Literatura catalana contemporània

Viatges - Records de Palestina

Turmeda | 01 Desembre, 2019 14:35 | facebook.com

Viatges – Records de Palestina


Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada tot sol damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en els quals m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana vers Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.


Si l'oncle Miquel Llobera ens hagués pogut acompanyar a Palestina, ben cert que, sense cansar-se de fer-nos de guia pels viaranys dels clàssics, omplint de saviesa els nostres buits, hauria iniciat l'aventura amb alguns fragments escollits de l'Odissea. Habitant d'algun paratge meravellós del paradís, notava la seva presència invisible ben a prop meu, talment jo fos un infant de nou anys, quan sèiem en el teatret romà, mentre se sentien les cançons dels pagesos a l'hora de segar o batre.

Anys vaig escriure el poema titulat "Sobre les ruïnes del teatre romà de 'Pollentia'", recordant les excursions d'infant. Imaginació bastida a poc a poc per les assenyades suggerències culturals de l'oncle, mestre i amic. Aquests versos, la majoria del que he anat escrivint al llarg de la meva vida... ¿eren meus de veritat o els havia pogut escriure mercès la influència beneficiosa de Miquel Llobera? ¿Qui era el que realment parlava d'"aqueix pedreny, niu de la mort, aquesta graderia, on solitari només va a seure l'abatut record, un temps eren teatre i escenari on la colònia del poder romà juntava un poble remorós i vari"? ¿Bastia el poemes sobre les paraules pronunciades pels desapareguts? ¿Volia deixar constància de l'efímer i evanescent de l'existència?

De ben jove, assegut a les grades, imaginava la ingent multitud que rigué i plorà a l'ombra de gran tela purpurina, oberta al vent de l'horitzó llunyà, mentre pel sol i la blavor marina, talment vaig escriure en el poema, veia esfumar-se vagorosament tes fàbules gentils, Musa llatina.

Indiscutiblement era l'oncle qui convertia unes senzilles ruïnes cobertes d'herba, fetes malbé per segles d'abandó, en la millor obra de teatre mai vista pels ulls d'un infant.

Miquel Llobera s'emocionava, era portat per una encesa passió, quan exclamava, davant l'estranyesa dels pagesos dels voltants:

-Aquí interpretaven Plaute, Terenci... Horabaixes de plors o rialles, segons quina fos l'obra representada, mentre els esclaus dels comerciants de Pollentia carregaven els navilis amb grans trameses de sal i oli que eren venudes a preu d'or en els mercats d'Ostia i Roma.

Emportat per aquelles les increïbles faules, jo veia, talment fossin potent realitat, els ressuscitats fantasmes del pretèrit, amb clamor potent, esclafir en riure delitós.

M'agradava la història d'Aquilles i l'expedició contra Troia, la trista mort del meu heroi ferit al taló per una sageta llançada per Paris. Imaginava la bellesa d'Helena, el poder Agamèmnon...

Pere Orlandis volia escriure una poesia capaç de tenir la força dels mites clàssics. Una poesia plena de mites iniciàtics i mistèrics, d'ocults paranys que, com les narracions de Tàntal i Sísif, servís per a immortalitzar, com la Divina Comèdia del Dant, les tradicions del cristianisme.

Quina presència més poderosa al meu costat!

Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que m'havien fet costat quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit. I Carner donant-me sempre bones notícies pel que feia referència a l'èxit de vendes d'Horacianes. Què més pots desitjar quan ja has arribat a aquell moment de la vida des del qual comença el declivi inevitable de cos i de la ment?

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà i el cosí Pere Llobera es marejaren i quasi no sortiren de les cabines. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc excellent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, havíem encetat una interessant conversa sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica o no dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Ell em volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apocrífs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el vaig deixar avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada tot sol damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en els quals m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana vers Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si estigués a la meva cambra, a Pollença, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Escrit quedava per sempre en el poema "Mediterrània":


Sus! Via fora! Saupada l'àncora,

infla les veles ratxa fresquívola

i s'emporta la nau, falaguera,

com un alè de joventut i glòria.


Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans, talment aquell que s'aferra a un ferro roent, els indrets de la salvació. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Bonioni, el company d'estudis de la Gregoriana, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l'església ens ha fet creure. Ell s'estimava més creure que era la darrera provatura dels jueus derrotats per Vespasià i Titus per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcisos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any setanta, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Bonioni deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació dels missatge de Jesús.

-Miquel, desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, va ser la que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Bonioni em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Bonioni transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Participava en l'expedició per anar a veure el mateix indret on va néixer Jesús i resar-hi. Seguint els Evangelis, es tractava de reviure el retorn d'Egipte, la predicació de Joan Baptista, l'inici de la predicació a Galilea, trepitjar el desert on Jesús patí les temptacions del diable. Extasiar-se en lloc on el Fill de Deú digué les Benaventurances... Volia entrar a Jerusalem per la mateixa porta que portà Jesús a la seva passió, mort i resurrecció.

Reviure la pregària de Jesús a Getsemaní, la detenció. Imaginar-lo, seguint les paraules de l'Evangeli segons Mateu, davant el Sanedrí. Escoltar les negacions de Pere. Veure'l interrogat per Pilat. Sentir com el condemnen a mort. Patir en carn pròpia les burles dels soldats. Agenollar-te fins a fer-te sang contemplant la cruel crucifixió, el sacrifici fet pel Fill de Déu per a salvar la humanitat del pecat.

Un viatge emocionant que em mantenia en tensió, quasi sense poder dormir.

M'adonava que a la Gregoriana els pares jesuïtes m'havien ensenyat a seguir la voluntat de Jesús ressuscitat. Em sentia com els deixebles que manà cridar quan, per voluntat del Pare, ressuscità i sortí del sepulcre. Va ser quan digué als congregats: "He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Anau, doncs, a tots els pobles i feis-los deixebles meus, batiant-los en nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyat-los a guardar tot allò que us he manat. Jo som amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món".

L'ajudant del capità, en passar al meu costat, m'indicà que ens apropàvem a Sardenya. En la llunyania, amb les primers clarors del dia, albirava les muntanyes de Còrsega altíssimes i esquerpes. Poesia dels fars amb el seu anunci de salvació travessant la boira de l'albada. Després vores de Sardenya. L'Alguer tan lluny i tan a prop!

Carner abans de sortir del port de Barcelona, m'havia dit que, aprofitant el viatge, esperava que escrivís un gran relat d'aquella expedició. "Un llibre en la vostra prosa excellentment acurada que, no ho dubto, pot causar un vertader terratrèmol en les nostres lletres". No n'estava gens ni mica convençut del que em suggeria Carner. ¿Escriure un llibre de viatges, una narració a l'estil del que va escriure Lamartine en el seu Viatge a Orient?

La idea no em seduïa gaire. Havia llegit massa relats d'aquesta espècie. Els darrers volums que havia repassat abans d'embarcar-me en el vapor Ile de France eren els records de Goethe i de Chateaubriand sobre Itàlia. Els prestatges de la meva cambra a Can Costa eren plens d'aquestes històries.

Un llarg viatge com el que en aquell moments començàvem s'avenia a la perfecció amb el recordatori del que els clàssics havien escrit sobre les nostres illes i totes les del Mare Nostrum. Les nits damunt el vapor eren perfectes per a entendre molt millor les descripcions d'Estrabó, Plini, Sever o Ovidi.

No tenia previst quin tipus de llibre faria. Anotava les impressions del dia, com de costum d'ençà que era estudiant a la Gregoriana. No tenia previst anar més enllà. En el meu interior es congriava molt lentament una experiència literària nova, però aquesta provatura tendria més de pinzellades de circumstàncies que de narració clàssica. Potser podria adaptar a les impressions del moment alguna de les formes poètiques del països que coneixeríem. El dietari és solament un mostrari d'impressions efímeres. Talment les plaques del fotògraf. Retratar el misteri de llum i ombres que la realitat deixa en el teu esperit. Escriure un llibre que sigui talment un àlbum d'esporàdiques visions de l'ànima.

Encara els tenc aquí, en el meu arxiu, els fulls del dietari del viatge. Podria fer-ne un gran volum, com el de Goethe a la seva tornada d'Itàlia. Llegir el que vaig escriure en el passat. Fer arqueologia amb els records. Retrobar les emocions del moment. Les paraules, els gests. Era de matinada. Una nova nit d'insomni. L`ànima desperta davant les incitacions d'un mar lluent de blavors diàfanes. El viatge em tenia corprès. Mil emocions en el meu interior. Tota l'expedició dormia, uns cansats pel mareig, altres per la durada de la llarga travessia. El meu cos, endurit per les llargues caminades en els estius de Formentor, podia respondre a una mica de mala mar. Em bastava dormir unes hores de matinada i, com en un miracle, a l'endemà em trobava disposat a remoure cel i terra, descobrir amb els ulls i l'esperit tot el que la natura i la història em volgués oferir.

Era el primer de maig quan divisàrem les costes gregues. Cap de Matacan. Aquella neu del Taiguet al sol ixent!

El cosí Pere i Maria Antònia Salvà, recuperats del mareig, en divisar el paisatge grec, les cales, els turons amb pinedes i oliveres, exclamaren, sense poder-se contenir: "Arribam a Mallorca!". Encertaven: apropar-se a Atenes, divisant el cap Súnion, era talment tornar a les Illes.

Ressuscitaven els versos d'Horacianes. Talment com si ja ho hagués viscut en una altra vida. Fill pròdig que regressa a casa seva després d'un llarg periple, Ulisses que retorna a Itaca.

Quina igualtat entre terres separades per tanta distància! Com es devien trobar a casa seva els grecs dels navilis enfonsats a Cala Sant Vicenç. Els mariners i comerciants que en les grans naus gregues, els vaixells de tres fileres de remers que sortien del port del Pireu i, després de llarga travessia, arribaven a Formentor, es devien trobar com a casa seva. Ben cert que, en ser rebuts pel diluvi de pedres llançades pels foners dels nostres poblats talaiòtics, devien pensar que no havíem arribat al seu grau de civilització. No era una rebuda amistosa, evidentment.

Caldria demanar-se si els conqueridors poden copsar la grandesa de la civilització que destrueixen amb llurs armes. És demanar massa. Se'n coneixen pocs casos en la història. Qui guanya en la batalla s'imagina que forma part d'una cultura i d'una nació superior i per això mateix els déus li han donat la victòria. Els "bàrbars" són sempre els altres, malgrat que els teus actes, la destrucció de ciutats, l'extermini de vells, dones i infants, els altars enderrocats, demostrin que has estat tu i els teus els anihiladors de la vida que bategava al costat.

La por dels antics comerciants que arribaven a les costes mallorquines... Per això mateix s'han trobat restes dels antics comerciants que arribaven a Mallorca en totes les petites illes properes a la costa. ¿Temor a la ferotgia dels seus habitants, a un sobtat atac nocturn, a perdre les riqueses que s'havien portat de tant lluny? Tot plegat i més coses que els segles han fos en l'oblit.

Però ara, en una nit propera als meus seixanta anys, repassant les plaguetes del viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, em torna a la memòria el suau color roig groguent d'aquell matí. Dues visions que mai no podré esborrar del record. La pàtria d'Homer, Esquil, Sòfocles, Eurípides, Sòcrates, Aristòfanes, Aristòtil i Plató. La terra de les Muses que han inspirat la meva poesia. La terra que, conquerida pels romans, donà tota la seva cultura als vencedors i, en bona mesura, humanitzà el seu esser.

Record els expedicionaris deixondint-se.

Maria Antònia Salvà no deixava de fer exclamacions. El capità del vapor, l'amic de les nits d'insomni, en el pont de la nau, mirava divertit els curiosos expedicionaris.

De cop i volta, sense que ningú ho esperàs, na Salvà va treure de dins un dels seus butxacons l'exemplar d'Horacianes que li havia dedicat recentment, i l'obri amb gest decidit. El sol ixent, ferint-la de ple, li donava una suau tonalitat daurada. De sobte, amb veu potent, començà a recitar un dels meus poemes. Han passat tants d'anys i la sent com si fos ara mateix. Quina persistència dels records!

En la distància, els primers penya-segats de la costa grega, la natura encegadora d'un país tan semblant al nostre.

Sent com si fos ara mateix l'eco de les paraules escrites en honor del cel i la terra que divisàvem:


Arreu desfilen platges esplèndides,

puntes que avancen, cales recòndites,

i, en penyals d'escultòrica trassa,

cavernes dignes d'habitar-hi un cíclop.

Ah! Aquí respira la Musa Homèrica

dins sa més pròpia claror olímpica,

aquí el goig de la vida s'hi atansa

com glop vessat de la nectària copa...


No sé per què em vengueren unes llàgrimes als ulls. Recordava l'oncle Miquel Llobera, el viatge que havíem de fer i mai no poguérem realitzar amb el poeta Pere Orlandis.

Maria Antònia Salvà continuava, com si resàs una oració molt sentida:


Mirau: la forma d'eixa península

par que reclami columnes jòniques,

so de lèsbiques lires, o idees

tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium

les clares ones... Oh! tan poètiques

com les costes de l'Àtica brillen

nostres riberes, de la llum amades!


Hi hagué uns minuts de respectuós silenci. Només se sentien les veus dels mariners atents a les instruccions del capità. El vapor havia disminuït visiblement de velocitat i, impulsat tan sols per la inèrcia, s'anava apropant lentament a l'indret que tenia assignat en el port del Pireu.

Aquell matí iniciàvem l'aventura. El capità preparava les llanxes per a desembarcar al Pireu. Els cambrers del vaixell ens tenien preparat el cafè. Frisàvem per posar peus a terra. Quina alegria frenètica en els expedicionaris! Un carlí de Lleida preparava les plaques de la seva màquina fotogràfica. Els mallorquins del meu grup, com a pollets que no volen deixar la lloca, eren al meu costat i de na Salvà, la qual, després de sentir-la recitar els meus versos, miràvem amb ulls d'admiració i respecte. Tots els viatgers m'envoltaven, àvids i interrogants, atents a les meves explicacions d'històriques.

Els mites pagans, quasi esborrats per la petjada cristiana, eren talment una gran novella que s'obria ben davant nostre.

Ja era lluny de les dèries juvenils, quan, amb l'ansietat d'haver comès un pecat per haver escrit sota la inspiració d'un autor pagà, demanava a Marcelino Menéndez Pelayo i a tots els meus amics que cremassin l'"Oda a Horaci". Els anys de formació clàssica a Roma, el contacte amb tants d'autors cristians, m'havien fet adonar a fons de la manca de fonament de les meves preocupacions.

En aquell matí de neu resplendint sobre el Taiguet, de daurats raigs de sol fregant les columnes de l'Acròpolis, podia parlar sense cap mena de por dels mites de Zeus, el déu suprem de l'Olimp, senyor de l'àliga, el ceptre i el llamp, conreador del cel i del poder absolut, i del seu germà Posidó, el Neptú romà, déu de la mar, cavalcant les aigües amb el trident i el cavall. En desembarcar trobaríem les restes del temples de la filla del pare dels déus, Atena, la deessa guerrera i verge consagrada a la saviesa i la filosofia. També els explicava com en el museus que esperaven la nostra visita trobaríem mil representacions d'Apollo, amb el seu arc i la lira, adorat com a déu de la poesia i de la música, i Àrtemis, la Diana romana, deessa de la Lluna, la caça i la castedat. En el panteó dels déus grecs hi eren també, omnipotents en el record del seu poble i dels pobles del món, en els llibres salvats del naufragis del temps, Afrodita i Hera, Dionís i Hèstia, Hefest. I el déu de la guerra, Ares, el Mart dels romans, l'únic déu vertader per als emperadors que dominaren el món.

Com l'oncle Miquel Llobera quan m'obria els ulls a l'antiguitat clàssica, els vaig parlar d'Ulisses i el cíclope Polifem i de les sirenes que amb llurs cants suggestius quasi portaren Ulisses a la mort. O de la Medusa, que convertia en pedra els homes que gosaven mirar-la de fit a fit.

Mentre les llanxes ens portaven al Pireu, pensava en la valenta història dels grecs, de com lluitaren sense defallir mai contra els seus conqueridors. De ben jovenet, a l'Institut Balear, mentre estudiava el batxillerat, ja m'emocionà la història de les batalles de Marató i Salamina, de com s'enfrontaren en inferioritat de condicions als perses. De l'heroisme de les Termòpiles... Si poguéssim tenir un poble fet d'aquesta argila, si cada un dels nostres fos com els grecs que resistiren a les Termòpiles! Qui podria vèncer Catalunya? Grècia vençuda per romans, venecians o turcs. Però sempre vencent mitjançant l'arma invencible d'una seva història servada generació rere generació, com si fos el tresor més preuat! Pobre de la nació que oblida d'on ve, les seves arrels, les fites del seu passat, la llengua què la mare alletà els seus infants!

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Defalliment-Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)


Un viatge a l´Índia (Miquel López Crespí)

Turmeda | 01 Desembre, 2019 14:01 | facebook.com

Un viatge a l´Índia


Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l'Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort. (Miquel López Crespí)


El pacifisme hippie, important dels Estats Units, era moda. “Feu l’amor i no la guerra” era una consigna arribada de Califòrnia i de les protestes contra la intervenció ianqui a Vietnam, amb la qual coincidia la majoria del jovent. La militància de determinats professionals que anàrem a visitar -exceptuant els companys de la cooperativa d’arquitectes del carrer Estudi General, l’indret on vaig fer feina una temporada- consistia a anar a veure recitals de la Nova Cançó, donar diners per als treballadors dels hotels en vaga, comprar llibres prohibits i ser socis d’un cineclub d’Art i Assaig. Els més catalanistes s´apuntaven a l´Obra Cultural Balear i feien excursions per Pollença i Binissalem a la recerca de l´esperit de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Villalonga.

Era inútil que provassis d´explicar el ferotge anticatalanisme de Villalonga en els anys trenta, quan lluïa, orgullós, l´uniforme de Falange Española Tradicionalista y de las JONS fent costat als més grans assassins del nostre poble: el marquès de Zayas i el policia de les execucions, Francesc Barral.

Una ignorància fora mida planava per molts dels indrets de la nostra esquifida progressia que, malgrat que presumia de llegir Lenin i Mao, els manuals de Marta Harnecker i Principios de Filosofía de Pulitzer, desconeixia qui eren Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Marià Aguiló i Blai Bonet. De Llorenç Villalonga tan sols sabien que era un autor de moda enlairat per determinades patriarques de la cultura del Principat. Un novel·lista de culte al qual, malgrat els poemes dedicats als falangistes, era necessari valorar alhora que ignorar el valor literari i humà de Joan Soler Antich, Gonçal Castelló, Miquel Bauçà i Joan Oliver, entre tants d´altres escriptors.

Sovint era desesperant!

Els podies sentir parlar de la Revolució soviètica i xinesa, sabien els noms dels dirigents del 26 de Juliol cubà, la vida i miracles d´Ho Xi Minh i el Che Guevara i, els més cultes, aprofundien Marat i Robespierre, Pablo Iglesias i Buenaventura Durruti, Manuel Azaña i Dolores Ibárruri. Però si els demanaves qui eren Ignaci Ferretjans, Aurora Picornell, Heriberto Quiñones i Jaume Serra Cardell, callaven sense saber què havien de dir.

Els més compromesos militaren uns mesos en el PSUC quan estudiaven a Barcelona. Coneixia un metge i diversos missers que tengueren evanescents relacions amb l’anarquisme i el trotsquisme. El metge ens explicà com, quan feia tercer a la Facultat de Medicina, en una trobada antifranquista coincidí amb Salvador Puig Antich, el militant del MIL que seria executat al garrot vil pocs anys després.

Eren l´excepció.

Tanmateix, la majoria de professionals, acabades les respectives carreres, situats en llocs de responsabilitat o, simplement, en haver assegurat un sou cada mes, anaren defugint les fantasmals activitats juvenils: unes corregudes davant els grisos, llançar fulls volanders a les aules i per les finestres de la classe, participar en alguna reunió, no se sap si per aprofundir en el marxisme o per cercar parella... Els restava una certa nostàlgia pels Beatles, Bob Dylan i Joan Baez; tenien mitificada la pel·lícula Yelow submarine i, en literatura es delien per Henry Miller, Albert Camus, Boris Vian i Jack Kerouac, uns grans narradors malgrat les contradiccions polítiques i existencials que, com a tants d´autors, sacsejaren llur atzarosa existència.

Jordi, un advocat que coneixia de l’època dels recitals de la Nova Cançó i amb el qual fèiem de taxistes per portar Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Joan Manel Serrat, Quico Pi de la Serra i Jaume Arnella cap a l´indret dels seus recitals mallorquins, es desenganyà del marxisme després d’un llarg viatge a l'Índia, del qual tornà amb una hepatitis incurable.

Fill d’un destacat dirigent del Moviment, posseïa una de les biblioteques de Palma més ben assortides de llibres marxistes. Qui podria haver pensat, a mitjans dels seixanta, just quan acabàvem de complir els vint anys, que tota aquella florida xerrameca en referència al materialisme històric i dialèctic acabaria en el ioga, el pensament dels monjos budistes de Benarés, i els perfums indis que, amb la seva flaire suggeridora i enervant, omplien tots els racons de la seva llar?

Vengut de l'Índia, el primer que va fer va ser anar a vendre la col·lecció de clàssics del pensament socialista a les llibreries de vell. En els prestatges de la biblioteca quedaren uns buits esgarrifosos. També es va desfer de les novel·les de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Ramon del Valle-Inclán, Juan Goytisolo, Victor Hugo, Lezama Lima, Julio Cortázar, Jorge Amado, Miguel Ángel Asturias.

Un dia em convidà a casa seva. Volia explicar a la colla la nova visió de la realitat adquirida en la peregrinació pels temples hindús.

Per tot el pis, per cambres i passadissos, hi trobaves vels de coloraines, catifes amb elefants brodats, cendrers per a posar-hi el sàndal i el patxulí, desenes de perfums que mai no havíem olorat i que, ens explicà, només s´encenien a determinades hores del dia, segons l´estat psicològic de la persona que volia comunicar-se amb les energies que dominaven el món.

L´escoltàvem bocabadats, sense saber si ens estava enganyant o si realment, la conversió era sincera. Canvià de vestimenta i, durant molts d’anys, el pogueres veure passejar per Palma amb un turbant taronja i una senzilla túnica blanca, talment la que portava Gandhi, en temps de la lluita contra el colonialisme britànic. Finalment, abandonà les feines de misser i muntà un consultori astrològic que es va fer famós, amb una clientela summament fidel.

Perdérem el contacte.

Ens saludàvem amistosament quan ens trobàvem pel carrer. Ja no era el mateix. Si encetava la conversa era per parlar-me del darrer viatge al Nepal, Egipte, el Marroc, per fer-me saber les excel·lències del zen i el budisme.

Em semblava increïble aquell sobtat canvi d’idees i preferències culturals. Feia només uns anys érem encara a casa meva, al meu pis del carrer de l’Argentina planificant les pàgines literàries de les quals era el coordinador: articles sobre Marcel Proust i Franz Kafka, Baudelaire i Rimbaud, Céline i Paul Nizan, l´anàlisi de les darreres novel·les de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Jorge Semprún, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Capellà... Debats sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart, Joan Brossa, Pere Quart i Salvador Espriu. Articles per a donar a conèixer la ideologia i la pràctica dels situacionistes francesos –pàgines senceres dedicades a Raoul Vaneigem i Guy Debord-, ressenyes parlant de les darreres traduccions de Frantz Fanon, Michel Focault, Simone de Beauvoir, Noam Chomsky, Antonio Gramsci, William Blake...

No sabia què dir-li mentre m’explicava les diverses maneres d’entrar en comunicació amb “les energies universals que fan moure els astres i les galàxies, condicionant cada un dels nostres gests, la vida sencera”. S’emocionava narrant la recerca del Nirvana, la necessitat imperiosa que tenia d´aprofundir en la saviesa oriental, descobrir nous i ocults camins de perfecció que el conduirien fins a la porta de les sensacions ocultes, de les senderes que portaven a la calma celestial enmig de la morada dels déus, lluny de l´absurd de la vida quotidiana actual.

Guanyava prou diners amb les persones que anaven a l´estudi on tenia la consulta. Li demanaven que empràs les pedres per guarir els seus mals, reals o imaginaris. Com a mèdium deia -i els clients així ho creien-, que tenia poders per a convocar els morts, els personatges del passat que volguessin consultar.

Caminava pel carrer salmodiant estranyes invocacions hindús i tibetanes, oracions apreses al Nepal, a qualsevol dels poblets que visitava durant els freqüents viatges als països que conformaven el seu imaginari.

Quedaven ben lluny els debats nocturns quan, amb els companys de dèries literàries, recitàvem poemes de Blai Bonet i Salvador Espriu tot esperant un final de la dictadura que mai no es concretava. Navegacions siderals a través de les ones de la ràdio! Vetllar a l´espera que, des de París, informassin del veredicte del procés de Burgos i, anys més tard, confiant que, Salvador Puig Antich no fos executat aquella matinada després de més de vint minuts de patiment. El botxí no sabia matar amb la velocitat necessària i, posteriorment, ens assabentàrem de la terrible tortura, del dolor incommensurable que patí el jove anarquista català! Joan Terrassa havia portat els inevitables discos de Bob Dylan i Raimon, de Peter Seeger i Joan Baez, del Beatles i Donovan. Escoltant aquella música, dibuixàvem els cartells que, de matinada, penjaríem pels barris d´una ciutat adormida, morta, sense que s´evidenciàs cap mostra exterior de voler acabar amb els crims del general. Al final, acomplida la tasca sense incidents, a trenc d´alba, quan la gent començava a sortir dels seus caus per anar a la feina, ens adormíem, cansats per la tensió de la nit, en braços de l´estimada.

Va ser un dia d´infausta memòria. Anàrem a les nostres inestables feines amb els ulls mig clucs, adormits, sense gaire capacitat de reaccionar als requeriments dels clients que volguessin adquirir la darrera novetat editorial.

Jordi, després dels seus viatges inesperats, sempre tornava carregat de curiosos talismans, miraculoses fórmules curatives apresses del pagès del poblet, dels monjos que trobava en els indrets més insospitats.

No vaig saber mai quina va la causa que el portà a fer l´inesperat gir: anar del marxisme al budisme, abandonar les antigues amistats, aprofundir en les religions exòtiques de l'Índia i el Nepal, creure que les Piràmides d´Egipte i Mèxic les bastiren gegants provinents de l´espai exterior. Un desengany amorós? La fugida de na Maria de la llar familiar? Els amics que visqueren de prop la separació em digueren que, després de la marxa de la companya, romangué mesos sense sortir de casa. Just davallava al carrer per comprar l’estrictament necessari per a la supervivència: un poc de fruita, uns ous, la verdura necessària, aigua mineral. Aleshores no volia obrir la porta a ningú per molt que insistíssim. Sovint el sentíem plorar llargament i desconsoladament; altres vegades, cridava, atemorint els veïns que, el primer cop que el sentiren, trucaren a la policia, esverats, pensant que podia haver esdevengut una tragèdia.

Una vegada, els agents forçaren la porta i, amb les armes a les mans, penetraren al pis. El trobaren al menjador, en plena meditació. La portera em contà que el va veure desmillorat, més prim i amb barba de dies. Per altra banda, les habitacions estaven endreçades. Gens de brutor pel terra i, a la cuina, olles i plats estaven nets i a l´armari.

Per unes estranyes circumstàncies, els policies que havien entrat a la casa foren respectuosos amb l’estrany personatge que romania assegut al terra resant a una imatge de Buda daurada, coberta de flors. Què era el que va impedir que el molestassin mentre meditava? La calma que es respirava a la cambra? L’actitud reposada de la persona que imaginaven que havia perdut l´enteniment? El perfum i la música hindú que amaraven l’ambient? La suau llum matisada per les cortines que il·luminava el menjador?

Policia, portera i veïns abandonaren la casa procurant no fer gaire soroll, amb por de despertar a la dura realitat aquell curiós personatge absort en l’oració.

Coneixia prou bé Jordi.

Havíem fet feina junts al Diario de la Provincia. Malgrat el nou posat de místic, el consultori amb les bolles de vidre i les cartes per endevinar el futur, no m’acabava de creure una tan sobtada conversió a la màgia oriental. Sí, exteriorment feia l’efecte d’un d’aquells hippies que poblaven Eivissa i Formentera a finals dels seixanta. La indumentària, la mirada extraviada, la conversa esotèrica... Tot coincidia amb la moda i els clixés importats dels Estats Units! Però jo tenia els meus dubtes. Havíem discutit massa vegades sobre la història del Moviment Obrer, dels problemes de la construcció del socialisme a l’URSS, de les polèmiques entre estalinistes i trotsquistes per a pensar que tot s’havia volatilitzat, esvanit per un simple viatge a l'Índia, per la lectura de qualsevol manual de divulgació budista i haver parlat, al costat de la foganya, amb uns pagesos del Nepal!

Potser l’autèntic Jordi romania amagat rere la parafernàlia de la nova disfressa que el protegia de la realitat que ens encerclava. Una forma de perdre’s en direcció a universos desconeguts, indrets llunyans on amagar-se de les exigències de la vida quotidiana: la separació, la mort dels pares, als quals estava tan unit, les dificultats d’aconseguir diners per a poder garantir el pagament del lloguer, llum, el gas, el menjar de cada dia. Jordi no havia fet mai res de pràctic en la vida. Llegir, escriure alguns articles. No servia com a advocat. Els quatre casos que portà, els va perdre i mai més no en volgué exercir. Un dia, furiós per la inutilitat dels estudis que havia fet, arrabassà la placa de míser que tenia a la porta i la llançà als fems. A partit d´aquell moment, visqué a recer de la família. El pare tenia misterioses entrades econòmiques fruit dels endolls aconseguits pels serveis secrets fets a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Però amb la mort del pare, finiren els ingressos. Es repartiren el pis familiar entre els tres germans i, en poc temps, va fondre el que li correspongué en viatges a l’estranger.

Vengué de l'Índia transformat, amb estranys signes cabalístics tatuats als braços, però sense una pesseta a les butxaques. Va ser quan decidí obrir la consulta esotèrica.

No li va anar malament. Sabíem que tengué èpoques dolentes. Ens arribaven informacions sobre el seu precari estat de salut i determinats problemes amb els veïns de la finca on vivia i amb la policia. Possiblement, era el preu a la seva adaptació. A l'Índia visqué amb uns monjos. Compartí camins, pobres cabanyes, palaus de fantasiosos terratinents que vivien com si el temps s’hagués aturat feia cinc-cents anys. Un món, m´explicà, curull de temples i grans palaus de marbre blanc, amb vaques i rates sagrades i centenars de servents que en tenien cura. Recordava les festes exòtiques d´aquells prínceps, les desenes d´elefants carregats d´or, plata i pedres precioses, pintats de coloraines, adornats amb flors portades de tot el país i que duien a l´esquena els mil déus d´una civilització bastida damunt la més brutal diferència de classes.

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l'Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort.

Jo mateix no sabia si, quan explicava les seves aventures, la nova visió del món que ara li aclaparava l´esperit, era sincer, creia en el que contava o, com deia l´excompanya, es tractava d´un posat per treure els diners a qui s´acostàs a l´estudi on obrí la consulta.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb