleg diu textualment:

La major part de l’emplaçament del futur hospital de Son Espases es troba en una zona topogràficament elevada.. Malgrat això, el seu extrem septemtríonal resulta afectat per la presencia d’una llera que se defineix des de proa de la carretera d’Establiments fins a la Ctra. De Valldemossa, prop del seu encreuament amb el camí dels Reis. Recull un cabal de fins a 10 m3 /segon, per a una periodo de 100 anys i drena un àrea d’unes 145 Ha dels vessants occidentals de la conca de Palma.

Web de la Plataforma Salvem la Real

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record



Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Els drets dels pobles a l´Autodeterminació

Turmeda | 18 Agost, 2018 00:27 | facebook.com

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)


La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)


Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.

Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....

En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.

En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).

'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".

Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Memòria històrica: les claudicacions de la transició. L'esquerra oficial contra el dret dels pobles a l'autodeterminació



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


Miquel López Crespí


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb