Literatura catalana contemporània

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla: Can Guixa i Can Pelut - (XIV)

Turmeda | 12 Gener, 2019 14:50 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla: Can Guixa i Can Pelut - (XIV)


Can Guixa i Can Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Costava tres pessetes anar al "galliner" amb els amics! Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers --alguns encara sense asfaltar-- i ens delia anar a contemplar els "quadros" d'aquests cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pellícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del "tecnicolor". (Miquel López Crespí)


El pare i l'oncle, que conegueren Miguel Hernández, Hidalgo Ignacio de Cisneros, Durruti, Francisco Galán... en sortir de Can Guixa o de Can Pelut comenten estranyats com és possible que la dictadura hagi permès obres com Calle Mayor, Surcos o La muerte de un ciclista. El pare i l'oncle no són uns "intellectuals" clàssics. Treballadors cultes, autodidactes, s'han format en les Brigades de la Cultura muntades en temps de la guerra civil. Varen veure la majoria dels millors films soviètics dels anys vint i trenta en els cines de València i Madrid. Els vaig sentir parlar del cinema d'Eissenstein (Octubre, El cuirassat Potemkim, La vaga...). A Terol conegueren André Malraux quan filmava L'espoir... Record que algunes vegades, després de veure engendres del tipus Marcelino, pan y vino o El último cuplé comentaven les pellícules que varen poder veure en temps de la guerra. Jo tenia dotze o tretze anys i no podia copsar gaire coses d'aquells debats fets a la vora del foc, les nits d'hivern, en la grisa postguerra poblera. Però sí que record títols, el to evocador d'un món desaparegut amb la victòria del feixisme. Parlaven de Castilla se libera, de la pellícula anarquista Aurora de esperanza, la producció també anarquista Así venceremos, Barrios bajos amb els actors Rosita de Cabo, José Telmo, Rafael Navarro...

Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants. Em passa sovint quan viatj per la fondària de les pàgines en blanc.

Com si el so la pel·lícula que contempl sol en un cine de barri hagués desaparegut i tan sols veiés les imatges des de la butaca on camín en direcció al passat. De cop i volta el fred em domina, em posseeix sense que pugui fer-hi res. Cerc endebades l´abric que he portat, però unes mans blanques, provinents de móns obscurs em fermen al seient i m´obliguen a continuar mirant la pantalla. Què diuen els protagonistes d´aquest film fantasmal? Hi ha una camiona enmig d´una plaça. Puc veure l´aigua del cel que cau a bots i barrals. Distingesc els moviments dels actors. Un jovenet corr a refugiar-se en el portalam d´un gran edifici de pedra viva. Un convent? Hi ha una senyora d´edat que acompanya el jove. Algú els espera amb un paraigua a la mà. Hi veig un cartell que diu “Santuari de Lluc”. No me´n puc avenir! Qui va enregistrar aquest documental sense so? No record haver vist ningú amb càmera el dia que arribàrem al monestir. Que potser estic somniant? Però si algú va filmar la nostra arribada això vol dir que els records que cont eren certs, procedien d´un concret somni guardat durant anys i més anys en el racó més amagat del cervell.

Tenc fred. La suor em davalla des del front fins al pit.

Can Guixa i Can Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Costava tres pessetes anar al "galliner" amb els amics! Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers --alguns encara sense asfaltar-- i ens delia anar a contemplar els "quadros" d'aquests cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pellícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del "tecnicolor".

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem el material fet a l'estranger molt millor!) el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pellícula de gànsters o policies, una d’espases o de romans... També --i eren les que més ens agradaven-- les de l´oest o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla --la del carrer Muntanya-- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de l'habitació! "Verdes", no n'hi havia --per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava--. Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si existia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà --ulls ben oberts-- si copsàvem, al costat del títol del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que amb sort podríem albirar alguna cosa. Veure, no: no ens deixaven entrar. Amb això sí que eren inflexibles els porters de Can Guixa i Can Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser podríem observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla.

No sé quan podré aixecar-me de la cadira d´aquest cine que es desfà a peces. Cortinatges caiguts. Vells cartells de pel·lícules pretèrites esgrogueïts pel temps. Somnio de veritat? Mir a dreta i esquerra i no veig ningú. Reconec el cine. És el Principal, al meu poble. A l´entrada, el venedor de cacauets, caramels, pipes i avellanes em saluda amablement. Ens coneixem de tota la vida. A l´estiu passeja un petit carro amb els gelats. La mare em dóna cinquanta cèntims i en compr un d´avellana. Me l´he de menjar aviat ja que es fon a una velocitat vertiginosa. Les horabaixes dels diumenges ens tocaria anar a la Congregació, a sentir els avorrits sermons del rector. I, tanmateix, sempre acabam davant el Principal, comprant cacauets, una entrada al galliner, ansiosos per descobrir quin misteri ens espera quan comenci la projecció.

Restam amb els ulls fixos, mirant la pantalla esperant que surti John Wayne perseguit per un estol d´indis salvatges. Resseguim les planures immenses del vell Oest. Caravanes de colons a la recerca del paradís promès a les Sagrades Escriptures, la caça del bisó, els combats amb la cavalleria dels Estats Units. La bandera de les franges i estrelles onejant, victoriosa, damunt els munts de cadàvers dels indis. Sempre guanyen els blancs, però mai no ens demanam els motius. Els soldats de la cavalleria són els bons, indubtablement. I els indis que tallen el cuir cabellut, els dolents.

Em deman quantes horabaixes hem viatjat damunt les catifes de la imaginació volant per damunt els nostres camps sembrats de patates i mongetes. No ho sé. Menjam pipes i tiram les closques als que estan en el pati de butaques. A vegades puja el revisor i, amb la llanterna, cerca els culpables. Mai no troba res. Tots estam callats, talment els angelets pintats als grans quadres de sants que decoren les capelles de l´església.

Però ara el Principal ja no és aquell edifici de la infantesa, curull de gent, amb l´al·lotea pujant al galliner, sorollosa. Pel·lícules de romans que porten al Crist a la crucifixió, ximpleries espanyoles de riure, l´esclatant bellesa de Marilyn Monroe en una horabaixa dels anys cinquanta. Ens deleixen films com Cuando ruge la marabunta, Duelo al sol, El Alcázar no se rinde... Psicosi! Quin misteri aquell hotel on Anthony Perkins guarda la seva mare morta en un racó sinistre. Un univers obrint-se davant els nostres ulls d´infant, lluny de les avorrides trobades parroquials i les oracions que res no ens expliquen. Més que anar a repetir el credo, els avevemaries i els parenostres ens estimam més sentir el perill de ben a prop. Dràcula, espantant aquelles nits en què el veiem, després de la projecció, per les cambres i passadissos de casa! El film que ens va descobrir la por. Una por autèntica de ser atacats per personatge tan ferest. On trobar l´estaca que el pugui matar, convertir en cendra? Després, en arribar a casa, cercar un enfilall d´alls, la creu, l´espill que el pugui foragitar de l´indret on vivim. Més d´una nit, atemorit encara per la pel·lícula, em vaig anar a dormir amb una de les creus de la padrina amagada sota la coixinera.

Encara no sabíem distingir entre la realitat i la ficció. Viure enmig de rondalles i pel·lícules! Com caminar damunt el caliu. Som molt joves i el nostre cervell és com una esponja ansiosa de xuclar tot el que ens envolta. Quina set d´assolir la llum esglaó rere esglaó: tebeos, cine, llibres. Com una persona que caigut dins un fondal, per un penya-segat i prova d´aferrar-se allà on pot: mates, rels d´arbres, el primer que troba.

Avui aquell cine és en runes. Uns homes sense misericòrdia desmunten les butaques i les treuen al carrer. Altres lleven els arnats cortinatges de vellut, fan malbé els altaveus que hi havia rere la pantalla. De cop i volta, veient com els camions se´n porten aquelles desferres a les escombraries, adonar-te de la fragilitat dels ormeigs, els fantàstics ginys que alimentaren anys d´alegries, pors i descobriments. La pantalla resta en el terra, esfilagarsada, podrida, grisosa de la pols acumulada en el temps que el cine ha estat tancat al públic. A les vellutades cadires del passat hi han criat les rates i, pels forats de la teulada, els coloms, que s´han fet els reis de l´espai interior, han empastifat d´excrements els antics seients dels senyors que ocupaven les llotges. La carcassa de fusta dels altaveus està corcada, desfent-se dia a dia.

Pujant a les palpentes a la sala de projecció, les ratapinyades em passen pel damunt, enrabiades per les molèsties de la inesperada visita. Parets plenes de cartells, màquines oxidades, inservibles ja per fer present la imatge i la veu d´Antonio Molina, Carmen Sevilla, Pepe Blanco i Sarita Montiel. Pel terra els vells anuncis de cine, Silvana Mangano en Arroz amargo, Marilyn en Río sin retorno, Romy Scheneider a Sissí emperatriz. Arreu, bocins de cel·luloide, bombetes espanyades...


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb