Turmeda | 03 Gener, 2020 14:25 |
Viatge al país del Gran Kan –
Les narracions dels anys 70 i 80 -
(Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)
ON ES TRACTARà DE L'ODI QUE TENEN ELS COPISTES VERS LA MODERNA IMPREMTA I CONTRA TOTS ELS SISTEMES MODERNS DE REPRODUCCIó DE LES IDEES I EL PENSAMENT, I DELS BENEFICIS QUE TREUEN D'AQUESTA AFERISSADA OPOSICIó.
Malgrat que sigui famosa arreu del món -d'ençà del setge de Viena- la cavalleria del Gran Khan o les conquestes i crueltats comeses pels geníssers, el que més m'ha impressionat sempre d'aquest misteriós imperi oriental que s'estén de les planures magiars fins a les muntanyes de l'Himàlaia, ha estat la curiosa maquinària de la seva raça de buròcrates, funcionaris i cortesans, tan ben estructurada. N'hi hauria per escriure un patracol si ens proposéssim especificar mínimament alguns dels treballs i privilegis de tan poderoríssima administració imperial. Espaventosa gernació sense idees pròpies capaç de mudar de pensament segons sigui la direcció en que bufi el vent!
Entre les diverses classes i categories de servidors del Gran Khan, de la Cort i del seu harem, destaquen els copistes, car, a despit de que us pugui semblar estrany, a l'immens Imperi de les estepes està prohibit la introducció de la impremta i hom considera a Gutemberg l'enemic més gran de la humanitat i de l'Islam. En nombroses ocasions els mercaders grecs, venecians, francesos o catalans que hi comercien mitjançant les caravanes de camells han provat d'introduir-hi, d'amagat, entre llurs mercaderies tan excels i modern instrument de cultura i comunicació, però sempre han pagat amb la vida tan lloable intent. A quines cruels tortures no hauran estat sotmesos aquests valents cavallers! Des de llevar-los la pell de viu en viu i cobrir-la de sal i vinagre fins a ser esquarterats a les places de pobles i ciutats enmig de músiques de xeremies i tambors.
No hi tenim cap dubte: els capdavanters en la lluita contra la introducció de la impremta a l'Imperi són els copistes. Només a la gran ciutat santa de Guistan-Bastan n'hi ha més de vint-i-cinc mil! Com és de suposar, les immensurables legions de copistes -tots ells a sou de l'Estat i amb casa i escola per als fills gratuïtes- volen defensar i defensen per qualsevol sistema a l'abast els privilegis consolidats al llarg de generacions i generacions. Quan, després de travessar dificultosament les fronteres, arribes a una de llurs formoses i ocultes ciutats pots veure de seguida els milers i milers de taules on copien, imiten, traslladen a mà, amb acurada meticulositat, els milions de tractats, manuals, vademècums que necessiten per a llurs escoles i universitats. És un espectacle mai vist! Si hom introduís la moderna impremta, no tendria cap raó de ser la nòmina de funcionari imperial amb tres mesos de vacances anuals. És per això que blasmen sense aturar des de les tribunes de les places públiques i dins d'esglésies i mesquites contra la introducció de la màquina de Gutenberg que tan meravellosos serveis ens fa als països de l'Oest. Què hagués estat de les idees del nostre Luter sense la impremta? Com podríem haver reproduït els milers de bíblies necessàries per a combatre l'obscurantisme del Vaticà? Feina impossible sense l'ajut de la tècnica moderna. Us puc ben assegurar que és un quadre impressionant penetrar, sobtadament, en una de llurs insondables oficines imperials dèbilment il.luminades per llums d'oli, plenes de cambres i passadissos on escriuen amb aquell tètric aspecte tan característic del ram del funcionariat de qualsevulla contrada. Centenars i centenars de copistes arrenglerats rere les taules, amb el nom i categoria escrit a una fusta que tenen allà sobre, traient còpia, calcant infatigablement milers de toms de poesia religiosa, història, matemàtiques; cosa que, mitjançant l'ajut de la impremta, seria una feina acabada en un parell de dies i que a ells els costa anys i més anys de treball. Ignorants de tota altra matèria que no sigui reproduir mecànicament, només coneixen els rudiments de llur estrany alfabet. Tan sols saben traslladar i ni es molesten en saber o llegir el que reprodueixen. Molts s'engaten treballant i a vegades copien de diversos còdexs sortint-ne al final una mescladissa tan feresta que el lector no sap si té a les mans un incunable d'oracions satàniques, un cartulari de geografia o un opuscle eròtic prohibit. Altres, per arrodonir la paga oficial, i exposant-se a durs càstigs, es dediquen a copiar les obres prohibides d'erotisme que després venen a preu molt alt, d'amagat a les tavernes, casernes i caus de mala vida, que també n'hi ha, i molts a l'Imperi del Gran Khan. Sempre asseguts darrere les taules, miren sovint de reüll el gran rellotge que tenen al davant, i de seguida que sona l'hora de plegar s'aixequen amb renou de mil dimonis per anar-se'n a casa seva a beure, menjar i dormir. En comparació amb aquest exèrcit de funcionaris imperials, l'home que a la nostra terra es dedica a la impressió i edició de manuals i promptuaris és un savi, un esser humà compromès amb la cultura, interessat sempre pel contingut del material amb el qual treballa i que, més d'una vegada, ha exposat la vida i la llibertat per editar quelcom que ell consideri útil per a la humanitat. Res de més allunyat de la concepció que de llur ofici tenen els milers de copiadors del Gran Khan! Els oficinistes de Guistan-Bastan només han après la professió per lliurar-se d'anar a la guerra o per no haver d'anar a treballar a les construccions d'edificis o canals. La cultura només els serveix com a medi de vida i l'únic que els commou o aconsegueix despertar-los una mica de llur ensopiment proverbial és quan senten parlar de pujada de sous, de regals, de franquícies especials.
DELS BOTXINS, DE LLURS GRAUS I DISTINCIONS, DE LLURS NOMBROSES PRERROGATIVES I DE LES DIVERSES I VARIADES FORMES DE MATAR I ASSASSINAR.
Dins l'ampli ventall de sistemes, trucs, policia, espies, informadors, que el Gran Khan paga i manté per tal de desfer-se dels seus nombrosos enemics i per sostenir-se en el poder, cal destacar l'exorbitant exèrcit d'executors a sou de l'Estat. Tantes i tan continuades són les revolucions, canvis i terratrèmols socials que existeixen a l'Imperi, que el Gran Khan es veu obligat a mantenir-ne legions. I així com als nostres països en sol haver molt pocs -un per ciutat o comarca-, aquí n'hi ha una tal quantitat que hom no sap o no arriba a esbrinar -de no ser per l'uniforme- qui és simple soldat o qui un professional de la degolladissa. Tot aquest vastíssim funcionariat de la mort està perfectament estructurat i organitzat disposant d'ordenances pròpies, universitats, escoles, palaus de repòs, oficines, esclaus, eunucs a llur servei, i també frueixen, per mercè especial del Gran Khan, de gineceus molt ben assortits amb tota mena de dones portades dels indrets més llunyans i exòtics i amb les quals poden gaudir els botxins abans i després d'haver portat a terme alguna de les ordres imperials.
Esser saig a Guistan-Bastan i a altres ciutats de l'Imperi requereix una formació especial i completa que es dóna de primer a escoles i col.legis des de la infància i joventut i que continua fins a la Universitat, en la qual han d'estudiar durant sis anys. Consumat el període educacional surten graduats en qualsevulla art de matar, torturar, esquarterar i assassinar. De costum, els aspirants a fer carrera en aquest escalafó del funcionariat són escollits per rigorós ordre entre els fills primogènits de les famílies més nobles i riques. Un vell llinatge se sentiria deshonrat i menyspreat si el seu hereu no fos admès en la llista oficial d'aspirants. Malgrat la riquesa dels seus progenitors, l'Estat, una vegada admès el jove, es farà càrrec, fins que acaba els estudis, de totes les despeses que en comporti llur acurada educació. Llibres, vestits, menjar, entreteniments, aniran a càrrec del pressupost de la Cort i no costarà cap diner a la família. Amb una instrucció molt semblant a la dels geníssers, els joves són educats en les lleis de la casta dels botxins i, segons van aprovant cursos i exàmens, muden també l'uniforme (que sol portar brodaries d'or) per diferenciar-se d'altres destacaments repressius. Aquests aspirants, provinents de nissagues distingidíssimes, sofreixen, en mans dels ulemes i professors, un aprenentatge força ben planificat que els hi fa adonar del fet que formen part d'una classe i d'una raça privilegiades. Els mestres, severíssims i amb poder de castigar-los cruelment -fins a la castració si no aprofiten les ensenyances- els inculquen una disciplina de ferro i els fan copiar, durant mesos, màximes del Codi Principal, la més important de les quals, que han de servar sempre gravada al cor, diu "La Cort té raó en qualsevol circumstància i els pobres de l'Imperi són un perill etern per a la llei i l'ordre". Quan vaig poder visitar l'Imperi -després de múltiples gestions i recomanacions- els botxins del Gran Khan eren cent mil, experts i experimentats en la utilització de la destral, les cordes d'aufegar, el punyal, el mosquetó i el verí. En aquella època, vaig tenir el rar privilegi de contemplar els exercicis de final de carrera de moltes acadèmies i universitats. Practicaven amb pagesos revoltats de qualsevol poblet. Normalment, cada parell d'anys, hi solia haver protestes dels desvalguts, aufegats per impostos i injustes imposicions. A més de pagar totes aquelles càrregues, els desgraciats havien de fornir amb les seves filles i esposes els harems del funcionariat del Gran Khan; i els al.lots, en lloc de llaurar la terra i estar amb els pares, eren enviats a fer la guerra contra els pobles fronterers i mai més hom tornava a tenir-ne clarícies. Per això, i malgrat les horroroses repressions, hi solia haver tants d'alçaments camperols. De primer intervenien els ulemes amb llurs sermons i promeses d'una vida millor a l'altre món. Més endavant si els entesos en l'Alcorà no aconseguien calmar les masses, atacaven els geníssers cremant les cases i destruint les collites i animals de la pobra gent. Només al final l'extermini de la rebel.lió, la darrera degolladissa d'infants, vells i dones era confiada als alumnes del darrer curs. Si sabien tallar els caps amb rapidesa i elegància -sense tacar-se de sang- eren recomanats per obtenir el diploma final i a partir del dia de la consagració oficial com a botxins de l'Imperi, se'ls lliurava la franja groga per a l'uniforme. Lliurea que els distingiria a partir d'aquell moment de tots els altres mortals. Artesans i camperols, canvistes i copiadors, eunucs de baixa categoria, mestres i geníssers de tropa estaven obligats a davallar els ulls en presència llur i a desaparèixer, fondre's si els trobaven pel carrer. Només els ulemes de les mesquites tenien el privilegi de poder aguantar-ne la mirada. Amb el diploma, la Cort els proveïa de la clau dels nombrosos harems, i, el que era més important, d'encens i perfums arribats de la Xina fins a la mort, la qual cosa era summament necessària per allunyar l'olor a sang d'escorxador que des d'aquell dia sempre els acompanyava.
DE L'EXèRCIT DEL GRAN KHAN, DE LLUR POLíTICA INTERIOR I EXTERIOR, DE LA PAU I DE LA GUERRA I DE COM L'ALTA OFICIALITAT ES DESFà DELS SUPERIORS, CODIS I ORDENANCES QUAN LI CONVÉ PER INTERESSOS DE CASTA.
Un altre apartat que cal tenir en compte si hom vol conèixer a fons l'Imperi del Gran Khan és tot el que fa referència a l'exèrcit, poderosa corporació de vint milions d'homes mantinguts i pagats per l'Estat amb una nombrosa elit dirigent de més de deu mil generals. Si, com he dit abans, molts d'al.lots de les més nobles famílies estudien i fan oposicions per a ser botxins, cal dir que una part molt important d'aquests joves van a les acadèmies militars per a poder arribar, en el seu moment, a formar part de l'Estat Major del Gran Khan. I, pel que he pogut descobrir durant el meu llarg periple per tan ignotes terres, no és l'amor que senten per les guerres el motiu essencial de llur decisió, sinó els grans avantatges, furs i privilegis que comporta dedicar-se a l'ofici militar. Ara farà gairebé cent anys que l'Imperi, arrodonides les fronteres amb la Xina per l'Est i amb el cristianisme per l'Oest, ja no empra expedicions militars contra l'exterior. Les grans guerres de rapinya anaren finint quan el cost dels queviures per a l'exèrcit en campanya sobrepassà en molt els guanys obtinguts pel saqueig i la venda dels presoners als mercats d'esclaus. Durant el setge de París calien quaranta mil camells per a transportar el menjar, la pólvora i pertrets militars a les tropes en guerra. A partir de llavors, l'Estat Major, el Consell Suprem conjuntament amb la Cort, el Visir, els caps dels geníssers, el clergat dels ulemes i els botxins, decidiren -interpretant a la seva conveniència l'Alcorà- fer un tomb de política i proclamaren la coexistència pacífica amb els emperadors cristians i amb el Papa de Roma, com a mitjà d'enteniment entre els pobles del món. Segons em digueren, ara ja fa prop de cinquanta anys que no hi ha guerres contra els cristians, però no per això hi ha menys sol.licituds per entrar a estudiar a les acadèmies de l'oficialitat. Ans al contrari, d'ençà que els aspirants a un lloc de comandament militar saben que no aniran a morir davant els murs de qualsevol ciutat de l'estranger, les cues davant les oficines on es matriculen són sempre curulles. Hi ha, repartides per l'Imperi, més de cent mil casernes, unes de més petites, altres de més grans, però totes amb piscines, servents i palmeres davall les quals xerren, prenen te o frueixen d'exquisides menges portades pels comerciants d'arreu el món. Hi he entrellucat també grandiosos pavellons de seda plens de dones perquè l'oficialitat pugui triar a plaer. L'Alt Comandament de l'Estat Major, els membres del Consell Suprem poden escollir entre portar a la caserna les pròpies mullers o gaudir dels vicis i plaers oferts per les esclaves que el Gran Khan posa a disposició dels caps del seu exèrcit. Evidentment, la majoria de coronels i generals prefereixen tenir les seves ben guardades a pany i clau fora de les casernes i fruir de les que els ofereix l'Estat. Com fa tants d'anys que no poden entrar en conflicte amb l'exterior, es dediquen a investigar la manera de treure més diners als comerciants i pagesos. Decreten nous tributs que provoquen revoltes populars al camp i a llunyanes ciutats. Són petits combats localitzats que serveixen per tenir les tropes mobilitzades, permeten als botxins acabar llurs estudis i, a més, a falta de ràtzies als països cristians, serveixen per a espoliar i saquejar els propis compatriotes. Les expedicions punitives per remotes regions de l'Imperi són útils a l'Estat Major, Consell Suprem i castes burocràtiques anar acumulant contínuament dones, or, argent, ramats, pedres precioses, seda, perfums, terres infinites. Amb aquestes ràtzies interiors hom comet sovint moltes injustícies, car, quan els soldats entren a degolla a un poblet, no fan distincions entre innocents o culpables de la rebel.lió. Però, pobre del Gran Khan que s'atreveixi a posar entrebancs o impediments a les accions dels seus exèrcits! Més d'un altíssim senyor -amb categoria divina!- ha estat executat sense misericòrdia pels botxins per ordre expressa de l'Estat Major o una Junta de generals revoltats. Per això, per evitar les freqüents insurreccions dels militars, la Cort fa tot el possible per tenir-los sempre satisfets, fent els ulls grossos davant llurs constants exigències de més concessions i franquícies. Els augmenten cada any el sou, en paguen estudis als fills, procuren tenir els harems de les casernes plens de dones, els donen més vacances, casa gratuïta, terres i esclaus perquè els hi conreïn. Si algun Gran Khan no segueix aquests costums, es revolten consumant un cop d'Estat i el pengen d'un arbre enmig de la plaça, després fan el mateix amb el Primer Ministre i els membres més importants de la Cort. Seguidament organitzen fastuoses celebracions en les quals distribueixen de franc blat entre l'afamegada població. Hi ha desmesurats espectacles, curses de cavalls, combats de gladiadors, porten braus de la llunyana península ibèrica, hom sacrifica aus i ovelles als temples de totes les religions i els ulemes de les mesquites -sempre al servei de qui guanyà en la baralla de palau- manen pintar la ciutat de blanc com a senyal de joia i alegria. Les festes poden durar més de dos mesos i en aquest llarg lapse el treball i qualsevol activitat fineix completament. Després, entre tots els membres de l'Estat Major promotor de la revolta, sortegen qui serà el nou Gran Khan i li prometen obediència eterna si sap portar a terme llurs dèries i increïbles desitjos.
Els soldats no tenen tants de privilegis ni poden aspirar arribar a ser coronels o generals, ni a ser ministres, ni molt manco Primer Secretari del Consell Suprem o Visirs. Però, per tenir-los contents i satisfets, els paguen diàriament trenta monedes d'or, dret de poder gaudir amb les dones que l'Estat els posa a disposició. Reben, de franc, quatre uniformes de soldat a l'any, cinc parells de sabates i dos abrics d'hivern. També, amb la roba, se'ls lliura en propietat un esclau que els servirà durant tota llur vida militar i que empren perquè els faci el llit, la roba i les sabates netes, o per vèndre'l quan se'n cansen. Matar un serf que ha provat de fugir no està penat ni castigat per la llei, i moltes vegades, en lloc d'anar a caçar porcs senglars o llebres per la garriga, organitzen veritables caceres humanes que poden durar dies i dies fins que troben el pobre desgraciat i allà mateix, en l'indret on l'han trobat, li donen mort sense miraments.
No és estrany, doncs, que amb tantes prerrogatives, exempcions i franquícies tothom vulgui ser oficial o soldat. És aquesta la millor forma que coneixen d'estar sempre dalt, comandant. Sens dubte, pel que vaig poder comprovar, són les casernes i l'exèrcit qui tenen en mà el poder real de l'Imperi. Pobre del Gran Khan que no obeeixi les ordres i suggeriments que surten de l'Estat Major! Ja sap que l'arbre per penjar-lo l'espera a la plaça pública de Guistan-Bastan.
ELS GUARDIANS DELS ESTENDARDS, LA HISSADA DE LES BANDERES, LES PROCESSONS, LES MúSIQUES I ELS CàSTIGS QUE PATEIXEN PER NO ACOMPLIR BÉ AMB LLURS FUNCIONS.
Uns funcionaris que no existeixen als nostres països de l'Oest són el que hom anomena Guardians dels Estendards. Abans, en el període de formació de l'Imperi, la feina d'hissar les flàmules i senyeres estava reservada als fills de les famílies més riques. Amb el temps s'anà democratitzant i les seves funcions, originàriament privilegi dels militars, passaren a altres mans. Per les acaballes del segle XVIII, segons antigues cròniques que em deixaren consultar, ja es pot comprovar -pels toms de control de matrícules- com tenen accés a la carrera gran quantitat de fills de comerciants i mercaders de classe mitjana que, en lloc d'organitzar caravanes de camells i anar a la Xina i l'índia per portar a l'Imperi productes exòtics, sedes multicolors, espècies, perles del mar dels coralls, s'estimaven més estudiar per a Guardians dels Estendards.
Aquesta ensenya que adoren i veneren és de color groc amb tres franges verdes ribetejades d'or i amb dues espases encreuades al bell mig. La bandera original de l'Imperi, la que portà el primer Gran Khan en temps del Profeta, està desada en l'actualitat dins un cofre d'argent i pedreria guardat al Palau Imperial per un destacament especial de mil cinc-cents homes armats fins a les dents. Sóc de l'opinió que si un dia algun lladre o enemic exterior pogués apoderar-se del penó original portat en mil batalles victorioses, l'Imperi es dividiria en multitud de regnes i les diverses castes dirigents esdevindrien ben aviat esclaus dels cristians i del Papa. És tal el temor que tenen que això pugui passar, que el guardià que troben adormit li tallen el cap i, per a etern recordatori de falta, en sembren una llimonera en el mateix lloc on la cometé. Diuen que aquestes llimones esponeroses per la sang dels guàrdies executats guareixen de qualsevol malaltia i són molt apreciades arreu del món.
La feina dels Guardians dels Estendards consisteix senzillament a posar les senyeres, flàmules, penons i gallardets a tots els edificis oficials, casernes, places de públiques execucions, acadèmies i minarets de les mesquites. És un magne espectacle digne de veure. Cada matí, just després de la sortida del sol, surten del Palau on resideixen i, precedits d'una dotzena d'elefants, gàbies amb ferotges lleons i cocodrils, envoltats de negres nubis amb serps enrevoltillades per braços i cames, amb acompanyament de tambors i xeremies i una companyia de cinc-cents soldats, passen el matí, de vuit a dues, anant d'edifici en edifici, de caserna en caserna, d'escola en escola hissant pertot arreu banderes idèntiques de l'estendard que guarden al Palau del Gran Khan. Amb aquesta confraria de funcionaris especial, també ha passat quelcom molt semblant al que succeí amb els soldats i oficials de l'Estat Major. S'esdevenia que, quan l'Imperi tenia sovint guerres amb els prínceps cristians, hi solia haver poca demanda de places, car en el combat aquests Guardians feien de capdavanters de l'exèrcit i eren els primers a sofrir a la carn l'endemesa de l'enemic. Però d'ençà de fa cent anys, en no haver-hi hostilitats exteriors, els voluntaris per fer de Guardians dels Estendards hi acudeixen com a mosques -m'han informat secretament- ha calgut fer us del verí per desfer-se dels més vells i deixar places per als aspirants més joves. Els estudis i exàmens per obtenir el títol en propietat no solen ser gaire difícils i no van més enllà d'haver fet sent anys de seminari a una escola dels ulemes, conèixer a fons l'Alcorà, tenir bona punteria amb el mosquetó, saber pujar amb exquisida elegància alguns models d'escales i portar sempre net l'uniforme gris, el qual també els forneix l'Estat. Els seus privilegis solen esser semblants als d'altres classes de funcionaris de l'administració Imperial i no ens aturarem a parlar-ne car coneixent els avantatges de ser militar d'alta graduació o botxí ja ho sabem tot damunt la qüestió. Però aquests assenyats servents tenen uns entrebancs que no coneixen els altres, i d'això sí que cal parlar-ne per comprovar quant hi ha de capritxós i misteriós en les lleis del Gran Khan. L'inconvenient que no tenen els altres funcionaris que xuclen de les mamelles del poder, es deu a l'extremat amor i estima fanàtica que professen a llur ensenya. Si en cap processó o cerimònia els cau a terra -i, per tant, és profanada- el Guardià que ha comès tal falta -considerada gravíssima i sense perdó- és ajusticiat de seguida per un dels nombrosos botxins que acompanyen els músics i soldats cada matí. El cap del desgraciat guardià és col.locat dins una gàbia de ferro damunt la porta principal d'entrada a Guistan-Bastan, i allà roman durant generacions i generacions fins que, amb el pas del temps i la feina lenta i implacable de les aus carronyeres, desapareix la carn i només en resta la calavera neta i pelada. I pobre del mortal que s'atreveixi a tocar la maleïda gàbia de ferro on fiquen el cap! Immediatament li serien tallades les mans i trets els ulls amb un ganivet ben esmolat! Ningú no gosa a fer tal cosa n'hi ha constància escrita. I, malgrat aquest esgarrifós entrebanc, l'ofici de guardià de l'estendard, juntament amb totes les concessions i exempcions que comporta, és molt apreciat pels fills de comerciants i altres membres de la classe mitjana. D'ençà de fa molts d'anys, tampoc no s'ha donat el cas que una plaça vacant hagi quedat buida per falta d'aspirants.
De la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan
Turmeda | 03 Gener, 2020 13:17 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (II)- Records de la Mallorca dels anys 60 -
Un univers kafkià
Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)
El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.
Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.
Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.
Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.
Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:
--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.
Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.
--Li vaig confessar que no ho recordava.
--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.
--Tenc ben presents les paraules que em digué:
--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?
--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.
--Ho sabia d’ençà la infantesa.
--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.
--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?
De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.
Però aquest ja és un altre capítol.
El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.
El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.
D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.
Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.
Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.
Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.
Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.
Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.
Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.
Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.
Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.
Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".
Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...
L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.
A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.
El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.
Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.
A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.
Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.
Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.
Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.
« | Gener 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |