Literatura catalana contemporània

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

Turmeda | 27 Gener, 2019 15:46 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)


El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)


El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.


Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

Turmeda | 27 Gener, 2019 13:35 | facebook.com

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb