Turmeda | 01 Març, 2019 19:33 |
JOSEP VALERO: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ REPRESSIÓ I CULTURA DURANT EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
<7p>
Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants. (Josep Valero)
En primer lloc vull agrair a Miquel i a l’editorial Llorenç Muntaner, la possibilitat de presentar el llibre «Cultura i repressió en temps del franquisme» Ja vaig sentir en directe la ponència de Miquel, en la taula rodona que jo mateix moderava, en les Jornades «Mallorca davant el centralisme» que organitzaren les Fundacions Darder-Mascaró, com aportació als diferents actes que es feren a Mallorca, arran del tricentenari de la desfeta de les nostres institucions en mans del centralisme borbònic. Les investigacions iniciades en aquell moment per Miquel, li han servit de base per ampliar i completar de manera significativa, una visió documentada i crítica, del que suposà pel mon de la cultura de Mallorca, el tràgic període del franquisme.
Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants.
Aquests tres trets també hi són presents en el conjunt del llibre que presentam avui. Miquel no engana a ningú a l’hora de llegir la seva obra. El que té de novetat el llibre que presentam, és la informació ampla i detallada de tota una panoràmica dels diferents àmbits culturals que es donaren a Mallorca el temps del franquisme. Ja tan sols per la informació continguda sobre autors, publicacions, esdeveniments, contexts socioculturals, tertúlies, polèmiques...val la pena la lectura del llibre.
A la vegada com era d’esperar, Miquel no agafa cap posició de «neutralitat» a l’hora d’analitzar la realitat que descriu. Combina la recerca de texts i opinions d’altres autors per confirmar les seves apreciacions. I manifesta sense cap subterfugi les seves pròpies opinions. I és quan apareix en el decurs del llibre, unes interessants reflexions sobre el paper de l’art, el compromís de l’intel·lectual, l’autonomia de la producció artística, els criteris de l’estètica...Miquel intenta justificar les seves opinions a partir d’unes reflexions sobre l’art i la producció artística, incardinades en la tradició del pensament marxista i amb la d’autors com Luckacs, Lenin, Trostki, Gramsci... Com si Miquel tingués necessitat de demostrar que en la seva obra hi ha dolor, ràbia, patiment, indignació, contestació...però que no hi són per ressentiment, ni venjança cega, ni per sublimació de neguits personals. Sinó per compromís conscient amb la classe d’on prové, per necessitat de lluitar per la justícia històrica, per coherència amb el que ell pensa i amb la pràctica que vol realitzar. Com una aportació a la creació de l'intel·lectual orgànic que necessita construir la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.
També per a mi és summament valuosa, l’explicació sobre les dificultats i entrebancs que té un escriptor com ell, per a poder realitzar la seva tasca. Un autèntic patiment d’autònom cultural, que per a garantir la seva subsistència, ha de promocionar contínuament la seva producció; participar en el seu moment, en quantitat de premis literaris en el context dels Països Catalans, i a sobre, guanyar els màxims possibles. No tan per aconseguir una teringa de reconeixements, com sobretot, per obtenir els mínims materials imprescindibles per tenir la seva autonomia personal i garantir així també, la seva independència ideològica. Un autònom amb la tossudesa necessària per no defallir mai, per fer de la seva voluntat d’escriure una mena de lluita contra el sistema. Per a convertir la seva presència en el mon de la literatura, en un clam de reivindicació de les classes subalternes a poder disputar la hegemonia cultural que, des de sempre, han tingut les classes dirigents en aquesta terra nostra. No és doncs casual, la forta polèmica que manté amb els autors i crítics literaris partidaris de la supressió dels esmentats premis. Els premis són una finestra d’oportunitat per a trencar els monopolis culturals i les restriccions imposades des de els mitjans de comunicació de masses. Una porta oberta a la innovació juvenil, al pensament incorrecte, a la trencadura de l’anquilosament.
En la literatura de Miquel estan sempre molt presents les seves vivències personals. Ens els seus darrers treballs descriu amb molta claredat els ambients de les reunions clandestines, els debats, les normes de seguretat, les tàctiques per a combatre els interrogatoris de la Brigada Política-Social, el planejament de les organitzacions de les lluites...I el que torna a sortir en el llibre actual, és un altre tema que el crema per dedins. És l’anomenat «obrerisme» que en el seu parer, hi havia en aquells moments en les organitzacions marxistes d’oposició. També és prou interessant veure en el recorregut del llibre, la diferent evolució de la lluita per la defensa del català, des de la seva supervivència oral als inicis del feixisme, els treballs per la seva normativització, el naixement de l’Obra Cultural Balear, la simbiosi que s’arriba a donar entre la la defensa de la llengua i la cultura amb els incipients moviments d’oposició antifranquistes. Pens que és molt important descriure com fa el llibre aquesta evolució. Especialment pel que fa al coneixement per a les noves generacions de les singularitats d’aquelles experiències.
Jo vaig viure la meva primera experiència militant en 1972 formant part del comitè de curs estudiantil clandestí, de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que estava a l’Estudi General Lul·lià. I vaig viure una experiència prou interessant participant en la creació del Col·lectiu de Teatre. Una opció cultural per influir políticament dintre i fora de la Facultat. Férem tres sessions al pati del casal Balaguer de Ciutat i anàrem pels pobles interpretant un seguit d’entremesos mallorquins del segle XVIII. Amb aquell Col·lectiu, dirigit per Antoni Maria Thomás, vaig aprendre el valor subversiu que podia tenir el teatre. Com des de el conjunt del muntatge, una obra innòcua i fins i tot reaccionària, podria convertir-se en una eina de crítica i d’aspiració a la llibertat, tal com acabàvem l’obra cantant L’Indesinenter de Salvador Espriu, musicat i cantat per Raimon. El que ara semblaria una ximpleria, era aleshores un acte d’oposició i de resistència cultural important. Si no donam a conèixer aquestes vivències, una persona que no ha viscut el franquisme, no pot entendre mai l’anorreament cultural que fa significar la seva existència.
Finalment tota la publicació, té ben diferenciada la part expositiva dels fets, amb la valoració crítica de l’autor. Una valoració crítica feta des de la seva experiència d’oposició i resistència individual al franquisme en una primera etapa, i en una segona, en la seva militància en l’Organització d’Esquerres Comunista. El febrer de 1973 jo vaig ingressar en el Partit Comunista d’Espanya a les Illes. No comparteixo amb Miquel algunes de les seves valoracions sobre l’activitat del PCE a la clandestinitat. En qualsevol cas, a l’any 2019, ja estam en disposició de posar al servei dels historiadors, els materials i les nostres valoracions, per tal de fer una aproximació crítica i a la vegada de reconeixement, a la tasca del conjunt de l’oposició democràtica als trists anys de foscor del franquisme.
Un treball el de Miquel, que recobra actualitat amb els nous vents de feixisme que semblen tornar a bufar en les nostres contrades. Com sempre la llengua i cultura catalana estan en el punt de mira dels nous cadells del feixisme i de l’autoritarisme. I amb ella, els valors democràtics i republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal recordar sempre al monstre del franquisme per intentar crear els anticossos per a combatre’l.
Vull acabar donant la més sincera enhorabona al treball efectuat per Miquel López Crespí. Un treball que sols pot sortir de l’esforç , la perseveració, la bona organització i la sistematització. En Miquel, en el bon sentit de la paraula, és un autèntic animal de feina. I com pensava Picasso, sols sorgeix la bona inspiració artística, a partir del treball continuat, constant i rigorós.
Palma a 25 de febrer de 2019. Josep Valero
Turmeda | 01 Març, 2019 11:54 |
La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)
Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)
La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins
Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.
Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.
Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.
Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.
Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.
Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.
(26-V-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.
Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...
El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.
Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.
La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)
"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.
S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Març 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |