Turmeda | 17 Desembre, 2019 14:43 |
Un viatge a Lluc (1963)
Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. (Miquel López Crespí)
A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.
Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.
Una calma inesperada envaí el vehicle.
Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.
Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.
I així minut rere minut.
Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.
Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.
Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.
Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.
Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.
Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.
Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.
El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.
Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.
Però eren casos excepcionals.
Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!
De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...
No havia plor que servís.
Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
Turmeda | 16 Desembre, 2019 20:58 |
Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme -
La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis! Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada...) com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits. (Miquel López Crespí)
La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis!
Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.
Li he hagut de muntar una història color rosa, un conte de fades. Ha estat l'única manera de conformar-la, aconseguir que no plorés més. Té por que no torni, si marxo amb l'expedició.
Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els camarades més vells, no podien imaginar-se que un dia la classe obrera manaria a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada --els que tenen fills--, agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe... Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès collectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens del servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.
Rambla amunt, Rambla avall. Amb les unitats d'Estat Català cantant Els Segadors, Els emigrants. Els voluntaris del POUM o del PSUC, tarallejant La Internacional, La Marsellesa, Hijos del Pueblo... Els militants de la CNT, afegint-se a l'escalfor de les cançons revolucionàries, interpretant, feliços, A les barricades...
No hi ha edifici important on no onegi al vent la bandera roja, o la roja i negra nostra.
Malgrat que no es vegin quasi enlloc policies ni uniformes militars, el cert és que tothom va armat. Ah! Aquestes parelles de treballadors i treballadores, ambdós agafats de les mans, ambdós armats, amb l'infant de la mà... )qui podria afirmar que el món no els pertany, no ens pertany? Circulen cotxes requisats pels diferents comitès antifeixistes. Les sigles dels partits i organitzacions obreres, pintades apressadament a la dreta o l'esquerra, palesen el canvi que copsen els meus ulls. Ja no hi ha cotxes de propietat particular. Els vehicles acompleixen avui dia una funció relacionada amb algun servei necessari per a la societat: portar queviures als barris o al front, transportar malalts, mantenir els contactes entre les trinxeres i la rereguarda...
Podria morir a Mallorca, a primera línia, i expiraria amb la certesa que ningú mai més ens podrà prendre aquesta llibertat guanyada. Tothom que tingui ulls ho pot veure: les esglésies tancades o convertides en magatzems, i aquelles des de les quals es dispara contra el poble, cremades. Ara serà l'hora de bastir palaus de la ciència, escoles i universitats populars. Una nova època comença, lluny de la ignorància a què ens tenien sotmesos el Vaticà i els ordes religiosos. Final de la caritat, inici de la justícia social.
De petita, quan ma mare em portava al temple, recordo que, sempre, el que més m'impressionava dels sermons dels capellans era quan explicaven la paràbola que seria més difícil que un ric entrés en el regne del cel que no pas un camell per l'ull d'una agulla. Ningú ja no diu "senyor" o "don". Ara que ho penso, d'ençà la victòria de la revolució no he tornat a sentir la paraula "vostè". Si un s'atura una mica i para l'orella només sentirà que "camarada", "tu" o "Salut!". Sembla que faci segles que vaig sentir per darrera vegada aquell "Bon dia tingui". Reflexiono mentre espero les companyes. Tant han canviat les coses, d'ençà que vencérem els soldats en les batalles enmig del carrer?
El 19 de juliol, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes havien sortit de les casernes cridant "Visca la República! Visca Espanya!". Burda astúcia de guerra, inventada per Mola, que fracassà de seguida.
Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.
Rovira ens explica que ara vénen Gorkin, Andreu Nin, Pere Bonet, Enric Adroher... Joaquim Maurín és a Galicia, realitzant un cicle de conferències.
Recordar! La Rosa, em sacseja:
-"Núria... què penses? Estàs a un altre món! No oblidis que embarquem d'aquí unes hores. Desperta!".
Sento el soroll del bar com qui sent ploure. Sense anar-ho a cercar, m'adono que m'he deixat portar al cor de la batalla, al matí del dinou de juliol a Barcelona, quan la ciutat cremava d'ira i d'esperances desfermades.
Estic escoltant Rovira.
-"Quan els feixistes surtin de les casernes, us donarem fusells".
-"Aleshores potser sigui inútil la defensa. Qui sap si ens vindran a buscar a casa, de nit, com els hitlerians van fer amb els anarquistes, amb l'esquerra socialista i comunista alemanya".
-"L'Andreu Nin té raó", continua. "Molts petit-burgesos de la Generalitat tenen més por del proletariat armat que no pas del feixisme".
Els deixàrem, perquè ens necessitaven a les Drassanes.
-"Salut!"
-"Salut i revolució! I provem de sortir d'aquesta zona batuda per l'enemic".
"UHP, el feixisme a fer la mar!" La consigna d'unitat proletària es va fer universal. M'estranyava sentir-la en boca de la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil saludant amb el puny tancat! Si m'ho haguessin dit el dia disset o divuit, abans de començar el combat, no m'ho hagués pogut creure. Teníem tan presents els assassinats de Casas Viejas!
El darrer record que servo en la memòria d'aquells dies inoblidables és el de l'assalt a la caserna de les Drassanes, al costat d'Ascaso i Garcia Oliver.
L'Ascaso estava segur, rere d'un arbre, disparant sense parar contra els militars sublevats. Podia haver-se estat així fins a la conquesta de la caserna. Era a primera línia. Lluitant com el que més.
Va veure una finestra amb una metralladora que impedia l'avanç dels milicians que davallen pel carrer de Santa Madrona.
-"Aquests malparits no deixen passar els nostres! Hem de fer alguna cosa, ràpidament". A la mà porta una Astra de 9 mm. "Si pogués arribar on són els arbres..." --i m'assenyala un que hi ha a una distància una mica llarga pel davant nostre...
-"Vés amb compte" --li dic. "Hi ha molts metres fins allà i els feixistes tenen la zona batuda".
Són les darreres imatges que servo d'Ascaso. Comprenc que no pot consentir que estiguin tirotejant els nostres companys. Som prop de la metralladora enemiga. Intueix que si es pot acostar a l'arbre i es situa sota les finestres de l'edifici podria disparar al servent de la mortífera arma.
S'acomiada amb la mirada, ajustant-se el mocador roig i negre.
-"És qüestió d'uns minuts. Ara veuràs com acabo amb aquest bord".
Només ha pogut avançar uns metres. No porta casc. La gorra amb els colors roig i negre no protegeix de les bales. Cau en sec. L'han ferit al cap. Queda estès amb el rostre mirant al cel. Des de la relativa protecció que em proporciona el meu arbre, distingeixo que parpelleja. L'Astra li ha fugit de les mans. Sense arribar a creure el que he vist --el cor em palpita a mil per hora--, em fixo en la mà dreta, la que portava l'arma. La tanca lentament i es clou en un puny. A l'endemà, no hi va haver manera d'obrir-li aquesta mà.
Degué pensar: Quina mala sort! No ho he aconseguit!
En restaran per sempre a la memòria els minuts eterns en què la mort encerclà, definitivament, d'una revolada, Ascaso. En Joan, l'home que estimo, al meu costat, preocupat per la meva seguretat, encara no ha copsat l'escena. En veure'm plorar, amb el fusell a terra, em demana, preocupat:
-Què cony passa, Núria? Per què deixes el fusell? No veus que estan disparant de ferm?
Amb un gest --no sé d'on trec les forces per a fer els moviments adients-- li indico el lloc on ha caigut. En un segon entén la situació i, foll, rabiós pel que ha vist, crida als amics del sindicat, que inicien l'assalt definitiu:
-Companys, han mort Ascaso! Ascaso és mort! Endavant!
Vaig estar més de mitja hora atabalada, sense saber el que feia. Entre somnis havia vist com els cenetistes, tants i tants revolucionaris, es jugaven la vida per a fer callar la metralladora que acabà amb Ascaso. No sense esforços, ho aconseguiren. Després hi hagué cants i llàgrimes. La nostra bandera onejava damunt de la caserna de les Drassanes.
Jo només sabia que Ascaso havia mort.
D'aquí poques hores marxem cap a les Illes. Mallorca en mans de la reacció. Em recupero. Estic amb les companyes del sindicat en un bar, propietat del poble, de les Rambles. Torno a sentir veus, soroll, les cançons dels germans d'armes que vindran amb nosaltres cap al front. En efecte, estem fent la revolució. A ningú li passaria pel cap de donar una propina a un company que et serveix un cafè en un bar col·lectivitzat! Et mirarien com a un contrarevolucionari, potser una patrulla de control et detindria! Qui sap!
La primera que arriba i m'abraça és l'Anna. L'acompanya el pare, que ja té prop de setanta anys i no ha pogut anar voluntari amb la columna de Durruti, cap a Saragossa. M'escomet, de seguida que em veu:
-Espero que la vigilis, tu ets la més gran, ja tens vint-i-quatre anys, i ella només n'ha fet vint. No l'hauria de deixar marxar. No dormiré tranquil fins que no torni. Què puc fer? M'ho dius? Jo sóc anarquista, collectivista. Ella ha estat conseqüent amb el que li he ensenyat. Com li podria impedir que marxi cap a Mallorca? Vigila, t'ho agrairé sempre. Cuida-la!
L'Anna deixa el fusell recolzat a la tauleta del bar. Un grup de milicians que camina cap al port canta Hijos del pueblo. Hi veig, de lluny --em coneixen i em saluden--, en Gilabert, el corresponsal que envia al front el nostre periòdic, la Soli; al seu costat, redactors de La Batalla, dels poumistes.
En Gilabert, en veure'm, deixa els germans d'armes i m'abraça. Tot i que sap que estimo el Joan, no deixa de fer-me la bona. Les dones el porten de cap! És un bon xicot. Diu, parlant fort, perquè amb les cançons quasi no puc sentir el que explica:
-Les notícies són excellents. Uribarri, que amb els seus homes i l'ajut del proletariat de València ajudà decisivament a vèncer els feixistes valencians, dirigeix les unitats que ens faran costat en la redempció de les Illes. Ho sé de bona tinta: a Maó, no donen l'abast allistant voluntaris. Els mallorquins que han pogut escapar de la repressió i han arribat a Menorca, són els primers a apuntar-se a les milícies.
S'acomiada, emocionat, seguint els de la seva colla, amb un crit de: Salut i revolució!
Són compares excellents. Hem feinejat tant, plegats, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, que es pot dir que quasi som germans.
Ens aixequem amb soroll de taules i cadires. Alguns fusells cauen al terra. Per sort no n'hi ha cap de carregat! L'Anna, emocionada, crida: Ens veurem ara mateix; també sortim cap a les Illes! Després, agitada, feliç, exclama:
-Has vist? Ja no es veu gens de senyoriu a Barcelona! Hem vingut fins aquí caminant per Sants, des de l'Hospitalet. Enlloc cap burgesa mudada. Cap senyorito engominat, amb corbatí.
El pare de l'Anna intervé, mentre s'adoba el nus del mocador roig i negre que porta al coll.
-Fa temps que la gent de la Generalitat ho recomanà. A hores d'ara no sé amb quines intencions... )per a impedir que els obrers reconeguem els burgesos? El cert és que, de cop i volta, no hi resta a tot Barcelona cap barret, corbata ni corbatí.
Esclafim a riure. Pobres, els companys que han collectivitzat els establiments de barrets! Hauran de canviar d'ofici!
Entra al Trincall, la Irene, amb un mosquetó que és més gros que ella. Crida, des del portal: "Us he sentit" --s'apropa a la taula, s'asseu, llevant-se els cabells del davant d'una revolada. "Solidaridad Obrera ho deia l'altre dia: 'mentre no es vegin barrets ni corbates per les Rambles, els treballadors podrem estar segurs de la victòria'".
La Irene no pot dissimular la seva joia. Agita la Soli.
-Els capells representaven una prova evident d'arrogància i de privilegi. Símbols distintius de senyoritos, prínceps o capellans...
En això la Irene té tota la raó del món. )Què hi té a veure el proletariat emancipat per sempre de la seva opressió secular, amb un signe tan atrotinat de la "superioritat" burgesa?
La Rosa, amiga de la infància, veïna, militant dels grups d'acció del sindicat, s'apropa, posseïda per una alegria incontenible:
-Companys i companyes, foragitem els barrets de les Rambles i el futur, sens dubte, serà nostre!
Una veu que no acabo de distingir d'on surt, sentencia, des del racó del bar.
-Les corbates només escauen als rics per a penjar-se!
És hora de marxar. La mare plora i m'estreny fort de la mà. El pare de l'Anna dissimula com pot.
Finalment hi ha comparegut el grup de companyes, sense faltar-ne cap. Les més fermes. Penso: no haurien de trobar els pinta-llavis. )Una absurditat creure que tindrem un moment de descans, un bocí de mirall per a mirar-nos la cara entre batalla i batalla? Vés a saber. Potser totes en porten, amagats dins les cartutxeres, de pinta-llavis.
La Gabriela ha arribat, a darrera hora, contenta, com si anés a una excursió del collegi. Ens mostra un munt de fulls amb himnes anarquistes que venen a les mateixes Rambles. Tarallareja una cançó francesa.
-Escolteu, escolteu! La cantaven els comuners, l'any 1871, a França.
No la podem sentir. Hi ha massa soroll. Tothom parla, explica la seva, fa les darreres recomanacions.
Una forta recança em domina ara que s'acosta l'hora de pujar al vaixell. Haver viscut per a copsar tot el que hem vist en tres setmanes històriques! L'ensorrament de l'antic món de la burgesia! Una victòria total de les milícies damunt l'Exèrcit, la neutralització de la Guàrdia Civil, l'assalt triomfant a les casernes, el repartiment d'armes entre el proletariat, la collectivització de les fàbriques...
Hi ha electricitat dins l'ambient. La Rosa em diu, mostrant-me els braços:
-No sé que em succeeix. Tinc la carn de gallina!
No sé què dir.li. Jo també tremolo per dintre.
-Deu ser l'emoció de la partida.
No voldria que ningú veiés les llàgrimes que pugnen per davallar-me per les galtes! Per sort tinc un mocador a punt! Què dirien si em veiessin així! "Vaja una miliciana d'opereta!", exclamarien. No. No ho puc consentir. Inesperadament, taral·lejo:
"Som fills de la misèria
ella, rebel, ens alletà.
Odiem la tirania
que els nostres pares explotà".
-"La Jove Guàrdia"? -em demana la Rosa.
-"Sí. M'agrada" -li he contestat.
L'Anna, ma mare, la Irene i el seu nuvi, l'Aurora, ens hem ajuntat amb els companys que circulen Rambles avall, en direcció als vaixells. Nosaltres, la majoria de dones, anirem amb l'Almirante Miranda.
L'Elisa no parla; és una jove ferma i m'ho ha explicat sovint, no vol deixar-se endur per l'optimisme de les aparences. Em diu a cau d'orella: "hem de vèncer ben ràpidament el feixisme i tornar a Barcelona. Encara no ha passat un mes d'ençà que derrotàrem la reacció i ja n'hi ha molts d'entre els nostres que els agrada massa escapolir-se del combat, amagar-se rere els despatxos, apropiar-se dels cotxes oficials, manar... Fixa't en tants de discursos que ja comencen a parlar d'ordre i disciplina... com en els vells temps!
Caterina és del seu parer: "Al meu barri comença a escassejar la carn, però les meuques burgeses, que s'han fet a darrera hora d'Esquerra Republicana o del PSUC, tenen el rebost ben assortit, i ben cert que no vindran amb nosaltres, voluntàries cap a Mallorca... En la majoria de cases proletàries manca la llet per als infants, el sucre, el pa...
Penso com l'Elisa. No podem deixar Barcelona en mans de la burgesia i la petita burgesia, la quinta columna que ens aplaudeix membre partim cap a les trinxeres --com més lluny, millor! Senyoralla camuflada amb la granota del proletariat i que pensa --mira'ls als ulls, a la voravia, el seu somriure forçat--: "Mal no rebenteu en el front, mal no tornéssiu mai més. Que les bales dels heroics soldats del general Franco us foradin el cor, us deixin estripats enmig del camp, menjats pel cucs, sense que ningú us enterri, us clogui els ulls, rojos de merda!".
Un calfred m'ha pujat per l'espinada, mentre estrenyia fort el fusell que em donà, moments abans de caure mort, el company Ascaso en l'assalt a la caserna de les Drassanes. La quinta columna!, entre nosaltres, en la gent que ens aplaudeix quan marxem cap a les Illes! Els "camuflats", els falsos treballadors, els feixistes disfressats d'obrers, amb camisa arromangada, saludant-nos amb el puny tancat, escopint amb una falsa rialla als llavis les estrofes de Els Segadors, La Internacional...
No ho diria ningú aquesta nit del 5 d'agost, mentre els altaveus de les Rambles bramen amb els himnes del proletariat universal i la mainada, que ha vingut a acomiadar els familiars que marxen a les Illes, juguen amb els fusells dels pares. oncles o germans. Amb granota, com si haguéssim sortit de la fàbrica. Tot plegat és romàntic, commovedor. Dies, esperances -malgrat l'existència de tants traïdors amagats entre nosaltres-, que no es tornaran a repetir mai més.
Un vell camarada que visqué la proclamació de la Primera República, m'ho digué. "Aprofita tant com puguis els dies ardents de la Revolució. Aquests fets només solen succeir -quan s'esdevenen!- una vegada en l'existència d'una generació. Després haurem de viure de records, somniant en quan tinguérem a l'abast, en les nostres mans, la possibilitat que tot mudés o restés ben igual".
Té raó. Medito, pujant al vaixell, acomiadant-me de la mare, de les amigues del sindicat, que ha valgut la pena lluitar per a arribar fins a aquest dia d'agost.
A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.
Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:
"Salve Rusia de sol refulgente
baña el mundo en tus bellos fulgores
y germina con tus resplandores
ideales de santa igualdad".
Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.
De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...
Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.
Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...
En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.
Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.
-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.
Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.
Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.
No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.
Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.
El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.
És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.
El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.
Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.
Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.
Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".
Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.
A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?
El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.
No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.
En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".
A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.
)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.
Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.
-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".
Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:
-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".
-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?". -"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".
-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".
Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.
Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.
Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).
L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.
-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.
La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:
-Per què no Unió de Noies?
Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.
Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.
-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.
He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.
Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.
M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?
Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.
Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".
Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.
No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.
El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.
Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.
En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.
És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.
Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.
Capítol de la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)
Turmeda | 16 Desembre, 2019 14:38 |
Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)
Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)
Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.
Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?
Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.
Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.
Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.
L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.
En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.
Turmeda | 15 Desembre, 2019 22:28 |
Crònica sentimental dels Anys 70 - Venècia i el record de les Brigades Internacionals! -
Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables. (Miquel López Crespí)
Amb Joana, a l´estiu, quan el partit ens permetia marxar una setmana de vacances després d´haver obtingut dificultosament el passaport, ho podíem comprovar amb els nostres propis ulls. A Itàlia, els berlinguerians havien pactat amb la Democràcia Cristiana i el Vaticà el famós “compromís històric”. Nombroses regions eren administrades pels funcionaris del PCI, deu milions de votants donaven suport a Berlinguer, però res canviava. Les rituals processions del Primer de Maig, les vagues controlades i dirigides pels sindicats oficials... Batlles, regidors i diputats del partit, amb la bandera italiana i la roja presidint les festes, convocant, per mantenir els fidels sota control, la manifestació contra la intervenció ianqui a Vietnam, el cop d´Estat de Pinochet a Xile. Antonio Gramsci era convertit en un simple reformista, lluny de la flama revolucionària de la democràcia directa i els Consells Obrers de Torí en els anys 20. La lluita per l´hegemonia de les idees socialistes esdevenia l´excusa ideal per a una completa adaptació a la societat burgesa.
A Venècia, a les festes de barri dels grups d´esquerra alternatius, amb els amics de Lotta Continua, Il Manifesto i Democràcia Proletària parlàvem durant hores interminables de la possibilitat de reconstruir el partit dels treballadors. S´havia de tornar a Lenin, estudiar La revolució traïda de Trotski, recuperar les arrels del marxisme, l´autèntic pensament revolucionari de Gramsci i Rosa Luxemburg.
A Mestre, a Murano, a qualsevol barri venecià, després de projectar La batalla d´Alger, sopàvem d´uns espaguetis molt barats que feia Rossanna Monti, una antiga guerrillera que ens explicava com els acords de Ialta entre els aliats obligà a desarmar els milers de partisans que havien lluitat contra Mussolini i els nazis.
Plorava, recordant els vells temps, quan Milà i les principals ciutats italianes eren en mans de la guerrilla.
La història de na Rossanna em recordava fil per randa el que em contava el pare dels dies finals de la guerra, quan els militars, socialistes i anarquistes de la Junta de Defensa, pactant amb els franquistes, obriren les portes de Madrid a requetès i falangistes.
L´oncle José, militant del PCE, responsable del servei de Transmissions del coronell Barceló, ho va viure intensament, amb les armes a la mà, lluitant alhora contra els feixistes i els militars colpistes. Finalment, després d´uns dies de combats amb prop de tres mil morts, el coronell, el seu Estat Major i els partidaris de la resistència fins al final, foren executats enmig del carrer, dies abans de l´entrada de les tropes de Franco.
Quina alegria a Burgos, comprovar com els republicans es mataven entre ells! Franco, de forma cínica, els havia promès que perdonarien qui no tengués les mans tacades de sang! Molts militars republicans s´ho cregueren. Pensaren que, lliurant els resistents als escamots d´execució, serien perdonats i conservarien la graduació obtinguda a la zona republicana.
Somnis de folls, il·lusions de desesperats!
L´oncle contava com Francisco Galán, el germà de Fermín Galán, l´oficial afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca, dalt d´un camió, exhortava els soldats a no deixar les armes, a resistir.
-Cal no abandonar la lluita. Podem aguantar fins el començament de la propera guerra mundial, un fet que s´esdevendrà d´aquí a uns mesos. Si podem resistir, si els traïdors no obren les portes de Madrid als feixistes, França i Anglaterra ens donaran suport. Encara podríem sostenir els fronts, barrar el pas als botxins que esperen enllà de la Ciudad Universitaria, a l´altra banda del Pont dels Francesos. El poble disposa de milers de fusells i metralladores... És una oportunitat única. Passaran segles abans que els treballadors poguem tenir novament un fusell a les mans!
Però ningú feia cas als comissaris i oficials que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als franquistes.
Els homes, cansats per tres anys de guerra, comprovaren com les famoses “democràcies occidentals" no havien fet res per la República: els trens carregats d´armes eren als Pirineus i el govern del Front Popular no feia res concret per acabar amb la reacció, la intervenció d´Alemanya i Itàlia. Es feia evident que Anglaterra s´estimava més una victòria de Franco. Per a Londres i París Espanya no era una República parlamentària, una autèntica democràcia. Ans al contrari. Les classes dominants d´ambdós països consideraven els republicans uns rojos, bolxevics al servei de la dictadura del proletariat.
Un mal exemple, la República espanyola! La xurma, els obrers de les fàbriques, els pagesos sense terra, la petita burgesia democràtica, s´havien atrevit a vèncer l´exèrcit a les principals capitals de la península i, a Aragó, a Catalunya, i nombroses comarques del País Valencià, proclamaren el “comunisme llibertari”.
Donar suport a un règim així? Consentir que amb la victòria republicana es consolidàs un nou tipus de societat igualitària? Els rics d´arreu del món contemplaven els documentals que arribaven dels fronts de guerra, de les ciutats que resistien a moros, legionaris i requetès, amb els mateixos ulls que l´aristocràcia francesa del segle XVIII devia veure la guillotina de Robespierre aixecada al bell mig de la plaça de la Revolució. Els corresponsals de la premsa oficial anglesa, francesa i nord-americana, llevat d´honrades excepcions, atiaven el foc contra nosaltres. Els governants democràticament elegits pel poble, el mateix Manuel Azaña, era presentat com una viva reencarnació del comunisme soviètic. Quin periodista explicava que el mateix President de la República maniobrava contra els revolucionaris i que, si hagués pogut, els hagués exterminat. Els agents de Hitler i Mussolini, ben pagats, feien córrer rumors esfereïdors del “terror roig” a Madrid, València i Barcelona. Cap agent d´Alemanya i Itàlia no explicava l´origen de la justa ràbia popular, dels segles de fam i opressió sota el poder dels terratinents i l´església catòlica. La política de No Intervenció patrocinada per França i Anglaterra, la retirada de les Brigades Internacionals sense que ho fessin els soldats del nazifeixisme marcà el nostre declivi.
Els voluntaris de les Brigades Internacionals ploraven el dia de la seva retirada, quan desfilaren per Barcelona, rebent un diluvi de flors per haver vengut a donar la vida per la Llibertat!
El pare i l´oncle m´explicaren com, els més conscients, els combatents que havien lluitat al costat dels brigadistes, sabien que amb aquell gest, la República restava condemnada a mort. A Barcelona, l´acomiadament va ser emocionant. Els carrers i amples avingudes de la ciutat que resistí les envestides borbòniques, els bombardejos d´Espartero, lluïen les banderes de tots els països dels voluntaris i resplendia, curulla d´amor i solidaritat. Les al·lotes catalanes, emocionades, travessaven l´avinguda i besaven els combatents que marxaven del país. Els infants els lliuraven ramells de flors i, des dels balcons, milions i milions de pètals queien, com un diluvi inabastable, damunt el cap dels homes que havien salvat Madrid, derrotat els italians a Guadalajara, lluitat fins al límit de la resistència humana a Belchite, Terol i l´Ebre.
Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables.
Suportàvem qualsevol entrebanc per a poder restar uns dies amb els companys d´altres nacions, compartint idees i experiències. Amb quina il·lusió entràvem a una llibreria de l´estranger a la recerca de llibres prohibits per la dictadura! La joia de tenir a les mans els diaris dels companys italians, els primers números de Il Manifesto i Lotta Continua!
Turmeda | 15 Desembre, 2019 15:32 |
Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro
Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines. (Miquel López Crespí)
D'ençà el desembarcament a Cumanà no havia deixat de ploure. Els soldats enviats pel governador de Yaruro ens esperaven al peu de la nau, aguantant estoicament el diluvi. El capità Felip Isern amb un ajudant de confiança, el mateix que durant la travessia ens vigilava dia i nit, ens obriren les gàbies de ferro on havíem fet el viatge. Sense dir res, en silenci, ens lliuraren a l'oficial del destacament que ens havia vengut a cercar. Venia amb nosaltres un dominic de Sevilla, Antonio Reina, que, en el temps que durà la travessia, havia estat tancat a la seva cabina, prop del capità, resant oracions per a aconseguir la nostra conversió i la dels indis. Feina inútil provar de convèncer uns fills de la Il·lustració de les hipotètiques bondats del paradís o dels sofriments que ens esperaven a l'infern si no ens penedíem dels pecats comesos.
El capità Isern lliurà als soldats que ens vengueren a cercar, juntament amb les claus dels grillons que ens mantenien fermats els uns als altres, un petit cofre amb les instruccions del tribunal del Sant Ofici i de l'Audiència de Madrid. En els pergamins segurament hi havia notícia de les nostres execrables maldats i tots els detalls de la conspiració que volia trasbalsar els fonaments del regne.
Quan ens deixà en mans dels soldats, vaig fer un alè. Com si m'hagués llevat un gran pes del damunt. La travessia quedava endarrere, més enllà dels núvols baixos que cobrien l'horitzó. Matinada fantasmal amb l´únic acompanyament dels trons que esclataven a les altures, la seca resplendor dels llamps i el ressò continu de la pluja colpejant la coberta de la nau.
Anàvem xops, mullats de cap a peus, i, el que era pitjor, sense saber on i quan podríem descansar un moment després de les penúries del llarg viatge. Els soldats, vigilants i amb fusell al braç, sense cerimònies ens feren pujar als carros que tenien aparellats i, sense aturar-nos a cap casa de Cumanà, partírem envers l'incert.
Ara hauríem d'avançar per la selva que hi ha entre aquesta població i Guarané. Un llarg pelegrinatge per indrets sense camins, travessant els rius per allà on fos possible fins arribar a l'interior de la ignota contrada on el rei d'Espanya mantenia la guarnició de Yaruro. Un llogaret tètric; segons contaven alguns dels mariners de la nau que ens dugué a Cumanà, era poblat únicament per soldats espanyols, algunes dones vengudes d'Espanya i que pogueren resistir el clima i les epidèmies, els dominics entestats a acabar amb la presència dels déus ancestrals adorats pels indis i dues monges carmelitanes sobrevivents de la darrera epidèmia que sacsejà el convent.
Els soldats ens digueren que al poblat hi havia també munió d'índies que s'han aparellat amb alguns presoners alliberats que no havien volgut regressar a la seva terra.
Quins eren els motius de mantenir una fortalesa tan allunyada de la capital, en un indret al qual era tan penós arribar-hi, sense camins, sense cap de les mínimes comoditats que es podien trobar en els altres pobles i ciutats de la comarca?
Un poble estrany, amb una dotzena de cases fetes amb canya penjant damunt el riu i, les altres, enfilades als arbres, com si la gent que hi romania no volgués tocar la terra amb els peus.
Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines.
Els espanyols no podien entendre els valors que donaven sentit a l'existència d'aquests homes i dones acostumats a la llibertat més absoluta. Era una tribu senzilla, preocupada solament per la caça, la pesca, el ball, la vida en família a les grans cabanes de palla que bastien a les clarianes de la selva. Tot mudà amb la colonització i l'arribada dels frares. Reaccionaren de seguida contra una civilització que els volia esclavitzar, que violava les dones i no tenia cap mirament pels indrets que ells consideraven sagrats. En el fons, llur conversió al cristianisme va ser falsa, produïda per la força de les armes. Els dominics, com de costum, establiren el poder de l'Església Catòlica i de la Inquisició cremant els seus ídols de fusta, esquarterant de viu en viu els bruixots de la tribu.
La història, ens contaren, acabà tràgicament per als espanyols. Tot indica que es reunien en secret per a maquinar una cruel venjança. Una nit, mentre dormien guarnició i frares, entraren silenciosament on descansaven els opressors. Descalços, quasi nus, només vestits amb la tela que bastien feta de l'escorça d'un arbre especial, i armats amb destrals de pedra i fletxes enverinades, mataren tothom. No serviren de res les guàrdies dels soldats.
Difícil, per a gent venguda d'Espanya, esbrinar el significat dels milers de sorolls de la selva. Els baroa sabien parlar amb el llenguatge dels ocells. Com endevinar el llenguatge de les branques quan són sacsejades pel vent? Homes invisibles, cap soldat podia saber on romanien amagats esperant el moment precís per a llançar les fletxes enverinades. De res no servien les cuirasses d'acer, les altes botes de cuiro que t'arribaven fins als genolls. La mort, endiumenjada amb els sofriments més terribles colpejava el coll del soldat o del frare que, de seguida que era ferit, queia al terra enmig d'espantosos patiments.
Quan exterminaren els vigilants de les mines, es refugiaren a les muntanyes amb dona i fills, en llocs inaccessibles per als soldats que envià el governador des de Maracaibo.
Han passat prop de dos-cents anys des d'aquesta rebel·lió i mai no ha estat possible reduir-los, obligar-los a treballar a les mines de nou. Ara ja fa dècades que, des la foscúria, aprofitant l'obscuritat, ataquen les canoes que s'atreveixen a apropar-se als seus dominis. No hi ha poblat de la comarca de Yaruro que no tengui por de les incursions dels baroa.
Sortint de Cumanà vaig veure que els habitants del portet se senyaven, en veure la nostra trista comitiva de presidiaris. La gent d'aquella ciutat sabia molt més bé que nosaltres on ens conduïa la força armada que cavalcava prop dels carros. Ens donava la impressió que havíem arribat a la fi del món i érem en camí de penetrar, lentament, a l'infern. Els soldats, a poc a poc ens anaren agafant confiança. Constataven que no érem els criminals que els havien dit. En el fons, i bastà un parell de dies d'anar al seu costat per a copsar el tipus de vida que portaven, ells eren igualment uns condemnats com nosaltres. Patien, bastava veure l'estat dels uniformes que portaven, una condemna semblant a la nostra. Potser algú es consolava pensant que era diferent ser soldat, membre de la guàrdia del governador, que viure engrillonat, fermat als murs de les cel·les de Yaruro. Un consol ben dèbil on aferrar-te. Tanmateix, vivien a la força dins la fortalesa, igual que els condemnats, sense poder sortir a l'exterior a no ser per a participar en incertes expedicions de càstig contra els indis i negres revoltats que, a vegades, acabaven en desaparicions i mort dels soldats. Els més conscients de la tropa no ignoraven la seva condemna.
Les dificultats compartides del camí, els treballs que comportava travessar rius i avançar pels caminois d'aquelles muntanyes tan inhòspites, ajudaren a establir un cert clima de confiança entre nosaltres i els guardians. Ens deien que el llogaret on anàvem sempre estava amenaçat per un atac per sorpresa dels indis o per la inesperada presència de les més diverses epidèmies. El penal on ens conduïen era situat dalt d'un turó que dominava una vall ampla travessada per nombroses torrenteres i un dels rius més cabdalosos que alimenten l'Orinoco.
Tots nosaltres, els condemnats que havíem participat en la conspiració, no deixàvem de demanar-nos si algun dia podríem sortir de l'indret on ens portaven.
Els soldats que, temps enrere, quan encara mantenien alguna esperança en llur interior, també s'havien fet aquestes preguntes, ens miraven com aquell qui contempla un grapat d'il·lusos sense cura. Callaven, sense gosar contestar les nostres preguntes, per no ferir-nos amb un contesta que traspuàs la realitat de la situació.
Vet aquí les voltes que fa el món. Ahir encara érem a París, asseguts a les tribunes de la Convenció, sentit les intervencions de Marat i Robespierre, avançant amb el poble a l'assalt a la Bastilla. Quants segles feia de tot el que havíem viscut de forma tan intensa? I, de l'emoció d'entrar a Puigcerdà el set de maig del noranta-tres... què en restava? Qui podia haver imaginat mai que els moments més feliços i intensos de la nostra existència es fondrien com es fon el sucre en un tassó d'aigua?
De cop i volta, poques setmanes després de la tornada a Madrid, érem detinguts, torturats, condemnats a mort. Indultats al darrer moment, ara ens demanàvem si no hauria estat preferible morir en els fossats de qualsevol castell de la península que no aquí, oblidats enmig de la selva, sense saber què seria de nosaltres o si sortiríem mai d'aquestes valls perdudes.
Difícil viatge dalt els carros enviats pel governador on ens mantenien engrillonats. Absurdes prèdiques de Antonio Reina, cobert per les mosques, agitant una creu de fusta en un ridícul intent de conjurar la por que l'anava envaint a poc a poc.
Em mirava els peus, les mans que altre temps, al casal, havien conegut les carícies de les meves amants, la flaire de tants perfums de preu portats de Venècia i Istanbul. Ara solament hi veia les marques de la tirania, les ferides causades pel ferro als turmells i als braços.
El diluvi continuava. Sortiria mai el sol? A diferència dels baroa, els indis guajibos s'havien acostumat força als usos dels europeus. Els que feien de guia al destacament semblaven fets d'un material diferent del nostre. Aguantaven els majors sacrificis, portaven els sacs que no hi cabien dalt dels carros, ajudaven els cavalls a l'hora de travessar els rius, estirant amb tota llur força els pesats carruatges on romanien, ben fermats, els presos. Sempre teníem pendent l'amenaça de ser emportats pel corrent dels rius. A vegades els carros no els podien travessar. Les pedres de les torrenteres ens dificultaven l'avanç. Aleshores uns quants soldats, ajudats pels indis, bastien ponts improvisats amb troncs tallats a la mateixa vorera. Exèrcits de mosques i mosquits ens queien al damunt i ens deixaven obertes ferides per on niaven misteriosos insectes de la selva. Sentir la mort al costat. Qui queia a l'aigua desapareixia de sobte, engolit pel corrent. Feia feredat contemplar els indrets per on passàvem. I més dificultós era encara per a nosaltres, que portàvem els grillons col·locats a Madrid, abans de sortir cap a Cadis. Infame travessia de la península a peu, fermats en cadena, com els reus que en el passat eren condemnats a galeres per sempre. Al nostre davant, Lluís Garcia era obligat a portar un gran cartell que deia: "Per traïdors al rei i enemics de la Santa Fe Catòlica".
Els al·lots dels pobles per on passàvem en el llarg camí que va de Madrid a Cadis, atiats per frares i inquisidors, ens esperaven a l'entrada de cada població per a insultar-nos i llançar-nos pedres, fruita podrida i rates mortes. Algun marquès o duquessa que devia ser a vigilar la collita de l'oliva o la sega del blat, ens escopia des de la balconada. Tan sols algunes dones, vestides miserablement, ens miraven amb pena, provant de fer tornar a casa l'estol d'infants que s'entretenien torturant-nos.
Algunes vegades, una dona sortia del portaló de casa seva i sense fer cas dels crits dels soldats que no deixaven apropar-s'hi ningú, se situava vora la filera de presoners i ens donava una mica d'aigua fresca. Gest de caritat cristiana que era recriminat pel sacerdot de la localitat, abocat al carrer, amb un estol de vells i velles esdentegades que, per una tassa de llet o una mica de formatge, ens pegaven bastonades en passar al costat.
Un glop d'aigua! Era el regal més gran que un home pot tenir damunt la terra. Talment assolir la felicitat del paradís dels creients. Qui no ha patit aquest turment no pot entendre com les marxes forçades per les planures de Castella i Andalusia ajuden a capolar el cos i l'esperit. El més terrible dels turments és caminar sens treva, anant cap a la presó, menjant-te la pols dels camins, bevent tan sols a migdia o a l'horabaixa un glop de l'aigua calenta que els soldats porten en bótes de pell d'ovella.
Recordar aleshores els estius al casal de la família, l'esvanida joventut a les possessions de sa Pobla i Santa Margalida, amb les criades portant-te els gelats d'avellana o ametlla fets amb la neu del Puig Major o de Lluc i que els pagesos havien servat des de l'hivern anterior. Francina, la germana menor, tocava el clavicordi a la gran sala-menjador, mentre jo m'entretenia llegint les lliçons de gramàtica que havia d'aprendre per aconseguir anar a estudiar a Madrid. Joana Maria era al costat, a la possessió familiar propera a la nostra. Alguna vegada compareixia a fer el gelat amb nosaltres acompanyada per na Catalina, la seva amiga íntima, coneixedora de tots els seus secrets. Es comentava que Catalina era la seva amant. Que Joana Maria s'estimava molt més la companyia de les al·lotes que no la dels joves de la seva edat. Qui sap, potser tenien raó els que pensaven així. Ambdues compareixien a beure el gelat agafades de les mans, rient sense aturar, com dos infants que fan una malifeta.
Les veia pujar l'escala agafades per la cintura, com dos nuvis, mirant-se intensament els ulls.
No sé si volien provocar-me. Quan a'asseien al meu davant, continuaven xiuxiuejant a cau d'orella, com si parlassin de mi, com si m'interessàs pels seus plans.
La mare, embogida amb les seves oracions i novenes a sant Antoni, al sant Crist de la Sang, imaginava que érem dos adolescents enamorats.
Com de costum, s'errava.
Què podia saber la meva mare dels tèrbols jocs amb el dolor i la sang, practicats per Joana Maria i la seva colla d'amics?
Les criades de la casa ens servien aquell gelat que Joana Maria es bevia com qui beu, amb delectació, una medecina màgica.
Han passat els anys i encara no sé per què em cercava tant, què pretenia exactament amb aquelles visites d'horabaixa, a l'hora del gelat, quan els pagesos de la possessió eren a l'era, sota el sol inclement, porgant el blat batut al matí.
Uns dies després del nostre forçat casament, se sincerà amb mi.
-Tu no m'has volgut entendre mai, però si haguéssim volgut hauríem pogut esser una parella ben avenguda. Creus que jo vaig per un camí molt diferent del teu i en això vas ben errat. M'hauries d'haver entès, però sovint els llibres no et deixen veure amb claredat el que tens al costat. Però ara ja no som a temps de començar de bell nou.
Només la vaig entendre després de conèixer Sade, a la Secció de Piques, al cap de pocs dies de la nostra arribada a París. Ja era massa tard. No hi havia res a fer. Ella s'havia tancat al seu món particular, provant de sobreviure aferrada a les seves dèries i manies, i jo tenia uns altres interessos. No havíem sabut o no havíem volgut establir els punts de contacte que ens haurien pogut unir.
Quin patiment, marxar pels camps erms de Castella tenint el record de Mallorca dins del cap! Com si el botxí del Sant Ofici ens tengués damunt la taula dels turments i, a poc a poc, anàs apropant el ferro roent damunt la nostra pell.
Els indis, que carregaven damunt les espatlles el pes dels queviures i els estris encarregats pel governador a Cumanà, reien de nosaltres en comprovar la nostra por i, decidits, travessaven en un moment els ponts més llargs i movedissos. No és estrany que amb aquesta agilitat puguin sobreviure a qualsevol indret i que quan una tribu s'alça contra el rei, sigui completament impossible trobar ningú enmig de la selva. Potser són ben al costat del destacament enviat a castigar-los però ningú no pot distingir llurs ombres esmunyedisses entre els arbres.
Pel que ens contaren altres presos, les epidèmies queien sovint, implacables, damunt el llogaret. A San Cristóbal, en territori dels tunebos, la malària se'n portà la guarnició i els presos. Tampoc no se'n salvà el governador de la fortalesa. La gent que sobrevisqué marxà per la selva, provant de trobar a la desesperada altres indrets on poder reorganitzar la vida. Va ser una fugida cap a la mort. Les tribus dels voltants, els baroa, precisament, perseguien els fugitius i en trobar els que anaven més endarrerits, els mataven amb les destrals de pedra o, senzillament, els ferien de mort amb fletxes enverinades.
Guillem Segura, un soldat mallorquí, un xueta del Call perseguit per la Inquisició palmesana, no trobà altre indret on refugiar-se que aquesta fortalesa perduda enmig d'una selva abandonada de la mà dels déus. Aquí el Sant Ofici no era tan meticulós com a les capitals del virregnat. Emprava tots els seus esforços en l'extermini de les creences dels indis, i per a aquesta tasca, per a mantenir sota control els fonedissos habitants de les selves, necessitava l'ajut dels soldats. Frares i sacerdots perdonaven que els espanyols visquessin amb dones sense estar casats per l'Església. Tampoc no posaven impediments als que tenien dues o tres índies al seu servei. Per als dominics els indis no eren persones. Tenir un parell de dones de les tribus dels voltants era com si tenguessin un parell de porcs, mitja dotzena de gallines. Dels indis només preocupava si eren dòcils a la cristianització, si acceptaven fer de criats dels espanyols, si resistien un parell d'anys a l'interior de les mines.
-"Els vostres crims us seran perdonats si treballau sense defallença en la defensa de la Fe", predicaven els religiosos.
Segura ens ho contava mentre avançàvem a poc a poc envers la presó on ens conduïen engrillonats.
-Persegueixen els bruixots. Cremen els seus déus de fusta, els animals protectors de la tribu. Amb els indis fan el mateix que amb els nostres germans, a Espanya. Aixequen la primera església de troncs damunt les cendres dels cadàvers. Quan arriben diners del virrei o de donacions dels beats i beates dels regnes d'enllà de la mar, comencen a bastir la gran fàbrica de pedra, amb les altes torres que coronen la construcció.
La creu a dalt, presidint com àguila sinistra dreceres que no havien conegut la imposició d'un sol déu, d'un ferreny dogma que es mantenia a força de presons i de sang.
Feina esclava, la dels indis, obligats a aixecar aquestes impressionants construccions damunt les runes de les seves ciutats.
Lax escoltava amb extremada cura.
-En quin món de tenebres i opressió hem vengut a caure? -es demanava, com si parlàs tan sols per a ell mateix.
Joan Pons no veia que aquell univers en què ens anàvem enfonsat a poc a poc, a mesura que avançàvem selva endins, fos tan diferent del nostre.
-No és tan diferent, llevat que aquestes ésser humans resten en un estat d'evolució molt endarrerit. Els pobles de la selva no són com els maies, de la península del Iucatan, ni com els asteques de Mèxic. Tampoc no tenen res a veure amb els inques, amb totes aquelles cultures que bastien piràmides com les d'Egipte i coneixien el calendari, l'art de la pintura i l'escultura. Som en un altre món. Des que desembarcàrem a Cumanà no hem trobat cap rastre d'aquelles grans civilitzacions estudiades en els llibres. Fixau-vos hi bé que encara fabriquen destrals de pedra, viuen en cases de palla, no coneixen la roda ni l'escriptura. Dit això, l'opressió que pateixen en mans del rei no és tan diferent de la patida pels nostres pagesos i menestrals. El poder de l'espasa damunt les persones, la picota regnant, igual que a Espanya, ben enmig de la plaça. On hi veis les diferències?
L'Església, per a portar a terme la seva curolla en la propagació del catolicisme, necessitava, sens dubte, l'ajut dels espanyols, malgrat que aquests fossin delinqüents, homes i dones cercats per la llei. Sovint, a la selva, l´única norma respectada era la de l'espasa. Un grup de soldats ben unit, disciplinat, podia fer i desfer a voluntat. Les cartes enviades als tribunals de Maracaibo s'estorbaven molt a arribar-hi o, com era més habitual, no arribaven mai.
Com esperar, doncs, ajuts de la llunyana distància, si la notícia del que s'esdevingués a la vall no travessaria mai la selva? I si hi havia cap possibilitat de fer arribar les noves a la capital del virregnat... ¿on trobar el valent que volgués travessar distàncies tan llargues poblades per tribus armades de fletxes enverinades, destrals de pedra, canyes que escopien infal·libles dards mortals?
Va ser Guillem Segura el que ens informà com era el lloc infernal on ens portaven els soldats de Yaruro.
Als inquisidors d'aquests llogarets abandonats els anava millor no enemistar-se amb la guarnició, i per això feien els ulls grossos davant el que feien o deixaven de fer els soldats.
Quan, uns anys després d'una epidèmia, d'un atac dels baroa, el virrei tornà enviar tropes per a repoblar la zona, trobaren les ossades d'aquells desgraciats habitants al mateix lloc on la mort els havia anat a cercar.
Aquí, quan la mà de l'home deixa d'actuar damunt la naturalesa, la selva torna ocupar tot. Els carrers desapareixen de seguida engolits per l'abundant vegetació de la vall. Les rels dels arbres desfan els fonaments de les poques cases d'obra existents. Les tempestes s'encarreguen de la resta. S'esbuquen les cabanes de fusta, i de seguida la podridura desfà portes, finestres, els mobles que pogués haver-hi a la casa.
En pocs anys no queda res del que en un passat recent va ser un llogaret animat, amb els soldats vigilant la contrada, les païsses amb els cavalls, l'església i el convent amb els religiosos que tenien el valor d'endinsar-se fins a les foscúries més ignotes d'aquest estrany univers allunyat dels homes.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí París 1793 (El Tall Editorial)
Turmeda | 15 Desembre, 2019 00:16 |
Un viatge a l´interior de totes les meves morts
Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)
Possiblement, d'haver mort aquella vegada que vaig caure a l'interior de la sínia, quan als set anys, jugant, em semblava que era la cova dels fantasmes, el buc d'un vaixell pirata, una estranya nau espacial amagada sota terra, un ocult món per a descobrir, possiblement, repetesc, si aquell capvespre els padrins, quasi esvaïts pels entortolligats passadissos de la memòria, no haguessin sentit els meus crits, no haguessin vengut, espantats, a treure'm de l'avenc fatal que m'engolia, sens dubte, d'haver mort en aquella horabaixa arnada pel temps, m'hauria estalviat milers i milers d'hores d'inútil disciplina assegut als bancs de l'escola o al pupitre de l'institut, i, ben cert, no hagués assistit mai a tanta avorrida classe escoltant uns professors que repetien com a autòmats unes lliçons que ni a ells ni a nosaltres interessaven, la famosa croada contra els roigs, la història de la Falange, l'església, els noms dels papes, l'expulsió dels jueus l'any 1492, la conquesta d'Amèrica per uns soldats àvids de sang i de tresors.
Possiblement si en aquell juliol, l'estiu de quan tenia nou anys, hagués anat a nedar amb en Rafelet, en Rafelet que s'ofegà, pobret, perquè no havia cregut els pares, "Els remolins! No et fiquis massa endins que hi ha molts de remolins!", i aquell mateix matí, mitja hora abans d'anar a les roques, em digué "Vine a nedar que després anirem a agafar crancs per Son Bauló", i mai més no anàrem a cercar crancs de davall les roques de Son Bauló, perquè una estona més tard els seus pares cridaven desesperats "Rafelet, Rafelet!", i mumare, que es pensava que jo també hi havia anat deia "Toniet, Toniet!", però jo no hi havia anat, perquè m'estimava més restar amb na Margarida, n'estava ben enamorat i la seguia pertot arreu i aquell dia segurament em salvà la vida, perquè era evident que jo anava amb en Rafelet a nedar quan la vaig veure riallera, fent-me l'ullet i instintivament, sense pensar-ho gens, vaig girar en direcció cap a na Margarida i aquest fet, aquest simple moviment em salvà la vida perquè quan la mare, els pescadors, tota la gent que sortí de les cases, bars, comerços pogueren rescatar en Rafelet, ja era mort, ben mort, blanc, com la calç, i baldament el portaren amb un cotxe a sa Pobla el metge no hi pogué fer res, ho record com si fos ara mateix, les abraçades de ma mare que no s'ho podia creure i era de bon de veres que no havia anat a nedar com sempre, al mateix indret on s'ofegà en Rafelet, i la meva amiga em mirava rient, com dient-me "Em deus la vida, la teva existència em pertany perquè avui t'he salvat i sempre recordaràs que ha estat per mi" i és ben segur que d'haver mort ofegat no hagués passat aquells mesos de juliol i agost amb Na Margarida, l'estiu més estimat i més recordat de la meva llunyana infantesa, amb llangoroses, llargues, lentíssimes postes de sol, quan per primera vegada em vaig atrevir a agafar-li la mà, mentre les nostres mares ens deixaven fer, contentes per haver salvat els fills i res no els pareixia llavors dolent si els infants estaven vius, al seu costat, i era ben igual si preferien agafar-se de les mans en lloc d'anar a nedar, era millor que juguessin a nuvis, pitjor era la mar, els remolins, Son Bauló, el silenci que es va anar fent sobre el record del pobre Rafelet.
Possiblement, si un parell de mesos després hagués anat amb el meu oncle al seient del darrere de la moto, quan, un dia, insospitadament, s'estavellà contra un arbre de la carretera, si aquell dia, en lloc d'anar-me'n a jugar amb en Sebastià, l'hagués escoltat i hagués pujat, decidit, al seu darrere, al seient d'una Montesa dels anys cinquanta que era l'enveja dels meus amics quan passava volant -ocell metàl.lic de plomatge magnífic- portat pel meu oncle i els veia la cara d'enveja, fonedissos rostres sospirant per poder pujar, enlairar-se també i volar, com jo, vers una altra dimensió del temps i de l'espai, amb aquella au de ferro, amb el vent que em pegava, furient, a la cara i em feia sortir les llàgrimes i l'oncle que pitjava l'accelerador i em deia "Agafa't fort. Ara anirem més aviat que el vent de la tempesta". Possiblement si aquell infaust dia hagués anat amb ell damunt l'ocell metàl.lic també m'haurien portat mort al poble, embolicat amb un llençol blanc tacat de sang, les taques roges, els plors dels avis, de la mare en veure el germà mort, allargassat, portat amb urgència a cal metge. Sí, segurament d'haver mort a la carretera m'hagués estalviat les infinites, estúpides formacions paramilitars al pati del col.legi La Salle, tots drets, ferms, escoltant l'himne franquista mentre l'Hermano Antonio enlairava la bandera bicolor. Ben segur que no hauria d'haver anat a escoltar les avorrides xerrades damunt les missions ni hauria sofert els ferestos documentals de monges i missioners a l'Àfrica batejant negrets. És ben possible que d'haver marxat aquell capvespre amb l'oncle m'hagués estalviat tots els posteriors lliuraments de diplomes amb el Bisbe presidint dalt del cadafal la representació de la vida i mort de Jesús per Setmana Santa o haver de recórrer els carrers de Ciutat amb aquells caps de porcellana que representaven indis, xinesos, en un arnat dia del Domund que et feia acabar cansat, amb un terrible mal de peus que et durava una setmana impedint-te poder jugar a futbol, anar a passejar amb els amics.
Possiblement, si aquell dia, jugant amb els patins en la carretera per on passaven els camions carregats cap al port, si aquella horabaixa, en lloc de passar per un costat, sense que m'agafés, sense que em deixés xafat com un ca, segurament -i no crec errar en la meva apreciació-, si aquell dia el camió amb deu tones de càrrega m'agafa de ple i em mata, ben cert que a la tardor, en començar el nou curs, no ens haguéssim mudat a Ciutat i jo no hauria perdut tots els meus amics, les meves amigues -na Margarida inclosa-, perquè llavors, d'haver mort estripat pel camió que passava per davant de ca nostra, els meus pares ja no haguessin anat a viure a Palma per a portar els fills a un col.legi de debò, ni el pare hagués cregut necessari fer el canvi de feina per tal de de guanyar més doblers, pagar els estudis, el pis, els mobles nous que compràrem a l'hivern, en fer la mudança. Possiblement, d'haver desaparegut, engolit per l'oblit, en aquella horabaixa esborradissa, jo no hauria conegut mai aquella colla de babaus ciutadans que no sabien el que era una oreneta, una perdiu, un eriçó, una anguila, un niu de gorrions, ni s'havien embrutat mai les mans cercant cucs per a anar a pescar o cercant pitxellides per les roques d'Aucanada, Cala Sant Vicenç, Son Serra de Marina i, d'haver mort aquella tarda, xafat per les rodes del camió, no seria ara tampoc un perfecte ciutadà engarjolat a una finca de pisos, pagant anualment els impostos, fent declaració de renda, abonant les multes d'aparcament en la data que pertoca, davallant el so de la ràdio, de la televisió a les onze de la nit per no molestar els veïns, altres bons ciutadans, que ben idèntics a mi, també s'aixequen d'hora, no protesten mai, no llegeixen segons quin tipus de llibres, es muden els diumenges per anar a missa, i així una setmana rere una altra, un mes, tot l'any, la vida sencera.
Possiblement, de no haver pogut sortir de la sínia aquell capvespre llunyà, quan me'n vingueren a treure els avis atemorits, d'haver anat amb l'oncle al seient del darrere de la moto el dia que s'estavellà frontalment contra l'arbre de la carretera, possiblement de morir ofegat amb en Rafelet, d'haver-me agafat el camió que passava per davant canostra, tampoc, quatre anys després, fent el batxiller al col.legi Pius XII com a intern, per tal d'aprofitar més el temps, per tenir més bones notes, per ser allò que els pares en deien "un home de profit", doncs, no hi ha dubte, de no haver estat empresonat al col.legi Pius XII aquell hivern que se'm va fer tan llarg, sense els amics del poble, veient la pluja percudint els grans finestrals de la sala d'estudi, tremolant de fred, recordant els diumenges del poble passejant amb na Margarida, que ja no era la nina de Can Picafort i ja ens havíem besat al jardí de l'Escola Graduada, d'haver mort, dic, en un d'aquells múltiples i possibles accidents i, per tant, sense haver tengut la possibilitat de quedar intern a un col.legi dirigit per un capellà foll que ens espiava quan anàvem a pixar, quan ens desvestíem per als esports, que també ens ullava mirant per davall del plàstic de les dutxes, no m'hagués vengut al cap la idea lluminosa de llençar-me des del primer pis, des de la terrassa del primer pis al pati del col.legi per tal d'espanyar-me una cama i així poder tornar, maldament fos enguixat, al poble, a jugar amb els amics, a passejar, agafades les nostres mans, amb na Margarida.
Possiblement, si en lloc d'espanyar-me una cama m'hagués romput el cap -com per altra banda hagués estat molt possible-, no hauria sentit gravada a la pell la ràbia d'un capellà foll que, per atemorir-me, va treure d'un calaix de l'armari una corda de plàstic reforçat amb la qual em va fuetejar salvatgement i em deixà unes marques sangonoses que em duraren no sé quantes setmanes. Sí. Fou segurament arran de la pallissa del capellà quan vaig començar a dubtar de la religió, de tot el que predicava, l'exemple, les virtuts del bon cristià, els joves que cerquen Déu resant el rosari, fent bondat, creient els seus professors, els pares, mentre que ell continuava guaitant per les finestres dels excusats quan anàvem a pixar, mirava dins les dutxes quan, nus, ens rentàvem després dels esports o a la nit, a la cambra gran on dormíem i ens havíem de desvestir sota la seva mirada luxuriosa, aquella mirada de boig sortida de les profunditats de la pel.lícula de terror més esfereïdora.
Possiblement, si a l'estiu següent, amb els amics del poble, de vacances, no haguéssim vist a la sessió de l'horabaixa un film inspirat en la novel.la de J. Verne "Viatge al fons de la Terra" tampoc no haguéssim comprat una llanterna, una corda per a introduir-nos dins la cova de Crestatx on restàrem perduts un dia sencer. Possiblement, repeteixo, de no haver vist la pel.lícula no se'ns hagués acudit la idea brillant d'imitar els valents exploradors de la pantalla segurs d'anar fins al centre de la terra per trobar-hi or, diamants, monstres de faula, llacs ocults, una princesa embruixada mil vegades més bella que totes les nostres amigues del poble, i ens hauríem entretingut jugant a indis, al futbol, a qualsevol cosa menys perillosa que provar de descobrir els misteris d'un avenc que ni els més agosarats joves de la comarca no s'havien atrevit a explorar mai. Per sort, previsors, amb catorze anys a l'esquena, deixàrem dit a sa padrina on anàvem i quan, al cap d'un dia de no saber on érem, de cercar per tot el poble, sa padrina, que ja perdia, pobreta!, la memòria, se'n recordà, ho digué als pares, als municipals que ja ens cercaven pels pous, pels safareigs, pensant, imaginant que ens podíem haver ofegat. Ens trobaren dins la cova, atemorits, sense poder entrellucar la sortida, a un racó, arrufats, morts de fred i de gana, plorant, tremolosos, esperant que ens vinguessin a cercar si sa padrina se'n recordava d'on li havíem dit que anàvem. Segurament, d'haver mort engolit per les fondàries de l'avenc, a l'hivern, a Ciutat, no hauria conegut aquells estranys amics nous, uns companys de classe que, cosa rara, no eren fills dels guanyadors de la guerra com tots els altres, sinó que també parlaven malament dels capellans i dels rics i, com mon pare, com jo mateix, escoltaven en secret emissores estrangeres que parlaven d'uns països on els col.legis no costaven gens, la medicina era gratuïta, es llançaven naus siderals a l'espai i governaven uns homes i dones que tenien les mateixes idees que les nostres famílies.
Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. Sens dubte cada una de les nostres idees, cada un dels fets, opinions i principis vénen determinats pel caramull de casualitats que conformen l'existència diària d'un home o una dona i que començaren ja fa temps, precisament aquell vespre en què el pare i la mare ens engendraren, sí, aquella nit tan llunyana en què havien d'anar al cine a veure una pel.lícula americana molt famosa, en tecnicolor, "Lo que el viento se llevó". Inexplicablement, per una d'aquestes ruixades de començament d'hivern, els va fer mandra mudar-se per a sortir. Ara ho constat amb precisió. Fou llavors, en aquell minut exacte, quan s'inicià tota la sèrie d'esdeveniments fortuïts per a salvar-me d'unes morts prematures per tal que un dia, avui mateix, pogués esser aquí, davant la màquina d'escriure, relatant-vos la curiosa història dels meus successius naixements. Unes històries que de no haver estat davant la màquina ja no hagués pogut redactar mai, perquè, en aquest instant, per la ràdio sent que l'avió que havia d'agafar per a recollir el premi literari s'ha estavellat i tots els seus ocupants han mort cremats. El locutor informa que l'avió anava complet. Només hi havia una cadira buida, la meva!, el bitllet de la qual tenc aquí, al davant, mentre pos punt final a la narració.
Turmeda | 14 Desembre, 2019 22:15 |
Un viatge al cor de les tenebres -
(Una narració dels anys 80)
Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. (Miquel López Crespí)
Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.
Vaig veure el Papa Clemente, del Palmar de Troya, convertit a la religió hinduista, nu, amb el membre erecte, recitant en hebreu l'Apocalipsi de Sant Joan, cavalcant l'estàtua de Jaume I El Conqueridor; i jo mateix, perdut, ple de pols, suat, amb baionetes militars a l'esquena, enmig dels crits dels fanàtics de sempre, dret, davant els murs d'afusellament a totes les guerres civils; i aquella riallada eixorca i radioactiva del neutró i el protó a l'interior del ventre de quatre-centes mil mares japoneses de Hiroshima i Nagasaki; vaig veure també la impressionant representació escènica de El llac dels Cignes explotant, com mil sols alhora, dins el cervell dels presoners d'Auschwitz; i amics i coneguts tallant-se les mans, d'una manera neta i eficaç, quan se saludaven pels carrers; i els malalts dels hospitals morint mentre els metges se'n reien, tot veient les jugades de Maradona; vaig veure com es llançaven les infermeres, xisclant de terror, daltabaix de les finestres de les clíniques incendiades; i els bombers, gats de cervesa barata, anar a apagar definitivament les fogueres enceses per tots els inquisidors on encara cremen els xuetes.
I la lenta, silenciosa, angoixosa solitud dels cucs rosegant, segle rere segle, llibres i llibres que ningú no llegia; i exèrcits democràtics fent colps d'estat, prenent el poder amb l'espasa de foc; vaig veure novament el gran i magnífic Canelobre de Set Braços dels nostres avantpassats llençat per terra, trossejat, entre les runes del Gran Temple de Salomó, mentre les legions de Roma desfeien civilitzacions cultes i mil.lenàries; vaig veure els rèptils i els cucs famolencs de la carn avançant cap al meu indret il.luminats per l'esplendor clandestina del sol, per les torxes de les manifestacions per la pau; vaig veure ministres i ex-ministres, secretaris i sots-secretaris demanant, per fi!, almoina pels carrers; i aquell home dels gelats i les pomes ensucrades, que sempre ens esperava a la sortida de les classes quan érem infants, fugir, desesperat, perseguit pels innumerables Fords, Fures i "la garantía del más fuerte"; vaig veure les prostitutes calant foc a les esglésies de Ciutat, convertint la Seu en un temple pagà mentre coronaven de llorer Robespierre, Déu Suprem de la Deessa Raó; vaig veure com Aurora Picornell, amb els ulls esglaiats, mirava espantada les ridícules contorsions d'en Miguelito Bosé al mateix temps que el President dels Estats Units, condemnat a mort a una presó d'Arizona, moria d'una injecció de benzina a les venes mentre cantava una dolça cançó de Frank Sinatra.
Em vaig veure a mi mateix, caminant amb el meu pare per damunt dels milers i milers de morts de les nostres batalles derrotades; vaig veure, sense arribar a creure-ho, com els meus amics abandonaven les seves magnífiques feines, els seus impressionants sous amb triennis i quadriennis i pagues dobles i vacances organitzades, i morien un a un defensant la Comuna de París, Catalunya, Euskadi; vaig veure els estimats i inefables peoners de la Gran Pàtria Soviètica en descomposició formar la Guàrdia d'Honor dels nostres monarques; vaig veure els caps de llista dels partits enderrocar a cops de picassó els murs insultants dels hospicis i asils per a vells; vaig participar en una revolució sobtada que estremí els teletips, i aixecar, amb excavadores, entre crits i aplaudiments, tot l'asfalt dels carrers per sembrar-hi flors, mentre els presoners tancats dins els pisos pagats a terminis reien emocionats de dalt de la seva tomba ciutadana.
Vaig veure com els gossos assenyats de la policia es convertien en amics de gitanos, lladres i drogaaddictes i al final eren condecorats amb l'ordre "Felipe González" pel Ministre de l'Interior a una patriòtica cerimònia presidida pel Govern en calçotets; vaig veure, sense poder creure-ho, com aquest any donaven el Premi Nobel a madó Ximbona de sa Pobla per les seves gloses directes, incisives, verdes, que sempre han agradat tant a la gent del meu poble; vaig veure com els homes de les cavernes pujaven damunt naus de l'espai i aprenien a disparar els míssils i el làser contra la Terra; vaig veure com la Guàrdia Civil obria les caixes fortes dels bancs, metralleta en mà, per tal que els aturats poguessin anar-hi a treure els doblers que necessitaven; vaig veure complicades manifestacions de dones comandades per Lidia Falcón demanar ésser esterilitzades davant del perill de parir un fill baró; i els esclaus del Faraó, sublevats negant-se a construir les Piràmides, les tombes dels Reis; vaig veure com eren clausurades les portes dels grans magatzems de les multinacionals per a no tornar-se a obrir mai més; i totes les merdetes dels cans matiners per les avingudes de luxe dels nou-rics i un exèrcit de tancs de joguina sublevar-se i fer un colp d'estat en contra dels al.lots que jugaven a indis pels carrers.
Vaig veure com els pensionistes segrestaven avions per anar voluntaris a la guerra del Khomeini; i els deu mil oficials polonesos assassinats a Katin, agafats de les mans, com si anassin a escola a comprar gelats de xocolata a la Plaça Major; vaig veure els sindicalistes que viuen de les cotitzacions de tots els obrers del món arreglar-se les ungles, depilar-se les celles enmig dels cubells d'escombraries de les ciutats; vaig veure Jane Fonda repartint octavetes entre els malalts de la sida per tal de promocionar la seva darrera pel.lícula, guanyadora de l'òscar hol.livudenc mentre Jonathan Swift, gat de uisqui irlandès, escrivia Das Kapital a Dean Street.
Ara arribava, sense poder-hi fer res, aterrant a les cèl.lules del cervell, el capdamunt d'un segon amb tots els seus significats i horribles malsons; i la sublevació sempre desmentida de les formigues i els incendis dels oceans i la glaciació del tròpic i els castellans derrotats pels asteques sense poder conquerir mai Amèrica.
Vaig veure com Anselm Turmeda i Ramon Llull construïen ponts amb núvols i imposants avingudes de boira entre Mallorca i Alger, entre les Illes i Tunísia; vaig veure les ballarines nues del Temple de Karnak, amb els seus vuitanta-mil servidors, dansar, al.lucinades pel LSD, al temps que naixia la vida en el desert i creixia i s'aixecava erecta per a tornar a perdre's entre la pols de reis i dictadors morts.
Veure ara com els avions carregats de turistes aterren a la cambra des d'on escric i com ploren les pedres del carrer trepitjades per milers i milers de persones invisibles, pels habitants d'un món cec, sense la més mínima protesta, senyal de vida, consciència o comprensió de les coses; veure ara l'interior amagat dels dormitoris de les cases on la humanitat vomita, sola i en secret, la repressió quotidiana, mentre els sacerdots de totes les religions oficien sacrificis humans en els altars de tots els temples; veure ara la processó del Sant Crist de la Cambra de Gas, de la Santíssima Verge dels Marginats avançant entre fumerals de cendres, enmig del cant de la Sibil.la emmanillada pels Geos; veure ara l'ídol de la selva inventar la màquina del no-nèixer, no-viure, no-morir, no-existir; veure com els míssils portadors de deu bombes nuclears serveixen per a transportar les pedres dels talaiots, navetes i taules; recordar que cal anar a ajudar aquell home que de fa mil.lennis dibuixa dins les coves, perdut d'ençà aquell temps, sense poder recordar la fórmula meravellosa d'encendre el foc.
Somniava tensat, les mans sota el cap, el cervell enrampat veient el naixement absurd de les creences més inútils, aquesta orgia permanent de les litúrgies, animals monstruosos ocupant el poder, moixos-déus, cocodrils-déus, lleons-déus, falcons i serps-déus, ídols aconduïts entre càntics de glòria i damunt carros d'or a les espatlles de milers d'esquelets humans, d'ossos calcigats pels segles; veure, sense poder-hi fer res, l'orgasme dels botxins mentre torturen infants, joves, al.lotes embarassades; rates rabiosament famolenques introduïdes pel cul dels detinguts, plom fus dins el cervell quan el captiu no vol parlar, estelles entre les ungles i cigarretes per a apagar sobre els pits de joves violades a comissaries i casernes; sempre els mateixos homes matant els mateixos homes, torturadors que llegeixen el Mein Kampf escoltant Wagner abans de violar la presonera soviètica, l'al.lota basca.
L'únic que sé de cert i que us puc contar sense dir mentides és que la vaig trobar a un carrer de putes entre un caramull de mariners de la Navy. No me'n record de gaire més. En aquella hora exacta i concreta de la nit ja havia begut tot el que podia beure en un dia de disbauxa; i a la meva cara, com si fos un pergamí antic, es podia llegir, sense necessitat d'experimentat traductor, la meva vida i molt més enllà de la meva vida -si algú sabés desxifrar el missatge d'uns ulls llançats a l'interior d'una ampolla. En un dèbil, temorenc, misteriós xiuxiueig, començàrem a parlar, com si no anàssim gats, del vudú, els ritus iniciàtics de les sectes orientals, ara tant de moda entre ex-comunistes de tota mena. Si us de ser sincer, ignor on havia après tanta cosa damunt aquells temes transcendents i importants. Sé, això sí, que ens bastà una ullada, una sola mirada, per a perdre'ns irremissiblement entre les tavernes i bars del barri xinès, entre les bagasses pansides a mil pessetes (llit a part), i les cambres descloscades i humides amb olor ranci de treballat xuiam de cuixes i esperma d'un milió de nits.
Al meu voltant tot era tan desconegut com el significat d'una vella pel.lícula japonesa sense subtitular. Tot menys els seus ulls d'animal ferit a un racó d'una presó sense sortides. Al replà d'una escala em vaig posar a parlar per mitjà de senyes i ressons guturals amb un marine d'Oklahoma sobre les causes econòmiques de la caiguda del mur de Berlín i de la molt possible guerra a l'Orient.
Passaren segles. Caminàvem junts entre velles columnes de fusta daurada i corcada d'un antic Palau Hindú que sabia havia visitat molts d'anys enrere, pel mig d'harems abandonats, antigues sensualitats perdudes en el temps i alguna pixarada de cambrer murcià exiliat contra la seva voluntat per les fondàries de les xarxes d'aquesta selva inhòspita. Agafats ben fort de les mans pujàrem per silencis de segles entre escales de ferro rovellat penjades en el buit i que no menaven enlloc. Li continuava explicant la història de l'evolució política de les diverses sectes religioses africanes implantades a Mallorca. M'agafava -com un nàufrag- a la seva mirada clara i infinita, estepa desolada de milers i milers de quilòmetres. Arribàrem al pis, vast i glacial. Unes portes invisibles s'obrien i tancaven amb cridòria que no podia aturar. Continuàrem avançant trepitjant aquells milers de condons emprats, entre estols de velles ajupides que resaven el rosari. Paisatge de faldes negres arnades pel pas inexorable dels anys. Bosc misteriós amb quadres del Sagrat Cor, la Mare de Déu de Lluc, Sant Miquel Arcàngel, abisme esglaiador, totes les arrugues de les proletàries de l'amor assistint al meu funeral, aquell perfum barat, el fum de la cera cremant, l'encens dels capellans. Ella em deia: "Camina, camina, ara hi arribam". I jo cridant, creient parlar amb el marine ianqui mort a Vietnam. "Anem, anem, me'n vull anar d'aquí. Porta'm al teu portaavions". I de sobte allò m'atemorí. Paüra de restar sol, abandonat enmig del llit, entre els llençols bruts de temps, i aquelles parets inamovibles plenes de dibuixos obscens, amb tot de noms de pirates i fotos de vaixells fantasmes perduts en la mar obscura dels qui no tornaran mai més al port enyorat de la seva infantesa submergida.
-"Només et puc dir que patesc".
I en un moment comprendre que el viatge era una enorme cabronada per part meva. Era massa evident que no l'estimava. Que m'havia agafat a la seva mirada talment un nàufrag s'agafa a un salvavides. Que m'hagués agradat trobar-la en unes altres circumstàncies, qualsevol dia de qualsevol època menys ara, avui i aquí.
Trobar-la serè, clar, encendre-li la cigarreta després d'anar a veure Mort a Venècia, La Nit d'Antonioni, és igual, sé que li agradarien, qualsevol de les pel.lícules que complauen tant als progres de tots els països. Trobar-la així, neta de la merda quotidiana que ens puja fins a la gargamella i ens ofega diàriament. Que la conversa hagués començat parlant de la seva tasca d'investigació sobre els esclaus àrabs a la Mallorca feudal d'en Jaume I, descobrint plegats aspectes desconeguts en el text d'un profeta de la Bíblia. "Tot això és una gran cabronada", vaig pensar novament. Coincidir amb la seva mirada clara, però sense llàgrimes, lluny, ben lluny d'aquest rímel de meuca de carrer, i besar-la suaument als llavis, a la boca que tendria el gust especial que dóna haver begut abans una copa de xampany francès de bona qualitat. "Allons enfants de la patrie", junts, a la recerca del tresor ocult dels templers o de la casa d'en Marx en el Soho londinenc. Ens podríem agafar de les mans d'una forma exquisidament decadent en els bancs de marbre bizantí de Santa Sofia o Sant Marc. Asseguts en el pont del Rialto mirant cap al Casal del Dux venecià, encegador palau de marbre malvarosa mentre el sol es pon damunt la badia com un enorme, solitari lladruc de ca.
Per fer-ho encara més clàssic hi podria haver música de Corelli o l'ària tercera de la Cantata de Pergolesi. Després ens despullaríem a poc a poc, sense cap gest copiat de falsa literatura eròtica, incerta llum d'espelmes i canelobres de vidre de Murano quan ens penetra lentament cap a l'interior de la sang aquest haxix sense adulterar i sona al clavicordi Il mio dolce amore de Monteverdi. Besar-la barrocament, com si fos una escultura de la façana de la Mansió Grimaldi, amb els gestos lents d'un film que encara no ha estat fet, i cada carícia, una exacta pinzellada de quadre xinès o pintor florentí desconegut. Suada color perla després d'haver fet l'amor, penetrant-nos mútuament, talment gòndoles que obrin caminals pel mig del Gran Canal, entre el silenci etern dels palaus sense habitants i les finestres sense duquesses perdudes a un segle pretèrit. Així, de vellut els gemecs de plaer, ombra esmunyedissa entre miralls del XVIII, reiniciant sempre la mateixa conversa que un dia s'acabà de sobte.
-"Patesc", em repetí.
I en el mateix moment, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i vaig veure...
Diari de la darrera resistència. Tavernes (València). Fundació Cultural, 1987.
Turmeda | 14 Desembre, 2019 12:24 |
Viatges –La Ciutat del Sol i la recerca de l'Inconegut
Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. (Miquel López Crespí)
És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els illuminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.
No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intellectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebellia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".
Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers millennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).
Recordem, ni que sigui de passada, l'odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme ("religions d'esclaus" en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l'Evangeli, de tots els gran moviments herètics, de l'anomenat "socialisme utòpic". Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la "maleïda idea" de la recerca de la "Terra Promesa", la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!
Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).
Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novella homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: "Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures...". Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intellectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l'Apocalipsi de Sant Joan (l'arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l'extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d'un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, illustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.
Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: "Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren 'agermanats' perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist". Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest "socialisme utòpic" que prové, en bona mesura, del cristianisme... )es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? )D'on hauria sorgit l'arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia "roja" que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d'un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: "La utopia és la veritat del demà"; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): "La política no és l'art del que és possible, sinó l'art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible".
En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibillina -o no tan sibillina, vés a saber!- l'anècdota de l'expedició de mallorquins del segle XVI vers l'Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d'explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): "I és per això que m'he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?". Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d'hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons... )quina mena de viatge a l'Inconegut propós en La Ciutat del Sol? )Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d'amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? )O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l'eterna situació d'opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites millenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l'expedició? )No serà aquest "viatge", la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novella... una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d'ara mateix? Ja des del primer capítol de la novella, potser hom pretén despistar el lector: "Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m'abandonin, crec que és arribada l'hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada...". Una trampa o una veritat? "Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard..." )No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d'aquest segle XXI que és a punt de començar? )No poden ser aquests "tres-cents valents" els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l'exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l'Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l'Ebre? O -un altre joc funambulístic-, )no seran (els "valents" aquí anomenats) militants de l'organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l'esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la "Terra Promesa" (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l'expedició del segle XVI: "És molta la gent que avui parla d'aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d'escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí".
Ben cert que d'ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la "seva": no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. )Com es podia recuperar la memòria d'Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d'immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents del botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: "Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l'aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor". )No hem vist tota aquesta misèria intellectual ara mateix, amb les preteses "històries de la transició" que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l'autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intellectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l'expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, "amb excusa de conquerir nous països per a l'Emperador" marxar, fugir d'una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Sol ja que "ens estimàvem molt més restar en mans de l'atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra". Els protagonistes de la novella ho sabien prou: "Si no salpàvem vers l'aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors". Per això, per continuar així era preferible "partir vers l'imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores...".
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Ciutat del Sol (Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)
Turmeda | 14 Desembre, 2019 10:26 |
Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí -
Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)
Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM
La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.
D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.
Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.
El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.
En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.
Cultura i política en el canvi social
El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.
Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.
La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.
Les formes de l’art i el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.
Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.
Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.
La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.
La perspectiva de la història
A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.
La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.
Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.
Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016
Turmeda | 13 Desembre, 2019 22:18 |
Un viatge a la prehistòria
A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions. (Miquel López Crespí)
A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions.
Cinc dits humans dibuixats damunt la pedra que esclaten a través del temps com una explosió de mil sols. Únic senyal per als homes d´altres segles, altres mons i altres galàxies. Missatge xifrat per als temps obscurs del protó i del neutró. Senyal llançat a través de totes les distàncies perquè uns homes d´altres èpoques i altres cultures, uns altres cors, sentim també aquest fred que ens volta pertot arreu, aquesta nit que ens ha tocat viure. Perquè sentin, baldament sigui un moment, l´udolar de l’infinit a través d’aquest túnel de l’escriptura, mèdium que em posa en contacte amb vosaltres, habitants d´unes altres coordenades. Les bèsties carronyeres encerclen la nostra cova fugint del foc que crema davant l’entrada.
Travesseu els segles amb la vostra mirada, retrocediu a través de glaciacions i glaciacions. Al fons, just al costat de les calaveres rituals, just al costat dels ídols de fang que fan les dones per allunyar l’espant i la por, aquests cinc dits dibuixats a la paret de la cova, aquesta mà que ningú no entén. Us ho dic ara que no heu nascut encara.
Arribarà un dia en el qual desapareixerà l´home de damunt la terra, desapareixerà el meu record i el record de tots nosaltres i tan sols aquesta mà dibuixada al fons, damunt la roca, donarà senyal de l’existència de caceres de cérvols o parlarà de la polimentació del primer estri de pedra, la primera destral, el primer arpó, els nostres utensilis de fang. Tan sols aquesta mà dibuixada al fons del laberint, en la fondària de la cova us podrà parlar de la lluita aferrissada de les puntes d’os contra els cavalls salvatges de la planura, de la mort del lleó, de la dansa sagrada pels companys que mai més no tornaran del seu llarg viatge de la Vall del Silenci i de les Llàgrimes, per tots els qui ja hem mort, oblidats, solitaris, als deserts, a les presons de totes les èpoques futures, exiliats, perduts enmig de la tundra de les hores infinites.
Què signifiquen per a la roca un milió d’anys, mil milions d’anys? Potser un color més intens del marbre roig, una condensació més forta de l´or, una brillantor més transparent del diamant. Si contemplant aquesta mà poguéssiu arribar a entendre els silencis eterns que poblen els entreforcs d’aquesta història... Però no ho sé, no puc saber de cap manera si aquest missatge podrà arribar fins a vosaltres, si la porta de la cova romandrà oberta, si els terratrèmols que han de venir no sepultaran les nostres restes, el record de la nostra efímera existència, dins el pou de l´oblit més fosc.
Neva eternament.
No hi ha camins que us puguin conduir fins a l’entrada.
Fa fred.
Fa molt de fred a l’exterior en perpètua glaciació.
Les dones dormen protegint amb el seu cos els infants que sobreviuen. Silenci a l’interior del laberint. Silenci i més silenci. Avui els bruixots no faran cap sacrifici humà per guanyar-se l’amistat del Déu del Bosc, del Déu de la Cacera, del Déu del Foc, el Llamp o la Mort. Tremolam sense saber què passarà, què serà de nosaltres, si un dia pararà de nevar, si podrem de nou tornar a caçar.
És el moment exacte d’encendre el foc de la supervivència, d’encendre la foguera que deixarà senyals d’aquest foc prehistòric al sòtil de roca, que demà us podrà guiar fins a l’indret on construïm la nostra darrera resistència esperant l’arribada dels temps millors, d’aquella primavera que els més vells del grup diuen que varen conèixer un dia llunyà ja esborrat de la memòria.
Mentre tots dormen, contempl a l’espill de la teva mirada futura, el racó de les ofrenes, provant de desxifrar què és el que restarà de tots els nostres esforços. Agulles d´os, ídols de marfil, restes de collars de petxines. Això és tot el que quedarà enterrat dins l’argila durant mil·lennis i mil·lennis al racó més allunyat del laberint sense poder emprendre el viatge cap al sol.
Contempl a la dèbil llum d´una torxa solitària aquesta figura de fang que acompanya les nostres nits de soledat. Els altres membres del grup no entenen la meva febre per deixar constància de la nostra fugaç existència. Contemplen estranyats els meus dibuixos a la paret, les ratlles, les meves eternes manipulacions provant de fer sorgir els colors de la vida a través de mescles de fum i terra. Colors fets amb el greix dels animals. Els meus companys, caçadors, adoradors de tots els misteris sense explicació, em miren atemorits, a vegades amb admiració, veient com sorgeixen de la meva mà els animals que cacen, danses que ballen a l’interior del laberint, els arcs amb les fletxes, la bèstia ferida, el galop del cavall, el bisó, el mamut, les taques sense sentit, les retxes que només són representació inintel·ligible de la meva por i el meu pànic al buit que irremeiablement ha de venir. Si per un moment poguessin entendre la fragilitat dels nostres esforços, la fragilitat de la festa, del ball, de les invocacions als Déus. Si poguessin entendre que el cel no ens escolta, que els núvols continuen vomitant neu i gel, que res no pot fer sortir el sol, que són inútils els sacrificis dels millors animals o els més preciosos infants als Déus cruels que poblen el bosc i la tundra.
La meva mà dibuixa desesperada aquesta por i la de tots.
La sang de la bèstia, mesclada amb la cendra i el fum de les fogueres, penetrant els porus de la pedra, serà l´únic que ens permetrà sorgir un dia de la fosca.
Vivim envoltats de supersticions, enmig de planures de gel blanquíssim.
Generacions i generacions d’avantpassats no han conegut més que aquest silenci, aquest laberint sense sortides, aquestes absurdes morts rituals per fer content el Déu de la Llum Invisible.
I sempre el mateix crit, el mateix punyal que talla inexorable el coll de coll de l’infant per tal que demà hi torni a haver caça, foc, pugui sortir el sol, els morts vagin a les contrades de la Primavera Perpètua.
Sang per fondre el gel, per sentir alguna mena de calor.
Malgrat que sigui el darrer que faci en aquesta vida, provaré de deixar constància del nostre temps i de la nostra lluita. Amb greix fus del bisó i argila multicolor, pintaré la meva mà al fons del laberint, la mà de la meva companya, la mà de tots els qui em vulguin acompanyar en aquest viatge desesperat cap al futur. Serà l´única possibilitat d’evolucionar, de diferenciar-nos dels llops que fins fa poc vivien amb nosaltres, que ens disputaven les peces de caça, que dormien amb nosaltres. A vegades tot això sembla una tasca difícil, una tasca impossible d’acabar. Ells, els companys, preocupats tan sols de menjar-se els cervells de les bèsties, la medul·la dels ossos, beure sang calenta, extreure les vísceres dels animals, creuen encara en els ídols que les dones construeixen amb les seves mans, adorant qualsevol poder que no entenen: la neu, la mort, el tro, el llamp, sense veure que adoren les mateixes forces que els maten cada dia. No saben esbrinar més enllà de la fosca, més enllà de la cova, més enllà del nostre difícil territori de caça. Sempre babaus, amb els ulls intensament oberts demanant-se què signifiquen els meus cinc dits, la meva mà dibuixada a la roca, al costat dels animals que veneren, que mengen, considerant que no hi ha ningú més enllà poblant les estrelles que es poden veure a la nit, des de l’exterior, quan sortim de la cova. Però el dibuix serà la demostració, l´única prova d’aquesta vida que esclatava també dins les cavernes, anys, mil·lennis abans del vostre naixement.
Que em prenguin per bruix o per foll m’és ben igual. Sé que n’hi ha que m’entendran. Avui m’han portat el cap dels guerrers d´una tribu amb la qual mantenim una batalla permanent d’ençà fa tant de temps que ja n’he perdut el compte. Però ens porten els caps, amb el seu cervell, els ossos amb la medul·la i em senyalen els relleus de les parets per tal que deixi constància de l´èxit de la cacera, dels animals morts avui, de les fletxes disparades, de les dones capturades. Volen que dibuixi els símbols que adoren mentre s’engaten amb la sang dels presoners degollats.
Aquest hivern hi haurà menjar amb abundància, aquest hivern la tribu de l’altra vall no s’atrevirà a venir a caçar pels nostres indrets, aquest llarg hivern de neu i gel hi haurà dones per a tothom, i festes, i jo podré pintar tranquil·lament la meva mà, els meus missatges xifrats per als homes que encara heu de venir sense que ningú no em molesti o pensi que sóc un destorb per al grup. I a les nits, quan s’acabin els crits i les cançons, podré escoltar de nou el silenci que ens envolta.
Sé que ara no hi ha res. Només foc i fum, sang per a dibuixar el pànic. No escolt cap eco, cap resposta. Res no m’arriba des del vostre món en guerra. Però us cerc a través d’aquest desert, a través de tots aquests mil·lennis de nits glaçades i no em cans de deixar senyals, signes que vosaltres haureu d’aprendre a interpretar, a desxifrar. Entendre l’estrany missatge llançat cap als segles futurs. La provatura d’arribar fins a vosaltres des del fons de totes les edats. I sempre aquest temor de no trobar mai el codi; sempre el temor a la inundació que esborrarà els nostres senyals, el terratrèmol que enfonsi la cova, que tapi l’entrada al laberint. Sempre el temor, aquest temor que la meva pintura, la meva escriptura feta de signes no sigui prou resistent per tal de poder arribar intacta fins a vosaltres i la nau esclati en l’espai sense poder sortir del nostre sistema solar. Demà us passarà el mateix quan llaceu la vostra nau a l’espai, provant de sortir del vostre sistema solar. Quina seguretat en podeu tenir que els vostres esforços arribin a port? Ningú no sabrà tampoc si la nau ha arribat o s’ha desintegrat en passar prop del sol. És el mateix que em passa dibuixant aquesta mà al fons de la caverna, al racó més apartat del laberint.
Llavors em despert novament atemorit enmig de la nit i em deman una i mil vegades si de veritat estem sols, perduts per sempre al fons d’aquest camí sense sortides. Tancats dins l’interior d’aquesta cova gelada de la nostra existència personal. Em deman si mai no podrem conèixer altres mons, altres possibilitats d’existència, si algú no podrà tenir mai notícia dels nostres esforços o de les nostres lluites. És llavors quan em deman si alguna vegada podrem conèixer la pau, un temps de treva o si sempre hi haurà aquesta guerra permanent de tots contra tots, aquestes caceres humanes, l’home contra l’home, adorant eternament el Déu dels Trons i dels Sacrificis. És quan pens si desapareixerem talment com han desaparegut els nostres pares i els pares dels nostres pares: sense deixar rastre, record o senyal, sense deixar mai constància del que volíem, del que estimàvem. Per això dibuix novament una i mil vegades la meva mà al fons, damunt la roca. Aquesta mà és el senyal concret de l’home. No és el monument a cap Déu, no és un temple, una Piràmide, un altar dels sacrificis. Només l’home aixecant-se solitari enmig de la nit de gel, només un home furgant les estrelles a la recerca d´un altre home. Per això, m’aixec en la nit i cerc el millor lloc del laberint, el lloc que no s’ha d’esbucar, submergir dins les aigües, i, segur, d´un cop, en negre, roig de sang, marró d’argila, hi deix constància de la nostra existència. Escric el signe de la mà tapant forats, omplint els buits de totes les absències. Una mà que travessarà totes les estacions i tots els mil·lennis de glaciacions. Una mà que cerca per entre la nit eterna de la prehistòria. Una mà talment idèntica a la teva, que t’espera segle rere segle fins a trobar la teva quan descoberta la gruta, hi penetris a les palpentes cercant les restes de vida d’altres èpoques.
LES PINTURES PREHISTÒRIQUES DEL PALEOLÍTIC COMENCEN A UNS VUIT-CENTS METRES DE L’ENTRADA DE LA CAVERNA; CAP A LA DRETA, UNS CINC-CENTS METRES EN DIRECCIÓ AL LLAC INTERIOR, S’HI POT VEURE EL SENYAL BEN VISIBLE D´UNA MÀ D’HOME PINTADA A LA PARET DE LA COVA. ELS ESPECIALISTES HAN DATAT LES RESTES TROBADES A L´INTERIOR DELS PASSADISSOS MÉS QUARANTA MIL ANYS...
Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.
Turmeda | 13 Desembre, 2019 16:36 |
Viatges – París 1871: un viatge a l´interior de la Comuna
A la plaça de la Bastille hi la Fira de les Espècies
Avui París em fa plorar. No m'agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l'Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l'escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista... Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons... Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.
A la plaça de la Bastilla hi ha la fira de les espècies. Multitud de paradetes reclamen l'atenció del vianant. Malgrat els problemes derivats del setge, la dificultat de portar menjar a París, la gent pugna per continuar amb la vida quotidiana com si no s'esdevingués res. A un costat de la plaça, l'alcaldia del XI districte ha collocat mitja dotzena de gronxadors on els infantons gaudeixen d'un moments de joia i esbarjo.
Fa fred aquest matí d'abril. L'alè que exhala la nostra boca agafa el posat del fum que surt de la xemeneia del tren. Vaneau m'agafa fort de la mà i em diu, mentre m'assenyala el tranquil espectacle que tenim al davant:
-Ho pots enregistrar amb ferro roent en la teva memòria, baronessa Dudevant. És la primera vegada i potser la darrera en la teva vida que podràs veure aquesta ciutat fruint de la llibertat més absoluta. Qui sap què serà de nosaltres d'aquí unes setmanes... T'ho confés amb sinceritat: quan em desesper, en constatar que les coses no marxen com voldríem, la més fonda tristesa m'envaeix i veig immenses corrues de presoners vers incerts destins; les vídues dels nostres herois, amb les mans i els peus fermats, marxant cap a l'exili; els infants que havien de poblar instituts i acadèmies, de nou a les ordres de capatassos ferotges fent feina de sol a sol per un bocí de pa, morint a l'interior llòbrec de les mines, abandonats enmig del carrer, sense que ningú en tengui cura...
Després, una mica més calmat, m'informa d'altres problemes.
-Fixa't en els soldats. Ningú no obliga a fer la guerra a qui no ho vol. A la caserna Príncep Eugeni mil cinc-cents militars de totes les graduacions fan el gandul. No volgueren anar a Versalles i tampoc no s'ha aconseguit que ajudin els parisencs. No solament no volen anar a les trinxeres, sinó que s'han renegat a treballar als forns fent pa per a la població civil, o als hospitals donant una mà a metges i infermeres. I Thiers parla de la "dictadura roja", dels crims dels "comunistes"!
Potser m'he equivocat en les meves apreciacions. Influència del fill de Dumas, de tants d'amics conservadors? Si no hagués vengut a París no ho creuria! Thiers afusella els desertors per a mantenir la disciplina militar! Aquí són de passeig, van i vénen, mengen de franc a costa del minvat pressupost municipal. Una completa anarquia!
Amb l'edat he tornat pessimista. Em comença a abandonar la força vital de la joventut. Sense poder contenir-me dic a Vaneau que la repressió serà dura si Thiers guanya la batalla.
Jules es gira de sobte i m'escomet, ple d'una inusitada vitalitat, oblidant els instants pessimistes de fa un moment:
-Això serà si hi poden entrar! No s'ha vist encara que ens puguin vèncer. A cada cantonada hi ha una barricada. Seria una victòria massa costosa! Vols dir que volen pagar un preu tan elevat per derrotar la Comuna?.
Vaneau viu massa pendent de París, de l'entusiasme, que no negaré, que domina els ravals populars de la ciutat. Però des de Nohant he seguit els successius fracassos de les insurreccions a Lió, Marsella, Narbona... La França beata i conservadora s'ha aixecat com un sol home, esfereïda per un exemple que consideren nefast per als seus interessos. Pertot arreu es procura desarmar les unitats militars sospitoses. Les detencions preventives són de centenars i centenars de persones. I allà on les revoltes fracassen no hi ha pietat per als partidaris de la Comuna.
No es fan presoners.
A Neuilly i Asnières han afusellat els ferits i les infermeres.
Després de la mort de Niní m'havia refugiat altra volta a Nohant. Talment com era el meu costum després d'un fracàs amorós o per a recuperar-me d'una nova desillusió personal o política. La proclamació de la República encara despertà certs ressons de la joventut. Qui sap si la desfeta de Sedan podia esdevenir el revulsiu que França necessitava. La fi de l'imperi, la restauració de les idees del quaranta-vuit, sense vessament de sang, sense violència.
La meva filla arribà a Nohant una nit de setembre. Venia esperitada, totalment trasbalsada.
Encara sopàvem. Solange era posseïda d'un estranya desesperació que em sobtà i m'atemorí.
-Desastre general! A París, els districtes s'han revoltat. Batallons de la Guàrdia Nacional i de treballadors aixequen barricades, enlairen la bandera roja de la Internacional. Els prussians s'han fet forts als voltants de la ciutat i negocien amb Versalles l'extermini dels rebels. Anam cap a la guerra civil.
Potser hauria estat millor marxar a Canes, esperar que la situació escampàs... Els esdeveniments m'han agafat d'improvís. Ningú no podia imaginar les tropes prussianes envaint el país, cremant poblacions senceres, fent robatoris arreu. Qui ho podia haver pensat fa unes setmanes! El poble més culte d'Europa! La pàtria de la filosofia i que tenia el nivell més alt d'instrucció pública... a l'avantguarda de la barbàrie!
Tot plegat s'esdevé perquè sempre m'ha interessat molt més la literatura que la política. Feia temps que els diaris anaven plens de notícies damunt el conflicte armat que era a punt d'esclatar. Girava pàgina. Aquests darrers anys havia deixat de sentir curiositat pels fets referents a revoltes i canvis de govern. La novella Césarine Dietrich em tenia completament absorta. No vivia per a res més. Sovint escrivia algun article per la Revue des Deux Mondes: eren senzilles valoracions morals, consells de dona vella i d'escriptor desenganyat. Em vaig emocionar quan em contaren que, per vèncer el blocatge, els parisencs havien provat d'enviar missatges a les províncies mitjançant dos globus. Un tenia per nom Barbès; l'altre portava el meu: George Sand.
Als seixanta-set anys... què pot importar-me, la guerra, el llançament d'un globus amb el meu nom?
L'hivern del setanta va ser extremament fred. Nevava de forma abundosa, i als matins l'aigua es gelava. Immensos degotissos, talment com si fossin de vidre transparent, penjaven de la teulada. Des del meu escriptori, mentre enllestia els darrers capítols de Césarine, veia caure la neu.
Fred i blancor.
Algú toca la campaneta de l'entrada.
Una enviada de Marguérite Thuillier, la famosa actriu, m'explica que està morint de fam. M'aixec mecànicament i agaf unes monedes d'or i plata del canterano. Ara només crec en la caritat. Pierre Leroux, que volia canviar el món i que sempre s'exaltava en constatar les injustícies de la societat, mor abandonat, uns diuen que a Nantes, altres a París. Tota la meva generació, exceptuant els quatre que triomfaren traint les nostres idees de joventut, han desaparegut per les clavegueres de la història sense que ningú els recordi.
Fa temps que he deixat de creure que es pot fer justícia a la terra. La caritat cristiana potser és l'únic que salvarà la humanitat del pou sense fons on ha caigut. Si de cas, els esdeveniments de París serviran per a anar omplint les pàgines del meu diari. Li he posat un títol provisional: Journal d'un voyageur pendant la guerre. Algunes vegades els meus títols "provisionals" esdevenen els noms definitius. No hi ha experiència de la meva vida de la qual no hagi deixat constància escrita. Un hivern a Mallorca... Histoire de ma vie, on vaig treure profit de la correspondència del pare amb l'àvia...
Avui París em fa plorar. No m'agrada la bandera roja onejant aquí i allà. Vaneau no ho pot entendre. És massa jove. Desvaria. Mentre continuam avançant enmig de les muntanyes de llambordes i sacs de terra, parla, enardit, de les assemblees a l'Hôtel de Ville, de la determinació dels comuners de resistir. El deix xerrar. No l'escolt. No tenc res en comú amb tants demagogs venguts de tots els països europeus. Agitadors sense pàtria. Polonesos fugint de la repressió tsarista... Italians que han lluitat al costat de Garibaldi; deixebles de Marx i Engels, prudhonians i francmassons... Un exèrcit de descreguts capaços de calar foc el nostre món.
La República roja... No és el meu París. No és la meva França.
Potser en les meves venes hi ha més sang de baronessa que del pobre venedor d'ocells, aquell desgraciat avi que mai no vaig arribar a conèixer. O qui sap si, finalment, les avorrides lliçons del convent de les Agustines m'han afectat més del que podia imaginar.
A l'horabaixa, després de les oracions de les quatre, teníem classe de "comportament". El professor Abraham, que aleshores ja tenia prop de vuitanta anys, arribava talment un fantasma provinent d´una altra galàxia.
Record a la perfecció la seva antiquada casaca de quadres, els pantalons fins al genolls i les aristocràtiques calces de seda negra fent joc amb unes inversemblants sabates de sivella daurada.
No sabíem com amagar les rialles! Era tot tan fals als nostres ulls!
El professor Abraham ens reunia a l'ampla sala de damunt de la capella i es delia, amb tota la bona voluntat del món, per ensenyar a unes deixebles díscoles les cerimònies de societat.
Havíem d'aprendre a saludar i comportar-nos davant els propietaris del palau on érem convidades, davant una baronessa, una duquesa, una vescomtessa o una princesa... Existien diversos tipus de vestits i de reverències per a cada un d'aquests importants personatges... Nosaltres rèiem dels esforços que feia el professor per a fer-nos unes alumnes educades i "presentables" en societat. Es tractava de milimetrar cada un del nostres moviments. Fins i tot la forma de tossir, de moure el cap o d'agitar el ventall eren reglamentades i no es podia fer d'una manera diferent si no volíem provocar un terratrèmol social!
Tanmateix ni l'àvia ni les agustines -ni molt manco el senyor Abraham!- mai no aconseguiren fer de nosaltres unes "senyoretes educades". Com preocupaven a la vella senyora de Nohant els meus gestos sense polir, la indiferència amb la qual m'asseia sense tenir en compte cap dels moviments programats, la descurada manera de vestir i pentinar-me que sempre m'ha caracteritzat.
Però tot això que record forma part d'una època molt antiga, periclitada en els plecs de la memòria. Avui ningú no m'ha reconegut. Hi ha munió de dones que van i vénen de Paris a les línies del front. Unes duen menjar, el pa calent que acaba de sortir dels forns de Saint-Antoine; altres, amb els fills encara en edat d'anar a escola, ajuden les cavalleries que transporten els obusos per a les peces d'artilleria. París és un gran taller obert a les esperances d'aquests homes i dones que passen al meu costat, amb la dèria de canviar el món, fer justícia damunt la terra. En el circ Napoleó hi ha avui matí més de cinc mil persones que discuteixen com ha de ser la nova França en derrotar els prussians i els burgesos.
Vaneau pensa, en la seva innocència, que una derrota pot significar una gran victòria.
-Encara que la força coaligada dels nostres enemics ens arribàs a vèncer, sempre quedaria l'exemple dels treballadors i treballadores. El decret contra els lloguers abusius, la llei que permet anar a desempenyorar les pobres propietats dels desvalguts: els llençols, quatre forquetes velles, el llit de ferro heretat dels avis... A l'Hôtel de Ville es discuteix damunt l'ensenyament universal i gratuït, la fi del treball infantil, les jornada de vuit hores... Els més agosarats, prudhonians i marxistes, els hereus de Babeuf, els seguidors de Blanqui, expliquen la necessitat de bastir habitatges barats per a les classes populars, hospitals gratuïts en cas de malaltia...
S'escriuran històries de la Comuna, en pots tenir la seguretat més completa! Durant dècades els treballadors dels cinc continents estudiaran aquest exemple tot i que l'experiència que vivim fracassi davant el poder dels canons i les bales.
Pobre Jules, imaginant que fan història! Viuen el moment present com si els haguessin d'esculpir en marbre. Parlen amb grans frases fetes... Pensen que tot el que escriuen i fan és un esdeveniment únic. Al capdavall només hi sent frases que se'n portarà el vent... Noms que ningú no recordarà, llàgrimes incompreses, inútils esforços davant l'egoisme dels homes...
Jo sí que sé el que restarà de vosaltres, estimats amics en la dissort: rastre de sang en els murs del cementiri de Père Lachaise, en tots els cementiris de París; això és el que quedarà de les esperances i illusions d'aquesta joventut que vol anar tant enllà.
Vaneau viu de somnis. La revolució universal! França no s'ha mogut en solidaritat amb París. Ningú no vol saber res d'aquesta bandera que hi ha al capdamunt de les llambordes, a la balconada de l'Hôtel de Ville, dalt de la Borsa, damunt la columna de la plaça Vendôme, que Vaneau diu que demà l'han d'ensorrar.
No entenc res. És una sensació estranya que no puc explicar. Ell vol que sigui testimoni d'un fet històric: la proclamació del primer govern d'obrers, soldats i artesans amants de la seva feina, de dones que volen un futur digne per a elles i els seus fills.
Sensació d'estar caminant entre tenebres. El retronar de l'artilleria a Bapaume, Villersexel o Mans em fa pensar que quan l'exèrcit de Thiers entri dins la ciutat només hi haurà llàgrimes. Un oceà de plors populars.
En el fons, els obrers, els artesans que aixequen barricades als entreforcs dels camins, a cada cantonada, no són dels meus. El fill d'Alexandre Dumas m'escrigué dient-me que eren monstres de maldat i que caldria exterminar-los. Dumas fill ha enfollit. Els parisencs contraris a Thiers no són més violents que els oficials o soldats de Versalles. Són gent d'un altre món, amb diferent concepció de la vida que nosaltres, els republicans autèntics. L'odi que tenen a la burgesia, als que hem heretat alguna propietat, faria que, si calgués, cremassin París, els bancs, els ministeris, els palaus de qui ha fugit a Versalles. Més que fills de Marat o de Robespierre, sempre he pensat que són els hereus d'aquell obscur secretari de la Comissió de Subsistències del temps del Terror, Babeuf, entestat en l'adveniment del reialme dels sans-culottes. Un submóm d'artesans, criades i treballadors de mines i de fàbriques que no tenien -ni tenen!- cap altra fortuna que les mans per a provar de sobreviure. Tots ells, els membres de la famosa "Conspiració dels Iguals", partidaris d'un anivellament forçós de la humanitat volent d'anar més enllà que en el noranta-tres. "Cal substituir" -explicaven- "la República dels propietaris per la dels treballadors".
A les reunions del carrer de Richeliu, Pierre Leroux portava curiosos personatges procedents dels penals de Caiena i que havien conegut Babeuf en temps del Terror o a la presó, abans de ser executat. Munió de seguidors de Sylvain Maréchal i Augustin Darthé, reencarnats, enyorant les carretes carregades de rics i aristòcrates avançant entre el clamor de la multitud envers la plaça de la Revolució... I Félix Pyat, el jove Vaneau, esperitats, somniant continuar el que consideren que encara resta sense fer des del cop d'estat de Napoleó... Follia desfermada pels carrers de París.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Corambé, dietari de George Sand (Pagès Editor)
Turmeda | 13 Desembre, 2019 13:17 |
Un viatge a Mallorca (records del meu pare, presoner republicà a sa Pobla en els anys 40)
Després vaig sortir jo, refregant-me els ulls sota l’impacte de la claror mediterrània. L’aire de l’exterior m’entrà als pulmons com un bàlsam meravellós. Quina claror més encegadora! Com a València o Alacant! La mateixa llum, idèntica impressió de primavera eterna. Ens demanàvem què seria de nosaltres sota aquell esclat de blau resplendent. A Alacant, dalt del castell que domina la ciutat, o a Albatera, el primer indret on ens portaren després d’agafar-nos presoners al port, també la llum era esplendent com la que ara ens colpejava els ulls. Una lluminositat amb la mateixa força i exuberant violència.
Havia estat un viatge llarg, interminable. Un desterrament enllà de la mar. Ens demanàvem on érem, on havíem arribat.
De sobte el tinent obrí les portes de la bodega i ens manà sortir.
Les frontisses de la porta estaven rovellades per la saladina de la mar i grinyolaren talment ho havien fet la nit anterior, quan ens hi feren entrar.
Joan Busquets, el mallorquí, que em venia al darrere, m’espitja amb les mans, ansiós de veure Palma en aquella primera hora del matí.
Respirà amb força, satisfet.
--Em pensava que mai no tornaria veure Mallorca –-digué, quan pujà a coberta i sentí els primerencs raigs de sol damunt el rostre.
Després vaig sortir jo, refregant-me els ulls sota l’impacte de la claror mediterrània. L’aire de l’exterior m’entrà als pulmons com un bàlsam meravellós. Quina claror més encegadora! Com a València o Alacant! La mateixa llum, idèntica impressió de primavera eterna. Ens demanàvem què seria de nosaltres sota aquell esclat de blau resplendent. A Alacant, dalt del castell que domina la ciutat, o a Albatera, el primer indret on ens portaren després d’agafar-nos presoners al port, també la llum era esplendent com la que ara ens colpejava els ulls. Una lluminositat amb la mateixa força i exuberant violència.
Un calfred m’enrampà el cos, i no era de fred. Potser era la imatge persistent dels companys i companyes que havia vist morir en els primers mesos de captiveri. El record dels amics fosos en la terra, oblidats en els camps i les trinxeres de mil combats que mai no sortirien en els llibres d’història. Els herois desconeguts. Aquells i aquelles que s’acomiadaren dels pares, dels companys i companyes, dels fills, i es presentaren voluntaris a les casernes, als locals dels partits per a començar la lluita contra la sublevació. Noms i més noms de mestres i jornalers, de sabaters, oficinistes, ferroviaris, barbers, pagesos, moliners, mariners, oficinistes, cosidores, botiguers, aprenents d´impressor, miners, metal·lúrgics, periodistes, homes i dones en vaga forçosa, estudiants, soldats de la República, oficials que romangueren fidels al seu jurament de defensar la llibertat. Tots aquells que moriren al front lluitant per un món més just, o davant el mur d’afusellament, ferms en les seves idees. Tots vora meu, protegint-me amb el seu alè, l´escalfor dels seus cossos esvanits, just a l´instant que el tinent obre la porta de la bodega i ens fa sortir per a formar, a coberta.
No sé encara com havíem pogut arribar sense que ningú hagués mort a l’interior llòbrec de la bodega on ens havia engarjolat el tinent Alfredo Giménez Codina. Cinquanta homes acaramullats en aquell espai fosc, sense ventilació. El vaixell era petit, apte tan sols per a transportar un parell de tones de mercaderies o animals entre València i Mallorca. Semblava que no l´haguessin pintat de feia anys. S’hi evidenciava una absoluta manca de manteniment. Potser des del dia de la seva construcció a finals del segle XIX.
La nit anterior, moments abans de tancar la porta de la cambra que ens servia d’improvisada presó, ens donà una galleda per a fer les necessitats. Com als indrets de confinament de Madrid o en els vagons de transport d’animals que s’empraven per anar d´una presó a una altra o de camp de treball a camp de treball. L’obligació de fer forçosament les necessitats dins el bidó, enmig de tothom, vigilats constantment i sota els cops i insults dels carcellers, va ser una de les primeres humiliacions que vaig patir de seguida que caiguérem en mans dels franquistes.
Quan després de sortir d’Albatera ens portaren a Porlier, a Las Ventas, a la presó de les Agustines, sempre hi havia un bidó enmig de la cambra on malvivíem centenars de presoners republicans. Habitacles on romaníem acaramullats com si anàssim en el metro a primeres hores del matí, quan la gent corr, adormida encara, cap a la seva feina mentre rics i rendistes es tapen amb les mantes, segurs en la suficiència dels seus privilegis. Acaramullats com sardines en llauna, sense poder mouren’s, els uns contra els altres, talment com devien anar els esclaus africans dins les naus dels negrers que comerciaven amb carn humana. Quan senties necessitat d’anar al bidó no sabies com fer-ho. Si eres a prop, encara. Malgrat que no poguessin dormir per la pudor que sortia d’aquell improvisat excusat, sí que hi podies anar en voler. El problema s’esdevenia quan eres pel mig de la cel·la o a un racó. Aleshores havies d’arribar al bidó travessant tota l’amplària de la presó, trepitjant els companys que provaven de dormir al terra.
Les malediccions se sentien amb força, quan trepitjaves un home provant de dormir, esgotat per la feina i el mal menjar. Un home que no sabia si aquell dia l’acusarien els falangistes del seu poble i el portarien a matar com un ca, sense pietat.
Al seminari de Burgos era molt pitjor, perquè ni ens posaven ni el bidó. Si volíem anar a l’excusat, una primitiva latrina del temps de la Inquisició, sempre en males condicions per la quantitat de gent que hi anava, havies de demanar permís al sergent, un falangista ressentit per no se sap quin problema que tengué amb els republicans mesos abans d’esclatar la guerra. El primer que feia quan el cridaves era fuetejar-te amb una verga de bou que sempre duia a les mans.
--Por no mirarme a los ojos, rojo cabrón. A ver si de una puñetera vez aprendéis orden y disciplina.
Però tampoc no servia de res que, ferm, el mirassis de seguida als ulls cridant ¡Viva Franco, Arriba España!, talment com volia i demanava en tot moment. Segons l’humor del dia, malgrat que et possassis ferm i el mirassis als ulls, els cops et queien al damunt precisament per haver gosat mirar-lo. Foll i com esperitat, aparentment indignant per tal mostra fefaent de temerària gosadia, queia damunt el desgraciat que volia anar a l’excusat i que l’havia molestat i, amb la verga de bou, a cops de puny i puntades de peu a l’estómac, cridava perquè ho sentissin des de tots els enfonys del seminari:
--Desgraciados, ya os enseñaré yo un poco de respeto a los soldados de Franco, nuestro invicto Caudillo. ¿Cómo tenéis la desfachatez de mirarme de frente? ¿No os cae la cara de vergüenza después de lo que habéis hecho por toda España, matando inocentes, quemando iglesias, violando monjas?
I furiós, continuava descarregant tota la força de la verga de bou sobre el company que l’havia cridat per anar a l’excusat.
Tampoc jo, ni ningú dins aquella cambra de tortures on romaníem, em vaig salvar de patir els cops i els insults del sergent Alcaraz.
Ja érem a Mallorca, la terra de Joan Busquets. Qui sap si també seria la nostra fins al final de la vida.
Qui pot preveure el destí d´un presoner? Érem en mans de l’enemic, sense possibilitat de decidir, com els esclaus de l’edat mitjana. Carn de canó per a les feines que ens volgués ordenar el vencedor.
Joan Busquets era d’aquí, tornava a les seves arrels, als camins que havia trepitjat, els paisatges que coneixia, les veus que l’havien alletat d´infant. Però nosaltres, els que procedíem de totes les contrades del país... què sabíem d’aquesta terra on obligatòriament ens portava el destí?
Marejat pel viatge, pels dies de privacions passats en els trens i la presó, recordava les classes d´infant, al poble, mentre queia la neu i el mestre ens ensenyava les lliçons del manual que estudiàvem en aquells anys, Fe imperial, escrit por el insigne Caballero de la Real Orden de Carlos I y de la Orden Civil de Alfonso XII, director del Grupo Escolar de Tarragona, Profesor Normal, Don José Parcerisas Carles.
Aquell capítol dedicat a Las Islas Baleares ens transportava a mons de somni i encanteris, lluny del fred dels hiverns de la gèlida meseta castellana, de la calima dels estius sense pluja.
M’adorm la veu monòtona de don Abelardo, el mestre, mentre recita, sense fixar-se gaire en la neu que cau damunt les cases i la vall: “El archipiélago de las Baleares es una dependencia geográfica de la Península Ibérica, cuyas cimas emergen sobre el nivel del Mediterráneo. Forma una provincia marítima constituída por las islas de Mallorca, Menorca, Ibiza, Formentera, Cabrera y varios islotes roqueros de escasa importancia. Tiene esta provincia una superficie de 5,014 kilómetros cuadrados, poblados por unos 330.000 habitantes, excelentes agricultores, pacíficos, francos, honradísimos, sobrios, patriotas, de costumbres sencillas, buenos soldados y excelentes marinos.
‘Clima y suelo ofrecen aquí todos los encantos de una región paradisíaca; estos isleños desconocen los rigores del invierno y los ardorosos calores del estío, y su terreno rebosa de fertilidad. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión.”
Arribàvem, doncs, a la “perfumada tierra de promisión” del llibre de “el insigne Caballero de la Real Orden de Carlos I y de la Orden Civil de Alfonso XII, don José Parcerisas Carles”?
Ningú no dormia a l’interior llòbrec del vell vaixell de càrrega reconvertit en transport de presoners de guerra i condemnats a treballs forçats com nosaltres.
Sóc el primer que rep la salutació del sol ixent. En Joan Busquets em ve al darrere i tots els altres membres del Batallón de Trabajadores el segueixen.
Mitja hora abans havíem sentit els mariners parlar amb els oficials que manaven la nostra expedició. Els deien que érem vora la Dragonera, una illa deshabitada i misteriosa que vigilava, com un grandiós llangardaix adormit, l’entrada del port de Palma.
Però aleshores encara no sabíem si sobreviuríem un dia més. En aquell temps l’existència d´un presoner es comptava per dies i a vegades per hores. Qui sabia què podia esdevenir-se en qualsevol instant! El caprici d´un oficial, de qualsevol falangista, era llei, i no significava res, un soldat de la República mort. Ben al contrari: érem a una tenebrosa època on només surava aquell que podia demostrar haver mort molts enemics del règim.
Teníem unes ganes immenses de veure el cel, ànsia per l’aire net i fresc de l’exterior. Havíem passat dos dies als vagons de càrrega que ens portaven del punt de concentració, als afores de Madrid, al port de València. Era ben igual que quan fórem detinguts a Alacant, al port, i ens enviaren al camp de concentració d’Albatera. Els presoners de l’exèrcit republicà no teníem cap dret. Com a bèsties que calia exterminar: així ens tractaven d’ençà que haguérem de deixar les armes a un racó del port.
Trenta mil persones amuntegades en el port, sense menjar, perduda l’esperança que arribassin vaixells anglesos o francesos per a portar-nos fora de la ràbia dels vencedors. Trenta mil persones sense saber on anar, sense cap possibilitat de fugida, lliurats als llops.
Caminàvem damunt la sang dels companys i companyes que s’havien pegat un tret abans que caure en mans dels falangistes. Homes i dones que havien participat en les batalles més acarnissades de la guerra amb ferm esperit de combat i que ara, en copsar la magnitud de la derrota, es deixaven vèncer per la desesperació.
Arreu la sentor de la sang es mesclava amb la fumassa dels que cremaven els carnets, la documentació política i sindical que encara servaven alguns. Ningú no ignorava el que s’esdevendria al cap de pocs moments quan les lluents baionetes italianes que es divisaven al llarg del passeig arribassin al port.
Era a la cua per a pujar als camions que ens portarien als camps de concentració i a la mort. Els falangistes que havien entrat al moll ens robaven tot el poc que ens quedava de la nostra antiga vida d’homes lliures: una ploma estilogràfica, l’encenedor, les botes, un rellotge, els anells de casats; i a les dones, les que en portaven, les arracades, les polseres, alguna cadeneta de plata o or...
Romania dret, enmig dels vençuts, sense saber el que seria de nosaltres en els dies propers, i sentia, potent, el ressò dels cadàvers de tants companys colpejant contra les pedres del moll.
Des de quina distància immensa faig recompte del que s’esdevengué l´any mil nou-cents quaranta? Què queda de la nostra vida, dels somnis que alletàrem a la joventut? Unes cartes escrites des del front? Aquestes fotografies salvades miraculosament de la destrucció? A les trinxeres, el dia que la Junta de Casado i Besteiro començà la caçera de comunistes, tothom estripava i cremava els carnets sindicals i de partit, els documents comprometedors. Ara ja sabíem que tot era perdut. I si no ens mataven els casadistes, aquests mateixos en lliurarien fermats de peus i mans als franquistes. Molts companys ploraven, emportats pel desànim més profund. Mai no havia vist tant de dolor en la mirada dels combatents.
El primer record que tenc de l’arribada a Mallorca és la rutilant imatge de la gran catedral gòtica, com una nau immensa que navegàs enmig de la badia. La veu del mestre, don Abelardo, arribant de la fondària dels espills, entre el soroll de les explosions, penetrant al cervell de forma sobtada. Diuen que quan ets prop de la mort, quan t’agafa de la gargamella i comença a xuclar-te la vida, sense pietat els records del que ha estat la teva existència s’acaramullen en el segon abans de morir.
Don Abelardo tenia més de seixanta anys i mai no el veies sense un llibre sota el braç i la cigarreta als llavis. Ara, just en el moment que sortim de la fosca bodega on ens han tengut amuntegats tot el viatge, en veure, com un llamp de claredat inabastable, la mole immensa de fàbrica de la catedral, el veig, com si fos un vell daguerrotip esgrogueït pel pas dels anys, rere la vella taula de la sala de l’ajuntament que feia d’escola, en aquella època geològica de la meva infantesa. Hem pujat dalt del turonet on hi ha el poble, les restes del castell d´una vila que en el passat fou poderosa. Els marquesos de Torreblanca, senyors de forca i ganivet, amb cadafal enmig del poble i grans cel·les de càstig al soterrani del castell. Don Abelardo ens ha fet posar tinta en els tinters tots esportellats de porcellana blanca que es depositen a un forat de les rústiques taules on estudiam. Quina riquesa aleshores, saber que tens una ploma de coloraines i un plomí de ferro o d’acer a les mans, i plaguetes amb pàgines blanques per a escriure i dibuixar, fet comptes, redactar el que don Alebardo ens manava! “Recorriendo la ciudad de Palma, el viajero se halla sorprendido por moradas señoriales con puertas y ventanas caprichosas, galerías con capiteles y adornos calados o de relieve y anchos patios con majestuosas escaleras, que permiten adivinar la existencia de interiores espaciosos, decorados con columnas de mármoles y jaspes... “
Els germans són al costat. Pensen que no els veig. Proven de llevar-me el plomi d’acer que he estrenat avui, obsequi del pare per les notes que vaig treure l’any passat i que fins ara no m’havien pogut comprar. Ells dos, la majoria de la classe, escriuen amb plomí de ferro, i not com miren amb enveja la meva mà quan mulla la tinta dins el tinter. Només tenen ulls per al plomí d’acer. Com el voldrien tenir! No solament escriu millor que els de ferro sinó que dura molt més, i ser-ne posseïdor et dóna un prestigi de “senyor” entre els companys. Els germans, que ho saben, me’l volen canviar. Inútil maniobra que desbarat amb una clotellada a cada un. Per alguna cosa sóc el major, no en mancaria d’altra, que a la seva edat ja volguessin abusar. Segurament demà o demà passat els el donaré perquè en gaudeixin i se sentin satisfets. M’estim més veure’ls feliços que no escriure jo amb el plomí d’acer. Però avui és meu i escric lentament, gaudint d’aquest inesborrable plaer, contemplant la lletra que va enregistrant el dictat de don Abelardo, vigilant, rere la vella taula de la classe, curulla de llibres, plaguetes per corregir, esquadres de fusta per al dibuix i aquella gran esfera de coloraines on hi ha dibuixats tots els països del món, els oceans, les illes... Sovint, en el moment més inesperat, quan don Abelardo, amb l’experiència que tenia després de dècades de suportar infants com nosaltres, s’adonava que el nostre interès anava minvant, feia un moviment que tots coneixíem: un simple gest amb el dit, alhora que ens fitava sorneguer i, mirant com anàvem tornant a parar atenció, feia girar l’esfera de coloraines. Aleshores miràvem extasiats, talment aquell que espera un miracle salvador que l’ha de fer sortir de l’avorriment. I, a l´instant, finien els badalls. Una suau colzada al veí de banc, si encara era mig adormit, el posava en tensió. Tots érem alerta, com aquell qui espera un regal llargament somniat.
Arribava el moment més esperat de la classe, aquell que feia volar la nostra imaginació d´infants i ens feia viatjar cap a mons remots, fantàstics i electritzants.
Just aleshores, talment un mag que es prepara a treure un conill del capell, don Abelardo deixava caure el dit damunt un país, una illa, un llac de l’esfera. Aquesta s’aturava de cop. Ara tot mudaria, s´obririen les portes del gran escenari de la imaginació i viatjaríem vers a indrets desconeguts, enllà dels nostres carrers i valls, sobrevolant cases i muntanyes. El mestre ens contaria un relat que podia anar de pirates o de fades, de guerres o d’amor, de viatges o de por, de mariners a la recerca d´una balena blanca o d’exploradors que anaven a la Lluna, el centre de centre de la Terra o travessaven deserts i serralades.
De la novel·la Els crespuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)
Turmeda | 12 Desembre, 2019 19:00 |
Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin
Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès. (Miquel López Crespí)
George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l'illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d'aquella època. Els articles que s'arrepleguen en aquest volum volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l'escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l'esperit del músic polonès i de l'escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca. Els articles que ara publicam només tracten, doncs, alguns aspectes de la vida d'ambdós personatges sense aprofundir en la història de molts d'altres estudiosos i viatgers que també descobriren les illes a mitjans i finals del dinou. La nostra intenció no era, evidentment, realitzar una relació exhaustiva de tots aquells famosos viatgers. Qui vulgui aprofundir en la història d'aquests visitants haurà de consultar el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I.
En el llibre citat de Valero, capítol "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador" podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, per a la recerca de les Illes, tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)".
Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès.
Els illencs sempre tendrem un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d'indrets de la serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l'especulació més desenfrenada. Aquest perill ja l'advertí la mateixa George Sand a Un hivern a Mallorca quan, amb profunda clarividència, afirmava que Mallorca podia esdevenir la Suïssa del futur si la gent interessada en els viatges arribàs a descobrir tanta bellesa, la lluminosa claror, els blaus i verds d'una illa que, malgrat les dificultats patides, l'encaptivà.
És d'agrair que el llibre de Gaspar Valero ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Evidentment s’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869".
Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat. I, no en mancaria d'altra, també hi trobam un apartat especial dedicat a l'exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena.
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
George Sand i el seu conegut llibre de viatges Un hivern a Mallorca inicia aquesta llarga llista de "descobridors" de la nostra terra i alhora de propagandistes avançats de les belleses de Mallorca. Sovint, com anirem explicant al llarg d'aquest article, s'ha atacat l'escriptora francesa per unes opinions que sempre s'agafen fora de context. Unes opinions en els quals l'aristocràtica parisenca es despatxava a gust contra la tancada societat clerical i reaccionària existent a Mallorca a començaments del XIX. Sand, en el fons, criticava uns mallorquins que, indubtablement, eren dirigits per les classes dominants del moment contra el que ella representava: les idees d'igualtat republicana, la lluita contra la reacció clerical i vaticanista en tots els aspectes de la vida quotidiana de les societats. George Sand era una persona que mai no es va mossegar la llengua. Era en lluita contínua, per entendre'ns. No donava treva a ningú. Posseïa una forta personalitat que ningú mai va doblegar i molt manco els conservadors d'aquell temps.
A Mallorca, amb Chopin malalt, encerclats per murs d'aïllament, se sentí perseguida, robada, atacada, sense cap mena de suport. I, en conseqüència, atacà durament aquells que li feien la vida impossible descrivint amb paraules qui sap si una mica gruixudes el que sentia una anticlerical francesa, seguidora de Rousseau i dels grans filòsofs de la Revolució Francesa.
Aquelles desafortunades expressions (hi ha molta gent que pensa que, tanmateix, són ben encertades) s'han d'entendre escrites sempre des d'aquesta situació personal ben concreta. Unes opinions que han ocultat durant dècades altres pàgines del llibre. Pàgines que, com hem escrit una mica més amunt, contenen descripcions de Mallorca fetes amb un amor que molt pocs viatgers del passat han expressat amb tanta sinceritat.
Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?
Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.
Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.
Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.
El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.
És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.
La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.
En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04). L'article deia:
"Dos-cents anys després del seu naixement; cent seixanta-sis després del conflictiu viatge a Mallorca de l'escriptora amb els seus fills i el músic Frédéric Chopin, la seva personalitat encara suscita odis i enveges. Recentment el Consell de Mallorca la va declarar Filla Adoptiva de la nostra terra. Com era d'esperar, determinats persones vinculades a la dreta i, el que encara és més sorprenent, alguns col·lectius que es proclamen d''esquerra' han alçat la veu en protesta per aquest fet. Tot plegat palesa la manca de comprensió d'aquests sectors conservadors i falsament progressistes pel que fa referència a l'obra i vida de la gran escriptora francesa. Voler continuar, a les alçades del segle XXI una brega per unes paraules de l'escriptora escrites en el llibre de viatges Un hivern a Mallorca i analitzades fora de context fa vertadera pena i ens demostra la pervivència de l'esperit inquisitorial que encara regna entre determinats estaments de la nostra societat.
'Abans que el Consell de Mallorca declaràs George Sand Filla Adoptiva i per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, a tall d'homenatge particular a l'escriptora i a Frédéric Chopin havia escrit una trilogia de novel·les ambientades en la Mallorca conservadora i agrària de començament del segle XIX i en el París revolucionari de la mateixa època: El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa); Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) i Nohant, encara inèdita.
'En resum: cinc-centes pàgines parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada 'comunista' per als burgesos de La Châtre, i 'la más inmunda de las mugeres', com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat 'A Jorge Sand. Vindicación'. Quadrado digué aleshores de Sand: 'Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres'.
''Comunista', 'immoral', 'immunda', són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
'Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
'He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
'És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
'A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novella Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha les famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, 'A Jorge Sand. Vindicación' que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
'Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa 'una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila', i escriu: 'D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè'. Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: 'Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills'".
Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'nava accentuant, vaig anar publicant una altres articles, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).
El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.
Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.
Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.
Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.
L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.
Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".
Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.
L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.
Turmeda | 11 Desembre, 2019 14:12 |
Viatges - Un viatge a Barcelona (1997)
Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i collectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, com (matisava) per la màgia (mitificada després) dels seixanta. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)
La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Miquel López Crespí, Tomeu Fiol, Damià Pons i Xesca Ensenyat a Barcelona anava en la línia de d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient del problema d'esquarterament dels Països Catalans, de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.
La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre el territoris dels Països Catalans. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nulla. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural entre els diversos territoris catalans. Per a editors, escriptors i polítics l'esquarterament dels Països Catalans fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.
El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.
'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés.
'L'altra cara de la moneda la constitueixen els productes de les editorials catalanes, amb una presència important a les Illes. No en va són editorials més fortes i, malgrat les insuficiències sovint denunciades, amb més coixí mediàtic".
Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears (7-VI-97): "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals.
'Per començar a solucionar el problema, el Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havien organitzat diversos actes a Barcelona: una roda de premsa, a la qual assitiren molts de mitjans de comunicació, i dos estands a la Fira del Llibre amb producció dels escriptors balears.
'D'altra banda, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havia seleccionat tres escriptors per promocionar-los a Barcelona. Es tracta de Xesca Ensenyat, Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol, (aquests dos darrers collaboradors habituals de Diari de Balears), que també intervingueren a la roda de premsa".
En el diari Avui (7-VI-97) i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" s'evidenciava la reivindicació d'escriptors, polítics i editors mallorquins demanant una política comuna de promoció del llibre en català capaç d'aglutinar la producció editorial dels Països Catalans.
L´Avui es feia ressò d'unes importants declaracions de l'editor Francesc Moll en aquest mateix sentit: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".
D'aquesta anada a Barcelona record especialment la meva darrera conversa amb l'inoblidable company de dèries literàries Jaume Fuster, amb el qual he compartit tantes idees comunes quan a la concepció de la literatura i a la lluita pel nostre redreçament nacional i social.
En Jaume havia donat tot el seu suport a la iniciativa del CIM, del Gremi de Llibreters i de l'AELC, de la qual era president. Parlant de la marginació de l'escriptor mallorquí al Principat, Jaume Fuster va declarar (vegeu diari Última Hora de 7-VI-97): "A Mallorca hi ha molts d'escriptors que, pel fet de viure i publicar a les Illes, són poc coneguts en el Principat malgrat tenir una obra literària extensa i d'elevat nivell. Aquest fet no s'esdevé amb els escriptors mallorquins que viuen a Barcelona. El problema només es pot resoldre potenciant els contactes entre els escriptors mallorquins i el públic català. Per això des de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana de les Balears s'ha pensat a organitzar aquesta trobada".
Amb n'Andreu Sotorra, en Jaume Fuster i els altres membres de l'"expedició" mallorquina anàrem a dinar a un restaurant proper a l'indret on el Gremi d'Editors havia muntat la paradeta. A l'horabaixa hi havíem de ser tots per signar els nostres llibres. En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres collaboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novella: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).
L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i collectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, com (matisava) per la màgia (mitificada després) dels seixanta. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...
Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1975-78), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".
D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions en defensa de la unitat cultural dels Països Catalans que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons.
'El seu últim i personal fracàs ha estat la negativa del Mercat de les Flors, després de llargues converses, a incloure en la programació un Faust -versió teatral de Bearn- de Llorenç Villalonga, un muntatge produït pel CIM i dirigit per Pere Peyró. 'No hi ha sensibilitat cap a nosaltres: )Que no tenim el nivell? Bé, necessitem un mercat més gran dels 700.000 habitants de l'illa per avançar en la professionalitat'. Pons recorda que s'està en ple centenari Villalonga i que a Catalunya 'ningú no se'n vol assabentar'.
'A les Balears, els tres Consells Insulars -Administracions a cavall entre el que seria una Diputació i un Consell Comarcal- tenen traspassades competències culturals, una matèria en què el govern autonòmic només s'ha reservat la normalització lingüística i la gestió d'algun organisme estatal. La promoció cultural pertoca als Consells insulars. El de Mallorca, l'any 1997 destina 34 milions de pessetes en ajuts a l'edició, 34 a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i 16 al suport genèric per als títols en català.
'Pons se sorprèn que fins ara hagi estat impossible coordinar esforços en aquests temes amb la Generalitat de Catalunya. 'Comprenem que som una administració de rang inferior, però tots plegats hauríem de ser més pràctics', diu el conseller, el qual fa mesos va fer a mans a Joan Maria Pujals, conseller de Cultura català, un document amb propostes concretes de collaboració. Entre les mesures desitjades, hi ha l'intercanvi d'obres adquirides a través dels respectius suports genèrics i la tramesa a les biblioteques catalanes de publicacions periòdiques balears d'interès general".
En el fons, l'anada d'intellectuals mallorquins al Principat era l'expressió pràctica de les ganes de lluita, per part dels qui hi anàrem, en el camí de fer passes per refer les terres catalans, avançar en la unitat política i cultural d'un país esquarterat pel centralisme espanyol i francès. El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixà ben aclarit en unes declaracions fetes a El País (4-VI-97): "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]". El periodista del diari espanyol afegia: "Con esta declaración, Tomeu Fiol (1933), poeta y empresario hotelero, ponderó ayer la acción de divulgación de autores y libros mallorquines que el Consell de Mallorca, el Gremio de Editores y la Asociación de Escritores en Lengua Catalana han programado para pasado mañana, 6 de junio, en la Fira del Llibre de Barcelona".
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta collaboració del Gremi d'Editors) permetia als treus autors escollits per anar a Barcelona (Fiol, López Crespí, Ensenyat), rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. El diari Avui de 7-VI-97 va recollir algunes de les nostres declaracions: "Els escriptors mallorquins presents ahir a Barcelona van reconèixer aquesta situació de no-reciprocitat però van remarcar també la gran activitat literària dels últims anys a les Illes. [] Miquel López Crespí, un dels escriptors que més premis ha guanyat arreu dels Països Catalans, va assegurar que no ha tingut mai 'sensació d'aïllament'. El prolífic escriptor és autor de llibres com Històries del desencís o L'Antifranquisme a Mallorca. Per la seva banda, Bartomeu Fiol va remarcar l'esclat literari que s'ha produït a les Illes en els últims anys 'sobretot a partir de la irrupció de Miquel Bauçà i Miquel Àngel Riera'. A més la presència dels tres escriptors a la Fira del Llibre, el grup "Gom Teatre" va oferir anit a la Cova del Drac l'espectacle Poeta en bicicleta, basat en l'obra de Guillem d'Efak".
Turmeda | 10 Desembre, 2019 21:45 |
Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans
Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. (Miquel López Crespí)
La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.
Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi Especial "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).
El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.
Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.
Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.
Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.
Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella "Miquel Àngel Riera 1998" i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances... A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.
El capítol "Menorca" de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d'aquesta manera:
"El vaixell s'apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L'Olga assenyala la fortalesa, la Mola.
-'Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República'.
L'illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N'hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l'esquerra, ve donat per aquest fet.
-'Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d'ençà de la dominació britànica, s'installà, al si del tarannà popular, una forma d'entendre el món una mica especial. Es tracta d'un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l'ajut inestimable del clergat'.
La Caterina és la que més sap de Menorca --hi ha treballat, hi ha viscut-- i ens illustra vulguem o no.
Ja se sap per tota la península l'actitud valenta d'alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:
-'És el port més bell que mai podreu veure'.
Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d'excursió.
Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s'ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l'obscurantisme.
A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d'encanteri --la suau tonalitat de l'herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa-- tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.
La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.
-'Mireu, mireu!', exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. 'Aquí hi venia, a l'estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre'. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.
Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.
Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D'un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l'oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.
Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.
-'Atenció!'. Assenyala una bella masió d'estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.
-'És la casa de l'Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L'interior és un autèntic museu'.
-'Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França', diu sorneguera l'Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.
-'Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l'illa del Rei! L'indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca'.
A l'Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l'època tenebrosa d'Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar --com feia la burgesia-- la història".
Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.
Miquel Vanrell és un menorquí d'adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l'amic d'experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d'aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l'Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec... de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d'amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies... I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que "la social" tocàs el timbre de casa teva... Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l'Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d'amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu "Tramuntana" que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca... En Miquel va ser el representant de l'Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l'oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d'estatut d'autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una "oposició" cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del "Movimento Nacional", els "aperturistes", en llenguatge de l'època.
En Miquel Vanrell (en parlàrem a l'aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d'escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d'objectivitat, la redacció d'una història de l'antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen "objectives". És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.
En Miquel Vanrell ha d'escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d'ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d'alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l'avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l'autodeterminació. Aquelles "aportacions a la història" no tenen res a veure amb el que s'esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.
Aquest és l'home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.
Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l'èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.
La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l'illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol "Poesia amb nom propi" es pot llegir:
"Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d'oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L'elenc no només es composà d'autors d'excepció sinó d'autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.
'Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l'escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.
'Com molt bé explicà Sam Abrams, l'introductor de la trobada, "és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s'interioritza el sentit de la poesia". Abrams va ser també l'encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l'any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.
'El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: "jo, Menorca i les relacions amb els demés". També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.
'La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d'un poeta.
'El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.
'Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.
'El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. "Mirall negre" i "Determinisme" van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l'estrella del recital en l'obscuritat.
'El darrer en demostrar "la bona salut de la poesia catalana" -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini".
Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia "Encontre de Poesia de les Illes"). Una d'aquestes informacions deia: "Com cada any d'ençà el 2000, l'Ajuntament des Castell i l'Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.
'Enguany la participació s'ha ampliat a tot l'àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d'aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)
'En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d'Eivissa, Jean Serra.
'Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l'Ajuntament des Castell, ànima i dona d'empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien 'convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l'activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat'.
'En el II Encontre que tengué lloc el 7 d'abril del 2001, Irene Coll digué: 'Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d'ésser el darrer, perquè l'any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s'escolti des d'aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol'. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s'ha fet una total i absoluta realitat.
'Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l'Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l'èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.
'Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de 'Sa Nostra', el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.
'Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):
Guanyador (entre molts d'altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l'infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l'huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.
'Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig; Vicent Andrés Estellés... Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i l'italià. En narrativa breu ha publicat L'estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L'holandès errant i La mar.
'Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d'altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d'Artista (narrativa); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d'excepció (novella).
'Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d'Ausiàs March, Ciutat d'Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d'amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.
'Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l'IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d'Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d'Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).
'Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d'investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l'obra de Ponç Pons. També n'ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d'Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l'editorial virtual Alfunduco".
Turmeda | 10 Desembre, 2019 19:46 |
Frankfurt, capital de la cultura catalana.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)
Per què vaig a Frankfurt
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Turmeda | 10 Desembre, 2019 14:43 |
Viatges - Alguns viatges dels anys 60
Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians. (Miquel López Crespí)
Ara som a l'any 1962 i el Papa Joan XXIII prova de rompre l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores del món sencer. Com dèiem en un article anterior, l'ecònom de sa Vileta Joan Sueca engrescà la meva padrina a anar a Roma l'any de l'obertura del Concili Vaticà II. Aquell viatge vaticanista i de reforçament de la fe catòlica, apostòlica i romana, tengué certa importància en la meva posterior evolució personal i en l'arrelament de certes conviccions polítiques. No cal dir que, a Roma, l'agència que muntava l'expedició ens dugué a la beneïda oficial del ramat (efectivament hom ha rebut la benedicció de Joan XXIII, i potser aquesta ximpleria em féu receptiu a les idees que, un poc més endavant, anaren sortint del Concili Vaticà II). Però veure amb els meus ulls l'immens tresor de l'Església -paisatge infinit d'or, argent i diamants- em va fer constatar que aquella, en definitiva, era la religió dels rics, dels feixistes que a la nostra terra havien guanyat la guerra. Ja de menut no podia casar les tones d'or amb la pobresa predicada a l'evangeli, amb els exemples posats pels apòstols: "Serà més difícil que un ric entri al regne del cel que no pas un camell pel forat d'una agulla". I, imaginava, aquella riquesa devia ser contrària a les idees de les milicianes que havia vist a les fotos que guardava el pare. Els homes i dones de la CNT que hi havia a les grogoses fotos de la família... )no lluitaven precisament per un món sense pobres ni rics, sense l'or tret del treball esclau assalariat? El tresor em semblà una illimitada muralla per a barrar el pas al progrés de l'home.
Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians.
De ben jove comprenia que socialistes i comunistes no eren els monstres que deien els feixistes. La bandera roja del proletariat era, a la Roma de començaments dels anys seixanta, el més normal del món. Allà no hi anava la Guàrdia Civil a detenir la gent per unes idees. La democràcia podia servir molt bé per a reunir el poble treballador a berenar, cantar cançons revolucionàries sense que fos pecat, somniar un futur millor. Vaig comprendre que els homes i dones de les fotos del pare -els polsosos herois enterrats per les amples planures de Castella o portats pel corrent de l'Ebre vers l'ignot- eren ben iguals que aquells treballadors italians del PCI. Homes i dones riallers, que volien un avenir més just i digne per als seus fills.
No cal dir que el viatge a la recerca de la benedicció del Papa serví per a reforçar les meves naixents conviccions esquerranes.
El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar. Dins la maleta, amagat entre diverses publicacions religioses, hi portava un número de l'Unità, el diari del PCI, que vaig provar de traduir amb un diccionari italià-espanyol. Imaginava que el poder de la lletra impresa, si portava la falç i el martell, podria foragitar la tenebra franquista d'un cop.
Els subsegüents viatges a l'estranger, ja de gran -amb més de vint anys-, foren més difícils i problemàtics. Arran de la primera detenció, en temps de la vaga d'Astúries, vaig tenir molts problemes per a aconseguir el passaport i els posteriors permisos del Govern Civil.
Cada vegada que volia sortir de l'Estat espanyol havia de demanar un permís especial, i la concessió restava en mans de la Social. Per sort, la família coneixia un advocat (militar franquista) que en temps de la guerra havia estat cap de Falange. Aquest home, amic dels padrins, s'avenia a fer el favor. Per una determinada quantitat de diners (la primera autorització ja em costà cinc-mil pessetes!), anava fins al despatx de la Brigada Social, en el carrer de la Soledat, i sempre tornava amb el passaport segellat pel Governador. No sé el que devia pagar als terrorífics lacais de la dictadura, però el cert és que mitjançant tan perfecta i universal "tècnica" -comprar el favor- vaig poder fer algunes escapades.
En acabar el servei militar, era per a mi una necessitat vital sortir a l'estranger, partir una temporada del gris ambient ciutadà. A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica. Els partits nacionalistes irlandesos i l'IRA estaven en plena guerra contra els ocupants. Feia anys que mantenia una activa correspondència amb joves irlandesos, i amb simpatitzants del Sinn Féin (el partit dels patriotes irlandesos). Intercanviàvem postals, revistes, discos de música popular... Fins aleshores m'havia mogut molt dins el camp estrictament socialista, però aquella llarga correspondència i discussions amb irlandesos em permeté anar ampliant la meva concepció del fet nacional (aprofundida més endavant amb l'estudi dels clàssics del pensament marxista català i internacional). Després d'algun viatge a Londres, de tornada cap a Mallorca, ens aturàvem a comprar tota una sèrie de llibres que dificultosament arribaven a l'illa. A part de subscripcions a diverses revistes revolucionàries angleses (The Morning Star i The Red Mool, trotsquista), vaig adquirir les meves primeres Obres escollides de Lenin, que contenien una obra bàsica dels militants esquerrans de començaments dels setanta: "El dret dels pobles a l'autodeterminació". La visita a la tomba de Karl Marx, en el cementeri de Highgate, era un passeig obligat per a tothom que es reclamàs del socialisme i de la llibertat dels pobles. En marbre, cisellada, hi havia la famosa frase: "Fins ara els filòsofs no han fet res més que interpretar la realitat; ara es tracta de canviar-la".
Anys endavant, a la llibreria on treballava, o amb en Guillem Oliver i na Neus Inyesta a la Cooperativa d'arquitectes progressistes de l'Estudi General, ja disposava d'un poc més de diners (no gaires!). Amb l'arquitecte Joan Vila i la seva esposa Berta fèiem viatges ben barats per tot Europa. Sempre amb tren -sense dret a llitera!- i dormint en albergs per a estudiants, menjant entrepans. Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona; realitzacions del realisme crític alemany o danès; les excèntriques provatures de Warhol... Dormíem a un piset del Barri Llatí prop de Notre Dame, que encara portava l'empremta del maig del seixanta-vuit.
Envers l'any 1968 -concretament en el mes de febrer-, en la collecció "Papeles Sociales Ilustrados" de "Ediciones de Cultura Popular" dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Porter-Moix publicava una de les nostres "biblies" de finals dels seixanta: parl del primer volum de Historia del cine ruso y soviético. Aleshores -en difícils circumstàncies-, clandestinament ja havíem pogut veure moltes de les pellícules clàssiques del cinema soviètic que havien conformat el cinema universal modern. Parl de la major part de pellícules de Vertov, Eisenstein, Púdovkin i Dovjenko. Els primers viatges a Londres i París servien per passar hores i hores en els cinemes que projectaven aquests obres d'art, bàsiques per a entendre i copsar tota la càrrega revolucionària d'aquest nou mitjà d'expressió artística (l'art més jove de totes les arts!).
Potser el fet d'haver vist abans algunes pellícules molt importats de Charlot (El chico, 1921; Tiempos modernos; La quimera del oro, 1925; Día de paga, 1922; i, a Londres -a l'Estat espanyol havia estat prohibida per la censura franquista-, El gran dictador, 1940) ens permeté aprofundir en l'esperit i en l'ànima dels clàssics fundadors del cinema contemporani, els mestres de la Unió Soviètica.
A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser en Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual. Un poc abans, a mitjans dels seixanta, en Paco Llinàs, que dirigia el Cine Club Universitari, projectava algunes d'aquestes pellícules per als socis del Club, cada diumenge al matí, en el cinema Rialto del carrer de Sant Feliu.
És evident que, a Mallorca, el cineasta soviètic més conegut en temps de la clandestinitat (projeccions a les cases particulars de Jaume Vidal en el carrer Antoni Marquès, a la casa de Vicenç Mates a Santa Maria del Camí i, posteriorment, a Bunyola; en els collegis on hi havia professors progressistes -CIDE, Pius XII-; l'Escola de Magisteri...) va ser Serguei Mikhàilovitx Eisenstein. Pellícules com La vaga (1924); El cuirassat Potiomkim (1925) o Octubre (1927) eren estudiades, analitzades i comentades fins als darrers detalls. En Vicenç Mates i en Jaume Vidal ens feien copsar -i això que nosaltres, abans de la projecció, ja havíem llegit tot el que fins en aquells moments s'havia editat a l'Estat espanyol sobre els directors i les pellícules!- les troballes tècniques, les aportacions a la cinematografia mundial, dels mestres soviètics.
Per la meva banda, estudiós des de feia anys de la història de la Revolució Soviètica, m'encarregava de precisar alguns detalls polítics mals de copsar o de difícil comprensió. S'ha de recordar que aleshores -en els anys finals de la dictadura- no solament anàvem a veure les projeccions d'aquestes genis de la cinematografia mundial per simple curiositat intellectual (que n'hi havia, i molta!), sinó també per necessitat militant. Desenes de militants de l'OEC, de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de les Comissions Obreres Anticapitalistes aprengueren les primeres nocions d'història de les revolucions mundials mirant aquests films i escoltant els comentaris que es feien durant i després de la projecció de les pellícules.
Una altra qüestió estretament relacionada amb l'anterior era conèixer els resultats de les tergiversacions estalinistes de la història. Mirant i estudiant Octubre, per exemple, també provàvem de copsar on i en quin moment havien actuat les tisores estalinistes per anihilar, d'aquella portentosa història del proletariat, el paper essencial de Trotski al costat de Lenin.
Amb el temps -i només havien passat deu anys d'ençà el triomf de la Revolució fins a la filmació d'Octubre!- la nova burgesia "roja" que havia usurpat el poder als treballadors a l'URSS, s'encarregaria s'esborrar qualsevol referència al papers dels autèntics bolxevics en els esdeveniments d'octubre. Totes les aparicions de Trotski a la pellícula foren sistemàticament tallades a fi que el poble soviètic, els treballadors i revolucionaris d'arreu del món, no tenguesin una visió real de qui dirigí realment la Revolució, quins eren els objectius finals d'aquesta (lluny de recrear amb noves banderes l'antic imperi dels tsars o de crear una nova burgesia en substitució de la que havia enderrocat el poble treballadors de totes les nacions de l'ex-imperi).
Altres obres mestres d'Eisenstein eren comentades per nosaltres, en aquelles illusionades projeccions del temps de la clandestinitat. Em referesc a films de la importància de La línia general (1929), la inacabada (Que viva México! (1931) que, en opinió de Romà Gubern, hauria pogut ser l'obra mestra d'Eisenstein. Mes endavant foren estrenades en locals comercials, a Ciutat: Aleksandr Nevski (1939) i Ivan el Terrible (1944).
Abans -a començaments dels anys seixanta i, un poc més endavant, concretament l'any 1965, que és quan em vaig subscriure a les revistes Nuestro cine i Primer acto- ja havíem tengut molta informació de la importància cultural del cinema revolucionari soviètic i mundial. Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisis. Mentre el feixisme feia empassolar a la població els indigeribles engendres del cinema imperial feixista, les absurditats del nacional-catolicisme, i tota la caterva de Marisols, Joselitos i tutti quanti, nosaltres, els antifeixistes mallorquins, ens anàvem formant amb els estris culturals que estic comentant.
Caldria servar per sempre més els noms dels companys que, enmig de dificultats de tot tipus, enlairen -amb la revista Nuestro cine- la bandera de l'honestedat cultural i la veritat històrica fent front a la desinformació i manipulació permanent del feixisme espanyol. Cap a l'any 1965 formaven el consell de redacció de Nuestro cine: Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fonteia, Ángel Fernández Santos y Claudio Guerin Hill. Des de Barcelona, les cròniques les escrivia Romà Gubern. El director era J.A. Ezkurra i -malgrat les contínues agressions de la ultradreta feixista- la revista aconseguí funcionar -amb certa "normalitat"- des del carrer de Sánchez Barcálztegui, número 36, 6è, de Madrid.
Amb els anys, fent costat a la tasca desenvolupada pels companys de Nuestro cine i Triunfo, s'hi afegiren algunes editorials que, com les esmentades "Ediciones de Cultura Popular" que dirigia Manuel Vázquez Montalbán, feren tot el possible, sortejant els embalums de les lleis feixistes, per anar publicar alguns llibres cabdals per a una formació cultural progressista dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Em referesc a "manuals" imprescindibles, com ho varen ser els dos volums de Romà Gubern que, amb el títol Historia del cine, publicà Editorial Lumen dins la collecció "Ediciones de Bolsillo" l'any 1971.
Un poc abans (1970) l'Editorial Artiach (mitjançant un conveni amb l'Institut del Llibre Cubà) editava una part molt important de les memòries d'Eisenstein (Reflexiones de un cineasta) que, en aquell temps, ens serviren a la perfecció per anar esbrinant a fons el món personal i professional del gran director soviètic. L'edició de les Reflexiones de un cineasta ajudava a aprofundir les aportacions de Miquel Porter-Moix (Historia del cine ruso y soviético).
Cap a l'any 1971, en Miquel Bilbatua ens tornava ajudar en aquesta coneixença essencial del millor del cinema mundial, i "Alberto Corazón, Editor", en la collecció "Comunicación", treia a la llum el llibre Cine soviético de vanguardia, un impressionant recull de treballs teòrics de Tinianov, Kuleixov, Dziga Vertov, Nedbrovo i el mateix Eisenstein.
Donada la importància política i cultural d'aquest darrer director de cinema, per aquella època anàvem comprant tot el material que sobre la seva obra o la seva persona arribava a Ciutat. A finals dels anys seixanta, qualsevol jove revolucionari mallorquí sabia, copsava a la perfecció, que no podia anar pel món -políticament, culturalment- sense haver aprofundit en els fonaments del cinema contemporani. I, molt manco, podia arribar a copsar la fondària de la lluita anticapitalista, antifeixista i antiimperialista, sense haver assimilat les aportacions culturals i històriques d'Eisenstein. Per això sempre anàvem a la recerca de tot tipus de material, especialment de llibres, que ens permetés anar coneixent més i més aquella portentosa història.
La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique). Igualment "Tusquet editors" publicava (en el mateix any 1974) el llibre d'Ángel Fernánez Santos Maiakovski y el cine, que ens permetia investigar en les relacions entre la cinematografia russa i soviètica i el més gran poeta mundial dels anys vint: el poeta Maiakovski.
Un poc abans, el 1973 , "Siglo XXI Argentina Editores" editava El cine como propaganda política: 294 días sobre ruedas, d'Aleksandr Medvedkin.
Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial. Aleksandr Medvedkin participà, com a combatent la la legendària Cavalleria Roja, en les fileres de l'Exèrcit de la Revolució Mundial de Lenin i Trotski. Als vint-i-set anys es dedica al documentalisme -fundà l'històrica experiència del cinematrèn: filmar i projectar a totes les repúbliques soviètiques mentre un equip especial de realitzadors viatja arreu de la immensa Unió.
Els treballs més coneguts de Medvedkin són (entre d'altres): (Al ladrón! (1930); Acerda del amor y El hoyo (1932); Confiamos en nuestra victoria (1941); La liberación de la tierra (1946); A la gloria del trabajo (feta amb la collaboració de R. Grigóriev i M. Slavínskaia); Primera primavera (1954); Primavera atormentada (1956); Pensamientos sobre la felicidad (1958); Razón contra sinrazón (1960); La ley de la cobardía (1962); Amistad con infracción (1965); Esclerosis de la conciencia (1968); Carta a mis amigos chinos (1971); i dues pellícules de ficció: La felicidad (1934) y La milagrosa (1936).
En el 1973 l'Editorial Anagrama publicava Eisenstein de Víktor Xklovski; i Aymá, en la seva collecció "Voz Imagen", l'important treball de Dominique Fernandez Eisenstein. Aquest darrer llibre, l'estudi del conegut estudiós francès (Dominique Fernandez va nèixer a París l'any 1929), ens serví per a relacionar a fons l'obra d'Eisenstein amb la seva particular biografia. Poder relacionar la gestació d'obres cabdals de la cinematografia mundial com eren La vaga, La línia general, Aleksandr Nevski, Ivan el Terrible, El cuirassat Potiomkim o Octubre amb la vida del seu autor ens va permetre defugir qualsevol tipus de simple coneixement superficial d'aquest clàssic soviètic. La recerca d'un profund rigor intellectual era norma entre alguns revolucionaris dels anys seixanta i setanta. Rigorositat que, evidentment!, no servia per a estar "bé" amb les respectives direccions partidistes que, sovint, s'estimaven més el tipus d'obrer incultes i sense formació política (però sempre dòcil a qualsevol indicació de qui "dirigís", de qui "manava").
Però parlàvem de Londres, Gènova, Venècia o París a començaments dels anys setanta. De quan ens delia -sempre dins de les nostres minvades possibilitats econòmiques i amb la dificultat afegida del control del meu passaport per part de la Brigada Social del règim franquista- anar amunt i avall a la recerca de la història del cinema mundial. Tantes d'obres mestres prohibides per l'endarreriment cultural que significaren els anys d'opressió feixista!
A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París (en el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 publicat per "Al Tall Editorial" l'any 1994 parlàrem de Joan Vila i de la Cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer de l'Estudi General: Neus Inyesta, Guillem Oliver, Manolo Cabellos, Carlos García Delgado...)
Als bars del costat de les llibreries de l'oposició antifranquista coneguérem José Martínez, que dirigia "Ruedo Ibérico". En tornar a Barcelona anàvem carregats de material subversiu. A Mallorca, els companys esperaven aquests carregaments com la terra espera l'aigua després d'una perllongada sequera. A Ciutat organitzàvem sessions de projecció de diapositives (la Revolució dels Clavells a Portugal...), escoltàvem els discos de música revolucionària catalana i mundial, estudiàvem els clàssics del pensament anarquista i socialista de tot el món. Per portar endavant tota aquesta tasca subversiva record haver comprat (entre molts d'altres llibres) el famós estudi De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrollo (1808-1966), d'Ignacio Fernández de Castro (la nostra "bíblia" per als seminaris clandestins sobre història d'Espanya). Vaig dur també El Opus Dei en España, de Daniel Artigues, i Antifalange, de Herbert Southworth. I, com és de suposar, tot el que podíem de la "Biblioteca de Cultura Socialista": els Escrits sobre literatura i art i el 1905 de Trotski... i un llarg etcètera.
Encara faltaven uns anys perquè en Domingo Perelló, de Logos, s'especialitzés en tota aquesta mena de material subversiu.
De Praga, Bucarest o Sòfia no podíem portar res. Alguns discs de música clàssica o popular (anaven molt barats). Feia poc dels fets de la primavera de Praga i pertot encara es respirava un aire de trista i fonda resignació. Només a Txecoslovàquia, els estalinistes -portats de nou al poder pels tancs del Pacte de Varsòvia- depuraren cinc-cents mil treballadors i intellectuals progressistes. (Malgrat altres analistes consideren que, d'una banda, els "reformistes" no eren sinó uns filosocialdemòcrates liquidacionistes de tipus Gorbatxov i, de l'altra, els qui tornaren al poder no eren pas estalinistes, sinó khruixtxoviano-brejnevians). Iugoslàvia era un món a part que no tenia res a veure amb els protectorats de la burocràcia soviètica. L'any 1948 ja havien romput amb el PCUS. Els iugoslaus vivien un cert renaixement cultural i econòmic a ran de l'entrada massiva de les divises que portaven els turistes. Aleshores, Tito era un personatge clau de la política internacional amb la seva defensa del Tercer Món, espoliat per l'imperialisme mundial.
Sòfia i Bucarest semblaven deserts culturals. Els prestatges de les llibreries eren plens d'obres illegibles dels respectius dictadors (els caps de la burgesia "roja" que dominaven en aquests països). Les obres completes de Ceausescu i Tódor Jívkov, era el màxim que podies trobar a Bulgària o Romania.
Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping.
Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.
Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians.
Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva "malaltia infantil" per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.
A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68.
Turmeda | 10 Desembre, 2019 14:07 |
El primer viatge -
"Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta
És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)
És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.
Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.
Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deu anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.
Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.
La gent tenia aquella ciutat dels somnis dividida en "barris", no us pensàssiu. El nostre, el més gran, era format per més de trenta casetes de palla i "teníem" amb nosaltres el famós "Bar Figuera" de madó Maria i l'amo en Jaume. També era "nostre" el "camp de futbol", al costat de la carretera. L'allotea de prop del "Bar Figuera" ens consideràvem una mica superiors als que vivien al costat del Gran Canal, prop de la caseta dels Pescadors. Nosaltres ho teníem tot: camp de futbol, "hotel", el cotxe per anar a sa Pobla... fins i tot les dunes de sorra del costat on "vivíem" eren més grans i més altes que les seves! Dit sia de pas, en les batalles entre infants d'aquells estius, la nostra situació "estratègica" era inigualable. En tenir "ocupades" les altures, cap moviment de l'"enemic" (els allots de l'altre barri) se'ns escapava. Ells volien venir a jugar al camp de futbol. La lluita anava enfocada que no ho aconseguissin mai. En les batalles eren utilitzats nombrosos munts de copinyes i, no us penseu, increïbles espases de canyes (que s'espanyaven en les primeres topades), arcs i fletxes (sense punta, per no treure cap ull del contrari...).
A vegades signàvem "paus" ocasionals. Per aconseguir el permís per venir a la nostra part ens portaven un meló, alguna síndria, galetes d'Inca (però les que més ens agradaven eren les pobleres, del forn de Can Verdera)... Aleshores, després de signar el "tractat" fumant la "pipa de la pau" (feta per nosaltres mateixos d'una canya, de fang la cassoleta), ens aveníem a jugar un partit. Si entre ells hi havia allotes (cap a 1956 ja teníem deu anys) aleshores érem més condescendents i, fins i tot, per a mostrar la superioritat del nostre sector, els dúiem fins a la "catedral" (l'"Hotel" de madó Varela, el "Bar Figuera"), que, a part de tenir tants de productes per als grans, mantenia una petita secció amb regalèsia, caramels, confits, que eren el somni de qualsevol alloteu).
Eren estranys moments de convivència entre els menuts de "Ses Casetes". Les mares preparaven el "trampó", la paella, els fideus o l'arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers "festetjos" anant al costat de l'allota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del "Sanceller", es "Covoner", "Quequeta", Can "Tonió", en "Bujeta", Can "Verdera", en Rettich... Els companys de l'altra barri eren els fills de Can "Malondra", "Català", en "Maceta", "Bisquerra", "Maneguí", "Sabater", "Viva", "Estany", "Miret", "Moreno"... Com he explicat una mica més amunt érem més els fills "Ximbons", "Verderes", "Pelins", "Marrons", "Serres", "Buades", "Campets", "Florits", "Parrils", "Ponys" que no els "Estany", "Porrets", etc, etc.
Però les guerres entre infants es fonien com un bocí de sucre dins l'aigua quan per art de màgia, misteriós encanteri, hi compareixia algun d'aquells resplendents "amors" entre allots. D'amagats de la "pandilla" un "llubiner" (que era dels "nostres") sortia amb una "jaumí" o "síndic" (dels contraris). L'inesperat "amor" esdevenia més fort que el "sagrat deure" (juraments sota els pins de "Ses Casetes") de derrotar i fer front l'"enemic". Algunes d'aquestes relacions juvenils només duraven l'estiu. Altres s'arrossegaven durant anys fins a esdevenir, a l'adolescència, nuvis formals (o marit i muller en algun cas). Per norma general, en arribar el començament de curs, en tornar entrar a l'escola pel setembre, s'esvaïa aquella misteriosa estreta de mans mentre anaves al seu costat a cercar caragolí o a comprar una capsa de llumins a madó Varela.
Ara, quan ja fa segles que "Ses Casetes" de sa Pobla desaparegueren per sempre; quan, apressat, pas amb el cotxe pel costat i veig la invasió de bestials hooligans anglesos o alemanys, gats, llançant-se ampolles de cervesa indiferents a la lluna d'agost que illuminà els estimats paisatges de la infantesa, constat que ho hem perdut tot (hem venut la nostra terra per unes monedes d'or): em deman on deu ser aquella allota amb la qual jugàvem al tobogan en les altes dunes de la infantesa. Margarida era el seu nom (deu viure encara? és casada, ha tengut fills?); però ja no sé si era dels Covoners, Sancellers, Marrons, Pelins, Bujetes, Sabaters o Rocs... El cert és que amb ella anava a pescar al costat del "Mollet dels Anglesos". Excursions, llunyanes, molt llargues (sovint els pares es preocupàvem per la tardança i els trobàvem, inquiets, amb la llesca de pa amb sobrassada damunt la taula, esperant la nostra compareixença) fins a "Sa Paperera" (la fàbrica de paper) o a sa Roca, l'indret on en el segle XIX els anglesos installaren una potent màquina de vapor per eixugar l'Albufera... Altres pics no anàvem tan lluny i ens "perdíem" (quan ens podíem amagar dels companys de la colla) al costat del niu de metralladores (prop de Can Jaumí) on, mirant l'impressionant cel blau de l'horabaixa, mentre l'aigua de la Mediterrània ens banyava els peus, acostàvem els llavis -uns segons- envermellint com si ambdós fóssim cireres madures.
Turmeda | 09 Desembre, 2019 20:53 |
Però el blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. (Miquel López Crespí)
quests dies he estat a Barcelona. Sempre és una alegria viatjar i, sobretot, quan viatges per a recollir premis i preparar l'edició de noves obres per a editorials del Principat. Aquesta vegada es tractava d'anar a recollir el Premi de Novella "Roc Boronat" que editarà properament Edicions Proa. L'acte del lliurament dels premis de novella, poesia i conte va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i, com de costum, ha servit per establir contactes amb intellectuals admirats com ho són l'investigador, poeta, historiador i ferm activista cultural en defensa dels nostres drets nacionals i socials Lupescu. Hi vaig poder conèixer Carles Duarte i Isidor Cònsol, membres del jurat que havia guardonat la meva novella El darrer hivern (George Sand i Frederic Chopin). Tot plegat, com podeu imaginar, uns dies d'esbarjo a Barcelona en què he anat a veure la meva filla gran, na Mònica, que estudia història a la Universitat Autònoma de Barcelona, i altres familiars als quals no havia vist de feia temps.
Ho he deixat escrit en diversos articles: sempre va bé sortir uns dies del cau estantís de l'autoodi illenc. Marxar i veure amb certa perspectiva la misèria del món de la ploma illenc curull, llevant honroses excepcions, de petites conspiracions de cafè, de provatures rebentistes per fer malbé l'obra dels sectors progressistes... Marxar per uns dies i tornar amb les piles carregades per a mesos per tal de continuar bastint la nostra obra, per continuar el combat sense descans contra la reacció, es vesteixi del color que es vesteixi! Màfies reaccionàries, "lobbys" d'extrema dreta falsament nacionalistes que ordeixen malaltissos complots contra els nostres escriptors d'esquerra i, encegats per la més podrida follia neofeixista, escriuen pamflets plens de calúmnies, mentides, les mistificacions més barroeres i irracionals contra els escriptors que ens consideram hereus ideològics de Gabriel Alomar, Emili Darder, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart.
Aquests darrers temps he hagut de viatjar sovint a Barcelona i Lleida, a diversos indrets de la nostra nació per a pronunciar conferències, anar a recollir determiats premis literaris o fer presentacions de llibres. Record ara mateix la presentació a Barcelona de No era això: memòria polítia de la transició, que férem conjuntament amb Lluís M. Xirinacs, Edicions El Jonc (l'editora del llibre) i els companys d'Endavant i Arran, dos ferms collectius de joves revolucionaris completament immersos en la lluita pel nostre alliberament nacional i social. També record ara mateix el cicle de conferències a la Universitat de Lleida dedicades a l'anàlisi de la transició espanyola, cicle en el qual vaig participar al costat d'historiadors, polítics i destacats activistes culturals com ara Josep Fontana, Josep Guia i Lluís M. Xirinacs.
Totes aquestes sortides serveixen per a posar una mica de més d'oli al meu engranatge de resistent permanent i, des de la relativa distància que dóna estar a un altre indret, veure, amb certa ironia, la inutilitat i mesquinesa de les campanyes rebentistes en contra nostra portades a terme pels llefiscosos sectors reaccionaris que tot ho embruten amb la seca bestialitat reaccionària.
Reflexionem una mica, ja que hi parlam, en el que ha significat i significa encara, per a la creació d'una cultura nacional avançada, el silenci decretat sobre la vida i l'obra dels escriptors d'esquerra. Els problemes patits durant prop de seixanta anys per Gonçal Castelló, per posar un exemple paradigmàtic, n'és una prova evident i irrefutable. Però també podríem parlar d'Enric Valor, Pere Calders, Gonçal Castelló... La reacció i els neonoucentistes proven de barrar el pas a tots els que no combreguen amb el seu ideari estètic i/o polític. Es controlen els premis que es consideren "importants", es menysté aquells que no són controlats per aquests comissaris o, cas encara pitjor, es blasma contínuament contra l'"excessiva proliferació de guardons literaris" (sempre en la línia de controlar els "nous valors" que puguin anar sorgint). La manipulació sectària damunt la nostra literatura no s'exerceix solament mitjançant el control dels premis considerats "importants" pel comissariat: aquells que es consideren que "consagren" l'autor són donats, o almanco són aparaulats, anys abans de la seva concessió oficial. El control també es fa extensiu als suplements de cultura del diaris de màxima circulació, on, com tots sabem, cada camarilla s'encarrega d'enlairar els seus silenciant o atacant aquells que no són de la seva corda.
Però el blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. Ara ja no som en temps de la dictadura. En el sistema reformat amb la transició i mitjançant la "España plural de las autonomías", que diria Pasqual Maragall, les comunitats autonòmes disposen de determinats pressupostos culturals per a promocionar la cultura. Aleshores s'esdevé que, mitjançant el control i "assessorament" de determinats elements retardataris, els diners se'n van sempre envers una direcció político-cultural i no envers una de diferent. Milers de milions es gasten a finançar determinades obres de teatre i musicals, en edicions de llibres i traduccions, en viatges a l'estranger promocionant uns i altres... Tothom que segueixi amb una mica d'atenció el paorós panorama cultural que ens encercla podrà constatar com sempre són els quatre mateixos els que són traduïts a l'alemany, al rus o a l'anglès; els mateixos que, amb hotel i viatge pagat per les institucions, són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de la seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és un dels grans oblidats i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no ens hauria d'estranyar gaire, ja que la nova època "democràtica" ha coincidit amb l'enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la dictadura franquista com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla. No en parlem de les provatures de reivindicar el paper d'un Joan Estelrich i altres intellectuals semblants.
Premis del tipus "Roc Boronat" ajuden, emperò, a rompre els blocatge neonoucentista de la nostra cultura. Per això la importància dels premis independents i no controlats dins del panorama cultural del nostre país.
L'acte de lliurament dels Premis Literaris "Roc Boronat 2003" va tenir lloc en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 14 de maig a les 20.00 hores. Aquest esdeveniment cultural comptà amb l'assistència d'altes autoritats culturals de la Generalitat de Catalunya i d'importants representants de la cultura i la política catalanes. Podem destacar la presència d'Isidor Cònsul Giribert, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i director literari d'Edicions Proa; Carles Duarte i Montserrat, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya: Teresa Palahí, representant de l'ONCE a Catalunya; el director de la COPE, Jordi Jordà; l'escriptor Josep M. Espinàs; el director general de Cultura de l'ONCE Ignasi Escanero... Recordem que el jurat del V Concurs Literari en Llengua Catalana "Roc Boronat" era format per Isidor Cònsul Giribert, Carles Duarte Montserrat, Francesc González Ledesma, periodista i escriptor Alvar Masllorens i Escudós, escriptor guanyador del IV Premi Literari "Roc Boronat". Teresa Palahí Juan, delegada territorial de l'ONCE a Catalunya, actuà de president del jurat.
Com informa el web de l'AELC dedicat a Carles Duarte: "Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d'una manera constants el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni i Vila de Martorell. Ha collaborat amb els escultors Guido Dettoni i Manuel Cusachs i amb els cantants Dounia Hédreville i Franca Masu. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d'especialitat".
Entre els membres del jurat hi havia igualment Isidor Cònsul, escriptor que ha estat cap de redacció de la publicació Catalan Writing. Autor també d'Antologia de Jacint Verdaguer, 1986. Curador de l'edició crítica de Sant Francesc, de Jacint Verdaguer. Ha escrit també l'important assaig literari Panorama de la literatura catalana (amb Alexandre Broch i Huesa, Vicenç Llorca Nerrocat) i dels estudis literaris: Jacint Verdaguer: història, crítica i poesia (El Mall, 1986); Tirant lo Blanc (Labor, 1992) i Llegir i escriure: papers de crítica literària (La Magrona, 1995). També és autor del dietari Cinc estacions: un dietari (La Magrana, 1998) i de l'antologia Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de miralls.
Reconegut arran dels Països Catalans per la seva feina com a crític, poeta i escriptor, Carles Duarte és autor del llibre de narrativa Somnis (Columna, 1994) i dels poemaris Vida endins (Moll, 1984); Paisatges efímers (Columna, 1989); La pluja del temps (Columna, 1990); La pell del somni (Columna, 1991); Llavis de terra (Columna, 1993); Terra (Columna, 1994); Cohèlet: tríptic hebreu I (Columna, 1996); Ben Sira: tríptic hebreu II (Columna, 1996); Qumram: tríptic hebreu III (Columna, 1997); D'una terra blava (Moll, 1997); Khepri (Columna, 1998); Ha-Cohen (Seuba, 1999); El somni (La Magrana, 2000); La terra del somni = La tierra del sueño (Sial, 2000); El silenci (La Magrana, 2001); La llum (Perspetiva, 2001); Tríptic hebreu (La Magrana, 2002) i El centre del temps (Ed. 62, 2003).
El premi em va ser atorgat per la meva obra El darrer hivern (George Sand i Frederic Chopin). La novella, com ja he dit, serà editada properament per Edicions Proa de Barcelona. En la categoria de conte obtingué el premi l'escriptor Joaquim Dalmau i Mata per la seva obra La cadira ranca. El premi de poesia va recaure en el poemari A peu eixut, sobre les aigües del temps, de Carme Colomer Planas.
El darrer hivern, la novella que acaba de guanyar el "Roc Boronat 2003" és una obra ambientada en el París de mitjans del segle XIX, en plena època del romanticisme i en la Mallorca agrària i conservadora que conegueren George Sand i Frederic Chopin en la seva estada a Valldemossa. Una obra que em serveix per a indagar en el món de la controvertida autora francesa, arquetip del romanticisme del segle XIX i en el del músic Frederic Chopin. El socialisme de George Sand, la lluita de l'artista compromès amb la seva societat i el seu temps, el combat per unir el treball creador amb l'activitat política, ocupen els capítols d'aquesta nova novella i els de la seva continuació, El dietari de George Sand. Són els anys en els quals Flaubert escriu Madame Bovary i Karl Marx El Manifest Comunista. Stendhal i Balzac esdevenen els mestres de la generació d'escriptors romàntics de la qual forma part George Sand. Al costat de Sand i Chopin, Balzac i Flaubert, Dickens, Tolstoi i Dostoievski marquen una època que coneix la consolidació del socialisme.
El premi de novella que he anat a recollir a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, de mans de Carles Duarte, el "Roc Boronat 2003", porta el nom de l'insigne lluitador per les llibertats nacionals de Catalunya Roc Boronat i Font. La qual cosa, indubtablement, és una altra de les alegries per haver guanyat aquest guardó. Recordem, com explica el fulletó Homenatge a en Roc Boronat, que ha editat l'ONCE de Catalunya, que Roc Boronat i Font va néixer el 5 de desembre de 1897 a Barcelona. Escriptor i polític, va cursar estudis primaris i musicals a la seva ciutat natal. Casat i amb tres fills. Afiliat a Estat Català, s'exilià a França durant la Dictadura de Primo de Rivera i dirigí, amb Josep Rovira, l'oficina de Francesc Macià a Tolosa de Llenguadoc. Va participar l'any 1926 als fets de Prats de Molló, que van consistir em una invasió frustrada de la Garrotxa des del territori de l'estat francès per part d'un grup de militants de l'"Estat Català", preparada i dirigida per Francesc Macià. Els soldats van ser expulsats de França i foren processats i jutjats a París.
L'any 1930, Roc Boronat va retornar a Barcelona des de Bèlgica, amnistiat pel govern Berenguer, i va ingressar a Esquerra Republicana, per la qual fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, després de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, concretament, comissari del departament de beneficència municipal. En aquella època, molts cecs demanaven caritat pels carrers, i més d'una vegada els guàrdies urbans els detenien i els conduïen a comissaria. Fins que Roc Boronat va tenir tres idees: crear el cupó del cec; l´ús del bastó blanc que els identifiqués i concedir-los una pensió diària.
És així com va promoure la fundació del Sindicat de Cecs de Catalunya, resultat de la fusió entre la Unió de Cecs de Catalunya i la Federació Catalana de Cecs. Una organització que creà, el juny de 1934, i que ell mateix va dirigir. L'objecte del sindicat era ser l'òrgan nacional representatiu de tots els cecs de Catalunya i aconseguir el seu millorament moral, físic i econòmic, així com treballar per a la prevenció de la ceguesa.
Aquell mateix any, va ser empresonat pels fets de l'Octubre de 1934 i, acabada la Guerra Civil Espanyola, després de passar per camps de concentració a l'Estat francès i al nord d'Àfrica, es va exiliar a Mèxic. Allà va treballar al restaurant Ambassadors de Dalmau Costa, i va passar tota la seva vida vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic, de la qual va ser president l'any 1955.
Boronat va collaborar en diverses publicacions catalanes de l'exili, i a la seva bibliografia trobem obres teatrals basades en la problemàtica dels invidents: La vera llum, Nit d'Otello i L'obstacle, per la qual li fou atorgat, el 1956, el premi Àngel Guimerà.
Roc Boronat va morir el 28 d'octubre de 1965, a Mèxic D.F.
Turmeda | 09 Desembre, 2019 13:12 |
Viatges - Cartagena (1968-70) -
Dos anys presoner de l´exèrcit franquista
L'Estat d'excepció de gener de 1969 em va agafar fent el servei militar a Cartagena. Infanteria de Marina. L'Arsenal. Allà, fent la instrucció militar vaig conèixer el periodista i escriptor Agustí Pons. Més tard comparegué, carregada amb llibres, roba i discs, na Maricarme Farreres, la seva dona. No el volia deixar "abandonat", fent el servei, lluny de Barcelona! Aleshores l'home era un exaltat anarquista, defensor de la CNT, lector de Jack Kerouac, coneixedor profund de Kropotkin, convençut que, en una futura revolta social, l'essencial per a no caure en un règim de tipus burocràtic com en els països anomenats "socialistes", era bastir una revolució cultural. Tot això fou molt abans de les seves responsabilitats actuals en l'AVUI i les simpaties vers Convergència i el molt Honorable Jordi Pujol. (Miquel López Crespí)
L'Estat d'excepció de gener de 1969 em va agafar fent el servei militar a Cartagena. Infanteria de Marina. L'Arsenal. Allà, fent la instrucció militar vaig conèixer el periodista i escriptor Agustí Pons. Més tard comparegué, carregada amb llibres, roba i discs, na Maricarme Farreres, la seva dona. No el volia deixar "abandonat", fent el servei, lluny de Barcelona! Aleshores l'home era un exaltat anarquista, defensor de la CNT, lector de Jack Kerouac, coneixedor profund de Kropotkin, convençut que, en una futura revolta social, l'essencial per a no caure en un règim de tipus burocràtic com en els països anomenats "socialistes", era bastir una revolució cultural. Tot això fou molt abans de les seves responsabilitats actuals en l'AVUI i les simpaties vers Convergència i el molt Honorable Jordi Pujol.
Amb l'Agustí Pons i altres principatins llogàrem un pis en el centre de Cartagena. Dues mil pessetes mensuals eren una fortuna, però dividides entre quatre o cinc reclutes les podíem pagar mercès als diners que ens enviaven les famílies. Alquilar un apartament era l'única solució per a no restar tot el dia sotmesos a la brutal onada embrutidora que respirava el món de l'Arsenal. Militars que robaven a intendència el que podien per a arrodonir el sou; menjar que al meu poble no haguessin acceptat els porcs; vaixells de guerra que no servien per a res; submarins alemanys de la segona guerra mundial que eren un perill per a les tripulacions en temps de maniobres. Sovint podien submergir-se un parell de metres, però ningú no sabia si podrien tornar a sortir a la llum del dia. La peça més valuosa de la flota era aleshores un submarí nord-americà que havia fet la guerra del Pacífic contra els japonesos. Amb bon temps i sense davallar a gaire profunditat, podia ser, si hi havia sort, que arribàs a Mallorca. Era la distància màxima que podia fer!
El pis era, evidentment, un cau de subversió marxista i catalanista. Quan acabàvem els nostres deures -neteja, guàrdies eternes- anàvem cap a aquella casa de circumstàncies i, en silenci, escoltàvem la ràdio per a saber com anava el món. D'aquesta manera ens assabentarem de l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano en mans de la Brigada Social. El fet m'impactà de tal manera que, dies després, vaig començar a escriure la primera versió de la meva obra teatral "Autòpsia a la matinada". Obra que, anys endavant, una mica modificada guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre, concedit per un jurat on hi havia en Jaume Vidal Alcover i en Jaume Adrover, entre d'altres.
Ràdio París informava d'un Primer de Maig molt combatiu amb manifestacions, per primera vegada massives, a Barcelona, Sevilla, Bilbao, Valladolid, el Ferrol, etc. Hi hagué més de dues-centes detencions i tortures denunciades pel periodistes estrangers que seguien els esdeveniments. Els de dins no podien dir res. De fer-ho haguessin anat a la presó juntament amb el director de la publicació.
Pel juliol, a la televisió del bar de baix, contemplàrem la "coronació" del príncep Joan Carles per part del dictador, amb aplaudiment de tota la púrria feixista que l'acompanyava. El sentírem acceptar els "principios fundamentales del Movimiento". Republicans convençuts, tanta comèdia ens va fer pensar que la futura monarquia no seria gaire diferent al franquisme. Allò era una continuació pura i simple de la dictadura!
Ens adonàvem que res no canviava. A Erandio, la policia disparava contra una manifestació i morien assassinats els obrers Fernando Elorriaga i Jesús Murueta.
En el menjador de la casa, sense res a fer en tota l'horabaixa, ens passàvem el temps ordint utòpiques accions que sabíem ben cert no podríem portar a la pràctica. Actes aventurats que en el fons només servien per a calmar una mica l'odi visceral que professàvem al règim que ens privava de llibertat. Planificàvem l'ocupació de l'Arsenal de Cartagena, la detenció d'oficials i almiralls, la posta a disposició d'un Govern Republicà Constituent de la inútil flota de guerra. El moment més romàntic de l'acció seria quan poguéssim llevar la bandera franquista de dalt del pavelló d'entrada a la base i, de seguida, col.locar la tricolor. Imagín que estàvem molt influïts per la lectura de "Els deu dies que commogueren el món", de John Reed, el periodista nord-americà que escrigué un dels millors llibres que mai s'han publicat sobre la Revolució d'Octubre. No desconeixíem tampoc el paper destacat de la sots-oficialitat i de la marineria quan la insurrecció feixista del juliol del `36. Fou precisament la vigilància revolucionària de les cèl.lules comunistes a la flota el que impedí que aquesta fes costat a Franco, en el començament del conflicte. Manteníem discussions aferrissades sobre si els oficials havien de ser afusellats o els hauríem de condemnar a treballs forçats, com va fer el franquisme amb els pares. La majoria dels soldats del pis, a Cartagena, érem comunistes, si exceptuem n'Agustí Pons amb la seva dèria cenetista. Però el nostre "comunisme" no tenia ja res a veure amb el PCE. Les notícies que ens havien arribat del maig del `68, el trist paper del PCF en no voler donar suport a les posicions més agosarades dels estudiants i dels sectors d'esquerra del moviment obrer, ens feien dubtar de la voluntat revolucionària del comunisme oficial. L'exemple de Cuba, el Che i Fidel Castro; la lluita heroica que portava endavant el poble del Vietnam; o la mateixa guerra d'independència algeriana -començàvem a conèixer Frantz Fanon-, ens demostraven que per un camí anava el moviment internacional dels partits comandats per Moscou, i, per un altre, la lluita autèntica dels pobles que combatien de veritat per llur alliberament social i nacional. Raoul Vaneigem, en el seu "Tractat del saber viure...", ens havia obert els ulls sobre tot el que feia referència a una lluita popular simplement economicista. La feina purament sindical, per una mica més de diners o un dia extra de vacances, no era la revolució per la qual nosaltres volíem lluitar. I, per si faltava alguna cosa, n'Agustí Pons ens retreia, als marxistes, els fets de la guerra civil. Pareixia el meu pare, ex-lluitador de la "Columna de Hierro", quan discutia amb l'oncle -del "Quinto Regimiento"- sobre quins foren els motius de la derrota popular del `39. N'Agustí blasmava contra els comunistes de Líster que havien acabat amb l'experiència de les col.lectivitats agràries de l'Aragó i amb el control obrer de les fàbriques a Barcelona i València. Arran dels nostres constants debats polítics, les al.lotes, que venien sovint de Barcelona i Mallorca, eren les encarregades de portar-nos els llibres que necessitàvem per a enfortir els respectius punts de vista en les discussions. Hi havia companys de caserna que sospitaven de nosaltres. Ens demanaven, intrigats: )Dónde os metéis que no os vemos nunca? Ben cert que no anàrem mai pel barri de xinès de la ciutat. No ens podien trobar mai a les tavernes o bars prop del port. Llegir, escoltar la ràdio, discutir, era la dèria que ens posseïa. A la cuina hi teníem posat un pòster de Ho Chí Minh. Tampoc hi faltava, al menjador on petàvem les xerrades, les imatges -els nostres "sants"!- del Che Guevara i Lenin. No sé què hagués pogut passar si un dia la policia militar ens hagués descobert! De mesures de seguretat, no en teníem gaires. Ben cert que la colla de l'apartament de de Cartagena, amb els llibres i pòsters incautats, haguéssim pogut sortir retratats a les pàgines dels diaris amb grans titulars dient: "Organización de soldados comunistas y anarquistas detenida en Cartagena". El cert és que aquells dos anys serviren per a ampliar els nostres coneixements de la història del moviment obrer català i internacional. Allà, en el cau convertit en Universitat del pensament revolucionari, vaig llegir per primera vegada "Homenatge a Catalunya" de George Orwell, bona part de l'obra d'Andreu Nin. Passaven els mesos. Continuàrem aprofundint en Bakunin i Labriola, Marx i Engels, Luckás, Jean- Paul Sartre i altres clàssics de la revolució social i el compromís cívic de l'escriptor.
Mentre nosaltres conspiràvem, ordint la impossible ocupació de l'Arsenal de Cartagena, el malaguanyat pintor Antoni Pérez (se suïcidà poc abans de la transició, colpit per les traïdes successives d'alguns partits d'esquerra i alguns greus problemes familiars) dibuixava el plànol de l'hipotètic "assalt al Palau d'Hivern".
Cal precisar que no tot era conspiració i disbauxa revolucionària al pis de Cartagena. La discussió damunt l'art i la funció de l'intel.lectual tampoc no era absent dels debats. Malgrat blasmàssim contra l'estretor i pobresa de l'anomenat "realisme socialista" (en definitiva un "art" burgès enlairat per la burocràcia estalinista), ningú no dubtava que la cultura seria un front essencial en el proper avenir. Neruda o Salvat Papasseit, Espriu, l'exemple de Raimon musicant els poemes de "La Roda del temps", esdevenien mestres que volíem imitar. Cal dir que n'Agustí tenia unes afeccions literàries una mica més especials. Ell -imagín que a causa del seu aferrissat anarquisme- era més de la corda de la generació "beat" nord-americana que no pas de la de Pere Quart o Blas de Otero. Enfront les nostres lectures de Juan Goytisolo o Manuel de Pedrolo, s'estimava més llegir Albert Camus o el seu llibre de capçalera "Àngels de la desolació", de l'inefable Kerouac.
Els mesos anaren passant inexorables. Com és de suposar mai portàrem a la pràctica el boig pla d'ocupar l'Arsenal i enlairar, al portalam de l'entrada, la bandera roja amb la falç i el martell, o la tricolor republicana. "Jo vull posar-hi la de la FAI", protestava n'Agustí, enfurismat per la majoria marxista que guanyava sempre totes les votacions (sovint el castigàvem, en una votació a mà alçada, a netejar el pis i fregar els plats). Na Maricarme, la dona de n'Agustí, s'ho mirava no gaire tranquil.la. "Què faran amb el meu home?", rumiava intrigada tot acceptant les decisions del grup. El plànol dissenyat per Antoni Pérez, amb la seva minuciositat de detalls (les unitats que havien d'ocupar cada indret, l'hora, la funció de cada destacament de la guàrdia, el control d'aigua i queviures per a resistir un setge de les forces franquistes), acabà en el cubell de les escombraries. Quin gran consell de guerra no haguessin ordit els oficials de la base, si ens arriben a aplegar, amb tanta "prova" definitiva de la nostra activitat "criminal"!
Passats els anys, encara, quan vaig per Barcelona, anam a dinar, a comentar les antigues "batalles". Molts, amb la transició, mudaren d'idees i actituds. L'ampla ombra protectora de l'Estat o la Generalitat va anar fent callar la disbauxa combativa de la joventut antifranquista. El record de la CNT, el somni d'esdevenir uns nous Durrutis o Andreus Nins reencarnats, de posar la bandera de la FAI al capdamunt de l'Ajuntament, fou per a molts una ximpleria de joventut, un record polsós que no servia de res per a fer carrera dins les institucions.
Del llibre de l´escriptor Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70), El Tall Editorial
Turmeda | 09 Desembre, 2019 12:10 |
Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba -
--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.
Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.
Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.
Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.
M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.
--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.
Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.
Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.
Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.
Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.
Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!
Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.
--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.
No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.
--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.
Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.
--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.
Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.
--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.
--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.
En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.
--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.
--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.
Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.
En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.
--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!
A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.
Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.
Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.
Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.
En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.
--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.
La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?
Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.
De la novel·la (encara inèdita) de l´escriptor Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs
Turmeda | 08 Desembre, 2019 12:37 |
Viatges -Menorca en el record: Miquel Vanrell i Francesc Calvet en la memòria
Tots aquests pensaments m'han vengut de sobte quan he obert les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria. (Miquel López Crespí)
Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. L'any passat moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Enguany, i també a l'illa germana, ha mort Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.
Els records, davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país, s'acaramullen i pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.
La mort, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, m'ha portat a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra l'agressió imperialista als pobles d'Iraq... No solament tot això, sinó també el record d'una forma d'entendre la lluita contra la dreta, contra el sistema capitalista, tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el domini de la superstructura de la societat. Això tan oblidat, com tantes d'altres coses, per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra oficial, de l'esquerra de la moqueta i la poltrona que, ni en somnis, li passa pel cap el combat ideològic en el pla de la superestructura de la societat. Potser ni saben ni els interessa saber ni que és l'estructura i la superstructura. Tanmateix... què en farien amb aquests coneixements vist el que hem vist en els darrers trenta anys. En parlàvem amb els dos amics desapareguts. Amb el sistema de llistes tancades i l'ajut econòmic de la banca juntament amb la promoció dels mitjans de comunicació, els partits del règim tenen els dirigents i amics ben col·locats. No cal més "saviesa" per a ser algú a la provincia autonòmica, en qualsevol de les províncies autonòmiques del regne. Bona trampa, tot això de les llistes tancades, sense que el ciutadà pugui esborrat de la llista aquell o aquella que s'ha destacat pel seu oportunisme, cinisme i manca d'ètica. Els dirigents, els quatre que comanden damunt l'elaboració de les llistes, podrien posar una somera al capdamunt de la papereta i no hi ha dubtes que el personatge surt elegit de forma segura. O és que en Matas i altres personatges semblants serien votats per algú si el seu nom no anàs en la papereta del PP? I Francesc Antich, si en lloc d'anar amb el PSOE es presentàs en nom d'una organització desconeguda, sense ajut del partit central, dels diners que maneja la seva organització? Quants vots traurien molts dels actuals dirigents de la nostra societat si es presentassin a les eleccions en els llistes d'un partit sense cobertura mediàtica i bancària, sense el suport dels poders fàctics de la societat? El mateix que diem de Matas i d'Antich es pot dir d' Izquierda Unida. Potser hauríem de salvar de la cremadissa els partits nacionalistes, aquells que no tenen cobertura estatal, aquells que s'ho han de fer tot i mai no surten als telenotícies estatals. Què faria Jaume Matas si hagués de sortir elegit amb els cossiolets d'alfabaguera i els cartells fets a mà que feia en Jaume Montcades del PSM?
Als polítics professionals que engreixen el compte corrent acotant el cap davant els reis... què els importen els principis, els conceptes polítics que serveixen per a saber el sentit de la teva feina i sí el què fas serveix o no per a canviar la societat? El cinisme, la ignorància, la prepotència més barroera i vulgar regna arreu enterrant idees, cultura, la sensibilitat i possibilitats dels pobles. En parlàvem amb Francesc Calvet i Miquel Vanrell aquella nit de març de 2003 quan anàrem a sopar plegats després de la presentació del poemari Cercle clos a l'Ateneu de Maó.
Per això mateix, perquè a vegades ens fa l'efecte de viure exiliats dins a la nostra pròpia terra era un luxe tenir amics del tarannà, de l'empenta vital i creativa d'aquests dos companys recentment traspassats. Ho pens en aquesta horabaixa cendrosa de desembre de 2005, prop de cap d'any, mentre repàs els antics retalls de premsa, les fotografies fetes a Menorca amb els amics ja desapareguts i sent, ben fondo, el buit que inexorablement van deixant aquelles persones que hem estimat de debò. Recordar la pintura de Francesc Calvet, la seva manera d'entendre el món i l'art, l'activisme incessant de Miquel Vanrell, en la mateixa línia de Calvet, m'ha fet recordar tot el que s'ha perdut amb la transició, amb els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants als sous i privilegis que comporta la gestió del sistema.
Han caigut tones d'oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d'ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d'intervenció, l'art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l'alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.
Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un article titulat "F. Calvet" i que sortí publicat en el Diari de Balears el 19 de novembre de 2004. Pensant en l'amic desaparegut, analitzant el que l'esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l'importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:
"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?".
Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas són precisament les que ha oblidat i enterrat l'esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l'art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l'activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.
Ben cert que els dos amics desapareguts havien fet de la seva vida i de la seva pràctica cultural un punyal esmolat d'intervenció en el camp de la superstructura cultural i també, cal no oblidar-ho, en el camp d'una lluita de classes política ben concreta. No endebades Miquel Vanrell havia estat a l'avantguarda d'organitzacions que es reclamaven del marxisme, i Francesc Calvet, més llibertari, igual de rebel, es decantava més per un anarquisme allunyat de qualsevol conxorxa amb el sistema i les seves guerres de rapinya i extermini.
Cal recordar, emperò, que Francesc Calvet mai no va renunciar a bastir una obra pictòrica de qualitat, a aprofundir en el camp estrictament creatiu avançant dia a dia en el coneixement de totes les tècniques pictòriques, la utilització dels més diversos materials que poguessin ajudar-li a portar endavant la tasca de revolucionar l'art de la pintura i els seus significats canviants. En Francesc Calvet sabia, i en parlàrem en nombroses ocasions, de les limitacions i entrebancs que té l'art en la societat de classes, i era un expert en la història de tots els moviments artístics. Calvet tenia sempre ben present aquesta història quan ens explicava, novament, sense defallir mai, les darreres tendències dels mercaders de l'art o la darrera invenció postmoderna per a llevar radicalitat a totes les manifestacions artístiques. "Aquest sistema", deia, "prova de convertit la subversió artística en simple entreteniment de desenfeinats".
Encertava. Els guardians de la superstructura, els "cans guardians" del sistema, que diria Paul Nizan, són sempre a l'aguait per desvirtuar tota mena de propostes rupturistes i subversives. Sota el capitalisme l'art, i més que res una part de la pintura oficial, promocionada, ha esdevengut un rendible negoci especulatiu de tanta importància com l'especulació borsària i immobiliària. Francesc Calvet ho sabia i procurava no caure en els paranys que a cada moment ordeixen els "cans guardians" de l'ortodòxia cultural del sistema. Per això la seva intervenció "situacionista" en aquestes àrees controlades per l'enemic. Ell, igual que Miquel Vanrell, ambdós coneixedors profunds de la història de l'art, sabien, ho feren!, en un moment determinat, convertir Maó, es Castell, Menorca si calia, en una avançada de l'art compromès. Les darreres activitats en què participaren va ser contra la guerra imperialista ianqui contra els pobles d'Iraq. Parl de l'"ocupació" pacífica de la plaça des Castell feta amb un bon grapat d'amics: tapar tots els monuments militaristes amb llençols blancs a la vista de tothom amb cordes, per tal que el vent no se'n portàs aquella insígnia que anunciava una illa que no volia guerres d'agressió. Aquella acció colpejant la intel·ligència i la retina de les persona palesava molt bé quines eren les intencions de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Novament evidenciaven l'interès mai amagat dels dos professors i activistes quant a les possibilitats d'intervenció directa de l'art en la transformació de les consciències. En els moments de què parlam, a mitjans de març de 2003... podia haver-hi alguna activitat artística més eficient que convertir tots els canons d'un poble en estàtues vivents, en escultures que parlaven, en monuments dedicats a la pau universal, a la crida contra l'agressió imperialista? I tot plegat sense oblidar mai l'aspecte vital, de festa riallera, de comunió poble-art que representava l'ocupació del poble pels activistes d'una nova forma d'entendre l'art i la cultura.
La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments m'han vengut de sobte quan he obert les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.
El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.
La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?
Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.
Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.
'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.
'L'obra, editada per l'IME és el número 11 de la col·lecció quaderns 'Xibau' de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.
'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.
'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".
Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".
Turmeda | 07 Desembre, 2019 14:59 |
Viatges - Un viatge imaginari a la Rússia soviètica (1917)
El vol amb l'avió ha estat rapidíssim. Arrib a Petrograd emocionat. No puc amagar la sensació de joia sentida en trepitjar terra russa. Tot l'aeroport està ple de retrats dels principals dirigents bolxevics. Lenin, Trotski, et., que just ara han arribat del llarg exili que els ha mantingut tants d'anys lluny de la seva pàtria. Malgrat que parlar amb ells o amb Maiakovski de "la pàtria" és molt agosarat. De tot d´una t'enfloquen allò de "la pàtria internacional dels treballadors". Al bar de l'aeroport, uns joves milicians li explicaven una anècdota curiosa a Orwell. El fet succeí fa molt poques setmanes a Suïssa, on encara Lenin hi vivia. Explicava a un grup de companys suïssos que segurament ni ell ni la seva generació no veurien la fi dels tsarisme a Rússia. Només havia acabat de pronunciar aquella conferència i jas! arriba un telegrama de Petrograd amb la caiguda de la monarquia i la proclamació dels primers Soviets d'Obrers, Camperols i Soldats. (Miquel López Crespí)
He rebut carta de Petrograd. M'escriu Maiakovski i no saps si fa un poema, un manifest o t'envia el dibuix d'un cartell de propaganda antimilitarista de la Rosta (l'Agència Central de Notícies on ara treballa). Hi ha també un paquet amb els seus darrers llibres, cartells, dibuixos, el primer exemplar de la revista dels futuristes rossos: Left. El missatge és clar i llampant: "Vine, s'apropen esdeveniments molt importants. John Reed ja és aquí. Ha començat els seus Deu dies que commogueren el món". Entre el munt de papers hi trob l'anunci de la festa que el proper trenta de desembre pensen fer al Museu Politècnic. La festa és anunciada així: "Bacanals. Versos. Amor lliure. Discursos. Paradoxes. Inauguracions. Possibilitats. Profecies. Parany dels genis. Carnavals. Pluja d' idees. Rialles. Bramuls. Hom demana de no portar els nens". A la revista Left veig que m'ha subratllat i traduït al català el següent: "Ningú no pot saber per quins sols gegantins serà il·luminada la vida del futur. Potser els pintors mudaran en arcs de sant Martí multicolors la polseguera grisa de la ciutat; potser dels cims muntanyosos, ininterrompuda, ressorgirà la música dels volcans transformats en flautes; potser les onades dels oceans seran forçades a puntejar xarxes de corda esteses d'Europa a Amèrica. L´únic cert: la primera pàgina de la històrica contemporània de les arts va ésser girada per nosaltres...".
Davant aquesta crida urgent de l'amic rus, com no deixar totes les coses que estic fent? Demanar urgentment permís a la feina. Deixar per uns dies l'hospital, els malalts, les quotidianes ximpleries dels diaris on hi ha sempre les mateixes banalitats d'aquests betzols que ara ens manen.
Quan vaig conèixer Maiakovski? A vegades, amb el temps, els records es fan fonedissos, s'esmunyen per un racó qualsevol de la memòria. Crec que Maria Antònia Oliver el convidà per la clausura del Congrés de Cultura Catalana. Més endavant l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) -on jo militava religiosament- també el convidà a participar en el primer i darrer congrés federal. En aquella època, devia ser el 77, ja anava boig darrera la Lilí Brik. Li absorbia completament el cervell i els pensaments. Aprofitava el descans entre sessió i sessió per escriure-li enceses cartes d'amor. Entre copa i copa el veia, tremolós, suat, escrivint petites notes urgents a Moscou i signant sempre amb creuetes i dibuixets. Coses d'enamorats vaig pensar. Però més endavant, quan ens trobàrem el 80 a Petrograd, m'explicà que totes aquelles misterioses creuetes eren simplement petons. Cada creueta un petó. I tanmateix hi havia en els poemes enviats des de Barcelona i que jo vaig poder veure, aquell to profètic, aquella vessant èpica tan seva...
EL VOSTRE SEGLE XXI
deixarà enrera
les foteses que ens destrossen el cor.
Perquè no hi hagi cap amor servil,
matrimonis,
luxuria,
gelosia.
Perquè maleint catres i llits
tot l´univers es torni amor.
Perquè en arribar el dia
quan el dolor t'envelleix
no ésser captaire d'amor.
Perquè
al primer crit: "Camarada!",
tota la terra giri el cap.
Perquè viure
no sigui sacrificar-se per una llar.
Perquè
la família
des d'avui
sigui així:
que el pare pugui ésser l´Univers,
i la mare, almenys, la Terra.
El vol amb l'avió ha estat rapidíssim. Arrib a Petrograd emocionat. No puc amagar la sensació de joia sentida en trepitjar terra russa. Tot l'aeroport està ple de retrats dels principals dirigents bolxevics. Lenin, Trotski, et., que just ara han arribat del llarg exili que els ha mantingut tants d'anys lluny de la seva pàtria. Malgrat que parlar amb ells o amb Maiakovski de "la pàtria" és molt agosarat. De tot d´una t'enfloquen allò de "la pàtria internacional dels treballadors". Al bar de l'aeroport, uns joves milicians li explicaven una anècdota curiosa a Orwell. El fet succeí fa molt poques setmanes a Suïssa, on encara Lenin hi vivia. Explicava a un grup de companys suïssos que segurament ni ell ni la seva generació no veurien la fi dels tsarisme a Rússia. Només havia acabat de pronunciar aquella conferència i jas! arriba un telegrama de Petrograd amb la caiguda de la monarquia i la proclamació dels primers Soviets d'Obrers, Camperols i Soldats.
Tot això està molt animat. Em sembla que he fet bé deixant Mallorca per una temporada. Els petits problemes provincians! Les capelletes culturals de sempre! La xerrameca buida!
La gent no vol la guerra. Els camperols volen la terra. Pel front ja hi ha hagut afusellaments d'oficials que volien continuar enviant els soldats a morir. Enderrocada la monarquia, el poble ja no obeeix ningú. El poble rus, a quest gran poble, ha organitzat d´una manera lliure i espontània les seves pròpies formes de lluita popular. Un nou poder que resideix a les assemblees i on els delegats d'aquestes assemblees poden ser substituïts en qualsevol moment. Em sembla que la revolució és cosa de dies, setmanes potser.
Tothom va remogut. Avui hi havia multitud d'actes pertot arreu. Era el 25 d'abril. Commemoraven la sublevació de l'exèrcit portuguès contra la dictadura. Al cinema Odeon hom pot assistir a un míting de solidaritat amb els pobles d'Amèrica Central (El Salvador, Nicaragua...) sotmesos a una constant agressió i a un diari bloqueig per part dels ianquis. Em diuen que a l'antic Palau Smolny (on les ninetes de l'aristocràcia estudiaven balles) ja hi ha delegacions d'arreu el món per tal d'assistir a la victòria dels Soviets i els bolxevics sobre el govern provisional burgès. Ahir mateix arribaven en Fidel, en Gerardo Iglesias, en Felipe González i entre els escriptors catalans coneguts crec que ha vengut Montserrat Roig. El PC d' en Gallego ha enviat la Pepa Flores i n'Antonio Gades. D'espanyols n'hi ha molts: en Machado, en Federico García Lorca, en Rafael Alberti... la llista podria ser infinita. I gent d'Àfrica, Àsia, Amèrica. Dirigents polítics dels quals tenc poques referències però que tothom diu seran molt importants ben aviat: Ho-Xi-Minh, Lin-Piao, Che Guevara, Gandhi...
M'he instal·lat a l'Hotel Modern, un hotel senzill i barat que coneixia d'altres viatges, quan hi venia algun hivern en pla de turista pobre. A l'hotel m'he trobat de sobte amb Andreu Nin. Amb Nin ens coneixem força bé a través del l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. L'havia pogut trobar i a ran d´una entrevista que li vaig fer iniciàrem una llarga i fructífera amistat. Quan ve de vacances a Deià, normalment ens solem veure. Les vegades que hem davallat a la cala junts!
Andreu Nin m'ha dit que a més de la seva tasca política està treballant en la traducció dels clàssics russos al català. L'any passat la revista Serra d'Or li concedí el premi espacial a les millors traduccions d'obres estrangeres, tot reconeixent la seva cabdal aportació dels millors escriptors russos a la cultura catalana.
Pravda publica avui un dels centenars de poemes de l'amic Maiakovski que circulen de mà en mà per totes les ciutats russes alliberades per l'Exèrcit Roig. M'ha agradat molt, com totes les coses que fa. El poema diu així:
COMENCEU LA MARXA
Prou de xerrameca!
Silenci, escriptors!
És vostra la paraula,
camarada màuser.
N'estem tips de viure amb les lleis
D'Adam i Eva.
Hem de rebentar el cavallet de la història.
A l'esquerra! A l'esquerra! A l'esquerra!
Ei, uniformes blaus!
Onegeu les banderes!
Als oceans!
¿És que els cuirassats tenen esmussades les quilles?
La Comuna no serà vençuda.
A l'esquerra! A l'esquerra! A l'esquerra!
Instal·lat en aquest modest hotel i a mesura que veig com s'acosta una revolució que realment commourà el món durant segles, tenc menys i menys ganes de tornar a Mallorca. Els premis literaris, l'absurda tasca d'haver de promocionar els teus llibres quan la TV gasta hores i hores parlant de qualsevol ximpleria. Totes aquestes coses en fan pensar em l'absurditat de la petita lluita diària. Una xerrada sobre els problemes de l'Amèrica Central a Marratxí per a vint persones (un màxim de dues-centes si ve algun personatge famós). Aquesta constant recerca dels partits d'esquerra per a trobar els advocats, dirigents, professors adients per tal de justificar la seva rutinària existència sense perspectives. Només de pensar-ho, no hi puc fer més, el fàstic em puja i puja per la gargamella fins aufegar-me.
La situació revolucionària es consolida dia a dia. Els agitadors bolxevics dirigits per Lenin, Trotski, Zinòviev, Kàmenev i tota la vella guàrdia, multipliquen la seva tasca de propaganda per casernes, institucions i barriades obreres. El Consell Obrer i l'Assemblea han esdevengut una nova forma de democràcia, més real, més autèntica que la purament representativa. Per uns moments pens en la nostra ridícula, pactada transició política. L'ambient del carrer és molt semblant al que hi havia a l'estat espanyol després de la mort de Franco, quan encara no s'havien celebrat les primeres eleccions i molts partits (la majoria dels d'esquerra) no estaven legalitzats. La gent viu i sent el mateix. Vol un canvi profund. Quelcom que modifiqui estructures econòmiques, formes de vida, pensaments, actituds. Quelcom semblant al Maig del 68. L´única diferència és que aquí, a Petrograd, els soldats armats, l'artilleria, les divisions de xoc, formen part dels Soviets d'Obrers i Camperols. No existeix un exèrcit del poder. No hi ha possibilitat de cap pacte, de cap traïció, car el govern burgès no té res a les mans per a oposar a la voluntat del poble.
Al vespre, amb Ferran Lupescu, Boris Vian i el Jack Kerouac hem anat al café-cantant Trubestki. Sempre és ple de milicians i milicianes. Neruda -que també hi era- ens ha dit que en un parell de dies, i si podien travessar sense problemes les línies alemanyes, arribarien els membres d 'una Brigada Internacional, homes i dones que vénen de tots els pobles de l'estat espanyol i Amèrica Llatina a lluitar amb els russos per aquesta revolució que a hores d'ara ja sembla la revolució de tothom. Hi podem trobar aquí revolucionaris de tot tipus, estudiants americans que no volen anar al Vietnam, surrealistes, membres de la Internacional Situacionista. Enmig del fum i de l'enrenou del Trubestki, entre tassó i tassó de vodka, Maiakovski, acompanyat per Issak Bàbel, ha llegit un manifest-poema a la III Internacional.
Nosaltres avancem,
lava revolucionària.
Sobre les nostres fileres
oneja la bandera roja dels incendis.
El nostre cap té milions de testes.
És la Tercera Internacional.
I tothom cantava: Contra el mur dels segles, com eina frontal, bat la Tercera
Internacional!".
Maiakovski continuava, amb un tassó de vodka entre les mans:
Nosaltres avancem.
La inundació de les fileres no és d´una font.
No hi ha estuari per al Volga de l'armada roja.
La cintura de l'armada roja
farem passar a través del pols
que d´orient a occident cenyeix la terra.
I altre cop, tots: Les nacions són enganyoses.
El món és esquifit.
Fes-te gran, Tercera Internacional.
Aplaudiments, sorolls, xiulos, gresca, disbauxa. Però al company Lenin no li agrada gens ni mica el futurisme ni tota aquesta conya de la cultura proletària. Fins i tot Trotski està en contra del concepte "cultura proletària"! Lenin explica que la gent ha de conèixer primer el treball cultural que la humanitat ha produït durant segles i que són una bogeria les incitacions a cremar els museus o pintar obres d'art a les llaunes de conserva. Entre la gent de Left, del Proletkult i fins i tot dins el grup "Ofèlia Dracs" -que ha vengut en representació dels escriptors catalans per donar "fe de vida"- els comentaris més freqüents són que el company Lenin va una mica endarrerit en qüestions d'art. Ni Joaquim Carbó ni Jaume Fuster no li han pogut fer firmar un contracte per traduir al rus Negra i consentida. Els ha dit que després, més endavant, quan hagin guanyat la revolució.
Antònov-Ovsenko, que també vengué l'any passat de vacances a Deià, m'ha dit que anàs amb ell i la Guàrdia Roja a prendre el Palau d'Hivern i acabar d´un cop amb la fantasmada d'aquest govern en què ningú no creu. M'ha informat que no hi ha gaire perill. Amb un parell de canonades aquests al·lotells de casa bona, els cadets, els fills de l'aristocràcia russa, es rendiran d´un cop. Maiakovski no m'hi ha deixat anar. Diu que un poeta mallorquí, un convidat seu, ha de veure sortir el sol de la revolució damunt el creuer Aurora. I en definitiva això és el que he fet. Amb un carnet del Proletkult signat pel Comité Militar Revolucionari he pujat al creuer Aurora unes hores abans de les primeres canonades contra el Palau d'Hivern. Feia molt de fred damunt la coberta de la nau. Aquest fred que gela el Neva i no acaba fins a la primavera. Uns mariners m'han deixat un abric d'aquests russos tan ben folrats de pell i, lentament, de forma imperceptible, a mesura que passaven les hores he vist sortir el sol per entremig de les boirines del riu.
Rosa Luxemburg, Andreu Nin, Durruti, la Passionària hi ha volgut participar directament. Hi havia també corresponsals de premsa, ràdio, TV3 i televisions d'arreu del món. El president Reagan està molt preocupat per aquesta inesperada victòria dels bolxevics a Rússia just quan havia començat a posar pau a l'Amèrica Central amb la invasió de la petita illa de Granada.
L'Aurora ha disparat la seva primera canonada contra el Palau d'Hivern. La nau de guerra ha donat un tomb inesperat cap a l'esquerra amb la força del dispar. Però de seguida ha tornat l'equilibri. Me m'adon que just en aquest moment la història ha començat a caminar d´una altra manera. A partir d'ara la vida ja no serà mai més igual. M'imagín Maiakovski i els futuristes amb una brotxa a les mans pintant dels colors de Sant Martí tots els carrers de les ciutats del món.
Demà he de tornar a Mallorca. Abans que m'oblidi haig d'acomiadar-me d'Orwell. Fa dies que no surt de la seva habitació. Sé que està escrivint una novel·la que estremirà el món. El llibre té per títol 1984.
Publicat en el llibre Necrològiques (Premi Ciutat de València 1988). València: Editorial Amós Belinchón, 1988.
Turmeda | 07 Desembre, 2019 13:09 |
Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. (Miquel López Crespí)
Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. (Miquel López Crespí)
Romania en flames
Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. De primer arribaren cansats, avorrits d'haver de participar en aquella nova paròdia en lloança dels dirigents que els oprimien. S'arrengleraren capbaixos, sense deler de mirar amunt, cap allà d'on venia la veu odiada. Les banderes no es desplegaren aquell matí. Sé que avançàvem amb la secreta sospita que entre aquells cors esmicolats pel poder quelcom de nou estava covant, resplendent i poderós. A frec de la desesperança, quan ja tot semblava perdut, els homes i les dones es retrobaren l'un al costat de l'altre i es contemplaren amb mirada fulgurant, sentint bategar dins les venes els oblidats càntics de guerra, l'aroma salabrós del vent, la profunditat de les aigües. Per primer cop en molts d'anys, el poble esdevingué ampla avinguda lluent, un oceà ple de música d'una dimensió desconeguda. I nosaltres, arrelats a la plaça, entre la gent, sentint el lent ressorgir del cor sota el sol batent del migdia. Un calfred ens paralitzà d'emoció en sentir els primers xiulos dirigits contra el Conducator i la seva esposa, Elena Petrescu, reina dels morts de Timisioara, emperadriu de la fam i la misèria del seu poble, sacerdotessa beneïda per totes les Acadèmies de Ciències del món, filla predilecta de la corona britànica; fidels servidors ambdós del Fons Monetari Internacional. Els primers crits enlairant-se foren com somnis d'aigua poderosos, creixent en vertigen, com esponeroses flors de fecunditats. Ens adonàvem que era el moment més perillós. La policia podia començar a disparar com a Brasov, Constança, Sibiu. ¿Qui quedaria enmig fent front als tancs? ¿Cadàvers de dones embarassades com als pobles de Transilvània? L'instant era talment com caminar damunt una corda sobre l'abisme, un perillós passar a l'altra banda, la que no té retorn. De sobte, per a servar per sempre el record d'aquell moment històric, tremolant, restàrem aturats enmig de les veus que s'anaven alçant cada vegada amb més força. Hi veig el teu rostre espectant assenyalant-me el dictador, atemorit pel que veia i sentia. Anaven i venien els policies parlant-li a cau d'orella. L'urpa de Elena Petrescu ordenà com una ventúria de mort disparar contra la multitud. Sentírem els primers trets i quan ens llançàrem al terra ensopegàrem amb la insipidesa de la pols. Passat l'inicial instant de pànic, els batecs dels cossos es feren més implacables. Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. Després de tantes morts, de tants d'anys de mudesa, mans diverses cercaven a les palpentes la llunyania de les muntanyes, escalaven les roques ermes de la seu del Comitè Central. Pujar, amunt, vers el terrat on se sentia el motor de l'helicòpter, era marxar per un casal en somnis, navegar per l'eternitat, esser conscient de l'instant efímer que canviava radicalment totes les coordenades del temps i de l'espai. El dictador s'aferrava desesperat a les rodes de l'helicòpter mentre el darrer policia que li era fidel l'ajudava, a ell i a la seva muller, a escapolir-se del poble. De cop i volta comprenguérem que havíem guanyat. Els soldats, fins llavors atents i indecisos, s'apropaven a les noies i les abraçaven joiosos. Arreu, només el llenguatge dels ulls, una alegre geometria de minuts futurs insinuant la llibertat possible. Nosaltres, vinguts de tan lluny, no podíem creure el que succeïa al voltant. Havíem esdevingut fràgils com el cristall. Desapareixia tot el rovell dels núvols. Creixien arbres entre les pedres, flames cultes començaven a cremar els cartells de propaganda. Sorgien de profundes tenebrors els infants morts, intactes, amb llur bellesa quieta que s'emportà la mort, amb llurs gestos precisos celebrant la victòria. Esguardàvem la inimaginable processó. Tenien un esguard fix. Caminaven ben erts, somrients, com estàtues mòbils. Eren una aparició d'ombres cavalcant sobre les dunes d'un remot desert vers la follia. Talment com vingueren desaparegueren il.luminats per una efímera lluor inexplicable.
L'endemà de la covarda fugida del Conducator, tot s'havia transformat a la ciutat alçada. La gent ens abraçava pels carrers, folla d'alegria. Érem feliços de viure amb ells l'al.lucinant esclat de possibilitats. Pels cantons i places cremaven munts de llibres amb les obres completes del dictador i la seva muller. Adolescents motoritzats anaven amunt i avall agitant banderes sense descans. Sentíem plantar les arrels del futur. Ningú no havia lliurat les armes amb les quals havien obtingut la llibertat. Tothom amb els ulls encesos foradant la fosca, giravoltant en un somni que no acabaven de creure.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 06 Desembre, 2019 21:31 |
Viatges - Novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (i II)
La lectura que als vint anys fem d'Ulisses, per parlar de l'obra més famosa de James Joyce, és una lectura més que res "literària". Ens preocupa més que res poder anar assimilant unes tècniques, el monòleg interior, aquella mena d'experimentació contínua que sabem que han condicionat tota la literatura mundial d'ençà la seva publicació. La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! (Miquel López Crespí)
En relació amb els autors nascuts a Irlanda es pot parlar igualment de James Joyce, però... ¿quin escriptor, quina persona mínimament formada no ha llegit multitud d'estudis referents a la importància històrica de la seva obra, de les seves aportacions a la cultura universal? James Joyce el coneixem de molt jovenets, en aquells anys seixanta d'intensa formació cultural i política. Posteriorment, a començaments dels anys setanta, quan publicam el recull de narracions A preu fet (Palma de Mallorca, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma de Mallorca, Editoral Turmeda, 1974), obres com Desterrados, Gente de Dublín, Dedalus, Ulises o La velada de Finnegan -que coneixíem en traducció espanyola- fan que mai més puguem escriure com abans d'haver llegit aquesta mena de narrativa. Però cap a mitjans dels seixanta llegim Joyce o anam a veure les primeres obres de Samuel Beckett més que com a autors "irlandesos", com a intel·lectuals en certa manera inclassificables, qui sap si com a "apàtrides". Sabem que Samuel Beckett s'ha jugat la vida lluitant contra els nazis en temps de l'ocupació alemanya de França. Però en aquelles inicials lectures adolescents no hi trobam gaire relació entre la seva obra, el renaixement cultural irlandès i molt manco amb la lluita activa per la independència. Amb James Joyce ens passà quelcom de semblant. Malgrat la seva relació conflictiva amb el catolicisme regnant a la Irlanda d'aleshores, els seus problemes com a persona i com a creador, les preocupacions que té com a escriptor, no seran mai semblants a les que tenen els intel·lectuals que malden per anar bastint una obra podríem dir nacional-popular com serà el cas de Sean O'Casey, Liam O'Flaherty o Brendan Behan, per posar uns exemples.
La lectura que als vint anys fem d'Ulisses, per parlar de l'obra més famosa de James Joyce, és una lectura més que res "literària". Ens preocupa més que res poder anar assimilant unes tècniques, el monòleg interior, aquella mena d'experimentació contínua que sabem que han condicionat tota la literatura mundial d'ençà la seva publicació. La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! Un altre escriptor irlandès que ens interessa aleshores és, sense cap dubte, George Bernard Shaw. Un intel·lectual preocupat en tot moment per la situació de les classes populars i que milita activament en la Fabian Society atacant les injustícies de les classes dominants britàniques i les de tot el món. Shaw fa servir la novel·la per a exposar les seves concepcions d'un tipus especial de socialisme cristià i les misèries produïdes per la societat de classes. Entre 1884 i 1888 publica obres que es poden emmarcar dins d'aquesta línia. Concretament -i citam per les traduccions espanyoles que empràvem- Inmadurez, El nudo irracional, La profesión de Cashel Byron, Amor entre artistas i Un socialista no social.
Però és en el teatre on Shaw empra a fons totes les seves potencialitats creadores per a fustigar sense descans les hipocresies i injustícies de la societat victoriana. La misèria en que viu la classe obrera anglesa i irlandesa, el problema de l'habitatge a la seva època, l'explotació a la qual eren sotmeses les famílies treballadores per part de propietaris sense escrúpols, és descrita de forma magistral en Casas de viudos (1885). És el començament d'una important producció teatral sempre en la línia de denúncia de la injusta situació d'explotació en què viuen els treballadors i treballadores. El problema de la prostitució es posat en escena en l'obra La profesión de Mrs. Warren (1894); l'atac a les guerres imperialistes i la "falsa glòria" a què criden al poble les classes dominants britàniques el trobam en Las armas y el hombre (1894); el paper de la dona en la societat contemporània es descrit en Cándida (1894).
Tots aquests autors nascuts a Irlanda formen part, al costat de la nostra herència cultural catalana o les influències castellanes i mundials, de la nostra formació humana, literària i política.
Però al costat indiscutible d'aquesta influència, hi ha uns escriptors irlandesos poc coneguts, quan no silenciats i marginats, els que ens interessen especialment. I ens interessen especialment perquè a Catalunya i l'estat espanyol estam immersos en una lluita activa contra el feixisme i l'imperialisme espanyol dominants. De joves cercam exemples que siguin un equivalent dels nostres Gabriel Alomar, Andreu Nin, Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Salvat-Papasseit, Joan Fuster... Cercam autors d'una accentuada línia nacional-popular, intel·lectuals de ferm compromís amb la llengua i la cultura de les nacions oprimides per l'imperialisme, homes i dones compromesos amb les organitzacions que lluiten activament, fins i tot amb les armes a la mà, contra l'opressió nacional i social dels pobles.
En el cas del poble irlandès, la generació posterior als Shaw i als Joyce ens forneix d'alguns exemples remarcables. Som a mitjans dels anys seixanta. I així com és molt fàcil trobar obres d'Oscar Wilde i George Bernard Shaw, és complicadíssim, avui dia encara ho és!, saber de la vida i de l'obra de Liam O'Flaherty, Sean O'Casey o Brendan Behan. I això que són els autors compromesos més coneguts! Jovenets de vint anys, ja ens adonam de la "selectivitat" cultural que els promotors dels cànons literaris van establint en els àmbits europeu i mundial. Des de París a Londres, en els més sofisticats teatres de Milà o Berlín, pots trobar constantment reestrenes d'obres d'Oscar Wilde o de Bernard Shaw... La importància d'anomenar-se Ernest és representa normalment al Madrid feixista de la postguerra, a la Lisboa salazarista o l'Atenes dels coronels. James Joyce i Samuel Beckett formen part de la cultura universal. Bredan Behan és un marginat.
A mitjans dels anys seixanta ens demanàvem què fer per trobar notícia de Liam O'Flaherty. A poc a poc descobrim "un altre món" de la cultura irlandesa. Escriptors completament lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d'Irlanda. O'Flaherty és el típic autor autodidacte que per a provar de sobreviure ha de fer d'estibador, d'empleat, d'obrer, de drapaire, de miner... En la guerra civil de 1919-1921 lluita a les files dels Irish Republicans fins que és obligat a radicar-se a Anglaterra. Tota la seva obra narrativa va estretament lligada a la història i a la lluita per l'alliberament d'Irlanda. Entre aquestes obres cabdals del renaixement cultural irlandès, expressió de la generació que ha lluitat i lluita activament contra les conseqüències de la colonització britànica, podem destacar la novel·la Thy Neighbour's Wife (1924) i The Informer (El delator) (1925). Posteriorment publica Mr. Gilhooley (1926), The Assassin (1929), The House of Gold (1931), The Puritan (1933), The Martyr (1937) i Famine. També edita una col·lecció de contes amb el títol Short Stories of Liam O'Flaherty (1937), dos llibres autobiogràfics titulats respectivament Two Years(1930) i Shame the Devil (1934). La novel·la Insurrection és de l'any 1950.
Com explica Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty El Delator, el compromís de l'escriptor, com en el cas ben idèntic de Bredan Behan, porta l'autor que comentam als límits més extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Sovint va ser Bernard Shaw qui encapçalà les campanyes de recollida de diners per a ajudar a sobreviure el combatiu intel·lectual irlandès. O'Flaherty publicà nombroses obres en vida, però normalment eren silenciades pel món cultural oficial del moment. Lluny de qualsevol moda literària, exclòs dels cercles de Dublín i de Londres on es "consagraven" els autors, anava fent la seva obra enmig de la indiferència general. Una obra, la d'aquest autor, que no agradava ni a les classes dominants angleses ni tampoc acaba de satisfer la burgesia irlandesa ni les classes mitjanes del país que, influïdes pel catolicisme militant que practiquen, no s'acabaven d'identificar amb la Irlanda popular descrita en les obres d'O'Flaherty. Com explica Jordi Arbonès: "Car O'Flaherty, per damunt o per davall de les lluites socials o patriòtiques, ha pretès d'oferir [amb El Delator] un aiguafort, amb un ambient sòrdid i miserable com a rerefons, en el qual els irlandesos apareixen despullats de tota qualitat idealitzada. Diríeu que en una època en què els separatistes havien aconseguit de crear el mite heroic d'Irlanda, O'Flaherty s'imposa el deure de desmitificar els irlandesos. Per a ell, Irlanda és 'les muntanyes i les extenses planes ondulants i els congosts rocosos i els rius calmosos' del sud, però també és el districte dels barris baixos de Dublín, amb els seus bordells, 'la brutícia, el crim, dones belles, idealismes brillants en cellers humits, sants famolencs a les mansardes, els exemples més esgarrifosos de la depravació i el vici, tot frec a frec, en aquell fètid pantà de la riba septentrional del Liffey'. I al costat dels irlandesos més respectables -obrers, comerciants- també hi viuen els més miserables -meuques, criminals, els marginats de la societat-. I amb els marginats es barregen els revolucionaris, marginats ells també per llur idealisme".
Una societat, la descrita per O'Flaherty, que no agrada ni al món cultural britànic amb tot el seu exèrcit de servils ni a les noves classes dirigents irlandeses, controlades pel poder quasi absolut del clergat catòlic.
A mitjans dels seixanta poguérem conèixer bona part de l'obra teatral de Sean O'Casey i de Brendan Behan mitjançant aquella revista imprescindible que va ser Primer Acto. El teatre català clàssic i d'avantguarda, les experimentacions revolucionàries que es feien a l'estat espanyol i la resta del món hi trobaven la notícia, l'anàlisi, l'edició de l'obra impossible de trobar en el món editorial "normal". Diem "normal" a la anormalitat feixista dels anys seixanta. El número 80 de Primer Acto (1966) publicava la traducció de Bedtime Story i el crític teatral Renzo Casali analitzava aquest muntatge, titulat, en la traducció espanyola Cuento para la hora de acostarse. Potser encara és per escriure la història de la relació del teatre irlandès de Behan i d'O'Casey amb la lluita del poble irlandès. Behan va militar activament en l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'IRA, i va patir quatre anys de presó pel seu compromís directe amb la lluita armada. Sean O'Casey dedicà igualment bona part de la seva obra teatral a reflectir la lluita del seu poble. No fa gaire la col·lecció de teatre Skene on té un paper essencial Alfonso Sastre ha publicat dues obres bàsiques d'aquest autor irlandès. Les obres, Rosas rojas para mí i La sombra de un hombre armado hi són servides en versions del mateix Alfonso Sastre.
Però parlàvem de la revista Primer Acto i del paper de José Monleón, J. A. Ezcurra i Ricard Salvat en el coneixement del teatre nacional-popular irlandès i de l'avantguarda catalana, espanyola i mundial d'aquells anys. El número 81 de Primer Acto era dedicat enaprofundir l'obra de Brendan Behan amb estudis de José Monleón, "Brendan Behan y Joan Littlwood"; "Un teatro para el pueblo", de Joan Littelwood; "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" de F. Lorda Alaiz i "En la muerte del escritor" de W. R. Rogers. Al costat de tots aquells treballs la revista publicava el text complet de El rehén.
Són precisament aquestes obres, El rehén de Behan, Rosas rojas para mí d'O'Casey i El delator de Liam O'Flaherty les que, conjuntament amb alguns poemes de Yeats o la famosa Balada de la presó de Reading d'Oscar Wilde, portam dins la maleta en les nostres visites a Irlanda a finals dels anys seixanta. Els tres autors, i més que res, les peces teatrals de Behan i O'Casey es poden inscriure, amb les seves especifitats particulars, en tota aquella embranzida del teatre polític i revolucionari que encapçalen Brecht i la línia d'"intervenció" que aleshores escrivia Peter Weiss.
Bredan Behan és el continuador, per l'"esquerra" -molt a l'esquerra!- del teatre fabià d'un Bernard Shaw i del mateix O'Casey. Un home que procedeix directament, com a militant de l'IRA, de les fileres de la lluita per la independència d'Irlanda. Les experiències de presó de Behan es poden trobar en la seva narrativa, concretament en el llibre Borstal Boy (hi ha una traducció francesa a Galimard, 1960, titulada Un peuble partisan). En Borstal Boy Behan ens descriu els anys de presoner a mans de les forces repressives britàniques. Francisco Lorda Alaiz en l'article "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" ens recorda les circumstàncies de la detenció de l'escriptor. Diu el comentarista: "En 1939, Brendan Behan desembarca en Liverpool con una maleta llena de explosivos. Sinn-feiner, como su abuelo, su padre y la mayor parte de los miembros de su familia, pertenece ya, a pesar de su extremada juventud -dieciseis años-, al IRA -el Ejército Republicano Irlandés-, y tiene la misión de hacer saltar los astilleros de la Marina. Apenas depositado su equipaje en su habitación del hotel, cae en manos de la Policia, se le conduce sin miramiento alguno a la Comisaria y se le arroja sobre la marcha al interior de una celda hedionda de la cárcel de Welton, donde los guardas se encargan de enterarle de la opinión que les merecen esos 'cerdos de irlandeses', en general i esa 'basura de terroristas del IRA' en particular".
Algunes obres de Behan, concretament Borstal Boy, ens situen davant un escriptor de vena, un autor que també destaca, i molt!, en la narrativa. Alguns estudiosos volen situar solament Brendan Behan en el marc concret del teatre irlandès contemporani. Però la seva narrativa memorialística ho desmenteix de forma rotunda.
La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat.
Llegint l'obra de Brendan Behan hom recorda, amb les diferències de rigor, llibres cabdals, aportacions importantíssimes a la història cultural i política dels pobles. Pens ara mateix en la feina, els escrits essencials d'Antonio Gramsci dins les presons mussolinianes. Qui no recorda els famosos Quaderns de la presó, obra cabdal del gran dirigent comunista italià? O Les cartes de la presó de Rosa Luxemburg?
Quan hi reflexiones, quan analitzes a fons la narrativa de la presó de Brendan Behan, t'adones de les similituds amb tantes obres dels clàssics empresonats i torturats per les forces de la reacció pertot el món. Molts d'aquests llibres són els que han anat formant -o deformant, dirien els reaccionaris!- la nostra consciencia militant. Si miram endarrere ens trobarem amb l'experiència que va significar la lectura d'alguns poemes de Quevedo escrits en circumstàncies semblants, obres de Miguel Hernández escrites en els anys del seu captiveri, la famosa balada d'Oscar Wilde escrita a la presó de Reading... Els exemples podrien multiplicar-se fins a l'infinit. Qui no té en ment les Memòries d'un revolucionari de Kropotkin, llibre editat a Londres l'any 1887? Memòries d'un revolucionari tenia per títol original A les presons russes i franceses. La primera edició de l'any 1887 va ser comprada íntegrament per la policia política tsarista per ordres expresses del tsar. El llibre de Kropotkin, editat en espanyol a començaments dels anys setanta per l'editorial ZYX, ens ajudà a conèixer i aprofundir en la Rússia d'abans de la Revolució Soviètica, en les condicions d'opressió de les nacions de l'Imperi rus, en les tortures i vexacions a què eren sotmesos els revolucionaris de totes les nacions oprimides pel tsarisme.
Una obra, la de Brendan Behan, molt semblant a les memòries del gran revolucionari alemany Ernst Toller, un dels caps de la insurrecció consellista de 1919, fundador i dirigent de la República Alemanya dels Consells de Treballadors, Pagesos i Soldats. Recentment Edicions de 1984 de Barcelona ha editat l'obra de Toller Una joventut a Alemanya (Barcelona, Edicions de 1984, 2001). Una joventut a Alemanya ens confirma novament tot el que anam dient sobre la narrativa memorialística dels intel·lectuals que han fet del compromís amb el deslliurament del seu poble objectiu d'una vida de lluita i sovint de grans sacrificis.
Recordem al respecte llibres com El Vertigo (Barcelona, Editorial Noguer, 1974) de la revolucionària Ievguénia Semiónovna Ginzburg, acusada per l'estalinisme d'idees trotskistes i presonera des de l'any 1937 fins a 1957 a les presons i els camps de concentració dels usurpadors i enterradores de les idees socialistes d'octubre. El material d'Eva Forest titulat Eva Forest: diario y cartas desde la cárcel (París, Édicions des femmes, 1975) o el llibre de Manuel Cruells, Escrits a la presó de Barcelona (1944-1945) (Barcelona, Galba Edicions, 1977), que ens informa amb tota mena de detalls de com era la vida a les presons feixistes de Barcelona a mitjans dels anys quaranta, són exemples molt semblants al de Behan.
Bredan Behan era a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta -i és ara mateix!- l'exemple d'intel·lectual compromès. Pintor de parets i mariner, militant de l'IRA, detingut durant quatre anys a les presons britàniques, narrador clàssic a l'alçada dels millors memorialistes del món, autor teatral per excel·lència, va saber portar a la literatura les lluites del poble irlandès i la seva experiència personal en el combat contra l'opressor. Obres teatrals com The quare felow i posteriorment The hostage porten a l'escena tota la càrrega subversiva que tenia i té el món vital de Brendan Behan. Obres escrites en una línia que combina, sense ser-ne cap deixeble ni imitador, el millor de Bertolt Brecht i, també, mercès al tarannà especial de l'autor, a la commedia dell'arte italiana. Peces que porten a l'escenari històries verídiques de la resistència, de la vida quotidiana d'un poble oprimit, fent del teatre una esmoladíssima eina de lluita i de desvetllament nacional i social. Com deia Francisco Lorda Alaiz en "Continuación de la tradición dramática irlandes: los Behan": "Brendan Behan parte de una realidad cruda y su quehacer básico consiste en reproducirla con toda su crudeza, y, aunque de cuando en cuando, se salga por la tangente de la extravagancia, que, de todos modos, no acaba de ser gratuita, el humor y la sátira brotan muy naturalmente de los propios personajes y de su circunstancia, y no son una superestructura artificiosa impuesta por la intención del autor sin mirar demasiado si viene a cuento o no. Se trata, en resumen, de un realismo no menos estricto que el de una Selagh Delaney, un Wesker o un Willis Hall, ni de función social menos intensa que el de éstos, pero de una calidad peculiar que confiere a ese realismo una dimensión próxima a lo que podría calificarse de comedia satírica".
Turmeda | 06 Desembre, 2019 14:59 |
Viatges - Novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (I)
Molt abans dels nostres viatges a Irlanda, aquest sofert i heroic país, fa temps que forma part de la nostra història, de la nostra educació cultural, política i sentimental. Com ja hem escrit en el primer article d'aquesta sèrie, el primer contacte amb Irlanda s'esdevé anys enrere, amb els nostres inicials contactes amb la literatura irlandesa per via lectora, concretament amb l'obra d'autors com Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan i Liam O'Flaherty, els quals, entre molts d'altres, ja ens feien copsar móns d'una grandària intel·lectual inabastable. (Miquel López Crespí)
Molt abans dels nostres viatges a Irlanda, aquest sofert i heroic país, fa temps que forma part de la nostra història, de la nostra educació cultural, política i sentimental.
Com ja hem escrit en el primer article d'aquesta sèrie, el primer contacte amb Irlanda s'esdevé anys enrere, amb els nostres inicials contactes amb la literatura irlandesa per via lectora, concretament amb l'obra d'autors com Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan i Liam O'Flaherty, els quals, entre molts d'altres, ja ens feien copsar móns d'una grandària intel·lectual inabastable.
Jordi Arbonès, en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty titulada El Delator (Barcelona, Editora Aymà, 1973) situa a la perfecció el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Per a Jordi Arbonès precisament el procés de destrucció de la cultura irlandesa, la brutalitat de la colonització britànica amb segles de guerres, fams causades per aquesta mateixa colonització, persecucions i emigracions, a finals del XIX impossibilitaven que els autors nascuts en aquella època escrivissin en gaèlic, malgrat que ja l'any 1893 s'havia format la Gaelic Leage, la Lliga Gaèlica entestada en la preservació i difusió de l'irlandès, la música i els costums i els jocs tradicionals d'Irlanda. A poc a poc, impulsada per les circumstàncies i la creixent força del moviment nacionalista, la Lliga Gaèica es va anar convertint en part essencial del renaixement de la nació.
De tothom és conegut que quan James Joyce va néixer a l'any 1882 potser no s'haurien trobat més de cinquanta persones a tota Irlanda que poguessin llegir i escriure en irlandès (malgrat vora un milió el parlaven, molts dels quals ni entenien l'anglès).
Sense copsar a fons les terribles conseqüències de la colonització britànica, el genocidi humà i cultural que significà, serà difícil entendre aquesta minorització terrible del gaèlic. D'ençà l'inici de la conquesta anglesa en el segle XII, fins i tot després dels grans crims d'Oliver Cromwell i els seus fanàtics angloescocesos, es pot dir que la llengua es mantingué ferma arreu d'Irlanda. Els colons protestants havien espoliat el poble de les seves propietats, expulsat de les millors terres els irlandesos, controlat l'economia, foragitat les masses pageses envers indrets miserables i pocs productius. Les execucions i devastacions portades a terme pels exèrcits d'Oliver Cromwell havien destruït el sistema de clans irlandès, la forma històrica de convivència i governació de la nació. Però mai no s'havia pogut anihilar la llengua del país. Ni Enric VIII, ni Cromwell, ni cap de les periòdiques ofensives dels exèrcits de fanàtics protestants venguts d'Anglaterra no havien pogut exterminar el gaèlic.
Per aconseguir-ho l'imperialisme anglès va haver de modificar totalment el sistema de producció irlandesa, la producció agrícola, amb tota una sèrie de lleis que feien impossible la normal supervivència del camperolat. Lleis que afavorien la divisió de la terra per tal d'evitar que no fos rendible i obligàs a l'emigració forçosa. D'aquí les lleis referents a l'herència de les propietats. A mitjans del segle XVIII els "catòlics" tan sols posseïen el 7% de la terra d'Irlanda.
Tot plegat ajudà a produir l'espantosa fam dels anys quaranta del segle XIX que produí la mort de més d'un milió d'irlandesos i obligà a l'emigració a un altre milió. Allò significava un autèntic genocidi, un genocidi emprat pels colonitzadors per aconseguir rompre la columna vertebral del poble irlandès i, de rebot, del gaèlic. Abans de la gran fam dels anys quaranta, concretament a l'any 1835, hi havia uns quatre milions de persones que parlaven l'irlandès. Cap a l'any 1891, després de la gran fam, després del milió de morts i l'emigració massiva, tan sols restaven 680.245 irlandesos que parlaven la seva llengua. Les lleis repressives angleses contra la cultura d'Irlanda, la imposició a partir de l'any 1831 del Sistema Nacional d'Escolarització britànica amb la prohibició de l'irlandès com a llengua per a l'educació i obligatorietat de l'anglès per a tots els mitjans de comunicació i relacions amb les institucions; l'establiment de forts càstigs físics per a tots aquells infants que emprassin el gaèlic, aconseguí anar arraconant la llengua del país fins a convertir-lo en una llengua marginal, inútil per a aconseguir la més mínima inserció social i institucional de qualsevol ciutadà del país ocupat. Com de costum va ser la debilitada aristocràcia irlandesa, la naixent burgesia catòlica i molts sectors de les classes mitjanes els que desertaren de la tasca de reconstrucció nacional. Sectors de la pagesia i de la classe obrera servaren, amb totes les seves limitacions, aspectes essencials de la llengua del país.
L'imperialisme britànic britànic, tot combinant la repressió econòmica, les fams periòdiques, el foment de l'emigració, les lleis contra la cultura irlandesa, aconseguia que en pocs anys, l'anglès esdevingués la llengua dominant.
Actualment, malgrat la Constitució reconeix l'irlandès com a llengua nacional, tan sols unes 75.000 persones parlen el gaèlic a les zones Gaeltacht, la costa de l'oest d'Irlanda. Cal dir que malgrat aquesta dura realitat lingüística, els esforços i la feina fetes en la normalització cultural han aconseguit certs resultats. L'obligatorietat de l'ensenyament de l'irlandès d'ençà de la independència del sud ha aconseguit que almanco un milió de persones tenguin alguns coneixements de la seva llengua.
És la generació d'escriptors posteriors als Synge (1872-1909), Shaw (1856-1950), O'Casey, Joyce (1882-1942) la que ja adopta l'irlandès com a llengua literària malgrat que moltes vegades han de traduir les seves obres a l'anglès. És la generació de Frank O'Oconnor (1903), Sean O'Faolain (1900), Donagh Mac Donagh (1912) i Brendan Behan (1923-1964) la que ja escriurà amb certa normalitat en irlandès.
Brendan Behan, amb l'obra Ang Gial (L'ostatge) és dels primers escriptors que primer empren l'irlandès i després en fan la traducció a l'anglès.
William Butler Yeats, Liam O'Flaherty, Brendan Behan, Sean O'Casey, Ernie O'Malley, Seamus Heaney o el batle de Cork, l'autor de teatre, poesia i destacat publicista Terence MacSwiney, mort en la vaga de fam a la presó de Brixton l'any 1920, són ja, indiscutiblement, intel·lectuals irlandesos fortament arrelats a la història i la lluita del poble per la seva llibertat.
I és aquesta història, conflictiva, de contínua lluita per l'alliberament nacional i social, la que influeix de forma definitiva el jove Yeats, un poeta que, com podem llegir en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (Barcelona, Edicions 62, 1994) havia encetat "la seva carrera sota la influència de Spencer, Shelley i Blake, fent una poesia de clara filiació romàntica" i el poeta perseguia "un ideal de 'bellesa impersonal' que es tradueix en una poesia de caire preciosista i irreal".
Però tot muda quan coneix la història d'Irlanda, hi aprofundeix i assimila la poesia heroica i popular del país. Cap a 1910 va concretant el seu compromís actiu amb el moviment nacionalista irlandès que lluita per la independència fins a esdevenir-ne un actiu militant. És aleshores quan Yeats, servint-se dels seus profunds coneixements literaris, comença a emprar la poesia per a donar a conèixer la problemàtica irlandesa als seus lectors. Llibres com The Green Helmet and Other Poems (1910) i Responsibilities (1914) en són un bon exemple.
Aquest compromís de Yeats el converteix, parlam dels anys 1914-1921, en el gran poeta nacional d'Irlanda. Quan s'esdevengué la seva mort l'any 1939 tot el país s'aturà en acte d'homenatge i de gratitud per la seva obra i l'actiu compromís amb la lluita popular contra la dominació britànica.
Yeats lluità també activament contra la prepotència del clergat catòlic en la Irlanda independent de De Valera. Precisament la Constitució irlandesa de 1937 reconeixia oficialment el paper preponderant del catolicisme més tridentí en la vida política i cultural del país. Yeats, fent la contrària a Eamon De Valera i els seus governs tan estretament lligats al clergat catòlic, declarà aleshores: "Si continuam insistint que aquest país, Irlanda, s'ha de regir per les idees del catolicisme i tan sols per les idees catòliques, mai aconseguirà la reunificació, la unió amb el nord. Amb aquestes idees vostè clava una falca dins el cor de la nació".
En els Països Catalans Yeats va ser traduït per Marià Villangómez i Marià Manent.
En el mateix any que mor Yeats, el 1939, naixia a Mossbawn, County Derry, Seamus Heaney, considerat un dels més gran poetes irlandesos contemporanis. L'escriptor va estudiar amb beques al Saint Columb's College de Derry i a la famosa Quenn's University de Belfast. Com s'explica en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (pàg. 395) alguns dels vessants prioritaris de la poesia compromesa i solidària de Seamus Heaney serien els "poemes elaborats a patir dels records de la seva infantesa i joventut a County Derry; poemes sobre nombrosos aspectes de la vida cultural, social i política de la Irlanda actual; poemes extraordinàriament ambiciosos on el poeta recrea la història de la primitiva Irlanda i els seus mites i llegendes".
Per a copsar el genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos hauríem de repassar novament el que diu Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la El delator de Liam O'Flaherty. Diu Jordi Arbonés: "Per bé que l'irlandès, com a llengua viva, no morí mai, degut a l'atac constant i permanent del govern anglès, a la fam de l'any negre de 1847, el Black '47, com l'anomenen ells, i a l'emigració que el seguí, s'anà decandint i, en la primera meitat del segle XIX, havia deixat d'existir com a llengua culta. Allò que en restà foren una gran varietat de dialectes parlats al llarg de les zones costeres i meridionals. Malgrat tot, la 'Lliga Gaèlica', fundada el 1893, que comptà amb el suport dels homes més lúcids sorgits de les capes baixes del poble, es dedicà a l'ensenyament gratuït de la llengua per tot el país ".
Malgrat aquesta "desculturització" produïda per la imposició via militar d'una cultura aliena a Irlanda, l'anglesa, molts escriptors de formació anglesa descriuen, d'una manera conscient o inconscientment, tot el món, la història, els conflictes que els han alletat. En el fons no es poden desfer d'Irlanda ni quan empren una llengua imposada ni tampoc quan volen atacar o ridiculitzar les mancances i misèries d'una societat colonitzada.
El gran escriptor irlandés Jonathan Swift és un bon exemple al respecte. Un llibre que en la joventut, ni que fos resumit i retallat, ens emocionà, va ser indubtablement aquell titulat Els viatges de Gulliver. No cal dir que la peregrinació de Lemuel Gulliver al país dels nans i al dels gegants, l'aventura de l'illa voladora o l'arribada a la contrada dels cavalls savis no eren més que anècdotes de les quals es servia el genial esperit satíric de Swift per a ridiculitzar les classes dominants de la seva època. Intenció que, com és evident, no podíem arribar a copsar de jovenets en tota la seva fondària, ja que aquelles edicions "per a joves" eren això: burdes retallades de l'obra original de Swift per a fer-les digeribles i el manco conflictives possibles per a un ampli públic lector.
Però on la mestria satírica de Swift arriba a punts molt elevats és en la seva "proposició". El llibret, que tenia en els meus prestatges en versió castellana, es titulava Una modesta propuesta para impedir que los hijos de los pobres sean una carga para sus padres i que em desaparegué en temps de la transició, no sé com ni quan, era una autèntica bomba subversiva. ¿Qui pot dubtar que la "modesta proposició" de Swift era ja en el seu temps i encara ara una càrrega de profunditat contra la fam i la misèria produïda per la colonització britànica?
En el fons, Swift, malgrat les seves evidents contradiccions, era un irlandès de soca-rel. Més d'una vegada afirmà que s'hauria de cremar tot el que fos anglès... menys el carbó! També va propugnar la creació d'un parlament irlandès.
Estic ben convençut que moltes de les obres falsament considerades com un simple "divertiment" de l'autor, una enginyosa sàtira per a passar el temps, són poderoses i eficients armes intel·lectuals en mans de Swift per a provar de desemmascarar la hipocresia de la seva època, la ignorància de l'aristocràcia terratinent i la naixent burgesia britànica, responsables de la brutal colonització d'Irlanda. Una arma posada al servei del poble irlandés per ajudar-lo a desvetllar la immensa, la tenebrosa injustícia a la qual es veu sotmès d'ençà l'inici de l'ocupació en el segle XII.
Arribats en aquest punt dels nostres records literaris algú pensaria que seria hora de parlar extensament de James Joyce, Oscar Wilde, Samuel Beckett o George Bernard Shaw. En efecte. ¿Qui pot dubtar de la influència d'aquests grans autors nascuts a Irlanda damunt l'obra de qualsevol escriptor?
Beckket, que partir de 1947 escriu en francès, revoluciona la narrativa contemporània amb obres com More princks than kiks (1934) i Murphy (1938), la seva primera novel·la. Els experiments Molloy (1951), Malone meurt (1951) i L'Innomable (1955) aprofundeixen fins a límits inimaginables els camins literaris de ruptura de la narrativa del XIX iniciats per James Joyce. Tot el teatre de la segona meitat del segle XX queda absolutament condicionat per obres com En attendant Godot (1952), Fin de partie (1957) i Act sans paroles (1957).
Podríem parlar també de la influència exercida per Oscar Wilde en el món literari contemporani. Aquella doctrina estètica que parla de l'"art per l'art" i que es concerta en el seu llibre Intencions (1891). Una de les primeres novel·les d'Oscar Wilde que llegim en la nostra adolescència és, sens dubte, la famosa novel·la El retrat de Dorian Gray, "evangeli" dels decadentistes i esteticistes de tota època i contrada. Record que les companyies teatrals madrilenyes, quan a començaments dels anys seixanta anaven a fer "las provincias" i compareixien pel Teatro Lírico o el Teatro Principal, solien representar les comedietes cíniques de Wilde, especialment famoses aleshores, ja que se n'havien fet diverses versions cinematogràfiques. Em referesc a obres com El ventall de Lady Windermere i la més famosa, La importància d'anomenar-se Ernest.
Però aquest era el Wilde d'abans dels seus conflictes amb les classes dominants britàniques. Els amors conflictius de l'autor amb Lord Alfred Douglas no són perdonats pel pare d'aquest, el marquès de Queensberry. A conseqüència de la persecució i posterior procés al qual és sotmès, l'escriptor acaba a la presó de Reading, amb els presos comuns, condemnat a dos anys de treballs forçats, convertit en un no-res, vilipendiat. A partir d'aquell moment, Oscar Wilde, marginat de la vida social i cultural de l'Imperi, condemnat, vivint en condicions infrahumanes, escriu a la presó dues de les millors obres literàries de l'època. La presó, la dura realitat a la qual es sotmès pel sistema judicial britànic, el fa escriure, lluny de la seva antiga estètica De profundis i La balada de la presó de Reading.
Dues obres que, a mitjans dels anys seixanta, lluny de les flors i violes de La importància d'anomenar-se Ernest ens ajuden també a conèixer una mica més la brutal cara de l'imperi britànic, els aspectes tenebrosos de la persecució que els imperialistes exerceixen no solament sobre els pobles i nacions que esclavitzen i oprimeixen amb llurs exèrcits, sinó també l'opressió sobre les persones amb unes inclinacions sexuals considerades "anormals": l'homosexualitat d'Oscar Wilde.
Turmeda | 06 Desembre, 2019 14:14 |
Viatges - Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos
Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster". (Miquel López Crespí)
Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster".
Actualment Gerry Adams és conegut com un dels polítics que, amb altres dirigents del Sinn Féin, porten endavant el procés de pau a Irlanda del Nord. Gerry Adams, que ha negociat i negocia amb Londres el desarmament de l'IRA i de les forces paramilitars partidàries de la unió amb Anglaterra, explica de forma coherent i amb abundor d'informació el llarg procés de consolidació de l'Exèrcit Republicà Irlandès a partir dels esdeveniments de 1968-69; les heroiques vagues de fam a les presons britàniques dels anys 1980-81, en les quals el diputat i combatent per la llibertat d'Irlanda Bobby Sands era al capdavant de la lluita. Vagues de fam que demanaven, entre altres reivindicacions, que els presos de l'Exèrcit Republicà Irlandès i tots els detinguts del moviment nacionalista gaudissin d'un estatut especial de pres polític. Tothom recordarà encara que aquells anys era al capdavant de l'executiu imperialista la reaccionària primer ministre Margaret Thatcher. Però malgrat les vagues fins a la mort, el Govern de Londres es negà a concedir als vaguistes la condició de presos polítics. Les diverses vagues de fam que trasbalsaren l'opinió pública irlandesa i mundial acabaren amb la mort de deu presos, entre els quals hi havia Bobby Sands. Bobby Sands havia estat elegit membre del Parlament de Westminster en representació del districte de Fermanagh/South Tyrone. Però ni la condició de diputat del valent revolucionari, ni les mobilitzacions populars arreu del món per aconseguir salvar la vida d'aquells valents lluitadors aconseguiren modificar l'actitud del govern imperialista britànic: els continuadors de les idees de James Connolly, els hereus de vuit-cents anys de lluita contra la colonització, havien de morir sense ser escoltats.
Són aquestes impressionants vagues de fam fins a la mort, l'heroisme demostrat en tot moment, els que van obligant a l'IRA a una profunda reflexió quant als límits de la lluita armada i la necessitat, en determinats moments històrics, de provar d'avançar envers l'alliberament del poble treballador i la reunificació d'Irlanda mitjançant la possible utilització revolucionària de les institucions i la lluita política.
Com explica Gerry Adams en Hacia la libertad de Irlanda, les lluites radicals dels anys 1968-1972 havien romput la columna vertebral del Govern unionista de Stormont i forçat la intervenció directa de l'exèrcit britànic.
En un article publicat en un web i titulat "La cultura és el que la cultura fa", Gerry Adams recordava els anys de què parlam i deia: "L'any 1969 l'estat va morir [l''Ulster']. Va ser ressuscitat per Govern britànic i ha estat mantingut en vida mercès a les forces d'ocupació. Durant tots aquests vint-i-cinc anys d'intervenció, totes les institucions de la vida d'Irlanda s'han vist afectades; cap no ha restat al marge. Malgrat que hagi estat el Nord d'Irlanda la zona que ha patit amb major intensitat el conflicte, l'impacte s'ha deixat sentir en tot el país".
Segons la versió de Gerry Adams, va ser l'anàlisi dels resultats de vint anys de lluita armada a Irlanda del Nord, la mort dels presos en vaga de fam i la constatació de la situació real d'un cert cansament entre els sectors combatius que històricament havien donat i donaven un suport actiu a l'IRA, el que anà obligat a la direcció a una reflexió sobre la necessitat d'emprar altres camins per a assolir els objectius del moviment d'alliberament nacional i social.
Recordem que a partir dels anys vuitanta i, més concretament, a partir de les eleccions de 1982, després de l'assassinat "legal" de Bobby Sands i altres nou vaguistes de fam, el Sinn Féin obté normalment entre el 35 i el 42,6% del vot nacionalista. Uns percentatges que, com explica Gerry Adams, confirmen que hi ha una part dels sectors irlandesos que donen un suport actiu a l'IRA que volen emprar sistemes de lluita política diferenciats de la lluita armada (o en combinació amb aquesta forma de resistència a la guerra imposada per l'imperialisme).
Gerry Adams comença el seu llibre narrant a la perfecció l'ambient des d'on es va formant i consolidant la revifalla del nacionalisme. Un ambient que, amb totes les seves importants i evidents diferències culturals i polítiques, és molt semblant al que en aquell període històric es respira en la majoria de països d'Europa i del món. Ambients de lluita i de combat molt allunyats del col·laboracionisme socialdemòcrata i neoestalinista dels PC i PS d'aquella època, ben instal·lats, com ara mateix ho continuen estant en la gestió del sistema, com a enemics mortals de tot aprofundiment en la lluita per la independència de les nacions oprimides i de l'avenç envers el socialisme.
Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d'unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: "Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l'ombra de l'imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos".
Gerry Adams parla d'uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l'estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s'inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d'in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l'imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l'enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l'ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l'esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la canço de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l'estat imperialista espanyol.
D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la "tornada" del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).
Son aquests joves irlandesos, molts dels quals s estudiants de la Queen's University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria "catòlica" (irlandesa) de Belfast i Derry, l'ànima d'aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d'Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d'intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.
La radicalització de la lluita per la independència i el socialisme a Irlanda porta l'organització armada del moviment, l'IRA, a accentuar el tarannà socialista i parlar "d'instaurar el socialisme i d'una guerra de classes en la qual cal anihilar els explotadors (protestants) i l'imperialisme britànic".
Com explica el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Granada Mario López Martínez en l'article titulat "Ulster: guerra paz y derechos humanos", publicat en La Crónica l'any 1995: "La marcha de derechos civiles entre Belfast y Derry (31 diciembre a 4 de enero de 1969) acabó en batalla campal en el barrio católico de Bogside, la brutalidad policial y la intervención de paramilitares unionistas acabaron, a la corta, requebrajando el movimiento NICRA y otorgando la primacía de la resistencia al IRA (Ejército Republicano Irlandés) que, en pocos meses, pasó a tener más de 3.000 voluntarios. Éste organizó un poder paralelo dentro de los barrios 'apaches' y ghettos católicos... (...) ejerciendo labores de policía, orientando el reclutamiento y las acciones. Al calor de los acontecimientos, un sector minoritario del IRA, los provisionales de Sean Mc Stiofain, decidió la escisión del IRA oficial haciendo suya la lucha nacional mediante métodos armados y violentos y, proponiendo como programa básico para cualquier negociación: el derecho a la autodeterminación, la retirada del ejército británico y la amnistía total".
Gerry Adams, en el llibre que hem citat, analitza també les contradiccions de l'esquerra oficial, aquells "socialistes" o "comunistes" que, malgrat les lluites populars, malgrat l'evidència que els unionistes i el seu parlament eren irreformables, pugnaven per un tipus d'intervenció política que llevàs radicalitat al combat per la llibertat i pel socialisme. Per als reformistes, per a alguns dirigents del moviment republicà que venien de Dublín, es tractava de cercar "punts de trobada" entre els treballadors protestants i catòlics, especialment dins dels sindicats, i d'aquesta manera, a poc a poc, s'aconseguiria democratitzar els aspectes dictatorials i feixistes del poder a Stormont. Stormont, va ser sempre, per als nacionalistes, una simple delegació del Govern de Westminster.
Possibilisme reformista, "socialisme per etapes", demagògia propagandista prou coneguda arreu del món on actuen els "pragmàtics", aquells que en tot indret i situació viuen d'esquena dreta fent el joc a l'ocupant i a l'enemic de classe. Tot ben lluny del nivell de consciència i de lluita que ja havien assolit les avantguardes revolucionàries de finals dels seixanta, la majoria irlandesa implicada en el combat per la reunificació i el socialisme.
Però la manca d'eficàcia del possibilisme reformista era evident. Tothom constatava els atacs de la policia contra les mobilitzacions populars de Derry el 5 d'octubre de 1968 i la brutalitat i els crims constants de les forces repressives. Per altra banda, es veia ben clar la immobilitat política dels orangistes de Stormont, l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el "seu" estat dictatorial.
El fanatisme dels unionistes probritànics segava l'herba sota els peus dels reformistes irlandesos. Per a la població de les zones de majoria irlandesa, era evident que, en aquells anys, només la lluita, i una lluita radical i fins i tot armada, podia sacsejar els fonaments d'aquell govern titella de Londres i de l'imperialisme.
Com diu Gerry Adams, parlant d'aquells anys de lluita intensa per la reunificació, la independència i el socialisme: "El paper del Govern de Stormont era el de mantenir el status quo. (...). Es va constituir un govern de partit únic garantitzat per un sistema de circumscripcions electorals adulterades i vots controlats i qualificats; la representació proporcional va ser abolida; s'establí un sistema de vots només per a determinats professionals i el dret a votar només era limitat als contribuents i a les seves esposes. Els unionistes tenien controlat tot el sistema polític. Com a sistema per a controlar els vots, els catòlics eren privats de l'accés amb igualtat de condicions a l'habitatge i al treball".
Sense poder ser propietari d'una casa; sense tenir una feina qualificada, una majoria d'irlandesos no tenia dret al vot. La "democràcia" unionista era la més perfecta forma de dictadura de la burgesia, que diria Lenin.
A tots aquests sistemes de control polític s'ha d'afegir que, per arrodonir el poder dels colons probritànics, el parlament unionista de Stormont, amb la completa aprovació dels seus amos de Londres, tenia a l'abast un ample ventall de lleis i mesures estrictament repressives entre les quals destacava la Llei d'Autoritats Civils, una llei de poders especials que concedia a la RUC llibertat absoluta per a detenir sense manament judicial; tancar a la presó sense cap tipus de judici; entrar dins les cases dels "sospitosos" i escorcollar qualsevol indret sense manament; declarar el toc de queda; prohibir mítings, assemblees, fires, festes populars, mercats i processons religioses; autoritzar el fuet a les comissaries com a sistema per a fer parlar els detinguts; denegar la petició de judici amb jurat; empresonar les persones que es volia fer intervenir en un judici com a testimonis i obligar-les a contestar malgrat la contesta pogués servir per a implicar-les contra la seva voluntat; realitzar qualsevol acte que violàs la propietat privada si amb això es "garantia la seguretat de l'estat"; incomunicar els presos barrant el pas a la visita de familiars i advocats dels detinguts; prohibir la investigació dels fets que tenien relació amb la mort dels detinguts; empresonar qualsevol persona per "delicte oral", és a dir, per haver parlat de forma considerada "inconvenient" per les autoritats i forces repressives unionistes; prohibir la circulació i difusió de qualsevol diari, pel·lícula o disc; prohibir la construcció de qualsevol mena de monument en record dels lluitadors irlandesos; revisar els llibres de comptabilitat d'empreses i negocis, examinar l'estat dels comptes corrents, controlar qualsevol operació bancària; arrestar qualsevol persona acusada d'uns fets que no s'hagin previst en la llei de poders especials.
Recordem que aquestes lleis contra el moviment nacional irlandés s'aprovaren ja l'any 1922 i a partir de 1928 es renovaven cada cinc anys. La llei de poders especials restà operativa fins el 1933 i a partir de 1973 es convertí en la famosa Acta de Poders Especials d'Irlanda del Nord aprovada també per Londres. El toc de queda era "normal" en les zones catòliques d'ençà 1922 i l'empresonament sense judici en camps de concentració s'aplicà activament en els anys 1920-21, 1922-24, 1938-45, 1956-61, 1969 i 1971-75.
Aquesta era, breument, la situació a la qual s'enfrontaven els patriotes i l'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord a partir de les grans lluites de finals dels seixanta i començaments del setanta.
Per això les avantguardes que sorgeixen i es consoliden a partir de 1968, les dues branques de l'IRA, l'IRA "autèntic" i els "provisionals", els "provos" d'aquella època, més que seguir el camí d'unes impossibles reformes de Stormont, el que fan, alhora que es reforcen amb més i més militants, és aprofundir en la història del moviment independentista i socialista revolucionari irlandès, especialment en la història i la pràctica política de James Connolly, però també van recuperant la memòria dels aspectes més combatius i l'exemple de Michael Collins, Ashe Thomas, Eamon De Valera, Hyde Douglas, el primer President de la Lliga Gaèlica de 1893, James Larkin, el líder dels obrers de Dublín en els grans vagues de 1913 i fundador del Irish Transport and General Workers Union (ITGWU), de Thomas MacDonagh, membre del Consell Militar de la sublevació de Pasqua de 1916 executat pels anglesos el 3 de maig de 1916, Liam Mellows, cap dels Volunters de Galway en la insurrecció de 1916, Ernie O'Malley, escriptor i també participant en la rebelió de 1916... A tot això, les avantguardes irlandeses, igual que l'esquerra revolucionària catalana i de l'estat espanyol, segueixen, com ja hem dit, ben de prop els esdeveniments que, en l'esfera internacional, qüestionaven la dominació imperialista i capitalista mundial: el procés de descolonització sorgit a finals de la Segona Guerra Mundial; el Maig del 68; la guerra d'alliberament nacional i social del poble de Vietnam; la unitat antiimperialista que els cubans propugnaven amb la creació de la Conferència Tricontinental...Per a aquestes avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària, l'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descrobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català.
És curiós constatar com, just en el moment en el qual les avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord reorienten la seva formació tornant als orígens del moviment, retornant a James Connolly, aprofundint en Marx i Engels, en Lenin, en Trotski, els escrits de la guerra de guerrilles antiimperialista de Mao, Che Guevara, Giap o Ho Chi Minh, nosaltres, els militants d'esquerra dels Països Catalans i de l'estat espanyol que ens reclamamam de l'herència consellista i antiburocràtica del moviment obrer, del socialisme revolucionari d'abans de la contrarevolució estaliniana, aprofundim en l'obra i pràctica d'homes cabdals del marxisme català com poden ser Andreu Nin, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Jaume Compte o Hilari Arlandis entre d'altres.
Dins d'aquest apartat és d'obligada consulta el resum de materials referents al nacionalisme marxista català publicats en els imprescindibles volums Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) (París, Edicions Catalanes de París, 1974), consulta que ens pot informar del tipus de formació existent dins alguns sectors com l'OEC, AC, el POUM o la LCR.
Malgrat les diferències concretes existents entre l'esquerra revolucionària dels Països Catalans i de l'estat espanyol i els militants independentistes i marxistes d'Irlanda del Nord, es pot dir que el fil de rebuig a la burocratització socialdemòcrata i neoestalinsita, la necessitat de trobar nous camins, de recuperar les millors tradicions revolucionàries d'Irlanda o dels Països Catalans, eren punts que, malgrat situacions a vegades diverses (però no tant si tenim en ment l'opressió nacional del nostre poble), ens unien amb els irlandesos. I ens unien no solament amb els irlandesos. També amb tota aquella valenta generació de militants antisistema dels anys seixanta i setanta que, allunyats de tota mena de col·laboracionisme com el que practicaven la socialdemocràcia i el neoestalinisme amb els estats burgesos i proimperialistes, pugnaven, com els revolucionaris del Maig del 68, per bastir una esquerra digna de portar aquest nom i que fes seves les millors tradicions del moviment revolucionari mundial.
Turmeda | 06 Desembre, 2019 13:39 |
Viatges - Irlanda i la lluita per la independència
Irlanda: març de 1968
La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social. (Miquel López Crespí)
Irlanda, per molts motius culturals, polítics i també, perquè no dir-ho, personals, passà a formar part de la nostra vida ja fa dècades. Primer foren les influències dels seus escriptors. ¿Qui no ha llegit Jonathan Swift, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Brendan Behan, William Butler Yeats, Sean O'Casey, James Joyce, Samuel Beckett, Liam O'Flaherthy o Terence MacSwiney, per citar tan sols un parell de noms? ¿Qui no ha llegit o estudiat la seva heroica i conflictiva història? Una història que ens porta des dels celtes del 500 abans de la nostra era fins a la insurrecció de Pasqua, quan els patriotes de Pearse i els socialistes revolucionaris de James Connolly s'aixecaren en armes contra la dominació britànica. Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos.
Una tràgica i alhora exemplar història de constància en la lluita per la llibertat, la del valent poble irlandès que inicia el conflicte i les guerres amb els anglesos l'any 1171 quan el rei Enric II inicia la conquesta d'Irlanda i estableix la seva capital a Dublín. En els anys que van de 1537 a 1546 Enric VIII consolida la dominació britànica, es proclama senyor d'Irlanda i inicia la persecució del catolicisme i dels naixents moviments de resistència popular a la colonització.
Una resistència que comença a organitzar-se com a inaturable moviment d'alliberament nacional i social amb la fundació de la Germandat Republicana Irlandesa l'any 1858 i es consolida posteriorment amb el naixement de la Lliga Irlandesa per la Terra l'any 1879 fins arribar al Sinn Féin de 1905-08.
Aquesta Germandat Republicana Irlandesa, la Irish Republican Broterhood (IRB) era una organització patriòtica entestada a aconseguir la independència per la via armada. Abans d'organitzar-se en la Germandat Republicana Irlandesa, moviment que es concreta l'any 1873, aquests patriotes eren coneguts amb el nom de fenians. Aquests fenians són els principals organitzadors i herois de la famosa sublevació contra la colonització britànica de l'any 1867. D'ençà aquella època, els colons protestants, les forces probritàniques d'Irlanda del Nord, sempre han emprat la paraula fenià com el pitjor insult que hom pot adreçar a una persona. Fenià és per als colons, per a la púrria reaccionària que volia i vol mantenir l'opressió colonial damunt el poble d'Irlanda del Nord, pitjor que "papista" o "comunista".
L'esclafit revolucionari de finals dels anys seixanta, el paper de l'IRA i altres forces socialistes revolucionàries, comunistes i nacionalistes en el desenvolupament del gran moviment pels drets civils, ja és més conegut per la gent de la meva generació o per aquelles persones interessades en la història i pràctica política de les nacions que lluiten activament contra tota mena d'imperialismes. Els meus contactes directes amb Irlanda s'inicien a finals dels anys seixanta. Entre 1968 i començaments dels setanta hi vaig anar en diverses ocasions. Viatges a Belfast i Derry especialment, però també sortides a Dublín i a diverses comarques d 'Irlanda del Nord.
Quina emoció en aquella anada a Dublín! Caminar per l'avinguda O'Connell fins arribar a l'edifici de correus on resistiren, fins a la mort, els valents irlandesos que s'enfrontaven a l'exèrcit d'ocupació britànic. Aquell dia de Pasqua, el 24 d'abril de 1916, havien de comparèixer tres mil voluntaris a donar la vida per Irlanda. Els escollits pel destí només foren vuit-cents. Vuit-cents herois que donaren la vida per la llibertat d'Irlanda, els uns lluitant amb les armes a la mà, els altres assassinats pels escamots d'afusellament anglesos, morts per les tortures a les presons... Memòria de Arthur Griffith, el dirigent del Sinn Féin, del dirigent socialista més estimat per Lenin, el sindicalista revolucionari James Connolly, fundador del primer exèrcit de la classe obrera irlandesa, l'Exèrcit dels Ciutadans; memòria del cristià i gran patriota Pádraic Pearse... Matinada històrica d'abril de 1916 amb les banderes d'Irlanda i la roja del proletariat onejant per Sackville street, anant cap a la central de correus mentre els destacaments que comanden Eamon de Valera i Michael Collins s'enfronten amb les forces britàniques... Alguns historiadors afirmen que va ser el famós Winston Churchill, l'"heroi de la Segona Guerra Mundial" l'autèntica ànima de la repressió contra el poble irlandès. Cap a 1913, Churchill era un dels ministres del Partit Liberal. 1913 marca també el naixement del temible Ulster Volunteer Force, cent mil homes armats, l'exèrcit dels unionistes protestants que no volen una Irlanda lliure i reunificada. La força militar i repressiva que serà la columna vertebral que mantendrà els sis comtats del nord, el que els colons anomenen l'"Ulster", fóra del control de Dublín quan més endavant s'aconsegueix la independència del sud.
Els records s'acaramullen un rere l'altre, sense que pugui fer res per aturar l'avenç per tots els racons de la memòria d'aquells anys que, en una obra de teatre de propera publicació, he rememorat com Els anys del desig més ardent. Feia moltíssim temps que no obria les capses amb els reportatges fotogràfics que serv d'aquella llunyana època, les carpetes amb cartes, plànols, documents, revistes... contactes. De cop i volta, mirant les fotografies en blanc i negre i en color, tot torna a la memòria: les passejades dalt les murades de Derry, acabades de bastir l'any 1618 i que tenen sis metres d'amplària; murades que l'any 1689 protegiren els ocupants protestants de les forces catòliques del rei Jaume II que els encerclà i va estar a punt de vèncer els ocupants; el port de Derry, amb tots els seus vaixells de càrrega atracats en els molls del riu Foyle; la plaça The Diamond abans de les bombes i de les destruccions de l'any 1969; la St. Columbs Cathedral; la torre acabada en punta afiladíssima de St. Eugene Cathedral. Passeigs per Brooke Park... Aleshores encara l'IRA no havia dinamitat l'alta columna aixecada pels colons en honor de George Walker, el governador protestant que resistí al setge irlandès dels anys 1668-69. La impressionant columna era dalt les murades i, amb l'orgullosa prepotència dels vencedors, dominava, implacable, tot el Bogside. Una autèntica i vertadera provocació que, com les desfilades protestants pels barris catòlics, servia per a demostrar a la majoria catòlica qui eren els dominadors a Irlanda del Nord. I, evidentment, d'ençà la brutal colonització dels soldats i aventurers portats per Guillem d'Orange, els amos i senyors de la terra irlandesa eren els vinguts de fora.
Pel març de 1968, si hom no entrava en contacte amb les zones pobres de les barriades catòliques, si només es passejava per indrets de domini protestant; si el visitant era portat solament a veure el modern Tecnhical College o el Magge University College; si aquell que venia de fora es fixava solament en les nombroses indústries dels barris suburbials, en el magnífic i modern Altnagelvin Hospital, hom podia imaginar que Derry era una ciutat moderna, sense gaire problemes.
Falsa aparença. Irlanda del Nord, malgrat aquest aparent benestar, benestar que es concretava en els privilegis de què gaudien els unionistes, registrava una de les taxes d'atur més grans d'Europa. Atur que, evidentment, colpejava sobretot els barris catòlics.
Aleshores encara no havia començat amb la força que agafaria més endavant el moviment dels drets civils, aquella lluita decisiva en el desvetllament del poble que encapçalava la Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA) amb la famosa Bernanette Devlin anant primera línia de les manifestacions. Recordem que la primera manifestació pública, amb brutal repressió de la RUC, és a dir, la Royal Ulster Constabulary, la policia unionista, va tenir lloc el 5 d'octubre d'aquest 1968 a Derry. És a dir, poc mesos després de la meva primera visita a Derry i Belfast. Les policies de la RUC eren ferotges sempre en els atacs contra els manifestants irlandesos.
Fent costat a les policies de la RUC existien aleshores tota una sèrie de d'organitzacions paramilitars que, amb el vist i plau de la RUC, es dedicaven a la "feina bruta" quant a la repressió contra el moviment nacionalista irlandès i els activistes dels drets civils. Entre aquesta "feina bruta" es poden incloure, a més de les tortures als patriotes que queien en les seves mans, determinades "desaparicions" que, malauradament, acabaven en assassinats sectaris. El renaixement de l'IRA a mitjans dels seixanta no es pot entendre sense tenir sempre en compte que el nivell d'organització i lluita del moviment independentista i revolucionari irlandès anava sempre lligat al nivell de repressió dels colons i de les forces repressives al seu servei.
L'IRA de començaments dels seixanta augmenta la seva organització i presència dins la població a conseqüència de les activitats criminals dels "'B' Specials" contra els patriotes. El fanàtic clergue presbiterià Ian Paisley havia creat l'any 1951 una "Església Lliure Presbiteriana" els membres de la qual, conjuntament amb les diverses branques de la policia dels colons, eren els encarregats, entre altres provocacions, de l'organització de les manifestacions a l'interior dels barris catòlics i d'altres "feines" autènticament "especials".
L'IRA augmenta els seus efectius precisament com a resposta als atacs unionistes contra la població catòlica, a les "desaparicions" de patriotes en mans dels paramilitars protestants. Sense aquesta història podríem dir "secreta" del nord d'Irlanda no es poden entendre coherentment els esdeveniments que es desenvoluparan sobretot a partir de la gran manifestació del 5 d'octubre de 1968 a Derry.
Els irlandesos, els sectors patriotes i d'esquerra d'Irlanda del Nord, eren constantment perseguits pels cossos repressius dels colons. La UDA, per exemple, era la força paramilitar protestant per excel·lència. Aquestes sigles volien dir Ulster Defence Association. Com a forces policíaques eren temibles igualment els membres de l'Ulster Defence Regiment, una força de reservistes protestant que actuaven a "temps parcial". Els membres de l'UDR provenien d'un altre cos de tètrica memòria: els "'B' Specials", dels quals ja hem parlat més amunt. Els "'B' Specials" varen ser suprimits per Londres a conseqüència de la brutalitat indiscriminada amb la qual atacaven els membres i simpatitzats de la Northern Ireland Civil Rigthts Association (NICRA) i el poble irlandès en general.
Per als "orangistes", els membres de l'Orange Ordre, l'organització més extremista dels colons i que va néixer l'any 1795 per a "protegir" els interessos dels usurpadors de les terres dels irlandesos, qualsevol membre de l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord era un perillós separatista catòlic, un diabòlic fenià, un agent del comunisme i l'anarquisme, del maoisme i del trostquisme, subjectes als quals calia, no solament vigilar, sinó exterminar de rel. No cal dir que la majoria de membres de l'Orange Ordre eren els que fornien els quadres dels "'B' Specials". També eren membres del Unionist Party, partit polític dels colons amb estreta relació amb el Partit Conservador britànic.
Com ja hem dit, per a qualsevol orangista els seguidors de l'activista pels drets civils Bernadette Devlin o de l'aleshores jove Gerry Adams, eren el dimoni en persona, "rojos i papistes" dignes únicament de la presó i de la forca.
Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.
Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.
En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".
La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.
A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.
Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.
Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.
Turmeda | 05 Desembre, 2019 22:09 |
Un viatge a la presó de Palma
A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma. (Miquel López Crespí)
A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: )principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb la nostra detenció, una demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...). Dirigent del PTE (Partit del Treball d'Espanya) a partir de 1973 impulsà la seva implantació a les Illes. A diferència d'OEC, el PTE s'integrà de seguida en els organismes "unitaris" promoguts per l'estalinisme carrillista (PCE). Però en aquest míting de 1976, en Miquel, malgrat la feinada que havia fet i feina per anar consolidant l'Assemblea Democràtica de Mallorca ja era ben conscient -com demostren les seves paraules en el míting de solidaritat amb els presos polítics del Polígon de Llevant que l'Assemblea "és un organisme mort a causa de l'actitud dels partits que es diuen obrers i no ho són".
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també participà activament en aquesta manifestació de solidaritat. Com explica el diari Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habó del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos y represaliados políticos y la libertad de los partidos obreros sin exclusión, siendo esto último repetidamente coreado por los asistentes al mitín".
Cal dir, recordant la inicil intenció d'OEC d'organitzar una manifestació en favor de la amnistia dels presos polítics (acció no secundada per cap partir de la inútil Assemblea Democràtica de Mallorca) que ba ser el MCI el partit més decidit en portar endavant la iniciativa de l'OEC. Alguns rumors d'aquesta acció degueren arribar fins als tètrics despatxos de la Brigada Social i del Governador Civil, car després de la prohibició oficial de la manifestació, importants destacaments de la Policia Armada ocuparen totalment la plaça d'Espanya. El mateix diari Última Hora que hem consultat pel que fa referència al míting de solidaritat amb els presos polítics, també informa d'aquesta imposant demostració de força dient: "La plaza de España tomada por la policia. Tras la denegación de una concentración en la Plaza de España fuerzas de Policia Armada estuvieron controlando las inmediaciones de la Plaza España no registrándose disturbios de ningún tipo.
'En dicha plaza se podían leer varios carteles en los que se convocaban a los manifestantes en el polígono de Levante, donde se llevó a cabo un mitín".
Però tornem al míting del Polígon de Llevant. Després del representant del MCI intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. Com explcia la redacció de Última Hora: "Tomeu Fiol -del Partit Socialista d'Alliberament Nacional- se refirió a la necesidad de hacer 'nuestra política en nuestra lengua'. Recalcó el hecho de que la reivindicación del derecho al estatuto de Autonomia ha de ir ligada a la 'lucha por nuestra liberación de clase'".
La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila va ser, sens dubte, que que ajudà a animar la concentració d'antifeixistes i revolucionaris anticapitalistes. En la línia de lluita contra la maniobra continuista del règim -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el poder del gran capital i la "sagrada unidad de España"- Aina Gomila demanà la dissolució dels cossos reopressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts per motius polítics. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser brutalment dissolt per la Policia Armada. Com diu el reportatge del diari que estam comentant: "Ana Gomila de la organización de Izquierda Comunista -partido que en principio había decidido mantener la convocatoria de manifestación en la plaza de España y que en el último momento hacía acto de presencia en el polígono de Levante- insistió en la situación de los presos políticos y en la campaña que se viene desarrollando cada domingo ante la prisión provincial a fin de que 'Per Nadal tots a casa'. 'Disolución cuerpos represivos' fue el lema que se gritó insistentemente durante unos minutos.
'A partir de ese momento -terminado el turno de parlamentos previstos- por parte de los asistentes se sucedieron las intervenciones unsistiéndose en la necesidad de la abstención ante el referéndum. En un momento del mítin intervino, subiendo al estrado Eva Aguiló. Durante el tiempo que duró el acto numerosos vehículos se estacionaron en las proximidades, mientras que en las ventanas de los edificions cercanos gran número de personas seguían las incidencias del mitín".
La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme Lacort (l'al.lota de l'escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.
Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n'Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer.
Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.
Hem dit un poc més endavant que la naixent i inexistent socialdemocràcia (PSOE), l'estalinisme carrillista (PCE) -exceptuant les activitats alguns militants tipus Catalina Moragues etc-, preocupats pel desenvolupament dels pactes amb el franquisme reciclat feien tot el possible per a no portar la lluita popular al carrer. La manifestació del 12 de novembre havia estat una imposició de les forces revolucionàries, de la pressió de la base i, en constatar la puixant combativitat del poble, les direccions dels partits abans esmentats pactaren fer el possible per a no repetir aquest tipus de demostracions antifeixistes que els havia fugit de les mans. Per això el desembre de 1976 no volgueren mobilitzar-se en favor de l'amnistia. Més res res, enlloc de solidaritzar-se amb els presos polítics de MCI, PORE, OEC i independents que hi havia dins la presó, el que maldaven era per oblidar el problema. I, més que res, per criminalitzar les nostres organitzacions. Exceptuant el MCI, tant el PORE com MCI criticàvem constantment les maniobres de l'estalinisme per arribar a uns acords amb el feixisme "liberal". Era evident per qui tengués dos dits de vista que els pactes anaven encaminats a aconseguir quotes de poder dins l'estat burgès a canvi de frenar les justes exigències de democràcia i autodeterminació dels pobles.
Però aquest no voler fer res contra la maniobra continuista dels sectors més intelligents del règim franquista, no solament es concretava en impedir les demostracions enmig del carrer en contra de la dictadura. Tampoc no volien fer ni la mínima activitat cultural. El simple muntatge d'un recital de cançó per a recollir diners en solidaridat amb els detinguts a Palma ja era considerat un acte de greu "provocació" per aquestes sectors estalinistes i socialdemocràtes. Darrerament (abril de 1998) he enregistrat algunes cintes amb membres del Comitè de Solidaritat amb els resos Polítics de Palma confirmen el que estic afirmant en aquest article. Concretament en aquestes cintes Margarida Chicano Sansó, una de les màximes dirigents del comunisme mallorquí en els darrers anys de la dictadura, cofundadora del GAD (Grup d'Alliberament de la Dona), militant d'OEC i representant dels comunistes de les Illes en el Comitè de Solidaritat, així m(ho confirmava. Igualment es poden trobar proves concretes d'aquest boicot total i absolut del carrillisme illenc (PCE) i la inexistent socialdemocràcia, en els diaris de finals de 19876. Concretament hem repasat la col.lecció del periòdic Última Hora i hem trobat la confirmació de cada una i de totes les asseveracions que ens han fet oralment alguns membres del Comitè de Solidaritat. Per copsar l'odi visceral que aquesta pretesa "oposició" sentia pels comunistes mallorquins, pels republicans, per les organitzacions que no s'havien a pactar amb els feixistes l'oblit de la lluita pel socialista, la República, l'autodeterminació o la federació de comunitats autonòmiques (en lluita per a reconstruir la nostra nacionalitata: els Països Catalans), els partits dirigits pels Ribas, Saooners, Vilchez, etc, feren tot el possible -i ho aconseguiren!- per què no es celebràs un recital de cançño en solidaritat amb els presos. Juan R. Villaverde, deixava constància palpable d'aquesta indiferència de l'Assemblea Democràtica i forces pactes (especialment PCE i PSOE) en una crònica apareguda a Última Hora el 30-XII-1976 que portava el títol "Fracasado el intento de organizar un festival". Els periodista feia un resum de les declaracions que li havien fet els membres del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics. Paraules que venen a confirmar les declaracions de la dirigent comunista [Margarida Chicano] abans esmentada. Explicava Juan R. Villaverde: "En los locales de la Obra Cultural Balear se reunieron anoche cinco representantes del Comité de Solidaridad para tratar de aclarar la participación de dicho comité frente a los ex-presos políticos detenidos: Margarita Chicano, M0 del Carme Giménez, M0 Dolores Montero, José López y Juan Coll (este último pendiente de ser procesado el día 31 y perteneciente al partido político OIC).
Aquest Comitè explicava la manca de participació de les forces pretesament d'oposició en el treball d'aconseguir reunir diners per poder pagar les fiances dels ex-presos polítics. Els problemes de manca de solidaritat venien donats per: 1er) la manca d'operativitat de la Comissió muntada per a recollir els diners (indiferència davant aquesta problemàtica, maniobres de distracció quan no boicot actiu) i 2on) Impossibilitat de trobar un local adequat per a poder realitzar el recital de solidaritat. Explicava Última Hora: "Según sus declaraciones [del Comité de Solidaritat amb els presos] el programa de acción de dicho Comité se ha planteado a dos niveles básicos: uno económico-jurídico y otro político. Al respecto del primero se formó una Comisión económica que ha tratado de reunir fondos para pagar las fianzas que pedían por los presos políticos detenidos. Para reunir dichos fondos se trató de organizar un festival en el cual deberían participar Quintín Cabrera, M0 del Mar Bonet, el grupo UC, etc., pero tuvieron el problema del local donde organizarlo". Sortosament no tot eren problemes i entrebancs, mentre els pretesos representants de l'"oposició" anaven posant impediments a qualsevol iniciativa de solidaritat proposada pel Comitè de Solidaritat, artistes de la categoria d'un Joan Miró, per exemple, donava un quadre en el qual havia escrit "Amnistia als meus amics de Mallorca" per a poder recollir els diners que es necessitaven. Finalment Margarida Chicano, M0 del Carmen Giménez, M0 Dolores Montero, José López i Joan Coll denunciaven: "En cuanto a la acción política... denuncian la escasa participación solidaria por parte de muchos partidos, excusándose [los partidos de l'Assemblea] en el referéndum, sobre el cual centraron toda su participación política, pero que a posteriori de dicho referéndum siguen igualmente inhibidos".
Però de tota aquesta misèria insolidaria ordida pels neoestalinistes mallorquins del PCE, el més trist era que fins i tot les Associacions de Dones que aquests provaven de teledirigir també es varen desentendre de la qüestió. Molta solidaritat de boqueta amb les dones però el cert és que quan -en els mesos de novembre i desembre de 1976- hi hagué una autèntica necessitat solidària, aquest tipus d'organitzacions d'"oposició" feien aigua a les totes. Les preses polítiques que juntament amb nosaltres -elles romanien a la presó de dones- havien patit la tortura de la repressió, una vegada posades en llibertat, denunciaren públicament aquesta vergonyosa actitud dels fantasmals organismes femenins que depenien dels sectors reformistes. En una informació apareguda en el mateix Última Hora que comentam (30-XII-1976), M0 del Carmen Giménez i M0 Dolors Montero criticaren la no actuació en defensa de l'amnistia de l'Associació de Dones. Aquesta agrupació demanà públicament perdó per la seva manca d'activitat solidària i provà de defensar-se explicant que desconeixen la situació repressiva a l'interior de la presó de dones de Ciutat. Aquesta Associació manifestava: "En primer lugar su desconocimiento sobre las situación de las mismas [es refereixen a la situació de M0 del Carmen Giménez i M0 Dolores Montero] en el interior de la prisión, motivado especialmente por la falta de organización que aún tiene dicha organización femenina de reciente aparición. En segundo lugar, y ante la exposición de los hechos acontecidos en el interior de la càrcel, por parte de las dos detenidas, reconocen su culpabilidad, considerando la importancia de dicho problema y prometiendo dedicarse a ello en el futuro". Més clar aigua! No solament no havien fet res en favor de les detingudes sinó que reconeixen públicament el seu desconeixement total del problema. Crec que aquests exemples són prou eloqüents de quina era la mena de "solidaritat" que podíem esperar els antifeixistes mallorquins per part dels organismes "unitaris" de l'"oposició".
Uns dies després, coincidint amb l'arribada a Ciutat del cantant Lluís Llach (que vengué a fer un recital a l'Auditorium), en Josep Capó (que aleshores era el Secretari General dels comunistes de les Illes) i jo mateix, moments abans de que començàs l'actuació del cantant, trucàrem a la porta del seu camerí(?) per a demanar-li permís -una vegada explicada la necessitat d'arreplegar diners per fer font a les multes i als problemes econòmics dels obrers detinguts en la manifestació dels 12 de novembre- per a fer una crida al públic assistent. En Lluís Llac, a diferència de totes els organismes i grups de l'"oposició" abans esmentats comprengué des seguida la urgència i justícia de la nostra petició i, de seguida que finí l'actuació ell mateix s'encarregà d'explicar als nombrosos seguidors de la cançó catalana les qüestions que li havíem plantejat en Josep Capó i jo mateix. Per animar encara més al personal no dubtà gens ni mica a fer un seguit de comentaris contra com portaven la reforma els nous aspirants a la nòmina estatal. El públic, dempeus, li va fer repetir l'Estaca. També va ser molt emocionat el seu recordatori als crims de Vitoria. "Campanades a mort" ressonaren amb força en tota l'amplària de l'Auditorium. Un poc més tard, en Josep Capó desplegàrem una gran pancarta que deia "Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions", moment en el qual rebérem uns grans aplaudiments per part del públic assistent que -amb gent dempeus i amb el puny tancat- començà a exigir "Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius!". La brigada Social, nerviosa, anant a unt i avall, no gossà d'intervenir. Una petita nota de Juan R. Villaverde en el diari Última Hora del 30-XII-76 titulada "Solidaridad con los presos políticos en el recital de Lluís Llach" deixava constància de tot això que hem comentat. La nota informativa deia: "En el último recital de Lluís Llach en el Auditorium, el mismo cantante anunció desde el micrófono el deseo por parte de los recientemente liberados presos políticos de Mallorca de que se recogieses fondos para financiar las fianzas de su libertad. La respuesta del público fue favorable... recogiéndose esa noche 11.400 pesetas y prometiendo colaborar economicamente el propio cantante".
Aquesta quantitat de diners, juntament amb altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i llocs d'ensenyament foren lliurades a les famílies dels obrers detinguts el 12 de Novembre
A la presó de Palma també també muntàrem una sala d'estudi on s'impartien diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia "roja" d'Stalin la convertís en la forçada "Unió Soviètica"); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.
A la "sala de música" (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, "l'Estaca", "Al vent", "D'un temps, d'un país". També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil ("Puente de los franceses", l'himne del Quinto Regimiento, "A les barricades" de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. S'equivocaven! Nosaltres no érem -per sort!- ni en Fèlix Pons ni n'Emilio Alonso. Ens hauríem sentit insultats si ens haguessin comparat amb els reformistes!
A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la "progressia" li hagués passat pel cap la paraula "lladre"), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del "dret" burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de "guant blanc", els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat!
Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats.
M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a "Democràcia Proletària", a "La Voz de los Trabajadores" i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: "Es per això que aquets poemes de M. López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat".
Turmeda | 05 Desembre, 2019 21:20 |
Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin
Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès. (Miquel López Crespí)
George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l'illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d'aquella època. Els articles que s'arrepleguen en aquest volum volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l'escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l'esperit del músic polonès i de l'escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca. Els articles que ara publicam només tracten, doncs, alguns aspectes de la vida d'ambdós personatges sense aprofundir en la història de molts d'altres estudiosos i viatgers que també descobriren les illes a mitjans i finals del dinou. La nostra intenció no era, evidentment, realitzar una relació exhaustiva de tots aquells famosos viatgers. Qui vulgui aprofundir en la història d'aquests visitants haurà de consultar el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I.
En el llibre citat de Valero, capítol "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador" podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, per a la recerca de les Illes, tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)".
Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès.
Els illencs sempre tendrem un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d'indrets de la serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l'especulació més desenfrenada. Aquest perill ja l'advertí la mateixa George Sand a Un hivern a Mallorca quan, amb profunda clarividència, afirmava que Mallorca podia esdevenir la Suïssa del futur si la gent interessada en els viatges arribàs a descobrir tanta bellesa, la lluminosa claror, els blaus i verds d'una illa que, malgrat les dificultats patides, l'encaptivà.
És d'agrair que el llibre de Gaspar Valero ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Evidentment s’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869".
Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat. I, no en mancaria d'altra, també hi trobam un apartat especial dedicat a l'exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena.
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
George Sand i el seu conegut llibre de viatges Un hivern a Mallorca inicia aquesta llarga llista de "descobridors" de la nostra terra i alhora de propagandistes avançats de les belleses de Mallorca. Sovint, com anirem explicant al llarg d'aquest article, s'ha atacat l'escriptora francesa per unes opinions que sempre s'agafen fora de context. Unes opinions en els quals l'aristocràtica parisenca es despatxava a gust contra la tancada societat clerical i reaccionària existent a Mallorca a començaments del XIX. Sand, en el fons, criticava uns mallorquins que, indubtablement, eren dirigits per les classes dominants del moment contra el que ella representava: les idees d'igualtat republicana, la lluita contra la reacció clerical i vaticanista en tots els aspectes de la vida quotidiana de les societats. George Sand era una persona que mai no es va mossegar la llengua. Era en lluita contínua, per entendre'ns. No donava treva a ningú. Posseïa una forta personalitat que ningú mai va doblegar i molt manco els conservadors d'aquell temps.
A Mallorca, amb Chopin malalt, encerclats per murs d'aïllament, se sentí perseguida, robada, atacada, sense cap mena de suport. I, en conseqüència, atacà durament aquells que li feien la vida impossible descrivint amb paraules qui sap si una mica gruixudes el que sentia una anticlerical francesa, seguidora de Rousseau i dels grans filòsofs de la Revolució Francesa.
Aquelles desafortunades expressions (hi ha molta gent que pensa que, tanmateix, són ben encertades) s'han d'entendre escrites sempre des d'aquesta situació personal ben concreta. Unes opinions que han ocultat durant dècades altres pàgines del llibre. Pàgines que, com hem escrit una mica més amunt, contenen descripcions de Mallorca fetes amb un amor que molt pocs viatgers del passat han expressat amb tanta sinceritat.
Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?
Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.
Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.
Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.
El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.
És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.
La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.
En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04). L'article deia:
"Dos-cents anys després del seu naixement; cent seixanta-sis després del conflictiu viatge a Mallorca de l'escriptora amb els seus fills i el músic Frédéric Chopin, la seva personalitat encara suscita odis i enveges. Recentment el Consell de Mallorca la va declarar Filla Adoptiva de la nostra terra. Com era d'esperar, determinats persones vinculades a la dreta i, el que encara és més sorprenent, alguns col·lectius que es proclamen d''esquerra' han alçat la veu en protesta per aquest fet. Tot plegat palesa la manca de comprensió d'aquests sectors conservadors i falsament progressistes pel que fa referència a l'obra i vida de la gran escriptora francesa. Voler continuar, a les alçades del segle XXI una brega per unes paraules de l'escriptora escrites en el llibre de viatges Un hivern a Mallorca i analitzades fora de context fa vertadera pena i ens demostra la pervivència de l'esperit inquisitorial que encara regna entre determinats estaments de la nostra societat.
'Abans que el Consell de Mallorca declaràs George Sand Filla Adoptiva i per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, a tall d'homenatge particular a l'escriptora i a Frédéric Chopin havia escrit una trilogia de novel·les ambientades en la Mallorca conservadora i agrària de començament del segle XIX i en el París revolucionari de la mateixa època: El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa); Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) i Nohant, encara inèdita.
'En resum: cinc-centes pàgines parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada 'comunista' per als burgesos de La Châtre, i 'la más inmunda de las mugeres', com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat 'A Jorge Sand. Vindicación'. Quadrado digué aleshores de Sand: 'Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres'.
''Comunista', 'immoral', 'immunda', són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
'Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
'He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
'És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
'A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novella Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha les famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, 'A Jorge Sand. Vindicación' que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
'Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa 'una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila', i escriu: 'D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè'. Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: 'Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills'".
Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'nava accentuant, vaig anar publicant una altres articles, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).
El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.
Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.
Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.
Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.
L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.
Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".
Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.
L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.
Turmeda | 05 Desembre, 2019 13:24 |
El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)
Records de París (I)
Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.
Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.
Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...
Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...
El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.
Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.
El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.
El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.
La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...
Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)
Diaris i dietaris: records de París (i II)
Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.
Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.
Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!
No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...
Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...
La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).
No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.
Turmeda | 05 Desembre, 2019 13:05 |
Viatges a Roma – Record de les catacumbes -
Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)
Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.
Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.
Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".
Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.
A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.
Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".
Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".
Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.
Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.
Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.
El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.
Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".
El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".
Un Déu per a tots!
Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.
Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!
La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.
Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.
Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...
Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.
Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.
Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!
L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.
Sentia un vertigen absolut.
Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.
Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".
Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.
El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.
Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.
Turmeda | 04 Desembre, 2019 12:38 |
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -
Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)
La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.
A Castella, la por més profunda regnava arreu.
Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.
Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.
En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.
Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.
Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.
El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.
En el passat no era així.
Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.
Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.
La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.
Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.
Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.
A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.
Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.
Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.
Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.
L´esperança covava a l´interior de les cases.
Turmeda | 04 Desembre, 2019 12:30 |
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -
Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)
Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?
Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.
Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.
Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.
Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.
Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.
-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.
Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.
Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.
Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.
Tenia ganes de vomitar.
Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.
Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.
Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?
Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.
Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.
-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.
Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.
No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.
S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.
El meu home em digué:
-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.
Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.
Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.
-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.
Turmeda | 04 Desembre, 2019 11:17 |
Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)
De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.
Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.
Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.
El teu pare s’ho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.
Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades d’Acció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares m’haguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a l’Institut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. L’església i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només s’havien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de l’espòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.
Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig d’ajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix l’esforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.
La feina, al molí, era ben igual.
Marxàrem sense saber l’exacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que s’esdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veure’l al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.
Els germans ens havien contat el que s’esdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat s’esdevenia a les muntanyes.
Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant l’altura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners s’encarregava d’enviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.
En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells d’altes torres damunt d’increïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.
Lluna de mel en plena postguerra.
Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.
Els absurds de la vida!
Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe d’una postguerra que semblava no finiria mai.
Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí se’n porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a l’hivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home m’ensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt d’algun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.
El meu home m’ho explicava, content d’haver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.
Se’n reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.
-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui –em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.
Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:
-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de l’església, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de l’imperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas d’expressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.
Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des d’aquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:
-Per què ens hauríem d’estranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar l’herència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat s’espantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.
Callava uns instant, i afegia:
-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar d’amagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se n’adonàs.
Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes d’herba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o d’Aragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.
A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de l’alçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a d’adolescents compartiren idees i esperances.
En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.
A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades d’algun castell de la serra.
En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.
« | Desembre 2019 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |