Literatura catalana contemporània

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina

Turmeda | 23 Desembre, 2019 21:48 | facebook.com

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina


Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>


Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)


(

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!


En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.


És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.


Un viatge a la Revolució francesa (II) - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)

Turmeda | 23 Desembre, 2019 21:22 | facebook.com

Un viatge a la Revolució francesa (II) - De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l'ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l'oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d'anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat. (Miquel López Crespí)


L'impressionant torre ja era encerclada pels habitants de París. Grups de treballadores dels barris propers havien fet les primeres provatures d'entrar-hi. Munió de persones, armades amb destrals, s'havien enfilat damunt el pont provant d'esfondrar-lo per a franquejar l'entrada a la gent. Amb el pont de fusta aixecat i els soldats de guàrdia situats en posició estratègica, els que intentaven l'escalada dels murs eren abatuts sense pietat.

Era la primera vegada en ma vida que veia gent lluitant i morint per la llibertat.

Sentia una sensació molt estranya dins meu.

De jove, quan llegia Voltaire o Rousseau, assegut a l'ampla biblioteca familiar, o a la cabina de l'oncle Bartomeu Sureda, al vaixell que ens portava a les costes de Guinea, imaginava que les idees, si eren justes i raonables, vencien per la simple força de la raó. Em costava creure que existia gent entestada a defensar la ignorància, la misèria de la humanitat. I era precisament aquesta fe en la cultura, en el poder de la veritat i la justícia, el que ens havia fet dedicar tants d'anys de la nostra vida procurant introduir llibres prohibits, traduint articles, discursos, assaigs i obres científiques que servissin per al desvetllament de la humanitat.

Va ser precisament davant la Bastilla, sentint l'esclafit dels mosquetons, veient caure al costat els homes i les dones que volien acabar amb la tirania, quan vaig copsar que la raó no venç per si mateixa i que, a vegades, la llibertat s'ha de defensar amb les armes al preu de la teva vida. Marat ho sabia ben bé i ho deixà escrit. Ho havia explicat sovint a les seccions de París. Robespierre, amb el temps, hagué de portar a la pràctica molts dels suggeriments publicats en L'Ami du peuple. Amb la presa de la Bastilla s'iniciava el primer acte d'un terrabastall que commouria i que commou encara el món. Però com consolidar, fer avançar, impedir que es gelassin en el no-res les idees de llibertat, igualtat i fraternitat que naixien davant dels nostres ulls? Per a molts la llibertat consistia solament a fer-se amb les propietats dels aristòcrates, en la llibertat de comerç i de continuar augmentant els preus dels queviures. A qui importava la fam dels desheretats, dels obrers, pagesos, menestrals i jornalers?

Robespierre ho digué pocs dies després de l'assalt a la Bastilla.

-Tenen por, són al nostre costat només per pur oportunisme, perquè pensen que és una forma d'enriquir-se més ràpidament. Però no tenen sentiments ni els sedueix el triomf de la moral i la virtut. Per a ells els Drets de l'Home i del Ciutadà són un paper banyat que destorba la migdiada. Uns decrets perillosos que poden enfonsar França en l'anarquia. Esperits dèbils que voldrien que les idees de justícia i llibertat romanguessin per sempre més dins dels llibres, arnades a les biblioteques on romanien fins que nosaltres i el poble les hem fetes sortir al carrer. Des del botiguer acomodat fins al patrici superb, des de l'advocat fins a l'antic duc i par, quasi tots semblen voler conservar el privilegi de menysprear la humanitat. Ells s'estimen més tenir amos que veure multiplicar-se els seus iguals. Tot allò que els interessa és saber en quina proporció el sistema actual de les nostres finances pot fer créixer, a cada instant del dia, els interessos dels seus capitals.

Però el dia de l'entrada a la Bastilla encara no sabíem que nombrosos personatges que predicaven des de les tribunes, alguns dels que rere les finestres veien com el poble es dessagnava en el combat, ja pugnaven per fer tornar endarrere la Revolució just iniciada.

Manuel Cortés, que havia avançat fins a situar-se davant la porta de la fortalesa, fent costat als més agosarats, s'apropà novament a nosaltres i ens digué:

-Ja he vist la primera sang vessada. He recollit un fuster al qual les bales havien travessat el pit. La sang, roja i calenta, rajava com un riu inaturable. Morint-se, sense quasi poder parlar, encara feia intents per incorporar-se i continuar l'assalt. Les dones del barri provaven d'aturar la terrible hemorràgia amb els mocadors. Endebades. Ha mort en pocs moments. Una venedora de fruites s'ha senyat el front amb la sang del fuster. Altres dones mostren els mocadors tacats de sang a la gent que s'apropava a veure els morts.

La metralla que escopien els canons de la Bastilla segava vides talment com la falç del segador sega l'herba. Just al meu costat, dos joves que avançaven riallers, cantant, seguint la gentada que volia travessar el pont de la presó, jeien en terra, desmembrats. Pels forats dels seus pits eixia la sang com si fos un brollador. Només que jo hagués avançat una passa seria mort al seu costat. M'adonava que era viu per miracle. Aturar-me un segon per a mirar els incendis, parlar un moment amb Manuel Cortés, observar els al·lots que seien damunt els canons que arrosseguen llurs pares i pares m'havia salvat la vida.

La sang demana més sang.

Sentíem les descàrregues de la guarnició provant d'aturar les envestides de la gent que, com a onades d'un temporal, pugnava per entrar al recinte. Quants homes i dones caigueren aquell dia anant a la recerca del seu somni? No ho sabria dir amb certesa. En recordar-ho, en rememorar el que visquérem tan intensament, l´únic que tenc present són aquelles descàrregues interminables, la sorda remor de la gentada avançant, sense por del que podria esdevenir-se. I, també, l'eco de les improvisades cançons que parlaven de bastir un món nou sobre les runes de l'antic.

S'havia encetat la caixa dels trons. Amb les mans, amb les dents, amb les piques, es tallaven les cordes que sostenien el pont de fusta. Cada home o dona que queia als fossats, ferit de mort, era substituït de seguida per altres voluntaris que prosseguien l'assalt.

Finalment, quan el pont caigué amb soroll eixordador, el poble de París penetrà en el pati d'armes. La guàrdia de la fortalesa continuava disparant sense aturar. En entrar a la Bastilla comprenguérem que ja era impossible aturar aquella voluntat desfermada.

Els soldats del cos de guàrdia romanien encerclats per la gentada. Els arrancaven els mosquetons de les mans, els clavaven les baionetes al pit. No hi havia pietat. Tota resistència era ja inútil. Un grup de dones que havien perdut els fills i els seus homes en l'assalt havien tallat el cap al governador de la presó. El cap de qui havia estat el màxim comandament de la torre ja era damunt una pica enmig de les exclamacions de joia del poble. Els més vells ploraven. Es ballava enmig del pati. Es repartien les armes dels soldats morts. Ningú no es podia creure que havia caigut aquell símbol sinistre de l'opressió. Ningú no ho hauria gosat imaginar, el que ara es vivia com una autèntica realitat. Un rellotger de prop del nostre hotelet i que, armat amb un gran ganivet de cuina, havia estat dels primers a entrar en el tètric recinte, es pessigava els braços en un intent desesperat de comprovar si somniava o estava despert. El pobre home ens havia explicat que el seu pare romangué quinze anys tancat a la fortalesa per no haver-se llevat el capell quan el duc de Saintes passà al seu costat.

Des de les finestres llançaven els mobles del governador, els llibres de registre, els quadres amb la imatge del rei.

Novament el foc il·luminant la joia dels parisencs.

Com quan els agermanats conqueriren el castell de Bellver, a Palma. Acabaria igual la historia d'aquests altres menestrals revoltats? Ningú no sabia per on capllevarien els esdeveniments. Una ciutat en festa malgrat els morts i les llàgrimes dels familiars dels primers herois de la història que començava a escriure's de bell nou. Les banderes de París eren banyades en la sang dels seus habitants. I la sang era com llenya seca cremant en una xemeneia. Com el vapor de les noves màquines que impulsaven les fàbriques de teixit o treien l'aigua de els mines de carbó. La sang feia avançar la maquinària rovellada de la història. Esdevenia l'oli de l'engranatge que es posava en marxa.

I si l'assalt a la presó de la Bastilla fos el senyal per a l'assalt de les tropes del rei? Fins on podia consentir la monarquia aquell esclat popular? No sabíem què pensar. La gent recollia els morts. Els fusters improvisaven taüts davant nostre. Els morts, coberts amb la bandera tricolor, portats per les mans de milers de ciutadans, avançaven envers la Casa de la Vila.

La sang rajant pels carrers de París? Què faria l'Assemblea Nacional davant l'agreujament dels incidents? I les tropes del rei... quines instruccions tenien els alts comandaments de la monarquia? Quan decidirien entrar a la ciutat, començar la matança provant de fer manxar endarrere les manetes del rellotge de la història?

Ningú no podia endevinar el que s'esdevendria en les properes hores.

Fumejaven les runes de la Bastilla.

Ens adonàvem, sense saber ben bé com, segurament per l'ambient que es respirava a cada racó, per la decisió que es podia constatar en el rostre de la gent que ensopegàvem, que el rei i la reina no podrien fer mai més la seva voluntat sense comptar amb el poble.

De tot el grup, qui més parlava era Joan Garasa.

Jo havia emmudit. Restava impressionat de tal forma pel que vivia a cada moment que havia perdut la parla. Només sabia pronunciar monosíl·labs. Cap frase coherent no sortia de la meva boca. El cervell intentava assimilar el que veia. Estava marejat. Com si hagués begut un vi d'alta graduació. Els peus no em sostenien. M'havia de recolzar en les parets. Qualsevol que m'hagués vist en aquell estat hauria pensat que era un borratxo, un ésser indigne de romandre entre la munió d'herois que havia fet avançar la història. Era la sensació més estranya de ma vida. Talment em dominàs la febre produïda per una malaltia inguarible. Tremolava. Pensava en els somorts dies passats a Mallorca. Les hores dominades per la follia de Joana Maria sense saber què fer amb aquella relació. Anys de dissimulació, procurant que els cosins, els amics de la família, no endevinassin els meus pensaments i em denunciassin a la Inquisició. Com si hagués viscut segles entre enemics. Tots espiant els meus moviments. Sicaris de la Inquisició dins el casal. Era per a tornar boig. Quin era el criat venut al Sant Ofici? Com descobrir-ho enmig de tanta hipocresia? El pare i la mare no s'adonaven de res, dominats pels confessors i els escrivents del governador. Em demanava d'on havia tret la força de voluntat per deixar endarrere el meu passat. Viure enmig d'un terratrèmol, l'erupció d'un volcà. Talment trobar-se entre els corrents d'un riu cabdalós i que no poguessis arribar a la costa. Em sentia com una fulla agitada pel vent, emportada a una velocitat vertiginosa cap a un indret desconegut.

L'esdeveniment que vivíem era un canvi sobtat produït per la naturalesa. Tot s'esdevenia igual que quan veus les primeres gotes de fina pluja caient en un dia tranquil de primavera. Aleshores no esperes que diluviï que els rius i torrents es desbordin, surtin de mare, envaeixin els camps, facin malbé les anyades, l'aigua penetri dins pobles i ciutats emportant-se el que troba al voltant.

Em feia la mateixa sensació que quan, de petit, el temporal ens trobà enmig del camp i, amb el pare, ens haguérem de refugiar a una senzilla caseta de pastor. Soroll de trons i llamps. El mateix calfred d'aleshores em pujava per l'espinada. Ben igual que si el temps no hagués passat.

Joan Garasa no podia mantenir-se silenciós.

-Com quan els soldats de Cromwell i el poble de Londres detingueren Carles I! París, igual que un Brutus d'un milió de caps, amb milers de punyals en les mans per tal de segar de rel la tirania.

Joan Pons, menys exaltat i manco impressionable que Garasa, s'ho mirava amb molta més calma que nosaltres malgrat que, en parlar, l'emoció el fes returar a cada frase que pronunciava.

-Sembla mentida que hagueu estudiat a Madrid i Salamanca amb els millors professors d'Espanya. De què us ha servit el coneixement de la història? No sabeu que després de la tempesta arriba la calma i que el que avui sembla una cosa demà pot esdevenir una altra de ben diferent?

No vaig poder estar de demanar-li:

-No veus el que s'esdevé? Què poden fer quatre regiments de soldats mercenaris contra un poble que s'aixeca, decidit a fer sentir la seva veu?

Joan Pons, ens mirà com aquell que mira uns infants que encara no saben anar pel món.

-Ningú discuteix que els esdeveniments de què som testimonis no siguin força importants, decisius, per a la història de la humanitat, si voleu. Vos ho puc acceptar. Però haurem d'estar atents, i el poble francès el primer, per a saber qui es pot aprofitar del vessament de sang popular. Hem d'esbrinar qui dicta i per què dicta les consignes per tal que siguin seguides per la multitud, quines altres són deixades de banda o no es llancen al carrer, a quins interessos serveix cada discurs, cada paraula pronunciada des de dalt les tribunes, a les places... Quines lleis decreta l'Assemblea Nacional i quines proposicions són rebutjades de seguida. No seria estrany que, finalment, qui menys profit tragués de la lluita fossin precisament els que més han fet per aconseguir la llibertat i, quan la batalla acabi, quan el poble encara enterri els seus morts, un exèrcit d'oportunistes i vividors del romanço sorgit de no se sap on s'atribueixi el mèrit de la victòria i, vencedor, dicti les lleis al seu favor. Què quedarà aleshores al poble? Poca cosa. El record d'una gran il·lusió esvanida que, ningú no sap com ni de quina manera, s'emportà la torrentada.

Joan Garasa es removia inquiet, mentre continuaven avançant enmig de la multitud.

-Has escoltat massa sermons de sacerdots. Serà molt difícil fer tornar endarrere aquesta gernació que ha sortit de casa seva disposada a no tornar-hi fins que s'hagin solucionat els problemes, el que creuen just i necessari. Per a la gent que ha entrat amb nosaltres a la Bastilla, les paraules Llibertat, Igualtat i Fraternitat que hi ha pintades a les banderes i estendards no són simple decoració. És el programa de Marat i de Rousseau. Per als que són aquí, al costat, encenent els foguerons de la llibertat present i futura, la caiguda de la fortalesa significa la fi de la misèria i les necessitats, l'obertura de les portes del paradís.

Garasa temia raó. Ni el rei no podria aturar el que s'havia posat en marxa i, si per a desgràcia seva ho provava, hi podria deixar el cap en l'intent. El record del que esdevengué al rei Carles I d'Anglaterra es feia cada vegada més patent.

De cop i volta, espitjats per aquella riuada humana en marxa, ens trobàvem davant la Casa de la Vila. A l'esplanada no hi cabia ni una agulla. La gent continuava arribant, talment els afluents que s'ajunten al gran riu. París, amb totes les portes de les cases obertes, amb els tallers tancats, il·luminada solament per la flama dels incendis que feien el panorama encara més irreal.

Miguel Rubín de Celis, em deia, suant, mentre ajudava a repartir dels fusells que aportaven soldats fidels al poble, les escopetes i pistoles que es trobaven a l'interior d'algunes armeries.

-Hi ha poques armes. No bastaran per a fer front a les tropes de suïssos i alemanys. No en parlem si no tenim l'ajut dels regiments de soldats francesos. Tot plegat pot ser una matança com mai no s'haurà vist. Com podran fer front als exèrcits de mercenaris professionals, com poder resistir a pit obert la metralla dels canons enemics?

Els esdeveniments marxaven a més velocitat que els pensaments. Les tropes suïsses i els alemanys, seguint les instruccions provinents de Versalles, amb oficials a les ordres de la corona, atacaren la multitud indefensa, les dones que demanaven pa portant els fills en braços. En veure aquella carnisseria de gent innocent, diversos regiments de soldats francesos s'uniren al poble de París i dispararen contra els suïssos. Aquesta sobtada confraternització entre la població i els regiments que s'enfrontaven a les tropes reials salva la situació. No se sap com, però, de cop i volta, segurament sortits de les casernes, poguérem veure com munió de soldats, treballadors, dones i burgesos armats, improvisaven la defensa de la ciutat. Grups de dones aïrades, amb els fills asseguts damunt els canons, empenyien els ginys de guerra dient que calia anar cap a Versalles per a fer venir el rei a París i fer-lo jurar una constitució.


De la novel·la de Miquel López Crespí París, 1793 (El Tall Editorial)


Un viatge al cor de les Brigades Internacionals - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)

Turmeda | 23 Desembre, 2019 15:02 | facebook.com

Un viatge al cor de les Brigades Internacionals - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


Matinada del 7 de novembre


Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.

Canons pels carrers!

La reencarnació de la Comuna? El retorn dels Consells Obrers, la revolució de 1917 a Rússia?

Les cosidores i els canons.

Els al·lots del barri i els canons.

Els aprenents de la fusteria i els canons.

Els vells que defensaren la I República i els canons.

Com si fossin joguines que els reis haguessin portat al poble. Els treballadors i empleats que es retraten amb els ginys de combat i destrucció saben a la perfecció que el poder que han assolit provisionalment se sosté sobre les pesants màquines de guerra que roden damunt les llambordes de places i carrers. Ningú no ignora la sang que ha costat poder agafar aquestes poderoses armes als oficials i soldats alçats. Si t’hi fitxes bé, si hom contempla amb cura les velles imatges, veurà com els homes i les dones encara porten a sobre la suor de la batalla. Hi ha joves milicians que s’eixuguen el rostre amb la màniga de la camisa. Com si venguessin de la feina, deixat el solc on llauraven fa uns moments, talment els obrers que aturen la màquina fresadora i respiren, alleugerits, mirant el rellotge, comprovant que han acabat la jornada. Així molts dels rostres dels milicians i milicianes que arrosseguen els canons per les ciutats on han derrotat els militars revoltats. Són imatges plenes de vida, com els fotogrames d´Octubre, d’Eisenstein.

Les fotografies del pare!

El dia abans de morir, quan era al seu costat a l´hospital i tots sabíem que en el proper atac el cor li fallaria irremeiablement, patia, pensant en aquelles fotografies salvades miraculosament de combats, presons i camps de treball.

És curiosa, la fotografia del pare, en un tramvia de la línia de Lavapies carregat de milicians i milicianes, que saluden el fotògraf mostrant fusells i pistoles.

En les llargues nits de la postguerra, a començaments dels anys cinquanta, quan jo encara no tenia noció del que podia significar la desaparició de les persones que estimaves, el pare, parlant amb l´oncle, deia, baixet-baixet:

-Dels amics de la CNT només restà viu n’Alexandre, un company que vengué amb mi a Madrid per a la trobada dels Ateneus. Jo i n’Alexandre. Ningú més. Tots anaren caient, primer un, després l’altre, en la defensa de la Ciutat Universitària. Al començament de la guerra lluitàrem amb els voluntaris de les Brigades Internacionals, homes valents com n’hi havia pocs. El comandant Kleber! Qui no recorda Kebler? Oficialment, era un estalinista convençut, però els que el tenguérem ben a prop, sentint el seu alè just moments abans d´entrar en combat, els que el poguérem sentir, mirant-li els ulls de fit a fit, asseguraríem que, de ser al servei de Stalin, ho era per les circumstàncies del moment. Com venir a fer costat a una Revolució llunyana, des de la Unió Soviètica, sense emprar les xarxes d’aquell poderós estat? Sé que volia donar suport actiu a la lluita antifeixista i ho feia a la seva manera, de l'única forma que ho podia fer en aquelles circumstàncies, vigilat pels sicaris de la policia secreta soviètica infiltrats en els comandaments de les Brigades. Em demanava què feien txecs, alemanys, italians, nord-americans, lluitant al costat nostre. Sí, era el famós internacionalisme proletari dels llibres i revistes d´abans de la guerra i que ara es concretava en suport actiu d´una gent que lluitava i moria al nostre costat.

Un xinès que era amb nosaltres, Ian Ze Ming, havia vengut des de Pequín, amb bicicleta! Ens ho explicava i no ho podíem creure. Ens pensàvem que es reia de nosaltres! Ens mostrava les fotografies de l’expedició i érem de l'opinió que tot plegat era un engany.

Més endavant ens explicà, emprant paraules de tots els idiomes que coneixia, mesclant l’anglès amb el francès i quatre paraules en espanyol, que també havia utilitzat el tren, els vaixells, i en algun indret de Síria i Palestina, el camell, fins arribar a port i poder embarcar vers València, procedent de Marsella.

Ian Ze Ming havia fet la Llarga Marxa amb Mao Ze Dong i, a Ienan, era l’encarregat de portar endavant les campanyes de solidaritat amb la República espanyola. A la pobra cartera de cuiro que portava, el tresor més estimat que posseïa, al costat de les fotografies amb la dona i els fills, eren els retalls de premsa informant de les manifestacions de solidaritat dels pagesos xinesos amb la lluita que s’esdevenia a l’Estat espanyol.

El xinès Ian Ze Ming morí fent costat al mallorquí Antoni Coll. Era a finals del 36, a Madrid. Ambdós provaven d’aturar l’entrada dels tancs franquistes amb bombes de mà, amagats rere els enderrocs propers a la Casa de Campo.


Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al·lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat.

-Sempre m’admirà constatar l’heroisme d’aquells homes venguts de l’altra part del món –deia el pare als oncles que l’escoltaven amb atenció creixent.

Com era possible que aquella gent –continuava -, ho deixàs tot, família, estudis, feina, amics, per venir a morir a una terra estranya?

S’aturava per uns moments, treia una de les cigarretes barates que fumava, l’encenia amb el caliu del foc i afegia:

-Venir a morir des de tan lluny... I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble... Les al·lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc.

El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.

El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes.

Ens demanàvem si les nostres línies, la darrera barrera de la resistència, seria capaç d’aguantar l’infern de foc que s’apropava. Ningú no sabia el que esdevendria. Els dirigents, els ministres, secretaris i sotssecretaris, tots els cotxes, camions i autobusos del govern, plens de gom a gom, amb els endollats i llurs famílies feia dies que havien anat marxant de la ciutat assetjada. Ara, aquí, a la Casa de Campo, davant l´Hospital Clínic, a uns metres del Pont dels Francesos, a la Ciutat Universitària, només hi érem nosaltres, amb els vells fusells agafats en l’assalt a les casernes, les mans gelades, provant de fer una mica de cafè en un racó de la trinxera. Tots a l’aguait, vigilants, veient com s’apropa, fantasmagòrica, la cavalleria mora amb els sabres brillant amb els primers raigs del sol matinenc.

La mitja dotzena de metralladores russes arribades la nit anterior des d’Albacete, ens han salvat, provisionalment, del primer atac de l’enemic. Quina efectivitat, les armes modernes! Si ens fos possible dotar els milicians amb aquestes metralladores, amb moderns morters! Si hi hagués artilleria abastament, tancs per a l´avanç, aviació per desorganitzar els atacs, les línies d´aprovisionament de l´enemic! Cavalls i cavallers abatuts per les immisericordioses ràfegues dels nostres ginys de guerra, cauen en la llunyania, talment estàssim contemplant una pel·lícula filmada a càmera lenta. Ens demanam que hagués estat de nosaltres sense les armes arribades en darrer moment. És fàcil imaginar el soroll dels tancs penetrant pels carrers de Madrid i els soldats de Varela, entrant a mata-degolla, afusellant els darrers defensors de les nostres posicions.

Érem a la trinxera vigilant els moviments de l’enemic, tapats amb les mantes, xopes per la gebrada del matí. No havíem pogut encendre foc per no denunciar les nostres posicions als legionaris que sabíem que eren al davant, a cent metres de distància, preparant l’envestida final que, deien les seves emissores, havien d’alliberar la capital del bolxevisme internacional. Aquell dia no sabíem si podríem continuar sostenint la lluita. Els alemanys ja havien fet arribar carregaments d’armament molt sofisticat a Franco.

Exceptuant les metralladores russes arribades feia unes hores, d’ençà mitjans de juliol, nosaltres resistíem amb els vells fusells agafats en la caserna de la Muntanya.

Va ser quan, amb la primera claror del dia, vaig veure comparèixer aquelles ombres provinents de les més llunyanes contrades, dels països més inversemblants. Com havien pogut arribar fins a nosaltres travessant les fronteres tancades a pany clau, vigilades per exèrcits a les ordres de governs feixistes i d´altres, amb eleccions i partits d´esquerra, però que no volien donar suport a la República? Homes silents, caminant de puntetes-puntetes, travessant els llocs on romaníem a l’aguait, tapats amb les mantes, quasi paralitzats per la gebrada. Encara no sabíem qui eren ni d’on venien. Francesc Galán, el nostre cap, que seria després el màxim responsable de la XXII Brigada, ens parlà a cau d’orella, amb el rostre transmutat per l’alegria i l’emoció: “Són els internacionals!”, ens digué, mentre notàvem com li tremolava el cos. Pel to de la veu hom podia endevinar, i era un valent, sempre dels primers a fer-se càrrec de les missions més arriscades, que també havia imaginat que aquell dia hagués pogut ser el darrer.

De cop i volta, mentre vèiem com aquells combatents dèbilment il·luminats pels tímids raigs se situaven en les posicions que els indicaven els comandaments, ens vàrem sentir dominats per la més ferma voluntat de resistir. No érem sols al món! La solidaritat internacional esdevenia inabastable i arribava en el moment precís.

Matinada del 7 de novembre.

Multitud d’idiomes desconeguts.

No els enteníem, però sabíem que havien vengut a lluitar i morir al nostre costat. Una estranya emoció em pujava per la gorja i m’impedia pronunciar paraula. Els companys, els donaven copets de mà a l’esquena quan passaven al nostre costat per anar a les posicions més avançades del sector.

A la fi havíem vist l’armament que ens havien promès, els fusells d’assalt txecs, els nous tipus de bombes de mà. Els ulls se’ns il·luminaren! Per primera volta d’ençà havia començat la guerra vèiem armes noves, suport solidari, metralladores que podrien reforçar el foc dels antics fusells que empràvem.

El combat s’inicià poc minuts després.

En fer-se la nit ja havien mort més de tres-cents dels voluntaris de les Brigades Internacionals.

Aquell dia les tropes franquistes no pogueren avançar ni un metre. Romangueren clavades en les mateixes posicions en què haurien de romandre fins al març del 39, quan el cop d’estat de Casado i Besteiro els obrí les portes de Madrid.


Quantes vegades havia sentit la història de l’arribada de les Brigades Internacionals? Ja no ho record, però sempre era un nou relat, amb detalls que no havia sentit en l’anterior versió.

Era la vida del pare la que jo endevinava a les fotografies salvades miraculosament de la desfeta. La imatge dels combatents anant al front en tramvia sempre em sorprengué. La mir i encara, passats tants d’anys, no puc entendre aquella revolució en la vida quotidiana de les persones. Hi veig l’Alexandre, l’ateneista llibertari i el pare, somrients, amb el puny tancat i el rostre rialler. Anar a morir rient! Com si fossin immortals! Potser imaginaven que les bales mai no podrien matar-los. Sempre la mateixa sensació quan tens divuit o dinou anys. Creure que la Mort no et vendrà a cercar o que les bales passaran al costat, sense ferir-te.

El pare contava que la por vengué després, en veure caure els amics al costat. O quan queien ferits i es dessagnaven a la trinxera, enmig del fang, damunt la neu blanquíssima d’aquell hivern del 36.

Dies després d’haver-se fet la fotografia del tramvia que marxava al front ja no hi havia tantes rialles en el rostre dels amics. Algunes de les al·lotes que anaven amb ells, dues cosidores sindicades feia molt poc a la CNT, foren les primeres a morir. Una mort de forma quasi imperceptible, sense que mai no sapiguéssim d’on havien sortit les bales que havien acabat amb les seves vides. Com els joves que moriren al costat del pare el dia de l’assalt a la caserna de la Muntanya. La presència cruel i sorneguera de la Mort rient-se de les previsions dels homes. Caient, afamegada de sang, allà on ningú no l’espera. Com cau damunt l’infant, menyspreant el vell del costat, segant vides a l'indret on sap que pot fer mal.

Un any que vengué l’oncle Joan des de Barcelona, i posaren novament les velles fotografies de la guerra damunt la taula, el pare va acabar de contar la història de les primeres al·lotes mortes a la guerra.

-Tu les coneixies, Joan. Vengueren al poble amb la companyia La Barraca, de Lorca. Ajudaven en la representació tenint cura dels decorats i Joana feia d’apuntadora, per si algun dels actors quedaven en blanc damunt de l’escenari.

Sortírem a passejar pels afores. Els ensenyarem el molí, el procés de convertir el blat en farina blanca per fer el pa. Ens donarem les adreces i ens prometeren que ens veuríem novament pel juliol, el 19, dia de la inauguració de la trobada d’Ateneus.

Joana i Mercè caigudes just en el moment de posar peus a terra, quan el tramvia ens deixà a les portes de la Ciutat Universitària i tornava endarrere per anar a cercar més grups de milicians i milicianes.

I mentre donava la fotografia a l’oncle, afegí:

-Havíem cantat tot el temps que durà el viatge. Tenc l´eco de la seva veu incrustada en la memòria, en les artèries. Les sent cantar La Internacional, La Varsoviana... Tot el repertori de cançons revolucionàries sense deixar-ne cap ni una. I quan acabaven el repertori interpretaven bocins de les sarsueles més conegudes amb la lletra canviada, substituint el text antic per poesies de Lorca, Pedro Garfias, Miguel Hernández o Rafael Alberti. Com si a una pel·lícula reaccionària i de simple entreteniment li haguessis canviat el guió i, enlloc de parlar de ximpleries sense sentit, els protagonistes discutissin del problema de les aliances obreres o de la societat sense classes del futur. Talment com si anàssim a una festa. Quin poc coneixement que tens quan ets un jovençà! Més que anar a la guerra, allò, el que vivíem, ens semblava una aventura. Gent abandonant tallers i fàbriques com si anàs a un míting o a veure una sarsuela. Algunes mares, les que tenien els fills aviciats, els acompanyaven al front, sovint a uns carrers d´on vivien. Els portaven el fusell i un cove amb el dinar, com si en lloc d’anar a la guerra, envers un possible encontre amb la Mort, el fill anàs a fer feina a l’obra o la fàbrica.

Era quan intervenia l’oncle Josep.

-No sé com ens salvàrem. La Mort sempre era al costat, cercant-te la jugular, ansiosa, com una lleona afamegada que cerca carn per als cadells.

I la mare, dient-me que ja era hora d’anar a dormir, que demà havia d’anar d’excursió amb els amics i, si no pujava a la meva cambra, a l’estiu no aniríem a nedar a la platja d´Alcúdia.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb