Literatura catalana contemporània

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles (XIX)

Turmeda | 13 Febrer, 2019 14:13 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles (XIX)


Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)


No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...


Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.


El 23-F - El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició

Turmeda | 13 Febrer, 2019 13:02 | facebook.com

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb