Literatura catalana contemporània

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)

Turmeda | 13 Abril, 2019 13:37 | facebook.com

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! (Miquel López Crespí)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! En la meva joventut -que coincidí amb les grans vagues d'Astúries de l'any seixanta-dos-, coneixíem les al.lotes a les reunions clandestines, en viatges obscurs a la recerca de paperassa subversiva. Els nostres pares -fitxats per la Guàrdia Civil o la Social per haver lluitat amb els republicans-, plens de por, patien a més no poder en constatar els perills que ens amenaçaven. Els padrins d'ella moriren afusellats per l'agost del trenta-sis, coincidint amb el desembarcament del Capità Bayo i les columnes anarco-sindicalistes a Portocristo. Que n'estàvem, llavors, d'allunyats dels fills dels guanyadors, els jovençans de la nostra edat, que als instituts aprenien a resar el rosari, complir com déu mana amb els ensenyaments des cursets de cristiandat. Joventut conservadora, sense res dins del cap que no fos el futbol. Nosaltres érem ben diferents. Fills dels vençuts, la nostra escola no fou mai el discurs del capellà o el frare dalt de la trona. A les nits, enlloc d'estudiar l'odiosa Formación del Espíritu Nacional o una falsa Historia de la Religión, engegàvem la ràdio i escoltàvem les notícies de Ràdio Espanya Independent o la BBC de Londres informant de la soterrada lluita per la llibertat que començava a fer tremolar els corcats fonaments de la dictadura. Assegut a una tauleta del bar, recordant la tenebrosa història de la qual procedíem, la veia venir de lluny, enmig de la gentada d'un estiu ple de turistes, amb aquell vestit blanc primaveral que li marcava abruptament les formes. Mentre s'acostava a la taula on l'esperava em vaig adonar de com havien passat els anys. Ens havíem convertit en homes i dones ben concrets sense quasi adonar-nos-en. La lluita, la difícil recerca d'una feina per a anar subsistint, les detencions, ens allunyaren de sales de festa i caus de moda -els llocs on la majoria de joves de la nostra generació anaven a distreure's sense saber res del que passava a les comissaries, a les presons franquistes. La transició tampoc no marxà com havíem imaginat. Els pactes i les traïdes dels dirigents ensorraren les esperances en un canvi real de la societat. L'esquerra esdevengué monàrquica i defensora de la propietat privada dels mitjans de producció. El dret d'autodeterminació de les nacions oprimides fou llençat al cubell de les escombraries.

Ja feia anys que havia deixat la militància activa. Amb la caiguda del mur de Berlín fins i tot els darrers grups que es reclamaven del marxisme abandonaren llurs tradicions revolucionàries i blasmaren públicament en contra del seu passat esquerrà conseqüent. En uns mesos els pro-albanesos demanaren l'ingrés dins del partit del Govern, els trotsquistes de la LCR es convertiren en fervents defensors de l'actual constitució espanyola oblidant vint anys de lluita pel Poder dels Treballadors i l'ensorrament dels privilegis burgesos.

Ara ja no parlàvem de política. Sé que ella s'apropava a la meva taula somrient, saludant-me des de ben lluny. Ignor de què xerràrem aquell capvespre. Potser recordàrem quan ens coneguérem en aquelles combatives reunions de partit. Per la meva part, després d'haver exercit molts d'oficis ocasionals -venedor de llibres, empleat, delineant- vaig acabar dedicant-me a la pintura. Aquella horabaixa parlàrem d'anar fins a la caseta de camp de la família -el pare no pogué gaudir d'una vellesa tranquil.la: morí dues setmanes després d'haver aconseguit la jubilació. Guanyava poc amb els quadres. Just per a menjar, llibres, les petites despeses d'un enemic aferrissat d'aquesta absurda societat de consum. )Treballar per a pagar terminis? )Viure només per a consumir aparells i absurds programes de televisió? No tenia lògica. M'estimava més la soledat creativa. Sovint venien a veure'm alguns companys de lluita que s'havien mantengut ferms en llurs creences de justícia i igualtat sense caure en cap circumstància en els paranys del poder. A l'estudi, acompanyat només per la música i la natura, m'hi trobava a gust, feliç. L'antiga dèria revolucionària em mantenia, malgrat tot això, ocupat. Actiu participant a totes les manifestacions contra la guerra, per la salvació de la nostra terra amenaçada per l'especulació, hi havia molta gent pensant que encara portava el carnet d'algun partit amagat dins les butxaques. )Una manera de no rompre definitivament amb el passat? No ho sé. Moltes vegades em cridaven per a donar conferències -gratuïtes, és clar!. Quan aquests grups culturals de pobles, l'associació de veïns de qualque barriada, em cridava, mai no demanava el que volíem cobrar per una hora de parlar de cultura. Es donava per suposat que els esquerrans ho havíem de fer gratuïtament imaginant que, en esser d'esquerres, no necessitàvem menjar o pagar el lloguer del pis. Mai no els hagués passat pel cap cridar un llanterner o un pintor de parets per a fer una feina sense pagar. Ho haguessin considerat un crim! Què hi havíem de fer! Després, la mateixa gent que t'obligava a treballar de gratis feien venir un conjunt de rock, un conferenciant des de Barcelona o Madrid i, sense discutir el preu, els pagaven religiosament. Les coses anaven així. Davant aquesta situació només calien dues opcions: o negar-se a anar als pobles i barriades extraradials o, seguint un vell impuls d'estar amb la gent, participar-hi sense fer coneixedor res del que et passava pel cap davant aquesta congènita fredor davant la situació del creador o de l'intel.lectual no sotmès a cap dictat del poder o institució.

A ella la seduïa aquell petit refugi ple de quadres, prop de la muntanya, voltat d'arbres. Als matins, en lloc del renouer eixordador dels cotxes, un milió d'ocells et despertaven sense faltar mai a la cita.

Després del fracàs de la lluita pel socialisme, quan tots els grups acceptaren les lleis dels rics, dels repressors esdevenguts "demòcrates" de nou encuny, solíem anar algun cap de setmana fins al meu estudi. Agafàvem el tren carregat de turistes, i després, en arribar al poble, caminàvem en silenci fins ensopegar amb les parres que donaven ombra al porxo del meu refugi. El món es fonia al nostre darrere. Hi havia núvols tremolosos, allà dalt, que ens seguien des d'una distància infinita. Fugir de la corrupció política que tot ho omplia. El cas Roldán. Filesa. La història tenebrosa del GAL. Els pobres estafats que havien confiat en UGT per arribar a assolir una casa, un pis barat... Els estalvis de vint anys desapareguts en un obrir i tancar d'ulls. Per a estalviat cinc milions de pessetes un treballador amb fills ha d'estar vint-i-cinc anys malvivint. Molts no poden guardar ni un duro en el banc. Feines insegures. Contractes per a feines ocasionals. Pagar lloguer tota la vida. Cada any els propietaris augmenten el preu. Per això tants companys s'aferraren a l'esperança de la cooperativa PSV-UGT. Desaparèixer per uns dies de tota aquesta putrefacció era com viure sota l'aigua, en el silenci. Calia marxar de tota la brutor de l'art oficial emprat pels polítics per a ampliar l'esquifit curriculum personal. Absurdes inauguracions de pintor marginals els quals proven de recuperar després de morts, abandonats en llur estudi. Marxar lluny de galeries i el món podrit dels marxants, dels vividors que prosperen damunt el nostre esforç i la nostra suor. Era el silenci perfecte i a ella li agradava. A vegades em deia "Viuria eternament sota l'ombra de les parres acompanyada només per peixos i algues".

Record perfectament el dia que em mostrà -guardada com un tresor- la carta de la seva padrina abans d'esser afusellada pels falangistes:

"Palma, prisión calle Salas 12-10-1936

Querida familia: he recibido la vuestra fecha 8 en ella veo que estais bien de salud la mía igual. También he recibido el papel, sellos y el estambre para hacer unos jerseys para las niñas, os mando la medida, pronto os mandaré el nuevo, resultará muy bonito, es una lana estupenda. De Miguel desde que he ingresado en este reformatorio no he recibido noticias, supongo que vosotros sí. Dinero no necesito, mil gracias. Hoy he tenido la nena, se pone muy gorda. Nada más, besos para Josefina y un abrazo para todos, vuestra

Margarita".

Miràvem la carta sense parlar. Per què parlar? Havíem gastat quasi totes les nostres paraules en mil baralles inútils. Ens era molt més còmode callar, no dir res. Els polítics que havien malvenut la lluita popular i que vivien a costa dels impostos i contribucions que estàvem obligats a pagar xerraven per nosaltres. Ordiren confuses lleis electorals per a eternitzar-se en el poder, per a marginar la dissidència. Els anys calcigats que succeïren la derrota del referèndum sobre l'OTAN ens havien fet avorrir tota aquesta gent que parla hores senceres per a no arribar a dir res. Ciutat havia esdevengut sufocant. Talment una esmolada urpa que ens agafava del coll amb totes les seves absurdes obligacions. Sovint havíem parlat mig en broma mig seriosament de formalitzar la nostra situació sentimental. Ens repugnava signar papers, oficialitzar un fet íntim. La nostra dèria antiburocràtica! El somni per un món sense pòlisses i segells! A la caseta hi havia portat bona part de les meses riqueses i servava el pla gens amagat d'anar-hi a viure de seguida que pogués finir amb les meves obligacions ciutadanes -unes poques classes de dibuix a un institut que em permetien romandre lluny dels marxants-. Al meu abast sempre tenia els llibres curulls d'històries utòpiques, viatges a contrades inversemblants. Les meves enciclopèdies d'animals inexistents, de països que hom no podia trobar als mapes i de victorioses revoltes populars que mai no s'esdevengueren. Poques coses més havia pogut arreplegar en tots aquests anys de resistència. Els discos, la meva capsa de pintures i unes teles on provava de detenir inútilment la fugacitat de la vida i de les sensacions, tots els colors de la natura que m'entraven pels ulls, inabastables.

-Ets més ric que jo. Mai no he tengut res que pugui dir "això és meu, propietat particular".

Ho deies sense gens ni mica de rancúnia, constatant una senzilla realitat.

-Amb la guerra i l'afusellament dels padrins restàrem sense res. El pare -una vegada sortit de la presó- em contava com l'any trenta-set, poc temps després d'aquest assassinat, un alt càrrec de Falange -que amb l'arribada de la democràcia esdevengué centrista de tota la vida, i els fills dirigents del partit de Santiago Carrillo- li havia ordenat traslladar els mobles del pis dels padrins a un xalet que ell tenia a s'Indioteria. Els traslladà tots: fins i tot el bressol de la mare.

-Fou el destí de molts dels nostres. Les riqueses d'algú havien de sortir de la misèria d'uns altres. Nosaltres érem els "altres". -La tia Joana guardava com un tresor una senalleta d'espart de la padrina -l'única propietat que tengué mai. M'hagués agradat tant, poder guardar aquella senalleta!

-Ets una romàntica impenitent.

Llavors el pes feixuc de la història s'havia fet massa present. Sortíem a donar una volta pel bosc, aprofitant delerosament els darrers raigs de sol de qualsevol horabaixa radiant.

-És curiós, -digueres una vegada. Allà dalt hi ha núvols i el cel pareixia clar fa una estona.

M'agafares de sorpresa i no vaig saber què contestar-te. Estava pensant en tot el que m'estaves contant. La sangnant repressió a la nostra terra; els milers de cadàvers esventrats a les cunetes del camí dels Reis, el cementiri de Porreres o Manacor, a qualsevol entreforc de camí. La meva pintura, plena de negres i grisos, rostres esmicolats, ombres esmunyedisses que volien reflectir aquest concret paisatge de por d'on procedíem. )Pintar marines, natures mortes, fer quadres d'amples i lluents colorins curulls de melons i síndries perquè els nou-rics els posin en el menjador i els contemplin entre eructe i eructe? )Experimentar amb l'abstracció, jugar a decorar hotels i aeroports, perdre la memòria històrica, viure només per a guanyar diners? Per això més valdria haver posat una hamburgueseria, una botiga de souvenirs a s'Arenal.

-No són núvols -et vaig respondre. Són les hores que hem perdut en el passat i que vénen ara al nostre encontre.


(Se sentia el cruixit de la fusta vella, mil.lenària, de totes les naus que s'enfonsaren cap a la negror de les profunditats. Cada nau amb el nom d'una de les antigues presons on patiren els nostres pares: Can Mir, la presó d'Illetes, can Sales, el vaixell Jaume I, Sant Carles... Ambdós procedíem del mateix aljub de solituds. Encara digueres: "El vent allisa els plecs d'aquest crepuscle". Érem enmig d'un eix buit, veient morir els arbres de totes les esperances servades en quaranta anys de victòria. Com en una vella pel.lícula en blanc i negre rodada feia segles, novament enllà, davant dels murs blanquíssims dels nostres cementiris del Pla, davallant dels camions, trepitjant una terra sense heura, una terra calcigada per l'odi i l'enveja -"si guanyen els esquerrans ens demanaran augment de sou, qui sap si voldran fer la repartidora com a Rússia". Horabaixa. Tots dos, esperant jorns sense final. Bell adagi de la memòria. Em xiuxiuejares a cau d'orella: "Quin doll de llum enllà de tot silenci!")

Sa Pobla i la literatura mallorquina

Turmeda | 13 Abril, 2019 10:01 | facebook.com

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb