Literatura catalana contemporània

Sa Pobla - Novetats editorials – El Tall Editorial publica la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc - Vet aquí un tast de la novel·la -

Turmeda | 14 Juliol, 2019 20:15 | facebook.com

Novetats editorials – El Tall Editorial publica la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc - Vet aquí un tast de la novel·la - Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Com si trepitjàs caliu (XXIX) -


Com si trepitjàs caliu. Sentia el dolor apoderant-se del meu cos. Podria caminar, arribar fins a l´estació? Estava cansat. Provava de dissimular la febre que em posseïa. Caliu i punxes de ferro torturant-me els peus. Na Pedrona s´acomiadà de nosaltres preocupada. “Quan torneu per Inca, passau pel forn. Ja sabeu on teniu una bona amiga”, va dir, abans de marxar després de fer-nos una besada.

M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana.

Coincidíem a l´hora del berenar. Venia a seure a la nostra taula, fent costat a la padrina i en Josep, el vell republicà. Mai saludà ni parlà amb les germanes Gelabert. Intuïa mons de repressió i sang. Com si en lloc de persones fossin escorpins verinosos. Un dia que just li fregaren el braç va estar tot el matí gratant-se. Talment tengués un munt de sangoneres aferrades a la pell.

Pedrona tenia uns anys més que jo. Però coincidíem en munió de coses! Ella sí que volia estudiar, fer de mestra, ensenyar els infants. Creia que el futur de les persones depenia del món que, de joves, els havien descobert els ensenyants. Era summament intuïtiva. Encertava en la majoria de les sentències que pronunciava. S´havia posat a fer feina, ajudant el pare, de petita. Just havia pogut fer la primària. Però mai no havia perdut el desig de saber. Llegia de nit, mentre ajudava el pare a fer el pa de l´endemà. Llargues hores vigilants el forn, tenint cura del caliu, atenta que el pa no es cremàs i que a primera hora estigués a disposició dels clients.

Sobre col·legis i instituts, li explicava que no tot eren flors i violes. Sovint, els centres d´ensenyament podien esdevenir presons, camps de concentració, casernes vigilades precisament pels cans més ferotges.

--Potser la teva experiència t´ha condicionat en un sentit negatiu –deia, alhora que ajudava la padrina amb la llana per a fer-me un jersei. Ella es posava l´ample manyoc de llana entre les mans i la padrina l´anava embolicant fent una bolla més manejable.

--Tu tens mals records del col·legi –comentava-. Però jo m´imagín fent classes. Història, geografia, literatura... Podria haver ensenyat els al·lots a albirar més enllà del carrer on viuen, lluny del bocí de terra que els correspondrà en morir els pares. El poder d´un llibre! Imagina la força que té oferint infinites possibilitats a la comprensió del que ens envolta! Seria el guia que els portaria a través del desert descobrint cada dia esponerosos oasis de palmeres i fonts de saviesa inabastable!

Possiblement em vaig enamorar en sentir aquella veu melodiosa, olorar de ben a prop la flaire d´un cos jove, bellíssim. Un amor impossible, evidentment! Amb catorze anys acabats de complir no podia aspirar a res. Per a Pedrona jo era simplement un amic, una persona amb la qual es podia petar la conversa en el temps d´espera de la camiona abans que tornàs a Inca.

La sentia parlar com aquell qui escolta música celestial. El temps passat al seu costat esdevenia segons. Només sabia mirar el seus llavis, la dolça pronúncia de les paraules, els gests suaus, lents. Ah! Si un dia aquelles mans d´àngel em poguessin acaronar els cabells, les mans, el rostre...

Quan na Pedrona s´acomiadà a Inca no vaig poder dir res. No podia contestar. Semblava que les herbes tenien un poder més fort del que pensava al principi, quan només senties una certa sensació de cansament. Talment prenguessis un tassó de valeriana abans d´anar a dormir. Les herbes dels ignots habitants de la selva eren la metzina més activa que havia pres en ma vida! Et feien veure el futur, però a costa d´una mena de patiment físic i espiritual que no coneixia.

Què fer? Era el preu que havia de pagar per voler saber el que seria de la meva persona en els propers anys. I el beuratge era ràpid i efectiu! No em podia queixar. Ara era qüestió de poder arribar a l´estació del tren. A Palma, ens esperava la família. El pare ens ho havia dit per telèfon: “Us vendrem a cercar, no passeu ànsia. Hi serem tots!”. Per un moment vaig somriure. Potser em faci tornar a Lluc en comprovar la meva situació, la suor que em raja del front, les mans que em tremolen.

La padrina em dóna el seu bastó. “Agafa el gaiato”, diu, amb veu autoritària. “Et veig malament. No sé si arribarem fins a l´estació”. “No és res” li contest, procurant que el meu rostre no reflecteixi el dolor que em domina. “Només estic un poc cansat”, explic, provant de llevar ferro a la situació.

Avançam lentament enmig del brogit de la gent. Arreu paradetes amb fruita, roba, estris del camp. Senalletes i paners, ormejos per a les bèsties, olletes de fang ben treballades. Boirosament veig els bars plens de clients. No pots avançar a la velocitat que voldries. Camín procurant que el caliu del terra no m´acabi de cremar els peus. A vegades ens aturam uns moments a la voravia, esperant que passi el riu de pagesos i menestrals que ho envaeix tot. Ara és la padrina la que em guia enmig del mercat que ocupa places i carrers. “Déu ser un Dijous Bo”, pens, alhora que augmenta el meu desig d´arribar a l´estació i descansar. La metzina actua, ferma, ocupant cada una de les cèl·lules del meu cervell. En passar davant una apotecaria veig que el calendari indica el novembre de 1975. És una època en la qual he deixat la feina de la llibreria i port una vida summament activa en la militància antifeixista. No he deixat les col·laboracions a la premsa per evidents qüestions de supervivència, però fa temps que no escric contes ni poesia. Avui ens ha tocat fer una repartida de la nostra revista clandestina La Veu del Poble. L'estam venent des de primeres hores del matí. Hem arribat a Inca amb diversos cotxes, aquells sis-cents dels anys seixanta i setanta, que eren expressió del nou nivell de vida assolit per anys de turisme, sempre en creixement. Ens dividim en diversos comandos d´acció i al nostre li toca el carrer Major, començant per l´estació fins acabar a la cruïlla de la carretera d´Alcúdia amb la de Lluc. Fa temps que he vist diverses persones sospitoses que ens segueixen. Membres de la Brigada Social o Guàrdia Civil sense uniforme, dels serveis d´informació? No ho sé. Però tenc mals pressentiments. Quan ens topam amb el grup que dirigeix l´exmissioner Mateu Martí, li dic que vagi en compte: hi ha gent que ens vigila. És just quan veig que quatre persones s´apropen als que repartim prop del claustre de Sant Domingo. En Mateu Martí i els companys són a temps de veure la maniobra i s´amaguen entre la gentada. Nosaltres no tenim temps de fugir. Domingo Morales i Antoni Muñoz, que anaven amb el meu grup, tampoc poden amagar-se. Silenciosament, sense fer coneixedor el que volen, ens situen les pistoles al costat, amagades entre la gavardina. “Callau i caminau cap a la caserna de la Guàrdia Civil. És aquí mateix, en girar la cantonada. I no proveu de córrer. Tenim ordres de disparar””.

Sort que hem pogut repartir la majoria dels dos mil exemplars que hem portat. “La feina ja està feta”, pens, mentre sent el ferro de la pistola pressionant els ronyons. “I si la notícia de la detenció surt als diaris tendrem propaganda gratuïta!”. Un imperceptible somriure denuncia que no estic gens amoïnat. S´ha acomplert la missió, i la detenció era una possibilitat que sempre teníem en compte a l´hora de sortir de nit a fer una pintada o una repartida de fulls. Per si de cas, abans de cada acció li dic a la germana que, si no torn, tengui cura de la moixa; té claus del pis i pot entrar i sortir en voler. Amb la moixa atesa, sense cap altra responsabilitat concreta, no em fa res estar dies tancat, anant de comissaria als jutjats. Són els darrers dies de la dictadura i, sovint, la repressió no sap què fer amb nosaltres. Malgrat que pel setembre encara han assassinat els cinc joves antifeixistes del FRAP i ETA, malgrat els crims a obres i tallers, la repressió contra els manifestants, el cert és que els sicaris de la policia saben que el seu temps es va acabant. Els diaris ja no són el mateix. Hi ha sectors progressistes en els mitjans de comunicació i l´església


En arribar a l´estació m´assec al banc de la sala. La padrina compra els bitllets i torna de seguida, per si de cas necessit alguna cosa. “Ens manquen trenta minuts”, em diu, guardant els bitllets dins la senalleta. Em tap amb l´abric esperant que la febre vagi passant. No és cada dia que pots veure el que viuràs en els propers anys. M´adon que he canviat molt poc en aquests lustres. Quina diferència essencial hi pot haver entre les detencions de l´any 1963 i les d´ara mateix? I si un dia arriba la famosa democràcia per la qual lluitam? Hi haurà també detencions, interrogatoris, multes? I si alguns dels nostres abandonen les idees que tenien de joves i, en assolir el poder, gaudir de cadiretes i bons sous, obliden la lluita per la República, per l´Autodeterminació i el Socialisme? En un avanç de la pel·lícula del futur que contempl he vist, d´una rampellada, algunes escenes dels anys vuitanta i noranta. Sóc jo mateix, amb altres companys. Militam en un nou partit d´esquerres. Estam embarcats en un homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma assassinat pels feixistes l´any 1937. Torn a veure el mateix que en els seixanta i els setanta: dos cotxes de la policia s´aturen davant la paret del Molinar on pintam un cartell amb la imatge d´Emili Darder. Estic acabant d´escriure-hi el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel “A Mallorca durant la Guerra Civil”.

De cop i volta ens apunten amb les pistoles. Ens miram estranyats. Els amics que m´acompanyen no poden creure el que vivim. Ens fan posar les mans contra la paret i ens escorcollen talment fóssim lladres, terroristes que col·locaven una bomba. Sóc el primer que es resisteix. Em gir i els hi dic, ferm, segur de cada una de les paraules que pronuncio:

--Vostès estan realitzant una acció que fa vergonya. Detenir mallorquins que volen retre un homenatge a la República, al darrer batle de Palma assassinat pels militars i falangistes. O no saben qui va ser Emili Darder?

No s´immuten. Qui sembla ser el responsable de la dotació policíaca, sense deixar d´apuntar-me amb la pistola, diu, sever, com si l´hagués insultat:

--No s´oposi a l´autoritat. Jo només sé que vostès estan embrutant parets. Em doni el carnet. Els hem d´identificar!

Envoltats per un parell d´armes de foc, ens veiem obligats a identificar-nos. Prenen nota del nom i el número del carnet. Arriba una nova patrulla amb més policies. Agafen els pots de pintura, els pinzells, el llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel...

Protest inútilment.

--I aquesta és la feina de la policia democràtica, dels agents d´un Ajuntament socialista? Una vergonya tot plegat. No veuen que aquesta és una paret de l´extraradi, d´un solar buit, i que no embrutam cap façana? No tenen ulls per comprovar el que passa? El que haurien de fer quan veuen uns ciutadans que reten un homenatge al millor batle que mai ha tengut Palma és aturar el cotxe, apropar-se a nosaltres i, en lloc de tractar-nos com a delinqüents, dir-nos: “Volen que quedem al seu costat per a protegir-los, per si compareix algun grup de provocadors?”. O, també: “Bon vespre! Necessiten cap cosa? Tenen pintura abastament? Volen que anem a cercar algun estri necessari per acabar el mural? Estam a la seva disposició”.

Ens miren amb mal ull.

Com qui escup les paraules, contesten, aïrats:

--Demà rebran la visita del nostre correu. Poden donar per fet que la multa serà quantiosa. No es pot embrutar la ciutat de forma impune i vostès realitzaven un acte il·legal”.

Pugen als cotxes i marxen, deixant-nos sense pintura ni cap dels estris que empràvem per acabar el mural.

L´al·lucinant viatge en què estic immers em mostra l´any 1990 redactant una carta al meu antic company de clandestinitat, el batle socialista Ramon Aguiló. Li explic que va arreglat si pensa que pagaré les quaranta-cinc mil pessetes de multa que m´han imposat. Li record els anys de lluita contra Franco i, en acabar, li dic que si el dictador no em va fer pagar la multa que ens va imposar per presentar el meu partit d´aleshores, ara ell no seria més que Franco.

Vaig esperar esdeveniments.

Els periodistes de tots els diaris de Mallorca es preocuparen per la qüestió i la barbàrie de l´Ajuntament va ser denunciada arreu. Un dels articles més sentits, que més m´emocionà, va ser el que escrigué Llorenç Capellà en el diari Baleares. Potser que aquesta campanya solidària fes reflexionar les autoritats. El cert és al cap d´uns dies trucà a la porta de casa un policia municipal amb un escrit del consistori. La multa havia estat anul·lada!

Tanmateix no l´hagués pagada mai. En el 76 vaig anar a la presó per no volen pagar una multa que la dictadura ens havia posat. Setanta-cinc mil pessetes per haver volgut presentar el partit clandestinament. Era l´època en què el règim deixava les portes obertes al PCE i el PSOE però perseguia l´esquerra revolucionària al màxim. L´OEC, l´Organització d´Esquerra Comunista, juntament amb altres partits marxistes criticàvem els pactes amb els hereus del Movimiento. No ens volien. Els diaris tenien ordres específiques per a no publicar res de les nostres accions. La consigna oficial era situar-nos al costat del FRAP i altres grups que volien avançar cap a la república i el socialisme. Els mitjans de desinformació oficial controlats per alts dirigents provinents de Falange Española, el mateix Adolfo Suárez, volien acabar amb la nostra influència a fàbriques, hotels, centres d´ensenyament.

Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual. La presentació del partit ens costà detencions per part de la Brigada Social. El cas anà a parar a mans del jutge. Aquest havia de decidir la condemna: multa o entrada directa a la presó.

Ens citaren als jutjats.

La metzina que he pres em permet situar-me en aquell precís instant, quan l´auxiliar de l´oficina ens obre la porta i indica que podem passar al despatx. En entrar a l’ampla estança l´home alçà la mirada dels papers que llegia i ens va fer un gest amb la mà. Vaig veure quatre cadires preparades. Primer s’assegueren Guillem i Jaume. Després el misser. Jo vaig ser el darrer a ocupar un dels vells butacons de fusta i cuiro gastat pels anys. La pell s’havia ennegrit i, en alguna part, amenaçava de rompre´s. Eren seients d´abans de la guerra? Semblaven heretats de l´època del rei Alfons XIII. Em recordaven les de la casa del rector, al poble, presidint l´entrada, amb les beates de les Filles de Maria esperant, alhora que resaven el rosari. També les cases senyorials disposaven d´aquests clàssics seients. Cap pagès que havia d´acudir al casal per a parlar amb els propietaris de finques i possessions s´hauria atrevit mai a asseure´s en una de les butaques de l´entrada! Romanien drets, amb el capell a la mà, silenciosos, esperant que la criada els indicàs què havien de fer. Un honor, si el senyor els feia passar a la cuina i els convidava a agafar una de les cadires de bova existents. El més habitual era que la criada els acompanyàs fins a la porta del despatx i, sense gosar entrar-hi, des del portal, explicar el problema al senyor.

El secretari del jutge li anava donant les carpetes del nostre expedient. La Social no solament li havia lliurat l’informe amb el material de la presentació del partit: pel gruix de la carpeta semblava que hi havien incorporat tot el que tenien de nosaltres d’ençà de les primeres detencions en els seixanta.

Qui era aquell home? D´on procedia? Com endevinar les seves simpaties polítiques? Només sabíem que havia arribat a Palma feia dues setmanes. No teníem cap informació que ens permetés situar-lo en una ideologia determinada. Més endavant descobrírem que pertanyia a una organització de jutges antifeixistes; però en el moment d’entrar al despatx no en teníem ni la més remota idea. Ens trobàvem davant seu esperant la decisió. Més tard, a la presó, durant les llargues hores que ens passàvem passejant amunt i avall pel pati, deduírem que la filtració a l’advocat degué ser cosa seva. La conclusió era senzilla: com hauríem pogut saber el contingut de la investigació, la multa que per força de la llei ens havia d´imposar, si no ho hagués permès? Ens preguntàvem com era possible que Berta i Maria, companyes que feien feina al jutjat, no tenguessin cap dificultat per a llegir les nostres carpetes i dir-ho al misser. Les peces coincidien com en un trencaclosques.

Les carpetes a l’abast de tothom. La rapidesa amb què havia fet córrer que ens imposaria un multa...

Finalment alçà la vista i s´adreçà a l´advocat.

--Supòs que els seus clients ja saben que han comès un acte delictiu –pronuncià lentament, com si volgués comprovar que l’enteníem--. Vostès no ignoren que, amb l’actual legislació, aquestes actuacions són il·legals i, si no hi ha un canvi en les lleis, no tenim altre remei que actuar en conseqüència. Tothom sap que Europa pressiona per un canvi democràtic a l’Estat espanyol. I més d’un any després de la mort del general Franco, els puc dir que som el primer a voler un avanç en les llibertats per al nostre poble.

Ens miràrem estranyats. Un jutge antifranquista? En què canviava això la situació en què ens trobàvem? Tanmateix, per molt demòcrata que fos, la maquinària judicial continuava actuant com si no hagués canviat res. Ell podia fer totes les declaracions de principis que li passassin pel cap; el cert era que, enmig del pati, ja hi havia el cotxe que ens havia de portar a la presó si no pagàvem la fiança imposada.

--Esper que el misser us hagi informat dels detalls del procediment.

Coneixíem la resolució, primer per les carpetes que havien llegit les nostres camarades i, després, per la carta oficial rebuda per l´advocat.

--Sí –intervengué Sebastià Puigserver--. Sabem que els meus clients han estat condemnats a pagar setanta-cinc mil pessetes de fiança si no volen entrar avui mateix a la presó.

--Exacte –recalcà el jutge--. Vostès poden quedar en llibertat provisional, a l’espera del judici, si abonen aquesta quantitat de diners.

S’aturà un moment i, agafant un paper que tenia damunt la taula, me´l va donar.

El desert, immens, inabastable, s´apropava a velocitat vertiginosa. El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint cendra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de collir olives, de batre, de llaurar la terra, que cantaven els avantpassats? Quin sentit tenia beure beuratges misteriosos, voler aprofundir el que seria de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si la febre ha tornat. Però davant dels meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor m´amenaça amb la maquineta de foradar bitllets. De forma instintiva em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar dessagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entenc. Fa uns segons la ferida rajava i pareixia que podia morir d´un moment a l´altre. Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur, o un verí per aconseguir que mai l´arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em preocupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

--No serà res. Segurament t´has constipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient com et recuperaves. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entenc. Talment un bruixot maligne t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les muntanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber què seria de nosaltres el dia de demà! Tanmateix la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes en un indret inesperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any 37 tot indicava una ruta clara i resplendent; la victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada passa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insídia i crueltat dels vencedors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt els rails talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distingir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la mare que ens fan gests amb les mans.


Sa Pobla i la novel·la històrica: La Conspiració, de Miquel López Crespí

Turmeda | 14 Juliol, 2019 12:32 | facebook.com

Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb