Turmeda | 04 Febrer, 2020 23:55 |
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 La Biblioteca Pública de sa Pobla (XX)
Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa. (Miquel López Crespí)
La padrina ha sortit de bon matí per anar a parlar una estona amb Margalida de can Toniet. Li he dit que volia començar a escriure i restaria a l´habitació en companyia dels meus llibres i el quadern de notes. Un quadern encara en blanc, obert per la primera pàgina.
Fa més de trenta minuts que el mir i no sé què dir, per on començar.
Per una part m´agradaria anar a passejar, perdre'm per la serralada, llegir sota els pins, al costat d´una de les impressionants oliveres que envolten el santuari. Flaire de murta i romaní. D´altra banda pens que si vull escriure de veritat hauria d'organitzar-me, disciplinar la voluntat, pensar que no tot depèn de la inspiració. Els escriptors amb una forta pulsió creativa, ho vaig anar descobrint amb el temps, poden escriure un poemari (Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel...), obres genials, evidentment. Però la creació d´obres com les de Lev Tolstoi, Charles Dickens, Salvador Espriu, Pere Calders, Miguel de Cervantes, Victor Hugo requereixen d´una disciplina ferrenya, d´un món interior inabastable, una formació cultural immensa. Sé que som massa jove per bastir una obra literària com pertoca. Em manca llegir molts llibres, viure determinades experiències, conèixer món, saber arribar al fons de l´ànima de les persones. Reconec que encara no estic capacitat per fer la provatura. Tot em distreu: el cotxe que arriba a la plaça amb un parell de turistes, els picarols de les ovelles, els lladrucs dels cans, el moviment incessant dels núvols...
Podria justificar-me pensant que Anna Frank tenia la meva mateixa edat i va aconseguir bastir un univers que pocs escriptors han pogut concebre. Però... com es podria comparar la vida fàcil d´un jove estudiant a la Mallorca dels seixanta amb les angoixoses experiències d´unes famílies tancades entre quatre parets, perseguides per la llobada nazi?
Sé, ho not en la sang, que dins meu hi ha alguna cosa que m´aboca a l´escriptura. Aquelles provatures de l´any passat d´imitar Zane Grey, Jules Verne, Agatha Cristhie! Si pogués trobar el secret per fer una novel·la com el Viatge a la Lluna, imaginar un nou Nautilus avançant, silenciós, per les profunditats dels oceans!
Interpretar Bach sota les ones! Veure els dofins i les balenes pels amples vitralls de la meva nau submarina! Imagín el meu escriptori en la immensitat de la sala, la llunyana claror del sol penetrant dèbilment fins al lloc on escric amb una llarga i blanca ploma d´un cigne. He fet col·locar uns altaveus especials i m´entretenc provant de desxifrar les converses dels animals marins que segueixen la nau. Sota la superfície de la mar sóc lluny de qualsevol preocupació quotidiana.
Un indret ideal per escriure i llegir!
Em sedueix la descripció de cultures ignotes, submergir-me en la vida lliure i salvatge dels indis abans de l´arribada dels conqueridors, assistir a la construcció de les piràmides asteques i d´Egipte, aprofundir en la psicologia de les persones amb altres creences. La Bíblia sempre m´havia semblat una novel·la fabulosa. Mites increïbles que han perdurat a través de generacions i generacions. Em demanava com era el món abans dels grecs, els primers materialistes de l´antiquidat. El professor de llatí ens explicava el fabulós entramat dels déus grecs i romans. La fantasia d´una humanitat que, abans de Demòcrit i Epicur, bastien un Olimp de déus humanitzats, personatges mítics amb les mateixes apetències que els homes. Però els grecs són els primers a racionalitzar el combat contra la superstició religiosa, els primers científics de la història. Per això mateix voldria saber com era el pensament màgic de les civilitzacions que precediren als autors de la Grècia clàssica.
No trob la inspiració adient. Com si el meu Nautilus s´hagués estavellat amb una mina submarina i ens enfonsàssim sense salvació possible.
Potser hauria d´haver sortit, passejar fins a la Font Coberta, provar de trobar la inspiració en la natura i deixar endarrere els pensaments que em sacsejaven. No podia deixar de banda la història de la família, el patiment del pare en caure presoner dels franquistes, els anys en els camps de concentració, l´arribada a Mallorca, la tortura patida en construcció de carreteres... Com es pot assimilar la derrota? Com pots continuar vivint quan el que ha estat el teu món s´ensorra sense que puguis fer-hi res? M´admirava la capacitat de resistència del pare i l´oncle. Bastir una nova vida damunt les runes del passat. Anys de callar, amagar la melangia per l´univers enfonsat. I, en sortir del camp, anar a fer feina com si no hagués passat res.
Intuesc que en la vida de la família hi ha material per bastir una vasta novel·la. O no és una epopeia el que expliquen a casa en veu baixa? La descripció de la por en el combat, les ferides que deixa en el cor veure els companys morts, estripats sota l´inclement sol d´aquell estiu de 1936?
Què sents quan saps que pots morir en uns minuts, que l´amic amb què parles ara mateix trigarà uns segons a desaparèixer d´aquest món? El pare explicava que sempre moria el primer que sortia de la trinxera. Era estrany que sobrevisqués.
El pare m´ho va explicar sovint: “Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar: ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, calvalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja només és un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sagnosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació”.
Després callava i no badava boca durant un llarg període de temps.
Quan no hi havia combats, els soldats s´intercanviaven les adreces de les famílies, la darrera carta, l´últim missatge adreçat a l´esposa, la mare, l´al·lota. Tothom deixa en herència als amics de trinxera les poques pertinences de què disposa un soldat: la navalla d´afaitar, el mirall, el plat i la cullera, la pinta, el bloc de paper d´escriure...
Faig dibuixets damunt el paper en blanc. Però no em surt res. Em deman què s´ha de fer per a concentrar-te en una història qualsevol. Com pots deixar de banda, ni que sigui per unes hores, les preocupacions que naveguen a velocitat vertiginosa pel teu interior?
Podria començar a escriure la història d´uns adolescents que, seguint l´exemple dels seus pares, es volen enfrontar amb la dictadura. Seria una bona pràctica literària. I si començàs descrivint com ens detingueren el mes d´abril, què ens feren a comissaria, els motius pels quals sortírem a pintar consignes a favor de l´amnistia?
Com trobar les coordenades exactes que et permetin plasmar el que sents sense la presència dels fantasmes que t´envolten? Quina mena d´aprenentatge s´ha de fer per a escriure? Tenc el cap en blanc. No entenc la societat que m´ha tocat viure. M´adon que els professors parlen malament de la República i els republicans. El pare i l´oncle que lluitaren fins al darrer dia de la guerra defensant la llibertat són les persones més bones del món! Com és possible tanta mentida, tan vergonyosa manipulació d´uns fets històrics?
Ha passat més d´una hora i no he estat capaç d´escriure res.
Burots damunt el paper, signes sense sentit, retxes amunt i avall. Potser m´he equivocat i escriure és una aspiració sense sentit.
Tanta lectura juvenil podria haver-me emboirat el cap.
El sol continua, resplendent, convidant al passeig. De la cambra estant sent el pastor cantant cançons de la pagesia. Les tonades em fan pensar en els anys de la més tendra infantesa, quan acompanyava els padrins als horts. Cada feina i la seva cançó! El cant que acompanyava la sega, la recollida d´olives, el batre a l´era, l´espolsar ametlles... Podria estar-me hores escoltant el pastor, mirant el que fan els animals. De petit era un dels meus entreteniments més estimats. A la casa de la repadrina, on també vivien els padrins, hi teníem un exèrcit d´animalons; No solament el cavall i la somera pels treballs del camp. El corral era gran: gàbies per als conills, gallines i ànecs pasturant. La meva tortuga feia el seu camí a la recerca de les fulles de col que la padrina hi deixava prop seu. El paller era ple de moixos a la recerca de les rates que foradaven els sacs de blat de la portassa. I na Perleta, la cusseta, sempre al meu costat, botant, feliç, a la recerca d´un bocí de formatge, la seva menja més apreciada.
Podria haver davallat al bar i, assegut a una tauleta de marbre, prop del caliu de la xemeneia, amb un cafè amb llet ben calent al davant, iniciar la meva experiència com a escriptor. Alguna cosa en el meu interior en feia sentir que, possiblement, aquell era el camí que no trobava a l´escola i, qui sap, l´origen de tots els meus problemes.
El cert era que, després d´una llarga estona de romandre assegut davant del quadern, la meva imaginació es perdia en mil viaranys sense sentit. Havia obert l´estilogràfica que em regalaren pel meu sant. Mantenia el plomí damunt el paper esperant la idea inicial que em permetria avançar en la provatura. Previsor, havia portat un tinter de tinta blava Pelikán! Potser perdia el temps i no estava destinat a les aventures de l´escriptura? I si totes les meves il·lusions fossin un simple somni d´adolescent, d´un al·lot desenfeinat que cerca un entreteniment? D´altres juguen al futbol, a indis i vaquers o amb les baldufes i les bolles de fang enmig del carrer. Just fa uns anys, abans d´anar a estudiar el batxillerat a Palma, érem davant casa nostra, experimentant les nostres primeres mostres de maldat juvenil.
En aquestes qüestions era ben igual que els amics del poble. Anàvem al ferrer i li demanàvem que fes una punta d´acer ben esmolada per a la baldufa. I que fos summament punxeguda! La baldufa esdevenia una eina de destrucció molt eficient. Amb un llançament precís, colpejant amb força, podíem xapar pel mig la joguina dels altres. Malvats, ens delia comprovar la sorpresa de l´al·lot que no l´havia sabut protegir com pertocava. Si no volies que et passàs aquest “accident”, havies de col·locar un munt de xinxetes de les més reforçades envoltant la baldufa a fi que les punxes dels amics rebotassin en xocar contra el ferro protector. Eren joguines cuirassades, baldufes assassines!
Amb les bolles de fang passava una cosa semblant. En el joc estaven permeses les de vidre, les senzilles, fetes amb fang i, per a desgràcia de qui no en pogués disposar, les de ferro i acer. Jo ho tenia bé. Just al costat del taller del pare n´hi havia un de reparacions de cotxes, camions i motors de treure aigua. Els joves que hi treballaven sempre ens donaven bolles d´acer inservibles ja per als engranatges dels motors. Eren ideals per rompre les pobres bolletes de vidre i fang!
Finalment, en un dia perdut en els calendaris de la infantesa, en una assemblea massiva de jugadors de bolles celebrada als jardins de l´Escola Graduada, es decidí prohibir les d´acer. Hi hagué discussions acalorades. Defensors dels antics costums. No cal dir que els més dolents de nosaltres intervinguérem en el sentit que no era oportú mudar les tradicions, les antigues lleis que, des de temps immemorial, regien la vida dels nostres carrers.
No hi hagué res a fer. Una munió d´amics votà en contra de les nostres propostes i s´acabà la dèria per rompre les bolles dels altres. A partir de la votació, si en els jocs es feien malbé era un accident normal i no un atac planificat amb tota la follia assassina d´uns infants de nou i deu anys.
Va ser quan vaig començar a interessar-me per la lectura. A casa sempre havia vist el pare i l´oncle llegint. Les converses sobre els més diversos autors eren abundoses. Em vaig apuntar a la biblioteca pública i quan, una vegada acabades les classes, els altres amics del carrer jugaven a futbol, m´endinssava en el món especial d´aquell silenci que omplia les sales de la biblioteca del poble. Acabàvem les classes cap a les cinc de l´horabaixa. De seguida deixava la cartera a casa i, menjant l´entrepà que m´havia preparat la mare, marxava a velocitat vertiginosa a la recerca dels llibres. Perdura en la meva consciència el respecte que sentia per aquell indret d´estudi i lectura. En obrir la porta, després de saludar Maria Sureda, la bibliotecària, entrava de puntetes fins al racó dels llibres juvenils, les enciclopèdies per a infants, els tebeos. Era la sala del fons, separada de les taules de lectura per a majors. I allí, ben igual que quan anàvem al cine a Can Guixa i Can Pelut, un món inabastable s´obria davant els nostres ulls.
Maria Sureda vigilava amablement la nostra estada a la biblioteca. Sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de Jimena, l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polònia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que (cual nuevo Guzmán el Bueno) preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a las hordas marxistas que querían esclavizar España. Eren els llibres que les autoritats imaginaven útils per a la formación del patriota español, del católico practicante. Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incomprensibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamegat Carpanta, Doña Úrsula, La familia Ulises, Zipi y Zape, Melitón Pérez, Los grandes inventos del TBO, Las aventuras de Eustaquio Morcilón, El Reyecito i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.
La Biblioteca Pública de la Caixa de Pensions ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsica per a tots els habitants del poble. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de tall i confecció, obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement.
Molt d´anys després l´escriptor Alexandre Ballester em va dir que cap a l'any 1958 la biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caixa de Pensions, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats!
Però no sempre miràvem tebeos! La febre pel saber ens dominava. Més d´una vegada Maria Sureda en va fer marxar de les seccions per a majors. De seguida que podia m´escapolia i anava a investigar el que llegien els grans. Aleshores em delien els atles. En obrir-lo et robaves de seguida navegant per la immensitat de la Terra. Podies veure mars, oceans i continents. Mirava la distància entre Espanya i Amèrica provant d´endevinar el llarg viatge de Colom a través dels oceans fins arribar a les illes del Carib. L´atles tenia altres il·lustracions, també. Al costat dels mapes, dibuixos en color et mostraven com eren els primers vaixells construïts pels homes: des de les simples canoes dels navegants indis i esquimals fetes de pell de foca o arbres buidats a les impressionants naus vikingues, romanes i egípcies. Durant una llarga temporada vaig somniar ser mariner. Em seduïen les històries de pirates. Més d´una vegada, en els combats amb les colles del barri, adoptàvem l´ensenya negra amb la calavera com a la nostra insígnia. Potser els pares pensaven que estudiàvem la lliçó de geografia de l´endemà. Anaven ben errats! Nosaltres, els pocs que ens tancàvem els horabaixes a la biblioteca, no hi anàvem per estudiar. Ni molt manco! Els mapes que teníem davant els ulls eren una porta oberta a l´infinit, una poderosa nau vikinga que ens portava molt lluny de la grisor que ens envoltava.
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial
Turmeda | 04 Febrer, 2020 14:00 |
A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.
Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.
Una calma inesperada envaí el vehicle.
Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.
Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.
I així minut rere minut.
Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.
Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.
Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.
Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.
Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.
Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.
Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.
El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.
Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.
Però eren casos excepcionals.
Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!
De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...
No havia plor que servís.
Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
« | Febrer 2020 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |