Turmeda | 10 Gener, 2020 22:54 |
El franquismo concentró entre 1941 y 1943 a centenares de republicanos para construir una carretera aún hoy inacabada
Artà dignifica el campamento de 750 presos
Per TOMEU OBRADOR. ARTÀ
En medio de las montañas protegidas de Artà se halla un testimonio único, legado de la dictadura franquista. Se trata del Campament dels Soldats. Según los expertos, "un elemento prácticamente único en todo el Estado español de sus características y cabe preservarlo para estudiar y difundir unos hechos principales de la historia reciente de nuestro país". Está situado a unos nueve kilómetros de la localidad, concretamente entre el Puig des Corb y es Porrassar, cerca de las casas de s´Alqueria Vella, en el actual Parc Natural de Llevant. Como infraestructura militar fue ocupada los primeros años (1941-1943) de la dictadura franquista, justo en la época de más penurias económicas y aislamiento internacional. Aquí habitaron al menos 750 presos republicanos desplazados de Punta Paloma, Cádiz. Obligados a trabajos forzosos y en muy malas condiciones. A fin de redimir condena participaron en la construcción de la carretera de Son Morei a sa Talaia Moreia (Camí dels Presos). Un cartel junto a los restos señala: "Aunque muchos perdieron aquí todas sus fuerzas, la carretera sigue hoy inacabada". Tampoco se llegó a montar la batería de defensa antiaérea prevista. En estos momentos, el Govern lleva a cabo la adecuación y potenciación del campamento: cierre para que el rebaño no lo degrade más (se dejarán barreras para que los visitantes puedan continuar accediendo al área), retirada de un depósito, ´musealización´, mayor promoción, confección de actividades didácticas, etc. El Consell tramita la declaración de Lugar Histórico. El arqueólogo Antoni Puig y el historiador y documentalista Tomàs Suau han anunciado que está en fase de constitución oficial la Associació d´Amics del Campament dels Soldats. Se quiere, con todo ello, hacer memoria histórica.
El complejo constaba de caseta de los oficiales, establo y corral para los animales, cantina, enfermería, barracones de soldados y presos, cocinas, aljibe, fuente, almacenes y área de reclusión de los presos. Hasta 1948 fue destacamento de soldados. Aún quedan supervivientes de los dos bandos. En Artà vive Lluís Gil Cruz, de 91 años, pero sus facultades mentales mermadas por su avanzada edad impiden que rememore al detalle su función de soldado. De los llamados ´rojos´, el catalán Paulí Pallàs (Girona, 1920) ha publicado el libro Vides truncades donde relata sus experiencias en Artà.
Aurelio Conesa, fallecido hace unos años, fue un preso que al abandonar el campamento decidió residir en Artà. En la revista local Bellpuig se publicó en los años 90 una entrevista en la que recordaba que durante el tiempo de trabajo "hubo castigos corporales escalofriantes, que, vistos desde la distancia de medio siglo, permanecen intactos dentro de mí". Unas 300 personas fueron víctimas de la represión en el municipio de Artà, entre ejecuciones, desapariciones, persecuciones, encarcelamientos, apertura de expedientes, seguimientos, etcétera. Es lo que calcula Jaume Morey Sureda, ex alcalde, profesor e investigador, que próximamente publicará un libro sobre la guerra civil y la represión a nivel del municipio de Artà.
El episodio bélico vivido en este punto del Llevant constata que la represión fue similar a la de otros pueblos. Existieron listas detalladas de los leales a la República, instrucciones claras y mucha premeditación.
No obstante, llama la atención un hecho dramático como la caída de dos bombas el 31 de agosto de 1936 lanzadas por aviones italianos, teórico ´fuego amigo´, que causó la muerte de doce personas. En la localidad se oían las explosiones de bombas procedentes de la zona del desembarco de Bayo en Porto Cristo y sa Coma, si bien las soltadas sobre Artà fueron objeto de posteriores disculpas. Una excusa fue que se había confundido Artà con Son Carrió (pequeño núcleo entre Sant Llorenç des Cardassar y Porto Cristo).
Diario de Mallorca (20-III-2011)
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)
Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)
La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).
Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?
Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.
El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.
Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).
El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.
Turmeda | 10 Gener, 2020 19:59 |
Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme
Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.
Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.
Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.
Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".
Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.
La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.
El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!
El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!
« | Gener 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |