Turmeda | 10 Setembre, 2019 20:16 |
Sa Pobla en la literatura catalana contemporània –
Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora) -
Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)
En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.
Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va regar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.
Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.
Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.
El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»
La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»
10 setembre 2019 (dBalears)
Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí
Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)
Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)
A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.
Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.
Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.
En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.
Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.
Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)
La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -
UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)
Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)
Per Eduard Riudavets Florit
“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”
He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.
Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.
López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.
Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.
Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...
“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.
Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...
He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.
Rebut el 19-VII-2019
Novetats editorials: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -
Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí
La Mallorca “ya desaparecida” en el nuevo libro de Miquel López Crespí: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -
El autor regresa a la actualidad editorial con Un hivern a Lluc, con el sello El Tall, que aúna novela y libro de memorias. - Esta publicación está basada en un dietario que este veterano autor escribió a sus 14 años en Lluc.
Per Clara F. Capó (Última Hora)
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) es uno de los autores más prolíficos de nuestras Islas –acumula ya un centenar de libros, desde que iniciara su trayectoria en los años 60- y también de los más premiados. Ahora el sello local El Tall le publica un nuevo libro, Un hivern a Lluc.
“Se puede leer como novela, como libro de memorias, pero no es ninguna de esas dos osas, tampoco poesía ni artículos periodísticos, aunque todo eso está incluído en él”, advierte el autor, que define Un hivern a Lluc como un “experimento literario” y que se basa en un dietario 1ue escribió a los 14 años durante su estancia de dos meses en el monasterio de Lluc junto a su abuela, en 1963. “En ese momento ya tenía muy claro en mi cabeza que quería escribir y fue cuando fusilaron al dirigente comunista Julián Grimau, cuando también se me despertó mi conciencia política”, reconece.
“En el dietario se ven esas contradicciones de estudiante adolescente y me inspiró para elaborar un relato sobre esa Mallorca de los sesenta que está desapareciendo consumida por loa postmodernidad”, añade. Además de esas memorias adolescentes, el libro se nutre también de poemas, historias de sus abuelas y tatarabuelas y artículos periodísticos.
“La clave era que el lector lo leyera sin saber dónde estaba el artículo periodístico o las historias de mis aabuelas, que no descubriera cómo se ha construido. Es un mosaico que he literaturizado”, detalla.
A parte de este “experimento literario”, el autor reconoce que “como siempre en mis obras, intento incidir en aspectos culturales y tradicionales, para que las nuevas generaciones puedan ver la Mallorca que ya no existe. Creo que los jóvenes pueden saber simplemente con el móvil qué está pasando en Londres o en Estados Unidos, pero no saben nada de la historia del territorio donde viven”, critca.
Por otra parte, López Crespí tiene en marcha nuevos libros y proyectos. El próximo que verá la luz será la narración con la que ganó el Premi Ciutat de Palma de Narrativa 1990, Dietari de succeïts a Mallorca y que Lleonard Muntaner recuperará bajo el título Una història amagada. “Han pasado ya 29 años, sin que ningún ayuntamiento se interesara en publicarlo. Fue Lleonard quien insistió en hacerlo, con el paoyo del regidor de Cultura de Cort, Llorenç Carrió”, apunta.
En otoño publicará más novedades: un poemario en catalán, traducido al castellano por José Lñuís Reina, de La Lucerna, Dies Irae. Ya cara al 20020, publicará la novela El vicari d´Albopàs, con el Llibres del Segle, de Girona.
(Última Hora, 6-VI-2019)
Turmeda | 10 Setembre, 2019 13:54 |
Sa Pobla en la literatura catalana contemporània -
Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 -
Per Jaume Vicens | (dBalears) -
Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)
En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.
Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va segar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.
Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.
Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.
El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»
La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»
10 setembre 2019 (dBalears)
Turmeda | 10 Setembre, 2019 11:13 |
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)
CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.
El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.
Evocació del cinema de poble
Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.
Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.
En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.
És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.
Una finestra al món en temps de tenebror
Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.
“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.
És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.
El cinema de la dictadura
Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.
Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.
El cinema crític
Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.
Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.
« | Setembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |